Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (4)

Us suggereixo cercar un paràgraf i una idea d’on relacionar les imatges amb l’obra de Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”.

Us hi animeu?





2 Responses to “Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (4)”

  1.   Maria Cano i Marta Rodríguez Says:

    Relacionem aquestes fotos amb el paràgraf 6: “…i d’on venen els conceptes”.

    “Una paraula es torna tot seguit concepte perquè no ha de servir merament de record d’una experiència anterior absolutament individualitzada, a la qual deu el seu origen, sinó que ha de servir simultàniament per a innumerables experiències, més o menys semblants, més ben dit, mai iguals estrictament parlant, i en conseqüència ha de convenir a casos summament desiguals”.

    Nietzsche considerava que les paraules es tornen conceptes quan definim coses desiguals, a les quals els hi hem tret les seves diferències, de la mateixa manera. Per tant, podem dir que a l’hora de crear conceptes el que acabem fent és reduir els objectes que volem descriure als conceptes comuns. Aquesta reducció del llenguatge, en concret, dels conceptes, es deu a que el llenguatge és creat per l’home i per tant és subjectiu. Com diu Nietzsche: “El fet de deixar de banda el que és individual i real ens proporciona el concepte igual com ens dóna la forma”. “L’antagonisme que posem entre individu i gènere és antropomòrfic i no prové de l’entitat de les coses”. El llenguatge ha estat creat per l’home, ja que els conceptes no provenen de les coses en sí, sinó que les ha atorgat l’home de forma subjectiva; tots els homes han acceptat aquest llenguatge subjectiu i doncs l’han considerat veritable sense que hi hagi possibles dubtes.

    Per explicar tot això, Nietzsche fa servir dos exemples, un dels quals és el de la fulla. Si ens fixem, moltes de les fulles tenen colors, formes o mides diferents i tot i així les anomenem a totes elles “fulles”, per què fem això? Segons Nietzsche: “Prescindim de les diferències individuals i oblidem les característiques particulars”, torna a ser el que hem explicat anteriorment. Com diu en la imatge: “Tota paraula és una metàfora, un instant únic, irrepetible que passarà a ser universals, per tant, fals. De tota manera estem condemnats a referir-nos a la realitat amb l’ús de les metàfores”. Els conceptes no representen la realitat, és a dir, són falsos pel fet de que hem generalitzat tant la paraula que perd part de les seves característiques, i per això són universals.

    L’altre exemple que proposa Nietzsche és el de la definició de persona “honesta”. “No en sabem res d’una qualitat essencial que es pugui anomenar “l’honestedat”; només tenim coneixement de moltes accions individualitzades, que fem que s’assemblin perquè deixem de banda el que és desigual”. Nosaltres hem anat acceptat tots aquests conceptes sense preguntar-nos si són veritat o no, és per això que parlem d’una mentida acceptada.

    Per concloure amb aquest comentari, l’autor ens explica que el llenguatge creat per l’home de forma subjectiva acceptat universalment, causa que acceptem una mentida com a veritat, i això ho podem relacionar amb el concepte d’universalitat que apareix a la segona fotografia, i al veure’ns obligats a utilitzar aquestes metàfores –conceptes imposats de les coses- mai podrem ser capaços de conèixer la veritat.

  2.   Jeaninne Díaz i Anna Codina Says:

    Relacionem aquestes imatges amb el paràgraf 5: “L’oblit d’on vénen les paraules” pàgina 392 – 393 del llibre Atena.

    La veritat, juntament amb el llenguatge són una metàfora. Aquest ens impedeix comunicar-nos, perquè, les paraules, concretament l’ús metafòric d’aquestes, ens amaguen coses.

    Diguem com diguem les coses, no podem dir que el fet de dir-les d’una manera determinada, estiguem dient la veritat, ja que la paraula en sí no és una veritat, sinó que és una concepció que nosaltres en tenim, ja que la veritat nomès prove de la vida.

    Quan afirmem, “la pedra és dura” no vol dir que nosaltres coneguem la sensació de duresa, ja que no hi ha veritats sinó que hi ha sensacions, i cada sensació és única, propia i per tant és subjectiva per cadascú. A partir de les nostres sensacions formem imatges i d’aquestes imatges en treiem conceptes que denominarem amb un mot concret.

    “Tota veritat és una mentida acceptadada”, perquè és una construcció arbitraria que designa quelcom i alhora domestica la realitat i ens torna incapaços de copsar el que realment és aquella cosa. Per tant, tenim que la veritat és un instrument de poder.

    Les paraules les utilitzem per denominar les coses, però quan aquestes canvien, també ho ha de fer la seva denominacio, tot i que la substancia sigui la mateixa. Per exemple, si tenim una moneda i aquesta perd les imatges que tenia gravades, passarà a ser un simple metall i perdrà la denominació de moneda.

    A la que li posem nom a una cosa, matem la possibilitat que sigui qualsevol altre. Per exemple, quan un nen petit està aprenent a dibuixar, comença fent coses molt abstractes. Els adults som els que li demanem què és allò que ha dibuixat, fent que aquest hagi de posar paraules als seus dibuixos. El nen ens respon que ha dibuixat un tren, però nosaltres, en veure una rodona groga, li posem en dubte dient-li que allò s’assembla més a un sol per la seva forma i color. És molt possible que el nen acabi acceptant que tu tens rao, fent aquesta assossiació, i a partir d’aquest moment, sempre que dibuixi una rodona groga, dirà que és un sol, ja que nosaltres mateixos ja li hem posat un mur a la podsiblitat que sigui qualsevol altre cosa.

    “Ens creiem saber quelcom de les coses mateixes, quan parlem d’arbres i de colors, de neu i de flors, pero no poseim res mes que metafores de les coses, que de cap manera corresponen a les entitats originaries.”