Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (9)

Us suggereixo cercar un paràgraf i una idea d’on relacionar les imatges amb l’obra de Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”.

Us hi animeu?





5 Responses to “Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (9)”

  1.   Jordi Torrado (2n A) Says:

    (La veritat, una costrucció social del enteniment).
    Nietzsche fou un filòsof alemany(1844-1900) que va pertanya al grup de pensadors que distingien dos móns: un era l’autèntic(el real), i l’altre l’aparent(el món de la raó).A més a més, Nietzsche deia que com més racional és el coneixement,menys real és. Per altre banda, hi havia el grup de pensadors que defensaven l’idealisme.
    Un cop feta aquesta breu introducció, començaré plantajant la següent pregunta…
    ¿Què és la veritat segons Nietzsche?
    Nietzsche deia que la veritat és una munió de metàfores gastades que no tenen cap referència al món sensible,és a dir, un conjunt d’il·lusions que em oblidat que ho són. Nietszche, per ficar èmfasi en aquesta idea de veritat, ens proposa un exemple clar i conscís: Una moneda que ha perdut la seva imatge gravada,no és res mes que un simple metall.
    Contrariament, Nietzsche també ens parla sobre la mentida. Nietzsche diu que l’home menteix de manera inconsient, i és gràcies a aquest oblit, que arriba a la veritat.
    En aquest últim paràgraf, es pot veure com Nietzsche relaciona directament la veritat i la mentida, és a dir, com a conseqüència de l’oblit de la mentida arribem al sentiment de veritat.
    Seguidament, m’agradaria fer incís al llenguatge segons Nietsche. Nietzsche deia que el llenguatge no és un fenòmen de comunicació, sino tot el contrari, el presenta com allò que ens impedeix realment comunicar-nos perquè les paraules ens amaguen les coses.
    Finalment, en aquest paràgraf del text que triat també es fa menció a un fet que Nietsche reflecteix perfectament en la següent frase en la qual fa refèrencia a una persona que menteix: “No que me hayas mentido, que ya no pueda creerte, eso me aterra”.

  2.   Eduard Cobo i Laia Pons Says:

    [El ressentiment creador]
    ‘’Encara no sabem d’on prové l’impuls envers la veritat…’’

    El llenguatge es basa en designacions arbitràries (metafòriques) d’allò que ens envolta, imposades pels més forts, els aristòcrates. Cal destacar que aquestes metàfores no designen l’essència del concepte en si, sinó que intenten capturar vanament la impressió individual i irrepetible que aquest causa en el creador del llenguatge.

    Aquestes metàfores, mitjançant la repetició al llarg d’un lapse de temps, queden fixades en un poble. Mitjançant l’oblit del fet que són únicament metàfores, s’associa l’ús de les expressions convencionals a la veritat i es perpetua una mentida que es prolonga i sotmet els homes a la força del costum. Viuen convençuts de la major conveniència d’aquesta veritat, que deriva cap a abstraccions que res tenen a veure amb allò què inicialment feien referència.

    S’estableix així un joc d’imposicions normatives, de metàfores que es converteixen en llei. Actuar honestament, servint-se de la veritat, consisteix en utilitzar cada concepte com toca, formant classificacions convencionals de conceptes i no infringint mai l’ordre establert. Per exemple: un home honest és aquell que no viola els costums i les regles socials, encara que aquests amaguin en realitat un perjudici. Si aquest és el cas, el llenguatge servirà per emmascarar el caràcter nociu dels costums. S’imposa, per tant, una il•lusió de control sobre la pròpia vida, i l’individu actua sota la creença que ha escollit el seu comportament en propi benefici. Ordena el món (amb la moral, amb les castes socials…) emprant un seguit de paraules arbitràries (si no ho fossin, no s’explicaria l’existència de diverses llengües, sinó que n’hi hauria una de definitiva) a les quals s’imposen unes relacions entre si que no existeixen fora de la cognició de l’home, endinsant-se en la metalingüística. La veritat és 100% antropomòrfica.

  3.   Júlia Perich i Júlia Torrentó Says:

    L’oblit d’on venen les paraules i d’on venen els conceptes)
    Per Nietzsche el llenguatge és un conjunt de metàfores que ha domesticat el món i la realitat. Per exemple un estímul nerviós es tradueix primer en una imatge! Primera metàfora. La imatge es transforma al seu torn en un so. Segona metàfora.
    Per paraula entenem la imatge d’un estímul nerviós en forma de so però, el pas d’un estímul nerviós a una causa exterior per Nietzsche és una aplicació errònia del llenguatge.
    Les diferents llengües posades juntes, mostren que amb paraules mai no s’arriba ni a la veritat ni a l’expressió adequada. Com Nietzsche diu: “La paraula veritat no defineix la veritat”, i a més, defineix el concepte de veritat com a prejudici, és a dir, una construcció feta de forma interessada. Hem acabat prenent com a veritat un acte de fer i no una anàlisi racional per tant parlem d’uns fenòmens moral.
    Totes les percepcions son interpretacions, és a dir, perspectivisme.
    Per tant, no hi ha cap lògica en la gènesi del llenguatge, ja que, aquest actua com a forma d’autoengany.

  4.   Junior Arteaga i David Lopez Says:

    [… i d’on vénen els conceptes]

    “Tot concepte sorgeix d’igualar coses no iguals.”

    L’home ha creat les paraules perquè són necessàries per descriure i perquè podem entendre el món. Però està clar que no aconsegueixen el seu propòsit, ja que no descriuen com és una cosa en concret sinó un conjunt de coses semblants però no iguals. Per tant, no defineixen la veritat sinó que permeten que ens expressem i comuniquem, classificant els conceptes amb l’objectiu d’entrendre allò que ens rodeja.
    Aquesta classificació fa que creiem que podem dominar el món i que ens arribem a creure que tenim el poder, però no és així, és un fals poder i no la voluntat de poder real.
    En resum, les paraules només defineixen la veritat quan en creem metàfores a partir d’elles, que sí que descriguin la realitat.

  5.   Gemma Puig i Paula Méndez Says:

    Aquesta imatge es pot relacionar amb el paràgraf anomenat ‘L’oblit d’on vénen les paraules’, de la pàgina número 392 del llibre d’Atena.
    En la imatge ens parla de ‘la gramàtica que dóna un ordre (fictici, però ordre), que ens permet creure (erròniament) que podem dominar el món i que podem fer nostre el poder, la voluntat de poder’. I també ens parla de que ‘remet a un metallenguatge. El llenguatge es una convenció. La paraula veritat no defineix veritat’.

    En aquest paràgraf ens parla de que l’home, només oblidant pot arribar a la vertadera veritat. Si no arribem a trobar la veritable veritat, però creiem que tenim la veritat absoluta, en realitat tenim una veritat en forma de tautologia, o com diu Nietzsche ‘clofolles buides’ que son il·lusions de la veritat. Per Nietzsche una paraula, és simplement la imatge d’un estímul nerviós transformat en un so, la veritat que es vol expressar, al passar per la paraula a un estímul nerviós i a l’exterior, ja és una veritat modificada, per tant la veritat no és la mateixa veritat, i és errònia.

    Tot el que podem determinar, posar un nom, una paraula és erroni ja que no és la veritat pura. Nietzsche es queixa de que cataloguem i dividim les coses segons el gènere, com per exemple designar ‘arbre’ com a masculí i planta com a femení.
    A causa que l’home es pensa que és capaç de catalogar, de nombrar i dividir, de designar i senyalar tot el que té al seu voltant, ens dóna el poder de que podem dominar el món i que podem fer el que volem per sobre de totes les coses. Nietzsche no creu que haguem d’estar subordinats a tot, simplement que escollim el nostre camí i que fem allò que realment ens porti a la felicitat, però creu que no és bo que designem i justifiquem tot amb una paraula, un nom, un subjectiu, tot allò que veiem, ja que ho nombrem malament, ‘però no posseïm res més que metàfores de les coses, que realment no són la veritat, no podem definir la veritat, encara que nosaltres creiem que si.

    Com deia Neitzsche ‘El cas és que, per tant, no hi ha cap lògica en la gènesis del llenguatge i tot el material en què i amb què l’home de la veritat, a saber, el científic o el filòsof, després treballa i construeix, si no cau del cel, no procedeix tampoc en cap cas de l’entitat de les coses.’ Ja que, ni podem dominar el món a traves del llenguatge, ni la paraula veritat no defineix veritat.