Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (8)

Us suggereixo cercar un paràgraf i una idea d’on relacionar les imatges amb l’obra de Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”.

Us hi animeu?





4 Responses to “Nietzsche, “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” (8)”

  1.   Jordi González i Cristina Pérez (2n C) Says:

    Podem associar aquesta afirmació al paràgraf “L’home com a constructor de metàfores” del llibre Sobre veritat i mentida en sentit extramoral de F. Nietzsche. El fragment del qual es troba al llibre Atena, a les pàgines 401 – 402.

    En aquest paràgraf Nietzsche explica la necessitat de l’home de crear metàfores, metonímies o aforismes per explicar la realitat, i que des del principi de la humanitat, en totes les societats ha estat necessari fer-ho, d’aquesta manera es creen els conceptes, i també, un món rígid i regular.

    El problema d’aquest costum és que aquestes metàfores mai podran definir amb exactitud la realitat, i això fa que les paraules no ens ajudin a definir les nostres idees. Així no ens podem expressar amb claredat, degut a que els conceptes no ens ajuden a explicar el que volem i ens limiten, ja que no s’adapten a la realitat.

    L’home busca uns altres camins per expressar-se, i aquests els troba en el mite i en l’art, ja que és una manera diferent d’entendre el món, però això crea més metàfores i més metonímies. L’home té el desig constant de crear més metàfores i renovar-les, com si fos un somni en el que tot és possible, però sap que és despert degut a aquest sistema lingüístic, i que només l’art, que pot explicar sense paraules, és capaç d’esquinçar aquest sistema, i és llavors quan hom es pensa que està dormint.

    Pascal, filòsof francès, afirmava que si totes les nits somiéssim el mateix somni, ens preocuparia tant com les coses que veiem cada dia.

    En conclusió, Nietzsche creu que les paraules no fan més que reprimir i enganyar els homes i, confirma, al llarg de tot el paràgraf, que el llenguatge és sempre una presó.

  2.   Meritxell Basiana i Raquel Salido Says:

    Podem relacionar aquestes dues imatges amb el paràgraf núm. 11 “L’home, constructor de metàfores”, que es troba a la segona part “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral” a les pàg. 401-402 del llibre “d’Atena”.

    “Aquella pulsió a construir metàfores, aquella pulsió fonamental en l’home, de la qual no ens podem alliberar ni per un instant, perquè fent-ho deixaríem de comptar com a homes, no està en realitat sotmesa, sinó simplement reprimida, perquè amb els seus efímers productes, els conceptes, es construeix per a si mateix un nou món regular i rígid que li serveix de plaça forta.”- Friedrich Nietzsche (1844-1900).

    Nietzsche en aquest paràgraf i conjuntament en aquestes diapositives, crítica el llenguatge creat pels homes ja que el considera un lloc on refugiar-se, el qual no ens deixa anar més enllà ni veure la veritat del món. És per això que Nietzsche és individualista ja que s’oposa a tot el que ens fa perdre els trets personals i individuals. Els humans tenen la necessitat de crear metàfores per poder-se sentir compresos però creant tot i així “falses veritats”.

    Aquest filòsof diu que la vida no és matematitzable, la vida és història, procés, irracionalitat i que està sotmesa a canvis, els homes han deixat que el llenguatge domestiqui el món, i la realitat. Per això el més hàbil no és el filòsof ni el científic sinó l’artista, ja que aquest últim és capaç d’escapar d’aquesta presó imaginària i expressar-se des d’un altre punt de vista, podent veure el món des d’una altre perspectiva.

    De totes maneres, Nietzsche està a favor de l’ús del llenguatge perquè d’aquesta manera ens convertim en éssers morals, però no ens podem conformar en el que ja tenim sinó que hem d’anar introduint noves metàfores.

  3.   Guillem Franco i Gerard Fontanet Says:

    “El llenguatge ha domesticat el món, ens ha convertit en éssers morals”
    “El llenguatge és una construcció arbritrària, domestica la realitat”
    “El llenguatge actua com una forma d’autoengany”

    Relacionem la imatge de Nietzsche, en la qual surten les dues últimes frases amb el cinquè paràgraf. Quan diu: “dividim les coses segons el gènere, i designem com a masculí i com a femení: quines assignacions mes arbritàries!” és una clara afirmació de la segona frase on ens diu que aquesta construcció arbritària domestica la realitat. El fet de designar un gènere a una paraula ens crea una concepció fictícia de l’objecte descrit.

    La tercera frase la relacionem amb el clar exemple de la serp: “diem serp, i la designació no fa mes referència al fet d’arrossegar-se, cosa que també fa el cuc.” Als inicis del llenguatge es van crear paraules a partir del significat d’altres, com l’exemple de la serp que prové de “serpere” que en llatí significa arrossegar-se i això crea un engany ja que el cuc també s’arrossega però no l’anomenem serp.

    Al oblidar-nos d’on venen les paraules l’ésser humà no té un significat únic per cada paraula. Per tant segons Nietzsche i el relativisme que ell defensa cada un pot tenir una percepció diferent de les paraules, per tant cada un aplicarà un significat diferent a les paraules, com per exemple: bo – dolent i veritat – mentida. per exemple el concepte de bo no serà el mateix per persones de diferents classes socials o cultures.

  4.   Laia Mayoral i Xènia Peirón Says:

    “EL LLENGUATGE ÉS SEMPRE UNA PRESÓ (UN CONJUNT DE METÀFORES QUE ENS IMPEDEIXEN DE COPSAR LA VERITAT DEL MÓN).”
    “LA VERITAT NO ÉS ALTRA COSA QUE UN PREJUDICI (UNA CONSTRUCCIÓ FETA DE FORMA INTERESSADA) QUE HEM ACABAT PRENENT COM A VERITAT MÉS PER UN ACTE DE FE QUE PER UNA ANÁLISI RACIONAL.”

    Relacionem la imatge de Nietzsche, en la qual surten les dues frases anteriors, amb el cinquè paràgraf “l’oblit d’on vénen les paraules”. Concretament hem trobat que la frase ”no posseïm res més que metàfores de les coses, de cap manera corresponen a les entitats originals”, inclosa dins del paràgraf (pàgina 393), descriu a la perfecció la concepció de Nietzsche sobre el llenguatge i la veritat, expressada en la foto seleccionada. En l’obra “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” fa una gran reflexió sobre la relació del llenguatge amb la veritat.

    Segons Nietzsche el llenguatge i la veritat no són res més que simples metàfores, que en comptes d’acostar-nos al món real, ens n’allunya i ens el dissimula. Defineix el llenguatge com una permanent interpretació de la vida, que fa que mitjançant les paraules juguem amb els conceptes. L’home té una pulsió fonamental mitjançant la qual no es pot alliberar, ni per un instant, a construir metàfores perquè si ho fes deixaria de comptar com a home. Per tant, vivim en una realitat sotmesa i reprimida per les nostres pròpies metàfores. Els homes sóm uns constructors naturals de metàfores. Sovint però, cometem l’error d’oblidar que les metàfores perceptives són metàfores i a vegades les prenem com si fossin les coses mateixes. Creiem saber quelcom d’aquestes coses però l’únic que posseïm són metàfores d’elles mateixes.

    No obstant, Nietzsche no criticava el llenguatge, ja que creu que és una de les obres més importants dels humans i el que ens construeix com a éssers morals. A partir d’una simple paraula se’n deriva, tot seguit, un concepte i aquest serveix per innumerables experiències. El problema és que a través del llenguatge hem domesticat el món i molts cops ens convertim en presoners d’aquest món creat pels nostres propis conceptes i per les nostres “falses veritats” acceptades.