Casualitat i filosofia
Les casualitats també importen, com no?
Si vaig descobrir fa ben poc a en Pere Saborit, ara en dos dies ja porto un llibre d'ell a la motxilla de les meves lectures i un article aparegut mentre l'intento copsar.
Dins el Quadern de Cultura de El País del dijous 9 de novembre d'enguany, i mentre comenta el llibre Les pel·lícules del laberint de Jordi Ramírez a Pagès editors, destaco, potser fora de context les línies següents:
"… el que se sol passar per alt és que, segons Nietzsche, els valors que han dominat tradicionalment a Occident són també nihilistes o decadents, pel fet de negar o reprimir les forces vitals. I en aquest sentit el nihilisme contemporani vindria a ser una mena de negació de la negació, que en bona mesura ajudaria a alliberar els antics valors tràgics i afirmatius que el cristianisme i el platonisme haurien atacat i pervertit."
També podem llegir al final: "el cinema i la filosofia estan condemnats a enriquir-se mútuament."
I, jo penso: el que sigui i la filosofia no s'enriqueixen també mútuament? La casualitat i la filosofia van emparentades?, i com?
[@more@]
