Manar és respirar? I pensar per un mateix?
“Tots els homes necessiten esclaus igual que necessiten aire pur. Manar és respirar, ¿hi estem d’acord? Fins els més dissortats se’n surten, de respirar. Al darrer de tots a l’escala social encara li queda el cònjuge, o el fill. Si resulta que és solter, el gos. La qüestió, en definitiva, és poder enfadar-se sense que l’altre tingui dret a contestar. –Al pare no se li contesta-, Coneix la fórmula? En un sentit és curiosa. ¿A qui es pot contestar en aquest món, si no és a la persona que estimes? En un altre sentit és convincent. Bé cal que algú tingui la darrera paraula. Altrament, a qualsevol raó se’n podria oposar una altra, i no acabaríem mai. El poder, en canvi, tanca la discussió.”
Camús, Albert. La caiguda. Pàg. 35 Ed. Empúries.
Si prenem com a definició de racionalisme: No acceptar res com a vertader si no deriva dels nostres raonaments, el poder, segons el text escollit, és racional? Hi ha trampa racional en el fragment escollit?
Ajudeu-me a explorar el supòsit, si us plau; però no em maneu, val?
[@more@]
febrer 7th, 2008 at 14:15
Tens raó, si estudiem hem per després puguem treballar, però no en un treball qualsevol, sino en un en el que puguem arribar a manar. Sino manem no som res? veritablement és axí, el poder el té qui creu que el mereix, el poder neix de la creença de tindre’l, de tindre aquella autoritat sobre els altres per sentir-nos més grans psiquicament.