Creure-hi és «un bell risc» – Teoria de l’ànima de Plató
Algunes referències sobre la teoria de l’ànima de Plató d’interès:
- Per obtenir el recull sobre la teoria d’un filòsof d’ofici :
- Per aclarir conceptes al llarg de la història del terme ànima:
- Per visualitzar una molt simple però clara presentació al respecte:
Creieu que els arguments a favor de la immortalitat de l’ànima de Plató són consistents?
En alguns moments, per a molta gent pot ser reconfortant, sempre podem dir quelcom com Pascal quan intentava formular un argument a favor de l’existència de Déu:
Creure-hi és «un bell risc».
Què opineu?
Rosa meditativa / Salvador Dalí
novembre 24th, 2008 at 22:11
Manel Ramon que nose perque no em deixa enviarte el meu comentaria pel bloc tu enviu pel correu
novembre 23rd, 2008 at 9:07
en la meva opinió, els arguments que dona Plató sobre la immortalitat de l’anima son insuficients. Em de tenir en compte que en aquells temps era molt comú creure en diversos Déus però, avui dia xoca amb la nostra realitat en que alguns creuen en algun Déu i d’altres a cap, així que podríem descartar la idea de Demiurg.
Plató diu que conèixer es recordar ( teoria de la reminiscència ) i que les idees son eternes, per tant l’anima també. Em nego a creure aquesta teoria de conèixer = recordar, com és llavors que durant molts anys la humanita ha cregut barbaritats com que la terra era plana? si fós cert, qui ha aconseguit recordar, el que creu en els Déus o qui no creu? si tots dos diuen veritats, qui dels dos recorda? perque l’afirmació d’una ha de ser la negació de l’altre. Son els coneixements els que es traspassen de generació en generació a traves de la ciència, la història, la educació, etc.
Plató també diu que l’anima esta empresonada en el cos i que aquest no permet arribar a l’ànima al món de les idees. No sé ben bé si és aquí quan comença però, assimilen el nostre cos com a pecat, com a dolent, no discutiré que mitjançant l’ànima es pugui arribar a les idees de bé però no estic d’acord en que el món dels sentits ens donin informacions falses.
Per explicar aquest tema de l’anima Plató explicarà el mite del carro alat. El mon racional es el que condueix les idees, es a dir l’àuriga i aquest haurà de conduir dos cavalls, un de bo (valentia, racionalització) i altre de dolent( món terrenal, sensitiu). En la meva opinió, la cultura es la que diu si cap cosa està bé o no, per exemple, l’únic motiu pel qual en el món occidental no s’accepta el maltracte cap a les dones i en canvi al món oriental si es la cultura.
Si de veritat recordéssim els coneixements passats, perquè no recordar també situacions de la vida passada?
Per acabar el dualisme platònic afirmarà que l’estructura de la polis ha de reflectir l’estructura de les animes.
L’anima racional del filòsof – rei
L’anima passional del guerrer i soldat
L’anima sensual del treballador i artesans.
penso que aquesta estructurització sembla ser correcte però com a experiència històricament, gairebé no tinc cap dubte que aquesta estructura si s’exercís no donaria bon resultat