Vocabulari de la Política d’Aristòtil
Si fem una ullada a http://www.alcoberro.info/V1/aristotil2.htm podrem saber forces conceptes relatius a la Política d’Aristòtil.
Pots ajudar-me a fer un text coherent amb el seu pensament tot fent ús de diversos mots citats en la referència anterior?
"És evident que la ciutat-estat és una cosa natural i que l’home és per naturalesa un animal polític… (…) La naturalesa, en efecte, no fa res sense un fi determinat; i l’home és l’únic entre els animals que posseeix el do del llenguatge." Política I
desembre 16th, 2010 at 18:02
L’àmbit de la política està fortament lligat al d’ètica. L’ètica és la que condueix la política i la política vehicula l’ideal ètic. L’ètica és qui s’ocupa d’organitzar i orientar el comportament individual de cara al bé i a la felicitat. Se subordina a la política ja que d’una banda és preferible el bé de la comunitat a la felicitat d’un sol individu, i de l’altra, l’individu només es pot desenvolupar i ser feliç en el marc de la polis o societat (perquè l’ésser humà aïllat, en solitud, no pot realitzar-se completament. L’ésser humà ha de conviure amb els altres per tal de completar-se) la qual té l’obligació i el deure de proporcionar les bases i les eines necessàries perquè els seus membres satisfacin les seves necessitats i interessos.
El principi bàsic en què es recolza Aristòtil és l’afirmació que l’home és social per naturalesa, que és «un animal polític». Això significa que és en el si de la comunitat on l’home es pot realitzar com a tal i desenvolupar totes les seves possibilitats. La sociabilitat brolla de l’home concret, al qual perfecciona i forneix un medi vital necessari; la seva naturalesa el porta a viure en societat.
Com que la societat és un fet en la naturalesa humana, es construeix corresponent amb els dos estrats reals que comprèn l’ésser humà: la racionalitat i l’animalitat, l’intel•lecte i l’instint.
Aristòtil rebutja els intents de constituir una ciutat ideal per mitjans exclusivament racionals, per això divideix les formes de govern en monarquia, aristocràcia i democràcia, segons que el poder rector resideixi en un sol, en el grup dels millors o en la totalitat del poble. A aquestes formes justes de govern en què el poder s’exerceix per a un fi natural, que és el bé comú, s’oposen les injustes, en què s’exerceix en benefici dels mateixos governants: la tirania, l’oligarquia i la demagògia; o que és el mateix, govern arbitrari d’un sol, d’uns pocs no seleccionats, i dels pitjors instints.
Així doncs, Aristòtil suggereix un règim mixt que sigui democràtic en les institucions inferiors, aristocràtic en la minoria directora i monàrquic en el poder suprem. Defensa que la millor comunitat serà la més moderada, aquella en què els ciutadans no siguin ni massa rics ni massa pobres, és a dir, on la classe majoritària sigui la classe mitjana. Per tant, Aristòtil s’atreveix a profetitzar que possiblement el millor règim es trobaria a mig camí entre l’oligarquia i la democràcia, tot i que l’estat perfecte no existeix per a ell (contràriament a Plató), i és que cada poble viu unes circumstàncies geogràfiques, climàtiques, culturals, etc. diferents que fan impossible d’establir un ordre general que sigui vàlid per a tots. Així, cada comunitat haurà de trobar l’organització que s’adapti millor a les seves necessitats i recursos, i aquesta organització ha de comportar l’estabilitat, i aquesta tan sols es pot aconseguir evitant els extrems, igual que en el comportament individual.