Descartes – 2a Meditació
- Algú pot concretar i descriure les facultats de la ment segons Descartes?
- Podeu comparar aquesta meditació amb el pensament de Plató? Doneu-me alguna "pista".
Cuiner de camins
Filosofia per a tot@s
Theme: Contempt by Vault9.
Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
maig 31st, 2011 at 19:59
MEDITACIÓ ALS PEUS DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT
Dissabte 2 de juliol, trobada a Collbató.
Hem quedat a les 12 h. a la porta de l’església de Collbató
Si no pots assistir o simplement no et ve de gust; ¿podries dir-ho a alumnes, amics i companys?.
És una trobada per coneix-se’ns. Comentar, quin és el mètode que practica cadascú i passar una bona estona al peu de la muntanya de Montserrat. Estarà be fer una meditació ó silenci ó simplement deixar-te porta per aquesta Muntanya.
Hem quedat amb la Maria de l´escola Quatre vents i l´Elena de Niu ioga, que cadascú porti alguna cossa per compartir a l’hora de dinar.
Si us plau comenteu als vostres amics, qui vulgui venir ho confirmi enviant un mail a jordiramana@gmail.com. És per organitzar el mitja de transport. L’Elena surt de Masnou, la Maria de Tàrrega i jo de Barcelona. Així si hi ha algú que li és complicat el transport, aleshores ens podrem organitzar.
jordi
febrer 5th, 2011 at 0:21
La segona meditació, tracta de fer arribar la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement. Fa una gran distinció entre ment i cos mitjançant una progressió deductiva.
Les facultats de la ment segons Descartes són pensar, voler, imaginar i sentir
El problema de l’aparença exterior i de la preeminència de l’enteniment en la captació del cos són els principals dubtes que es presenta.
Qualitats espirituals atribuïdes al pensament amb l’ànima de la substància:
– Pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l’existència d’un jo que és una realitat pesant, una res cogitans. (els pensaments constitueixen la realitat).
– Voler és el desig de descobrir la veritat mitjançant la raó.
– Imaginar és presentar unes idees, el problema és que no distingim entre la situació de somni i la de vigília.
– Sentir és la principal font del dubte metòdic, es tracta d’una facultat passiva de sentir les coses corporals que existeixen, tot i que no siguin tal i com són percebudes pels nostres sentits. Qualsevol percepció sensible és una incertesa.
COMPARACIÓ AMB PLATÓ
A diferència de Plató, que es plantejava la qüestió sobre “Què és l’ésser?”, a Descartes l’hi interessa el problema del coneixement. Durant l’època modernista de descartes no hi havia “ontologia”, sinó “gnoseologia”.
El que fa que Descartes es plantegi el problema del dubte és la dificultat que experimenta a l’hora de resoldre les dificultats de l’escepticisme. Es proposa respondre a la gran pregunta moderna sobre “què podem conèixer?” i investiga quins criteris hem de seguir per poder dir que coneixem quelcom, sense equivocar-nos.
Les qualitats sensibles ens donen l’aparença d’una cosa però no la seva realitat que és coneguda per la ment (cogito). Descartes dubta entre el dubte absolut, el buit que provoca la incertesa, i la creença en la veritat única.
Per altre banda, podríem relacionar-ho amb la Idea del Bé platònica com a mètode per arribar al coneixement per assolir la veritat. També podem destacar que la desconfiança en els sentits com a font de coneixement ja estava en Plató. Són els dos grans representants del racionalisme com a teoria epistemològica, tenen confiança en la raó, en l’autonomia, en la veritat única i desconfiança en els sentits ja que són els seus senyals d’identitat. Dubten de tot almenys una vegada en la vida i persegueixen la veritat única.
febrer 4th, 2011 at 21:43
Continuació
Descartes igual que Plató defensa un dualisme que fa a l’home. D’una banda Plató el divideix en dos móns: el sensible (cos) i el intel.ligible (món de les idees), mentre que Descartes fa aquesta divisió però en el mateix ser: el cos i la raó (idees). Però tots dos parlen de la clara existència de l’ànima i del seu inmortalidad.De així Plató en la divisió que fa en l’ésser humà entre món sensible i entenedora, en el món sensible es troba el cos, en el qual Plató distingeix dos tipus de ànima irascible i concupiscible, mentre que en el món intel.ligible aquesta la l’ànima espiritual. Per això Plató afirmava que no es pot arribar al episteme no hi ha una separació de cos i ànima, d’aquesta manera afirmava la immortalitat de l’ànima i que aquesta coneix els models universals de la realitat, les idees (teoria del record). D’altra banda per a Descartes l’ànima és igual a la raó, per això parla d’ella com a substància pensant de l’home i que perquè aquesta existeixi no depèn del cos. Per això la divisió que fa Descartes entre cos i raó, en la raó troba tres tipus d’idees: Les adventícies les que provenen de l’exterior, és a dir, és igual al món sensible de Plató, en canvi les idees factícies les produïdes per la pròpia raó i les idees innates les quals pertanyen al mateix pensament, és a dir no deriven de l’experiència, aquestes dues idees coincideixen amb el món de les idees de Plató .
febrer 4th, 2011 at 21:41
2ªpart
Comparar aquesta meditació amb el pensament de Plató sabrem que tots dos consideren que l’home està compost de cos i ànima, per a Plató el cos pertany al món sensible però el més important per a ell és l’ànima ja que prové del món de les idees i només importa el que provingui d’aquest món, per a Descartes el cos és extensió i l’ànima és pensament, per a aquest l’ànima informa a tot el cos però té la seva seu principal en el cervell. Els dos autors comparteixen la idea que l’experiència sensible no és una forma adequada de coneixement: així Plató ens diu que el filòsof ha de deixar el coneixement sensible (la caverna) per centrar-se en el coneixement intel.ligible. De la mateixa manera el Descartes considera que el coneixement dels sentits, la experiència sensible no és una forma de coneixement vàlida, ja que la sensibilitat ens pot enganyar.En els dos pensadors existeixen idees innates dins de la nostra ment principis evidents que l’origen no es troba en l’experiència. En aquest sentit, podem considerar que els dos autors, encara que amb matisos, són pensadors racionalistes. Per als dos la veritat es capta mitjançant una intuïció intel.lectual en la qual directament la ment, el nous platònic capta l’evident i la veritat
febrer 4th, 2011 at 21:40
«La meditació segona» reprèn el problema del coneixement i l’ampliació del dubte que havia iniciat en la Meditació Primera. Pràcticament tot coneixement pot estar subjecte al dubte. Però, com Arquímedes que buscava un punt de suport per moure el món, Descartes necessita un coneixement segur indubtable per poder fonamentar el seu sistema.de manera que després d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat a consciència totes les coses, Descartes diu que cal concloure finalment i estar fermament segur que aquesta proposició » és necessariament vertadera,sempre que la pronucio o la concebo en el meu esperit».I és tan indubtable aquesta proposició que ni tan sols el «geni maligne» serà capaç d’enganyar a aquesta convicció de la seva pròpia existència.
«Doncs bé, què sóc jo? Descartes es passa a considerar els atributs de l’ànima, per veure si n’hi ha algun que estigui en ell. Els primers, és saber , nodrir i caminar, no els afirma suposa que no té cos. El tercer és sentir, i ho descarta per la mateixa raó. El quart és pensar, i aquest atribut si li pertany, ja que no pot separar d’ell. Així arriba a la conclusió que no és més que una cosa que pensa, un esperit, una entesa, una raó. És una cosa veritablement existent, una cosa que pensa. I una cosa que pensa és una cosa que dubta, que afirma, que entén, que nega, que vol o no vol, que sent. «I també és cert que tinc la potestat d’imaginar: ja que encara que pugui passar (com he suposat més amunt) que les coses que imagino no siguin veritables, però, aquest poder d’imaginar no deixa d’estar realment en mi, i forma part del meu pensament. »
I afirma: «Finalment, també sóc jo el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com a través dels òrgans dels sentits, ja que, en efecte, veig la llum, sento el soroll, sento el calor. Se’m dirà, però, que aquestes aparences són falses, i que estic dormint. Concedeixo que així sigui: de tota manera, és si més no ben cert que em sembla veure, sentir, sentir calor, i això és pròpiament el que en mi es diu sentir, i, així precisament considerat, no és res més que pensar. Per on començo a conèixer què sóc, amb una mica més de claredat i distinció que abans. «Descartes química arriba al que els fenomenòlegs anomenen indubtable la Percepció immanent. És indubtable que les coses que percep existeixin realment o no, però el que és indubtable és que les percep.
febrer 4th, 2011 at 21:40
Descartes concep la veritat (i enconseqüència, el saber, el coneixement), com certesa. La certesa és allò delque no es pot dubtar, i va acompanyada de dues característiques: la claredat i la distinció. És així perquè per poder estar certs d’alguna cosa això alguna cosa té, en primer lloc, de presentar d’alguna manera (clar), i a més ha d’estar perfectament determinat, delimitat respecte a qualsevol altra cosa (diferent).Estem usant llavors la intuïció, la capacitat de concebre una cosa immediata sense la menor possibilitat que sigui fals, ja que se’ns apareix clar idiferent a la ment. La deducció és la capacitat d’inferir altres veritatsd’aquesta que hem intuït. Deduïm altres coses a partir d’aquelles de les que estem segurs.
Pertanuna cosa que pensa és una cosa que duda, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent,aquí parlem del conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència. Aleshores sorgeix lesfacultats de la ment segons el com de pensar :és un atribut inseparable .existeixem quan aquest pensament esta en procés, i si ho deixem de fer,deixaria alhora de ser o existir, pertan “Jo sóc, jo existeixo” .Per cercar sisom alguna cosa més parlem de la imaginació: una facultat que fa la ment, es tractade inventar encara que no és res més que contemplar la figura o la imatge d´unacosa corporal. El Descartes confirma que tot el que pugui comprendre mitjançant la imaginació no pertany a aquest coneixement que tinc de mi mateix, i que ca lapartar i allunyar l´esperit d´aquesta manera de pensar, a fi que ell mateixpugui reconèixer ben distintament la seva pròpia naturalesa. De voler : parlemla nostre voluntat, la capacitat de desitjar, de vegades fins tot perdem elcontrol de la nostre voluntat. Finalment de sentir relacionant amb els òrgansdels sentits, sentits que rep i que coneix. Tot dir que no és altra cosa que pensar.
febrer 4th, 2011 at 20:54
Descartes qüestionava les veritats que fins en aquell moment havia considerat reals ja que deia que cap estava suficientment comprovada per acceptar-la com a certa, tot i que les havia acceptat durant la seva vida. Fins i tot, va arribar a dubtar de la seva existència, tot i que en adonar-se que podia pensar,el va fer arribar a la conclusió de que existia, el dubte estava en si també existia de manera física o només de manera psíquica.
El primer que es va plantejar va ser la necessitat de trobar el punt de partida de tot, una veritat que realment fos probable i indubtable. Així dons, va veure que el pensament, que ell el va anomenar cogito, era la base de la vida, ja que com ell mateix havia dit, si pensava, és perquè existia. El considerava una part de la seva existència que funcionava per sí sola, lliure i sense límits però necessària i que no podia deixar de fer mai, ja que si parava d’utilitzar el pensament, moria. Des d’aquest inici, Descartes diu que en surten d’altres com voler; és a dir, el fet de desitjar alguna cosa, tenir l’afany de posseir-la o conèixer-la, imaginar; que és la capacitat de crear dins la ment una visió d’algú o alguna cosa o jutjar, que és opinar sobre els actes o pensaments d’algú. Aquests fets estan desencadenats del pensament i són les veritats probables de la vida, per tant, és d’on es poden desencadenar la resta de veritat i pensaments.
Aquesta meditació té una gran similitud amb el pensament de Plató ja que Plató basava les seves teories en l’ús de la raó enlloc de les veritats provinents dels sentits, igual que Descartes. Creien tots en dos en els aspectes objectius i probables, ja que les veritats subjectives no eren demostrables. Un altre aspecte que tenen en comú és la teoria de que tot parteix d’un punt, és a dir, que hi ha un inici concret de totes les coses. Els dos filòsofs dubten d’aspectes i en busquen solucions coherents basades en l’ús de la raó.
febrer 4th, 2011 at 20:03
Podeu comparar aquesta meditació amb el pensament de Plató? Doneu-me alguna «pista».
Comparació entre la segona meditació de Descartes i el pensament platònic:
– Tan Platò com Descartes, defensen el coneixement a partir de les idees innates, és a dir, una persona discerneix una espelma, tot i que aquesta varia de forma, continua sent una espelma, i això ho sap de forma racional, i la raó és una idea innata.
– Ambdós autors defensen la dualitat de l’home constituida per dues unitats: cos i ànima/ment. Per els dos, l’ànima/ment és la que condueix a la veritat absoluta i immutable, mentre que els sentits abdueixen a l’error. En la segona meditació, Descartes afirma que la raó és l’únic camí que ens pot portar a afirmar que la cera, tot i canviar de forma, és sempre la mateixa.
– Ambdós autors donen la mateixa importància a les idees, s’els podria calificar d’idealistes, en el cas de la segona meditació,l’objectiu de Descartes és buscar la idea de l’existència del ser.
– Ambdós autors són racionalistes, creuen que la raó és l’unica vía per la qual es pot arribar al màxim coneixement, Descartes ho diu reiteradament en totes les seves meditacions.
febrer 4th, 2011 at 20:02
Cal destacar, que Descartes determina que ell és «una cosa que pensa», i una cosa que pensa és una cosa que dubta, concep, afirma, nega, vol, no vol, que també imagina i sent.
Descartes utilitza un exemple molt quotidià, per reafirmar l’existència del ser, aquest exemple està pautat per la següent pregunta: Com conec un tros de cera?
La cera pot tenir diverses formes, colors, olors, si la cremes es desfa i cambia totalment, això la fa totalment mutable, per això Descartes afirmarà que els sentits ens enganyen perquè si agafem un tros de cera i el cremem, aquest canviarà de forma, i de mida però serà la mateixa cera, però això no ens ho transmeten els sentits, perquè la cera ha mutat. També afirmarà que la imaginació ens enganyarà, ja que aquesta és incapaç d’imaginar tots els aspectes possibles de la cera. Serà el propi judici de la raó, la única vía que pot concebre que el tros de cera és allò extens, flexible i variable.
Gràcies a aquesta explicació reflexiva, Descartes aconsegueix demostrar l’existència de la ment, la qual és capaç de jutjar l’existència de la cera.
En conclusió, el coneixement de la cera és producte de l’enteniment i la racionalitat, i no dels sentits ni de la imaginació.
febrer 4th, 2011 at 20:00
Algú pot concretar i descriure les facultats de la ment segons Descartes?
L’objectiu de la segona meditació de Descartes és arribar a la primera veritat indubtable «el cogito», la qual ens permetrà fonamentar el coneixement.
La proposició de Descartes «jo sóc, jo existeixo», és totalment veritable, ja que en el moment que l’èsser humà la pronuncia és perquè la concebeix en el seu esperit.
Descartes continua perseguint metòdicament la recerca de la certesa, és a dir, alguna cosa que sigui certa i segura en les ciències, per tant continua dubtant de tot allò que l’envolta. Descartes pensa que l’èsser humà ha d’estar en un dubte constant per discernir la veritat, no obstant, la mateixa acció de dubtar demosta que «jo dubto, jo existeixo». Aquesta existència serà la primera veritat clara, distinta i indubtable, ja que no es pot dubtar, d’estar dubtant, perquè en conseqüència s’està pensant.
Descartes afima que sap que existeix, però no sap el que és?. El filòsof, abans de dubtar de la seva existència pensava que era un home, però, que és un home?, doncs, un animal racioanl, però que és un animal racional?. Descartes pensa que per saber que és?, primer ha de saber el significat del ser, el significat de la paraula home, i el significat de l’animal racional.
Quan Descartes s’aplicava a considerar el seu èsser observaba que estaba format per un cos (amb rostre, mans, peus, ossos i carn), però també va diferenciar que es podria nodrir, caminar, sentir i pensar. Aquestes últimes accions les atribueix a la seva ment-ànima, ell definia la ment-ànima com una cosa extramadament rara i súbtil, que es redueix al pensament, única facultat que es resisteix al dubte. En el cas del cos, el definia com allò delimitat per una figura, que està contingut en un lloc determinat, ocupant un espai, i que està sentit per el tacte, la vista, l’oïda, el gust o l’olfacte. De tot això, Descartes n’extreu que el cos es pot moure de moltes maneres, però que necessita la ment per a relitzar-ho.
febrer 4th, 2011 at 19:53
Pregunta 2
En l’obra de Descartes, i per tant en aquest segona meditació, es troben alguns elements propis de la teoria de Plató.
En primer lloc per Descartes hi ha una primera veritat indubtable, única i inqüestionable, que té algunes semblances amb la Idea del Bé o Bellesa de Plató.
A les teories de Plató també hi ha una gran desconfiança dels sentits com a font de coneixement fiable, tal i com ens trobem a la segona meditació, en la qual el coneixement ha de ser producte de la raó i l’enteniment i no pas dels sentits ni de la imaginació. Descartes, com Plató, va dividir el cos i la ment.
A nivell general, Descartes i Plató són els dos millors representants dels racionalisme, com a teoria epistemològica, ja que comparteixen molt elements, com l’autonomia, la confiança en la raó, la única veritat i la desconfiança dels sentits.
febrer 4th, 2011 at 19:49
Pregunta 1
Descartes, es qüestiona tots els coneixements que ha rebut i cerca veritats indubtables, ja que fa una crítica de tot el saber i considera que els coneixements, no són fiables.
A la segona meditació metafísica, Descartes es proposa allunyar-se de tot allò que produeixi el menor dubte i cercar una cosa certa, es a dir, una veritat indubtable, la primera veritat (“el cogito”).
Descartes, per portar a terme tot això, parteix d’un punt: Inicialment suposa, que totes les coses no són res, són mentida, dubta de la seva existència i les considera una ficció. Però el mateix fet de que es dubti d’alguna cosa, significa que si que s’existeix. És a dir que, quan es dubta i es pensa, la pròpia acció de pensar implica l’existència d’un esser que pensi. Per tant, Descartes arribà a la conclusió de que si penses, aleshores també existeixes. Aquesta es la primera veritat indubtable i inqüestionable, a al qual va arribar Descartes : “Jo sóc, jo existeixo” (“Cogito, ergo sum” ).
Segons Descartes, ell era un cosa que pensa i no pas un cos, ja que es pot dubtar de l’existència d’aquest. Descartes separa el cos de la ment. Aquesta cosa que pensa, com a conseqüència, és també una cosa que pot dubtar, afirmar, negar, imaginar, sentir, voler o no voler…, és a dir, portar a terme tot un seguit d’activitats mentals. Per tant, Descartes, partint d’aquí, va fer referència a unes facultats de la ment: pensar, imaginar, sentir i voler, les quals són absolutament subjectives, ja que és un mateix en concret, el que pensa, imagina, sent…
En aquesta meditació Descartes, posa l’exemple del tros de cera, el coneixement del qual ha de ser producte de la raó, l’enteniment i el judici, i no pas de la imaginació o dels sentits. L’estudi d’aquest tros de cera, confirma la pròpia existència, com a cosa que pensa.
febrer 4th, 2011 at 17:52
En questa Segona Meditació, podem observar que Descartes, igual que Plató, utilitzen la raó per arribar a la veritat,ja que Plató era racional. Descartes fou el que introduí el racionalisme modern, com tothom ja sap. Un altre punt de semblança són les idees innates.
Tots dos eren dualistes i van representar en les seves respectives èpoques una gran revolució del pensament racional.
febrer 4th, 2011 at 17:38
Descartes, en la Primera Meditació proposa les raons per les quals podem dubtar de totes les coses en general. El dubte és l’únic mètode que ens permet no tenir mai cap dubte de una veritat.
En la Segona Meditació, el que Descartes desitja trobar és»una cosa que sigui certa i indubtable. Aquesta primera veritat, per ser una veritat
absoluta, ha de triomfar en la prova del dubte. I la primera veritat indubtable a la que arriba Descartes és
l’anomenat cogito. No és possible dubtar del dubte mateix. »Penso,per tant existeixo».
L’afirmació del cogito(pensar), una de les facultats de la ment, permet concloure l’existència de l’ànima com a cosa pensant, però no l’existència del cos, el pensament és més fàcil de conèixer que el cos.
Tot acte mental presenta la característica de ser indubtalbe, cap d’ells pot ser fals, ja que podríem dir »imagino, per tant existeixo» »sento,per tant existeixo» »vull,per tant existeixo» »penso,per tant existeixo».
Per Descartes, la imaginació és l’engany, però la imaginació existeix encara que les idees que poguem extreure siguin falses.
La voluntat »voler» es necessaria per poder assolir el coneixement i Descartes hi donara molta importancia, la voluntat permetra que no vulguem ser enganyats, per exemple.
Descartes, dubte dels sentits, ja que diu que en moltes ocasions ens enganyen, i a més, no ens permeten arribar a l’evidencia, i segons la primera regla del mètode només es reconeix com a vertader,el que és presenta amb claredat i distinció.
febrer 4th, 2011 at 17:12
Descartes trenca amb la cultura medieval perquè la filosofia i les ciències estaven sotmesos a dogmes imposats per la religió.
Per tant, el seu objectiu reformar tot l’edifici del coneixement, sense caure en els mateixos errors del passat. Comença rebutjant l’argument d’autoritat i la percepció sensible i es centra únicament en les MATEMÀTIQUES, que són clares i evidents ja que estan fetes amb la raó (és la base del seu mètode).
Com que és impossible revisar tots els coneixements, Descartes decideix analitzar les facultats de la ment:
* Dubte de la facultat de la sensibilitat ja que els sentits ens enganyen.
* Dubte de la facultat de la imaginació que ens crea somnis tan reals que ens és impossible saber si són o no ficticis, i acaba dubtant també de la pròpia realitat (podria ser que tot fos fruit de la imaginació).
* Dubte de la intel·ligència o raó, però s’adona de que hi ha coses que són reals tant si el món
existeix com si no (2+2=4).
Per superar l’escepticisme en el que ha caigut, reflexiona sobre la seva existència: és possible que nosaltres mateixos siguem fruit de la nostra imaginació però si jo estic somiant, cal que hi hagi algú que somia. És aquí on Descartes descobreix la primera veritat: “Penso, per tant, existeixo”.
Tot i així, encara no ha arribat a demostrar si allò que pensa és cert o no, per això divideix la realitat en tres substàncies: Substància pensant, substància divina i substància extensa.
En la substància pensant (res cogitans) descobreix una gran evidència: Ell és una substànciancia amb l’atribut de PENSAR, i això la raó ho capta amb EVIDÈNCIA.
Per diferenciar si les idees que tenim a la ment són certes o no les divideix en tres grups:
1. Idees adventícies – Provenen del món exterior
2. Idees factícies – Són les creades per al imaginació barrejant idees adventícies
3. Idees innates – Són les que poseeix la raó per naturalesa.
Per tant, podriem dir que per a Descartes la principal facultat de la ment és dubtar de tot.
Això es veu clar en la Segona Meditació, on Descartes observa un tros de cera que el fa dubtar de si realment és un tros de cera, ja que al apropar-lo al foc aquest canvia de forma, olor, tacte…
En la Segona Meditació podem trobar molts punts en comú amb Plató.
El més important que tenien en comú és el seu interès per arribar a la veritat a través de la raó. A partir d’aquí, fan una separació entre cos i ànima:
El cos és el que es guia pels sentits i els sentiments i ens fa caure en l’error, en canvi, l’ànima és la part racional que es guia pel coneixement.
Un altre punt en comú és l’existència de les idees innates; Plató afirmava que aprendre és recordar perquè en la nostra ànima ja hi tenim unes idees prèvies, i això ho pren Descartes com a punt clau del seu mètode.
febrer 4th, 2011 at 17:01
Segona pregunta.
Si que podem comparar la idea de la segona meditació amb Plató ja que Plató parla sobre les idees fictícies les idees que podem tenir de com és una cosa ja que no sabem que és, per exemple un triangle tothom sap què és un triangle perquè la vist però hi ha moltes coses que no veiem i que ens les intentem imaginar, fins que no surti algun estudi o alguna cosa que ens digui el contrari del que pensem; les advertències i les idees innates els dos filòsof defensen que totes les persones pel fet de ser-ho ja tenen unes idees innates, el que han de fer per saber si s’equivoquen o no és viure experiències per demostrar que el que abans creiem era cert. Plató i Descartes comparteixen el mateix objectiu però ho fan amb un mètode diferent ja que Descartes o demostra o ho descobreix a través de la substància divina, la substància del jo pensant i la substància extensa, i Plató en canvi ho fa explicant els mites per dir que hi ha el món de les idees i el món real. Descartes també parla del cos i de l’ànima que utilitza Plató però ens diu que són substàncies creades per una divinitat, i que la unió dels dos és una unió accidental, aquesta unió consta de la “res extensa i l’ànima res cogitans”, segueix dient que l’ànima és immortal com deia Plató.
Pel que fa el jo és la idea del “Cogito” ell diu que “si penso existeixo” fent referència a que si ell té la capacitat de pensar vol dir que és un ésser i per tant existeix; després ens intenta mostrar al llarg de la lectura de la segona meditació l’existència d’un Déu creador i de la meva pròpia existència i diferencia de que Déu és perfecte però jo no.
El que també veiem en la segona meditació és que Descartes té una idea innata sobre una cosa i fa l’experiment de la cera per saber si el que ell creu és cert o no. Això ho farà a través dels sentits, i així descobrirà si el que creia era cert o no.
febrer 4th, 2011 at 16:24
Descartes se sobmet a un estat de dubte, en el qual creu que res és veritablement cert i, per tant, rebutja tot el coneixement adquirit fins ara. Defensa la idea que mitjançant la raó podem descobrir la veritable natura i, en canvi, tot allò que pot ser percebut pels sentits és incert o superficial.
Tot i això, arriba a la conclusió «si penso, existeixo», per tant, pensa que si té la capacitat de pensar és que existeix, tot i que no està segur que sigui de manera física. El pensament és el que fa anomenar «cogito», i creu que és la primera veritat de la qual podem estar segurs. «Pensar» és l’atribut que troba més important per assegurar-se la seva existència ja que creu que el pensament és l’únic que no es pot separar d’ell mateix.
Per Descartes, el fet de «voler» el considera com una cosa de la qual desitja saber-ne més,és a dir, que ell vol arribar al veritable coneixement. En el seu cas, també defensa que no vol ser enganyat, d’aquí la seva necessitat de conèixer la veritat. Tot i això, el fet de voler el relaciona amb el dubtar, el concebre, l’afirmar, el negar, l’imaginar o el sentir, que són elements que poden crear un dubte.
Pel que fa «l’imaginar», Descartes pensa que quan imaginem és perquè no hem vist o no coneixem com és una cosa en realitat, és una capacitat que té la ment per crear imatges o sensacions desconegudes. Per tant, considera la imaginació com un element dubtós, del qual no nega que existeixi, però sí que no ens permet arribar al veritable coneixement.
Per últim, el «sentir» el relaciona amb el fet de tenir cos, és a dir, creu que sense cos un ésser no pot sentir. Tot i això, Descartes nega i rebutja com a incert tot allò que prové del que puguem sentir, veure, olorar o percebre, per tant, el «sentir» pot ser un element que ens fasi dubtar i no arribem a conèixer del cert la veritat.
La meditació segona de Descartes té alguns elements que els podem identificar al pensament de Plató. El primer és el fet de no creure res que provingui dels sentits i utilitzar la raó com a element indispensable i creïble per arribar al coneixement. Un altre fet a destacar és que tots dos són dualistes, és a dir, tots dos creuen en la distinció entre el cos i la ment, i per suposat, donar-li més importància a aquesta última.
febrer 4th, 2011 at 16:24
SEGONA PREGUNTA
Plató va citar tres facultats o potències de l’ànima humana:
La racional (pensament) la irascible (passions nobles) i la concupiscible (instints).
Amb Descartes coincideixen amb la facultat de pensar (racional) però amb la resta (imaginar, sentir, voler) no.
Les idees per Plató són més reals que materials. Són una realitat separada, en canvi, Descartes afirma que les idees són de contingut mental, estan únicament al pensament.
Tant Descartes com Plató són autors «racionalistes» perquè afirmen que és mitjançant la raó, i no els sentits, que assolirem el coneixement veritable (coneixement a priori), això ho veiem quan Descartes ens explica l’exemple del tros de cera. Per a Plató, el coneixement és record (reminiscència) mentre que per Descartes és raonament.
La justificació té més a veure amb la raó que amb els sentits, (necessitem allunyar-nos del món de la cova, que vam descobrir al voltant per l’experiència sensorial, i cap a l’exterior del món de la cova, el món de les formes, que descobrim per mitjà de la raó. Per Descartes això és idèntic.
Els dos defensen que el coneixement és innat, encara que per a Plató que diu que les idees les coneix l’ànima des d’abans d’estar unides al cos, mentre que per Descartes significa que les idees veritables són innates a la raó.
Finalment, els dos defensaven la dualitat de l’home, format per ànima i cos, per als dos en l’ànima resideix la veritat i el cos la font dels nostres errors. Per Plató l’ànima és allò diví, mentre que per a Descartes, l’ànima és «pensament», «cogito», i no té realitat ni existència.
febrer 4th, 2011 at 16:21
PRIMERA PREGUNTA
En la segona Meditació, Descartes accepta la possibilitat de dubtar “ fins que sàpiga de cert que no hi ha res de cert al món”. Segons aquest filòsof, només aprofundint en el dubte, es pot arribar a una certesa. La certesa és la seguretat en la veritat dels nostres coneixements. Per tant, el menor dubte farà desaparèixer aquesta certesa i Descartes considera necessari assimilar aquest coneixement a un coneixement fals. Caldrà examinar, si el que hem pres fins ara per coneixements vertaders tenen o no aquesta característica, i poden o no ser sotmesos al dubte. Descartes se’n adona que per ser enganyat ha d’existir, de manera que percep que la següent proposició: «penso, existeixo», («cogito, ergo sum»), ha de ser certa, almenys mentre està pensant: «De manera que després d’haver-hi pensat bé i haver examinat a consciencia totes les coses, cal concloure, finalment i estar fermament segur que aquesta proposició: jo sóc jo existeixo, és necessàriament vertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit «.
Descartes diu que és la primera veritat de la que ell pot estar segur, de la qual pot dir que és evident. Claredat i distinció, aquestes dues propietats les considerarà Descartes com les característiques que ha de reunir tota proposició per a ser considerada veritable.
Les facultats de la ment que ens presenta Descartes són:
Pensar: aquesta és la facultat més valuosa i considerable ja que totes les altres es poden desenvolupar a partir d’aquesta ,és a dir, engloba totes les altres facultats. Això ho veiem quan Descartes ens diu: “ Què sóc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? Una cosa que dubta concep, afirma, nega, vol, no vol, que també imagina i sent.”
La imaginació: per a Descartes és una de les facultats que ha d’ajudar al pensament. Produeix imatges conscients, a diferència de la sensació, les imatges no necessiten anar acompanyades de consciència. Sense la imaginació no seria possible el coneixement.
Sentits: Descartes compte als sentits entre les facultats que han d’ajudar al pensament a trobar la veritat. Però en si mateixos no són Font de veritat perquè són dubtosos. La veritat no es basa en el fonament de la via sensible. Els sentits constitueixen el primer àmbit del dubte metòdic. Constantment se’ns adverteix de la facilitat amb que el coneixement sensible cau en l’error, i la seva claredat no pot confondre’s amb la racional.
Voler: també és una facultat important. Si no tenim la necessitat de voler alguna cosa, no hi ha un estímul al coneixement. Quan el pensament no pot dirigir la voluntat, és quan l’ésser humà actua amb dubtes. L’error neix d’un mal ús de la voluntat. Segons Descartes, la facultat de voler és la que més ens fa assemblar a Déu.
febrer 4th, 2011 at 15:35
El principal objectiu de Descartes, compartit amb Plató, és la recerca de la veritat. Per a aconseguir el seu objectiu va decidir de posar totes les coses en evidència fins a tal extrem que també dubtà de la seva existència. Aleshores va començar en confirmar la seva pròpia existència, va decidir que si pensava, existia i com que dubtava de totes les coses, la seva ment pensava (entre d’altres coses com sentir, imaginar, ..) i per tant, tenia activitat (res-cogitans) i existia.
Principalment, la facultat principal de la ment és el pensar, ja que no existirien les altres si aquesta no existís. Les facultats de voler, imaginar i sentir,les quals al meu veure van estretament relacionades, reafirmen la facultat de pensar, ja que si vols algu és perquè penses el que vols i per tant, imagines tenir-ho i quan ho imagines sents com seria tenir-ho.
D’aquesta segona meditació, el fet de posar-ho tot en dubte ens recorda al pensament Platònic, com també la separació de cos i ànima. Tots dos creuen que així, arribaran al coneixement de la veritat, de la raó, ja que separant el cos de l’ànima evitaran confusions que poden causar els sentits.
febrer 3rd, 2011 at 19:05
Descartes, igual que Plató, vol arribar a la veritat i per fer-ho, per saber el que és real i el que no, dubta de totes les coses, fins i tot de la seva existència. Però tot seguit, en veure que dubta, sap que existeix, ja que per dubtar has de pensar i segons ell, si penses, existeixes. Aquesta és la seva única certesa, i a partir d’ella, se’n derivaran unes altres. Pensar és una activitat de la ment (res cogitans), que està separada del cos (res extensa) , tal i com també creia Plató i aquesta ment té un seguit de facultats: pensar, voler, imaginar i sentir.
La facultat de pensar és la més important de totes, la bàsica, sense ella no hi haurien les altres, ja que si deixes de pensar deixes d’existir. Dubtar també és pensar.
La segona facultat és la de voler. Quan penses és perquè vols alguna cosa, vols arribar a la veritat, al coneixement. Descartes no vol que l’enganyin, vol un res cogitans indubtable, i és aquí on els propis judicis l’ajuden a saber si el que pensa, el que creu o el que li passa és veritat o és un somni.
La tercera facultat és de imaginar i aquesta permet inventar-se o crear les idees fictícies, les que Descartes voldrà allunyar i sabrà que no són certes, encara que existiran, ja que les pensa. Per això sap que la imaginació existeix, encara que les idees que se’n derivin siguin falses.
La última facultat és la de sentir. Per molt que sentir tingui molt a veure amb el cos, ja que el tacte, la vista , el gust, etc el percebem pel cos, és la ment la que pensa les sensacions, i per tant al pensar-les, existeixen.
Així doncs, la semblança més evident entre Descartes i Plató és la separació entre cos i ment o ànima i ment. Tots dos coincideixen en que la raó es troba a la ment i que els sentits, que ens enganyen, es troben al cos. Només Descartes creu que hi ha alguna relació entre el res cogitans i el res extensa i és que el que nosaltres percebem pel cos és pensat a la ment.
febrer 3rd, 2011 at 18:17
(3)
També trobem impresa en aquesta meditació la idea platònica de la reminiscència, car trobem que la facultat de pensar prové d’una idea innata, que ens aporta un coneixement que certament és segur ja que no ha pogut rebre modificacions per part de les opinions dubtoses, i la qual es troba en el pensament o cogito, pel que conèixer (pensar) és recordar. Per últim, també trobem reflectida en aquesta segona meditació de Descartes la visió platònica dualista que separa el cos de l’ànima, en el cas de Descartes la ment del cos, i això és degut principalment a que tot allò que percebem amb el cos està mancat de racionalitat i regit pels sentits, que ens enganyen i que no ens aporten un coneixement vertader i indubtable, i tot allò que la ment ens aporta és saber racional, pensament innat forçadament vertader, el que confon a Descartes, qui no entén que aquestes dues parts tant relacionades entre si puguin coexistir conjuntament sent tan contradictòries o si més no, tant diferents en quant a la racionalitat que en rebem d’elles.
febrer 3rd, 2011 at 18:17
(2)
La tercera facultat de la ment és la d’imaginar. Per Descartes imaginar es pot relacionar amb somniar ja que imaginar, de la mateixa manera que quan somniem, només ens aporta una visió inexacta de la realitat que no pot ser considerada vertadera i per tant, no pot pertànyer al coneixement que tenim de cadascun de nosaltres mateixos. Tot i això, considera imaginar una facultat de la ment ja que igual que en el seu cas és ell mateix qui dubta, qui entén i qui desitja, també és ell, qui pensa i per tant existeix, qui té la capacitat d’imaginar, i encara que allò que pugui imaginar no sigui real o vertader, no pot negar que aquesta capacitat formi part d’ell i per tant del seu esperit.
I per acabar amb les facultats que té la ment, trobem sentir, ja que segons aquest filòsof som nosaltres qui sentim, és a dir, qui rebem i coneixem les coses a partir del que ens transmeten els òrgans dels sentits. Tot i això, la facultat de sentir pot ser considerada subjectiva per cada persona, pel que no pot demostrar-se que allò que sentim sigui vertaderament indubtable per a tothom, i igual que imaginar, se la pot relacionar amb l’acció de somniar, de veure les coses sense claredat i precisió. Però tot i això, quan sentim no ens està semblant res més que sentim allò que creiem sentir, és a dir, que quan rebem les sensacions sensitives pensem sentir allò que notem, i per tant podem considerar que sentir no és res més que pensar, pel que tot i poder enganyar-nos no podem separar aquesta facultat de l’ànima.
De la mateixa manera que Plató raonà en la seva època Descartes continua tenint un pensament racional, pel que com podem comprovar en la segona meditació Descartes no confia en els sentits, tot i formar part de la seva ànima la facultat de sentir, i això ho fa perquè com prèviament se n’ha desfet de totes aquelles opinions dubtoses, equiparables a les ombres de la cova de Plató, vol evitar rebre un coneixement fals de la realitat i per tant vol conèixer la realitat i el que és ell a partir del pensament o res cogito, a partir de la raó, igual que els presos de la caverna que en sortir de la cova en la que estaven sent enganyats pel que els seus sentits els feien creure en sortir a l’exterior veuen amb claredat, amb la raó, com és veritablement la realitat.
febrer 3rd, 2011 at 18:14
L’objectiu de la Segona Meditació de Descartes és el d’arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement. Per tal d’assolir el seu objectiu primerament va carregar-se d’un conjunt de fal·làcies aristotèliques, en les que posà en dubte tots aquells coneixements que havia anat adquirint durant la seva infantesa per tal de lliurar-se de tot allò que pogués ser incert o dubtós, i per tant poc racional, i a partir d’aquí considerà que no hi havia res vertader en el món excepte la seva existència, ja que creia del cert que si podia pensar significava que devia ser alguna cosa.
D’aquesta conclusió en va extreure la primera facultat de la ment, pensar. Descartes afirmà Jo sóc, jo existeixo, i quan parlava de ser no es referia sinó a pensar, perquè tant de temps com pensem és tant de temps com som, i per tant que existim. Aquesta facultat ens permet adquirir el coneixement, ja que el que pensem no és res més que una idea, una part racional de nosaltres que ens és innata, per tant assimilà que la facultat de pensar es trobava en el pensament, i l’anomenà el res cogito, és a dir, la primera veritat, ja que si pensar és la raó per la qual existim i es troba innata en cadascun de nosaltres aleshores pensar serà també la facultat que ens permetrà fonamentar el nostre coneixement.
A partir del pensament o facultat de pensar Descartes en deriva la resta de les facultats de la ment, ja que considera que una cosa que pensa és aquella que és capaç de dubtar d’aquells coneixements dubtosos i concebre’n d’altres veritables a partir de la voluntat d’adquirir-los i de no voler ser enganyat, a més d’imaginar i sentir en l’esperit aquell cogito que volem que formi part de la nostra existència. Per tant trobem seguida de pensar la facultat de voler, ja que Descartes assegura que ell, que pensa, vol obtenir aquest res cogito, aquesta veritat indubtable que ens aporta el saber, i també que no vol ser enganyat per fonaments falsos i dubtosos, pel que vol un coneixement que no es pugui posar en dubte, i el fet de voler adquirir aquest coneixement ens fa dur a terme uns judicis amb nosaltres mateixos per tal d’esbrinar si tot allò que creiem és en realitat un somni o és real, i és per això que aquesta disposició, el voler, és una facultat del nostre subconscient que pensem per tal de poder decidir, pel que forma part de la nostra ment.
febrer 3rd, 2011 at 18:08
Continuació:
Descares i Plató mantenen una certa relació en quan a la seva filosofia i idees, els dos conceben la veritat com una realitat a l’abast únicament de la ment i allunyada del cos.
Plató considera que hi ha dos móns, el món de les idees (ànima) i el món sensible (cos), un ideal, i l’altre ple de sensacions enganyoses que ens dificultaven el coneixement; Descartes fa la mateixa separació entre cos i anima (dualisme antropològic), per ell la ment és l’encarregada de pensar i per la qual existim i el cos és únicament el mecanisme sota les ordres de l’ànima. A més com es veu en les meditacions, Descartes creu que hi han unes idees innates que són inqüestionables, que ja formen part del nostre món i que per tant no les hem de descobrir; el mateix diu
Plató quan creu en la reminiscència (pensar és recordar).
Una altre relació important entre els dos filòsofs, és que Descartes com també fa Plató creu que hem de deixar enredera tot allò que hem cregut mitjançant les sensacions i cercar allò que coneixem mitjançant la raó, així com també el fet que només podrem conèixer verdaderament un cos si en tenim la idea prèvia (pensament a priori) com es veu en la segona meditació amb l’exemple del tros de cera.
febrer 3rd, 2011 at 18:07
Descartes vol cercar tot el que és verdader i que pot arribar a conèixer de manera veritable i per això, a l’inici de la seva meditació es desfà de tot allò que havia cregut fins aleshores, negant que pugui ser real el que no ha estat demostrat per la pròpia ment.
Per poder arribar a conèixer li cal un punt de partida un primer principi que sustenti les seves hipòtesis posteriors, i aquest el troba en la seva ment, en el propi pensar. Aquest principi diu ja que ell té com a única certesa el seu pensament, i si pensa ha d’existir.
Es centra per tant en l’estudi de les facultats de la ment, i n’enumera diverses: pensar, voler, jutjar, imaginar i sentir.
Primer de tot, la facultat de pensar, la més important i la que en comporta totes les posteriors. Pensar és el pilar de la ment, el que ens permet al seu torn concebre, jutjar o inferir; sense el pensament no podríem arribar al coneixement de les idees innates les quals són també, la base de totes les idees posteriors.
Voler, és també una facultat molt important que implica la participació del esser, i és el motor en certa manera del coneixement ja que ens impulsa a cerca i a conèixer.
També atribueix a la ment la facultat de jutjar important per validar o falsar els nostres judicis, així com la d’afirmar i negar que ens permet acceptar o no el que anteriorment hem cercat.
La imaginació és la capacitat de crear una idea irreal d’una realitat que no coneixem, i això moltes vegades ens condueix a l’error però també ens permet ampliar els nostres horitzons més enllà dels límits del nostre coneixement.
La imaginació és el promotor de les idees factícies les que fabriquem arbitràriament les pròpies persones.
Finalment el fet de sentir també forma part del ser, és la facultat més lligada al cos aquella que ens transmet les sensacions corporals a la ment.
Totes aquestes accions mentals les diferència unes de altres, però al mateix temps les uneix en el propi esser i les assimila a l’acció de pensar.
febrer 3rd, 2011 at 14:41
Descartes, partint de l’afirmació que tot és fals, busca una cosa que sigui certa i indubtable des de la qual poder analitzar la resta: un punt de sortida. Així doncs acaba agafant com a veritat indubtable la seva existència, ja que creu que si està pensant és que, per força, ha d’existir, hi ha una res cogitans. Un cop trobat el punt de sortida, l’analitza. El pensament el considera a part del cos, esmentant ja la separació ànima-cos, ja que l’ànima no respon a les regles mecàniques. El pensament, que és la prova de que existeix, és obra de la ment la qual té altres facultats com són voler, imaginar i sentir.
El pensament és vist com un atribut inseparable, ja que si deixa de pensar deixa d’existir. És la base de la resta de facultats de què disposa la ment i tot i que no en pot dubtar l’existència, si que dubta de les conclusions que n’extreu amb aquest.
Segons Descartes una cosa que pensa és una cosa que vol, que desitjar saber i que, en el seu cas, no vol ser enganyat. Per tant queda demostrat que voler forma part d’aquest res cogitans. Aquesta facultat però, es diferenciaria de les altres en el fet que no se’n extreuen idees, si no que formaria amb afirmar, negar, estimar, etc. un grup de judicis i desitjos.
La imaginació, una altra facultat de la ment, és l’encarregada de les idees factícies, de la capacitat d’inventar i Descartes considera que tot el que pugui comprendre mitjançant la imaginació no pertanyerà a la realitat, i que, per tant, caldrà allunyar del seu esperit, de la seva ment. Això no vol dir que no consideri com a existent la imaginació, sinó que no considera vertader el que n’extreu.
Per últim el sentir, en un principi ho considera lligat al cos, ja que ens sembla sentir a través d’aquest i que, per tant, no ens en podem fiar de les idees adventícies, extretes de les experiències sensibles. Tot i així com que sap que sent, considera que sentir és pensar.
D’aquesta meditació se’n podria extreure una idea similar a la filosofia de Plató sobretot en l’àmbit de la desconfiança en els sentits. Tots dos filòsofs afirmen que la veritat està en la raó, i que s’ha de dubtar dels sentits per així arribar, a través del pensament, a una veritat única, que per a Plató seria la Idea del Bé. També queda reflectit en aquesta meditació, encara que no tant, la idea de poder tenir coneixement dels principis generals, extrets a partir del raonament i les matemàtiques, argument similar al que responia Plató. La resta de semblances entre Platí i Descartes no es veuen esmentades en aquesta meditació o obtenen un paper molt secundari segons el meu parer.
febrer 2nd, 2011 at 23:19
Descartes va descriure les facultats de la ment com la facultat de pensar (activitat de la ment que et permet dubtar, acceptar, rebutjar… una idea) , de voler (capacitat de la ment de desitjar), d’imaginar (la capacitat de la ment de poder inventar), de sentir (capacitat de la ment de rebre informació dels sentits i interpretar-la), aquestes facultats són purament subjectives i no es poden considerar ciències perquè segons Descartes només és ciència allò que és mesurable (quantitatiu i no qualitatiu). Segons Descartes: Penso, després existeixo. Significa que , a partit d’una progressió deductiva,que és: a partir d’una idea general obtens una idea petita, primer tens una conclusió i després la demostres. Hem d’aconseguir la veritat, igual que Plató. Per descobrir la veritat, Descartes utilitzava el mètode de dubtar de tot al principi, perquè dubtant de tot l’exercici demostrava que ell existia (qui dubta, existeix) i la seva existència és indubtable, per tant ja havia aconseguit la primera veritat. Aquesta primera veritat, s’anomena “Coguito”.
Descartes creia que qui feia la funció de pensar era únicament la ment, per tant, i igual que Plató, Descartes també va fer una divisió entre cos i ment, i els dos, també, eren molt racionals, és a dir que no es fiaven dels sentits ni de l’aparença exterior.
Descartes va acabar la segona meditació amb un exemple:l’anàlisi d’un tros de cera. Aquest filòsof va anar explicant com podia conèixer el tros de cera amb coneixements científics, és a dir, sense interpretacions subjectives. No va tenir en compte ni la textura que va notar amb el tacte, ni la olor, ni el gust… Tampoc va tenir en compte si era sòlid o líquid, ja que el canvi es qualitatiu. Finalment va arribar a la conclusió que ell existeix perquè el tros de cera reafirma la seva existència.