Distincions morals
John Rawls en el seu llibre: "Lecciones sobre la historia de la filosofía política" a la pàgina 229 editat per Paidós, ens diu que Hume quan reflexiona al voltant de la virtut artificial de la justícia diu:
"Reconeixem les distincions morals i tenim la facultat d’aplicar-les no a través d’arguments deductius, inductius o probabilístics, sinó a partir d’una sensació interna. Els judicis morals són la manifestació d’una resposta de la nostra sensibilitat moral a la consciència de certs fets des d’un determint punt de vista…
Coincidim en els nostres judicis morals no perquè, com éssers racionals i intel·ligents que som, captem la veritat, sinó perquè compartim la mateixa sensibilitat moral."
Com creus que aquesta aportació afecta a l’epígraf: virtut artificial de la justícia
Et sents còmode amb aquesta visió?
març 17th, 2011 at 22:08
Hume filòsof empirista per excel•lència, és moderadament escèptic, que reconeix els límits en què es mou la raó humana i simplement analitza el fet de conèixer tal com apareix l’experiència. Racionalisme i empirisme no han de ser totalment allunyats, cap empirista tot i afirmar que la font de conèixer tal com apareix l’experiència. Racionalisme i empirisme no han d’esser totalment allunyats, cap empirista tot i afirmar que la font de coneixement és l’experiència , pot deixar de recórrer a la raó a la capacitat de recombinar idees i al inrevés.
Per tant crec que en aquest epígraf David Hume pretén fe notar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a l’enteniment pel fet que relaciona fets o idees, el sentiment moral és un sentiment d’aprovació vers les accions. No es pot dir que les lleis jutgin de manera totalment objectiva ja que la subjectivitat també hi té el seu paper, un exemple pot ser que per qualificar el comportament de qualsevol ésser podria ésser jutjat i avaluat per un ordinador si li inseríssim dades en funció de paràmetres bons o dolents, ens donaria la sentència ja feta. Si les tractéssim com a qüestions de fet, no existeix res correcte o no, perquè aquesta qualitat no és quelcom pertanyent a les coses, sinó que nosaltres li atribuïm aquestes qualitats segons el que sentim quan estem en contacte amb tals coses, així puc concluïr afirmant que les qüestions morals no depenen de l’enteniment sinó del sentiment, d’aquí la proposta moral basada en les emocions.
març 17th, 2011 at 22:07
També pretén fer-nos reflexionar sobre el món moral, les lleis també universals que determinen la manera de pensar, actuar, sentir i viure dels homes al llarg del temps i en el transcórrer de la cultura humana. Afirma doncs, que no hi ha idees innates, la validesa de les nostres idees cal cercar-la en la confrontació amb l’experiència l’únic origen del coneixement. Per Hume no hi ha un coneixement vertader, la raó és l’esclava de les passions.
Personalment crec que David Hume anomena virtut artificial de la justícia degut a que en ella no s’hi mostra el vertader sentit de la justícia, de la qual depenen l’obligació moral i la política, no deriva de cap impressió de reflexió natural, sinó d’impressions degudes a l’artifici de convenció humans. A que és degut que s’hagin d’impartir judicis? Sovint els homes actuen tot i sabent que van vers al seu interès, segons la fal•làcia naturalista de Hume no sempre s’ha d’impartir el mateix cas en tot moment, perquè dins els judicis morals no són descripcions d’assumptes de fet, per tant no pot ser virtuosa o moralment bona cap acció tret que en la natura humana hi hagi un motiu per produir-la,, diferent al sentit de la seva moralitat.
Jo igual que Hume penso que tot esta prové de les impressions personals per tant basant-me amb l’emotivisme no em puc refiar de la raó, ja que aquesta tan sols és important en la presa de decisions per ajudar-nos a entendre els problemes, però aquest dilema de si moralment és bo o dolent s’imparteix de manera distinta ja que no crec en el pensament d’utilitarisme (tal com diu en l’últim paràgraf), fan falta fets (la ment per Hume és un terme imprecís i no una qüestió de fet. La raó per si mateixa no indueix a l’acció. Per contra, en les decisions morals, tots els aspectes i relacions han d’ésser conegudes prèviament).
Els judicis morals no són qüestions de fet ni relacions d’idees no es fonamenten en la raó sinó en els sentiments. El sentiment moral forma part de l’estructura universal de la natura humana i ens fa odiós al vici i amable a la virtut.
març 17th, 2011 at 21:21
Crec doncs, que havent dit tot això la virtut artificial de la justícia és aquella que ens aporta plaer o bons sentiments envers els altres, per això s’anomena virtut. Però des del meu punt de vista relacionant-ho amb la teoria moral de Hume crec que la justícia sí que és una virtut ja que permet que un poble doncs estigui certament reglat i organitzat, tot i que no tothom pugui sentir la mateixa satisfacció envers les lleis o conductes que han estat otorgades, però de manera conjunta es mira per el bé i la felicitat de la majoria, no d’uns quants que per contra no hi estiguin d’acord i realitzin el que s’anomena vici.
Afecta aquest epígraf de manera sentimental, és a dir que es mira per el bé comú.
Un exemple molt clar, és doncs la nova llei del tabac de no fumar en els establiments públics, aquesta, ha afectat molt a la gent amb vici, és a dir a la gent fumadora, però la justícia ha actuat mirant per el bé de la majoria per la salut de tothom i per tal de que els no fumadors puguin gaudir d’un lloc públic igual que els fumadors però sense haver de sentir-se amb molèsties de fum i de més.
D’altra banda per el que fa a la coincidència de judicis morals no hi estic totalment d’acord ja que sí que és molt probable que en molts humans sigui permanent un estat de simpatia per els demés, però no és el que ens fa ser iguals, perquè no tothom té els mateixos sentiments i sent de la mateixa manera envers a les altres persones i això entre d’altres coses és el que ens fa ser diferents però a la vegada iguals, ja que estem reglats sota un mateix concepte sabem que és el bé i que és el mal, però no tothom ho concep de la mateixa manera.
març 17th, 2011 at 21:20
La teoria ètica de Hume, es basa en el que ell anomena emotivisme moral. Aquest filòsof va ser un dels primers en descriure el paper que ocupen les emocions en el comportament o ètica de l’ésser humà, el què ell descarta com a una substància en sí.
En la moral, distingim diverses accions i no totes són considerades de la mateixa manera. En la vida real de l’home es produeixen certes reflexions o raonaments a partir de l’experiència, és a dir a mesura que observem que una acció es produeix diversos cops s’estableix una creença. Aquestes, no són per sí mateixes derivades només del raonament sinó que aquestes estan recolzades també sota l’emoció i el raonament. Una cosa no pot funcionar sense l’altra.
La moral no es fonamenta en qüestions de fet ni en
relacions entre idees, sinó en sentiments i emocions, és a dir passions.
Així doncs, Hume defineix la raó com l’esclava de les passions. Els sentiments són els qui tenen l’última paraula, per dir-ho d’alguna manera, alhora de reaccionar davant d’un fet. Vénen motivats per sentiments d’atracció o de rebuig.
Aquesta atracció o rebuig que van associats amb el plaer o dolor, són els que ocasionen la base dels judicis morals que es basen en l’experiència. Així doncs, el bé és allò que ens complau i ens fa sentir satisfets amb nosaltres mateixos, és el que es denomina virtut; de manera contrària el mal és allò que provoca rebuig o aversió i va relacionat amb el mal i el dolor, per aquest motiu és el que s’anomena un vici.
Els judicis morals tendeixen a ser profitosos quan s’inclinen per comportaments amigables o sociables. Estableixen segons David Hume, una simpatia conjunta, és a dir fa que els humans sentim o ens inclinem per les emocions dels altres, en són un exemple la solidaritat o compassió.
En aquest sentit s’utilitza una ètica utilitarista o concepte d’universalitat que concep allò que està bé allò que proporciona plaer o felicitat a la majoria de persones possibles i menys dolor a la minoria possible.
Per formalitzar un esquema complet de la moral, Hume també destaca el que s’anomena fal·làcia naturalista ens alerta en que no hem de fonamentar les valoracions morals en els esdeveniments naturals. Fa una clara distinció entre el ser i l’haver de ser, diu doncs que hem de ser conscients del pas que fem alhora d’argumentar alguna cosa, saber realitzar la distinció.
març 17th, 2011 at 18:58
Primer de tot com que un epígraf serveix per resumir o sintetitzar les cites d’autors, desprès d’haver llegit els dos paràgrafs i haver comprés el text, el meu punt de vista és que l’epígraf “virtut artificial de la justícia” defineix en poques paraules la subjectivitat davant els veredictes, és a dir, la sensació per davant de la raó. El primer paràgraf ens diu que tenim sensacions i que les apliquem en acte sense raonar, i que aquest acte irracional, motivat per l’atracció o el rebuig de la sensació, és degut a la nostra subjectivitat en aquest cas moral. Entenent aquests conceptes el segon paràgraf fa un pas endavant i passa a mostrar-ho en la societat, dient que la moral en un conjunt d’individus i la resposta a aquestes accions no només es irracional, sinó que a més a més per llimar diferències es pacta, tornant o inspirant-se així en les ja existents teories de Hobbes i Locke del “pacte social”, en la qual els individus s’organitzen i pacten per conviure. Dit això tornant al epígraf, aquest és només explicat i interpretat, ja que la virtut artificial de la justícia és artificial perquè primer de tot la decisió o judici és subjectiva i en comunitat és “utilitarista”, és a dir, que no només pots beneficiar-te tu, sinó tu i els altres o només els altres si surt a conte, i això provoca que el be no sigui el que hom sent o el que la societat decideix. Tot i així, sigui quina sigui la sensació la gent es veu obligada o s’ha desenvolupat de tal manera que segueix l’ètica subjectiva com a pràctica i l’ètica utilitarista, com a utòpica.
I com a resposta a la pregunta de la fotografia he de dir que no, la visió anterior em provoca nerviosisme i no la trobo agradable a simple cop d’ull, a més a més afegiria que no només em genera nerviosisme sinó que també em genera desconfiança i la mirada ,“en el context”, terror. La imatge és intrigant, ja que no només surt l’home de sota el líquid, sinó que a més a més és una imatge molt acolorida, fet que em provoca alerta, no dic amb això que la figura sigui dolenta, perquè la idea és bona, però el resultat no es m’és còmode. La saturació de colors des del meu punt de vista poc harmònics no em calma, ni m’agrada. Dient això no vull dir que no m’atreguin les coses inusuals i per tant el judici en aquest cas per una creença d’una sensació repetida (costum) em faci decidir, només crec que com a resposta a la pregunta, les sensacions que em provoca la imatge respecte les sensacions, que no només accepto sinó que vull que es generin en veure una imatge per calmar-me, no són les que em genera aquesta. Com a objecció a la meva pròpia opinió crec que d’haver crescut envoltat d’incoherència pictòrica, respecte el que nosaltres o jo l’entenc, no nego que m’hagués calmat i agradat. Per tant, podríem concloure que les creences, sensacions i respostes als actes no racionals són degut al context social?, és més,s’adapta el nostre pensament o més concretament aquella sensació interna a la societat?.
març 16th, 2011 at 18:03
(2a part)
Segons el meu parer, aquesta visió de Hume dóna resposta a gran part del comportament social però no veig viable el fet de, per exemple, creure en una simpatia que rau en la naturalesa humana. Entenent que les persones neixen sense uns judicis morals, aquestes els van desenvolupant a partir de l’experiència i la classificació en vici-virtut de les diferents accions. Considero que el que és classificat com a virtut i el que és classificat com a vici és fet així per l’assimilació de com ho han classificat els del nostre entorn. Si una persona veus que mostra simpatia, que és agradable i que és plaent, assimilaràs les seves accions com a virtut. Crec que així anem construint la nostra ètica moral remodelant-la constantment i a poc a poc, anar dibuixant uns paràmetres en els que s’anirà fixant el teu pensament. De tal manera que el teu comportament final no serà causa de la simpatia pròpia de la naturalesa humana sinó per la pròpia experiència. El fet de que es pugui observar una simpatia general en la societat es podria dir que és perquè normalment et sents gratificat per qui t’ajuda, de tal forma que tu al imitar la seva forma de ser, vista com a virtut, també ajudaràs. Si s’observa aquest principi es pot entendre el fet de que abundin com a virtut actes solidaris i generosos.
Per altra banda, considero que el que entén virtut artificial de la justícia -en la qual hi estic parcialment d’acord- s’hauria d’aplicar de forma més global. Inclinant el centre d’atenció cap a la legislació actual com a exemple, crec que aplicant aquesta arbitrarietat de pacte a conveni que deia Hume, s’haurien d’anar remodelant les normes segons la necessitat de fer pactes nous. Ja que actualment hi ha moltes lleis vigents que no tenen cap ús i que l’únic que fan es impossibilitar a la societat de poder saber quines lleis regeixen el seu país. Si s’apliqués un consens en el que s’apliquessin les lleis segons la necessitat i de forma utilitarista, crec que la societat estaria molt més conscienciada d’aquestes i alhora, serien unes lleis més justes.
març 16th, 2011 at 18:02
(1a part)
Hume dóna a entendre que la justícia prové de judicis morals, basats en l’atracció o aversió davant diferents comportaments, davant el que ens provoca plaer o dolor. Aquests judicis no són presos de forma egoista ja que per a Hume la simpatia és pròpia de la nostra naturalesa de tal forma que sentim una tendència a preocupar-nos per les emocions dels altres. Això és el que vindria a dir l’últim paràgraf de la citació del llibre de John Rawls on afirma que coincidim en els nostres judicis morals perquè compartim la mateixa sensibilitat moral.
Reinterpretant les paraules anteriors, entenem que la justícia és una virtut artificial ja que es desenvolupa a partir dels judicis que hem fet anteriorment, judicis a partir de l’experiència, relacionant-ho així molt finament amb el principi de causalitat. Tampoc es pot considerar que la justícia sigui una virtut natural i innata, ja que Hume argumenta a favor de les idees a posteriori, de forma utilitarista. De fet, Hume senyala que el fet de que adoptem el concepte de justícia i guiem les nostres accions en conformitat amb aquesta és perquè és útil per la societat que actuem així. És a dir que les normes venen per la necessitat de fer pactes.
Això es contradiu amb el que es deia a l’antiguitat de que les normes les dictava una divinitat sobre un elegit, el rei, de tal forma que la justícia era considerada una virtut natural en alguns.
març 15th, 2011 at 20:07
(2a part)
Pel que fa a si comparteixo el seu punt de vista sobre aquest tema, si que hi estic d’acord. El que comparteixo amb Hume es que la justícia que nosaltres hem imposat és una justícia imaginària o fictícia, ja que hi ha hagut tot un conjunt de persones les quals l’han creat d’una manera artificial i afavorint el seu interès per intentar que la societat pugui viure de manera col•lectiva i que hi hagin unes normes per a tothom. També pel que fa al tema de les emocions si que estic d’acord amb aquesta part importantíssima en la filosofia de Hume, l’emotivisme moral, ja que hi ha molts cassos en que ens deixem portar per les emocions en contes de per la raó. Un exemple clar seria el fet de que un home donés un cop molt fort a un nen petit amb tota la intenció, nosaltres a causa sobretot de les nostres emocions segurament li donaríem una bona lliçó a la persona culpable. Aquest fet segurament ens portaria a que ens poséssim en un embolic ja que hem trancat les lleis que anteriorment nosaltres mateixos havíem pactat, o sigui violaríem les normes establertes en el contracte social. Per últim si que hi ha una part en el pensament de Hume, el de l’interès, en que si que estic d’acord amb la seva visió del tema. Parlo del fet que l’interès en que es crea’n les lleis és normalment un interès a curt termini i que s’hauria d’intentar que aquest fos a llarg termini. Un exemple d’aquest fet seria la llei del tabac. En primer moment s’havien acordat un conjunt de idees i desprès se’n van acordar unes de noves invalidant les primeres. Aleshores des del meu punt de vista pel que fa a l’interès a curt i a llarg termini, el que veig és que a curt termini podríem trobar lleis que realment no són d’interès comú, per exemple la llei del tabac. Aquesta llei podria ser perfectament recaptatòria. En canvi si ens la mirem a llarg termini aquesta llei pot tenir beneficis que són d’interès comú per la societat com per exemple és la reducció del càncer de pulmó i tot un seguit de problemes associats al consum de tabac.
març 15th, 2011 at 20:06
(1a part)
El que Hume vol donar a entendre com a virtut artificial de la justícia, és que primer de tot la justícia no és una virtut natural sinó que és una virtut que les persones hem inventat i que hem introduït dins de la nostra societat i l’hem anomenat justícia. En aquest procés de formació de la justícia té un gran paper el nostre propi interès. Aquí Hume introdueix la distinció entre interès a curt termini i interès a llarg termini, prioritzant la procedència dels interessos a llarg termini. A partir d’aquest interès propi, la humanitat ha creat el que Hume anomena virtut artificial de la justícia, per tal de regir unes normes que ens permetin viure en un estat corporatiu. Aquest pacte el podríem relacionar de manera directa amb la teoria del contracte social que Hobbes introdueix en la seva filosofia. Hobbes en aquesta teoria ens fa veure que les lleis són un conjunt de pactes o contractes que les persones hem creat per tal que hi hagin unes normes que ens permetin viure en comunitat d’una forma segura tot prescindint d’una mica de llibertat per alhora guanyar en benestar. Però el que Hume també diu es que tot i que aquesta justícia l’hem creada nosaltres per afavorir el nostre propi interès, moltes vegades es don el cas en que les persones ens saltem les lleis que nosaltres mateixos hem imposat. Tot i que les persones siguem animals racionals hi ha un factor el qual Hume li don molta importància, les emocions, les quals ens fan cometre la violació d’aquestes lleis. Aquí entra en escena un tema molt important en la filosofia de Hume, l’emotivisme moral, el qual ens ho defineix com que les passions són el resultat de les creences basades en les emocions i que aquestes tenen més importància que els raonaments a l’hora d’actuar. Amb això vull dir que hi ha casos en que el nostre interès és immediat i a causa de les nostres emocions en porten a cometre errors o violar les lleis d’una justícia racional.
març 15th, 2011 at 17:58
(2a part)
Aquesta visió tant particular de Hume no la comparteixo en molts aspectes. Estic d’acord en el punt que diu que qualsevol tipus de fet ens provoca un sentiment, una emoció… i precisament crec que és per això, pel fet que provoca una reacció totalment subjectiva, que potser diferent (fins i tot oposada) en cada un de nosaltres, que necessitem un criteri poderós i objectiu, que podríem anomenar raó o no, per donar-nos una justa clarividència i visió dels fets.
Evidentment crec que és molt més atractiva la idea de Hume, sí és que fos possible aquest tipus de justícia, que no la d’imposar o establir unes normes a través de la raó, però la realitat és que algunes vegades els interessos de l’individu estan lluny o són contraris als criteris de solidaritat i empatia. Malauradament, des del meu punt de vista, crec que Hume té una visió força utòpica, i que necessitem un codi dictat per la raó que al mateix temps protegeixi a l’individu i benefici a la societat.
Així, per exemple, una persona que pot haver rebut una agressió de qualsevol tipus pot sentir la necessitat de venjar-se de la mateixa manera; ja que creu que així es quedarà satisfet i obtindrà una sensació plaent. El seu impuls es més fort que la raó; en aquest cas no s’ha de deixar portar pel sentiment encara que el seu cor li dicti que actuí. Davant aquesta situació Hume tindria la inclinació d’aprovar-la perquè aquest acte comporta un sentiment de plaer? Aquest ha de ser reparat d’una altra forma.
març 15th, 2011 at 17:55
(1a part)
Segons Hume, la justícia és una virtut artificial que sorgeix d’un pacte amb una finalitat i una utilitat pública; té un aspecte utilitari. El sistema moral ha de portar-nos a tenir un determinat tipus de conducta per actuar correctament, és filosofia pràctica. Hume diu textualment: “La utilitat no és més que una tendència a un cert fi”(Investigació sobre els principis de la moral. Llibre ATENA pàg. 210).
Hume creu que els judicis morals no són vertaders ni falsos perquè no són judicis sobre qüestions de fets ni sobre relacions d’idees; per tant, la raó no és la base moral, ja que són els sentiments morals de plaer i malestar la base dels judicis morals. D’aquesta forma podem regular la conducta, perquè aquests sentiments són favorables a la virtut i desfavorables als vicis. Aquest emotivisme moral considera que no són els coneixements la base moral, sinó aquests sentiments i emocions. Un judici moral expressa només l’aprovació o la reprovació dels humans, i gràcies al sentiment o l’emoció que ens provoquen podem discernir si és un vici o una virtut.; aquí no hi té cabuda el racionalisme moral que creu que la bondat o la maldat són objectives com ho potser una veritat matemàtica. Aquestes regles de moralitat no són conclusions de la nostra raó. Aquests sentiments no són necessariament individuals, sinó que poden compartir un sentiment de simpatia o solidaritat: “…és necessari, doncs, un sentiment que es manifesti per ell mateix i que ens faci preferir les tendències útils a les perjudicials. Aquest sentiment no pot ser altre que la simpatia per la felicitat dels homes i la indignació per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici” (Investigació sobre els principis de la moral. Llibre ATENA pàg. 210).
març 15th, 2011 at 15:29
La visió empírica de David Hume sobre la virtut de la justícia està relacionada tant amb la raó com amb el sentiment. Per una banda, creu que una bona llei local es pot trobar mitjançant la raó, és a dir, que es pot documentar que la llei produirà unes conseqüències beneficioses en la societat. No obstant, Hume defensa que per molt raonada i elaborada que sigui la llei, pot ser que no sigui acceptada moralment. Per aquest motiu, és defensor de l’ utilitarisme, és a dir, que tot tendeix a un fi, i aquest fi ha de ser la felicitat de les persones i l’evitar la seva infelicitat. En conclusió, creu que hi ha d’haver un sentiment, que ens faci diferenciar les tendències útils de les perjudicials, i distingir així quines seran les moralment acceptades i quines no.
Personalment, em sento còmode amb aquesta visió ja que crec que les persones actuem deixant-nos portar per les situacions i els sentiments que podem arribar a sentir en un moment concret. Que una llei sigui raonablement correcte penso que és important, però també cal pensar en les conseqüències que produirà i si aquesta serà acceptada o no per les persones que conviuen en la societat, que són les que han de complir i dur a terme la llei. Sovint, les persones actuem de diferent manera depenent de la situació on ens trobem, sense tenir en compte el que està ben vist racionalment i el que no. És el que Hume anomena l’emotivisme moral, ja que creu que “la raó és l’esclava de les passions” i que moltes vegades actuem d’una manera que ni nosaltres mateixos podem explicar el perquè. Com la meva companya Gemma, penso que la societat d’avui en dia està basada en unes lleis constitucionals que no tenen en compte les conseqüències o els sentiments que poden produir al aplicar-les. Un exemple clar, és la llei que recentment s’ha aplicat sobre la velocitat dels vehícles, ja que ara no es pot passar dels 110 km per hora. Racionalment, aquesta llei està ben pensada i elaborada, ja que reduint la velocitat s’estalviarà més, i és un fet que actualment a Espanya fa falta a causa de la crisi. No obstant, moltes persones les quals han de viatjar sovint amb el seu propi vehicle, estan en desacord i mostren una total contrarietat envers aquesta llei. És probable que alguna altra mesura hagués sigut més eficient pel que fa l’acceptació o no de la societat, però és una llei basada en unes raons i en uns objectius i que, per tant, s’ha de complir.
març 15th, 2011 at 9:25
Gemma, no estàs avaluant a Hume sota un prisma molt rígid com si no fos gens racional? Pensa que Hume intenta descriure i no jutjar. Una llei racional i argumentada no pot estar elaborada per consens de simpatia? Les lleis són totalment objectives?
març 14th, 2011 at 16:31
David Hume defensa que els sentiments de plaer i dolor fomentats al seu torn pels sentiments d’atracció o aversió que ens produeixen cadascuna de les situacions o accions en què ens trobem són els responsables de les nostres decisions. Així doncs, els sentiments de plaer i dolor són la base dels nostres judicis morals, que no estan en absolut basats en arguments de raó ni deductius.
Aquest corrent filosfòfic es basa en l’emotivisme moral ja que defensa que les decisions i accions estan subordinats als sentiments. David Hume defensa doncs, que allò que està bé és allò que prové d’un sentiment d’afecció o de simpatia, que proporciona plaer i és útil a la majoria.
La justícia actual està basada en lleis totalment racionals i argumentades, totalment objectives, que no contemplen en absolut aquestes sensacions en les quals es basen les nostres decisions.
És per això que en el context de Hume i tenint en compte la seves idees, les lleis actuals, que són les que conformen la justícia, estan mancades de tota subjectivitat i per tant, no són moralment justes ja que no contemplen els fins de les accions, que són totalment emotius i no pas racionals.
març 14th, 2011 at 16:28
Si cadascuna de les lleis no es basa en els sentiments de plaer i dolor que proporcionen en un individu, no es pot afirmar que les lleis siguin per si soles justes. A partir d’aquí es pot veure perfectament la virtut artificial de la justícia, ja que aquesta no està basada en els sentiments d’afecció o d’aversió, ni són raonaments que no contemplen l’utilitarisme moral del qual n’és pare David Hume.
Jo personalment, no estic gens còmoda amb aquesta visió ja que les lleis, tenint en compte la defensa de Hume, serien falsament justes i tot el sistema legal amb el qual ens basem podria esdevenir insignificant. Personalment estic molt d’acord amb la moral de Hume i per això, per a mi les lleis esdevenen supèrflues.
Un exemple seria en el context judicial, el fet que l’acusat sigui jutjat en base a unes lleis escrites en una Constitució, que està fonamentada en lleis. És a dir si en comptes de considerar cada cas en concret, aportant més importància als motius i als fins que van portar a dur a terme una acció presumptament injusta, basa el càstig en les lleis, la justícia serà artificialment justa, mancada de virtut.
Hi ha sistemes legals que en comptes de basar-se al cent per cent en la Constitució i en les lleis que aquesta dictamina, es basen en l’experiència de casos anterior. Aquest sistema és anomenat “jurisprudència” i seria una forma judicial de basar la justícia no tant en les lleis, totalment fonamentades en la objectivitat i la racionalitat; sinó en l’experiència d’altres casos.
Aquest sistema seria no tan considerat com a “una virtut artificial de la justícia”, sinó que estaria molt d’acord amb la moral de Hume ja que, talment ell defensa “La raó és esclava de les passions” i en aquest cas podríem dir que “El cor té raons que la raó no entén” i que per tant, la justícia actual basada en lleis objectives que no contemplen els motius personals pot ser considerada una virtut artificial.
març 14th, 2011 at 15:20
Per Hume, la justícia és una virtut artificial que sorgeix d’un pacte amb una finalitat i una utilitat pública. Ell ens fa notar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a la raó .
D’una banda, diu que si les qüestions morals es poguessin tractar com a relacions d’idees arribaríem a conclusions absurdes. D’altre banda, si les tractéssim com a qüestions de fet, resulta que no existeix res que s’anomeni bo o dolent, perquè la qualitat de bo o dolent no és una característica de les coses , sinó que nosaltres relacionem aquestes qualitats segons el que sentim quan estem en contacte amb aquestes coses.
Jo defenso el seu emotivisme moral. Per exemple, si una persona mata per entreteniment a un animal, jo ho consideraré una acció virtuosa o viciosa (bona o dolenta) segons si tinc un sentiment de aprovació o de desaprovació. Per tant, també penso en una moral basada en las emocions. No penso existeixin en unes pautes categòriques per determinar si quelcom es lícit o no.
En el cas del terratrèmol i el tsunami de Japó de la setmana passada. L’ésser humà pensa en la mala sort que han tingut i en lo pobres que han sigut, les persones ens compadim; com diu John Rawls “els judicis morals són la manifestació d’una resposta de la nostra sensibilitat moral a la consciència de certs fets des d’un determinat put de vista”. La nostra valoració moral no és a través d’arguments racionals determinats, sinó que compartim la mateixa sensibilitat.