El paper de les forces psicològiques en la justícia
No sé si és massa agosarat o no, però podem entendre que David Hume defensa que un sistema de drets no és res més que un sistema de normes institucionals que seran reconegudes en la societat i regularan les accions dels seus membres en virtut de certes forces psicològiques?
Com ho veieu? Fins a quin punt us en sentiu identificats amb aquesta afirmació?
març 16th, 2011 at 22:28
Part 2:
Em sembla fins i tot cruel dir que els humans necessitem normes per poder conviure, però crec que realment ens seria molt difícil la convivència entre tots si només ens deixéssim guiar per les nostres pròpies normes ètiques i morals, ja que per a cada persona “normes ètiques” poden tenir significats ven diferents (per exemple algú trobarà ètic respectar a la gent que l’envolta, i un altre trobarà ètic i necessari per ell matar o violar) i, per tant, és necessari tenir algunes d’aquestes normes, no totes, imposades.
Resumint, crec que tothom hauria de ser lliure de fer amb la seva vida el que volgués, això si, sense interferir o molestar la vida dels altres, i per tant fent ús dels nostres drets, però també complint els nostres deures i respectant les normes.
març 16th, 2011 at 22:27
Part 1:
No trobo gens agosarada l’afirmació anterior, on Hume defensa que un sistema de drets són totes les normes imposades pels sistemes institucionals que regulen les accions de la població, ja que és un mètode utilitarista que es basa en normes ètiques i morals, i altres normes imposades les quals són conegudes i respectades per tots els ciutadans.
Estic força d’acord amb l’afirmació anterior ja que els drets d’uns persona sempre estan limitats per les normes ètiques i legals del país on resideix, per exemple segons el sistema de drets individual de cada persona consumir drogues és un dret personal, o també és un dret personal el fet de maltractar familiars, o animals. En canvi, les normes ètiques mostren tot el contrari, cap dels exemples anteriors s’hauria de portar a la pràctica perquè són accions que van contra la moral de les persones, i que no ens aporten res de bo en principi. Per altra banda les normes institucionals que són imposades a la població i aquesta té l’obligació de complir-les, podent anar a la presó o havent de pagar una sanció econòmica pel fet d’incomplir-les, en aquest cas s’encarreguen de mostrar a la gent fins on arriba el límit legal de les nostres pròpies accions.
Trobo que és així, com expressa l’afirmació, l’estat actual en el que es troba la nostra societat, i que els drets de les persones estan limitats per les normes que ens imposen. És cert que al llarg dels anys el fet dels drets humans ha millorat molt, però trobo que fins i tot en els països desenvolupats (ja no parlem dels països subdesenvolupats, on els drets humans hi haurien de ser impartits i complerts pels propis governs, cosa que tristament no es respecta ni es compleix en comparació amb altres països desenvolupats) falta molt camí per recórrer en el tema dels drets humans, i també falta que la gent no perdi mai el sentiment de lluita per les coses que es consideren ètiques, i en conseqüència fan falta encara molts avenços amb les normes de la societat.
Penso també que si en una població o país no existissin normes de cap tipus, la seva societat no acabaria bé, ja que jo puc desitjar una cosa però la persona del meu costat en vol una altre, i si aquest problema el multipliquem per totes les persones que formen una població o país, es formarien grans problemes molt difícils de resoldre sense alguna norma que ens digués el que hauríem de fer.
març 16th, 2011 at 19:08
Segons Hume, les persones actuem segons els sentiments de plaer o d’aversió que ens produeixen els nostres actes més que no pas pel que ens dicti la raó.
Entenc que un sistema de drets són aquells valor i drets que han tenir tots els ciutadans intrínsecament.
Partint d’això, Hume creu en la necessitat d’instaurar una sèrie de lleis que pactin el que és acceptable i el que no ho és.
Les persones acceptem i obeïm les lleis marcades perquè és el que toca, tot i que molt sovint no pensem o fins i tot estiguem en contra d’aquestes lleis.
Sense algunes lleis, però, seria impossible la vida en comunitat, ja que cadascú imposaria la seva pròpia ètica i moral sobre les coses i per el que uns estaria bé, per als altres seria una abominació. Les lleis permeten doncs, donar una satisfacció i tranquil•litat al màxim número de persones, tot i que pot produir rebuig a un sector de la població. Això s’anomena utilitarisme.
Tot i això, en algunes ocasions, no cal que una llei et digui que pots o no pots fer un acte determinat, perquè un mateix hauria de ser capaç d’arribar a aquesta conclusió per ell mateix, sense haver d’actuar sota la pressió de l’obligació de complir una llei determinada. Un exemple d’això és el fet de que tots sabem que robar o matar no està bé, i si actuéssim segons el que ens dicta la raó (cosa que segons Hume no fem), no caldria cap llei que prohibís robar o assassinar a algú, perquè nosaltres mateixos ja no ho trobaríem viable.
En general, però, estic bastant d’acord amb aquesta afirmació ja que tal com està muntada la nostra societat actualment, actuem per por al càstig que no complir les lleis ens suposaria, així com guiats per un sistema de valor que cadascú posseeix.
març 16th, 2011 at 16:20
Manel no et miris l’altre que falta una frase que no s’ha m’adjuntat
Hume creu que el sentit de la justícia, del que depenen l’obligació moral i la política, no deriva de cap impressió de reflexió natural, sinó de impressions degudes a l’artifici i convenció humana. Amb aquesta frase extreta de “Ayer” podem iniciar el que seria la mentalitat i la defensa del sistema de Hume.
Tal i com estava dient, una societat sense lleis, sense un seguit de normes establertes per un col•lectiu no seriem capaços de tenir l’harmonia necessària per poder conviure uns amb els altres, la nostre mentalitat ens portaria a viure en una espècie d’anarquia on tothom tindria la llibertat individual duta al màxim nivell, per aquest motiu i amb tota arbitrarietat davant de les normes Hume diu que s’ha de tenir una llibertat individual en la qual cada un faci el que vulgui dins dels límits de la llei, respectant tot àmbit públic (dit d’un altre manera, amb les teves coses fes el que vulguis, amb la dels demés sigues respectuós i cenyeix-te a la llei). Val dir que tota llei ha de ser ben pensada i argumentada, a de tenir els seus que i contres incloent la seva gradualitat de tal manera que si alguna persona la incompleix se li pugui aplicar el càstig en la mesura convenient. Tot això s’ha de fer per aconseguir el màxim bé comú, és a dir, la satisfacció del màxim nombre de persones que conformen un col•lectiu, encara que per alguna petita secció puguin resultar contrastades o completament diferents s’han de saber triar les coses de per aconseguir aquest benefici.
En definitiva, només dir que estic d’acord amb Hume i no resulta pas agosarat dir que Hume defensa aquest tipus de sistema ja que personalment crec que és el més adient, el fet d’intentar aconseguir el màxim benestar per la població significa pensar en l’altre gent i no se egocèntric i que també cal pactar i demanar opinió a la gent per tal de fer les coses més amenes i adequades per la societat.
març 16th, 2011 at 16:15
Hume creu que . Amb aquesta frase extreta de “Ayer” podem iniciar el que seria la mentalitat i la defensa del sistema de Hume.
Tal i com estava dient, una societat sense lleis, sense un seguit de normes establertes per un col•lectiu no seriem capaços de tenir l’harmonia necessària per poder conviure uns amb els altres, la nostre mentalitat ens portaria a viure en una espècie d’anarquia on tothom tindria la llibertat individual duta al màxim nivell, per aquest motiu i amb tota arbitrarietat davant de les normes Hume diu que s’ha de tenir una llibertat individual en la qual cada un faci el que vulgui dins dels límits de la llei, respectant tot àmbit públic (dit d’un altre manera, amb les teves coses fes el que vulguis, amb la dels demés sigues respectuós i cenyeix-te a la llei). Val dir que tota llei ha de ser ben pensada i argumentada, a de tenir els seus que i contres incloent la seva gradualitat de tal manera que si alguna persona la incompleix se li pugui aplicar el càstig en la mesura convenient. Tot això s’ha de fer per aconseguir el màxim bé comú, és a dir, la satisfacció del màxim nombre de persones que conformen un col•lectiu, encara que per alguna petita secció puguin resultar contrastades o completament diferents s’han de saber triar les coses de per aconseguir aquest benefici.
En definitiva, només dir que estic d’acord amb Hume i no resulta pas agosarat dir que Hume defensa aquest tipus de sistema ja que personalment crec que és el més adient, el fet d’intentar aconseguir el màxim benestar per la població significa pensar en l’altre gent i no se egocèntric i que també cal pactar i demanar opinió a la gent per tal de fer les coses més amenes i adequades per la societat.
març 15th, 2011 at 22:33
Segons David Hume les lleis i la justícia en general, es basen per el principi de l’arbitrarietat les quals ja estan pactades, el filòsof creu que aquestes son fonamentals i necessàries per tal de millorar i regular el comportament dels humans. Les lleis de Hume, són fetes per obeir-les sense cap mena de dubte ni contradicció i així, evitar el màxim càstig possible.
Donant el meu punt de vista, crec que en la nostra societat, obeïm les lleis en gran part ja que tenim por i fins i tot pànic al càstig que ens pugui arribar, tot i que cal dir que a vegades crec que aquetes lleis que ens imposen i que ens obliguen a complir de manera estricta, s’han de trencar d’alguna manera o altre, és més, sovint es complicat no fer-ho, però sempre hi quan tu mateix siguis conscient dels teus actes i de les conseqüències que podràs tenir més endavant.
Si relacionem la meva opinió amb la de David Hume, és evident que la meva idea de llei i justícia no arriba a l’extrem d’aquets ja que ell, com ja he dit abans, creu que les lleis, totes i cada una d’elles són necessàries per regular el comportament i no permetre’n l’incompliment d’aquetes.
Estic d’acord amb el Pau amb el comentari que ha respòs a la Isabel ja que crec que no cal arribar a l’extrem de la pena de mort, perquè si et pares a pensar, hi ha alguna cosa més dura que la prohibició de la teva llibertat? Personalment no trobo correcte condemnar una persona a la pena de mort, simplement privant-li la seva llibertat ja és suficient càstig, si més no segons el meu criteri, deixar de ser lliure és el pitjor càstig que pot rebre l’ésser humà.
Cal dir també que moltes de les lleis fetes en la nostra societat, o bé no acaben de ser del tot coherents o simplement estan fetes de tal manera que són propícies per saltar-te-les i fins i tot algunes d’elles, es comenten però ja n’hi s’imposen. Per tant estic també d’acord amb el pensament del Pau i de l’Àngel en que les noves lleis imposades, algunes d’elles, com per exemple la llei antitabac, jo també crec que és força raonable ja que he pogut comprovar que està causat l’efecte que buscaven, en canvi pel que fa la llei de reduir la velocitat a 110km/h., sincerament no crec que arribi a l’objectiu final de reduir energia.
Per tant com a conclusió personal, cada ésser humà és molt conscient de quina llei pot complir i de quina en pot prescindir ja que tothom ha de ser conscient dels seus actes, i si, si tots i cada un de nosaltres seguíssim el principi de Hume de l’arbitrarietat i complíssim totes les lleis pactades pudirem arribar a un lloc millor, no crec que ho puguem averi guar mai, la justícia és l que és, però tothom la acaba adaptant segons els seus criteris de preferències.
març 15th, 2011 at 20:01
Hume diu que les lleis són arbitràries i pactades, de tal manera que en la societat s’estableixi justícia. Per Hume, les lleis són indispensables, però han d’estar ben fetes i argumentades per a que així es puguin complir i alhora, que sigui útil.
Jo penso que Hume té raó, ja que amb un sistema regulat per lleis, en les que les has d’obeir perquè sinó tindràs un càstig adient a la infracció comesa, es perfectament sostenible.
En el sistema d’ara hi ha algunes lleis que són inexactes i imprecises, això comporta a que siguin inútils i s’hagin de revisar per completar-les. Un cas molt greu i important és la lentitud en els processos dels jutjats a l’hora d’intentar evitar que hi hagi maltracte a la dona. Si una dona denuncia a un home per maltracte (sent cert i tenint proves) perquè es prenen les mesures adients al cap d’un temps, quan en la majoria de casos la dona acaba sent assassinada? o perquè no es processen a les persones que han comès delictes a l’època de Franco i han quedat absolts gràcies a la seva influència dins del Govern.
Penso que Hume té raó al afirmar que s’han de fer unes normes per a poder arribar al bé comú i així poder gaudir de la llibertat i alhora de la felicitat. És per això que hauríem de fer uns canvis en els sistemes actuals per a que pugin arribar a ser com el model de Hume.
març 15th, 2011 at 18:24
El següent aspecte que trobo bastant confús és alhora de distingir de quin tipus de lleis es tracten, ja que molts cops hi han algunes lleis que ens venen emmascarades de certa arbitrarietat entre els bàndols mentre que realment tenen un rerefons motivat per l’ètica moral i les forces psicològiques. També s’ha de dir que moltes vegades les lleis son una barreja d’aquests dos conceptes d’arbitrarietat. L’únic punt en el qual crec que no hi pot haver-hi cap confusió és el de que s’ha de respectar el contracte social en qualsevol tipus de lleis, ja que aquest és un dels pilars de la nostre societat.
Arribat a aquest punt no puc compartir del tot l’enunciat anterior ja que hi ha diferents maneres de veure les lleis arbitràries. Tot i això, crec que cap dels dos tipus de lleis que he argumentat anteriorment perjudiquen a la nostre societat, sempre i quan no trenquin el pacte social.
març 15th, 2011 at 18:23
Segons el raonament de Hume, la necessitat de l’existència de la justícia en forma de lleis arbitràries és innegable. Podem dir que l’ésser humà sempre ha estat buscant un cert equilibri social que li permetés viure en conjunt i mantenir un cert benefici comunitari. Per tal d’aconseguir aquest bé comú, Hume argumenta utilitzant el contracte social que ja havia argumentat Hobbes anteriorment. Aquest contracte social argumenta que els éssers humans necessiten una vida amb una certa autoritat, ja que les persones gaudim d’una naturalesa egoista.
Si arribem a compartir aquest principi del raonament de Hume i Hobbes, podem arribar a entrar en conflicte en un determinat punt d’aquest raonament. Segons la meva opinió, el punt en el que puc arribar a trobar problemàtic o si més no confús és alhora de determinar fins a quin punt les lleis son arbitràries. Si argumentem que les lleis arbitràries son les que intenten acontentar la majoria de la població seguint una línia intermèdia entre dos bàndols, podem determinar que en aquestes gaudim d’una certa independència moral o psicològica ja que el principal objectiu d’aquestes lleis és simplement d’acontentar al màxim de persones possibles sense trencar el contracte social. Per tant si tenim en compte que aquestes lleis son les que s’utilitzaran per regular els membres de la societat no podem afirmar l’enunciat anterior en el qual ens afirmava que les lleis reconegudes per la societat estan afectades per certes forces psicològiques. D’altre banda hi ha les lleis que s’imposen en funció d’una determinada situació de la societat. En aquest segon tipus de lleis no es busca acontentar la majoria, sinó resoldre la situació prenent decisions que solen perjudicar a un dels bàndols de població. Aquest fet el solem justificar argumentant que aquestes lleis son regides per un codi moral i ètic que ens obliguen a efectuar-les donada una determinada situació social, sempre i quan no s’arribi a trencar el contracte social. Per tant podem determinar que aquest segon tipus de lleis arbitràries si que comparteixen l’enunciat anterior ja que son dirigides per certes forces psicològiques.
març 15th, 2011 at 17:57
La moralitat de la justícia, és a dir, la seva aprovació, el sentiment del deure d’obeir-la, té el seu origen en l’“obligació del deure d’obeir-la”, té el seu origen en aquesta “obligació natural”, a través de la mediació dels hàbits i l’autoregulació de les passions.
Per a Hume, la” idea” de justícia és posterior a la “impressió” (sentiment) de justícia.
El sentiment de justícia ni és una qualitat natural originaria de la naturalesa humana, ni és un poder de la raó. El sentiment de justícia no està a l’origen però sorgeix abans de que es generi la reflexió. Per Hume, la ment no és altra cosa que la naturalesa humana. En aquesta naturalesa humana hi destaquen dues dimensions: les passions i els hàbits. En la mesura de que aquests són l’experiència fixada, podem dir que aquesta naturalesa humana es redueix al conjunt d’impressions: hàbits i passions venen a ser sistemes d’impressions, respectivament de sensació i de reflexió, amb les seves lleis corresponents d’associació.
Personalment, estic d’acord amb aquesta afirmació de David Hume. Després d’haver experimentat els efectes que comporta no tenir unes lleis que ens regulin, hem vist la necessitat de crear unes normes que ens regulin les accions de tots els membres. Tot i això, som moltes persones convivint i això fa que les lleis no s’ajustin al pensament de cadascú, i, per tant, hi hagi moltes lleis imposades arbitràriament les quals obeïm tant sigui pel sentiment de deure, o per por a les conseqüències que se’n poden derivar si no les complim.
Em sento clarament identificada amb l’afirmació de que “un sistema de drets no és res més que un sistema de normes institucionals que seran reconegudes en la societat i regularan les accions dels seus membres en virtut de certes forces psicològiques”. El dret de cadascú és lliure, però fer segons què comporta certes conseqüències (cosa que ens pot portar a pensar en si realment existeix la llibertat individual), i aquestes conseqüències són les normes reconegudes a la societat per regular les nostres accions.
Com ja han dit altres companys meus, l’exemple del tabac n’és un de molt clar. Tothom té el dret a fumar si ell ho vol a l’hora que vulgui, però una persona no fumadora també té el dret a no estar envoltada de fum perquè el molesta. És aquí quan s’ha de crear una norma que reguli les accions dels dos bàndols (el fumador i el no fumador), encara que no agradi a tothom, intentant així afavorir a les dues opinions. I és en aquest cas, quan hi ha diverses opinions, que es creen situacions tenses i veiem que clarament no tothom està d’acord amb les mateixes coses i, per tant, les lleis és impossible que estiguin a favor de tothom. Tot i així, s’ha d’intentar de fer-les amb coherència, respectant els diferents punts de vista i sense arribar a una dictadura, ja que ningú té la raó verdadera, sinó que cadascú té impressions diferents de les coses, cosa que fa que vulgui o pensi una cosa o altra.
març 15th, 2011 at 17:26
(2)
Em refereixo a que, si no es confia amb la bondat i moral de cadascú, s’hauria de valorar el cas particular d’una forma individual i adaptant-se sempre a les circumstàncies amb què s’hagi jugat. Hume, si més no, sempre defensa que és la moral i les passions el que porta a moure’ns, i doncs si es confia en la moral i passions de cadascú, voldrà dir que hi ha hagut unes bones raons per portar a que aquest algú faci algun mal acte.
Si transportem, però, aquesta afirmació al moment actual, crec que no podríem confiar en les passions i la moral de cada individu, ja que, jo personalment, no tinc tanta confiança amb les persones, ni pretenc tenir-n’hi, tal i com estan les coses. Hume, confia amb la idea del bé col•lectiu fent una norma general a partir de vàries experiències individuals. Però en el moment actual, on s’ha après a mirar única i exclusivament, per allò que afecta d’una manera personal sense tenir en compte el company si no hi hagués unes lleis que regulessin els nostres actes, es viuria en un complet caos. Estaria d’acord amb no tenir lleis, si confiés en que els actes que realitzen les persones sempre condueixen al bé i al plaer. Però no crec en la concepció en que confia Hume, de que tot depèn de les conseqüències dels actes que fem, ja que molts cops no es vol el plaer propi sinó que es prefereix la desgracia i humiliació de l’altre tot i que no aporti res de bo a qui ho fa.
març 15th, 2011 at 17:25
(1)
Si entenem el sistema de normes institucionals com aquelles lleis que regulen diferents aspectes d’un Estat i que han de ser complertes per tots els membres d’aquest, crec que Hume no defensaria aquesta afirmació. Per negar-ho, em baso amb què Hume confia amb la moral, les passions i els sentiments que porten a moure els éssers humans. Així mateix, crec que si tots els éssers humans no estiguessin regulat per lleis sinó que simplement es deixessin portar per les seves passions, que suposem i creu Hume que els porten a accions que tenen l’objectiu del bé i els aportin plaer, podria haver-hi una societat molt més adaptada, adequada i mòbil per a les persones. D’aquesta forma, i com deia Hume, per regular els nostres actes cal basar-nos en el principi de causalitat i la moral. El principi de causalitat ens portarà a fer relacions i associacions de fets, que s’aniran adquirint mitjançant l’experiència que cadascú hagi viscut o estigui vivint i saber d’aquesta manera, el que és bo i el que no mirant les conseqüències pròpies o d’altres individus per anar creixent i anar adquirint coneixement i per tant experiència, i per altre banda la moral tindrà en compte la finalitat d’allò que s’hagi fet o s’estigui fent.
Crec que per a un empirista és molt important l’objectiu amb el qual es facin els actes i si un ha d’estar regulat sota unes lleis immòbils que imposen el mateix en tots els casos i situacions i que no permeten cap mena d’excepcions ni d’adaptacions és complicat que cadascú pugui moure’s segons el seu propi criteri i moral (perquè ja tenen unes lleis establertes que saben que han de complir) . Els empiristes, com Hume, es basaran amb l’experiència i amb allò que aquesta els pugui ensenyar i a partir d’aquesta es permetrà augmentar el coneixement. Podríem veure aquesta situació en un clar exemple: les lleis diuen que un menor no pot anar a la presó, només pel fet de ser menor. Aleshores què passa? Que si un menor mata a una altre persona, només pel fet de ser menor ja no ha de ser castigat com algú que no ho sigui? El resultat és el mateix en el cas d’un major i d’un menor: una persona morta. Ara, què passaria si aquest menor hagués matat aquesta persona en defensa pròpia? Tindria la llei en compte això? El que intento mostrar amb aquest exemple, és que per cada injustícia que es cometés, una llei rígida i immòbil i moltes vegades injusta, no és el que més pot servir. Haurien d’establir-se pactes amb els col•lectius que es veiessin afectats en aquella situació o en aquelles circumstàncies però en cap cas fer unes lleis d’una forma generalitzada, ja que si aquest menor hagués matat perquè sí i no tingués una justificació seria jutjat igual.
març 15th, 2011 at 16:27
En segon lloc i per últim, pel que fa a si aquestes lleis seran complertes o no en virtut de certes forces psicològiques que tinguin les persones crec que és cert i que és molt important perquè cada persona té un punt de vista sobre les coses completament diferent. Però sobretot el problema el tenim amb les passions, les quals per Hume se sobreposen per sobre de la raó. Per exemple basant-nos en l’exemple esmentat abans sobre la prohibició del català en l’època franquista; la gent sabia que per llei no podia parlar-lo, la seva raó els deia que no ho fessin perquè podien ser castigats per infringir la llei, però el que passava a l’hora de la veritat és que el seu sentiment de catalanitat, les seves passions sobrepassaven les raons i seguien parlant català igualment.
Veiem doncs que podem exemplificar el pensament de Hume al llarg de la nostra història i com personalment penso que ens ha fer prosperar.
març 15th, 2011 at 16:26
Agosarat dir que David Hume defensa el fet de que un sistema de drets no és res més que un sistema de normes institucionals les quals seran reconegudes en la societat i regularan les accions dels seus membres en virtut de certes forces psicològiques d’aquests? Jo penso que dir això d’agosarat no en te res, sino tot el contrari, i que reflecteix clarament el pensament de Hume. Per a dir això em baso en diversos factors; en primer lloc sabem que Hume pensa que les lleis son arbitràries i pactades, que per tal d’intentar que la societat funcioni i que les coses prosperin de la millor manera possible han d’existir les lleis. Per altre banda cal esmentar també que el missatge que vol transmetre Hume és que aquestes lleis només seran útils sempre que estiguin ben argumentades per tal de demostrar que són realment útils per a les comunitats humanes.
El problema està en que les lleis no sempre estan fetes seguint el pensament de Hume, sinó que moltes potser no estan del tot ben argumentades i no en veiem una clar objectiu, per tant podríem dir que moltes son inútils o que segons el nostre punt de vista no hi estem d’acord. Llavors el que passa és que els limitem a obeir lleis de les quals no hi estem d’acord? És trist però si, hem de limitar-nos a complir-les, l’únic que queda a les nostres mans és reivindicar que no hi estem d’acord per tal de que les coses puguin canviar. Un clar exemple de com les coses poden anar a millor podria ser en l’època del franquisme quan el català per llei estava prohibit, la gent de Catalunya havia d’acceptar-ho per tal de no patir les conseqüències de infringir la llei, però tot i així el continuaven parlant a casa amb la família i amics. Quan el franquisme va arribar a la fi, el poble de Catalunya va reivindicar que aquesta llei era injusta i van poder tornar a parlar el català amb total normalitat.
Veiem doncs que en el llarg de la història sempre hi ha hagut lleis injustes, però que entre tots podem fer canviar les coses. Jo, personalment estic d’acord amb Hume en quant a que les coses que són útils són les que realment ens fan avançar, per tant considero que a l’hora de fer lleis s’haurien d’analitzar molt més detalladament per tal de veure si assoleixen els objectius proposats.
març 15th, 2011 at 16:24
Per a David Hume els humans tendim a realitzar accions que ens provoquen un benefici i a evitar aquelles que ens provoquen malestar. A partir d’aquesta base Hume crea la seva visió de la justícia la qual s’hauria d’encarregar d’assegurar als ciutadans aquest drets i els ciutadans, al seu torn, les acceptaran i compliran dins de la comunitat si realment ho asseguren.
Per posar un exemple actual encara que es creï la llei Sinde si als internautes no els agrada i no l’accepten, les descarregues il·legals (per llei només) continuaran.
A més a més, per a Hume les lleis no poden ser generals i sempre s’ha de mirar en funció de la situació ja que no es el mateix robar per avarícia (joies) que robar per necessitat (una barra de pa).
Personalment crec que Hume tenia (i té) tota la raó ,o com a mínim el meu suport, pensant d’aquesta manera ja que si l’estat vol imposar lleis per la força(com penes excessives per als delictes) l’única cosa que aconseguiran seria que es creessin revoltes i manifestacions populars en contra de les mesures aplicades sempre que els ciutadans tinguessin una bona educació (una persona que no coneix els drets humans no els pot defensar).
Recuperant el fil de conversa anterior (pena de mort) jo crec que si un país la vol posar i els ciutadans hi estan d’acord no es pot fer res per evitar-ho (tampoc si la volen treure) però si realment la volen aplicar s’han de fer una pregunta: Assassinem algú perquè ha matat algú? Aleshores que fem amb el botxí?
març 15th, 2011 at 14:22
Diu Hume que les lleis són pactes establerts entre la societat i que són arbitràries. Aquestes normes són totalment necessàries i han de servir per regular el comportament de les persones.
Hume construeix la seva tesi sobre l’ètica i la justicia basant-se en l’EMOTIVISME MORAL. Diu que els sentiments són el fonament de les accions humanes perquè són els que ens porten a actuar buscant els fins últims dels nostres actes: la felicitat/plaer i evitar el dolor. Per aquest mateix motiu les lleis tindran un grau diferent de compliment segons la psicologia de cada membre de la societat; cada persona es defineix per una moral, té uns desitjos i unes necessitats diferents i això el portarà a actuar d’una manera determinada, sovint, passant per alt algunes de les normes.
Una altra de les teories que David Hume va afegir és l’UTILITARISME: Les accions o les qualitats útils, ja sigui per nosaltres mateixos o pel conjunt de la societat, les valorem positivament ja que ens ajuden a portar una vida millor. Defensa que l’estat ha de protegir la LLIBERTAT INDIVIDUAL sense interferir en els drets personals.
El que ell vol aconseguir és la màxima felictat pel màxim nombre de persones, i creu que això només es podrà aconseguir si tots seguim unes normes.
Jo estic d’acord amb Hume; s’han d’establir unes normes que serveixin per a regular el comportament de la societat i així assegurar la llibertat i la felicitat de tothom. Està en nosaltres i en la nostra moral respectar-les.
Crec que actualment les les lleis que regulen la nostra societat han donat massa llibertat a les persones (n’és un clar exemple el gran nombre de víctimes de violència de gènere que s’han donat en els últims anys). Moltes d’elles no són respectades perquè la societat no les creu justes o necessàries, com és el cas de la limitació de 110km/h on seria possible estalviar prenent unes altres mesures.
març 14th, 2011 at 22:38
Per començar amb al tema aquest, cal fer esment a la concepció del món que té Hume. Ell creu que encara que la raó, ben assessorada i documentada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per ella mateixa l’aprovació o reprovació morals. Per tant, direm que la utilitat no és més que una tendència a un cert fi, i si el fi ens fos totalment diferent sentiríem indiferència. Per tant es necessari un «sentiment».
Dit això, és normal que Hume es posicioni amb la idea de que les lleis condicionen al nostre comportament. Des de al meu punt de vista, i amb això comparteixo l’opinió amb al Pau, crec que les lleis ens fan comportar de una manera o un altre, però que al que fa actuar de veritat és al sentiment vers algú o alguna cosa, sense pensar en el càstig tal com deia al pau. M’explico, si algú vol fumar, sincerament fumarà tan a casa seva com a un radi de menys de 50 metres de un hospital o escola, perquè el sentiment de gust que li pot provocar una persona fumadora al fumar estar per sobre les lleis.
En conclusió, estic d’acord en Hume que les lleis fan comportar de una manera concreta però acabaràs fent al que tu vols. Per tan diré que els sentiments prenen força en al teu comportament però que la raó acaba predominant.
març 14th, 2011 at 17:50
Heu obert un fil de conversa prou interessant, recordeu-vos d’argumentar més que de posicionar-se i prou. És rellevant poder llegir-vos per intentar entendre com pensem, no?
març 14th, 2011 at 17:38
Com ja hem estudiat, segons David Hume la justícia, per tant les lleis, són arbitràries i pactades. Per ell les lleis existeixen perquè són totalment necessàries per regular el comportament humà i perquè sempre hi ha sigut. No creu que mai hagi tingut lloc un estat de naturalesa on no existís cap llei i guanyés el més fort. En aquest sentit té un pensament semblant al de Locke, que creu que els homes posseeixen uns certs drets naturals.
Aquestes lleis, però, les fa el govern de forma arbitrària i el poble es limita a obeir-les, no per la seva coherència, sinó per evitar un possible càstig.
Personalment penso que és possible que hi ha lleis que regulen les nostres accions i que les obeïm per por al càstig, o perquè considerem que és el nostre deure, però que són fetes de manera arbitrària. Per exemple, estic pensant en una de les mesures de la llei antitabac que no permet fumar a menys d’un radi de cinquanta kilòmetres d’una escola o un hospital. Considero que és coherent no permetre fumar a l’entrada d’aquests espais perquè hi ha o persones malaltes o infants els quals els pot perjudicar el fum del tabac. Però perquè s’estableix el límit en cinquanta kilòmetres i no a quaranta o a seixanta? Tot i això hi ha lleis que sí que tenen una coherència a l’hora de complir-les, i que exposant a la població els motius per els quals s’ha de complir segurament s’obeiran. Són per exemple, en els temes de reciclatge, o un altre dels temes actuals, els 110 km/h a les carreteres: segons sembla, anar a 110 redueix les emissions, amb el qual explicant a la població els avantatges d’aquesta mesura ja n’hi hauria d’haver prou, ara bé, l’antic tripartit també havia dit que entrant a Barcelona a 80 km/h seria beneficiós pel medi ambient i al final resulta que encara era pitjor. Per tant, sí que la justícia és arbitrària però no fins a l’extrem que exposa David Hume.
Per últim, no em puc resistir a contestar a la Isabel, que en el seu text escriu que en alguns casos recuperaria la pena capital. Sincerament m’ha sorprès, penso que la justícia no té dret a treure la vida a una altra persona, per molt greu que sigui el delicte que aquest hagi comés. Penso que la idea de la pena capital és una idea del segle XIX, tot i que en alguns països encara sigui vigent, i crec que la societat ha evolucionat prou com per comprendre que no és un càstig adient.
març 12th, 2011 at 13:51
El raonament de David Hume dóna més importància a les emocions, als sentiments, l’educació i l’actitud de la gent. No deixa de tenir indirectament relació amb el que descriu el text, doncs si analitzem l’estat de dret i les seves normes ens adonarem que la filosofia de David Hume defensa la bona i correcta relació entre les persones, perquè aquestes puguin gaudir de la vida lliurement però de manera que no impliquin confrontacions amb la societat. D’aquesta manera ens podem donar compte que de forma diferent es pot arribar al mateix lloc, de tenir una societat estable i regulada per les normes morals.
La meva opinió personal respecte a l’estat de dret implantat al nostre país és que les normes no són del tot complertes per la societat, trobem cada dia casos a les notícies de delinqüents, lladres i assassins que no les compleixen, pel poc que he pogut observar a través dels canals de comunicació no hi tinc gaire confiança en el nostre estat judicial, ja que per el que veig les lleis casi sempre afavoreixen als delinqüents si més no les penes imposades no compensen mai el delicte que han comés, per la meva part implantaria la llei de cadena perpètua i fins i tot en segons quins casos la pena capital.