Anàlisi de la relació causa-efecte
Anem a analitzar la relació causa-efecte com David Hume fa en el seu Abstract.
El
més rellevant de l´experiment és el fet que la ment és capaç d´anticipar un fet
que encara no s´ha donat.
- Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un
esdeveniment futur?
- Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
- Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
març 16th, 2011 at 21:14
La ment és capaç d’anticipar-se a un esdeveniment futur, segons Hume, per la llei de la causalitat que diu que d’un determinat fet, se’n deslliga un altre com a conseqüència del primer. Un clar exemple és: si tires un got de vidre a terra, es trencarà. Ara bé, si el got de vidre et cau a terra, una possible reacció seria intentar agafar-lo per evitar-ho. En aquesta situació, la relació de causa-efecte també està establerta. Així dons, podem veure que si la ment és capaç d’anticipar-se és perquè sap que de cada fet, en sorgeixen d’altres relacionats i conseqüents d’un primer que, al seu torn, prové d’un altre esdeveniment.
Les experiències anteriors juguen un paper molt important en les reaccions de causa-efecte ja que, el fet d’haver viscut aquella situació abans, fa que sigui més fàcil tornar-hi a passar perquè segurament tindrà la capacitat de saber que pot passar i que es pot desenllaçar d’un determinat fet. En el cas de les experiències directes, el motiu és la lògica que té la ment i la capacitat de reaccionar ràpidament davant d’una adversitat, sigui positiva o negativa. La ment també és capaç de pensar que es el que pot passar en una determinada situació i, per això, l’acte reflex de l’esdeveniment és tant ràpid i sovint, eficaç. Per tant dons, es pot veure que la ment té la propietat de poder pensar en les conseqüències dels actes.
El motiu pel qual no es pot fer ús de la demostració és perquè, segons David Hume, la llei de la causalitat no sempre es certa ni sempre es compleix. En canvi la inducció és una conclusió extreta de casos particulars, i per tant, és molt més certa i consta de casos que la fan provable. Un exemple és quan un nen o una nena petit mentre juga, cau a terra i es posa a plorar. L’efecte clar és que plori perquè s’ha fet mal, però també cal tenir en compte que el nen o la nena pot plorar perquè s’ha espantat. En canvi, per exemple, si veiem que tothom qui va al metge perquè té tos, té alguna anomalia al coll, llavors serà evident que quant algú tingui tos, tindrà algun problema al coll.
març 15th, 2011 at 20:20
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Segons Hume és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur com el fruit de les impressions i les idees simples i complexes, la ment anticipa a un esdeveniment futur através la imaginació crea idees complexes seguint unes certes lleis i reguralitats.I és que determinades idees semblen dur de manera natural a unes altres. Com per exemple, l´aigüa ens fa pensar en mar, d´aquí sorgeix lleis d´associació d´idees, es a dir através la semblança, la contigüitat en l´espai i en el temps i la relació causa- efecte, esdevenim futur cuand estem davant els fenòmens que s´acostumen a succeir temporalment, fins tot una habit,el nostre enteniment crea una expectiva de futur.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Per a Hume l´experiència directa són les impressions es a dir les sensacions immediates de l´experiència: imatges, passions i emocion. També podem parlar de les percepcions de sensació que són les sensacions que provenen dels sentits externs d´una forma directa, com per exemple, l´olor de flor en un jardí, la sensació de fred d´hivern, el color del cel etc… En canvi les experiències anteriors són les idees , es a dir són imatges o còpies difuses de les impressions. Són alló que s´havia experimentat anteriorment, per tant són productes de la imaginació i la memòria, que através aquelles impressions del passat(originals) relacionar-se amb les de present o futur. Per tant sense aquestes experiències anteriors dificilmente podrem anticipar-se a un esdeveniment futur, ja que entre aquestes experiències s´estableixen una relació indudable: de l´experiència directa es genera l´experiencia anterior i de l´experiència anterior provenen els esdeveniments futurs. D´aquesta manera sorgeix la connexió causa-efecte com la base de nostre creença.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
No podem fer ús de la demostració perqué la demostració està basant en les hipòtesis,que permet assegurar a veracitat d’una tesi. Aquests passos han d’estar fonamentats en l’aplicació de regles de deducció, en canvi segons Hume si tot coneixement es fonamenta i legitima en l´experiencia, en concret en alguna de les nostres impressions, el coneixement humà no pot anar més enllà de les afirmacions particulars, en canvi la inducció fa que és extreure principis generals de la repetició de casos particulars Efectua, per tant, un salt que , segons el, no està en absolut justificat. Com per exemple: la sortida del sol de cada matinada,però de cap manera demostra que sempre hagi de ser així; és a dir, no legitima el principi universal segons el qual el sol surt cada matí. Aquí parlem de simplement creences recolzades en el costum i en la tradició. La comprovació repetida d´un fenomen dona la fidelitat d´aquests principis , però que les creences no són ni universals ni necessàries, sino que són probables.
març 15th, 2011 at 19:54
La ment s’anticipa a alguns fets perquè ja en té experiència. Aquesta anticipació és deguda a una relació entre causa i efecte establerta a la nostra ment anteriorment. La relació és la següent: si fa sol (A), no plourà (B). La relació que fa la nostra ment és que sempre que tinguem sol no plourà, però arriba un dia que fa sol però plou. Aleshores la hipòtesi que teniem establerta com a única es contradiu i ens veiem obligats a canviar-la. El fet que en un principi ens havia fet elaborar aquesta hipòtesi són les impressions que tenim dels elements que observem. D’això se’n diu inducció, és a dir, induïr és elabora una hipòtesi (teoria) a partir de molts casos particulars o individuals. Tot el contrari és el que anomenem deducció o demostració (elaborar casos particulars a partir d’una teoria establerta). Així doncs, el que fa que la nostra ment s’anticipi a uns fets és el coneixament i l’assimilació d’un fet que experimentem. Per exemple: fa dos anys al mundialet de clubs, en Messi surt i amb el primer toc marca un gol. A partir d’aqui assimilem que sempre que en Messi té la pilota als peus acaba marcant (Messi+pilotaA)(gol de MessiB). Però arriba el partit en què en Messi toca molt la pilota i no pot marcar ell. En aquest moment la nostra ‘teoria’ es veu refutada i ens veiem obligats a modificar-la.
Personalment coincideixo bastant amb Hume sobre l’associació que fem dels fets causa-efecte. Però no sempre podem basar-nos en el que veiem i experimentem per a avançar. És a dir, si, per exemple, volguéssim aprendre matemàtiques des del principi, quan arribéssim a les taules de multiplicar i ens trobéssim amb aquells esquemes que no sabem d’on provénen (suposem que anteriorment ens hem trobat en un altre cas on la confiança ens ha traït i ara no confiem en res del que ens puguin dir o explicar), segons el que ens diu la nostra experiència, no ens creurem que aquelles taules són verdaderes, i, per tant, no tindrem ja una base per a seguir avançant. És un exemple bastant complex d’entendre, però un altre seria: suposem que juguem a billar i que sempre veiem que les boles roden per sobre la taula suposarem (crearem la hipòtesi) que sempre rodolaran. Però arriba el dia en què a algun graciós se li acudeix enganxar una bola amb ‘loctite’ a la taula. Quan anem a colpejar la bola ens trobarem que la bola no córre i la nostra teoria queda refutada. L’haurem de canviar i haurem de dir que les boles roden per sobre la taula de billar EN CONDICIONS NORMALS.
març 15th, 2011 at 19:30
Segons Hume, la relació causa-efecte no demostra una certesa fiable ja que no té perquè haver-hi una relació necessària.
Un exemple clar seria les boles de billar. Quan dos boles de billar xoquen i aquest impacte de la primera bola provoca que la segona es mogui farà que ens doni una impressió. A partir d’aquest moment crees l’idea de que aquesta causa tindrà una connexió necessària per esdevenir-ne l’efecte, però Hume nega que sempre esdevingui aquesta connexió necessària. És a dir, un fet que es repeteixi varies vegades successives no prova que sempre tingui de passar el mateix, per exemple, en el cas d’haver vist sempre cignes blancs no vol dir que tots els cignes siguin necessàriament de color blanc i en el moment de veure’n un d’un altre color hauràs de canviar la teva percepció sobre aquest fet ja que hauràs tingut una nova impressió. Per aquesta raó no podem fer ús de la demostració ja que en el moment que et trobis en un sol fenomen que contradigui aquest fet queda, automàticament, anul•lada la demostració i la impressió anterior. Pel que es pot arribar a la conclusió que l’idea de que existeixi alguna connexió entre causa i efecte és una idea falsa.
Però la raó de que creguem amb aquesta relació de causa-efecte es deu a l’experiència d’un hàbit o costum, al haver vist que aquest fenomen es repeteix una vegada y una altre.
La causalitat només té el valor que l’hi ha aplicat l’experiència i això ens formarà unes impressions, per tant, només té un valor en el passat ja que dels fenòmens del futur no en tenim cap impressió. Podem fer-nos una idea d’allò que passarà pel que hem vist però mai serà una certesa del tot fiable, per tant, una predicció del futur no serà res més que una simple creença per molt fiable que sembli.
Llavors, Hume no creu que la raó pugui anar més enllà de l’experiència i tampoc creurà que existeixi el principi de causalitat.
març 15th, 2011 at 19:17
Hume, des del principi va dir que les persones no naixem amb coneixement ni amb idees innates, sinó que les anem adquirint a base de l’experiència.
Així doncs, com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Podem dir que la ment se n’anticipa gràcies a l’experiència i el costum, és a dir, al veure que una acció o sensació com per exemple el dolor (efecte) té lloc gràcies a una altra acció prèvia -el seu origen- (causa) com per exemple, anar al dentista, es repeteix habitualment. A partir d’aquí establim aquesta relació causa -efecte. Això, però, no vol dir que sempre que sentim dolor sigui perquè hem anat al dentista, sinó que aquest efecte pot tenir altres causes. Per tant podem dir que un efecte no te només una causa.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Com sabem, Hume basa el nostre coneixement en l’experiència. Així doncs, l’experiència directa seria el que està passant en un moment concret, el que una acció ens aporta, el veure la causa i l’efecte d’una cosa en un determinat moment. A mida que va passant el temps, aquesta experiència s’anirà convertint en una experiència anterior, molt més solidificada.
Perquè no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
no podem fer ús de la demostració perquè el principi de causalitat no sempre es compleix. Tal i com he dit abans, la concepció de dolor no sempre prové d’anar al dentista, pot provenir d’altres coses. A més, anar al dentista no sempre produeix dolor. Així doncs ens hem de basar amb la inducció que es basa en obtenir una idea o una conclusió general a partir de casos particulars.
Com a opinió personal puc dir que estic bastant a favor de Hume, ja que moltes de les coses que sabem ara, les sabem gràcies a la experiència i el temps i no pas perquè haguem nascut amb unes idees fixades. Sinó, moltes persones seriem iguals i tindríem els mateixos valors i això no és així. El caràcter d’una persona depèn molt de les experiències viscudes per aquesta.
març 15th, 2011 at 18:56
Davant la relació causa – efecte que estableix David Hume, segons el meu punt de vista podria dir que en sóc partidària d’aquesta teoria ja que tota causa té un efecte. David Hume pertany a la filosofia empírica totalment contrària a la racionalista, per a Hume la ment pensa i actua segons la costum, és a dir segons la nostra pròpia experiència ja que sempre pensem en allò que és rutinari, habitual, allò que sol passar sempre o quasi sempre. Un exemple és el dels ànecs, Hume creu que els ànecs són blancs perquè sempre els ha vist blancs, el primer, el segon.. i així afirma que els ànecs són de color blanc però arriba un dia que en veu un de negre, llavors desmenteix que tots els ànecs són blancs diu que hi ha excepcions.
Com hem dit, el coneixement, aquesta intenció de descriure la naturalesa, l’adquirim per l’experiència. L’experiència directa junt amb les experiències anteriors són la causa de que creiem que allò tornarà a passar, no per res necessari sinó per costum, ja que és allò que percebem de la naturalesa, allò habitual i d’aquestes impressions que percebem de la naturalesa formem les nostres teories. La naturalesa no ens enganya, ens dóna a conèixer fenòmens en diferents estats i nosaltres ens encarreguem de descriure’ls tal i com els percebem.
De la demostració no podem fer un ús útil ja que per fer les teories particulars ens basem en la recerca de la raó dels casos generals, sense experimentar-los, sense poder comprar-ne personalment l’estat, només amb la raó. En canvi en la inducció, de tots els casos particulars en fem una teoria general, a partir d’allò que hem pogut experimentar personalment amb els nostres sentits, hem pogut conèixer les seves impressions, cadascú a la seva manera evidentment.
Com hem vist Hume no pot formar les seves teories sobre la realitat a partir de la demostració ja que per a ell no hi consten les demostracions i no es pot fiar dels esdeveniments emprats, en canvi a partir de la inducció Hume formarà les seves teories sobre la realitat basant-se en les impressions que la naturalesa li aporta.
Havent respost a totes les preguntes anteriors veiem que Hume estableix una relació causa – efecte ja que tota causa té un efecte posterior, i així Hume afirma que la ment pot anticipar un fet que no s’ha donat ja que aquest és l’efecte d’aquest fet. Però no sempre tota causa té un efecte resultant, això és l’excepció per a Hume que diu que no sempre s’ha de complir aquesta relació de causa – efecte, com per exemple el color dels ànecs que hem mencionat abans.
març 15th, 2011 at 17:43
(continuació)
A diferència del racionalisme, que té per cap davant l’innatisme, per Hume, l’innatisme es fals. Quan naixem, la nostra ment està en blanc i tot el “coneixement” que adquirim l’assolim a partir de l’experiència d’anar vivint. De manera que, com hem dit, assolirem els nostres costums perquè el pas del temps (l’experiència) ens fa veure els esdeveniments moltes vegades repetits i així finalment, la nostra ment els anticipa, els adquireix. Tot i així, però, mai s’ha de pensar que havent experimentat tals esdeveniments, les nostres associacions d’idees siguin verdaderes, no. Els acostumarem a sentir moltes vegades el mateix i ho convertirem en creença i ho continuarem fent per simpatia durant la nostra vida, ja que les persones del voltant també ho faran, però mai trobarem què ens pot demostrar que sigui veritat, de manera que mai serà coneixement.
La tercera pregunta, com hem estat dient, es basa en el costum, l’experiència i l’esceptisme de Hume. Hume no es fia de res, de manera que pensa que no hi ha res que sigui veritat. Es creu els sentits perquè es l’única senyal que té de la realitat però mai està segur si pot adquirir els sentits com a coneixement.
Les causes i els efectes els ha adquirit per costum però mai ningú li ha pogut demostrar, per exemple, que el sol surt cada dia al matí i s’amaga cada dia a la nit. Aquesta creença la adquirit per la repetició d’aquest esdeveniment, que porta a pensar a la persona que cada dia passarà el mateix. De totes maneres la demostració mai hi és i qualsevol persona és capaç de pensar que passi el contrari, que no surti.
Així que com que la demostració no hi és, no es pot fiar dels esdeveniments, passa a la inducció. La inducció és el mètode amb què Hume crea teories sobre la realitat. Agafa els casos particulars (el sol surt cada dia) i amb les seves repeticions n’extreu la teoria (mai sense passar a ser coneixement).
Així ja tenim contestades totes les preguntes de l’activitat amb què podem veure la concepció de Hume sobre la causalitat i la realitat. De totes maneres sempre hem de tenir present que el dubte està sota de tot raonament del filòsof.
març 15th, 2011 at 17:42
La resposta a aquestes preguntes les trobem al problema de la causalitat que concep Hume. Tot els esdeveniments que succeeixen al món estan relacionats per una causa i un efecte posterior. Quan establim les causes i els efectes ens podem adonar que associem les idees a la nostra ment. De manera que podem identificar l’esdeveniment futur de l’enunciat primer com l’efecte. Per aquest motiu Hume diu que la ment es capaç d’anticipar un fet que no s’ha donat, perquè es l’efecte o resultat d’aquest fet.
Sent Hume, l’escèptic total, dubta d’aquest efecte i també perquè la ment s’anticipa a l’experiment i la demostració. Per arribar a saber la veritat ha d’estudiar la pròpia naturalesa humana i així podrà saber si pot creure’s el que la seva ment li diu. Arriba a la conclusió que ens hem de creure els nostres sentits, ja que ens mostren impressions, ja siguin simples o complexes. De totes maneres no acaba de creure-s’ho, ja que al sentir els sentiments s’adona que no té un perquè de fiar-se d’ells. Qui li diu que el que veu, sent, olora, toca..etc, es veritat? Qui li demostra que el que veuen els nostres sentits es la gran veritat? No troba a ningú. Així passa a l’esceptisme.
Hume es troba en un problema: No s’ha de creure res dels seus sentiments? Llavors que pot fer a la vida? Així que agafa els sentiments i els converteix en costums i creences. Veurà que el foc és la causa que s’escalfi l’aigua i s’ho farà creença en ell mateix, però no troba que sigui una veritat universal necessària. Simplement com que és la causa i l’efecte i passa tan sovint i no ha vist mai que passi altre cosa, es converteix en creença, causada pel costum assolit. Ell s’adona d’aquesta evolució a la nostra ment i la creació de creences, però no se les creu, no hi troba un perquè lògic que tot passi sempre igual. L’esceptisme respon. Tot i així, ell ho accepta, ja que sinó l’ordre al món no hi seria, per tant, és útil per viure. Ell avisa, però, que les creences mai han de ser més valorades. Una creença mai arribarà a ser coneixement, només ho serà probablement.
Havent explicat una mica la causalitat de Hume, podem veure que la primera pregunta s’ha contestat. La ment pot anticipar-se a un esdeveniment futur perquè tenim el costum assolit sobre aquell esdeveniment, la nostra ment ja se’l coneix i els porta a pensar en el resultat que moltes vegades ens hem trobat, ens han informat els nostres sentits, més ben dit.
La segona pregunta ja està, tambè, quasi contestada però no hem parlat molt de l’experiència.
març 15th, 2011 at 17:34
Per a poder explicar com la ment pot intuïr un esdeveniment, cal tenir present el principi de causa-efecte, el qual tracta de la relació que estableix la nostre ment a les causes de accions anteriors. D’aquestes accions obtenim impressions, i tot i no tenir una impressió de la concepció causa-efecte estem segurs de que això pasarà a causa d’un seguit d’experiències que han demostrat que això és així; així doncs, la nostre ment es pot anticipar a un esdeveniment futur tot i no ésser una deducció sino que una intuició causada per les impressions obtingudes en accions passades.
Aleshores, aquest principi de causalitat depèn totalment de la experiència pròpia viscuda, ja que nosaltres al néixer no tenim coneixament, i a través d’aquestes experiències apliquem els principis de causalitat que donen aleshores lloc a l’hàbit o al costum: Si posem la mà al foc ens cremarem, per tant sempre que posem la mà al foc ens cremarem i no la tornarem a posar.
Aleshores, com diu Hume hem de realitzar una crítica al principi de causalitat, ja que al aplicar-lo no obtenim demostracions, sinó que obtenim probabilitats i creences ja que si que existeix la idea de relació causa-efecte, però aquest efecte no te perquè sempre ésser el mateix davant de determinades causes i per tant s’ha de considerar que aquest principi no és legítim. Per això Hume utilitza la inducció per a realitzar hipòtesis a partir de casos concrets, però de manera escèptica per així aconseguir que en cas de que les impressions en les quals t’has basat per realitzar la hipòtesi variïn, també puguis variar la pròpia hipòtesi.
març 15th, 2011 at 15:48
Hume va criticar la concepció tradicional del concepte de causa i especialment la possibilitat de conèixer aquest concepte a priori, així com la concepció segons la qual hi ha un enllaç real i necessari entre la causa i l’efecte.
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
La nostra ment pot anticipar-se a un esdeveniment futur degut a les experiències que hem viscut, majoritàriament pel costum. En el moment que observem que l’efecte ve determinat per una certa causa en múltiples ocasions, en el futur podrem deduir alguns esdeveniments, ja que associarem aquesta relació causa-efecte, en altres fenòmens. Hume, per això, acudeix a l’experiència per validar aquest coneixement, i no troba cap impressió de necessitat entre els dos fenòmens, per tant, no s’observa cap connexió entre aquests dos fenòmens.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Les experiències directes serien aquelles que ens passen a l’instant i aquestes experiències, que segurament se’ns repetirà més d’una vegada, l’anirem atribuint com a experiència anterior que són totes aquelles que ja tenim en ment i hem format la nostra pròpia creença sobre aquesta. Aquestes, les experiències anteriors, són les que fan que puguem anticipar-nos en els esdeveniments futurs.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
Segons David Hume, no podem fer ús de la demostració perquè el principi de causalitat sempre pot ser equívoc. Per aquesta raó Hume està a favor de la inducció i no de la demostració perquè aquesta obté conclusions generals a partir de casos particulars, per tant prové d’una experiència i ens dóna un grau més alt de certesa.
març 15th, 2011 at 14:35
(continuació2)
Donant la meva opinió vers l’anàlisi que fa David Hume sobre causa-efecte, crec que jo sóc partidària d’aquesta postura que ell adopta ja que crec que tota causa té un efecte. I tota l’experiència que adquirim acaba sent part del nostre costum, ja que nosaltres agafem uns hàbits, complim unes normes i uns requisits que acaben sent probables en definitiva, unes qüestions de fet que encara que succeeixin durant uns dies, pot arribar un dia que deixin de succeir pel què sigui. Normalment, quan agafem un hàbit, que pel factor determinat què sigui se’ns transforma en un costum, com pot ser anar a comprar el diari, entre molts altres ja ho prenem per costum. Un exemple, relacionat amb el diari; el meu avi es lleva cada matí a les 8 per anar a comprar el diari ven d’hora, doncs bé, ell ha pres aquest costum perquè així es lleva d’hora i té una ocupació des de bon matí, anar a buscar el diari, com diu Hume, algun dia pot succeir que pel factor que sigui no hi pugui anar, per tant, no es llevi d’hora i no acabi comprant el diari, doncs bé, aquell dia serà l’accepció que Hume diu que algun dia pot arribar a ocórrer.
Un altre exemple que també crec que és bastant freqüent, és quan fa cinc dies que ens llevem pel matí i veiem que el cel està gris, que és ple de núvols i per tant, associem el concepte el cel és gris, ple de núvols amb plourà, però el sisè dia pot succeir que el cel segueixi ple de núvols i que pel factor que sigui aquell dia no plogui. Aquí és on entra la part que diu Hume que no sempre s’ha de complir aquesta causa-efecte. Entre molts altres que podrien succeir.
març 15th, 2011 at 14:34
(continuació)
La segona, Quin paper hi juga l’experiència directe i les experiències anteriors?, doncs bé, si tu tens l’experiència de què el fet de què la bola (A) xoqui amb la bola (B) i aquesta es mogui, es tracta d’una experiència anterior ja que anteriorment, has pogut veure que aquestes dues boles xoquen i la que ha rebut el xoc es posa en moviment, així doncs, un cop viscuda l’experiència repetidament, que la tinguis en la memòria, i per tant, que hagis pogut veure que succeeix diverses vegades en condicions i circumstàncies semblants, arribaràs a assimilar que aquest fet és un costum, que t’acostumes a què com que han xocat aquestes dues s’han mogut, per tant, el paper que juga l’experiència directa i les experiències anteriors, les que tens en la teva memòria, és doncs, que si tens l’experiència anterior que ha succeït diverses vegades, l’experiència directa figura que ha de succeir, això no et vol dir que hagi de succeir a la força, ja que també pot ser que aquest costum es torni un costum que qualsevol dia deixi de succeir per les circumstàncies i els efectes que siguin perquè com que no sabem a què està condicionada aquesta bola i tampoc sabem els factors que influeixen, doncs, pot ser que succeeixi que es produeixi un canvi i per tant, que hi hagi un efecte diferent.
I l’última, per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?, doncs bé, perquè el què fa Hume és per mitjà de la inducció, busca la realitat a través de les experiències viscudes, ell viu moltes experiències semblants i un cop aquestes experiències sempre succeeixen d’una manera concreta, llavors aplica la seva teoria, aquesta teoria es basa en l’experiència que ell viu, que per tant, acaba sent un costum, una forma de veure les coses sempre igual. Tot i així, aquestes experiències que ha viscut poden canviar i qualsevol dia pot deixar de produir-se el fenomen causa-efecte i així, pel motiu que sigui aquest raonament que Hume ha fet deixarà de ser vàlid i ja no es produirà igual que les experiències anteriors.
març 15th, 2011 at 14:33
Hume explica l’anàlisi de la relació causa-efecte per mitjà dels raonaments sobre les qüestions de fet, ja que aquestes qüestions es fonamenten en la relació de causa-efecte.
A les qüestions plantejades; la primera, com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur? Doncs, tant sols per mitjà del costum, veiem que aquest ens fa pensar que una determinada acció es repetirà perquè anteriorment ha succeït així. Així doncs, això és el què succeeix amb les boles de billar, ja que, si la primera bola (A) es posa en moviment i toca amb la segona bola (B), seguidament aquesta també està en moviment. Així, pel costum de què la bola (A) xoqui amb la bola (B) i posi a aquesta segona immediatament en moviment, la relació entre causa-efecte es produirà successivament mentre aquestes dues boles xoquin entre elles i per tant una topi amb l’altre i una mogui a l’altre. Però, aquesta connexió necessària, és fruit de la nostra imaginació.
Així doncs, el que ha vist en el passat, que succeeix repetidament i per tant ja ho veu com un costum, perquè ha pogut comprovar-ho per mitjà de l’experiència viscuda i perquè ha vist moltes vegades repetides que si les circumstàncies són les mateixes, la bola (B) es mourà després del xoc de la bola (A), per tant, acaba essent un fet que succeirà en el futur, per això, Hume pot anticipar-se a un esdeveniment futur, perquè per mitjà de l’experiència que ell assimila sobre un fet que succeeix diverses vegades i que per tant, acaba fent-lo habitual, acostumant-s’hi a que ocorri així, acaba sent un futur com el passat. Què vull dir amb això, doncs bé, que ell mateix s’acostuma a què succeeixi així, si la bola (A), ha xocat amb la bola (B) i aquesta s’ha mogut per el xoc que li ha donat la bola (A), si aquest fet succeeix amb boles iguals o semblants i en circumstàncies iguals o semblants, el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altre. Per tant, concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. Així doncs, l’enteniment de què la bola (B) es mourà un cop hagi xocat amb aquesta la bola (A), és anticipar-se a la visió del futur. Aquesta projecció del passat al futur ens és útil per viure, ja que sense ella, el món seria imprevisible, però Hume considera que un costum només pot crear creences, per tant no pot crear pas coneixement universal ni necessari.
març 15th, 2011 at 14:31
(3)
Un exemple en seria el dels cignes blancs i l’excepció del cigne negre. Pel mètode de la inducció podrem afirmar que tots els cignes són blancs sempre i quan la nostra experiència en casos de cignes particulars ens hagi mostrat que en realitat tots aquests són blancs, però a diferència que en el mètode de la demostració, si trobéssim un cas particular de cigne negre, aquest descobriment no donaria lloc a la falsació de cap principi general, car en la inducció no n’existeix cap de immutable sinó que es formen a partir dels casos particulars que la experiència ens mostra. Per altra banda, durant una demostració que tracti el mateix cas dels cignes, la troballa d’un cigne negre comportaria la falsació i contradicció del principi general a partir del qual hem anat a cercar l’experiència dels casos particulars, pel que en no aportar-nos una veritat creïble Hume aposta pel mètode inductiu i refusa l’ús de la demostració.
març 15th, 2011 at 14:30
(2)
Un exemple de causa-efecte en el que el costum ens fa creure que l’efecte serà conforme els efectes passats seria que ens talléssim i ens sortís sang de la ferida. Estem acostumats que en tallar-nos o fer-nos una ferida qualsevol (causa) ens surti sang d’aquesta (efecte) degut al costum d’haver viscut o vist repetides vegades aquesta experiència, quan en realitat podria ser que algun cop ens féssim un tall o una ferida (causa) exactament igual a les demés i que no ens en sortís (efecte), el que ens faria refusar aquella creença d’un efecte finit.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Per a David Hume el fonament del coneixement és l’experiència, que és qui ens aporta unes impressions que amb el temps es convertiran en idees, les quals ens impulsaran a fonamentar un efecte a partir de creences provinents del costum. L’experiència directa seria equivalent a les impressions, ja que consisteix en allò que sentim en un cert moment pels nostres sentits. L’experiència directa, igual que les impressions, hi juga un paper fonamental en el principi de causalitat i en fer possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur, ja que a mesura que passi el temps cada experiència directa s’anirà convertint en una experiència anterior, equivalent a les idees, que consistirà en una reflexió sobre un sentiment no present, és a dir, tal i com el propi nom diu a un sentiment anterior. D’experiències directes en derivaran experiències anteriors i gràcies a una aglomeració d’aquestes serem capaços de preveure o analitzar el futur, de manera que aquest conjunt d’experiències seran la clau per a l’aparició d’una creença sobre un efecte qualsevol produït per una causa concreta, que serà resultat del costum de rebre una mateixa experiència constantment, per tant, cal concloure i resumir que aquestes experiències seran la base de les nostres creences sobre el futur.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
En l’empirisme de Hume no podem fer ús de la demostració ja que aquesta consisteix en l’aplicació d’un principi general en casos particulars, és a dir, una demostració es fonamenta en una relació d’idees, pel que si aquesta relació d’idees no prové de casos particulars i per tant de l’experiència no podem afirmar que sigui certa, pel que ens estarà donant una informació errònia. Degut a això, el filòsof David Hume prefereix utilitzar la inducció, que consisteix en formar principis generals a partir d’observacions particulars, que són equivalents a l’experiència i que ens aporten una certesa molt major ja que en tenim proves de la seva existència.
març 15th, 2011 at 14:28
(1) Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Per a contestar aquesta pregunta ens hem d’endinsar en el principi de causalitat que va proposar David Hume. Aquest principi consisteix en una connexió causa-efecte, en la que una acció és la precursora de l’aparició o existència d’un efecte determinat, pel que Hume considera causa-efecte una connexió necessària, ja que l’aparició d’un fenomen imposa necessàriament l’aparició d’un altre. L’exemple més significatiu que posa D. Hume és el de les boles de billar, en el que una bola de billar marxa ràpidament en direcció a una altra bola de billar que està parada, i que en xocar, la bola que anteriorment estava en repòs es posa en moviment. Després d’observar aquesta acció en múltiples ocasions ens n’adonem i per tant afirmem que l’impuls d’una bola (causa) produeix sempre moviment en una altra (efecte), pel que concloem des d’aleshores que immediatament que topin dues boles en aquestes circumstàncies la segona es posarà en moviment. Aquesta suposició o anticipació que tenim de xoc i moviment en veure dues boles en situacions semblants no és més que fruit de l’experiència, ja que sense haver-ne sigut conscients d’aquest efecte en múltiples ocasions mai podríem haver afirmat que això seria el que succeiria. Per tant, entenem que l’anticipació de la ment a un esdeveniment futur es deguda a una experiència passada, ja que no podem pensar mai en res que no hàgim vist fora de nosaltres o hàgim sentit en les nostres ments, i d’això es desprèn que l’experiència es fonamenta en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniforme i per tant el mateix. Tot i això, existeix un problema amb l’experiència, i es que mai podem estar segurs ni afirmar que el futur ha de ser conforme el passat, pel que realment el que de veritat ens està permetent anticipar-nos a un esdeveniment futur no és més que el costum, ja que la ment es veu induïda immediatament per l’hàbit de pensar en l’efecte acostumat i anticipa la visió del futur. Després d’haver tingut l’experiència de molts efectes no podem mai argumentar de cap manera que l’efecte serà conforme l’experiència passada, conseqüentment, com he dit el costum determina la ment i li fa suposar que el futur serà conforme el passat, i d’aquesta manera és possible anticipar-se a un esdeveniment futur.
març 14th, 2011 at 22:31
•Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Hume va considerar que les nostres creences relatives a les relacions causals són d’extraordinària importància perquè la relació causa-efecte és essencial en la nostra vida quotidiana, particularment en les nostres expectatives respecte dels esdeveniments futurs, incloses les relatives a la manera en què hem d’actuar en el món per aconseguir els nostres propòsits. Per ejemple creiem estar molt segurs del que hem de fer per escalfar aigua i preparar un te, del que hem de fer per moure el nostre cos per sortir de l’habitació … Hume repeteix sovint que les nostres certeses sobre el que esdevindrà en el futur es basen en inferències causals. Aquesta idea l’expressen els filòsofs amb la definició del principi de causalitat: tot el que existeix necessita d’una altra cosa per existir. Així basant-nos els fets passats que ja ens haviem passat certes vegades i que es converteix en un costum o hàbit així es possible que la nostra ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur.
•Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
No podem fer ús de la demostració sinó de la inducció perque depèn de l’experiència sensible, per això és un coneixement probable, ja que no podem estar segurs del tot. Entre aquesta qüestion de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l’efecte. Per què es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, hi han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.
La causa i l’efecte han d’estar connectades al temps i a l’espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l’efecte, l’efecte no seria possible. A més, la causa sempre ha de ser anterior que l’efecte, ja que té prioritat. I finalment, per a què es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació ha de succeir sempre. per tant no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció.
•Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
La relació entre causa i efecte es una qüestió de fet, cosa que fa que no sigui cert del tot sinó solament probable, ja que les qüestions de fet estàn lligades a l’experiència, i l’experiència sempre ens ofereix coneixements dels quals no podem estar segurs al cent per cent, o sigui les experiències ens pot ayudar a donar una resposta similar davant d’una situació de la qual ja vam passar en els temps anteriors Per això, que moltes vegades suposem el futur a través dels fets del passat és a dir, de l’experiència dels sentits, que és l’única que ens pot ensenyar les causes i els efectes però tot i així el resultat allò que ens donarà no sempre serà lo mateix sinó semblant. no podem assegurar el futur a través del passat, o sigui, que no podem suposar un efecte d’una causa.
març 14th, 2011 at 20:03
Per començar, el fet que la ment pugui anticipar-se a un fet encara no ocorregut podrie dir que es deu a la simple “monotonia”, ja que podem predir facilment un efecte ja visionat amb anterioritat. De la mateixa manera, i seguint regles bàsiques del nostre món com pot ser la física, qualsevol persona pot discernir que, seguint l’exemple de les boles de billar, un objecte llençat amb una quantitat de força indeterminada en col·lidir amb un altre objecte, fa que aquest segon pateixi un desplaçament de la seva massa en la mateixa direcció, tot i que en una força menor.
Aixó és un exemple com un altre de l’anomenada causalitat, regida per la combinació de causa-efecte, la qual també te certes regles, com la contigüitat (necessitat de situar causa i efecte d’un fet en llocs pròxims l’un a l’altre) i la prioritat temporal (la causa sempre és precedent de l’efecte).
Tornant al principi, el fet que la ment pugui “predir” fets es basa en la simple experiència prèvia dels fets, ja que tot i que no podem a ssegurar que una causa tingui sempre el mateix efecte, la reiteració del mateix produeix aquesta il·lusió de la “ment predictiva”. És en aquest punt quan la teoria de l’experiència es fa vigent, tot i que aquests principis es mantenen vigents gràcies a aquesta repetició, i els errors que puguin ocòrrer resideixen en el canvi ( exemple dels cignes negres).
Clarament aquest fet ens duu a una de les crítiques de Hume que més força exerceixen sobre les seves teories, la impossibilitat de l’existència d’idees preconcebudes universals en tots els èssers, ja que aixó implicaria conèixer l’efecte de tota causa. Partint d’aqui, cal assegurar que tot coneixement provè de les experiències viscudes en el trans curs de la vida.
En aquest punt les experiències diectes es poden classificar com les més recents, mes desconegudes, aquelles que en cas de causa i efecte la ment podría preveure però amb menys precissió i que es converteixen en experiències anteriors amb el temps.
En un ultim punt, Hume per tal de mostrar la veracitat de la seva teoria li és impossible partir de la demostració, ja que l’escena causa-efecte sempre pot tenir moltes variants, semblants, però alhora diferents depenent dels seus mateixos integrants. És per aixó que parteix de la inducció per basar-se en casos ja ocorreguts anteriorment i que ja han demostrat la relació de causalitat i que ja no pot ser modificada.
Crec en la teria general de Hume, ja que necessàriament gran part d’aquesta té una gran pes i aplicacions al món real, tot i plantejar crítiques a entitats tant antigues com és l’esglèsia, ja que no confia en lèxistència de Déu en tant que es tracta d’una entitat la qual és al mateix temps causa i efecte, cosa que comporta la seva existència eterna i de principi i final indeterminats, cosa que xoca amb la seva concepció d’impossibilitat d’existència d’elements sense impressió prèvia.
març 14th, 2011 at 19:27
La connexió causa-efecte, a més d’una llei d’associació d’idees, és una relació que atribuïm als esdeveniments que succeeixen en el món.
La ment s’anticipa a un esdeveniment futur per mitjà de l’experiència i del costum. Per exemple, jo un dia vaig anar a jugar a la bolera, al fer un cert joc de canell vaig aconseguir un molt bon resultat i per això penso que si el pròxim dia que vagi a jugar, faig el mateix joc de canell aconseguiré una altre vegada un molt bon resultat. Però pot ser que encara que torni a fer-ho el meu resultat sigui molt inferior al de l’altre vegada perquè m’estic basant en una creença no en un coneixement universal i necessari.
El paper que juga l’experiència directa i les experiències anteriors és que a partir d’elles, és a dir, després d’observar nombroses vegades com un fenomen va seguit d’un altre, considerem que sempre succeirà així i aquest fet es converteix en un costum.
Perquè en la inducció s’extreuen principis generals de la repetició de casos particulars. I pel que fa a la demostració primer s’ha de tenir un principi general i després veure si aplicant-ho a casos particulars es compleix. Per això no em de fer ús de la demostració perquè tot coneixement es fonamenta i legitima en l’experiència i el coneixement humà no pot anar més enllà de les afirmacions particulars.
Personalment, estic d’acord amb molts dels punts de la filosofia de Hume. Es veritat que moltes vegades els humans fem cas de l’experiència i el que anem experimentant ho anem convertint en costums o hàbits. També opinió que té molta raó en que la ment humana està inicialment en blanc i que a partir d’allò que percebem mitjançant els sentits és el que va omplint el nostre coneixement. Un altre dels punts que trobo interessant és la seva classificació de tots aquells judicis que conformen l’edifici del coneixement i que els classifica en: relacions de fet i qüestions de fet.
març 14th, 2011 at 18:42
(2a Part)
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
L’autor diu que no podem fer ús de la demostració ja que el principi de causalitat sempre pot ser erroni. Per exemple, segons el principi de causa – efecte, la bola de billar al xocar amb una altre, fa que aquesta última es mogui. Però no ho podem demostrar fins que ho hem experimentat ja que si es dóna el cas que aquesta última bola està clavada a la taula amb algun clau, no es mourà.
És per això que David Hume està més a favor de l’ inducció ja que aquesta tracta de obtenir conclusions generals a partir de casos particulars. Tot i així, el seu grau de veritat resta en qüestió ja que és possible que apareguin excepcions (exemple cigne negre).
Personalment puc afirmar que estic a favor de la majoria d’idees de David Hume, sobretot en fet de pensar que al néixer som un full de paper en blanc i que a mesura que anem experimentant, formem el nostre coneixement. És per això que el fet de viatjar és una experiència molt enriquidora intel•lectualment ja que al interactuar i viure experiències a un lloc desconegut fa que s’experimentin noves sensacions etc i això produeix una ampliació del nostre coneixement. O per altre banda aquesta idea també es pot aplicar en l’àmbit del treball, per exemple, un opositor a bomber estudia com funcionen les combustions amb diferents materials com poden ser fusta, petroli etc, però fins que no ha experimentat una situació real d’incendi no es pot considerar que hagi après gran cosa.
març 14th, 2011 at 18:40
David Hume, de la mateixa manera que Locke, per començar s’endinsa en el món de les idees. Com a empirista que és, diu que tot el que conté la nostra ment són percepcions. Aquestes, depenent de l’ intensitat en la que es manifestin les podem diferenciar entre impressions i idees.
Hume, entén la relació causa – efecte com la constatació de que un fenomen segueix un altre. Però això no ho experimentem sinó que ho representem a la nostra ment.
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
La ment es pot anticipar al futur per mitjà del costum i l’experiència. Quan veiem la relació causa – efecte de un fenomen cap a un altre diverses vegades, considerem que sempre serà així i no pas de cap altre forma. Això equival a dir que la ciència està basada majoritàriament en creences.
Resumint, segons el principi de l’empirisme, qualsevol pensament que elabora la nostra ment procedeix de l’experiència ja que tota idea vertadera procedeix de l’ impressió.
Quin paper juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Com ja hem comentat anteriorment, segons Hume, la major font de coneixement prové de les experiències. Assegura que tots els nostres raonaments provenen d’ ella ja que si no hem experimentat alguna cosa prèviament, no sabem com reaccionarà. Per a ell, quan naixem no som res més que un full en blanc, que, amb el pas del temps i a partir de les experiències anteriors, les quals estan ja introduïdes a la nostra ment i n’ hem format un hàbit o creença. Aquestes ens ajuden a anticipar-nos al futur. En canvi, les experiències directes són aquelles que et passen en un mateix instant i que fins al cap d’un temps no es convertiran en experiències anteriors.
Cal dir que gràcies a les experiències tant directes com anteriors podem establir un cert grau de coneixement.
març 14th, 2011 at 17:55
Per a poder explicar com és que la ment es pot anticipar a un esdeveniment futur primer cal explicar el principi de causalitat, que es tracta de una relació que estableix la nostre ment de coneixements: Si A (plou) llavors B ( el carrer es mullarà). Tenim impressions de cadascun d’aquests fets, i tot i no tenir una impressió de la concepció causa-efecte estem segurs de que això succeirà degut a un seguit d’experiències que han demostrat que això és així; d’aquesta manera la nostre ment es pot anticipar a un esdeveniment futur ja que si veiem A ràpidament deduïm B, però no és del tot una deducció, sinó que en realitat és una inducció ja que a partir de un seguit de casos que observem elaborem una teoria, i després aquesta teoria l’apliquem a altres casos, donant lloc al que es pot denominar futur, convertim el que creiem en el que sabem.
Per tant aquest principi de causalitat depèn totalment de la experiència pròpia viscuda, ja que nosaltres al néixer sorgim sense coneixement, i a través d’aquestes experiències apliquem principis de causalitat que donen lloc a l’hàbit o al costum: Si posem la mà al foc ens cremarem, per tant sempre que posem la mà al foc ens cremarem i no la tornarem a posar.
Però com diu Hume hem de realitzar una crítica al principi de causalitat, ja que al aplicar-lo no obtenim demostracions, sinó que obtenim probabilitats i creences ja que si que existeix la idea de relació causa-efecte (connexió necessària), però aquesta no és la copia de cap impressió per tant s’ha de considerar el principi com no legítim, és a dir, com a fals. Per això Hume utilitza la inducció, per a realitzar hipòtesis a partir de casos concrets, però de manera escèptica per així aconseguir que en cas de que les impressions en les quals t’has basat per realitzar la hipòtesi variïn, també puguis varia la pròpia hipòtesi. Podria servir l’exemple dels cignes: com Hume explica si observem una manada de cignes i els veiem tots blancs podem realitzar la hipòtesis de que tots els cignes són blancs, però si un dia ens en trobem un de negre, les nostres impressions hauran canviat, i haurem de reelaborar una nova hipòtesi ja que només que un cas particular sigui diferent ja no es pot generalitzar.
març 14th, 2011 at 17:54
La ment es pot anticipar a un esdeveniment futur perquè amb l’experiència va adquirint un coneixement de les reaccions que fan alguns objectes quan hi ha una acció directa a aquest objecte. La ment inductiva és capaç de deduir teories a partir de casos concrets, per tant si l’experiència ens ensenya que segons la força que rep un objecte, aquest es veurà afectat i portarà a terme una acció, el nostre cervell és capaç d’imaginar-se la reacció que portarà a terme l’objecte quan rebi una acció. L’acció- reacció és una llei (exactament la 3ra) que Newton va escriure i diu:
Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.
És a dir, que quan un objecte rep una força, l’objecte automàticament fa una força contrària a la que ha rebut. Aquesta força pot ser més gran que la que rep, igual que la que rep i més petita que la que rep. Segons si és més gran, igual o més petita, l’objecte actuarà d’una forma o una altra.
Per fer més fàcil l’explicació, posaré un exemple: una molla, té la propietat de retornar a la seva forma original quan no rep cap força. L’experiència ens ha explicat que si estirem la molla cap avall, la molla s’allargarà, perquè la força que rep és més gran que la força que la molla fa al rebre-la.
Si l’estirem cap amunt, la molla s’escurçarà perquè la força que rebrà serà més petita que la que farà la molla. I, sinó rep cap força, la molla no canviarà de forma.
L’experiència directa és la base d’aquest experiment ja que, es necessiten molts, petits experiments per arribar a una teoria general i d’aquí extreure una conclusió, per tant, si la reacció d’un cos davant d’una acció d’un altre cos no ha passat uns quants cops, nosaltres no podem deduir quina serà la reacció si no se sap segur que sempre que hi ha aquella acció es porta a terme la mateixa reacció. El que vull dir amb això és que si no hem vist algun cop quina és la reacció, el nostre cervell no se la imaginarà. L’experiència és qui ens fa capaços d’anticipar-nos a fets que encara no s’han donat.
Hem de fer ús de la inducció perquè consisteix en obtenir conclusions generals a partir de casos particulars. Per exemple, de l’observació repetida d’objectes o esdeveniments com la molla s’estableix una conclusió per a tots els objectes o esdeveniments d’aquesta naturalesa, per tant es pot afirmar que si quan hem fet una força X a la molla, aquesta s’ha estirat, podem afirmar que quan la molla rep una força X (en igualtat de condicions) aquesta s’estirarà.
març 14th, 2011 at 17:04
La ment pot anticipar-se a un esdeveniment futur perquè estem determinats pel costum, per l’hàbit. i quan concebem, un gran nombre de vegades, que un efecte ve donat per una determinada causa creiem que en un futur de la mateixa causa en seguirà el mateix efecte ja que suposem que el futur és conforme el passat. Els raonaments que s’estableixen referents a la teoria de causa-efecte provenen de l’experiència però l’experiència del passat no és prova de res que pugui passa en el futur. Tot i que Hume diu que el costum només ens proporciona creences i no pas coneixement, creu també que el costum és el que ens guia a la vida i que la projecció del passat cap al futur resulta molt útil.
L’experiència directe i, sobretot, les experiències anteriors tenen molta importància quan parlem del principi de causalitat ja que totes dues juntes són el que ens fa creure que tornarà a passar el mateix. L’experiència directe és l’experiència immediata, intensa i, en canvi, les experiències anteriors són producte de la imaginació i la memòria, són les que ens permeten anticipar-nos al futur.
Segons Hume no podem fer ús de la demostració ja que creu que no hi ha res necessari al món i que tot prové de l’experiència i que no es poden fer teories generals i llavors buscar casos particulars. Per tant, la demostració no ens serveix de res perquè no hi ha res que es pugui demostrar al cent per cent ja que els efectes d’una mateixa causa poden variar. És per això que Hume creu que, com que tot coneixement ve de l’experiència, el coneixement no pot ser res més que les nostres impressions, no pot ser res més que les afirmacions particulars. A partir d’aquí ell utilitza com a mètode experimental la inducció que consisteix en crear una teoria general a partir de molts casos particulars. Aquest mètode ens és molt útil per a la vida però Hume, en part, també el critica ja que no admet accepcions. Només que un cas particular sigui diferent dels altres ja no es pot generalitzar.
març 14th, 2011 at 15:23
David Hume, amb l’exemple de les boles de billar vol analitzar la relació causa-efecte i estableix que es pot concebre com una connexió necessària que, al colpejar la bola de billar(causa) aquesta es posa en moviment i xoca amb una altra(efecte) que es posa en moviment. Hume diu que, la repetició continuada d’aquesta acció fa que, sempre que veiem la bola posar-se en moviment, ens imaginem que xoca amb l’altra bola de billar abans que això succeeixi.
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Tornem a les boles de billar per respondre a aquesta pregunta. La ment, acostumada a que les boles de billar es moguin quan xoquen, acaba creient imprescindible que el moviment d’una implica el xoc de l’altre. Però realment no és així, la nostra ment opta com una hàbit aquesta relació constant que hem adquirit.
En resum, la nostra ment sí que pot anticipar-se a un esdeveniment de futur quan en coneix els costums i els hàbits però això no vol dir que es pugi demostrar definitivament.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
L’experiència directa i les experiències anteriors hi juguen un paper fonamental. Només cal dir que tot el nostre coneixement(qualsevol cosa que pugi presentar-se a la ment) prové de l’experiència, que és el fonament del coneixement. Per tant, nosaltres, amb les experiències anteriors,és a dir, gràcies les experiències passades establim creences, una cosa passarà així perquè anteriorment a succeït així. A més, amb les experiències directes adquirim l’experiència del fet que succeïx ara mateix.
En resum, totes dues són essencials perquè puguem establir qüestions de fet.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
No podem demostrar que, sempre que la bola de billar és mogui provoqui que una altra també es posi en moviment, ja que són fets que hem comprovat mitjançant l’observació i l’experiència, és a dir, que poden ser refutades. Amb la inducció, en canvi, si que podem preveure que la bola de billar que es mou provoqui que una altra es posi en moviment, perquè prové d’una experiència prèvia, és a dir, confiem en els actes dels passats per predir el futur.
En conclusió, l’experiment de Hume amb les boles de billar és molt important, perquè no només explica el problema de la causa-efecte, sinó dóna a entendre que amb qualsevol cosa que tinguem dubte utilitzem el Principi de Còpia que ens ajuda a distingir les falses idees.
març 13th, 2011 at 13:07
(continuació, preguntes 2 i 3)
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
L’origen del coneixement és l’experiència. La ment és “com un paper en blanc” o una “tabula rasa” que, a poc a poc, es va omplint d’informació. L’experiència directa es dona quan acabem de percebre un fet i a poc a poc es converteixen en experiència passada i finalment en hàbit o costum. Els dos elements que intervenen en una creença en qüestions de fet són: un objecte present a la memòria dels sentits, i una conjunció acostumada entre ell i un altre objecte. La unió d’aquestes dues circumstàncies dóna lloc a la creença. La creença és “una idea viscuda posada en relació o associada amb un altre objecte”. Passem de la impressió d’un objecte a la idea d’un altre, i no ho fem per qüestions de raó sinó per l’hàbit i l’associació.
Hume defineix el concepte de costum d’aquesta manera:
“Doncs sempre que la repetició d’un acte o d’una operació particular produeix una propensió a renovar el mateix acte o operació, sense estar empès per cap raonament procés de l’enteniment, diem que aquesta propensió és l’efecte de costum.”
Exemples:
L’any passat va nevar dos cops (en el futur probablement també nevarà dos cops).
L’any passat hi va haver un nombre de vendes molt elevades (aquest any, el nombre de vendes també seran elevades).
L’exemple que ens dona Hume és el següent:
En experiències anteriors només havíem vist cignes blancs per això creiem que tots els cignes són blancs perquè només l’hem vist d’aquest color però un cop hagis identificat el color negre amb els cignes, hauràs de canviar la percepció que tenies al començament i podràs afirmar que no tots els cignes són blancs ja que has viscut una nova impressió.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
La inducció és el raonament en què es procedeix de la part al tot, de l’efecte a la causa. La inducció la trobem en Hume en el seu “mètode experimental”. Com hem observat, no pot produir-se una demostració per la conjunció causa-efecte ja que pot canviar. Per tant, de la inducció podem fer hipòtesis ja que hem vist que en alguns casos, no es pot generalitzar (exemple cigne blanc).
març 13th, 2011 at 13:05
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
La ment pot anticipar-se a través del raonament causal. El raonament causal es projecta sobre la realitat, allò on els fenòmens (o les impressions d’aquests) se segueixen els un als altres d’una manera regular. Hume afirma que: «Tot raonament relatiu a qüestions de fet sembla estar fundat en la relació causa -efecte. Només per mitja d’aquesta relació podem anar més enllà de l’evidència de la nostra memòria i dels sentits”
La causalitat implica, per tant, les següents condicions:
La contigüitat: és la circumstància que hi ha en la causalitat que ens diu que la causa i l’efecte es produeixen en temps i llocs pròxims.
Prioritat de la causa respecte a l’efecte: és la circumstància que concorre en la causalitat i que ens diu que la causa sempre esdevé amb anterioritat a aquest efecte, és a dir, perquè hi hagi un efecte, hi ha d’haver una causa a priori.
Regularitat i constància: ha d’ocórrer sempre de la mateixa manera.
En resum, sense una experiència prèvia, seríem incapaços de predir quins són els efectes d’una realitat qualsevol. Alguns exemples d’aquesta relació causa-efecte són:
Causa: actualment hi ha una crisi molt forta que cada cop empitjora. Efecte: augment atur, retallada salaris, persones que han de viure en pèssimes condicions…etc
Causa: abús excessiu del menjar. Efecte: indigestió, entre d’altres.
Causa: els països productors de petroli augmenten el preu del petroli. Efecte: incrementa el preu del petroli als països que depenen d’aquest país productor.
Causa: vas assolir i entendre els coneixements de la classe de filosofia. Efecte: segurament trauràs bona nota a l’examen.
Exemple Hume:
Hume farà servir l’experiment de les boles de billar: observo que la bola 1 es desplaça en línia recta cap a la bola 2 que està en repòs, abans que tingui lloc el succés afirmo que si les dues boles xoquen, la bola 2 es posarà en moviment .
març 12th, 2011 at 17:59
Una de les tesis més originals del nostre pensador, és la que parla sobre el fet o capacitat que té una persona per INTUIR.
Aquesta acció ens porta a pensar que, gràcies a fets que anteriorment han passat, en un cas donat que sigui propici a repetir-se, generalitzem i creiem que aquest fet, abans de d‘ocórrer succeeixi. Per això mateix, el que exposa Hume en la seva teoria és que gràcies a una experiència relacionada amb fets anteriors, en el moment en que formem un pensament intuïtiu proper o semblant ens creem un hàbit/costum. Tot i que confiar en aquests hàbits i costums també és vàlid en molts casos, ja que si la tendència general és aconseguir un mateix resultat, és normal que l’efecte d’una causa igual o semblant tingui per conseqüència un mateix resultat. Però sobretot, el que el nostre autor ens remarca, és el fet que deixant de banda els casos semblants, en qualsevol situació, no hem de confiar que la reacció, o efecte sigui el mateix sempre, donat que poden aparèixer altres factors que facin canviar el sentit o direcció que porti a que la causa sigui la mateixa que ha acostumat a passar.
Així mateix, Hume tracta el tema de la inducció com a factor essencial per a assolir un coneixement vertader, o al menys que no sigui fals, conegut com a “ciència de l’home” (principal propòsit del nostre pensador). Mitjançant les impressions, i sobretot una “impressió de la sensació” obtenim elements que ens ajuden a consolidar l’anomenada experiència, ja sigui directa o anterior, les quals són indispensables per crear-nos una idea de fets anteriors, arribant a establir qüestions de fet i assolint una veritat (que pot ser canviant).
març 12th, 2011 at 16:29
(Continuació)
Hume fou força crític i escèptic amb la inducció com a mètode científic vàlid. Si tot coneixement es basa i legitima en l’experiència, és a dir, en les nostres impressions, el coneixement humà no pot anar més enllà de les afirmacions particulars. Però la inducció, a diferència d’això, extreu principis generals de la repetició de casos particulars. Un exemple d’això seria que de moment fins ara, cada nit es fa fosc, però això no demostra que sempre hagi de ser així, per tant, no legitima el principi universal segons el qual, cada nit es faci fosc. Un altre exemple que ens justifica per que em de fer ús de la inducció i no de la demostració, és el sol, el qual fins ara cada matí ha sortit, però això no garanteix ni demostra que hagi de continuar sent així.
març 12th, 2011 at 16:28
La relació de causa i efecte de Hume, és una llei d’associació d’idees, que s’atribueix a fets o esdeveniments que tenen lloc en el nostre món. Hume, va exemplificar-ho en el seu llibre, Abstract del Tractat de la Naturalesa Humana, amb l’exemple de dues boles: Però Hume, per tal de comprovar s’hi aquesta idea és legitima i fiable, aplica el principi empirista, és a dir, que s’ha de trobar de quina impressió és còpia, qualsevol creença o idea, i s’hi no es troba l’original, aleshores aquesta idea no hauria de ser acceptada, i com a conseqüència hauria de ser rebutjada com a il•legítima.
Per tant, la ment es capaç d’anticipar-se a un esdeveniment futur, perquè davant de fenòmens que acostumen a succeir, i davant de la pròpia experiència, el nostre enteniment crea una expectativa de futur, i espera que certs fets segueixin a d’altres, tal i com ho han fet en el passat. Hume va observar que la relació causal, és a dir, que una cosa és la responsable de que en succeeixi una altra, és una mena de connexió necessària, ja que es com si els dos fenòmens estiguessin totalment units, perquè l’aparició d’un imposaria necessariament l’aparició de l’altre.
L’experiència anterior, que em tingut en el passat, hi juga un paper transcendental i de molta importància, ja que es a partir d’aquesta, que Hume valida aquest suposat coneixement. En canvi, l’experiència directa és la situació que acabem de viure.
Malgrat això, fent aquest anàlisi, Hume no va trobar cap impressió de necessitat entre la causa i l’efecte, sinó que nomes va arribar a la conclusió que un fet va seguit d’un altre fenomen, però que entre aquests dos no hi ha cap tipus de connexió necessària. Hume, finalment va concloure que aquesta idea de connexió necessària és fruit de la nostra imaginació, ja que s’hi veiem i testimoniem moltes vegades, que un fenomen va seguit d’un altre, pensar que succeirà així la pròxima vegada es converteix en un hàbit o costum. Hume, però, reconegué que el costum no ens proporciona coneixements universals i necessaris, sinó que ens proporciona creences. Un exemple seria que si un dia mulles el mòbil i aquest s’espatlla, no vol dir que si un altre mòbil es mulla, també s’hagi d’espatllar com aquest. Un altre exemple és que una persona que hagi fumat amb freqüència, tingui un càncer de pulmó, però això no vol dir que altres persones que no han fumat mai no puguin contraure un càncer de pulmó. Tampoc no hi ha d’haver una relació necessària entre el fet de que aquesta persona sigui fumadora i hagi contret aquest càncer, ja que això podria ser degut a altres factors.
març 12th, 2011 at 12:05
La ment pot anticipar-se a un fet futur gràcies al costum i l’experiència. Després d’observar nombroses vegades com un fenòmen va seguit de l’altre, considerem que sempre seguirà així i per això es converteix en un costum o hàbit. És com una projecció del passat al futur. Però aquesta anticipació no és res més que una creença, no un coneixament universal i necessari.
Aquesta creença a priori, que tot succeirà tal com ho ha anat fent, és basa també en el principi d’uniformitat de la naturalesa i la creença que tota causa ha de tenir el mateix efecte. Aquesta és una creença totalment racionalista i que Hume rebutja en la seva crítica a la concepció tradicional de causalitat.
El costum en el qual ens basem per anticipar-nos al futur també ens fa creure que hi ha una causa necesaria ( per exemple Déu) i que hi ha un efecte. Aquesta concepció és racionalista i Hume defensa que hi ha una causa suficient, és a dir que poden haver-hi d’altres causes. Per tan estem davant d’un autor que defensa l’indeterminisme davant el determinisme dels racionalistes.. No tot té una única resposta
En el principi de causalitat, l’experiència anterior és la clau perquè nosaltres puguem anticipar-nos al futur. Els nostres actes passats es retenen a la memòria i aquesta fa una connexió d’experiències, Per exemple, estem davant d’un cable amb electricitat i no el toquem perquè sabem que, en cas contrari, ens enramparem. Però un nen petit el veu i el toca. Per què nosaltres no l’hem tocat i en canvi el nen sí?
En una experiencia passada, ja vam tocar el cable i ens vam enrampar. Si no tinguéssim aquesta vinculació d’experiències, tornaríem a tocar el cable perquè no ens en recordariem. Però la nostra ment, en el moment que veu el cable, fa una associació d’idees i ens adverteix. És el costum i l’experiència saber que aquell cable ha d’enrampar. En canvi, el nen petit com que encara no ha tingut l’experiència i la seva ment no ho sap, el toca.
Però també podria ser que un dia determinat no tingués electricitat i no enrampés. Per tan aquesta seria una qüestió de fet en què la seva negació podria ser possible.
Les experiències directes són la sensació o millor dit, l’acció inmediata que acabem de viure, per exemple quan ens hem acabat d’enrampar. Aquestes experiències amb el pas del temps es convertiran en experiències passades i seran les que ens permetran crear el costum o hàbit i per tan anticipar-nos al futur.
En la relació causa – efecte, no podem fer ús de la demostració ja que Hume defensa que no o hi han demostracions, sino probabilitatsi creençes,. No pot haber-hi una demostració per la conjunció causa- efecte ja que aquesta com hem vist pot variar. Per aquest motiu, hem de fer ús de la inducció per fer una hipòtesis que pot ser modificada i que no és aceptada com una veritat universal.
març 12th, 2011 at 11:41
Com és possible que la ment pugui anticipar-se a un esdeveniment futur?
Segons Hume, la causalitat és una relació que estableix la ment, a partir de mecanismes psicològics de l’hàbit i el costum. L’hàbit, com a disposició mental producte d’una experiència reiterada es troba en la base de les nostres creences sobre el futur. És per costum repetit que creiem que si una cosa ha succeït en el passat es repetirà en un futur.
Quin paper hi juga l’experiència directa i les experiències anteriors?
Les relacions causals estan regides per una experiència constant, és a dir si en experiències anteriors només has vist cignes blancs pots creure que tots els cignes són blancs, però en el moment que descobreixis de l’existència dels cignes negres, a arrel d’una experiència directe, hauras de canviar la teva percepció perquè hauras viscut una nova impressió. És a dir, un fet deixa de ser cert quan a arrel d’una nova experiència es demostra el contrari, en aquests cas, no tots els cignes són blancs.
Per què no podem fer ús de la demostració sinó de la inducció?
Hume, utlitza un «Mètode experimental», en el qual pauta com a primer punt el principi de la inducció: formar principis generals a partir d’observacions particulars. Utilitzan l’exemple anterior s’observa clarament, per saber si tots els cignes són blancs, els he d’observar individualment, un per un, perquè en el moment que en descobreixi un de negre ja no podré afirmar que tots els cignes són blancs. Només que falli un cas particular, ja no em puc permetre generalitzar.