Hume contra Descartes
A l’obra "Diálogos sobre la religión natural" de Hume publicada per Tecno podem llegir a la pàg. 103 el següent:
"El nostre pensament és fluctuant, incert, fugaç, successiu i compost; i si removen d’ell aquestes circumstàncies aniquil·lem absolutament la seva essència, en aquest cas seria un abús terminològic aplicar-li el nom de pensament o raó. Però si és que sembla més piadós i reverent seguir retenint aquests termes quan anomenem a l’Ésser Suprem, hauríem almenys de reconèixer que el sentit dels mateixos és en aquest cas totalment incomprensible, i que les debilitats de la nostra naturalesa no ens permeten arribat a cap idea que es correspongui en el més mínim com la inefable sublimitat dels atributs Divins."
No n’estic segur si pot ser un bon exemple de fragment que il·lustra la fama d’irreligiós que Hume va obtenir.
Què en penses? Pots explicar el sentit del text i aportar la teva opinió personal al respecte?
març 16th, 2011 at 21:47
El text de sota, és la meva segona part, encara que no hi hagi nom, es que se m’ha esborrat i només m’ha sortit la «l»
març 16th, 2011 at 21:45
(Segona part)
Posant un exemple,és més fàcil la comprensió: un terratrèmol. Per una persona catalana, que no està acostumada als terratrèmols, quan li parlen d’ells creu que sap que són, és a dir, suposa la seva existència, ja que mai ha tingut l’experiència de trobar-s’hi. En canvi, per un Japonès, sap que és l’existència del terratrèmol ja que estan molt acostumats a tenir-ne. Per ell no és cap creença, és una veritat, un fet. Per tant, es tracta d’una suposició necessitada que prové de la imaginació, t’imagines com es un terratrèmol, també succeeix amb l’existència de Déu, te la imagines. No existirà, fins que la experiència confirmi aquesta existència com a una veritat irrefutable. Així doncs, determinem una creença a partir d’uns sentiments o d’una emoció. Tornant a l’exemple d’abans, nosaltres podem veure un terratrèmol, per la televisió, i ens “suposem” que hi haurà angoixa. Com ho sabem? Aquest sentiment també és una creença, ja que no pots saber les emocions que viuen aquella gent amb aquest fenomen natural. Així, tota creença és un valor moral que es troba en el cor de les persones, prové de l’interior de cada un. Per tant determinem que la creença no és cap fet de raó.
El que realment penso és que encara no podem determinar si Hume era religiós o escèptic (com els de la seva època el criticaven), només sabem que ell defensava que l’existència de Déu no és demostrable fins que l’experiència digués el contrari. Jo crec que cada persona té la llibertat de pensar i de fer , però també crec que tothom necessita una esperança, una il•lusió per viure i continuar endavant, per tant necessitem les passions per existir . Per algunes persones aquesta esperança és Déu, ja que en tota l’existència humana hi ha hagut desgràcies, combats,… sempre amb sofriment i por. Per aquesta raó, crec que la gent s’aferra a Déu per alliberar-se d’aquell dolor, d’alguna manera o d’una altra, és com un protector per a ells. Com que tenen algú amb qui creure ( ja sigui una veritat de fet o no), poden resistir en les situacions més problemàtiques. Però jo em pregunto: per què hi ha tantes religions, cada una amb el seu Déu, però aquest en el fons actua igual en totes elles? Si t’hi pares a pensar, al cap i a la fi, tots els Déus de totes les religions sempre tenen la mateixa ètica: ajudar a les persones creients. Per tant, es una altra idea que demostra que els humans necessitem aquell “ser” amb qui creure. Però alhora penso: si existeix Déu per què permet que hi hagin tantes desgràcies? Però el final, crec que tot forma part d’un cicle vital, amb Déu o sense ell. Som nosaltres mateixos qui marquem la diferència i escrivim la història.
març 16th, 2011 at 21:43
(Primera part)
L’empirisme, en general, contradiu el mètode cartesià, sobretot en l’evidència. Segons els cartesians només és veritat allò que coneixem d’una manera evident. En canvi, els empiristes afirmen que una idea innata, mai és evident ja que l’evidència només pot provenir dels sentits. Així doncs, com sabem que existeix Déu? N’estem segurs? Si prenem la creença com a una evidència, llavors Déu existeix o simplement prové dels sentits? El plantejament de Descartes defensa l’existència de Déu a través de totes les seves perfeccions, utilitzant l’argument ontològic. Per tant, ha d’existir alguna cosa infinita que demostri el finit del “jo”(idea innata), i aquesta és Déu.
Ara bé, Hume és el personatge que s’oposa del tot. Ens declara que hem de rebutjar la metafísica ja que no troben enlloc els orígens del concepte “Déu”; és a dir, no tenim una experiència prèvia. Així nega que allò que ens arriba dels sentits és fluctuable i canviant, per tant, els pensaments també ho són. Posant un exemple: un no pot dir que mai ha tingut ni tindrà un accident, ja que encara no té la suficient experiència del futur; pot ser que algun dia sí tingui un accident, per tant, seria millor dir: “Encara no he tingut cap accident”. Una frase típica que utilitzem sovint és: “Mai no pots dir mai”, és una clara demostració l’experiència és a priori a la raó. Hume en el seu llibre “Tractat sobre la naturalesa”, critica les tres idees innates de Descartes (Jo, Món, Déu), així apareix com un filòsof escèptic que afirmava que no podem conèixer l’existència de Déu, cosa que Descartes el tractaven de dogmàtic. Però com que Hume només determina com a veritat allò que prové d’una impressió, declara que la idea de Déu com que no en tenim cap impressió, és un concepte dubtós. El tema Déu és com molt moral, per molts és un valor moral, però Hume, a través de l’emotivisme, critica que les persones ens deixem portar per les passions i no pas les idees o les impressions, que són les veritables que ens portaran pel camí del valor moral. Llavors, l’existència de Déu és més una veritat de fet que no pas una veritat, és a dir, és una impressió sensible. D’aquesta impressió estem molt acostumats a creure-la, però això no és saber, sinó suposar la seva existència.
març 16th, 2011 at 21:03
Aquest text ens diu que nosaltres mai podrem arribar a conèixer a Déu, ja que no tenim proves per demostrar la seva existència (presència). Per tant, està clar, que és un bon fragment que demostra la fama que té Hume de ser ateu.
Per Hume totes les idees, les proves, les impressions,… han de ser viscudes, és a dir, a priori. Per tant, mai podrem comprovar que Déu és infinit.
Nosaltres, els éssers, som finits i limitats, i per tant, mai podrem arribar a descriure els atributs de Déu.
Podem considerar, que Hume, amb aquestes idees, està allunyant Déu de l’home. És una manera de contraposar-se a la teoria de Descartes, la gnoseològica.
Hume s’oposa a tots els atributs que Descartes li dóna a Déu, com ara, perfecte, diví, existent,…
Tenint en compte, l’època en què va viure, ens hem d’imaginar, que tothom era religiós, i si algú s’hi oposava, aquella persona era “estranya”. Penso que Hume, el què volia, era equilibrar la balança; és a dir, si tothom hi creia, doncs donar arguments perquè no s’hi cregués tant.
Seguint aquest argument, penso que si Hume visqués entre la nostra societat, faria tot el contrari, és a dir, com que actualment s’ha capgirat la balança (la majoria de persones no hi creuen), doncs Hume donaria arguments perquè la gent hi cregués.
Segons l’escepticisme, que sempre que sigui que no, no vol dir que en algun moment sigui que si.
Hume vol que esborrem tots els coneixements de les creences anteriors. Un cop aconseguit hem de pensar i no creure en res. Després, si podem arribar a tenir el coneixement (cosa que no l’arribarem a tenir mai perquè no som infinits), llavors ens ho podem creure, però ha de ser a partir dels sentiments, no de la raó. Com que és a priori, primer hem de tenir l’experiència.
Per acabar, estic d’acord amb Hume, ja que també penso que no hi ha proves suficients per demostrar que Déu existeix. I sempre se li han atribuït personalitats i qualitats superiors a la resta d’éssers humans, i no s’han pogut demostrar que hi siguin (ja que no existeix).
març 16th, 2011 at 16:02
En aquest text Hume explica que el nostre pensament es basa en la raó però a vegades ignorem la nostra raó perquè tenim certes creences que no es poden justificar amb el pensament totalment racional, llavors posa l’exemple de la creença en Déu: Creiem en Déu però no podem utilitzar la raó per aplicar-la sobre aquesta creença perquè no podem demostrar que Déu existeix. Hume no està dient que Déu no existeixi sinó que no hi ha proves de que existeixi, però tampoc hi ha proves de que no existeixi. Per tant queda en la decisió de cada persona decidir creure o no en un Déu, no s’ha d’imposar la creença en un Déu sobre les altres persones, perquè tothom té dret a creure el que vulgui tot i que no hi hagi proves d’aquests fets. Segurament aquest text fou interpretat com si Hume digués que Déu no existeix però en realitat no ha dit en cap moment que Déu no existeixi, sinó que només ha dit que no hi ha proves empíriques de la seva existència i per tant, no és raonable creure en ell.
La meva opinió personal es que cadascú té dret a creure el que vulgui, sempre i quan les seves creences no tinguin efectes negatius sobre les altres persones. El pensament es lliure i sovint no fa cas de allò que li diu la raó que té més possibilitats de ser veritable.
Jo no crec que Déu existeixi, però al cap i a la fi, això també és una creença tal i com es creure en Déu, perquè no tinc proves de que Déu no existeixi.
març 15th, 2011 at 19:45
Aquest text ens explica que si removem el nostre pensament eliminem la seva essència i deixar de ser un bon pensament. Per tant, quan parlem de Déu és totalment incomprensible que la nostra naturalesa ens permeti arribar a una idea que tingui una explicació coherent i amb uns atributs Divins.
M’explico, Hume és irreligiós perquè nega que Déu pugui ser considerat causa del món, perquè segons Hume causa és alguna cosa que precedeix i determina l’existència d’un altre i que sempre ha d’haver un efecte vinculat. En aquest cas no trobem cap efecte, cap conseqüència d’aquesta causa i per això nega que Déu sigui causa del món.
En el concepte d’idees veiem que només són legítimes les idees que provenen d’impressions, i aquestes impressions constitueixen el límit del coneixement, per tant si no tenim cap impressió sobre Déu també és impossible respondre a la pregunta si Déu existeix ja que no hi ha aquest límit de coneixement.
Per una altre banda és cert que les persones tenim impressions però no sabem d’on provenen, però el simple fet de tenir-les ja en tenim prou i no tenim la necessitat de buscar una idea per afirmar les nostres impressions, com és en aquest cas de creure en un Déu.
Com diu Hume una creença és una inclinació per alguna cosa que no és racional per que ens duu a determinar-nos per alguna cosa.
Des del meu punt de vista crec que Hume en part té raó perquè penso que com pot ser que tanta gent i durant tant temps hi hagi aquesta creença per Déu si mai ens em pogut basar en res, mai hi ha hagut aquell efecte de que he parlat anteriorment i l’idea de Déu no serveix per a justificar l’origen de les nostres impressions, però per una altre part penso que tota persona té la necessitat de creure en alguna cosa, i llavors li dóno part de raó a Descartes quan diu que amb el pensament ja fem exisitir a Déu i si ha durat tant temps és perquè sempre em mantingut aquest pensament i encara que es podria considerar com dos móns diferents (el dels humans i el de Déu) sempre hi ha com una connexió entre l’ésser humà i Déu.
març 15th, 2011 at 19:26
Per començar, m’agradaria comentar alguna cosa d’aquesta obra “Diálogos sobre la religión natural”. En ella, Hume tracta el problema religiós que el va obsessionar al llarg de la seva vida, és per tant, la seva obra més madura. Escenifica un debat entre un deista, un cristià ortodox i un escèptic. En la seva època va ser considerada una obra a contracorrent i políticament incorrecta perquè criticava implacablement el deisme, mantenint al mateix temps la seva independència de pensament respecte a la religió revelada.
Com bé has dit, Hume tenia fama d’irreligiós, com que no tenia la impressió de la idea de Déu, en negava l’existència.
Segons ell, és evident que, essent les nostres impressions puntuals i concretes resulta difícil que puguem tenir una impressió d’infinit, ja que ella mateixa hauria de ser-ho. La idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi, així, la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els éssers humans.
En aquest fragment, podem veure que Hume al principi valora que es poden atribuir qualitats de raonament o pensament, únicament a l’Ésser Suprem, ja que si s’aplica a la resta d’humans, en seria un abús terminològic mal usat. Més cap al final diu que amb la capacitat humana i amb les debilitats que es deriven de la nostra naturalesa, no podem aconseguir cap idea similar a les divines.
Per tant, considero que en el text no es mostra un exemple molt clar d’irreligiositat. Més aviat s’entreveu la impossibilitat per part dels humans d’adoptar atributs Divins i únics, com és el raonament.
març 15th, 2011 at 17:30
Hume era un filòsof empirista, és a dir de manera resumida, un filòsof que basava els seus arguments en idees adquirides , a priori. Per lo tant prioritzava els sentits i es basava en principis d’inducció amb els quals formava principis generals a partir d’observacions particulars que fins i tot també dubtava en ells per el seu gran escepticisme i perquè no sempre eren certs. Per una altre banda, Hume és materialista i no idealista, no creia amb el jo (tinc impressió de vivències però no d’una sustentació permanent per el jo), amb la substància material (impressió de qualitat però no del substrat que els connecta), amb la casualitat (es té impressió de fenòmens successius, però no de la connexió entre si) etc., però on volem arribar a través del fragment de “Diálogos sobre la religión natural” de Hume és a la negació de la substància divina o Déu ja que nosaltres no el percebem a través dels sentits, no tenim impressions de la idea divina que està fet, “suposadament”, aquest ésser suprem. Tot això, segons l’empirisme de Hume, indica que Déu, al no tenir impressions seves, no existeix i que simplement roman en les nostres ments. Gràcies a tot això, Hume, va guanyar-se una fama de irreligiós que a l’època portava molt prejudicis al ser vist públicament. Tot aquest argument està amb contrast en el pensament de Descartes que era totalment racionalista, idealista i religiós.
Finalment en la meva opinió n’estic totalment d’acord amb Hume, en aquesta vida no hem de creure en idees aparentment falses que no tenen cap prova de ser certes com les de Déu. S’ha de comprovar a partir dels sentits i de les ciències experimentals l’existència d’aquestes “coses”. Finalment, desplaçant una mica el tema de l’existència d’un ésser suprem crec personalment que molts cops s’ha utilitzat aquesta creença per tenir menys por a la vida i a la mort, també a no trobar-nos sols, a buscar fe on no hi ha i fins i tot a provocar guerres en nom d’una persona incorpòria.
març 15th, 2011 at 17:13
El text explica que el nostre pensament és fluctuant, incert, fugaç, successiu i compost; per tan canviant i impredictible. Però, si li traiem aquestes qualitats, també eliminem la seva essència i no podríem anomenar-lo pensament o raó. Però si utilitzem aquestes termes al anomenar l’Ésser Suprem, hem de reconèixer que llavors el seu sentit és incomprensible, i que les debilitats de la nostra naturalesa no ens permeten concebre cap idea com la de la perfecció del atributs de Déu.
El que vol exposar Hume amb aquest text és la seva crítica de la idea de substància infinita.
La metafísica s’encarrega d’investigar i esbrinar la naturalesa última de la realitat, les substàncies; però aquesta no tracta de relacions entre les idees o conceptes, ni tracta de fets o fenòmens que es poden observar o comprovar amb l’experiència, les dues classificacions fetes per Hume sobre els judicis que conformen l’edifici del coneixement. Per tant, no és pròpiament coneixement, sinó opinions sense consistència ni fonament.
La nostra idea sobre la substància infinita, és a dir Déu, és la d’una substància que posseeix totes les perfeccions: omnisciència, omnipresència… Hume li aplica el seu criteri de validesa, es pregunta de quina impressió prové: aquesta idea de perfecció infinita. Segons Hume, ja que les nostres impressions puntuals i concretes, resulta difícil que puguem concebre una impressió d’infinit, ja que ella mateixa hauria de ser-ho. Per tant, la idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi, i cal concloure que no existeix cap coneixement, ni teològic ni metafísic, de Déu. Tot i això Hume, reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els homes, els quals necessiten un consol per als temors i les angoixes que bateguen en el seu cor.
Per tant, jo crec que Hume sí que era irreligiós, no ateu sinó més aviat agnòstic, ja que no podem saber si creia o no creia en la idea d’algun ésser superior, ell no refuta la seva existència, només diu que aquesta no és demostrable o que no s’ajusta als supòsits establerts en les diverses religions oficials i refuta les seves demostracions fins al moment.
En la seva obra Diálogos sobre la religión natural crítica o refuta les demostracions, en aquell temps, de l’existència de Déu. Hume era escèptic envers la religió tot i que mai va fer atacs directes a l’església.
Si per el contrari, Hume s’hagués declarat ateu hagués tingut molts problemes, com ja va tenir per la seva fama d’irreligiós, tal com la negació d’una càtedra de professor d’ètica i filosofia de l’ànima a la Universitat d’Edimburg per , més endavant li és denegada també per raons semblants la de lògica a la mateixa universitat, i després la de filosofia moral de Glasgow.
març 15th, 2011 at 16:45
En aquest fragment de la pàgina 103 de l’obra «Diálogos sobre la religión natural» de Hume, publicada per Tecno, aquest filòsof ens descriu quins són els trets característics del pensament o raó per tal d’argumentar l’existència d’un Ésser Superior.
Hume ens mostra la seva faceta més empírica assenyalant que com que no té proves de l’existència divina, és a dir, impressions nítides i puntuals, no en pot estar segur d’aquesta, ja que segons el seu pensament, per a tota idea o creença s’ha de comprovar de quina impressió és còpia i en cas de no trobar-ne l’original, com és el cas de l’existència de la divinitat, aquesta s’hauria de rebutjar com a il•legítima. És a dir, que en aquest petit fragment, el que Hume ens vol transmetre és la incertesa de l’existència d’un Ésser Suprem, ja que no en tenim cap impressió concreta d’aquest, tot el contrari del pensament filosòfic Cartesià.
Al meu parer, no crec que Hume volgués afirmar i mostrar el seu pensament ateu a través d’aquest fragment. Simplement crec que volia que la gent de la seva època reflexionés sobre si és possible l’existència de la divinitat. Crec que Hume volia fer obrir els ulls a la societat de la seva època per tal de que pensessin i arribessin a una conclusió, per si mateixos, sobre el que realment creien, i que no es deixessin imposar creences pel simple fet d’haver-se educat al voltant d’aquestes.
març 15th, 2011 at 15:02
Penso que en aquest fragment es veu clarament la seva actitud irreligiosa. Hume pensaba en un coneixement basat en els sentits, i com aquest sentits creen una idea de la “cosa” o objecte que és vol ensenyar i com aquesta “cosa” passa a ser una impressió, com per exemple podem saber com será la forma d’un determinat llibre, això és gràcies a una idea que ens fem d’ell, però aquesta idea la tenim ja que coneixem l’objecte, l’hem vist. En aquest punt és quan Hume dubta de l’exitència de un Déu ja que d’aquest no en podem tenir una impressió per el fet de que les nostres impressions són puntuals i concretes, no sabem de quina impressió pot derivar aquesta idea, aquesta perfecció infinita que ens imposa Descartes. Segons Hume resulta difícil que puguem tenir una impressio d’infinit, que ella mateixa ahora de ser una impressió d’infinit.
En el Tractat de Naturalesa Humana ens trobem amb una frase on parla clarament del seva irreligiositat:
“ Les impressions sempre les precedeixen i tota idea amb què es bateix la imaginació fa primer la seva aparició en una corresponent impressió”
La meva opinió es basa molt en el que ens intenta ensenyar Hume, ja que com es pot estar segur d’alguna cosa que no és totalment demostrable? I no només aixó, sinó que també, mai hem tingut una impressió d’aquesta idea. Crec que la societat sempre a vulgut buscar un èsser superior per poder reafirmar-se o no sentir-se tant sol, però també s’ha fet servir aquesta exisistència de un suposat Déu per controlar i dominar a una societat, però per això crec que aquest Déu ha estat inventat inventat per un interès. Tots coneixem la frase de “si no ho veig, no m’ho crec”, aquesta és una de les frases que, des del meu punt de vista, resumiría l’ateisme de Hume.
març 14th, 2011 at 19:41
El sentit del text de Hume segons el meu criteri comprensiu es que Hume vol separar el pensament i la raó de les divinitats i de Déu, sent aquest el tema principal del fragment.
Per començar, Hume comença descrivint les qualitats del pensament “luctuant, incert, fugaç, successiu i compost”, per tant si eliminem aquestes qualitats els pensaments ja no seran el que teòricament son per a Hume, i que si s’alteressin ja no serien el que ell n’hi diu pensament o raó.
Tot seguit, Hume deixa entreveure i entendre en el text que la posició de la qual es partia en aquella època, la creença en Déu, no és possible, ja que per a Hume, és necessària una percepció o una impressió, i com que no en tenim cap d’impressió, no es pot corroborar la hipòtesi creada a priori (com és el cas dels racionalistes) i per això, un cop tens una impressió crees el judici a posteriori, contràriament a Descartes, el qual creia que la divinitat de Déu i la seva creació era infinita, per tant Hume critica que al ser infinita no és demostrable per tant des del seu punt de vista, no te cap fonament,
Hume també adopta una posició escepticista pel fet de dir que no podem tenir la certesa que una cosa, com Déu, l’ànima o el jo, hi sigui si no podem assenyalar la impressió de la qual procedeix aquesta idea.
Per acabar el resum del fragment, dir només que en aquest fragment es pot observar com Hume no està d’acord, segons la seva filosofia, que com les divinitats i Déu no són unes coses perceptibles no existeixen.
La meva opinió personal respecte aquests text és que una persona mai ha de perdre la facultat de la raó i el pensament, evidentment necessitada de l’experiència i els sentits per a poder fer una avaluació a posteriori, però tampoc perdre la lògica.
Pensar que un Déu pot tenir alguna relació sobre tu, la teva ment o el teu pensament ho trobo realment il•lògic i sense cap capacitat per raonar-ho, ja que com diu Hume, si no hi ha percepció no pots crear un judici segons la teva ment o rescogitans com deia Descartes, ja que perquè alguna cosa existeixi ha de ser tangible o si més no que la puguis sentir amb els sentiments.
Sobre el text, crec que Hume en el fragment no intenta mostrar el seu «ateisme», sinó que simplement dona i explica un motiu per al qual ell mateix no creu que el pensament pugui estar relacionat ni lligat a cap divinitat com es aquest cas Déu, ni en la seva existència, per tant de cap resdivinans com va dir Descartes.
Concloent, dir que aquest text, segons el meu punt de vista, no es una mostra clara d’irreligiositat, tot i que si es mostra en certs aspectes no simpatitzant de l’idea establerta d’un Déu o la relació de la ment amb Déu com va dir Descartes ja que no hi ha cap impressió que et mostri el contrari, que existeixi.
març 14th, 2011 at 19:26
Jo em sento més propera a la postura irreligiosa de Hume i crec que encara que es demostri en certa manera l’existència d’una divinitat, aquesta mai podrà ser demostrada del tot ja que és una substància que no es pot percebre ni sentir.
Crec també que Hume tot i ser irreligiós és molt correcte al no criticar la creença de la gran majoria de les persones en un esser diví ja que tothom és lliure de creure i buscar suport en allò que ell vol. Això és més una opinió pròpia, però crec que moltes vegades el fet de creure en un Déu és una manera d’autoprotegir-se i sentir-se millor amb un mateix, pot ser per exemple un escut contra el dolor de la mort, creient que després de la mort hi ha una altre vida on tots ens retrobarem o bé que la vida només es el pas cap al món més enllà de la mort.
Per tant crec que Hume és un filòsof molt encertat que intenta donar resposta a tot allò que l’envolta com també desmentir falsedats que altres havien defensat, per tot això em posiciono d’acord a la seva postura irreligiosa i no critico en cap moment, igual que ell, les persones que si que ho són.
març 14th, 2011 at 19:26
David Hume certament va guanyar una fama d’irreligiós com es pot apreciar en el fragment anterior. Abans d’analitzar les claredats d’aquests fragment, cal primer conèixer perquè Hume no creia en l’existència de quelcom diví i infinit.
Hume centrava el seu estudi, a diferència de filòsofs anteriors com Plató o Descartes, en les percepcions i com aquestes ens condueixen fins a les idees. Segons Hume tota idea prové d’una impressió que és la sensació immediata de l’experiència. Un cop es rep una impressió, se’n fa una imatge o còpia difusa que és el que Hume entén ja com a idea.
Centrant-se en aquests criteris, nega l’existència d’un Déu, és a dir de la substància infinita ja que aquesta substància deriva de la idea de perfecció i infinitat, i aquesta idea no pot provenir de cap impressió. Això es deu a que la idea de perfecció hauria de derivar d’una impressió igualment perfecte i infinita, i les nostres impressions són puntuals i concretes; per tant no es pot atribuir cap impressió a la idea i com a conseqüència no pot existir cap coneixement de la perfecció divina o de Déu.
Malgrat no creure en la divinitat compren la postura religiosa i les creences divines, ja que considera del tot natural creure en una o més divinitats a les quals aferrar-se i en les que trobar la resposta a totes les nostres preguntes.
Pel que fa al fragment de «Diálogos sobre la religión natural» de Hume publicada per Tecno, es veu clarament la negació que fa Hume de l’existència de l’esser suprem basant les explicacions en la negació de la idea de perfecció tal i com s’ha explicat anteriorment. A més en aquests s’introdueix el concepte de raó, el qual Hume aïlla molt de tots els seus estudis ja que ho concep com quelcom secundari que únicament sustenta el que anteriorment hem conegut, i nega que la raó pugui justificar l’existència d’un Déu. Per tant aquests text és un clar exemple de la irreligiositat de l’autor.
Personalment crec que Hume dona uns clars arguments per defensar la seva postura irreligiosa com també creia en el seu moment que Descartes tenia bons motius per creure-hi.
març 14th, 2011 at 19:22
En aquest text es demostra el caràcter ateu de Hume, de forma que el pensament i la raó no ens pot guiar a la idea de l’existència d’una substància perfecta e infinita perquè no hi ha una impressió que la legitimi. Per tant no existeix cap coneixement, ni teològic ni metafísic de Déu.
En el text hi trobem les característiques sobre el pensament, les quals són indubtables i sense aquestes el pensar no existiria i no es podria arribar a la raó. Aleshores fa servir els termes fluctuant, incert, fugaç, successiu i compost per designar la seva idea sobre la substància perfecta que és Déu, segons Descartes. Tot i així Hume reconeix i accepta que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els humans encara que les nostres creences no corresponguin amb el seu raonament, amb el que ell pensa, perquè com ja he dit abans la idea la forma una impressió(causa i efecte) i quina és aquesta impressió que fa derivar la seva existència? No existeix.
Personalment estic d’acord amb el raonament de Hume ja que mitjançant la seva tesi demostra una gran lògica que es pot adaptar no només a l’existència de Déu sinó en molts altres aspectes de la vida perquè com diuen, i jo també penso, les coses que succeeixen sempre són per algun motiu o per alguna causa i no ocorren o apareixen perquè si, malgrat que les creences ,si no són portades als extrems,no tenen perquè perjudica i poden ajudar psicològicament en moltes ocasions.
març 14th, 2011 at 18:49
Hume és tatxat de irrelogiós ja que, en la seva separació d’idees, assegura que sempre caldrà que existeixi una impressió a partir de la qual siguem capaços de raonar-hi una idea. Si explorem el vertader significat d’aquesta frase, de seguida caurem en el fet de que aquestes percepcions (descrites sempre a partir dels sentits), estretament relacionades, actuen com a argument en contrsa de la teoria gnoseològica de Descartes, destuïnt el concepte d’idea innata, ja que ni Déu, ni l’ànima ni el “jo” mateix poden ésser considerats idees al no ser precedits de cap impressió prèvia.
En el paràgraf del llibre de Hume “Diálogos sobre la religión natural”, Hume ataca més aviat a les capacitats intelectuals del propi ésser humà més que a la figura de Déu, a qui tan sols descriu com a indemostrable a partir de la nostra “idea” i de la nostra capacitat per a descriure’l. En el fragment també conclou que no podem descure’n ni tan sols els atributs.
Personalment, crec que Hume pretenia esborrar la “imatge” que tenim de Déu abans que negar-ne l’existència. Un petit fragment que he recercat d’aquest llibre (“Un poc de filosofia fa ateu a un home; molta més filosofia el torna a convertir a la religió”) em confirma que Hume tenia com a objectiu transformar als seus lectors en “un full en blanc” i per tant, no convercer-los ni de l’existència ni de la no existència d’un ésser suprem. En una època on no ésser religiós era molt complicat, calia demostrar al poble el seu error, error que es comet també actualment, en la meva opinió. Avui en dia és particularment senzill no creure en Déu, vivim una época on es refusa comprendre i crec que aquest (independentment de l’existència de Déu en particular) és un error semblat al que Hume volia reparar en el seu temps. I crec, que en gran part, aquest nihilisme prové no només dels ideals de Nietzsche sino dels mateixos errors que han comès molts religiosos al evitar, ells també, actuar com “el full en blanc” el qual Hume ens proposa ser. Crec personalment que la majoria no entén la religiosa d’una manera que sigui intelectualment satisfactòria i per tant, eviten el tema. Opino que per a assolir un nivell superior cal construir una idea de Déu sobre la percepció que tu en tinguis (no sobre la idea que ens ha estat transmesa) tot i saber que aquesta primera pot ésser errònia a causa de la propia incapacitat de la ment humana.
març 14th, 2011 at 18:03
Hume va tenir fama de irreligiós, cosa que és veu en aquests fragment i en la seva crítica a la idea de substància infinita, on ho deixa ben clar. Per poder entendre aquesta crítica hem de tenir clar el concepte que té Hume de idea.
Per a Hume una idea, s’origina a partir d’un sensació a partir de la qual nosaltres en creem una impressió i aquesta impressió a través de la memòria en fem una idea.
Ara que ja sabem que és una idea per a Hume, ens centrem en la seva crítica a la idea de la substància infinita i al que diu el fragment sobre la irreligiositat de Hume.
Ell diu que la nostra idea de Déu és la d’una substància infinita amb totes les perfeccions. Però per a ell, perquè aquesta idea sigui certa, hi ha de haver una impressió, i ell es pregunta quina és aquesta impressió que ens permet crear la idea de Déu. No tenim cap impressió de Déu, ja que les nostres impressions són concretes i puntuals i la impressió que hauríem de tenir de Déu hauria de ser infinita. De manera que si no tenim cap impressió per crea aquesta idea de substància infinita, no podem tenir la idea sense la impressió.
Així, conclou Hume en la seva crítica que no tenim cap coneixement, ni teològic ni metafísic de Déu, però reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els essers humans.
Resumint, de forma breu aquesta irreligiositat de Hume en una frase, es que al no poder demostrar la existència de Déu a través de les impressions i així crear-ne una idea, no hi creu.
La meva opinió personal respecte aquesta irreligiositat de Hume es que respecte en el que es fonamenta i es basa ell, mira’t des del seu punt de vista, té total raó, ell creu que per poder tenir la idea d’una cosa n’has de tenir una impressió per fonamentar-la i com que ell no pot tenir una impressió de Déu no hi creu. Això pot ser totalment cert, però hi pot haver gent que pugui arribar a tenir aquesta impressió de Déu a través de la seva fe i això és el que li porta a creure en Déu.
Tot i així, Hume accepta i reconeix que la religió i la creença en Déu són necessàries en els essers humans, ja que necessiten tenir aquesta fe, aquesta creença de la idea que hi ha alguna cosa que no podem percebre amb els sentits però que realment en algun lloc existeix.
Hume no nega que algú pugui tenir aquesta idea de Déu, però segons el seu punt de vista i la manera de percebre les coses ell no pot tenir aquesta idea. En canvi, Descartes, va trobar la manera de demostrar l’existència de Déu basant-se en que tenim la idea innata de perfecció, i que aquesta idea ha de pertànyer a un esser perfecte: Déu.
En definitiva, crec que la existència de Déu i la creença en ell, és una cosa que cadascú sent des del seu punt de vista i som nosaltres mateixos els que tenim unes raons per creure en una religió i un Déu o bé tot el contrari.
març 13th, 2011 at 19:02
Sí que és un exemple de la seva actitud irreligiosa. Crec que és així ja que si tenim en compte la separació que ell estableix a l’hora de classificar les percepcions és a dir, el coneixement que prové dels sentits, i la relació de les qual és necessària per tal que pugui existir l’altre, concluint que una idea ha de provenir d’una impressió i que, per tant, no pot existir ni Déu ni ànima ni jo pensant a menys que puguem senyalar la impressió de la qual es deriva aquesta idea.
En el text Hume senyala aquesta incapacitat de que la idea de Déu pugui existir com a tal i, per tant, pugui aquest ésser suprem ser verídic tan sols a partir de nosaltres.
Des del meu punt de vista estic d’acord amb Hume, perquè crec que és molt agosarat afirmar l’existència de Déu tan sols a partir d’una creença que se’ns ha adoctrinat durant diversos segles però que ni tan sols ha estat reflexionada en profunditat per a majoria de nosaltres. Crec que és així perquè la majoria de persones que asseguren creure en un ésser diví han tingut una tradició familiar o un ensenyament concret, és a dir, se li ha «imposat» aquest pensament i no ha estat adquirit per ells mateixos.
Crec també que el fet que Descartes justifiqui l’existència de Déu a partir del propi raonament humà és una mostra de la creença de que els humans són superiors respecte les altres espècies, ja que si realment existís seria un abús intentar descriure’l sense tenir-ne cap impressió, tal com insinua Hume.
març 13th, 2011 at 16:16
Hume es va preguntar de quina impressió podia derivar-se la idea de perfecció infinita que li associaven a Déu. Com a conseqüència, va arribar a la conclusió que la idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi, i cal concloure que no existeix cap coneixement, ni teològic ni metafísic de Déu. Tot i això, Hume reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els éssers humans.
En aquest fragment, Hume mostra una petita part de la seva fama d’irreligiós, doncs no li pot adquirir a Déu les característiques del pensament i de la raó.
Al principi d’aquest fragment es pot veure com Hume cita els termes “fluctuant, incert, fugaç, successiu i compost”,els quals són característiques del pensament i de la raó. Si faltés com a mínim una característica d’aquestes ja no podríem dir que són les característiques d’aquests termes.
Cal citar, que Descartes considerava que el pensament i la raó era la mateixa cosa, però els empiristes (Hume) creuen que la raó no és autosuficient per conèixer el món perquè el pensament necessita l’experiència. Sintetitzant, l’experiència és l’origen de la raó.
Finalment, arriba a la conclusió que l’Ésser Suprem no pot tenir aquestes característiques perquè és incomprensible i les debilitats de la nostra naturalesa no permeten que una figura divina tingui aquestes característiques.
En la meva opinió, li dono la raó a Hume perquè a Déu sempre se li han atribuït valors que no tenen els éssers humans. Com per exemple la omnisciència i la omnipresència. També, al llarg de la història Déu ha estat “per sobre” i diferent dels demés (encara ho és).
Si se li atribueix característiques que tenen els éssers humans, perd la seva diferència en front els demés, i passa a ser com nosaltres.
Segons Hume, tenim impressions però no sabem d’on provenen. El simple fet de saber que les tenim ens deixa poder viure, sense necessitat d’una idea que, com la de Déu, podria ser una ficció interessada. Així doncs, crec que Hume tenia la fama de irreligiós però que alhora creia en Déu perquè tot ésser humà necessita creure en algú o en alguna cosa i nosaltres hem escollit a Déu per creure.
març 12th, 2011 at 17:51
Trobo que aquest text deixa entreveure el caire irreligiós de Hume, però molt efímerament. Pel que sembla, parteix de la relació o comparació entre pensament o raó, i Déu.
En primer lloc, Hume ens enumera algunes característiques del nostre pensament, les quals semblen ben certes i indiscutibles per a qualsevol persona. Per tant, diu que si prescindíssim d’aquests atributs per referir-nos al pensament, aleshores aquest ja no seria pensament, ja que sense posseir les qualitats pròpies d’aquest de cap manera podria ser-ho. Doncs bé, un cop fet aquest aclariment, Hume diu que és indici de pietat i respecte conservar aquests atributs quan ens referim a Déu. La inferència que fa Hume, és que donada la proposició anterior, no té sentit aplicar a Déu els termes que defineixen pròpiament al pensament o raó (que identifiquem com a veritat), ja que resulta impossible identificar aquests atributs en una figura divina.
Realment, en aquest text, Hume no ataca directament a la religió. Penso que simplement mostra l’evidència de la impossibilitat que hi ha alhora de relacionar el pensament i els seus atributs amb una figura divina, ja que no ens és possible identificar aquests atributs amb Déu.