Cuiner de camins

12 Responses to “Vigència d’Heràclit”

1.   Tatiene Alves C. Bezerra Says:
   octubre 7th, 2011 at 21:55    

   “Nada es, todo deviene” Aquesta és una de les més famoses cites d’Heràclit, on, juntament amb el vídeo reafirma la idea de que res en aquest món és estàtic, fins i tot les nostres cèl·lules estan sotmeses constantment a un continuu canvi.

   En la meva opinió, el gran descobriment que va fer Heràclit no només es pot enfocar en les coses físiques, sinó també en la vida en general. Quan dic això em refereixo a que la relació que tenim amb les persones i amb el món en general es veuen afectades per aquest canvi constant. Mai estem en el mateix estat d’ànim ni en la mateixa situació, pel que fa que cada instant i cada moment sigui, com bé diu el “clixé”, únic i irrepetible. Per exemple, Heràclit es refereix a que mai ens banyarem en el mateix riu, ja que tant l’aigua com el nostre cos seran diferents i, crec que passa per alt un detall important que ajudaria, segons el meu punt de vista, a completar-ho. S’ha de tenir en compte que no només l’aigua i el nostre cos haurà canviat, sinó que la nostra fisiologia mental també haurà patit aquest canvi, que pesaran molt en la nostra manera de rebre els estímuls exteriors, per exemple.

   D’altra banda, crec que lo positiu de tot això, és que no sento que estigui opinant sobre un punt de vista subjectiu, sinó més aviat sento que estic reflexionant sobre una veritat establerta en la meva realitat cotidiana.

2.   Ruth Blasco Says:
   octubre 7th, 2011 at 20:20    

   Joan Tzetzes atribueix a Heràclid l’expressió “ Que no us abandoni la riquesa, efisis, que així mostreu com sou de miserable”.
   Canviar és progrés. Per tant estic d’acord i defenso que la riquesa no ve donada per un no res, sinó que tot aquell qui la vol només pot aconseguir-la per mitjà de canvis. Quan parlem de canviar, podem fer-ho de manera voluntària, es a dir, amb premeditació per a aconseguir una fi concreta, o simplement involuntàriament ja que el món sempre gira i tu sense adonar-te’n gires amb ell.

   Ser tradicional tant en la manera de fer com de pensar ens identifica com humans, i com a tals no sempre podem preveure les actituds ni reaccions dels altres, per això critiquem i qüestionem la manera de canviar dels altres, sense prendre plena consciencia de com canviem nosaltres i amb nosaltres tot el que ens rodeja.
   No és or tot el que brilla. No tot el que veiem és, no tots els canvis són visibles a simple vista, també existeixen molts canvis interns en una persona, en la manera de fer d’aquesta, en el seu ‘jo’ interior… Quan un pare té una discussió amb un fill i aquest el pega, una tercera persona present, simplement veurà ho veurà com una agressió fruit d’una discussió, però el que no es capaç d’apreciar, perquè ja es tractaria d’un canvi no-físic, seria per exemple que aquesta discussió té lloc ja que el fill ha canviat la manera de tractar, conviure i respectar al propi pare.
   Un desencadenant puntual pot produir un canvi apreciable, però també existeixen aquell tipus de canvis ‘de llarga procés’ per dir-ho d’alguna manera, que serien els que no es poden apreciar i que realment són ‘la gota que pot tombar el vas’. Tombar el vas seria el canvi apreciable, però el procés d’omplir-lo fins al punt que vessi, seria el canvia no apreciable.

   Heràclit i Joan Tzertzes enfoquen el canvi com una mena ‘d’aposta’, que pots perdre-hi, però que per contra pot guanyar-hi molts mes del que tenies i enriquir-te en valors i coneixements pot formar part del ‘premi’.
   “Ni l’home ni el riu seran el mateix el segon com que hi passin”
   L’aigua sempre està formada per H20, i per un riu sempre i passa aigua, però no podem pensar que l’aigua que hi passa sempre és la mateixa, perquè per exemple: oi que no pensaríem mai que dos persones correran igual per calçar les mateixes sabates d’esport? O per haver corregut pel mateix lloc? Doncs amb aquesta afirmació Heràclit ens fa veure que l’aigua i les persones segueixen un camí, però que el camí canvia i les persones i l’aigua canviem amb ell.

3.   Núria Serra Says:
   octubre 7th, 2011 at 20:18    

   Opino que Heràclit amb l’expressió “Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” advertia als ciutadans d’Efes que les seves vides amb opulència i benestar no durarien per sempre, ja que les coses poden canviar en qualsevol moment degut al moviment continu, tant del món com de la ment humana. En aquesta sentència es manifesta també la lluita entre l’oposició de contraris, per un costat hi ha el que el poble pensa del seu estatus i per l’altre la raó, és a dir el logos. Segons Heràclit l’home actua com un inexpert, a causa de la ignorància, i ell creu que és millor amagar la ignorància que fer ostentació d’ella.

   Com a opinió personal puc dir que Heràclit en aquesta expressió té una visió pessimista de la situació dels ciutadans. Ell creia que l’home havia d’estar més en contacte amb la natura per així poder conèixer el logos universal.

   La riquesa seria com les flames del foc que fluctuen i canvien d’intensitat a cada moment, però aquestes flames no els deixaven veure el foc que era el realment important, l’arkhé.

4.   Júlia Pascual Bordas Says:
   octubre 7th, 2011 at 20:08    

   Heràclit diu ‘“Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables”, i des del meu punt de vista té tota la raó; les possessions i riqueses materials no perduren, tal com diu la pròpia teoria d’Heràclit tot la matèria està sotmesa a canvis continus. D’aquesta manera, el filòsof grec, vol que els ciutadans d’Efes s’adonin que les riqueses no són res, un dia les tens i l’endemà ja no, i que tan sols els portarà a la infelicitat.
   Concretant més en la seva teoria, una manera d’exemplificar-la és fixant-nos en nosaltres mateixos; cada segon el nostre cos elimina i genera noves cèl•lules, per tant, l’ésser humà també es troba en constant canvi, si avui tenim unes cèl•lules i demà en tindrem unes altres de diferents pot ser nosaltres tampoc serem els mateixos.
   L’obscur afirma també que la mobilitat de tots els elements al món es deuen a la lluita d’oposats, la contradicció entre elements. I estic d’acord i afegeixo que precisament l’existència d’una cosa implica precisament la del seu oposat.
   Heràclit aconsegueix convencem amb la seva teoria quan parla del fluir de les coses, que tot canvia i res perdura. Però darrera d’aquest constant canvi s’hi amaga una raó, un logos que permet i regeix aquests canvis. Comparteixo la idea perquè tot i que penso que la naturalesa de tot es troba en el desordre això no seria possible sense una coherència, és a dir, un logos. Em fixo en la Terra, per exemple, la qual cada dia sofreix canvis i es troba en moviment, ara es de dia però d’aquí unes hores serà de nit o a la inversa, tot i així la Terra demà serà la mateixa.

5.   Marta Sorinas Says:
   octubre 7th, 2011 at 20:06    

   L’expressió que Joan Tzetzes atribueix a Heràclit: Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables», es pot interpretar de diferents formes, i opino que diu molt més del que podem entendre a primera vista.

   Per una banda, crec què el que Heràclit vol expressar és una de les seves filosofies més rellevants, la del moviment, el canvi. Res és permanent, aquell home què és ric desitja que això no canvii, que sigui permanent, però el nostre filosof adverteix als seus conciutadans( de la ciutat d’Efes, actual Turquia) que la riquesa pot esvair-se, si avui ets ric no hi ha res que t’asseguri que demà ho seràs o es que si avui ets viu, saps que serà permanent i tens la certesa absoluta que demà seguiràs en aquest món? Una exemplificació de la seva teoria del canvi, per mi la més encertada, és la que ens diu: «un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu», ja que, segons Heràclit, ni l’home ni el riu seran els mateixos la segona vegada que hi passi (tal com ens puntualitza el vídeo vist anteriorment), l’aigua que va tocar les seves cèl·lules, ja substituïdes per altres de noves, serà el mar, o ja s’haurà evaporat, dins d’un cert ordre, refgit pel logos (o raó) segons la teoria d’Heràclit, tot canvia, i començant per la ment humana que a base d’experiencies, va canviant, creixent, madurant, crec jo, que com a mínim no penso igual avui que com pensava fa 10 anys, ni espero pensa com avui d’aqui a 10anys.

   Per altre banda, ens parla dels contraris, riquesa i pobresa, sense un terme no existeix l’altre, tal com diu la filosofia d’Heràclit, com podríem afirmar que algú és ric si ningú és pobre, com podria existir el bé sense el mal? O, sense anar més lluny, com sabríem què és la felicitat sense la tristesa? I així podríem redactar una llarga llista de termes que no existirien sense el seu contrari.

   Finalment, m’agradaria fer una crítica social, més aviat actual, referida a la frase del gran filòsof del que parlem. Entenen en aquesta expressió miserables com a ignorants, ignorants de la vida, de les petites coses, dels esforçosque aporten recompenses, algú que ho té tot a l’abast sense lluitar, amb un simple xec de quantitats econòmiquesdesmesurades obté allò que desitja, se sent realment realitzat? Crec que la riquesa pot aportar una falsa sensació de seguretat i felicitat, es cert que som capaços d’envejar a algú, inclús d’admirar-l’ho, tan sols pels béns materials i les grans quantitats econòmiques que posseïx, em pregunt-ho si aquestes persones que no han de fer jocs malabars per arribar a final de mes son realment felices, em pregunto si no són miserables amb una mascara d’or que dissimula les seves carències, realment aquestes persones valoren els petits detalls? L’alegria duna paga extra, o d’esforçar-se per obtenir, finalment una recompensa. Si obtens tot allò que vols sense esforç, simplementpel teu cognom prestigiós o per la xifra astronòmica de diners acumulada al teu conte bancari, no et sents buit? I encara pitjor, si perds aquesta fortuna? Aleshores mostres qui ets realment, i diga’m, tenint el que té tothom, havent tingut tant, no s’han de sentir en aquell moment miserables? Així doncs, no és massa dèbil i miserablebasar la teva «felicitat» en la fortuna?

6.   Anna Todó Llorens Says:
   octubre 7th, 2011 at 20:01    

   L’ús de la ironia és notable en l’expressió «Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables”, d’Heràclit, ja que es refereix a que la riquesa és un factor que ha fet que l’home desitgés no perdre-la mai, conservar-la per sempre i que, per tant, fos invariable. Les persones, llavors, estàn sotmeses als diners, que els fan miserables, els fan anhelar més i més, realçant la cobdícia.

   Heràclit es refereix a «miserables» d’esperit, de sentiments. Parla de la gent que es torna avariciosa, que ho vol tot. Però la felicitat no pot comprar-se amb diners, la felicitat no requereix riqueses per èsser aconseguida.

   Heràclit defensa el canvi constant de les coses, incloses les riqueses, ja que, el que tens avui, pots perdre-ho demà, perquè tot és variable, res és definitiu.

7.   Jessica Jiménez Says:
   octubre 7th, 2011 at 17:10    

   Segons l’expressió atribuïda a Heràclit per Joan Tzetzes “Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” expressa la ironia pròpia per denotar un significat contrari a la realitat, és a dir, es modifica l’expressió per tal de donar-li una visió diferent. La riquesa és un factor que ha provocat que l’home anheles la permanència, la seguretat que mai existís un demà sense aquesta abundància que tant exalta la nostra existència. És per aquesta raó que afirma amb seguretat el grau de debilitat que mostrarien els efesis, ciutadans d’Efes (actual Turquia), si aquest aspecte disminuís en les seves vides.

   Heràclit davant d’aquest fenomen, el desig humà de permanència a causa de la riquesa, es posiciona contrari ja que ell és partidari dels processos continus de canvis i d’una realitat sotmesa a un incessant moviment, per tant, la conseqüència de la riquesa dóna l’afecte contrari a aquest. A més a més, Heràclit es basa en una llei que regeix el món i la qual estableix ordre i mesura: el logos, la raó. Tot i això, la raó no només regeix el món sinó també la ment humana, establint una orientació i evitant recaure en l’atzar. Malgrat l’existència d’aquest logos segons Heràclit, la riquesa nega a la ment humana una limitació, i, per tant es produeix un desordre.

   En definitiva, per Heràclit l’única funció de la qual disposa l’home és el interès per investigar la natura, ja que aquest et porta al coneixement del logos universal, en canvi, els efesis es basen en la riquesa i és per aquesta raó que s’afirma la debilitat miserable front aquesta condició.

8.   Néstor Caballero Vicente Says:
   octubre 7th, 2011 at 16:23    

   Sobre aquesta expressió que Tzetzes atribueix a Heràclit puc treure diferents conclusions. En primer lloc Heràclit preten remarcar que aquelles persones més riques són malvades per culpa dels diners, i mentre posseixen una gran fortuna seguiran éssent igual de malvats.

   En això estic d’acord, perque jo també crec en que les persones tenen una perversió interior que aflora per culpa dels bens materials i del poder.

   Una segona reflexió, derivada de les seves idees dels contraris, és que en el moment que hi hagi rics hi haurà pobres, uns ho aconseguiran sent malvants i aprofitant-se dels altres.

   Amb això no estic tant d’acord, tot i que és una realitat a mitges, perque no tots els rics són perversos i malvats ni tots els pobres purs i nobles d’esperit, ja que hi ha persones, siguin riques o pobres, que aconsegueixen altres valors que no siguin només bens materials i poder.

9.   Cristian Sánchez Arias Says:
   octubre 7th, 2011 at 15:59    

   La meva opinió sobre l’expressió assignada per Joan Tzetzes a Heràclit “Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” la comparteixo completament.

   La seva teoria sobre el moviment constant de la matèria és molt encertada des de el meu punt de vista, la matèria es va adquirint i canviant a través del temps i de els successos de la vida i a cadascú de forma diferent.

   En el vídeo anterior trobem una clar exemple, el exemple del riu, on afirma que cap riu i persona són els mateixos el segon cop que es creuen, les persones poden adquirir un caminar diferent després de temps, una forma diferent de veure la manera de travessar el riu i el riu pot adquirir un diferent cabal amb el temps, un diferent relleu.

   En definitiva, en aquest exemple ens vol fer veure que encara que a primera vista nosaltres pensem que som els mateixos i que ens comportem igual que sempre, hem fet petits canvis conscientment i inconscientment, amb petits detalls que no donem importància però que marquen la diferencia entre el ara i el abans, entre la forma de ser i de comportar-se en la vida en les mateixes situacions i amb les mateixes persones.

   Per donar justificació a aquesta teoria, Heràclit parla de la mobilitat dels contraris, aquesta mobilitat provoca la unitat del ésser, la forma que el defineix. Com diu en la frase, que no t’abandoni la riquesa que així mostreu lo miserable que sou, on demostra el clar exemple dels contraris on la seva riquesa no li proporciona el gran valor de la felicitat, amb una cosa no tens l’altre.

   En conclusió, la meva opinió és que la seva teoria del canvi continu a través de els contraris és totalment certa, ja que sense aquets canvis les persones no evolucionarien i s’estancarien en un ésser unitari sense logos, sense raó per canviar la forma de ser i millorar com a persona.

10.   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:
    octubre 6th, 2011 at 19:58    

    L’expressió atribuïda a Heràclit per Joan Tzetzes “Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” és molt encertada i estic totalment d’acord.
    Amb l’expressió vol dir que els canvis acabant sent riquesa per les persones.
    Les persones estem sotmeses a molts canvis, voluntaris o involuntaris. No sempre podem planificar un canvi ni som conscients de que el nostre entorn i nosaltres canviem.

    Els humans som tradicionals en el que fem i pensem, sovint ens costa entendre reaccions i maneres de ser dels altres i critiquem i ens qüestionem els canvis que fan els altres. Contràriament nosaltres no som conscients dels canvis que fem nosaltres i com canvia el nostre entorn.
    No necessariament han de ser canvis físics aquests, acostumen a ser, més fàcils de justificar per un mateix o pels altres. Per exemple, una persona que abandona els seus fills, la relació ja no serà la mateixa malgrat l’estimació per tant hi ha hagut un canvi de confiança, d’equilibri,… i sense ser-ne conscient hi haurà un canvi constant en la relació.
    Hi ha petites coses o fets que en un moment donat produeixen un canvi. Per aquest motiu les persones no som conscients dels canvis no físics, fins i tot no són conscients persones externes.
    El canvi segons Heràclit i Joan Tzetzes significa que no hem de tenir por de canvi encara que sembli que podem perdre, podem guanyar altres actituds,valors,…
    L’ afirmació d’Heràclit “Ni l’home ni el riu seran el mateix el segon com que hi passin” significa que el riu no sempre és el mateix ja que l’aigua canvia instantàniament i cada partícula d’aquesta ha passat per un tram de riu diferent i per tant té unes característiques diferents. El mateix passa amb les persones, les quals, l’experiència i el pas de la vida els fan veure les coses diferents.

11.   Irina Navarro Cuartero Says:
    octubre 6th, 2011 at 19:16    

    L’expressió assignada a Heràclit per Joan Tzetzes “que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” mostra clarament la lluita de contraris proposada per Heràclit.
    Des del meu punt de vista, una persona rica és alhora pobre, segurament us preguntareu què com una persona que té de tot pot ser tan miserable és a dir, una persona pot ser la més rica del món però, cal tenir de tot per ser feliç? La resposta és ben clara, la riquesa no pot aportar la màxima felicitat. D’aquí sorgeix aquesta lluita de contraris però, que alhora tenen una mínima relació entre ells.

    Ric-pobre, dos contraris que no podrien existir sense l’existència de l’altre. Hem dit anteriorment que una persona rica és alhora pobre de felicitat, però què passa en el cas de la persona pobre? Aquesta segurament no té ni la meitat de coses que té la rica però, no les necessita per ser feliç.

    Heràclit diu que la tensió de contraris en lluita genera el moviment. Arribem a la conclusió de que la guerra es la mare de totes les coses i que aquest moviment retorna eternament sobre si mateix. Aquesta guerra està sotmesa a una llei universal, el Logos( raó, proporció…) que regula tot el moviment de la realitat conduint a l’harmonia i unificant així els elements oposats, de on se segueix l’afirmació de la unitat última de tot lo real.

    Per tant, arribo a la conclusió de que amb aquesta frase de Joan Tzetzes, un contrari no pot existir sense la presciència de l’altre. Això ho mostra en la seva frase, en que a la persona rica mai li abandonarà la infelicitat és a dir, serà miserable sempre.

12.   Natàlia Montero Viñals Says:
    octubre 5th, 2011 at 19:47    

    En quant a l’expressió «Que no us abandoni la riquesa, efesis, que així mostreu com sou de miserables” atribuïda a Heràclit per Joan Tzetzes, trobo que és encertada perquè la riquesa és immutable i és la única cosa que pot diferenciar a les persones. Sense els diners tots seriem exactament els mateixos: éssers vius que canvien contínuament sense poder posar-hi remei.

    Totes les persones estem en un canvi continu i Heràclit ho descriu a la perfecció amb l’expressió «Ni l’home ni el riu seran el mateix el segon cop que hi passin» ja que, les persones canviem a cada segon que passa. Fins i tot, ho fem fins a tal punt, que arriba un moment que deixem de ser la persona que érem fa uns pocs anys perquè hem canviat completament. Encara que, aparentment, seguirem sent els mateixos de cara a tothom.

    En conclusió, cada vegada que vegis a una mateixa persona, aquesta serà diferent i inclús podria ser completament diferent a l’última vegada que l’haguessis vist. De fet, no només passa amb les persones sinó que passa en tots els éssers vius. Som cèl•lules en un canvi constant i imparable que, unides entre si, formen un ésser viu.