La dialèctica per a Plató
Al portal d’en Ramon Alcoberro podem llegir sobre la dialéctica per a Plató les 6 característiques següents:
1. Tècnica d’investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es purifica a la recerca de les idees.
2. És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.
3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament envers el món de les Idees.
4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible.
5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa de veure el món pur i perfecte alliberat de la pura.
6. És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l´enteniment com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d´entrada al món de les formes pures.
http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm
Podries aportar una exemplificació contextualitzada en l’actualitat? Quina opinió et mereix la defensa d’aquestes característiques?
novembre 11th, 2011 at 21:06
Podries aportar una exemplificació contextualitzada en l’actualitat? Quina opinió et mereix la defensa d’aquestes característiques?
Al final de la Metàfora de la línia, Plató dóna els noms dels graus del coneixement corresponents a les quatre classes d’objectes: imaginació (eikasia), creença (pistis), pensament discursiu (diànoia) i intel•lecció (nóesis).
Dins del món sensible hi trobem la imaginació(una actitud conscient, però no segura respecte els objectes dins la ment) i la creença(actitud que està lliure de titubeig); en el món intel•ligible és on trobarem la dialèctica, en la intel•lecció. En el món intel•ligible hi ha el pensament discursiu(en aritmètica i geometria, per conèixer els matemàtics, l’enteniment va d’un principi hipotètic a la conclusió, recolzant-se en figures o imatges sensibles quan demostren un teorema i sense necessitat de justificar racionalment el principi hipotètic) i la intel•lecció, com he nombrat abans a través de la dialèctica(“en la dialèctica, per conèixer les Idees, l’enteniment parteix d’un principi hipotètic per arribar a un primer principi no hipotètic (la Idea de Bé), sense descansar en cap contingut sensible i justificant racionalment el primer principi no hipotètic. Només la dialèctica és capaç de cancel•lar el caràcter hipotètic dels principis utilitzats per les altres disciplines, en donar raó d’ells i justificar-los racionalment. Per a Plató un requisit essencial del vertader coneixement és poder donar raó del primer principi (arxé, idea” http://www.nodo50.org/filosofem/spip.php?article215).
La dialèctica, per Plató, no només es diàleg, sinó que també es un mètode de investigació i el saber de perquè les coses són com són(justificar-ne els seus principis).
Quan l’interpreta com a diàleg podem dir que és basa en fer preguntes i respostes per fer-nos veure que el que afirmem moltes vegades no sabem ni perquè ho afirmem; aquests diàlegs tenen dues parts fonamentals: la ironia i la Maièutica.
– Ironia: es la successió de preguntes i respostes que ens ajuden a descobrir la pròpia ignorància, per part de l’interlocutor, i així podem començar a buscar un vertader saber. El punt de partida d’aquesta indagació és, doncs, el reconeixement de la pròpia ignorància (“només sé que no sé res” digué Sòcrates).
– Maièutica: la maièutica ens permet reprendre el diàleg i buscar la definició general del concepte en qüestió i captar-ne així l’essència, es a dir, “el que és”.
Quan diu que la dialèctica es la justificació dels principis de les coses, ens vol dir que per saber la raó i justificació racional d’una cosa ens tenim de remunta el principi “no hipotètic” i n’ obtenim la idea de Bé, dins del món de les idees un dels màxims coneixements; les autentiques idees. I a partir d’aquí deduir tots els altres principis(idees).A més, quan obtenim la idea de Bé, i sabem que el Bé es el fonament de la realitat i de l’ésser de les idees, qui no assoleixi aquest coneixement tindrà un saber insuficient de les idees perquè no sap el principi del qual es basen aquestes idees.
Hi ha dos processos; el ascendent i el descendent
“El Procés ascendent és tracta de partir d’una Idea i ascendir fins la Idea suprema (idea de Bé). És un procés temptatiu, d’assaig i errada, que acaba amb la visió directa de la idea suprema. Açò suposa que el Món Intel•ligible (el Món de les Idees) està estructurat jeràrquicament, que la Idea suprema és el primer principi (arxé); i que el coneixement d’aquest primer principi fa intel•ligibles totes les altres Idees. (En la República, la Idea suprema és la Idea de Bé).”
“El Procés descendent a partir d’un principi no hipotètic (Idea de Bé) és aquell en el qual les conseqüències de la Idea de Bé s’exposen en l’ordre degut, ordre que ve donat en baixar per les hipòtesis (principis hipotètics) que han resistit el procés ascendent. D’aquesta manera, el filòsof aconsegueix establir la comunicació i travada entre les Idees, i adquireix una visió sinòptica del Món Intel•ligible.” http://www.nodo50.org/filosofem/spip.php?article215
La dialèctica com mètode per a definir de manera correcta les coses: es la combinació de la reunió(synagogé) i la divisió (diaíresis). La reunió consisteix en agafar una idea i descomposar-la, per poder veure i definir la idea en qüestió, i així relacionar-la a un gènere que ens abarqui totes les parts de la idea. En canvi, la divisió consisteix en el procés invers, a partir del gènere obtingut tornem enrere i tenim de ser capaços de dividir les idees d’acord amb un ordre natural.
Aquestes és la idea mare que té Plató respecte la dialèctica, tot i així a mesura que creix com a ésser alguna d’aquestes idees les modifica.
En resum, la dialèctica és la tècnica del coneixement per excel•lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa l’ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel•ligible (veritat en si, forma pura, idea).
Desprès d’aquest resum i d’estar una bona estona pensant, he arribat a la conclusió que en l’actualitat no hi ha cap exemple de coses dialèctiques en el món que vivim. No he sabut trobar cap cosa que compleixi amb totes les característiques esmentades, però també es normal, perquè si la societat hagués trobat la idea de Bé, les coses anirien molt millor. No existiria la crisis econòmica per dir algu, ja que no existiria el capitalisme, o la societat consumidora en que vivim, ni l’avarícia, i per damunt de tot, les mentides(aquí ja barrejo la idea de Bé i de Veritat, però van relacionades ja que sense l’absoluta veritat(l’autèntica) no podem obtenir la idea de Bé). A més, per obtenir la idea de Bé/Veritat/Bellesa tenim de fer una dialèctica ascendent (o descendent en els cas de la idea de la Veritat), el problema és que les bases d’aquesta idees ja ens fallen; per exemple, la política es bastant falsa i no aconseguim passar del món sensible crec jo. En resum, es difícil que en l’actualitat trobem algú dialectalitzat, perquè complir totes les característiques de la dialèctica és bastant “impossible”.
La meva opinió respecte aquestes característiques de la dialèctica..
1. Tècnica d’investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es purifica a la recerca de les idees.
2. És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.
3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament envers el món de les Idees.
4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel•ligible.
5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa de veure el món pur i perfecte alliberat de la pura.
6. És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l’enteniment com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d’entrada al món de les formes pures.
… és que complir-les totes a la vegades és molt difícil, com ja he esmentat abans. Una idea o cosa, en el món en que estem vivint i passant la vida, en podrà complir unes quantes però no totes crec jo. A la nostra ment si que podem ser capaços de pensar que hem arribat al màxim del món de les idees, però es fictici, perquè tal i com vam estudiar el tema passat, no sabem realment el ser i no ser de les coses, no en coneixem els límits. Per tant, si no sabem els límits de les coses, encara que pensem que alguna cosa compleix amb totes aquestes característiques es fals, perquè realment no sabem del tot els màxims d’aquestes característiques i per tant, no sabem el punt del seu compliment.
novembre 11th, 2011 at 19:25
Tenint en compte les sis característiques anteriors sobre la dialèctica en el cas de Plató; una dialèctica ascendent pel qual fem un pas per passar del que és el món sensible a l’intel·ligible, podríem exemplificar-ho amb el cas de la recerca d’un amor vertader, un amor ideal.
Donat aquest exemple, imaginem que nosaltres tenim una concepció propera al que és estimar, en aquest cas, durant la nostra vida hem estimat de manera natural, perquè ens han dit que estimar comporta uns determinats trets que fan que nosaltres mateixos pensem que hem arribat al punt de dir si t’estimes a algú o no l’estimes ( si s’ajusta a les pautes que tenim de la proximitat de l’ideal de l’estimació).
Però ara imaginem que un dia trobem una persona que sobrepassa aquestes pautes, ja que hem anat analitzant les anteriors parelles i li hem buscat una semblança i diferències. Aquest procés el relacionaríem amb l’operació de la divisió (anàlisi).
Posteriorment iniciaríem l’operació de la composició, veient així de que es compon aquesta persona per dir que pertany a l’ideal de l’amor.
Veuríem que amb aquesta persona hi estem en harmonia i ordre, alhora amb passió, correspon a una unitat, ens fa alliberar-nos i veure la vida d’una forma més pura i gratificant que totes les anteriors relacions, arribant així a la concepció de l’ideal i per tant ascendint del món sensible a l’intel·ligible.
La opinió amb que defenso aquestes característiques és el fet de que la dialèctica em porti a un coneixement intuïtiu (noesi), en que rebutgi la influència dels sentits i faci ús de la raó per tal d’assolir el grau de coneixement respecte les idees.