Es pot ensenyar l’areté per Plató?
Si lleguim el que es troba a:
ens podrem fer una idea de la resposta al títol del post.
Però, què hi creus tu al respecte? Què val més, els fets o les paraules? Quina vigència té en l’actualitat el que planteja Plató en relació a l’areté?
Et serà útil fer una ullada atenta a: http://www.xtec.cat/~jbosquet/Historiafilosofia/Plato/arete.htm i comprovaràs que res és tan simple com un es pensa, o no.
novembre 13th, 2012 at 22:25
Es pot ensenyar l’areté per Plató?
El concepte areté pot ser traduït com a virtuòs, l’ excel·lència, el mèrit… Partint d’ aquest concepte la meva opinió es troba totalment d’ acord amb l’argument del meu company Ferran Figuera: «l’areté es una cosa que podem aprendre, però ara bé, l’hem de aprendre nosaltres mateixos, a dins nostre s’ha de produir una reflexió, un llenguatge entre nosaltres mateixos en que així seria la única manera que aprendríem l’areté» perquè el meu pensament és partidari del mètode socràtic, ja que al igual que Sòcrates crec que el coneixement no és res que es pugui aprendre d’una altre persona, sino que som nosaltres mitjançant la reminiscència(redescobrir el nostre coneixement interior) i la maièutica(l’art de fer preguntes per tal d’ajudar a descobrir el nostre coneixement) hem de descobrir el nostre coneixement màxim, per tal d’apropar-nos a l’areté,per poder aconseguir la excel·lència a la qual arribarem només mitjançant el coneixement màxim i si ningú pot ensenyar-nos, això vol dir que l’areté no ens el pot ensenyar ningú, però també vol dir que nosaltres mateixos si no ens el podem ensenyar però si que el podem redescobrir en el nostre interior, la qual cosa no vol dir que l’ajuda dels altres ens sigui inútil, ja que els altres ens poden ajudar a assolir aquesta excel·lència, però no ens la poden ensenyar, ja que l’hem de trobar en el nostre interior.
També vull fer referència a un comentari del Marc Berral, el qual estic totalment en contra: «l’areté és present en la nostra vida. Com que en aquesta vida, normalment les coses es valoren amb diners, les persones amb mes saviesa (estudis, coneixements..) tenen una probabilitat molt mes alta de ser mes rics i tenir una bona vida que els que no en tenen tanta. Perquè no val el esforç realitzat, el que realment importa són la grandesa dels resultats» ja que en la meva opinió l’areté no està present perquè l’excel·lència en aquest món no existeix, i perquè les persones més savies, no són les que disposen de més riquesa, sino que segons el meu punt de vista, avui en dia els qui són més rics són aquells més sofistes, els que més bon ús saben fer de l’art de la paraula, i crec que per aquest motiu la nostra societat es troba en aquesta situació tant dolenta.
novembre 13th, 2012 at 22:04
Per a Plató l’areté no es pot ensenyar. Per a ell els adjectius “saber”, “justicia” , “prudència” són qualitats que aplica a l’estat ideal com podem trobar a la pàgina 66 del llibre Atena de l’editorial “La Magrana”: “Doncs la primera cosa que crec en ella [la ciutat] evident és la saviesa.”. Aquests adjectius també els aplica a l’home amb areté.
Plató creu, com he dit abans, que l’areté no es pot ensenyar. Però això no vol dir que no es pugui obtindre. Plató creu que es pot obtindre aquesta virtut a partir de l’autoreflexió, del creixement personal a partir de la veritat, però això no implica que algun altre individu ja virtuós, un savi, no et pugui ajudar a trobar aquest areté que tens amb tu mateix.
Sinó, quin significat tindria el mite de la caverna, el mite que representa el pensament de Plató?
Els individus sense saviesa ni virtut es troben a la foscor, enganyats per ombres que simulen ser idees però que en realitat són doxes. El foc que crea aquestes ombres, aquest sol fals, no són ni més ni menys que els sofistes, que creuen poder ensenyar la veritat i la virtut però en realitat no ho fan, només ensenyen quelcom semblant, una imitació. La virtut veritable només es una i única, i és el sol.
D’aquesta manera defensa Plató que els sofistes no ensenyen la virtut.
El segon punt que es defensa mitjançant el mite de la caverna és que amb l’autoreflexió, amb ajuda o sense, pots arribar a la veritat.
Per sortir de la cova has de reflexionar, i pensar que potser no tot el que perceps amb els sentits és la veritat i que s’ha de creure. Que potser els sentits i les sensacions ens enganyen, i que la veritat absoluta es troba en les idees. Després de passar per una dialèctica ascendent l’individu pot sortir de la cova i observar i viure la virtut, perquè l’ha obtingut per un mateix, tal com Plató defensa.
Per a mi, l’areté es pot ensenyar? Doncs no, I perquè no? Doncs perquè considero que l’areté no existeix. Posseir la virtut faria a l’home perfecte. I em pregunto, l’home perfecte existeix? Es clar que no. Cada individu d’aquest planeta és ple d’errors que no pot remeiar de cap de les maneres.
D’acord, doncs si l’home no és perfecte, hi ha quelcom perfecte que jo conegui? Tampoc! Si tot deriva al caos, tot tendeix a l’entropia, al desordre, a la destrucció. I si el caos no es perfecte, res de res d’aquest univers ho és.
Per tant, basant-me en aquesta idea derivo que la virtut no existeix, i que si quelcom no existeix no hi ha manera possible de ser ensenyat.
Tot i que cregui que l’areté no existeixi, la idea d’aquest concepte si que ho fa, i crec que actualment encara són vigents els valors que el constitueixen, és a dir, avui encara considerem virtuosa la persona que es sàvia, justa, prudent… O que com a mínim ens sembla que té aquests atributs.
En conclusió, opino que la virtut no es pot n’hi ensenyar ni autodescobrir per autoreflexió perquè no existeix, ja que si tot tendeix al caos, i el caos no es perfecte, res és perfecte
novembre 13th, 2012 at 19:11
Plató creu que l’areté no és ensenyable , perquè és quelcom que hi ha en l’interior de cadascú, per tant diu que ningú et pot ensenyar aquesta virtut si tu ja no la portes dins, aquesta saviesa es desenvoluparà o no amb el pas del temps però no serà ensenyada, sinó que cadascú la trobarà a través de la reflexió pròpia. Com Plató diu que aquesta saviesa no pot ser ensenyada, és impossible que el savis siguin sofistes. El savi ensenya, però ensenya alguna cosa diferent a saviesa.
Jo penso de manera semblant a Plató ja que ningú et pot ensenyar perquè no és a dins teu, sinó que és la pròpia persona que ha d’arribar a la saviesa per ell mateix. Però, en canvi, si et poden donar les eines necessàries per arribar-hi, com per exemple seria la feina d’un professor, ell no et pot posar les coses a dins del cap, però et dona les eines perquè per tu mateix siguis capaç de fer-ho. Llavors a partir d’aquí depenent de les capacitats de cadascú, un podrà arribar més lluny o menys lluny.
Per a Plató, al igual que Sòcrates, les paraules (idees) són més importants que els fets ja que a través de la parla es pot argumentar qualsevol cosa. En la meva opinió paraules+fets son una unió inseparable, és a dir, les paraules sense uns fets al darrera no valen res. Per exemple, les meves paraules poden ser: estudiaré molt per l’examen de filosofia, si els meus fets no són estudiar filosofia, aquelles paraules no hauran valgut per res ja que la nota de l’examen serà, molt probablement, un suspès.
En l’actualitat, tot i que no ens donem compte, l’areté és present en la nostra vida. Com que en aquesta vida, normalment les coses es valoren amb diners, les persones amb mes saviesa (estudis, coneixements..) tenen una probabilitat molt mes alta de ser mes rics i tenir una bona vida que els que no en tenen tanta. Perquè no val el esforç realitzat, el que realment importa són la grandesa dels resultats.
novembre 13th, 2012 at 17:49
Per a Plató l’areté no es pot ensenyar ni aprendre perquè l’areté (la virtut) es troba a la nostra anima per naturalesa, cadascú té la seva virtut. Jo penso igual que Plató, que la virtut no es pot ensenyar perquè cadascú quan neix, té el seu areté que es desenvolupa en temps o no.
Plató ve les paraules les mes importants que e l fets perquè el diu que a través del diàleg podem demostrar qualsevol teoria. Per a Plató, saber és recordar i la virtut prové de la saviesa.
Plató diu que el fet d’aprendre determinades formes d’excel·lència humana serveix per dominar-se a si mateix i no per dominar als altres. Nosaltres hem de saber primer que busquem i que volem ser per poder ser poder saber mes, per ser més excel- lents i el saber ha de sortir de nosaltres mateixos.
novembre 13th, 2012 at 17:22
L'»areté», on vam veure que en els presocràtics no es podia ensenyar o deien això, crec que sí que es pot ensenyar sempre i quan entenguem «areté» com a una qualitat que tinguem però que no sigui fer el bé ja que si fos així seria difícil d’ensenyar. Tothom té una virtut, sàpiga quina és o no, nomès cal que la trobi o se’n adoni que té aquella qualitat o aquella virtut, és conèixe’t a tu mateix i quan la trobis sabràs que tens aquella virtut a dins, que nomès ho havies oblida’t donant lloc aquí a la reminiscènica, conèixer és recordar. Un cop que saps quina virtut tens la pots anar millorant, sí que és cert que algú que sigui millor en la teva virtut et pot donar consells per millorar-la, ja que si és millor que tu sap el que t’està dient, però algú que no la tingui i sigui sabedor de la teva virtut també et pot ensenyar, ja que desde fora es veuen més bé les coses que si estàs a la pell del que té la virtut, i també et pot donar consells per poder-la millorar. L’obejctiu d’aixo és ser el millor en la teva virtut o almenys seria el meu objectiu i després intentar que algú que tingui la mateixa virtut et superi, si això passa és que has fet bastant bé la feina.
Hi ha gent que li demostra més els fets i altres les paraules, potser els hi val la paraula d’un bon amic que no fa falta que et demostri res perquè ja t’ho ha demostrat tot en els anys d’amistat que portes amb ell, i altres que encara t’han de demostrar coses i fins que no t’ensenyin els fets reals no t’ho creus, personalment sóc dels que m’han d’ensenyar els fets, ho haig de veure amb els meus propis ulls, perquè et poden prometre, et poden jurar moltes coses però si no ho fan, aquestes paraules que t’han promès o t’han jurat no serveixen de res perque no han complert la seva paraula, jo seria més empíric basant-me amb la experiència i en la prova dels fets de si és veritat o no el que em diuen.
Segons Plató, l'»areté» és la qualitat de fer el bé per un mateix o per els altres hi ha gent que té aquesta qualitat i gent que no i aquesta dificilment és ensenyable ja que fer el bé o fer el mal depèn de lo ignorant que siguis o això deia Sòcrates i part de raó crec que tenia. Però avui en dia entenem com a virtut una qualitat que no sigui fer el bé, sinó una qualitat innata que tinguis a dins ho sàpigues o no que la tens, fer el bé i pensar pels altres li diem generositat no qualitat. Per tant crec que poca vigència té avui en dia el concepte de Plató sobre l'»arete».
novembre 13th, 2012 at 15:18
Plató acorda que la saviesa no pot ser adoctrinada, per tant el savi no pot ser sofista, i qui ensenya sempre ensenya alguna cosa desigual de la saviesa.
Plató va rebutjar la manera d’entendre l’educació i la seva finalitat dels sofistes. Els sofistes ensenyaven “ciència”, ignorant el bell o lleig, el bo o dolent, anomenant bo allò amb què aquella persona gaudeix, i dolent allò que la molesta..
Protàgores justifica que tot ser humà serà virtuós en la mesura que conegui la seva pròpia tradició cultural, lingüística, etc., i la utilitzi en benefici seu i de la comunitat. Per tant, la virtut es pot ensenyar, ja que ell ha obtingut una saviesa mitjançant la peregrinació per diverses cultures i civilitzacions, i gràcies a això entén el món com el producte de l’obrar humà, i la cultura com l’artifici de l’home mitjançant el qual supera la seva condició animal.
En canvi, Plató defensa que la virtut ja no és el procés pel qual l’home digereix els costums de la ciutat, quan el procés pel qual l’home es fa home en el procés mateix de la constitució de les ciutats. Plató proposa una visió de la virtut entesa com una relació dialèctica, com un creixement personal que es produeix a partir del coneixement de la veritat de les Idees que fa possible traduir dit coneixement en regles humanes justes autènticament en la mesura que reprodueixen la justícia, certes autènticament en la mesura que reprodueixen la veritat. I a la inversa, en la mesura que hi hagi lleis justes, serà possible créixer més humanament i conèixer millor la Justícia.
És a dir, quan ens preguntem si l’areté es pot aprendre, ens referim a si podem aprendre a ser bons, si podem aprendre l’excel•lència. La felicitat per Plató es el coneixement de les virtuts. I la raó és l’eina per aconseguir el coneixement. Per tant, es preocupa del màxim bé humà: la felicitat unida a la virtut.
Plató proposa que el fet d’aprendre determinades formes d’excel•lència humana no serveix per dominar els altres, sinó per dominar-se a si mateix. I aquest domini suposa conèixer-se a si mateix. Així, doncs, l’areté radica en el coneixement, perquè, en preguntar si podem aprendre una manera de fer millor la nostra condició natural, hem de saber, en primer lloc, què busquem i què volem ser. Per tant jo crec que som responsables dels nostres actes, del nostre saber (que depèn del camí que hàgim fet fins a les idees ja que són aquestes les veritables mestres del nostre coneixement). És a dir, el saber ha de sortir de nosaltres mateixos ja que ens portarà a un desig del bé, de la veritat i de la justícia. Ja que si volem una ciutat justa, ha de ser una ciutat amb virtuts. Per accedir a l’excel•lència, es necessita la virtut. Sempre a través dels fets, ja que les paraules diuen molt, però els fets són la realitat. Les paraules es poden manipular i poden no ser veritat.
En conclusió, Plató nega que la virtut es pot ensenyar. Si la volem aprendre l’hem de buscar dins nostre a través del nostre coneixement, ja que l’areté és l’excel•lència, el que és bo i positiu, per tant això només ho podem arribar ha aprendre a través de les nostres experiències viscudes (“no hi ha ensenyament possible si no es fonamenta en la reflexió pròpia”). Però per aprendre l’areté primer ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i saber el que volem.
Per tant el que planteja Plató en relació a l’areté en l’actualitat es vigent ja que l’excel•lència no s’ensenya a les persones si no que s’aprèn sola mitjançant les experiències i el teu coneixement. Doncs estic d’acord amb el que va dir Plató “no hi ha ensenyament, sinó reminiscència”.
novembre 12th, 2012 at 22:18
Per a Plató l’areté no te’l pot ensenyar ningú, només pot ser ensenyat per un mateix. L’areté és descobreix per mitja d’un diàleg personal que sorgeix a partir del coneixement de les Idees. Les Idees seran les característiques que crearan l’home just i d’aquest l’apropiat per a la ciutat justa.
Per a mi l’areté com a excel•lència, bo, el millor… si es pot ensenyar, no tan com una teoria de l’areté, sinó compartint les experiències i el coneixament de la vida. Per poder arribar a ser savi (el que sap que es el millor, el bé, per a la ciutat justa), em de ser conscients de moltes coses. Per poder tenir consciencia de les coses, em de tenir oportunitats de coneixen moltes i de poder contrastar-les. Aquests contrastos els podríem torbar a partir de preguntar-nos entre nosaltres diferents qüestions. Crec que poder si que podem ensenyar que és el millor, qui és el més just. Però al mateix temps no podem crear la millor persona, la més justa, perquè per a cada persona les característiques d’aquesta seran diferents. Aquesta visió es molt poc platònica ja que Plató critica durament el relativisme i creu que la persona justa esta predeterminada per la Idea de justicia.Per tant Plató creu en una Idea innata d’areté però al mateix temps no considera que es pugui ensenya.
Ell creu que l’ensenyament per a cada persona ha de esta determinat per les animes, per tant no considera que tots necessitem el mateix tipus d’ensenyament. En l’actualitat jo considero que tots mereixem el mateix ensenyament perquè aquest es la única manera de poder aconseguir una ciutat justa. Perquè per mi la ciutat justa serà la que estigui formada per els habitants amb millor coneixement. El conjunt de gent que posseeix l’areté (la virtut d’arribar a ser la persona millor) crearà la millor societat.
Puc resumir la meva opinió personal dient que l’areté pot ser ensenyat apetir del diàleg amb d’altres persones. Aquestes persones ens explicaran la seva visó de la vida, ens ensenyaran que és per a ells l’areté i nosaltres podrem acceptar-lo o millorar aquest concepte en el nostre interior. Així podrem obtenir un creixement personal que ens ajudarà a creixa com a ciutadans justos en la polis.
Finalment m’agradaria comentar un punt del comentaris d’en Ferran. Quan ell critica el comentari de la Rocio sobre la reminiscència crec que no fa una bona interpretació del concepte. La reminiscència no es basa en les experiències viscudes sinó que dins nostre coneixem les respostes a les preguntes, només cal “recordar-les”, però no per això han de ser experiències viscudes. Aquest concepte diu que tot el que “aprenem” jo ho sabíem, simplement ho recordem.
També m’agradaria comentar una de les frases finals que diu: “ningú pot ensenyar el coneixement d’una persona ni fer-lo més gran”. Ningú et pot ensenyar el coneixement? La persona que t’ha ensenyat a sumar, t’ha obert els ulls a una realitat que poder ja coneixies però que si ningú t’ho agüés proposat no podries haver augmentar el teu nivell de coneixement. Per tant aquesta persona va fer augmentar el teu coneixement “fer-lo més gran”, no?
novembre 12th, 2012 at 21:23
Segons Plató l’ànima i el cos són dues coses diferents, ja que l’ànima perdura sempre i el cos no. La virtut, l’areté, es troba a la nostra ‘anima per naturalesa per tan en un principi l’areté no es pot ensenyar. Aquesta idea és contraria als pensaments dels sofistes. Per tant l’areté és ja una virtut que neix amb l’ànima i que es va assolint al llarg del temps controlant-se un mateix per aconseguir allò que volem i també a partir d’una reflexió pròpia, ja que per a Plató saber és recordar i la virtut prové de la saviesa.
Penso igual que Plató, que la virtut no es pot ensenyar, que cadascú té la seva virtut. Un mestre només pot ajudar-te per a arribar més ràpid a la virtut, però només un mateix es pot ensenyar ja que cadascú és diferent als altres i no pot seguir un model d’aprenentatge igual que el de persones del seu voltant. Cada un ha de seguir el seu propi camí donar el màxim de si mateix per a arribar a un cert punt i així és com s’aconsegueix la virtut. Podem veure un exemple en la frase següent de Plató “cadascú, ha de fer allò seu, sense barrejar-se en moltes coses” (La República, de Plató, Llibre IV, pàg. 74 de Atena).
Plató creu en la gran importància de la parla igual que Sòcrates, el seu mestre, i a través del diàleg poder demostrar qualsevol teoria, per això Plató veu més important les paraules que els fets. En aquest tema la meva opinió és variada. Per una cantó la dialèctica és essencial per a poder resoldre conflictes i justificar fets. Però per un altre cantó sense haver-hi uns fets per a resoldre conflictes per molt que parlis si no es fa res no es podran aclarir els conflictes. Per tan, jo personalment trobo tan important la dialèctica com els fets, ja que crec que un necessita a l’altre.
Actualment l’areté és vigent. Es pot trobar el cas en el món dels estudis i la feina. Cada persona dóna el màxim de sí mateixa per a aconseguir uns objectius que s’ha establert un mateix per a poder fer allò que un desitja. Així que per molt que siguis un bon estudiant, sempre pots fer més i superar-te aconseguint així la virtut. Potser en alguns casos no es pota aconseguir la feina o estudis que es volia però tot i així s’ha donat l’esforç més alt possible i continua existint la virtut. És a dir, aconsegueixis o no uns certs objectius, l’areté existirà sempre i quan s’hagi donat el màxim esforç i treball d’un mateix.
novembre 12th, 2012 at 19:44
Per poder tenir la meva idea sobre els pensaments de Plató sobre l’ensenyament de l’areté, primer em de saber que era la virtut (areté) i com la podem aprendre. Per obtindre aquesta idea em basaré en els enllaços proposats pel professor, el llibre Atena i els meus coneixements adquirits a classe.
Primer de tot per entendre la filosofia platònica em de entendre un concepte molt bàsic per a ell, cos i ànima són dues coses diferents i l’ànima perdura sempre. Aquest idea és la base de la següent idea, la virtut ja està inclosa en la nostre ànima. Això ens vol dir que, en principi, no es pot ensenyar la virtut perquè es una cosa que ja sabem per naturalesa.
L’areté per als sofistes era la seva principal característica que els feia superiors als altres i s’aprofitaven d’aquesta idea. Plató, per la seva teoria de les idees, deia que la veritable virtut és aquella que més si apropa a la idea de virtut. Quina és la seva idea de virtut? La seva idea de virtut es basa en l’autocontrol. L’autocontrol, el poder controlar-se a un mateix per ser el que volem ser això ens fa virtuosos, si dominem els nostres impulsos serem més justos (serem més virtuosos).
En aquesta part de la reflexió sobre l’ensenyança del areté em de saber com ens podem autocontrolar. Com ho farem això segons Plató? Doncs amb la idea de l’ànima eterna. En aquesta ànima que tenim i és eterna està la idea de virtut, i aprenem que és gràcies a la reflexió pròpia. Aquest idea que prové del mètode socràtic (la reminiscència) ens vol fer entendre que no podrem aprendre res que no ens ho ensenyem a nosaltres mateixos. En conclusió, el millor mestre ets tu mateix.
Ara ja explicada el parer de Plató sobre si es pot aprendre l’areté puc contrastar-la amb el meu pensament. Jo en part estic de part de Plató, crec que no et poden ensenyar res que tu mateix no aprenguis, un mestre l’únic que et proporciona són ajuts per anar més ràpid. Però estic en total desacord amb Plató amb la idea de la reminiscència, en aquest punt sóc més aristotèlic. Crec que una idea no es pot aprendre només del pensament propi, és necessita una experiència, uns fets que et demostrin que el teu pensament es virtuós.
Per respondre l’última pregunta plantejada enfocaré la meva reflexió en l’àmbit acadèmic. Si el pensament platònic el traslladem a l’educació actual, des del meu punt de vista, aquesta no és perfecte. L’idea d’aprenentatge per a Plató es basa en la reflexió pròpia, però que passa si per aquesta reflexió i dediquem poc temps? La quantitat excessiva de matèries fa que no puguem reflexionar sobre alguna d’aquestes amb el temps necessari per “aprendre” de manera platònica. En definitiva, si apliquem aquest pensament platònic en l’educació traiem la conclusió que aprenem moltes coses però cap d’elles ens farà ser virtuosos ja que no hi reflexionem el temps suficient.
Per acabar vull argumentar més la meva idea sobre l’educació actual amb la frase següent: “…les coses són mes, més belles i més fàcils si es fan segons el que els és propi i en temps oportú, prescindint de totes les altres.” (Atena, pàg. 55, línies 2-4). Crec que aquesta frase remarca la meva idea de que no pots estudiar tants temes diferents ja que tots no et seran més “fàcils” perquè no són “teus”, i tampoc li dediques el temps oportú a cada una d’aquestes. La solució és prescindir d’algunes assignatures.
novembre 12th, 2012 at 19:30
Segons Plató l’areté és la nostra excel•lència, la nostra virtut. Per tant, tenint aquesta definició i sabent que tant per a Plató com per a la resta de personatges de l’antiga Grècia consideraven aquest areté com a innat, puc dir que per a Plató l’areté no es podia ensenyar ni aprendre ja que cadascun de nosaltres el porta dins seu des de que neix i cadascun en té un de diferent i característic que el fa funcional en la societat, en la ciutat justa.
Pel que a mi respecta, l’areté, sí que es pot ensenyar i també a aprendre. Per exemple, una persona molt talentosa en una certa tasca pot ensenyar al seu alumne, i com be diu la cultura popular: l’alumne acabarà sent millor que el seu mestre. A més a més, tenim el cas dels científics, si ells no aprenguessin cada cop que canvia quelcom o es fa algun descobriment, molt segurament no podríem gaudir de tots els avenços tecnològics dels quals gaudim avui, ja que ells mateixos han hagut d’aprendre més coneixements teòrics i pràctics per tal de posar-los en pràctica.
D’aquesta concepció en sorgeix la pregunta si podem arribar a aprendre a ser bons, segons Plató diria que no, que nosaltres naixem amb un determinat tipus de característiques les quals hem de desenvolupar exclusivament al llarg de la nostra vida per tal fer un servei a la col•lectivitat, a la societat.
En la meva opinió, sí que podem aprendre a ser bons, no només de pensament sinó també d’ànima, ja que podem desenvolupar les qualitats que més ens satisfacin i ens facin feliços i no només les que ens són innates.
Per exemple, un pagès no pel fet de néixer pagès no significa que s’hagi de dedicar exclusivament a ser pagès sinó que també pot arribar a ser metge o advocat.
Aquest tema podria derivar cap a una qüestió en l’àmbit de l’educació, l’educació espanyola fomenta l’excel•lència en totes les matèries d’una gran diferència entre elles i per tant, només uns quants escollits poden arribar a ésser excel•lents en totes les matèries (aquí podríem veure una clara concepció antiplatònica). En canvi, l’educació alemanya fomenta la qualitat més característica de cada persona seleccionant-la així segons el seu areté (una concepció més platónica en aquest sentit).
Personalment, considero que l’educació alemanya comparant-la amb l’educació espanyola és molt millor, molt més focalitzada en pronunciar l’excel•lència de cada persona i donant-li l’opció a descobrir-la.
Per al que respecte sobre si valen més les paraules o els fets, per a Plató valdrien més les paraules que pertanyen al món de les idees que no pas els fets que pertanyen al món de les coses (món que ens enganya amb els sentits), ja que les idees s’acosten més a la veritat.
En la meva opinió, considero que són molt més importants els fets que les paraules, ja que una persona et pot dir que t’estima molt però no demostrar-ho gens i anar-se’n amb un altre a qui li fa creure el mateix; en canvi, una altra persona no et diu tant que t’estima però només amb els fets veus que es moriria per tu. Val a dir, què s’ha de tenir en compte un equilibri entre fets i paraules però que per a mi valdrien més els fets.
Podem veure que en l’actualitat aquesta concepció sobre l’areté de Plató encara és vigent, ja que en molts àmbits de la nostra vida quotidiana s’aplica, com ara bé l’educació i la concepció de la societat, ja que el pensament més antic és de que un pagès ha nascut per ser pagès i que per tant ho porta innat i potser aquella persona no en sap gens i sempre se l’hi dóna malament, però en canvi és brillant en les matemàtiques o en la música.
Per tant, en conclusió, puc dir que Plató creu en l’excel•lència innata de cada persona i que no hem de confiar en el món de les coses ja que els sentits ens poden enganyar i fer creure coses que no són.
Una frase molt interessant que vaig trobar fa un temps va ser:
“Somos lo que hacemos día a día. De modo que la excelencia no es un acto sino un hábito” d’Aristòtil.
novembre 12th, 2012 at 18:29
Partint de que Areté significa virtut, però no exactament virtut, sinó que aquest concepte pot ser explicat també com a excel•lència, mèrit, bo i positiu, per aquell que posseeix la virtut. Tal i com s’afirma el text “Es pot aprendre de l’Areté?”
Segons Plató l’Areté no es pot ensenyar, tot el contrari del que pensen els sofistes; igual que pensa que la saviesa no pot ser ensenyada, cosa que explica a El Sofista. L’Areté no es pot ensenyar ja que és una virtut que ha d’assolir un mateix, a partir de les idees, tenint en compte que per aprendre s’ha de partir d’una reflexió pròpia, ja que segons Plató saber és recordar.
Igual que Plató, penso que la virtut la té un mateix i no es pot ensenyar, crec que tothom té una virtut a la seva manera, que cadascú és especialment diferent a la resta per alguna virtut que posseeix i la resta no; per aquest motiu tothom hauria de mirar de resseguir el seu camí encara que sigui difícil de trobar, ja que no pot fer un el mateix que els del seu voltant si no és això el que se li escau; amb aquest fet estic d’acord al següent pensament de Plató “cadascú, ha de fer allò seu, sense barrejar-se en moltes coses” (La República, de Plató, Llibre IV, pàg. 74 de Atena), tot i que per una banda crec que cadascú ha de donar el màxim de les seves possibilitats, per així sentir-se bé amb si mateix i donar el màxim fruit a la seva virtut, però això no treu fet a que cadascú sigui apte per a un tipus de situacions i treballs, per exemple un persona molt bona en literatures, potser serà un desastre en física.
Plató igual que el seu mestre Sòcrates, creu en la dialèctica, per arribar a demostrar qualsevol teoria; per això mateix segons Plató valen més les paraules que no pas els fets. En aquest aspecte no em posiciono totalment d’acord amb Plató, ja que per molt que una persona qualsevol parli i expliqui el que seria millor per una ciutat, per exemple, si no fa res per solucionar el problema, tampoc anirà enlloc, però per una altre banda sense les paraules no es poden arribar a justificar els fets, els malentesos es solucionen parlant i no d’una altre forma, és a dir, tal com s’explica en la teoria de les idees de Plató, tot allò que no es veu, el món de les idees, el món intel•ligible, l’ànima, la substància, defuig de les aparences, les emocions i tot allò que es veu.
En l’actualitat, l’Areté segons Plató,segueix existint en la virtut, que s’explica com en la vocació de cadascú, en que cada persona busca el seu lloc, acostuma entendres en el context del món professional, que actualment cada vegada té més varietat. Però la seva visió en que una persona només podia fer una professió, per dir-ho d’alguna forma, ara no és així, sinó que una persona pot formar-se en tants àmbits com vulgui i exercir d’allò que vulgui. Encara que avui en dia encara hi hagi gent que no hagi pogut formar-se en allò que més desitjava, perquè no tenia eines suficients, ara això ja no és així, tothom té les eines possibles per arribar allà on vulgui.
novembre 12th, 2012 at 18:12
És pot ensenyar l’areté?
La paraula areté ens la ensenyen i la hem vista associada amb la paraula virtut, poden estar relacionades i tenen molt a veure però no es la seva traducció. Una altre cosa seria si ajuntéssim la paraula areté i virtut que ens surten termes en comú com la excel•lència, allò que és bo, el mèrit…
Plató en planteja una qüestió, si l’areté és pot ensenyar? Una pregunta que jo puc començar a explicar mitjançant una relació amb una de las obres de Protagores; ell diu que nomes els savis són virtuosos, perquè allò virtuós és la saviesa del savi. El problema sorgeix quan es discuteix no de la sinceritat de les intencions del sofista, sinó de la possibilitat mateixa dels seus propòsits: que es tracta d’ensenyar l’areté als ciutadans. L’areté és converteix en una capacitat que es pot aprendre amb la arribada de la democràcia on els ciutadans participen en la seva ciutat, però una capacitat dividida en dos termes : prometèiques que són les tecnològiques i hermètiques aquelles polítiques, civils i religioses. Però la qüestió és de quines en parla Protagores? Bé, ens diu que l’home te la tècnica, per tant posseeix la capacitat d’aprenentatge de l’areté , però això ens dona pas a veure que el diàleg se centra en la virtut d’Hermes ja que aquest és simbolitza amb l’areté de la política, civil i religiós. Per tant tenim que Protagores diu que la cultura d’una ciutat permet a l’home ser lliure de la seva indefensió natural, això significa que l’ésser humà serà virtuós en la mesura que conegui la seva tradició cultural, pròpia llengua… mentre la utilitzi com a benefici per la comunitat o un benefici propi, tenim que Protagores diu que la virtut o areté es pot ensenyar, com a aprenentatge de les regles del joc per treure màxim partit d’aquestes, si un home s’involucra dins de la seva ciutat com he dit abans coneixent la seva cultura.
Plató té un punt de vista diferent a Protagores ja que ell veu l’areté com a una virtut entesa com una relació dialecte, un creixement personal que es produeix a partir del coneixement de la veritat de les idees que fa possible traduir dit coneixement en regles humanes justes que produeixen la justícia i la veritat, perquè aquesta és el màxim coneixement que podem arribar a gaudir, que s’iguala al bé i a la bellesa, on trobem un intel•lectualisme entre el bé i la veritat i un dualisme entre la veritat i la bellesa que ens ajunta en el món sensible de plató que ens fa arribar al bé de la política, el coneixement i reminiscència de la veritat i la ètica de la bellesa. Per tant en preguntar si podem aprendre una manera de fer millor la nostre condició natural hem de saber abans que busquem i que volem saber , hem de buscar un que i un com. Plató té una plantejament concret que és el Menó: analitza l’areté per saber si es pot aprendre, i si podem aprendre a ser bons? L’ésser humà pot millorar la seva natura? Podem aprendre l’areté? AL principi l’home tenia areté perquè era fort en la guerra, poderós en la política, per tant en tenia perquè era un home heroic (és un raonament propi d’aristoteles però això va canviar amb el pensament de Plató, ell deia que l’home tenia altre valors.
Després de veure els dos punts de vista dels autors, jo opino que l’areté com be diu Plató tothom el té , és l’essència que tenim a dins que la portem des de el moment en que naixem fins que morim. Som els plurisemàntics del areté que ve a ser que tu ets el teu mestre, l’encarregat de que surti però has de seguir un camí que
proporcioni una sortida d’una areté virtuós, ha de ser un mateix que el tregui a fora a traves de coneixents d’un mateix i saber com es i corregir allò que l’home sap que està malament o no es correcte per el be propi i comú. Es aquí on el fet de l’areté no esta en aprendre-ho per dominar als altres, sinó que nomes ho aprendràs per dominar-te a tu mateix, per conèixer a si mateix i així s’aprendrà l’areté perquè aquest està en el coneixement de cadascú, en com es coneix i com l’han ajudat a coneixes a ell mateix, perquè som responsables dels nostres actes que són el nostre saber, que es reflecteixen a les nostres idees que són el nostre mestre dels coneixement. Per tant tenim que el mestre que ens pot arribar a ensenyar l’areté som nosaltres mateixos, qui millor? Molts podran ajudar però si l’areté és el que tenim dins de nosaltres, dons nosaltres serem els nostres propis mestres. Aquest implica el bé, el desig del bé. I per això Plató ens diu que l’areté és pot aprendre ja que el mestre que ens el pot ensenyar són les reflexions com abans he dit de la nostra ànima. Crec criticable sempre des de el meu punt de vista que pot ser erroni, el que han dit que sense la reminiscència es por arribar a l’areté, jo crec que no ja que de la reminiscència n’aprens per no repetir errors ja que recordar és tant per bo com per dolen, tu pot aprendre dels teus errors recordant-los per no repetir-los i anar-te apropant, i trobant el camí a la virtut crec que es essencial per avançar i aprendre de tu mateix. També estic mig en contra, però no del tot, d’un concepte que s’ha dit de que la manera de ciutat justa la trobem encara en l’actualitat. Des de el meu punt de vista, no es així ja que si tinguéssim una ciutat justa, les coses serien de manera molt diferent, han posat l’exemple de l’ensenyament escolar a Espanya, dividit en classes dient que això és una ciutat justa , jo dic que es erroni perquè molts estudiant que tenen un intel•lecte suficientment potencial no poden aspirar a anar a una escola o institució on poder desenvolupar aquest potencial ja que la ciutat esta dividida en societats de classes i per ser d’una classe baixa no tens accés. En canvi joves amb poc coeficient intel•lectual que no significa que no puguin anar a escoles però si no que no els hi interessa o no volen, estan condicionats per les seves famílies de classe mitja o alta a anar a aquestes institucions o escoles privades perquè al ser de classe alta s’ho poden permetre, i estan treien lloc a gent que vol però no pot. Per això dic que si tinguéssim una ciutat justa no passaria. A ficat un bon exemple de ciutat justa anomenant a Alemanya i jo com a exemple fico els països com Noruega tenen un sistema diferent per això estan molt més desenvolupats i segur que tenen una millor educació i ciutat política. Com he dit abans no estic del tot en contra amb el que han dit sinó en la primera part estic en contra de que diuen que tenim una ciutat justa, no és així, però si ens assembléssim una mica o agaféssim costums d’altres països podríem avançar. Però per això s’ha de fer veure als ciutadans, al poble, perquè el poble és gran i tots junts tenim veu per canviar això, però el poble per molts que siguem si no ho veiem que tenim veu mai podem fer-ho.
És el que cita Plató que amb això fa un canvi de decisiu en l’educació intel•lectual ” No hi ha ensenyament possible si no es fonamenta en la reflexió pròpia”.
Amb tot el que he dit una citació que m’ha cridat l’atenció de Plató: ha sigut al llibre II de la República, extret del llibre Atena, pàgina 63: “Es poden veure en altres animals, i no menys en aquell amb què comparàvem el guardià. Perquè, com sigui, no saps dels gossos de raça que
novembre 11th, 2012 at 22:05
En els inicis de la cultura grega es creia que l’excel•lència no era res més que ser un bon guerrer i poderós en la política, però aquestes qualitats només eren a l’abast de l’aristocràcia, tal i com s’esmenta en l’article “L’areté de l’individu”. En canvi per Plató el significat era més ampli que aquest, i és que en el fons d’aquest individus també si manifestaven l’amistat, noblesa i generositat.
Estic totalment d’ acord amb la idea de Plató que la virtut no es pot ensenyar i que si la volem aprendre l’hem de cercar dins nostre, a partir del nostre propi coneixement que s’ha anat desenvolupant a partir de les experiències viscudes com a éssers humans i d’altres innates que ens aporta la nostra ànima en la seva existència en el món de les idees, tal i com exposa Plató en la teoria de la Reminiscència: “la preexistència de l’ànima en el món de les idees és un dels camins que ens porta al coneixement, la veritat”. N’és un bon exemple l’existència dels diferents nivells, especialitats, oficis, coneixements…que hi ha entre les persones, i és que si que és cert, tal i com diu la Rocio: “ el coneixement està a l’abast de tothom” i que se’ns han d’oferir totes les opcions (les quals vindrien a ser les diferents matèries obligatòries) però a partir d’aquí, a través de la superació de diferents obstacles (exàmens) les persones ens decantem per quelcom que ens defensem millor. Però, perquè som més bons en algunes assignatures que en unes altres? Doncs simplement perquè ens és innat i no ho podem descobrir fins que no ens ajuden a sortir de la ignorància i evidentment fins que no em reflexionat per a nosaltres mateixos.
Tanmateix també estic totalment en desacord en que les paraules són més importants que els fets, ja que és ridículament fàcil la manipulació de les paraules o idees i que els fets són, certament, els què validen les idees si aquests esdevenen tal i com van ser desenvolupades les idees. En podem trobar exemples ben clars en la vida quotidiana, només cal escoltar el “emocionants” discursos del polítics en què tot sembla ser possible…però quantes d’aquestes idees esmentades s’han dut a la pràctica tal i com prometien?…Molt poques. No penso pas que les paraules no tingui importància alhora de transmetre les idees, sinó que el què es comunica sigui realment veritat i la única manera d’aprovar-ho és essent conseqüent amb els fets.
Avui en dia, la nostre societat funciona harmònicament gràcies a que cadascú aporta els seus coneixements per al bé comú; tal i com els metges ajuden en la salut de les persones, o els jutges que imparteixen justícia…i així tots els oficis formen el “teixit social” que fa que tot tingui concordança. Així doncs, podem afirmar que les idees de Plató de fa més de 2000 anys són tant vigents avui com ho eren en el seu temps.
novembre 11th, 2012 at 18:51
Es pot ensenyar l’areté per Plató?
Areté no es pot traduir exactament en la paraula virtut, l’areté és l’excel•lència, el mèrit, el que és bo i positiu, és el coneixement que es pot aconseguir d’un mateix, basant-se en la raó. En l’antiga Grècia els considerats savis eren els posseïdors d’aquesta excel•lència, reflexionant en aquesta idea Plató es pregunta “es pot ensenyar l’areté?”, i presenta una qüestió, que podem trobar a la primera pàgina d’informació prestada per el professor, que és: “Si només el savi és virtuós, la saviesa o virtut del savi (areté) és ensenyable?”.
Davant d’aquesta qüestió els sofistes responen afirmativament i es consideren a ells mateixos coma mestres de l’areté o excel•lència, la qual segons ells permetia el domini del llenguatge, la capacitat d’argumentar, persuadir i mostrar les implicacions, sovint contradictòries, de qualsevol qüestió. Protàgores el sofista més brillant afirma que tot ser humà serà virtuós en la mesura que conegui la seva pròpia tradició cultural, lingüística, etc., i la utilitzi en benefici de la comunitat i seu propi. Per tant, segons ell la virtut es pot ensenyar. Fins hi tot Sòcrates totalment contrari a les idees sofistes es mostra torbat per la impressionant personalitat de Protàgores. Plató, “s’ocupa” dels sofistes en una de les seves obres, Protàgores, on el que discuteix no és la sinceritat de les intencions de Protàgores, sinó la possibilitat mateixa dels seus propòsits, que com ja sabem, es tracten d’ensenyar l’areté.
Plató doncs no creu en la possibilitat de l’ensenyança de l’areté, sinó que creu que el saber ha de sortir de nosaltres mateixos, que és una tensió i un esforç que implica un desig del Bé, de la veritat, de la justícia i de totes les altres idees que dormen en la memòria i que ens cal desvetllar amb la reflexió, amb el diàleg que fem amb nosaltres mateixos. En el text “L’areté de l’individu” veiem que ell considera que “l’areté es pot aprendre, però que el veritable mestre són aquests reflexos de les idees que hi ha en cada ànima”. Amb això Plató fa un canvi en l’educació intel•lectual: “no hi ha ensenyament possible si no es fonamenta en la reflexió pròpia”, i això es produeix a dins de cada individu.
Personalment estic d’acord, juntament amb la Rocío, quan diu que “cadascú ha de fer les seves reflexions per assolir el seu propi coneixement però tenint un mestre que guiï el camí de la recerca del coneixement”, però no comparteixo la seva opinió quan diu que “l’excel•lència s’aconsegueix a mesura que un aprèn coses noves…” ja que personalment crec que l’excel•lència no s’aconsegueix mai ja que crec que tot pot ser sempre una mica millor. També soc partidari de dir que els fets valen més que les paraules ja que crec que les paraules no són més que una expressió lingüística dels fets, allò que defineix el concepte del fet en si. Un fet és una realitat física però una paraula no, tot hi que tots dos poden tindre conseqüències.
En la societat actual les idees platòniques les trobem a tot arreu, en relació al que Plató planteja sobre l’areté podem dir que actualment tota persona té l’oportunitat de tenir estudis i d’assolir coneixements, estant al marge de la classe social el la que hagis nascut, i això implica que tota persona pot assolir l’areté, això si, personalment crec que sempre s’ha de fer d’una manera platònica (com Plató diu que s’assoleix l’areté).
Finalment puc dir que crec que la necessitat de Plató per a fer una pregunta com aquesta i respondre-la, ve lligada a la voluntat de construir una societat millor on les persones tenen un coneixement del que veritablement és l’areté.
novembre 11th, 2012 at 18:51
Areté te diversos sinònims ja com pot ser excel•lència, mèrit, bo… llavors podríem també formular la pregunta: podem aprendre a ser bons?. Per a Plató la resposta és que si, l’areté es una cosa que podem aprendre, però ara bé, l’hem de aprendre nosaltres mateixos, a dins nostre s’ha de produir una reflexió, un llenguatge entre nosaltres mateixos en que així seria la única manera que aprendríem l’areté. Una citació qe fa Plató i que defineix molt bé si per ell podem aprendre l’areté és: «Despertar el desig del Bé que dorm en la nostra memòria».
La veritat es que jo també penso com Plató sobre l’areté, trobo que es molt important que nosaltres mateixos l’aprenguem es una cosa que ningú ens la pot ensenyar, els sofistes creien que ells el podien ensenyar aquesta virtut, ja que ells es creien savis, però ningú et pot ensenyar a ser d’una determinada manera llavors com volen ensenyar-te a que aprenguis la bondat , és només una cosa que aprens tu si vols. Ja ho diu a la pàgina 66 i 67 del llibre Atenea que hi ha un veritable saber, és a dir, un veritable seny, per tant tothom pot aprendre a ser bo, ara bé per aprendre l’areté primer has de dominar-te a tu mateix, has de coneix-te a tu mateix i saber el que penses i el que vols, sembla que no però es molt important aprendre a coneix-te a tu mateix . Personalment estic en desacord en una afirmació que fa Rocío Monedero dient que esta en desacord de que el coneixement ve de la reminiscència, ja que el teu coneixement ve de les coses que has adquirit duran el llarg de la teva vida.
En conclusió, estic bastant d’acord amb Plató sobre la reflexió pròpia que ha de fer un per aprendre l’areté ja ningú pot ensenyar el coneixement d’una persona ni fer-lo més gran, es na cosa innata que t’ho has nascut amb ella i que es va amplien amb experiències de la teva vida, si vols ser bo t’ho has de fer tu no hi ha cap persona que tu pugui ensenyar ni per molt sàvia que es cregui.
novembre 9th, 2012 at 16:55
Es pot ensenyar l’areté per Plató?
L’areté és l’excel•lència, la virtut. És el coneixement de la pròpia consciència que pot assolir un individu, fonamentant-se en la raó. Això pertany a l’ intel•lectualisme moral de Plató. Per Plató, el principi formador de totes les coses, el seu arkhé, es basa en les idees. En temps dels sofistes, l’areté prenia un altre significat: estava associat al poder, a l’aristocràcia. Quan Plató redefineix el terme areté, diu que és coneixement.
L’educació intel•lectual, en l’estat de la Grècia antiga, d’un individu depèn de la posició en què a nascut, però que serà fonamental per desenvolupar el seu paper dins d’una ciutat justa. En referència a la saviesa Plató esmenta “és la ciència que guarda l’estat, i la tenen els magistrats que no fa gaire anomenàvem guardians perfectes” (La República de Plató, pàgina 67 del llibre Atena). Segons Plató, l’areté es pot aprendre, però és cadascú qui és el propi mestre del bé que resideix en cada un de les ànimes.
Perquè hi hagi ensenyament, prèviament hi ha d’haver una reflexió pròpia per part de cada individu. I aquest procés d’ensenyament, s’ha de constituir dins de cada individu. L’areté proposat per Plató era contrària a l’opinió dels sofistes i defensava que aquesta excel•lència servia per conèixer-se un mateix.
Plató utilitzava el bon ús del llenguatge, fent servir la raó, la dialèctica com a mètode de coneixement. En referència a què són més importants, si els fets o les paraules, penso que el més important és la manera en com ho dius o com ho fas. Penso que dir les paraules adequades en el moment oportú és igual que com fer alguna cosa expressant-ho de la manera correcta, tot depenent de la situació en la qual es trobi un. Segons el meu criteri, la importància que tenen les paraules és clau. Mitjançant el llenguatge has d’arribar a expressar un missatge, tot fent ús de les pròpies idees i prenent consciència d’allò que s’està dient. Abans de parlar, s’ha de raonar allò que vols dir.
Tornant al tema de l’areté, estic a favor de l’opinió de que cadascú ha de fer les seves reflexions per assolir el seu propi coneixement, això si, tenint un mestre que guiï el camí de la recerca del coneixement. Però, per altra banda, estic en desacord de què el coneixement de cadascú ve donat de la reminiscència, és a dir, recordar aquelles idees en habiten dins nostre. L’excel•lència s’aconsegueix a mesura que un aprèn coses noves i les va incorporant per fer un individu més savi. Com va dir Plató “no hi ha ensenyament, sinó reminisciència”.
Actualment, la societat no està dividida com en la Grècia antiga, a l’època de Plató. Ara tothom pot arribar i accedir al coneixement sense importar la classe social on has nascut. L’areté, el coneixement, està a l’abast de tothom. Des de la persona amb menys recursos a la persona que té tots els recursos possibles. L’educació és possible per a qualsevol tipus de persona i tothom té el dret de que li sigui donada i et dóna la possibilitat d’ascendir socialment.
Com a conclusió, puc dir que el coneixement, aquesta excel•lència, ha estat reivindicada per Plató per aconseguir una ciutat millor. Amb una ciutat sàvia, que deixa estar la ignorància de banda, és una ciutat on les coses van molt millor.
novembre 9th, 2012 at 16:38
Per entrar en matèria utilitzaré un recurs propi que Plató va heretar de Sòcrates, definir o limitar el significat de les paraules: cal interpretar el mot ‘ensenyança’ com a plurisemàntic, és a dir, des de la perspectiva d’ensenyar o instruir els altres o de ser mestre d’un mateix. En aquest comentari, faré referència a ambdós significats del terme ensenyar.
Com que estic a favor del pensament de Plató en el tema de l’ensenyança de l’excel•lència, aprofitaré per exposar les tesis de Plató i donar la meva opinió (que és bastant semblant a la seva) basant-me amb aquestes.
L’Areté (excel•lència, virtut) per Plató no es pot ensenyar als altres, però a un mateix sí. Per tant, som mestres de nosaltres mateixos a través dels reflexos de les idees que hi ha en cada ànima (psicologia platònica). Comparteixo amb Plató que la virtut és innata. Crec en la selecció dels millors per a realitzar qualsevol tasca a la perfecció, de manera que només és apte per a una tasca determinada aquell que conrea el millor d’ell mateix i que aquesta excel•lència obtinguda gràcies a la natura pugui ser aplicada en el món de les coses, mentre que al món intel•ligible hi ha les úniques realitats en sentit complet, ja que el que en realitat hi ha al món físic deriva precisament de les idees. A partir d’aquesta afirmació és desencadena el dualisme antropològic: ànima i cos.
Aquest autoconeixement (virtut) es troba mitjançant la reminiscència, de manera que tot ésser pot ser capaç de perseguir el bé (optimisme epistemològic) a través de la veritat única (ètica platònica) i contemplem la bellesa i aconseguir la felicitat. Podrem entendre-ho més bé llegint una afirmació en el llibre II de la República de Plató, llibre Atena pàgina 55: “(…) De tot això en resulta que les coses són més, més belles i fàcils si es fan segons el que els és propi (..)”.
La saviesa, només a l’abast d’una minoria: “àristos” ( eren els elitistes, tal com Homer ja narrava; els mites i ideals dels àristos són caracteritzats per l’afany de ser els millors en tot per trobar l’areté), és la capaç d’engendrar una ciutat justa ja que segons Plató al llibre IV de la República, extret del llibre Atena, pàgina 66 i 67: “La ciutat que acabem de descriure em sembla de debò sàvia: per tant, serà assenyada. (…) Precisament això, el seny, és un saber, evidentment, perquè el deliberar bé ve d’un saber i no d’una ignorància(…). (…) Són una classe i una part mínima de la ciutat; per un saber radicat a aquesta classe, tota la ciutat habitada serà naturalment sàvia (…) aquesta mena a la qual pertoca de posseir tal saber que és l’únic que entre els altres es mereix el nom de saviesa(…).” El savi és dotat de dialèctica ascendent. La individualitat està al servei de la col•lectivitat.
Vist tot el que planteja Plató sobre l’Areté, crec que la seva manera d’entendre el concepte de ciutat justa (=areté) encara està vigent a l’actualitat, però no en tots els països.
Posem primer, l’exemple de la societat espanyola del segle XXI: està determinada per l’educació que existeix un aspirar que en gaudeix tothom (provingui de la naturalesa que provingui, ja sigui de família amb molts recursos econòmics o no), si cadascú explota i aconsegueix el màxim possible de coneixement envers el que més bé se li dóna. La problemàtica és que l’Estat Espanyol té una democràcia jove i dues forces dominants que en el tema de l’educació una és partidària de l’ensenyament públic per a tothom i l’altre és partidària que cadascú es pagui l’ensenyament segons el seu poder adquisitiu, generant d’aquesta manera desigualtats socials.
Alemanya és un exemple de país en que el tipus de selecció dels estudiants i classificació dels estudis és model platònic, ja que l’excel•lència l’aconsegueixen els més ben preparats i els que tenen més coneixement: els conreadors de l’intel•lecte. El problema principal, però, és que als 12 anys la població ja s’especifica en estudiar el que és més bo competitivament, en la meva opinió, però, sembla ser que l’edat de selecció no afecti al nivell de vida de les famílies.
Un altre exemple de país amb detalls platònics és Gran Bretanya: deixen triar als joves les assignatures a les que presentar-se a les proves per accedir a un nivell superior d’ensenyament, de manera que aquests tenen la possibilitat d’examinar-se d’aquelles matèries en les quals són més bons: poden mostrar de manera significativa el seu propi Areté.
Penso doncs, que els fets dels governadors que organitzen el seu país valen molt més que el que aquests puguin dir en els seus discursos.
El món just (o la ciutat justa) que Plató plantejava en el llibre II de la República consultat al llibre Atena, pàgina 54: “(…) No n’hi ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. (…)” significa que un cop abastides les primeres necessitats, ja podem dedicar-nos a allò que per naturalesa se’ns ha establert i col•laborar a la formació d’una ciutat justa.
Per què, doncs, la NATURA ens ha fet diferents? Per què cada persona té unes habilitats més desenvolupades que d’altres? Per què s’és excel•lent en determinats aspectes de manera innata? …
No sóc partidària de la generalització ja que és una fal•làcia o sofisme informal, un argument incorrecte que condueix a la persuasió i imposició de les pròpies idees; però atès que Plató fa referència a una ciutat, un conjunt de persones, afirmo segons la meva opinió i les experiències personals viscudes que el problema de la societat espanyola actual (desconec el caràcter dels joves d’altres països, ja que encara no he tingut la oportunitat de poder-ne conèixer algun i tractar temes culturals) és que les persones (sobretot els joves) no sabem què és el que ens correspon per naturalesa perquè ens han imposat a esforçar-nos amb tot tipus de tasques, no només amb les que som més hàbils.
En conclusió, l’Arkhé de l’Areté per a Plató és la capacitat de preguntar-se a si mateix (l’anomenada reflexió pròpia) i que per tant, l’excel•lència prové de la dominació i control sobre un mateix i de les pròpies idees que hem de ser-ne propietaris i per tant, tenir-les madurades i consolidades amb la finalitat d’aconseguir la felicitat mitjançant la veritat i la difusió d’aquesta a les altres persones perquè trobin el seu propi coneixement i es puguin deslliurar del món sensible.
Per acabar, m’agradaria afegir una frase de Confusio que he vist avui per la xarxa relacionada amb la saviesa:
“El sabio puede sentarse en un hormiguero, pero sólo el necio se queda sentado en él.”
novembre 9th, 2012 at 16:33
[n][/n][k][/k]