Malalties de l’estat segons Plató
«L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un Estat aristocràtic en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos, “els millors”, mot emparentat amb areté, “excel•lència”, i de kratós, “poder, força”.
En el llibre VIII de La República Plató parla d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat o degeneracions de l’Estat perfecte o aristocràcia.»
|
Malaltia de l’Estat |
|||
| Formes d’Estat | Origen | Governants | Característiques |
| Timocràcia | Degeneració de l’aristocràcia | Els homes d’acció, la classe dels militars | Es caracteritza per l’ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal |
| Oligarquia | Degeneració de la timocràcia | La classe dels poderosos i adinerats | Es caracteritza per la cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe es converteix en explotadora de les altres |
| Democràcia | Degeneració de l’oligarquia | El poble | Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu, tal com podríem pensar, ja que tothom fa i diu el que vol. A més, els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors. |
| Tirania | Degeneració de la democràcia | Un líder ambiciós i carismàtic | És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i guerres civils fruits de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un “salvador” que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres |
Extret de http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm
Què opines al respecte de les malalties de l’estat segons Plató?
novembre 13th, 2012 at 19:12
Des del meu punt de vista, les malalties de l’estat són molt presentes i són gairebé inevitables, ja que la maldat esta en el interior de les persones i, per, tant, seria gairebé impossible trobar una ciutat sense malalties. Només hi hauria una remota possibilitat de troba runa ciutat sense malalties i, aquesta seria, torbar una ciutat en la qual totes i cada una de les persones que l’habiten o si més no, la gran majoria, fossin persones completament sanes i sense maldat i es centressin en buscar el seu areté i donar de cadascú d’ells el millor que poguessin per fer de la seva ciutat la més justa i la que menys malalties tingués de totes. Des d’un punt de vista racional, això és gairebé impossible ja que sempre s’hi colaran al govern de la ciutat persones amb maldat i faran d’ella una ciutat injusta i malalta.
Per tant, jo crec que l’ideal de ciutat justa i sana de Plató és totalment platònic, es a dir, irreal. Car és gairebé, per no dir del tot, impossible d’aconseguir. Tot i això, dintre dels diferents tipus d’estat que suggereix Plató, n’hi ha un o potser més d’un en els quals potser si que seria possible aconseguir-lo. D’aquesta manera, podem analitzar cadascun dels tipus d’estat i reflexionar de cadascun sobre la possibilitat de convertir-lo en un estat just i sà.
En una timocràcia, es a dir, el govern dels militars, podríem trobar que d’una banda potser si que els militars defensarien la integritat del territori per sobre de totes les coses. Però d’altra banda, els militars no respectarien i reprimirien totalment qualsevol tipus d’acció contra ells per corregir-los coses que al poble els hi sembli malament. Des d’una altra perspectiva, els militars, reprimirien qualsevol tipus d’acció d’algun poble de separar-se o qualsevol acció que ells no consideressin correcta. Per tant, dintre d’una timocràcia és impossible trobar un estat platònic.
Anem per la oligarquia, el govern dels poderosos i adinerats. En aquest tipus de govern, els dirigents només mirarien pel seu bé i buscarien la manera d’enriquir-se cada vegada més, per tant, no vetllarien pels drets de les classes populars i els explotarien fins el punt de dur-los a la misèria. En resum, queda clar que es completament impossible encaixar l’oligarquia dintre del model d’estat platònic.
Arribat a aquest punt ens trobem amb la democràcia, el govern del poble. En aquest tipus de govern es, potser, en el qual entraríem en més discussió sobre si és o no possible dintre de l’estat platònic. En primer lloc, per encabir-lo dintre de l’estat platònic hauríem d’evitar que dintre de la democràcia s’hi colessin persones de mal i injustes, cosa gairebé impossible. Després, s’hauria de vigilar que aquestes persones inicialment sanes no es corrompessin per culpa del poder. Per tant, arribem a la conclusió de que un govern en principi democràtic pot acabar degenerant en una dictadura d’un grup de persones(els polítics, els banquers, els mercats, etc.); on ells farien i desfarien al seu gust sense comptar amb les altres persones. Per tant pot acabar essent un règim completament anti-platònic
Finalment torbem la tirania, el govern d’un tirà. Aquí hi hauria una petita possibilitat de que aquest tirà tingues el saber de la bondat i la justícia i ho intentés aplicar al seu govern i en favor del poble. Però el simple fet de que aquest poble no tindria llibertats ni per triar els seus governants fan molt difícil que aquest tipus de regim pugui ser considerat just i sà.
En definitiva, el model de ciutat platònica és gairebé impossible d’assolir i per aconseguir-lo s’hauria de treballar molt, per tant, s’ha de reconèixer que cap dels models de govern existents son bons i, encara que ens pesi, dintre del dolent hem de triar el sistema menys dolent que és la democràcia.
novembre 13th, 2012 at 18:18
Plató deia que les societats haurien de tenir una estructura tripartida de classes la qual responia a una estructura segons la gana, esperit i raó de l’ànima de cada individu.
-Artesans, gana de l’anima
-Guerrers, esperit de l’anima
-Governants o filòsofs, raó de l’anima
Per lo tant, Plató va mantenir una teoria elitista en el que és la política, només una petita elit podia arribar a governar, els qui podien governar, eren els anomenats savis, aquells el quals havien aconseguit sortir de la cova o mon de les idees i entrar en el món de la veritat. En lloc de retòrica i persuasió, Plató diu que la raó i la saviesa són les facetes que havien de governar.
Com es pot observar clarament aquest és un estat utòpic, en ningun cas crec que seria possible crear aquest tipus d’estat, ja que ningú sap quina és la seva posició real, i més de un cop algú a cregut saber quina és la seva posició i això a fet que es dugui a terme més de una dictadura.
Segons Plató existeixen 4 tipus de malalties del estat:
-Timocràcia: Segons Plató la Aristocràcia, portada per el bé comú de la persona i no del poble, és una equivocació i un mal per aquest. Ell és partidari de la aristocràcia si és realment en benefici del poble i si realment és un savi i no pas un impostor. Aquesta variant esmentada és la Tecnocràcia.
-Oligarquia: És el mateix que en el cas anterior, però en aquest cas es du a terme una dictadura a través de una classe popular la qual busca d’enriquir-se i empobrir les altres classe.
-Democràcia: Es caracteritza per la llibertat i la igualtat del poble. Per Plató no és correcta ja que per ell no tots som iguals, i diu que no pot ser possible que el vot de un artesà valgui el mateix que el de un savi. Al haver aquesta ignorància el estat cau en les mans menys preparades.
-Tirania: Segons Plató la degeneració política extrema. S’alça un lider a traves de un cop d’estat i la repressió del poble, fent-se creure que és un savi i que coneix la veritat. Un exemple és el tercer Reich.
La proposta de Plató ens pot semblar extremista i injusta, però realment si tot fos ideal, seria el millor dels estats, ja que tota la població donaria el màxim de profit possible. El que no em sembla correcta en canvi, és que si un neix artesà no pugui arribar a ser governat, és a dir no crec en la estancació de les classes. En conclusió, al no ser possible el estat de Plató, ja que es utòpic, la millor de les malalties segons el meu criteri es la democràcia. La democràcia permet que tota la població pugui votar i aixi formar part de l’estat, encara que perquè la democràcia sigui 100% ideal s’hauria d’aconseguir que la població tingues una bona educació, perquè aquesta tingues criteri a la hora de donar el seu vot.
novembre 12th, 2012 at 22:59
Plató en el llibre VIII de la República s’avança als problemes que el seu model d’Estat pot comportar i preveu quines seran les “malalties de l’Estat”, règims polítics diferents al que ell proposa. Aquestes malalties alterarien la justícia de l’Estat, per tant en resultaria una ciutat menys sàvia, forta i temperada. Plató estableix quatre malalties de l’Estat.
Anomena timocràcia el sistema polític basat en el govern de la classe militar, que només mira pels propis interessos i no té en compte el bé comú. Considero, igual que Plató, que la timocràcia no és un sistema just. En l’actual sistema global una timocràcia no pot funcionar de cap manera, perquè tot militar, com a persona que és, tendirà a l’individualisme i s’aprofitarà del poder que té. En tenim uns quants exemples, en les dictadures sud-americanes i africanes; aquestes últimes encara presents en l’actualitat. En tots aquests casos els dictadors militars no han actuat d’acord amb el model d’Estat de Plató, mirant per la felicitat de tots (no han sigut aristòcrates). Ben al contrari, el poble ha estat sotmès i s’han viscut bastants horrors.
També defineix l’oligarquia, com a règim en que les classes més adinerades tenen el poder polític. És clar que les diferencies socials entre les classes més altes, que posseeixen tant el poder polític com l’econòmic, i les classes més baixes no creen un Estat just. I encara menys quan els més enriquits pensen només en preservar el seu poder. D’aquesta manera la ciutat es corromp, de forma similar que passa en el nostre propi país en que són habituals les mostres d’individualisme. De fet, en la democràcia actual existeix l’oligarquia en certa manera, perquè una minoria de la població posseeix gairebé tot el poder econòmic, i són aquests rics el que tenen més influència en les decisions del govern, i no pas els ciutadans que democràticament elegeixen els seus representants. Això és culpa del sistema que fa moure les grans gestions per interessos econòmics.
Una altra de les malalties de que parla Plató és la tirania. La tirania s’origina, però, per la degeneració de la democràcia (que és una altra de les malalties), que en parlaré al final. La tirania consisteix en la imposició d’un líder carismàtic, de forma que tot el poder es concentra en la seva persona. Aquest líder sovint rep el suport d’una part de la societat i, a vegades, el tirà s’imposa per la força. El terme tirania té connotacions negatives perquè tothom té present la imatge de grans dictadors totalitaris a Europa durant el s. XX, que han escandalitzat la població. En tot cas, no hi ha cap tirania en que el líder hagi mirat pels interessos comuns.
La malaltia restant és la democràcia. Vull focalitzar-me especialment en ella perquè és l’actual sistema i està considerada per la majoria com el millor. Aquí també podré entrar en discussió amb les idees que han esmentat abans els meus companys. Plató la classifica com una malaltia de l’Estat, però en cap moment, com hem comentat més d’una vegada a classe, es posiciona en contra de la democràcia. De fet, ell defensa un model, l’aristocràcia, on els governants són els més savis, i els més savis són aquells que tenen una ànima racional. M’ha agradat la intervenció de la Clara perquè remarca la importància de la saviesa en un democràcia. El model platònic culmina amb la figura del filòsof-rei, aquí és on estic més en desacord amb Plató perquè considero que el filòsof-rei és un personatge antisocràtic. Sòcrates defensa que existeix una veritat absoluta, i crea un mètode per buscar aquesta veritat. Una persona, per més sàvia que sigui no podrà posseir la raó absoluta (és més que evident), i això vol dir que el filòsof-rei tampoc. Sòcrates es considera ignorant, en canvi el filòsof-rei es considera el més savi; per Sòcrates sense fer ús de la dialèctica no es pot cercar la veritat, però el filòsof-rei no ha de fer ús de la dialèctica un cop es troba en el món de les idees. Llavors com pot saber la veritat? D’acord amb Sòcrates, de cap manera, ja que considera les altres dues vies, una (la reminiscència) com a element de la dialèctica, i l’altre (l’amor) no la considera una camí cap a la veritat. És per això que l’Estat de Plató es utòpic. És impossible l’existència d’un personatge com el filòsof-rei.
Tornant a la democràcia segons Plató, aquest sistema propugna la llibertat, la igualtat davant la llei, el sufragi universal (dels que eren considerants ciutadans, en temps de Plató), etc. Per tant ja no prenen les decisions els més savis, els qui poden procurar el millor per tots i fer un estat tant just com sigui possible. Les decisions que ara seran preses per la majoria, i seran decisions que només beneficiaran a aquesta majoria, ja que els electors tendirien a mirar pels seus interessos, sense pensar en que és el millor per les minories i el que és millor per l’Estat en general. A tot això cal sumar-li els programes electorals demagògics, que, com els sofistes, fan un mal ús de la paraula, ja que la consideren una eina de poder capaç de convèncer. La democràcia demagògica és el que més critica Plató. Ell proposa llavors el filòsof-rei com ja hem comentat abans. Jo, en canvi, sostinc que és preferible un Estat, possiblement també utòpic, on el poble tingui el poder de atorgar o no el poder de l’Estat a un polític i retirar-li si cal. Però aquest polític ha de ser un savi, un expert en política, amb bons coneixements. El sistema per si sol hauria de rebutjar qualsevol polític mediocre. Es tracta doncs d’una espècie de democràcia aristòcrata. Per que això sigui possible, és necessària una bona educació, que converteixi tots els ciutadans en persones suficientment capacitades per elegir un governant, que els faci madurar. La funció del poble consisteix senzillament en eliminar falsos savis o polítics que posen els interessos personals davant dels col•lectius.
Precisament d’aquí ve la diferència entre l’opinió dels companys que han comentat anteriorment i el pensament de Plató. Plató és col•lectivista, el seu Estat utòpic també. Una persona que no sigui col•lectivista, que no vulgui rendir la ciutat més justa, la idea màxima de la qual no sigui el bé comú, no pot encaixar dins del sistema aristocràtic de cap manera. És qüestió de valors, els valors morals de Plató no coincideixen amb els dels meus companys (recordem que ell és intel•lectualista). Actualment, la societat és molt més individualista, per això és més partidaris d’un sistema en que tothom pugui dir la seva.
En definitiva, interpreto la concepció de la democràcia de Plató, més com una crítica a la demagògia o la estupidesa que pot comportar aquesta, perquè està clar que la democràcia no es tracta d’un sistema idíl•lic i que, per tant, té els seus inconvenients. Les altres tres malalties si que estic totalment en contra, perquè com ha dit l’Enric, és poden classificar sota el nom de dictadura, i estic convençut que aquest sistema és molt més injust.
novembre 12th, 2012 at 21:54
Què opines al respecte de les malalties de l’estat segons Plató?
En la meva opinió les quatre malalties de l’Estat fa que l’Estat utòpic de Plató no sigui possible. L’Estat dels millors , ple de cultura , excel•lència i conveniència de classes socials no es pot crear o mantenir per la causa de la degeneració de l’anima cap al món material, dels sentits , un mon ple d’engany i percepcions falses.
Primera , la timocràcia , la degeneració de la part irascible de l’anima, fa que la funció de protegir es canvii en la de dirigir la societat , i aixo no em sembla gaire bo , perquè arriba ser un tipus d’Estat que fa servir la força fins i tot a arribar d’un Estat de guerra a una dictadura militar, i aprofitar aquella força per els propis interessos.
No estic d’acord amb l’oligarquia, que es una malaltia de l’estat en que la classe dirigent es corromp , la part racional cau al món físic . A mes a mes , aquesta malaltia de la classe rica (i vull dir rica en diners , no en saviesa) que busca a augmentar la seva riquesa , també marca la diferencia social que hi ha entre la classe treballadora i ells. Un bon exemple es la industria del segle XIX en que no es considerava el que la classe mes pobre materialment, pensava.
Considero que l’oligarquia sembla amb la tirania , amb unes diferencies, perquè governa la classe poderosa , es a dir unes persones que tenien la missió de dirigir la societat , Peró que arriben a demostrar que son uns falsos savis. Personalment, crec que l’oligarquia es una malaltia dels ‘falsos savis’, perquè una persona sàvia i racional mai hauria caigut en el mon material desprès d’arribar a conèixer el Bé suprem( s’acosta al be suprem , perquè arribar a la veritat absoluta, el Be , es impossible).
La democràcia sembla una forma millora de dirigir un Estat , però que falla en tres punts: la incapacitat de les classes socials d’escollir un savi , un filosof rei , que realment sap com dirigir la societat i també l’igualat de les classes. La segona es refereix a valorar a tothom igualment, es a dir , un treballador ‘que no treballa’ amb un militar que realment protegeix, o un treballador vituos amb un lider dolent . Aquesta incapacitat de distingir els savis dels ‘falsos savis’ , els corruptes dels virtuosos fa que l’Estat no sigui bo. També estic d’acord amb la frase de Plató, ‘Quan una multitud exerceix l’autoritat, és més cruel encara que els tirans.’,perquè la multitud és sempre la majoria, que quasi sempre oblida de la minoria, governa per aprofitar-se, és l’anomenada tirania de la majoria, que es el tercer problema de la democràcia.
Com he escrit mes a dalt a l’oligarquia , la tirania es diferencia en unes coses. Primer , en l’oligarquia ja es coneix que la classes dirigent no es sàvia , Peró en la tirania , les coses es canvien. El ‘salvador’ , el fals savi, fa servir la demagògia per guanyar poder, enganyant la societat. La segona seria que en la primera governa un grup i en la segona nomes un, que pot arribar fins i tot a una dictadura.
També estic d’acord que aquestes malalties de la societat estan relacionades entre elles. Primer, es destaquen els que tenen el poder militar , que poden fer servir la força per guanyar poder i diners. Desprès , apareixen els que tenen els diners , i s’apoderen amb l’ajut dels militars que necessiten coses materials però també explotant la classe treballadora. A continuació , la classe treballadora, descontenta, arriba al poder , però oblida dels que no van participar en l’intent de guanyar poder. La classe rica i els militars provoca una guerra civil, i aixi , dins de la degeneració política extrema , apareix el fals savi , que fa servir la demagògia per arribar a manar. La societat , influïda , fa aparèixer un dictador.
novembre 12th, 2012 at 20:12
Què opines al respecte de les malalties de l’estat segons Plató?
Centralitzant en la filosofia platònica i aprofundint en la política, sorgeix la preocupació sobre quin és el model d’estat ideal, és a dir, un estat que sigui just i equilibrat pel que fa els diferents grups socials que podem trobar. Així Plató proposa un estat utòpic entès com un estat que difícilment es podrà dur a terme i que aportarà la justícia a tot el poble en el qual els governants siguin els savis.
En contraposició a l’estat utòpic –l’estat ideal per Plató-, aquest fa una crítica a algunes de les formes d’estat com: la timocràcia, la oligarquia, la democràcia i la tirania.
La principal crítica que en fa és que pel que fa aquestes formes d’estat, els governants són persones amb falta de coneixement com la que té un savi.
“Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. (…)tothom fa i diu el que vol. (…) La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.” –podem observar en el quadre inicial-, en paraules de Plató en aquest tipus d’estat se li dóna al poble massa llibertat d’escollir el que vol de manera que si en la societat actual plantegéssim la qüestió “Esteu a favor que els immigrants sense permís de treball se’ls expulsi al seu país?” probablement el poble respondria sense haver reflexionat suficientment en la resposta i podríem comprovar que el poble no està preparat per prendre decisions d’aquest grau. Vist des d’aquest punt de vista, portant la democràcia a un extrem, em posiciono a favor de Plató en que aquesta forma d’estat no és un model adequat.
Per altra banda, tampoc és ideal el model que predomina en l’actualitat en la qual utilitzem la democràcia per escollir a un governant, però aquest no ens dóna dret a escollir sobre problemes o qüestions que realment ens afecten de manera directa. És possible que un governant no doni al poble la possibilitat de decidir si volem o no la independència? Segurament en l’estat utòpic que Plató planteja, el savi que governés buscaria l’equilibri i reflexionaria molt més la qüestió.
Amb aquests fets es conclou que els governants de la nostra democràcia tampoc estan preparats per dirigir un estat. Però tot i així, qui escolliria el savi que governés en l’estat utòpic de Plató? Hauria de fer-ho el poble? Un grup de savis? Qui sap o qui decideix qui és el més savi? Quins criteris segueix una persona per poder determinar si una altre és o no sàvia? Pot ser fàcil idealitzar una forma d’estat, però el que realment té mèrit és aconseguir aplicar-la. I una vegada aplicada, que aquesta funcioni. Malgrat l’esforç que Plató fa en imaginar aquell estat “perfecte” –que com és lògic no serà perfecte per tothom-, no té un valor pràctic i queda tant sols escrit en uns llibres, com un pensament o reflexió.
Aprofundint en aquests quatre models d’estat que Plató proposa com a malalties, la democràcia és l’arquetip que jo considero més adient malgrat les diverses aplicacions o diferents formes d’enfocament que pot tenir. Esta clar que com tot, té avantatges i inconvenients tal com he anat argumentant al llarg de la reflexió, però pel que fa el criteri que mostra el filòsof grec, opino que és el que millor s’adequa al funcionament que hauria de tenir un poble o govern.
novembre 12th, 2012 at 17:02
Què opines al respecte de les malalties de l’estat segons Plató?
Quan he llegit l’origen de la timocràcia, que diu que es una degeneració de l’aristocràcia, he pensat, l’aristocràcia és la forma de govern dels millors, i jo em pregunto, qui decideix qui són ‘’els millors’’? Crec que qui hauria de decidir tal cosa, és el poble.
L’aristocràcia no seria una forma de govern justa, perquè només decidirien ‘’els millors’’ i ho farien pensant en què és el millor des del seu punt de vista, deixant de banda els punts de vista de la resta de ciutadans.
També estic d’acord amb què la timocràcia, és a dir, el govern per part dels militars, no seria gens adequada, ja que aquests estan entrenats d’una manera i els han ensenyat una sèrie de normes i comportaments molt diferents que a la gent que no exerceix de militar, per tant, no es pot governar a un poble com si fos un exèrcit, i molt menys mirant per la prosperitat personal.
L’oligarquia, tampoc és una forma de govern justa perquè qui decideix són els adinerats i poderosos, i ser ric o tenir poder, no implica tenir coneixement ni ser més savi que els que no en tenen. Plató defensava la idea del filòsof rei, que deia que aquest, la persona més sabia del poble, miraria pels interessos de tothom i no pels seus. Jo no hi estic d’acord perquè crec que una persona sola no podria mirar pels interessos de tothom, inconscientment escolliria el que més li agradés o li convingués. La qual cosa el podria portar a la tirania, que com ens defineix el quadre, un tirà és una persona o un ‘’salvador’’ que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint als altres.
Com també ha dit el Marcel, no estic d’acord en que la democràcia sigui un mal de l’estat, ja que com diu el quadre, la democràcia es caracteritza per la llibertat i la igualtat, i la direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors. Això vol dir, que qui mira pel bé del poble, és el propi poble, i ell és qui sap el que li convé i el que no.
Tot i que sigui el poble qui mira pel seu propi bé, tampoc serà mai just del tot, perquè sempre hi haurà discrepàncies sobre el que convé i el que no, hi ha moltes opinions diferents i mai es posarien totes d’acord. Jo no sé quines són les formes de govern més adequades, però sé quines no ho són*.
*Frase molt important de Plató: ‘’No sé què és la veritat, però sé què no és’’.
novembre 11th, 2012 at 18:31
Per davant de tot, cal destacar que l’ Estat perfecte no existeix, ni existirà mai, entre altres coses, perquè en la vida no hi ha res perfec-te. Així doncs, el que caldrà fer és crear estats que s’ hi apropin el més possible.
No estic d’ acord de cap manera amb la idea de col.lectivitat de Plató, ja que no assegura el benestar per a tothom. Jo penso que si en un grup de persones n’ hi ha una, encara que només sigui una, que està trista o no és feliç pel motiu que sigui, la resta de persones del grup no poden sentir-se felices, ja que n’ hi ha una en el seu voltant que pateix. Crec que no n’ hi ha prou amb que un país sigui molt ric, prefereixo que un país sigui d’ un nivell de riquesa mitjà i que tothom tingui aquest nivell, i que ningú sigui pobre, que no que un país sigui molt ric i potent però que la riquesa estigui en mans d’ uns quants, mentre una part de la població, per molt petita que sigui, visqui en la misèria. Crec que s’ ha d’ assegurar la felicitat per a tothom, també per a les minories.
Crec, igual que els que han escrit abans que jo, que la democràcia és la forma de govern que més s’ apropa a un Estat perfecte, tot i que n’ està molt lluny: quants països hi ha en el món actual que són governats per una democràcia i pateixen els efectes de la crisi? Això vol dir que alguna cosa es fa malament. Dit d’ una altra manera, que els governants no són prou savis per solucionar el problema, la qual cosa em mena a pensar que es podria estar donant un cas d’ injustí-cia, perquè potser està governant gent que no ha nascut per gover-nar.
En qualsevol cas, prefereixo triar el sistema menys dolent, perquè pitjors són els altres. Per exemple, una opinió pròpia que tinc és que, utilitzant el concepte de justícia de Plató, el sistema més injust és la timocràcia, perquè qui governa és un col.lectiu que hauria de dedicar-se a una altra cosa, amb la qual cosa l’ Estat no pot funcionar de cap manera, ja que qui governa no està preparat per fer-ho. És com si un metge construís un edifici o un arquitecte operés un malalt. Per tant, aquest és el sistema més injust, segons la meva opinió.
La oligarquia, per la seva banda, és més habitual avui en dia del que pensem. Hi ha molts països, sovint subdesenvolupats, en els quals una minoria dirigent viu envoltada de luxes i riqueses mentre el país es mor de gana. Des del meu punt de vista, la timocràcia, l’ oligarquia i la tirania, que esmentaré a continuació, són sistemes de govern realment nocius per a l’ estat en què són vigents.
La tirania, molt present en el segle XX en les figures de Mussolini, Hitler i fins i tot Stalin, que des del meu punt de vista fou el més perillós, perquè es va guanyar la confiança plena de les classes treballadores i aprofità les idees i accions recents de Lenin i fins i tot de Karl Marx per presentar-se com la solució per als problemes dels obrers, i al final els resultats van ser nefastos. Crec que una tirania és massa habitual en la història recent, i caldria que desaparegués.
Així doncs, crec que les tres malalties de l’ Estat proposades per Plató a part de la democràcia són molt properes a un exemple de com no ha de ser un estat, mostren el camí que no s’ ha de seguir. Jo agruparia la timocràcia, l’ oligarquia i la tirania sota el nom de dictadura, ja que, des del meu punt de vista, aquesta es compon de les tres anteriors: hi ha militars al govern, les classes dirigents s’enri-queixen i exploten la població, i les dictadures sovint apareixen assegurant que són la clara solució a un període inestable i tens. La democràcia i les tres malalties de l’ Estat restants segueixen direc-cions oposades: la democràcia va cap a la perfecció, malgrat estar-ne molt lluny, i la resta segueixen el camí oposat, van cap a la imperfec-ció més gran.
En el meu model d’ estat perfecte, primer de tot, es respectarien els drets humans i, després, es buscaria el benestar de cada un dels habitants del país.
Considero que per poder aconseguir això la gent hauria d informar-se, reflexionar i exercir el seu dret a vot i, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, els governants escollits i l’ oposició prioritzessin les necessitats del país abans que radicalitzar la seva ideologia a l’ hora de governar. Govern i oposició dialogarien, es respectarien i prendrien les decisions de forma conjunta, de manera que totes les opinions serien respectades i tingudes en compte a l’ hora de governar. Suposo que és un plantejament molt utòpic, però crec que d’ aquesta manera ningú sortiria plenament beneficiat però existiria un cert equilibri social.
novembre 11th, 2012 at 11:36
“Malalties de l’estat segons Plató”
Personalment, comprenc i comparteixo la majoria d’opinions de Plató sobre les Malalties de l’Estat, però no opino el mateix que Plató sobre la democràcia, crec que la llibertat i la igualtat haurien de ésser factors imprescindibles en un poble, desgraciadament no pot ser així perquè hi ha persones que en fan un mal ús, potser perquè posseeixen cert grau d’ignorància.
Crec que tothom hauria de posseir un cert nivell de saviesa per tal que tota la societat pogués viure sense ignorància i desigualtat, per tant, l’educació i la racionalitat haurien d’ésser prioritats per a tothom. Si una persona ignorant posseeix llibertat pot suposar un problema per a la societat. Si no existissin persones amb ignorància o amb tendències polítiques degeneratives es podria formar una societat democràtica amb igualtat i llibertat.
Aquest model d’Estat ideal o aristocràtic és molt difícil d’aconseguir perquè hi ha tota classe d’individus en la societat, per conseqüent el model democràtic ideal mai existirà perquè , com que governa el poble , s’iguala l’opinió de les persones sàvies amb la de les ignorants. Per conseqüència d’aquesta desigualtat entre saviesa i ignorància, mai poden governar els millors i per tant, la societat pot esdevenir injusta i patir una degeneració de la democràcia (tirania).
No crec que Plató realment vulgui imposar la seva teoria de la ciutat justa, crec que té la intenció de fer entendre a les persones existeix una relació entre l’anima i la ciutat, és a dir, si existeix la forma correcta sobre l’ús de l’ànima, podem extrapolar la idea i convertir-la en col•lectiva per fer la ciutat més justa.
La política, el coneixement i l’ètica estan relacionats entre ells i crec que sense un d’aquests aspectes els altres no poden funcionar bé, és a dir, la política d’una ciutat no pot ser bona si els governadors no són ètics o no posseeixen el coneixement. També crec qualsevol persona pot entrenar-se intel•lectualment per poder arribar a ser governador, no ha d’haver nascut amb un cert tipus d’ànima per poder governar, perquè sinó el model de Plató es semblant a un adoctrinament.
En definitiva, crec que hi hauria d’haver un sentiment de consciència col•lectiva per poder garantir la quasi inexistència d’ignorància i l’ús de la raó en una societat per tal de poder exercir la democràcia. Coincideixo amb Plató en les demés malalties però el meu model no consideraria la democràcia una malaltia, sinó un model ideal si no hi hagués ignorància. Crec que no estem lligats al destí que segons Plató ens marca la nostra ànima.
novembre 10th, 2012 at 23:31
Què opines al respecte de les malalties de l’estat segons Plató?
Per començar crec que cal definir què era l’estat per Plató i més concretament l’estat just.
Plató va viure a la Grècia de les Polis, on cada ciutat grega era un petit estat que tenia les seves pròpies lleis i la seva manera de funcionar. Podem entendre dons, que les malalties de l’estat, eren les malalties que podien afectar a la ciutat justa i ideal que Plató crea a la República.
Segons Plató, cada persona té dins seu tres tipus d’ànima, la racional, la irascible i la concupiscible. Segons la proporció en que es donin dins de l’individu, aquest tindrà unes característiques diferents, saviesa, fortalesa i temprança. Plató afirma que cada individu ha de realitzar una funció dins la ciutat d’acord amb les seves característiques. Defensa que els savis han de governar, els forts i valents defensar la ciutat i aquells que estan a la mercè dels seus instints primaris han de fer un treball manual.
La ciutat justa, sana, és aquella on cada persona realitza la tasca d’acord amb les seves característiques sense interferir en les tasques que realitzen els altres, la formació que rep cada individu depèn de les seves característiques i no hi ha mobilitat social entre les diferents classes.
Aquest model d’estat, es utòpic, forma part del món de les idees de Plató. A la realitat, al món sensible, el model no funciona i es pot veure deformat de diferents maneres, les malalties de l’estat que Plató descriu.
La timocràcia, per Plató és el govern dels militars, dels guerrers. Aquets utilitzen la seva força no pas per defensar la ciutat, sinó per beneficiar-se i imposar-se.
Plató ho considerava una malaltia perquè els guerrers no tenien les característiques per governar, eren més irascibles que racionals. Jo en canvi penso que l’exèrcit mai ha d’intervenir en la vida política d’un estat. Quan algú vol governar un país amb la legitimitat que li atorguen les armes, tan és la saviesa amb que pugui governar o la prosperitat que pugui assolir el país, es tracta d’un govern imposat, il•lícit que utilitza la por com a instrument.
Quan el poder de la ciutat, cau a mans d’aquells que el volen amb la finalitat d’enriquir-se, que utilitzen el treball dels altres ciutadans, els exploten, per el seu propi benefici parlem d’una altre malaltia diagnosticada per Plató, la Oligarquia.
L’objectiu del governant és actuar per garantir la felicitat de tots els ciutadans, aprofitar el poder polític per benefici d’un mateix, és per Plató violar un dels principis bàsics de la seva ciutat justa.
Personalment penso que l’ús del poder polític per el propi enriquiment és un dels principals llasts de la política actual. La corrupció, les influències exercides per les classes públiques no són una novetat en els nostres dies. Són segurament una de les causes del desencís i la poca confiança que la gent sent cap aquells que ens governen, el sentiment de ser estafat i enganyat.
La tirania consisteix en el govern d’un líder, d’un personatge carismàtic que reuneix en la seva persona els tres poders de l’estat, executiu, legislatiu i judicial. Sovint apareix per alçar de nou un país que viu una situació de crisi o d’inestabilitat i manté el poder utilitzant la por. Per Plató la il•legitimitat d’aquest poder rau en el fet que el personatge no és un filòsof-rei, sinó algú amb carisma i poder de convicció que aconsegueix imposar-se a la resta, no coneix el bé, no governa gràcies a la seva saviesa.
La tirania és força pròxima encara a Europa, personatges que han aconseguit el poder aprofitant moments turbulents i que un cop aconseguit han ocasionat grans crims contra el seu propi poble són encara força recents en la nostra història. Dictadors com Hitler, Mussolini o Franco, que van cometre atrocitats, van violar els Drets Humans i van fer viure la seva gent en un clima de misèria desgràcia i por són en la meva opinió el pitjor govern que un estat pot patir.
Per acabar he deixat la democràcia. El govern del poble. Segons Plató, és una malaltia de l’estat perquè aleshores el poder no es troba a mans dels millors, sinó a mans de tothom, sigui quin sigui el seu tipus d’ànima.
No puc estar més en contra de Plató en considerar la democràcia una malaltia de l’estat. El meu rebuig no és només en contra la seva opinió sobre la democràcia, sinó que em posiciono en contra de la seva idea de dividir la societat en tres grans classes en funció de les característiques de cadascú. Impossibilitant el trànsit de l’individu per els diferents estaments es negada per Plató diferenciant el tipus d’educació que rep cada individu, elimina una de les eines de mobilitat social més poderoses, el coneixement.
Malgrat que a la nostra societat no tothom ha rebut la mateixa educació i té un grau de formació i coneixement diferents, la igualtat de tots els éssers humans i la llibertat de cadascú per manifestar-la, crec que està per sobre de tot. Defenso un sufragi universal que permeti expressar els diferents pensaments i formes d’entendre i interactuar amb el món de cada individu. De la idea de Veritat única que Plató defensa, aquella que és ideal, immutable i veritable, a la meva percepció de que hi poden haver diferents maneres de fer una mateixa cosa, i fer-la ben feta.
La figura del Filòsof-rei em recorda les monarquies despòtiques que van regir Europa durant el segle XVIII, “tot pel poble, però sense el poble”. Aquest despotisme il•lustrat que per mantenir la monarquia absoluta, s’esforçava per facilitar la vida dels ciutadans, sense deixar-los ni veu ni vot.
Considero que totes les persones i tots els pobles tenen dret a decidir i aquest dret s’ha de garantir.
novembre 10th, 2012 at 18:20
L’Estat utòpic de Plató consisteix a que només governin els qui són designats a governar, els qui van néixer per a això, tal i com explica Plató en el Mite dels Metalls. El savis, representats per la mítica auriga, són els millors i ells han d’organitzar la polis. Si manen els militars, (protectors del poble), treballadors, privilegiats i adinerats o algun líder ambiciós, llavors Plató considera que hi ha una malaltia a l’Estat, ja que només tenen dret a manar els qui han nascut amb una ànima determinada (Al Mite dels Metalls són els aurigues), els savis.
Crec, que tal i com Plató ens mostra les seves, i de la manera que ens les planteja (amb lògica, coherència i ordre) el termes que ens ofereix són molt contradictoris, però a primer ull sembla que no; o sigui:
Jo també crec que el seu estat és una dictadura, si més no, perquè només un grup reduït pot manar, mentre que els altres, (socialment inferiors) han d’obeir les ordres i no s’han d’interposar en la funció social dels altres. Segons Plató, dins aquesta harmonia i equilibri s’hi troba la justícia i, per tant, la felicitat, bondat de tots i cadascun dels individus. En contradicció, dins aquesta relació d’aristocràcia-poble (al que ell anomena harmonia i equilibri), Crec que no porta la felicitat només que al governador, que pot manar sense que ningú hi interfereixi.
Si més no, també ens intenta plasmar justícia, però des del meu punt de vista és una justícia que es basa completament en la desigualtat ja que l’única utilitat o habilitat (fortalesa, saviesa, temprança ) vindrà donada directament de naixement; i no hi haurà opció a un canvi. Si evoluciones seràs sempre tu mateix, i mai podràs ascendir de grup social ni tampoc dedicar-te a quelcom diferent (ho considero molt injust i absurd); estaràs predestinat i prefixat a ser quelcom. Plató no té en compte que potser hi ha persones que poden servir per més d’una feina, i al contrari que també hi poden haver que no serveixin per a cap.
En quant a les malalties de l’estat, crec que no hi ha cap estat que sigui perfecte, ni que cap estat compleixi les ordres fil per randa. Però estic d’acord amb la Mireia al dir que la democràcia és l’estat que més s’assembla a l’utòpic, encara que també hi derivin conflictes interns, i externs (conseqüències d’una bona o mala actitud de l’estat des del punt de vista del poble). L’esperit individualista, buscant un bé propi, personal, eliminarà el col·lectivista (el que donaria beneficis comuns, per a tots) i així l’estat sí que «estarà malalt».
Per Plató, les malalties de l’Estat pretenen arribar a un estat perfecte (que no crec que existeixi) però cap d’elles hi arriba. Encara així, considero que la democràcia és la que més s’hi apropa.
Dins les malaties de l’estat, també hi situaria l’aristocràcia, l’estat ideal per Plató. Però crec que l’aristocràcia, tal com la timocràcia, la oligarquia i la tirania, al contrari de la democràcia, són de les que menys s’intenten apropar a un estat perfecte. I al no ser perfectes mai sempre contribueixen a la recerca de l’estat utòpic perfecte.
novembre 6th, 2012 at 19:54
L’estat utòpic de Plató consisteix en que governin els designats a governar, els que van néixer per a això tal i com explica Plató al mite dels metalls. Els savis, que són els millors, representats per la mítica auriga, són els que han de dirigir la polis. Si no governen aquests, Plató considera que l’estat “està malalt”, tant si governen els militars (designats a protegir) o els adinerats i poderosos, o el poble, o algun líder corrompedor. Els únics que tenen el dret (i el deure) de governar són els que tenen l’ànima d’una manera determinada.
Primer de tot, personalment i en termes generals, no estic d’acord amb les idees que planteja Plató. Encara que clarament ha heretat idees fonamentals del seu mestre Sòcrates, amb qui coincideixo bastant més, les ha canviat i adaptat de manera que a mi no em semblen justes. Però sobretot el que m’agrada menys és que tinc la sensació de que Plató intenta “disfressar” les seves idees, afirmacions i teories per tal de que semblin una cosa que no són. M’explico:
Per mi, la seva idea d’estat és clarament una dictadura: el poder està reservat a un grup reduït. Ha de ser aquest grup reduït el qui governa. Perquè? Per una qüestió de tipus d’ànima. I els altres grups socials no poden fer-hi res al respecte, ells només han de fer el que els hi pertoca segons com sigui la seva ànima. (Designar la feina i ocupació de cadascú segons la seva ànima em sembla, si més no, una mica ridícul.) Doncs bé, segons la meva opinió, la manera en què ho diu fa que sembli just i coherent i lògic i raonable el que diu (crec que una dictadura no és ni justa, ni coherent, ni lògica, ni raonable). Ell diu que busca la justícia, però (tot i que de moment no crec en la justícia) crec que el que ell defensa és el que s’acosta menys a justícia. Si jo hagués de posar un valor a justícia (tot i que de moment no hi crec) hi posaria igualtat. El seu sistema es basa clarament en la desigualtat.
En una desigualtat estricta, ja que la única utilitat o habilitat (saviesa, temperança o fortalesa) de cada persona està designada al néixer, sense tenir en compte que potser hi ha persones que serveixen per més d’una feina (per exemple, un bon treballador que també fos un bon governador), i al contrari, persones que no serveixen per a cap. Basant-se també en una desigualtat inamovible, ja que pots evolucionar, però sempre seguir sent el que ets. No pots canviar de tipus d’ànima, és a dir, seràs o treballador o militar o governador tota la teva vida, sense poder passar d’un a l’altre.
Fent referència a les malalties de l’estat, no crec en cap estat perfecte. Mirant-nos només la teoria, crec que el més correcte, lícit o legítim, és la democràcia. Però a la pràctica crec (de moment) que és impossible que existeixi un estat perfecte, ja que crec molt profundament en l’instint de supervivència de l’ésser humà i en el seu individualisme, no en el col•lectivisme. Vull dir que encara que sigui amb una mesura molt petita, tothom mira pel seu bé abans que pel bé del grup, i això desmunta dràsticament la idea de democràcia.
La meva opinió és que el que Plató denomina “malalties d’estat”, són idees d’estat que s’intenten apropar a un estat perfecte (que no crec que existeixi), però que cap d’elles hi arriba. La que crec que s’hi apropa més és la democràcia. I dins d’aquestes “malalties d’estat”, seguint el criteri esmentat abans, jo hi encabiria també l’aristocràcia, el que per Plató és l’estat ideal. Però crec que l’aristocràcia, tal com la tirania i l’oligarquia, i al contrari que la democràcia, són de les que s’acosten menys a un estat perfecte.
Una altra cosa que em costa de, podríem dir, suportar de Plató (i crec que de tots els filòsofs que he estudiat fins ara) és que creu que té raó (no dic que no en tingui). Per ell la seva manera de mirar el món, la societat, la polis, i de tot en general és la correcta. Vol imposar les seves idees (o això és el que m’ha semblat). Sóc relativista si crec que cadascú té la seva veritat, i no estic gens en contra de que cadascú exposi la seva, però que la vulgui imposar sobre les altres i que vulgui organitzar una ciutat d’una manera determinada perquè ell creu que ha de ser així, no em satisfà. Jo no crec que tinc raó. Simplement sé que tinc una opinió, i l’exposo i argumento, però no intento que ningú em cregui ni vull imposar-la sobre cap altra. No és ni correcta ni incorrecta, és una opinió.