Descartes. Primera meditació / De les coses que hom pot posar en dubte (B)
“El mot ‘crisi’ ve del grec krinein (decidir, distingir, escollir), arrel també de ‘crítica’ i de ‘criteri’. Durant les crisis és decisiu saber utilitzar el nostre millor criteri. Krisis és la paraula que utilitzava Hipòcrates per assenyalar el moment decisiu en el curs d’una malaltia, quan la situació millora o empitjora sobtadament. Aquesta accepció mèdica és l’únic sentit que crisi va tenir en llatí i en la majoria de llengües europees fins a principis del segle XVII, i continua essent el primer que dóna el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (el sentit polític de crisi sorgeix després, quan s’aplica metafòricament al cos social el que era propi del cos humà). Durant segles s’ha parlat amb tota naturalitat de la “bona crisi” que duu a la curació del malalt. En el nostre cas el malalt és el sistema: la nostra crisi global és, per tant, una oportunitat de guarir un sistema obsolet.” -pàg. 28-
PIGEM, Jordi. “Entendre la natura. Fonaments d’una cultura de la sostenibilitat”. (Papers de sostenibilitat ; 17) (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible Catalunya)
Si fem una mica de «trampa» i ens forcem a trobar un paral.lelisme entre els supòsits de crisi que manté Descartes amb el concepte de «bona crisi» anomenat al text citat, quin podria ser el resultat? Segurament, tenint en compte la Revolució Científica i el seu context podríem enfocar una resposta, oi?
gener 31st, 2013 at 22:39
Si Descartes tornés a néixer i llegís aquest article però conegués els governants i dirigents del món actual, no trobaria gens estranya aquesta afirmació, ja que és el que fa tothom actualment, culpar algú altre per treure`s la pròpia culpa del damunt. Descartes, amb la seva moral provisional, creia que si algú tenia una idea per millorar el món però, si la deia, els altres el podien arribar a matar, era millor que no la digués. Però en cap moment va dir que fos correcte descarregar les pròpies culpes en els altres. Per tant, crec que no li agradaria, perquè va en contra de les seves idees, però, coneixent els dirigents actual, ho trobaria bastant normal.
gener 31st, 2013 at 18:54
Si Descartes tornés a néixer i llegís aquest article publicat el 28 de novembre de 2008 a Londres…: http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/89455-principe-carlos-echa-culpa-de-crisis-a-descartes-chachi-no.html
Per què us en feu una idea, Carles d’Anglaterra utilitza aquesta afirmació per justificar la crisi:
“Al creer que podemos manipular todo, nos hemos abstraído de los principios de una economía sólida.“
Encara que no tracti especificament d’Espanya, què en penseu sobre el que s’exposa en aquest article?
gener 31st, 2013 at 19:29
Està bé, de fet penso que l’economia no es pot basar més en el consum i el creixement indefinit, una mica el que critica l’article. La falta de consciència de les persones envers el món exterior i les causes del que fem. Tot i així, dubto que Descartes es preocuparia gaire per la crisi mediambiental en si o la sobreexplotació, ja que segons la seva concepció mecanicista del món els animals i plantes no són més que màquines, si s’extingeixen no tindrien perquè afectar-nos. A més trobo una mica agosarat col·locar Descartes com a causa final de les crisis actuals, sembla que aquest article senyali Descartes com l’origen del tots els mals, potser haurien de culpar a més gent.
gener 31st, 2013 at 23:18
Estic d’acord amb el que dius Guillem. Com més llibertat per exposar el nostre pensament «lliure albir», més podem equivocar-nos; això és el que jo relacionaria am les paraules que he abstret de l’hereder Carles i que he copiat anteriorment. La imperfecció humana és la capacitat d’error i aquest és causat per l’ús de la llibertat i que mitjançant la raó podem atenuar-lo, aquestes tesis són exposades en la quarta meditació de Descartes, però.
gener 30th, 2013 at 18:29
Remarco l’aportació de l’Ariadna, crec que en el meu comentari ja expresso que cal crear un nou sistema,millorat i per ser clar, en busca de la perfecció tot i sabent, com en el mètode cartesià que no hi ha res perfecte i que vulguem o no, hem de conviure amb els defectes, ja siguin personals de cada persona o com és el cas, del sistema polític i econòmic actuals. El meu pensament posa molt en dubte que en un futur, per exemple existeixin polítics que no s’embutxaquin calers o que busquin el millor per al poble.
gener 30th, 2013 at 20:19
Crec que no es pot emprendre cap empresa, en aquest cas modificar per millorar un sistema polític i econòmic, donant per fet que allò que assolim no serà òptim i a més a més anticipant les possibles xacres que pugui tenir.
gener 30th, 2013 at 22:17
Respecte l’opinió de la Cristina, per altra banda, penso tambè que si no creus en allò que fas, és a dir, com dius tu matexia: «…donant per fet que allò que assolim no serà òptim», no podrem arribar a cap solució ni canvi, ja que ens neguem a l’oprtunitat de avançar cap a una » bona crisis», en aquest cas.
gener 31st, 2013 at 16:24
Esther, em penso que no has comprès el sentit de les meves paraules. Potser no he aconseguit transmetre que opino que no es pot començar una reforma o una millora pensant que allò que aconseguirem no serà perfecte.
Plató i Descartes estaven fermament convençuts que podrien assolir el coneixement, aquest optimisme potser desmesurat, és el motor per aconseguir les fites màximes.
gener 30th, 2013 at 22:10
Nil, coincideixo amb tu en que hem de conviure amb els defectes, i amb això vui dir, que penso que és molt difícil, per no dir impossible, assolir un canvi que et condueixi cap a la «bona crisis», ja que sempre existeix una opció d’error que et portarà a tornar a replantejar-te les coses.
gener 29th, 2013 at 18:26
Aquest comentari bàsicament és una crítica als comentaris de la gent que creu fermament en la idea de que posant en dubte la crisi actual i arribant e entendre als errors, es podrà solucionar. Jo crec que això és bastant impossible. La nostra societat, que ja sap els errors de la crisi, penso que no és capaç de fer un canvi i evitar així futures crisis. Les crisis són inevitables i ha estat així des de fa moltes dècades. Fins i tot faig l’atreviment a predir que una societat consumista com la occidental tornarà a caure en crisi després d’haver superat l’actual. (crisi de l’energia).
PD:En resum, el concepte del dubte metòdic hem sembla bona idea, però no crec en la seva aplicació en la nostra societat
gener 29th, 2013 at 20:42
Crec que el fet que les crisis es repeteixin no vol dir que el dubte metòdic falla. Cada crisi es deu a causes diferents, i normalment no es cometen els mateixos errors. Llavors, sí, hi hauran més crisis, però seran diferents d’aquesta, que hipotèticament pot ser solucionada trobant-ne els errors. Però si els errors són diferents en la pròxima crisi, llavors evitar-los és difícil, perquè es necessita molta previsió i la gent que ho pot preveure, potser no hi està interessada. El dubte metòdic troba els errors en una teoria concreta, però no en tots els casos concrets. El problema amb l’economia és que un cop trobem l’error el mal ja està fet. I com dius, és difícil de canviar. És a dir, no eliminaràs les crisis, però eliminaràs l’actual i això et permetrà avançar.
gener 30th, 2013 at 18:27
Bé, per solucionar qualsevol cosa, primer has de trobar l’error i llavors solucionar-lo. Fins aquí tots d’acord. Això s’ha aplicat a tots els problemes, crisis, etc. Ara bé, el segon pas que dius que els humans no cometem els mateixos errors, un cop solucionats d’iguals o similars no n’estic tant segur. Crisis esdevingudes per culpa de consumir més del que pots (simplificat) n’han passat avanç que la nostra, com la Gran Crisi a EUA. El problma el trobo en que uns quants que governen s’aprofiten de les crisis, ells se’n beneficien. Pel que fa això no he trobat cap canvi des de fa segles, ni veig canvis actualment.
Com diu la dita: «l’home és l’únic animal que cau en la mateixa trampa dues vegades»
gener 30th, 2013 at 18:31
Trobo encertada aquesta aportació, la bona crisi ha de guarir tots els sistemes fins i tot els governants!
gener 30th, 2013 at 18:59
Jo crec, que la majoria de les crisis que s’esdevenen en l’història tenen les seves causes particulars, per exemple, la crisi de l’Energia com has mencionat no serà per la mateixa causa de la crisi que estem vivint actualment. Podem dir que hi han diferents tipus de crisis, però estic d’acord quan més endavant dius que l’home pot cometre l’error dos vegades, ja que el crack del 29 es va produïr a causa de l’inflació i la sobreproducció, cosa que sòn exactament les mateixes causes d’aquesta crisi ja que es va edificar excessivament així produïnt que explotes la bombolla immobiliària( entre moltes altres raons). Jo crec que si de veritat no haguessin volgut que passés aquesta crisi actual, ho haurien pogut evitar i segurament també sabent que d’aquí un temps hi haura una altre crisi d’aquest estil i el més probable és que tinguin metòdes per evitar-ho, per el que passa es que ja els interessa que passin aquestes crisis al llarg de l’història en benefici de les grans multinacionals i altres empreses.
gener 30th, 2013 at 21:28
M’agradaria afegir que en la meva opinió, l’error es inevitable. Penso que en el mateix moment en què gaudim de la llibertat de decidir automàticament existeix l’opció de errar, i per tant, sempre necessitarem dubtar del que fem, ja que pot ser què el que et sembla tan nítid i indubtable, no ho sigui, i, personalment, penso que mai ho serà, ja que dubtaràs d’aquest un cop i un altre, i així successivament, creant un procés de dubte constant que és el que et farà evolucionar i avançar.
gener 30th, 2013 at 22:21
Dit això, em posiciono dient que no hi ha cap solució realment òptima que pugui fer canviar la crisis cap a «bona crisis», ja que com he dit, penso que desprès de cada aparent solució hi haurà un qüestionament que farà que ja no sigui una solució nítida i indubtable com creies, i per tant, tornarà a ser errònia i altre cop, hi haurà crisis, per tant no ho solucionarà.
gener 31st, 2013 at 14:45
Jo crec que si trobes una solució clara i nítida com dius, no necessàriament llavors la tornaràs a qüestionar. Si la tornes a qüestionar és que ja d’entrada no ha superat un bon raonament, per tant has fet l’error abans. Opino que no es pot tenir una solució clara i nítida i al mateix tems «aparent» com tu dius.
gener 31st, 2013 at 14:52
Per altra banda, referint-me a la teva afirmació de que l’error és inevitable, llavors tu mateixa dius que existeix l’opció d’errar, cosa que fa que l’error sigui evitable no? Vull dir que 2+2=4, aquí l’error és evitable, coneixem la solució real, i 2+2=4 és nítid i distint, dubtant d’això no s’arriba enlloc. El dubte està bé per avançar, la finalitat és trobar veritats de les quals no se’n pugui dubtar més, dubtar un cop i un altre de coses de les quals ja n’has dubtat abans i no n’has tret res seria inservible.
gener 29th, 2013 at 17:39
Està clar que la «bona crisi» és convenient en aquest sistema el qual possiblement encara es pugui arreglar. D’acord amb el mètode cartesià mitjançant el dubte metòdic s’ha d’utilitzar la raó per en un futur crear un sistema amb el qual creure i no posar en dubte basant-lo amb arguments ferms. Podem relacionar-ho amb la Rev. Científica ja que gràcies a ella, va haver molts avenços científics. És conjuntament amb l’esmentat anteriorment, una diferent aplicació de la «bona crisi», avançant i millorant.
gener 30th, 2013 at 15:30
No crec que el sistema es pugui arreclar, en tot cas, se n’hauria de crear un de nou i que aquest superés les regles del mètode cartesià, ara bé, en essència no seria el mateix, perquè si un cop ha fallat, s’hauran de canviar els seus atributs o bé crear-ne un de completament diferent.
La Revolució Científica, principalment, va comportar el refusament de les doctrines prevalgudes des de l’antiga Grècia. Un exemple fou René Descartes, que va demostrar que les matemàtiques poden ser utilitzades per a descriure les formes i les mides dels cossos, la Res Extensa.
gener 31st, 2013 at 14:41
Ariadna, trobo impossible que es canviï mai de sistema, és més, no crec en cap altre, com l’anarquisme o comunisme, i menys avui en dia. Crec que hi ha d’haver persones que dirigeixin una economia, el nostre problema és la mentalitat d’aquestes. És això el que ha de canviar, arreglar-se. El problema és que els que manen no ho volen fer. Quin sistema creus que seria més òptim per a la nostra situació?
gener 31st, 2013 at 17:21
Estic molt d’acord amb l’opinió del Jaume, però potser em d’arribar a la conclusió que el nostre sistema ja està organitzat perquè els que manen facin el que vulguin amb nosaltres, és a dir, cambiar l’opinió d’aquests es impossible jo crec, fer-los veure que no només es tot benefici propi sinò benefici comú. És segurament el error més gran de la nostre sistema econòmic i per mi aquest error es incorregible, sempre hi hauran persones que buscaran el seu propi benefici.
gener 31st, 2013 at 18:33
El que apuntes, Ferran, és interessant: no ens podem fiar de ningú i les persones que busquin el bé comú serien ben poques.
gener 31st, 2013 at 18:30
Més que una crisi econòmica, l’actual és una crisi de valors. En l’actualitat, ens trobem condicionats per les circumstàncies externes i on, el nostre estat d’ànim es rau al que succeeixi al nostre entorn.
A alguns governants se’ls escapa de les mans degut a la possibilitat que se’ls dóna de dirigir un sistema. Descartes davant aquesta actitud, defensa una posició de canvi on qui ha de canviar són les persones, no el món en el que vivim: moral provisional.
Estic a favor d’un sistema dirigit per persones que sàpiguen modificar els propis desitjos abans que l’ordre del món i que siguin fermes i decidides amb les seves opinions, acceptant la possibilitat d’error.
gener 31st, 2013 at 19:36
Esti d’acord, segons Descartes l’error bé de donar massa importància a la voluntat i menys a l’enteniment. Està clar que aquests dirigents que dius que ens porten a la crisi no fan servir gaire la raó, sinó la pròpia voluntat. Podria ser això la causa de tenir un sistema que falla, però només per un sector determinat de la societat i el món?
gener 29th, 2013 at 17:02
Estic d’acord amb el paral·lelisme que fa el Jaume Boldú, però completaria la seva participació afegint-hi les conseqüències de l’aplicació del millor criteri per Descartes, ja que aquest ens deslliura de tota mena de prejudicis i volicions i ens ajuda a no deixar-nos influir pels sentits. L’individu podrà ser més lliure en proporció a la separació entre la voluntat i l’enteniment; per poder-ho aconseguir aquest haurà d’acceptar que la seva creença inicial podia ser equivocada.
gener 28th, 2013 at 16:14
El concepte «bona crisi» anomenat al text, es pot relacionar, segons Descartes, amb aquell punt en què posem en dubte el coneixement per a trobar un millor fonament a la raó, és a dir, que dubtem per a arribar a l’indubtable. Així doncs, la «bona crisi» és aquesta posició i oportunitat que se’ns planteja d’assolir un fonament sòlid i anar més enllà de les posicions escèptiques, (com a mínim mentre no es tinguin cap altre fonament en la ciència què el que s’ha tingut fins el moment). Per tant, si apliquem això al moviment de la Revolució Científica, podem dir que aquest va ser l’aplicació del dubte metòdic de Descartes i per tant, el punt de partida cap a una solució òptima.
Per a reflexionar sobre l’activitat, m’he ajudat amb una frase extreta de la primera meditació metafísica de Descartes:“ (…) m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir generalment totes les meves antigues opinions.”
gener 28th, 2013 at 15:59
Ara que estem en crisi, caldria fer passar per la raó la situació actual
i tot utilitzant el mètode científic que Descartes va aportar, dirigir-la
cap a la progressió i fer-ne d’aquesta crisi una de bona per tal de
millorar, amb criteri, el sistema.
gener 27th, 2013 at 12:58
Descartes, a traves del dubte metòdic, va posar en dubte els principis de la ciènica per arribar a formar uns fonaments sòlids per aquesta. Això representaria una situació molt semblant a la de la revolució cinetífica ja que gràcies aquesta revolució van progressar i millorar els coneixements científics de l’época ( bona crisi). Per tan podem establir un paral·lelisme entre la bona crisi i el dubte metòdic de Descartes, això ens portaria a reflexionar si en la situació actual de crisi ens hem de plantejar un dubte metòdic com el de Descartes per assolir una bona crisi.
gener 30th, 2013 at 14:36
Estic d’acord amb la majoria de coses que dius Ferran, però crec que el fet de plantejar-nos el dubte metòdic per tal d’arribar a solucionar la crisi actual no seria útil. Crec que sempre hi ha temporades d’increment econòmic i de devatllades, les quals són difícils o impossibles d’evitar perquè hi afecten molts factors (països, condicions econòmiques, canvis en la societat,etc.)
gener 30th, 2013 at 21:47
Bé, Ferran m’identifico força amb l’idea de la teva participació, penso que ens aquests moments seria oportú plantejar-nos un dubte metòdic com el de Descartes, però alhora penso que aquest ens portaria a una principal «idea-solució» nítida i ben formada altre vegada ( com anteriorment, és a dir, com la que creiem abans de que aquesta mateixa falles), i que poc a poc, tornaria a trontollar, ja que tornaríem a posar-la en dubte. Per tant, em fa pensar que potser no seria un bon mètode per resoldre la situació, no creus?
gener 31st, 2013 at 15:57
Bé, en certa part estic d’acord amb la vostre opinió, però penso que si em arribat a aquesta situació de crisi econòmica diferents cops es per què multinacionals o persones amb molta inflouencia ens hi han portat expressament en benefici propi, per tan crec que si tothom mires per un bé comú ( no vol dir qe estigui a favor del comunisme), i que fes prosperar a tothom sense arribar a aquestes sitacions de crisi, però aquest fet és impossible i per tan en aquest cas estic d’acord amb vosaltres, les crisis seran inevitables a causa de nosaltres mateixos, és a dir, som nosaltres la que hi fem arribar a aquesta situació.
gener 26th, 2013 at 19:58
Tot i que la crisi econòmica actual sembli contingent, l’aplicació de la raó i el dubte (que posen en crisi el coneixement) portaran a una solució indubtable i efectiva (un nou sistema que no podrem posar en dubte), ja que s’hauran eliminat tots els tipus de sistemes dels quals es podien dubtar.
Però, que és el que hem de posar en dubte? Per Descartes són els principis en què es fonamentaven totes les antigues opinions, de manera que no caldria analitzar-les una per una.
Per tant, és moment de meditar i conèixer.
Us deixo aquí un enllaç sobre «el dubte»: http://www.alcoberro.info/planes/descartes3.htm
gener 29th, 2013 at 20:26
Crec que l’aplicació del dubte metòdic en els sistemes econòmics només demostraria que tots fallen, no crec que permeti trobar-ne un de indubtable com dius, i en tant que l’economia s’ha de valorar en molts aspectes, ens trobariem en la situació que al separar l’economia per parts, trobaríem parts bones i dolentes en cada sistema. Els humans no som perfectes, i trobar una teoria perfecte ens seria molt difícil o impossible. Tot i així,opino podem millorar aspectes de l’economia, no tota l’economia.
gener 30th, 2013 at 15:00
Hola, Guillem. Bé, penso que potser caldria matitzar a què em referia utilitzant el concepte ‘sistema indubtable’: penso que el sistema el podriem catalogar d’indubtable quan no el posem en dubte en un principi; és a dir, quan l’individu no sap que les seves idees inicials poden ser errònies. No obstant això, a partir de l’aplicació del dubte, podem saber quins sistemes no funcionen, però els que serien viables encara els desconeixem. Crec, però, que tant errar ens conduiria a un sistema que s’aguantaria sobre fonaments més sòlids i durant un període més llarg de temps, ja que com tu dius, els humans no som perfectes i el que creem tampoc, així doncs, les imperfeccions també formen part de la vida humana.
gener 26th, 2013 at 16:38
La Revolució Científica es va donar en un moment de crisi: es desenvolupaven moltes pràctiques a mig camí entre la ciència i l’alquímia, pràctiques confuses i de por rigor.
Descartes amb el Discurs del Mètode, va separar els dos conceptes i va aportar rigor a la ciència, aquesta es va fonamentar sobre pilars sòlids i certs, obtinguts com a resultat de l’aplicació del dubte metòdic. A partir d’aquell moment la ciència va avançar i evolucionar sense aturador.
Així dons, una crisi pot ser bona o positiva, com el cas de la Revolució Científica, si el seu resultat és una millora. Aquesta idea es pot aplicar als moments de crisi actual, la Crisi pot ser una oportunitat per avaluar si els pilars del nostre sistema són realment sòlids i òptims o si cal que es modifiquin.
gener 30th, 2013 at 18:09
No estic d’acord amb tu en que el mètode de Descartes va ser fruit per trobar una solució a la gran crisi econòmica i social d’aquells temps i això determines que aquella fós una «bona crisi». Crec que Descartes va fer la seva teoria del mètode i això va fer avançar la ciència que, afortunadament, va ajudar en més o menys mesura a solucionar la crisi. Això hagués pogut passar en temps de bonança i potser ara no se’l relacionaria amb un «solucionador de crisis».
gener 30th, 2013 at 20:05
En cap moment parlo d’una crisi econòmica contemporània a Descartes, de fet, deixo força clar que la crisi que hi havia en aquell moment era en l’àmbit científic: calia delimitar allò que era ciència d’allò que no ho era per tal de que la primera pogués avançar, i Descartes hi va participar.
Ho he utilitzat a tall d’exemple per explicar que en els moments de confusió i de problemes, com el que es donava aleshores i el que es dona ara (tot i que són de naturalesa diferent) es poden aprofitar per analitzar el sistema, per què no amb el dubte metòdic?, i intentar trobar-ne les mancances i millorar-les.
gener 31st, 2013 at 14:58
D’acord, pensava que et referies a la crisi en general d’aquell temps, tot i que no considero que fós una crisi científica. Simplement era una època d’investigació i ell va aportar una gran ajuda amb el mètode científic.
gener 26th, 2013 at 12:54
Estic d’acord amb els dos comentaris anteriors, perquè crec que ens trobem en una «crisi», que segons Hipòcrates és el moment decisiu en la malaltia d’una persona, a partir del qual el malalt pot millorar molt o empitjorar molt. Per tant, cal que utilitzem el mètode de Descartes i posem en dubte tot allò que estem fent ara que ens ha dut a aquesta crisi, i hem de fer servir la raó per trobar els fonaments d’un sistema econòmic i polític més potent. Ara és el moment clau per saber si l’economia millorarà molt o empitjorarà molt, així doncs, si en els segles XVI i XVII es va dur a terme una Revolució Científica, ara hi hauria d’haver una Revolució Econòmica.
gener 31st, 2013 at 16:32
Crec que ja ha empitjorat i molt, i la revolució econòmica no cal que es produeixi ja que per mi seria la perdició total del sistema. Cal una deguda organització i entesa i que tots anem a una. És fàcil, però ho compliquem molt tot.
gener 25th, 2013 at 19:23
Estic d’acord amb la resposta del Guillem , però trobo a faltar la relació de la «bona crisi» amb Descartes. El paral•lelisme que jo hi veig és que; mentre que en el text citat es diu: «Durant les crisis és decisiu saber utilitzar el nostre millor criteri», Descartes, en la I Meditació, diu que el problema és si el que creiem és vertader o fictici i per arribar a una conclusió utilitza el dubte i la raó (el nostre millor criteri) amb l’objectiu de trobar fonaments sòlids per a les ciències.
gener 29th, 2013 at 17:07
Estic d’acord amb el paral·lelisme que fa el Jaume Boldú, però completaria la seva participació afegint-hi les conseqüències de l’aplicació del millor criteri per Descartes, ja que aquest ens deslliura de tota mena de prejudicis i volicions i ens ajuda a no deixar-nos influir pels sentits. L’individu podrà ser més lliure en proporció a la separació entre la voluntat i l’enteniment; per poder-ho aconseguir aquest haurà d’acceptar que la seva creença inicial podia ser equivocada.
gener 25th, 2013 at 18:00
Estic d’acord amb la resposta del Guillem , però trobo a faltar la relació de la «bona crisi» amb Descartes. El paral·lelisme que jo hi veig és que; mentre que en el text citat es diu: «Durant les crisis és decisiu saber utilitzar el nostre millor criteri», Descartes, en la I Meditació, diu que el problema és si el que creiem és vertader o fictici i per arribar a una conclusió utilitza el dubte i la raó (el nostre millor criteri) amb l’objectiu de trobar fonaments sòlids per a les ciències.
gener 24th, 2013 at 17:02
Si considerem el sistema fins ara com un sistema defectuós i el posem en dubte, això ens permet començar a pensar en un sistema menys fal·lible. És aprofitar la crisi per adonar-nos que estàvem equivocats en el nostre model polític i econòmic per buscar-ne un que ens estalviï els problemes que els actuals ens han portat. La revolució científica va ser un canvi de mentalitat, ara es podria donar la mateixa situació.
gener 29th, 2013 at 20:36
Em responc a mi mateix per comentar que discrepo amb un comentari del text que anomena crisi global. L’anomenem global, però no ho és. Molts països asiàtics i sudamericans estan creixent a un ritme trepidant. Cosa que demostra que la crisi no és tant global.
gener 30th, 2013 at 18:42
No penso igual, opino que si que tens raó quan dius que hi ha països que creixen, però en determinades coses depenent en la situació demogràfica o els béns que es puguin obtenir en aquests llocs només, en aquests temps de crisi obviament si els països rics i desenvolupats no creixen, els més pobres en sentit globalitzat tampoc o encara menys ja que són subdesenvolupats i per moltes matèries primeres,etc. que tinguin, a la llarga segurament s’enfonsin.
gener 30th, 2013 at 19:51
Et crec, el tema el domines millor.
gener 30th, 2013 at 22:30
Coincideixo amb la teva argumentació Nil, ja que al meu entès, tot el món està relacionat i globalitzat entre si.