Plató, epistemologia (el coneixement)
M’ajudeu a cercar fragments de La República de Plató (anota la citació adequadament) on es vegin clarament els conceptes del quadre de la seva epistemologia? Quina actualitat podria tenir avui en dia aquesta concepció?
novembre 7th, 2014 at 22:26
PLATÓ. La República. pàg.66. Atena. La Magrana. 2012-2013.
“A la ciutat que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber tal que no delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ ella, ans delibera sobre la seva totalitat, a veure la girada amb què ella tractarà al més bé possible amb ella mateixa i amb les altres ciutats”.
“Un tal saber existeix”.
“entre tots aquells als quals el saber els confereix un nom, de tots aquests els guardians perfectes són en el nombre més reduït”.
En aquets fragment, Plató parla sobre els graus de coneixement que hi ha a la ciutat, és a dir,el tipus de saber que tenen els ciutadans. Segons el símil de la línea, aquests graus de coneixement comencen en el món visible a través de les imatges ( ombres o reflexos), com en el cas del mite de la caverna, en el qual els presoners van desenvolupant el seu grau de coneixement a mesura que surten al món intel•ligible; en els dos casos les imatges són el punt de partida. El següent pas és el coneixement de les coses ( la naturalesa) al sortir a l’exterior , i amb aquesta, l’adquisició del concepte de la física, una part de la ciència. A partir d’aquest punt, es comencen a dominar habilitats superiors en el coneixement, com la geometria i el càlcul, és a dir s’adquireix la percepció de les matemàtiques i el pensament discursiu. Posteriorment, s’arriba a la intel•ligència a través de la dialèctica, i com a punt màxim de saviesa al qual nomes pot arribar el filòsof rei, al món de les idees.
Tenint en compte també el dualisme epistemològic, és a dir ,la capacitat de coneixement i d’ opinió, la raó i els sentits, Plató fa una distinció entre tots els ciutadans i els anomenats guardians perfectes. Aquests són un part mínima de la ciutadania i gràcies al seu saber, tota la ciutat serà savia, ja que com a figura de filòsofs reis, han de mostrar als altres la saviesa, a través de la dialèctica i gràcies a la teoria de la reminiscència i preexistència de l’ànima en el món de les idees.
Aquest model de ciutat no està tan allunyat de la situació actual, ja que continua havent una minoria situada en un càrrec de poder respecte la resta de la població. Ara bé, el que és difícil de determinar és si aquesta “èlit” està formada per aquells que tenen el màxim coneixement, és a dir, per autèntics filòsofs. El que sí és evident és que alguns d’ells demostren per sí sols que no tenen aquesta saviesa, ja que es pensen saber coses que realment no saben, i no utilitzen la dialèctica com a eina, sinó que imposen el seu punt de vista. És el cas del ministre d’educacció José Ignacio Wert, que amb repetides afirmacions com «La educación pública ha dejado de contribuir a la sociedad. Hay que centrarse en la calidad» o «Se debería inculcar a los alumnos universitarios a que no piensen solo en estudiar lo que les apetece (…) sino a que piensen en términos de necesidades y de su posible empleabilidad», deixa clar el seu punt de vista i intenta imposar-lo, sense entrar en dialèctica o raonament amb el sector de la població al qual afecten directament les reformes en educació. D’altra banda, també hi ha polítics com els militants de l’actual i recent sorgit partit Podemos que tenen una manera diferent d’actuar, pot ser més propera al diàleg amb la població, però que al cap i a la fi, no es pot tenir la certesa que arribin a desenvolupar bones solucions per als problemes plantejats, ja que no han tingut oportunitat de governar i demostrar les idees que són capaços de desenvolupar, i de manera indirecte, tampoc la seva saviesa.
En conclusió i relacionant els sistemes anteriors i l’actual, es deixa clar que s’intenta arribar a la saviesa, i amb aquest objectiu, es busca als millors per a ocupar els càrrecs dirigents, encara que no es pugui tenir la certesa de l’existència d’aquests savis i de l’autèntic coneixement.
novembre 3rd, 2014 at 20:56
PLATÓ. La República, pàg.64. Atena. La Magrana. 2012-2013.
“Es així: el gos- vaig respondre- discerneix la figura de l’amic de la de l’enemic no pas per altra cosa, sinó perquè coneix l’una i desconeix l’altra. Per tant, no serà amic del saber el qui limita el que li és familiar i el que no per tal com ho sàpiga o no?”
Aquest fragment escrit per Plató en el llibre La República, manifesta el credo del mite de la caverna d’una manera més epistemològica que ontològica, la raó la trobem en que en el cas de l’epistemologia ens centrem en el que sabem i en el que no sabem, més que en que es basa la realitat i les il•lusions, o doxa de la realitat, que vindria sent el cas de l’ontologia.
En el text Plató compara l’actitud del gos amb la del home savi, el gos és capaç d’apreciar si un individu es conegut o no, i en relació amb això actua de diferent manera, l’home savi té una actitud similar, sap diferenciar quan un pensament es tracta de la seva pròpia doxa o es epistemologia. Aquest home tindrà, al igual que amb el gos, una actitud diferent per cada classe de persona, aquells que vulguin sortir de la cova, seran aquells que, en el cas del gos tindria una actitud acollidora, mentre que, la resta dels individus que si neguen són els que el gos actuaria amb més perspicàcia, per tal de fer-los veure que se’ls pot ensenyar la veritat. La gran diferencia entre el gos i el savi, és que el savi que hauria de treure de la cova la resta, el filòsof-rei, no es pot conèixer amb certesa, mentre que el gos, sempre sap que és un gos i quina actitud es la que li pertoca.
En l’actualitat és força difícil trobar un cas en el que puguem trobar tal filòsof-rei, el qual se’l pugui comparar amb l’actitud del gos. Això és degut altre cop a que és pràcticament impossible quan estem parlant d’un verdader filòsof-rei. En canvi, fàcilment podem trobar varis individus els quals creuen ser-ho, i per tant es veuen obligats a impartir la seva veritat, la qual s’ha donat ser sempre una doxa. Exemples en podem trobar des de grans dictadors com Hitler, el qual creia que la veritat es trobava en una raça, també el podem trobar en l’església, abans d’una manera més contundent amb la Santa Inquisició, però sense anar més lluny podem trobar-ho en una gran quantitat de polítics de l’actualitat. Un exemple molt clar seria el cas del exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón quan declarava que: La malformació del fetus ja no serà una raó per avortar. Y en varies explicacions donaven a entendre que l’origen d’aquesta llei contra l’avortament es basava en la defensa dels fetus i del seu dret a viure. En aquest cas, imposava la seva veritat.
Posteriorment aquesta es contradeia èticament al reduir en la llei de dependència la qual ajudava a viure d’una manera més decent els nens amb problemes.
Com a conclusió podem afinar que la relació entre el màxim filòsof, el que discerneix la veritat de la mentirà, i l’actitud del gos en vers els diferents individus que l’envolten, no es basa en res més que la postura d’ambdós, car el filòsof mencionat el podríem arribar a catalogar com inversemblant.