Plató, antropologia (l’ésser humà)
M’ajudeu a cercar fragments de La República de Plató (anota la citació adequadament) on es vegin clarament els conceptes del quadre de la seva antropologia? Quina actualitat podria tenir avui en dia aquesta concepció?
novembre 10th, 2014 at 17:50
«De manera que»- vaig proposar -«amb això delimitarem dues formes dins la nostra ànima. Però la còlera, allò amb què ens enfadàvem, és un tercer element, o bé serà de la mateixa naturalesa d’un dels dos?
«Segurament de la d’un dels dos, del concupiscible».
PLATÓ. «La República». pp.86. Atena. La Magrana. 2014/2015
«I la fogositat serà diversa de la raó, o només una modalitat d’ella, de manera que a l’ànima hi ha no tres, sinó dues formes, el racional i el concupiscible? O bé tal com la ciutat, la mantenien tres classes, els negociants, els auxiliars i els deliberants, així a l’ànima hi ha una tercera forma essencial, la fogositat, auxiliar, del component racional, mentre aquest no sigui destruït per una educació dolenta?»
«Aquesta tercera forma és innegable»- digué.
«Sí»-vaig dir jo-«se’ns mostra quelcom divers de l’element racional, tal com també la fogositat se’ns mostrà ésser quelcom divers»
PLATÓ. «La República». pp.87. Atena. La Magrana. 2014/2015
En aquests dos fragments Plató, després de descriure i identificar les dos parts del dualisme ànima-cos, parla de la fogositat i la còlera, i identifica la part de l’ànima on s’haurien de referir. A l’últim fragment, Plató parteix l’ànima en el que vindrien a ser tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible. Aquesta última és la que inclouria la còlera i la fogositat, així com també els instints humans i la temperança (menys control que la part irascible).
El dualisme ànima-cos presentat per Plató divideix l’ésser en dues parts. L’ànima que seria la part immortal, perfecta, i el cos que és la part física i mortal de l’ésser. En l’antropologia de plató, l’ànima es descriu com a lliure, anterior al cos al qual està tancada. Tot i que l’antropologia està designada com un estudi a part de totes les característiques i teories que deia Plató, sempre s’ha servit d’una part d’aspectes etimològics, metafísics, o bé ètics.
En centrar-nos amb les tres parts de l’ànima distingim entre la saviesa, la fortalesa i la temperança. Cada persona té una part de l’ànima més desenvolupada, ja que no es pot dominar les tres coses igual de bé. Actualment també es podria dir que l’ànima està dividida, ja que cada persona el constitueix un caràcter diferent i és més propens a, per exemple, tenir control sobre si mateix o bé tenir molta més intel·ligència. De fet, la creença de que l’ànima perdura, i és el cos que la manté atrapada encara és vigent en algunes de les religions actuals que mostren un respecte intocable envers l’ànima.
Cada ésser humà té una mica de cada part de l’ànima i no sempre són controlables. Només cal fixar-se en alguns aspectes de la vida quotidiana per adonar-se que cadascú és més propens a la racionalitat, la irascibilitat, o per a l’ànima concupiscible. No tothom té la mateixa fortalesa, ni tampoc tothom té la mateixa temperança ni per suposat, tothom pot tenir el mateix pensament, així com tampoc ser igual de savis en tot.
El fet que l’ànima sigui quelcom que sobreviu, que és immortal i que sols evoluciona, pot relacionar-se amb el tema de la reminiscència d’aprendre és recordar, ja que si l’ànima ha estat vivint abans de posicionar-se en el cos que està, i per tant ha estat immortal, perfecta, i ha vagat al llarg del temps, l’experiència ajuda al nou cos a recordar tot allò que havia après.
novembre 3rd, 2014 at 17:51
«Que a l’ànima d’aquests hi ha el que els indueix a beure i el que els en retreu, que és diferent i més fort que el que els hi indueix?»
«Si més no, a mi m’ho sembla»-va dir.
«I el que retreu de tot això, sempre que ho fa, no ho fa per càlcul, però el que el mena i estiregassa, no ho fa per malaltia i patiment?».
«Sembla».
«No serà doncs, irracionalment -vaig dir jo- «que judicarem que això són dues coses, l’una diversa de l’altra. La primera, amb la qual es calcula, l’anomenarem part racional de l’ànima, i la segona, amb la qual desitgem, i tenim gana i set, i resta com encisada per les altres passions, l’anomenarem part irracional i concupiscible, companya de plaers i d’algunes staisfaccions.»
«No és res absurd, i ho podem creure naturalment»-va dir.
<>-vaig proposar-<<Amb això delimitarem dues formes dins la nostra ànima."
PLATÓ. "La República". pp.85. Atena. La Magrana. 2014/2015
En aquest fragment Plató explica la diferència entre la part racional de la persona i la irracional, i raona que com que la irracional són els instints i les passions que són controlades per la part racional, ergo la part racional és superior a la inferior. Plató està parlant del dualisme ànima-cos, perquè per ell la part racional era l'ànima i la irracional el cos, aquest últim dominat per la natura, i el primer, es pot sobreposar a ella, controlar-se. Per tant, si una part es pot autorregular hi fa les coses "per càlcul" i l'altra les fa per satisfer una necessitat perquè sinó a llarg plaç serà "per malaltia i patiment" es dedueix que considera la part corporal, irracional, inferior a l'ànima i la raó.
Tot aquest pensament té molta vigència pel simple fet que en moltes religions consideren el cos som quelcom temporal, en canvi l'ànima perdura, per tant és molt més important. I més encara, practiquen l'abstinència de les temptacions", com el cristianisme, l'Islam, el budisme, etc.
Artísticament i socialment sempre s'ha fet aquella divisió de gent més "racional" o gent més "sentimental", la típica rivalitat del cor contra el cervell, com quan en un llibre romàntic la protagonista li atrau un noi que no li convé: seguint la seva ànima, la part racional, ho deixaria estar i faria l'acció platònica, malauradament, com que és un llibre romàntic i de passions, segurament caura en la temptació i seguirà la seva part irracional del su cos, per posar drama al llibre.
Avui en dia, també ja aquell test típic i tòpic de "fas servir més la part dreta del cervell o l'esquerra?" que no és res més que el mateix dualisme platònic de sempre aplicat a les àrees del cervell.
Aquest dualisme platònic, també es troba molt present quan dius a algú que et dediques a les humanitats, i l'altre, que és científic, et diu "això és inútil, no trobaràs feina. Jo faig un servei a la humanitat. Què faràs tu?" D'alguna manera ha desencadenat a un desprestigi de les arts i les lletres perquè no tenen aplicació pràctica, però en paraules del professor de literatura john eaton del Club de los Poetas Muertos "La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería… son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana. Pero la poesía, la belleza, el romanticismo, el amor son cosas que nos mantienen vivos".
novembre 3rd, 2014 at 17:49
«<>
<>-va dir.
><>.
<>.
<<No serà doncs, irracionalment -vaig dir jo- <>
<>-va dir.
<>-vaig proposar-<<Amb això delimitarem dues formes dins la nostra ànima."
PLATÓ. "La República". pp.85. Atena. La Magrana. 2014/2015
En aquest fragment Plató explica la diferència entre la part racional de la persona i la irracional, i raona que com que la irracional són els instints i les passions que són controlades per la part racional, ergo la part racional és superior a la inferior. Plató està parlant del dualisme ànima-cos, perquè per ell la part racional era l'ànima i la irracional el cos, aquest últim dominat per la natura, i el primer, es pot sobreposar a ella, controlar-se. Per tant, si una part es pot autorregular hi fa les coses "per càlcul" i l'altra les fa per satisfer una necessitat perquè sinó a llarg plaç serà "per malaltia i patiment" es dedueix que considera la part corporal, irracional, inferior a l'ànima i la raó.
Tot aquest pensament té molta vigència pel simple fet que en moltes religions consideren el cos som quelcom temporal, en canvi l'ànima perdura, per tant és molt més important. I més encara, practiquen l'abstinència de les temptacions", com el cristianisme, l'Islam, el budisme, etc.
Artísticament i socialment sempre s'ha fet aquella divisió de gent més "racional" o gent més "sentimental", la típica rivalitat del cor contra el cervell, com quan en un llibre romàntic la protagonista li atrau un noi que no li convé: seguint la seva ànima, la part racional, ho deixaria estar i faria l'acció platònica, malauradament, com que és un llibre romàntic i de passions, segurament caura en la temptació i seguirà la seva part irracional del su cos, per posar drama al llibre.
Avui en dia, també ja aquell test típic i tòpic de "fas servir més la part dreta del cervell o l'esquerra?" que no és res més que el mateix dualisme platònic de sempre aplicat a les àrees del cervell.
Aquest dualisme platònic, també es troba molt present quan dius a algú que et dediques a les humanitats, i l'altre, que és científic, et diu "això és inútil, no trobaràs feina. Jo faig un servei a la humanitat. Què faràs tu?" D'alguna manera ha desencadenat a un desprestigi de les arts i les lletres perquè no tenen aplicació pràctica, però en paraules del professor de literatura john eaton del Club de los Poetas Muertos "La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería… son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana. Pero la poesía, la belleza, el romanticismo, el amor son cosas que nos mantienen vivos".