Descartes i les variacions
Algunes de les variacions a la frase emblemàtica cartesiana, (Penso, per tant existeixo), són:
- Estimo, per tant existeixo
- Protesto, per tant existeixo
- Ploro, per tant existeixo
- Faig esport, per tant existeixo
- Surto a la tele, per tant existeixo
Pots aportar-hi alguna més i explicar les semblances i diferències amb la versió cartesiana?
gener 23rd, 2015 at 20:52
Ens seria possible redactar una frase com les anteriors amb qualsevol acció possible. Això es degut al fet que aquestes accions poden representar, per a les persones que les formulen, la raó de la seva existència gràcies a la qual es deriven o surgeixen totes les altres accions.
Segons René Descartes aquestes accions formulades no serien raó d’existència ja que ell no accepta com a verdader res que no estigui absolutament comprovat (dubte metòdic) degut a que percebem la realitat a través dels sentits. Aquests ens enganyen, no ens en podem fiar: un miratge en el desert sembla tan real que fins que no hi arribes no t’adones que no hi ha res.
No obstant, també dubta de la raó, és possible que allò que pensa sigui fals (somni o vigília) però encara que dubti de tot, fins i tot de la seva existència, no pot dubtar que dubta.
Aquest dubte pot ser resolt a través del mètode cartesià constituït per una evidència, l’anàlisi, la síntesi i l’enumeració d’aquesta.
Tenint en compte que el que s’ha dit, qualsevol acció que impliqués l’ús de la raó podria estar incorporada en la frase que es voldria construir. Un exemple seria: “faig matemàtiques, per tant existeixo”. Les matemàtiques per a Descartes són tractades com l’assignatura menys confusa; és a dir, l’assignatura que ens proporciona uns coneixements exactes fet que fa les matemàtiques emanadores de veritable coneixement ja que encara que estiguem somiant o desperts, no podem ser enganyats per aquestes: 2+2 sempre serà 4.
Per concloure, podem extreure que l’ús de les matemàtiques és, per a Descartes i nosaltres, un element imprescindible ja que no es pot evitar de cap manera el seu ús en la vida quotidiana. En definitiva, mirem on mirem tot el que ens envolta pot ser mesurat.
gener 23rd, 2015 at 15:40
L’afirmació que fa René Descartes (1596-1650), » Penso per tant existeixo», ens fa pensar en la primera meditació, que és el dubte metòdic. Davant de tota afirmació n’ha de sorgir el dubte, perquè ens adonem del fet d’estar dubtant, d’estar pensant i d’existir, perquè si no existíssim, no podríem dubtar i aquest és l’origen de la gran frase,Cogito ergo sum. A partir d’aquesta afirmació de Descartes, al llarg del temps s’han anat fent un seguit de variacions, per exemple: «estimo, per tant existeixo», «protesto, per tant existeixo», «ploro, per tant existeixo», «faig esport, per tant existeixo», «surto a la tele, per tant existeixo»… i totes les variacions que ens podríem imaginar que ens portaria a la mateixa conclusió. Però personalment, hem arribat a la conclusió que no per a tothom tenen el mateix sentit. En l’àmbit personal les afirmacions: «estimo, per tant existeixo» i «ploro, per tant existeixo», creiem que van enllaçades pel fet que estimar és un sentiment que la majoria de vegades dóna com a resultat la tristesa o l’alegria d’una persona, i aquest sentiment és el que la fa plorar; el fet d’estimar a algú, pot arribar a tenir el mateix efecte en dos aspectes tan contraris com és el cas de la tristesa i la felicitat, que és el fet de plorar. Aquestes afirmacions tenen un efecte directe pel que fa a les idees innates que Descartes defensa: clares, nítides, distintes. En canvi l’afirmació: «faig esport, per tant existeixo» i «surto a la tele, per tant existeixo», creiem que no està ben adaptada a la versió cartesiana, ja que aquesta depèn la persona tenen un sentit o un altre, és a dir, per unes persones aquesta conclusió no està basada en la raó, en canvi per altres sí; per exemple, l’esport pot arribar a ser per a una persona una manera de viure i per a altres alguna cosa secundaria. Però finalment, sempre ens hem de plantejar el dubte, encara que sigui qui sigui ens asseguri el contrari. Si creiem que una persona no es basa en un mètode o no té raó sempre ens ha de sorgir el dubte, criticar i fer una investigació.
Concloent hem de dir que per una altra persona el que estem afirmant no és correcte, i es pot plantejar el dubte i basar-se en la raó per arribar a una altra conclusió. I com que aquesta persona està pensant, sabem que aquesta persona existeix.
gener 22nd, 2015 at 6:45
PIENSO, LUEGO ES CRISTO.
Aquesta oració s’ha d’interpretar com una sàtira cap a un gran nombre de religions, com podrien ser el cristianisme, l’islamisme, el catolicisme, el judaisme… no únicament focalitzar la religió catòlica car és un joc de paraules.
Per entendre amb claredat el significat d’aquesta citació convé entendre la filosofia cartesiana o almenys tenir-ne una breu noció.
Descartes citava: “Penso, després existeixo”. Un segment al qual dona aclariments durant “Les meditacions metafísiques”, en concret la segona ens comença a donar una introducció cap al cogito, la primera veritat. En la qual utilitza el seu pensament per sortir dels dubtes, de fet, una de les grans conclusions es la de que el fet de pensar el fa estar viu.
També cal tenir en compte que Descartes estava en una època molt crítica degut al gran poder eclesiàstic. Per això, tot i intentar introduir l’església i ser perdonat per aquesta, va ser condemnat a heretgia pel fet d’intentar convertir l’home en una màquina.
En la frase satírica “pienso, luego es cristo” no es dona el mateix significat a la religió del qual li donava Descartes. En aquest cas s’intenta fer entendre que la religió és la sortida a un pensament el qual no té cap mena de resposta. És dir, postulem una teoria, intentem desxifrar-ne la resposta però arribem un punt en el qual no ens en sortim, aquí justificarem la resposta en forma de Déu.
Tot i així, Descartes justificava l’existència de Déu mitjançant el geni maligne, teoria la qual suposava que aquest Déu ens enganyava sistemàticament.
La principal diferencia entre les dues frases es que Descartes defensà l’existència d’un Déu com a origen primari, és a dir contradiu la frase del enunciat la qual ataca el fet de creure en Déu quan el pensament no abasta més coneixement, en contes de buscar una sortida científica o racional, fins que no es demostri la deïtat.
Les dues frases tenen punts en comú, la relacionada amb la religió, no nega que l’origen del univers sigui esdevingut per cap poder omnipotent, simplement s’oposa als individus que es deixen guiar o no practiquen el mètode, com diria Descartes. Aquí trobem un altre punt, les dues són plantejades mitjançant el dubte metòdic.
La oració satírica té una influència cartesiana molt aguda però discrepa i s’intenta adaptar al pensament contemporani, més laic, propi d’un cisma en comparació a l’època de l’Inquisició , el qual vivim.
gener 21st, 2015 at 19:20
Descartes afirma “Penso, per tant existeixo” (Cogito ergo sum). El que el fa arribar a aquesta primera veritat és el dubte, ja que sap que pensa perquè sap que dubta i perquè dubtar és, també, una forma de pensar. Així, diu que és impossible que, pensant ell no existeixi.
Al llarg de la història s’han fet diverses variacions d’aquesta famosa afirmació cartesiana com les plantejades en aquesta qüestió: estimo, per tant existeixo; protesto, per tant existeixo; ploro, per tant existeixo… Se’n podrien fer moltes més versions com: ballo, per tant existeixo; menjo per tant existeixo; sento, per tant existeixo,… ja que qualsevol acció que és duta a terme en la vida quotidiana de l’ésser humà pot corroborar la nostra existència. L’afirmació té tres característiques bàsiques: és una intuïció immediata, és a dir, no és el producte de cap raonament; és una idea clara i distinta i és una veritat immutable. Si comparem les frases anteriors amb aquesta afirmació, nosaltres creiem que gairebé totes aquestes segueixen el mateix model que l’afirmació que fa Descartes. Les que es podrien discutir són la de fer esport i la de sortir a la tele, ja que no tenen una relació tan directa amb la part emocional i són fets que podem triar fer-los o no al contrari de plorar, protestar i estimar que són actes involuntaris. L’acte de sortir a la tele no pot demostrar que existeixis ja que a la tele també surten personatges ficticis com els dibuixos animats que no existeixen en el món real.
Pel que fa a les afirmacions que nosaltres hem fet, creiem que la de sentir i menjar són iguals que la que fa Descartes ja que són accions involuntàries que són pròpies del nostre organisme. En canvi, l’afirmació de ballar s’allunya més de l’afirmació Cartesiana ja que no és un fet immutable.