Entusiasme i política?
Desconcertat, perplex, decebut, emprenyat, …
De fet, la tirallonga d’adjectius en què es troba el meu estat de l’entusiasme polític és enorme, inversament proporcional a l’entusiasme en sí mateix.
Per què ERC no va votar no al Senat?
Per què CiU va de redemptora?
Per què el PSC té un posat de setciències?
No serà que la deriva és el comú denominador? Massa interrogants i molta impertinència amb les seves astúcies (serà aquesta la deficinió de la política actual?) en el llenguatge político-mediàtic. No?
Potser, un exercici de limitar el que una cosa no és, com propugnen els fenomenòlegs, seria prou interessant. Què no és el nostre govern? Què no és el nostre país? Què no és o serà el nostre Estatut? Serà? Què no ha de ser la política?
Entusiasme i política ara, segurament, no van de la mà. És una llàstima, altra oportunitat, potser, perduda?
[@more@]
