El sentit comú, la cosa més ben repartida del món?
"Descartes ens diu que el bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que cadascun creu estar-ne tan ben proveït que, fins i tot aquells que són més difícils de satisfer en qualsevol altra cosa, no acostumen a desitjar-ne més del que tenen. Com s'explica, que cadascun de nosaltres pensi tenir prou sentit, tenint en compte que som envejosos i avars amb els dons i els béns dels altres? Hi hem pensat prou, en això, aparentment tan simple? I per què anomenem comú aquest sentit? Això succeeix en francès, en anglès (common sense), en català i en espanyol. pàg. 104
Aquesta creença en una distribució equitativa del sentit comú sembla coincidir amb l'afirmació d'Heràclit segons la qual cadascú actua com si tingués una intel·ligència particular. Caldria, en conseqüència, establir una gran diferència entre aquest logos comú, que ens és més aviat donat, i el logos en si mateix, que n'és la font i l'essència al qual hem d'accedir …
Heràclit creia fermament en una elit per oposició a la multitud. Pàg. 27
Aquest post no té res meu, excepte el títol. El post és una tria del tot intencionada de la magnífica lectura del llibre anomenat. De tota manera, el simple fet d'escollir-lo potser ja dóna possibilitat de comentar-lo, o no.
[@more@]
febrer 1st, 2008 at 19:39
Ara estic a la casa del meu amic, sap tocar el piano, i tant que en sap!
Però jo no en sé, me’n alegro d’ell, sincerament no tinc enveja, tothom té qualitats, i cada qualitat escull una persona, una persona adecuada per ella. Ja sé que en aquest món tothom és avariciós, a vegades jo també, però no en gaires coses, ja que aquest sentiment neix perquè lluitem per la mort, a contra temps constanment, la vida s’ha convertit en un no parar de fer per satisfer-nos a nosaltres mateixos, per assolir les metes propostes, perquè pensem que ho hem de fer tot? Perquè s’acaba el temps de la vida i algun dia morirem per això mateix…però potser el que penso no és realista, però tan sebal, ho penso! Deixam doncs explicar-te els meus arguments i teories, no paris de llegir i escolta la meva veu. es tan sencill el que penso però a la vegada tan complex, després de la mort ningú tornará a patir, tothom veura la llum i descobrirà que la mort no era tan dolenta com pensavem, crec que després de la mort seguirem vius, pel propi fet de no voler morir i seguir pensan, però no dubtan en el món de les divinitats ja que el que veurem amb els ulls de l’ànima serà realment de debó, tot será veritable i no dubtarem mai més de res…no és gaire realista potser la meva idea, però hi ha una mínima possibilitat no? Perqué si ningú a tornat de la mort, és perquè s’está tan bé allà…i doncs passen els dies i ens anem fent vells, les persones a les que més estimem desapareixen del nostre costat, però després arriben altres…a vegades penso que si em moris, si tingués fills, que passaria amb aquests, em preocupa la idea de deixar-los amb altres persones, no se sap mai quan podem morir, però segurament les persones a qui estimo trobaran algun dia persones a qui estimar, no? tothom té oportunitats…
No sé si te a veure amb descartes, però és el que he raonat davant el text que m’has proposat llegir, estic d’acord…però la gent és tan egoïsta, jo intento ajudar al demés, però avegades aquests et demostren que no sójn d’ajudar… em considero bona persona^^ la raquel, la laura, la esther i la lara també^^
Bueno, ho sento per les faltes, no sé si es un comentari em plan flog o bloc? NO SE QUE DIR MÉS, simplement deixa de llegir, no segueixis la vista, i veuras com la meva veu tornà a desvaneixer…resonant el teu cap…només espero resposta
Li va agradar la lagartija al teu fill? 😀 :O 😉
Lei**