Descartes – 1a Meditació
Ara és temps de reflexió amb la lectura i l’esforç comprensiu del que Descartes va deixar escrit a la seva 1a Meditació.
- Ens ajudes a entendre-la i a contextualitzar-la demostrant que l’has llegida?
Posteriorment, dóna la teva opinió.
febrer 4th, 2011 at 23:24
La meva opinió davant d’aquesta meditació es que es probable i gairebé cert el fet que quan ens trobem en una etapa, com es la de la infància, tot el que surt de la boca dels nostres pares es totalment cert, com per exemple quan ens deien que si no acabàvem el dinar, vindria l’home del sac. Ara un cop meditem sobre aquesta etapa sabem que era un engany, una falsa opinió. Per altre banda els somnis que a vegades esgarrifen del real que arriben a ser, molts cops arribes a despertar-te i continues creient que encara et trobes en aquella situació. En el que m’oposo rotundament davant d’aquesta meditació és al fet de negar els sentits perquè ens enganyen, ja que, des del meu punt de vista, són fonamentals per saber si, per exemple, estimes a una persona. No tens prou en sumar u més u, ja que el seu resultat no et diu gran cosa… només pots arribar a saber-ho depenent del que els teus sentits et diguin. Però Descartes era racionalista i una de la base dels racionalistes el fet de descartar el sentits.
febrer 4th, 2011 at 23:24
René Descartes en aquesta primera meditació comença fent referència a la seva infància, ja que en aquesta etapa de la seva vida totes les opinions que rebia resultaven, per a ell, totalment certes. Quan va entrar en una etapa més madura va començar a qüestionar-se totes aquestes opinions ja que va veure que era correcte el fet de dubtar si volia construir una base amb certeses i no simples opinions. Un cop es va veure preparat i, com insinua a la meditació primera, lliure va disposar-se a “destruir” les opinions rebudes i creades a base dels sentits. Però no les destruirà totes sinó les que el seu coneixement sàpiga que són falses i on trobi dubte. Aquest procés serà l’anomenat “dubte metòdic”. Criticarà a aquestes antigues opinions per els seus principies en els que en fonamentaven.
Tot el que creia veritable es basava en els sentits o a través d’ells, però s’adonà que molts cops el sentits enganyen i amb aquesta base Descartes rebutjà qualsevol opinió que bases la seva veritat en els sentits. Sorgeix també el dubte de que hi ha certs sentits dels que no pot dubtar raonablement quan es tracta de coses que no percebem, com els somnis. Dubta de no saber en quins moments està despert i en quins moments somia, ja que quan una persona somia, a vegades, es troba en situacions molt reals, com per exemple al matins, somies que t’estàs llevant, vestint i preparant l’esmorzar i et sembla totalment real fins que despertes i no es així. Descartes fa observacions sobre Déu dient que aquest es el creador de tot, per tant, també pot crear opinions falses, per tant enganya. Però també es aquest el que aporta al l’esser unes idees innates que el fan pensar. En aquests moments Descartes es troba en una etapa en la que ha de meditar i conèixer abans de donar a entendre públicament el que realment resulta vertader i indubtable. Parla de l’existència d’un “geni maligne” disposat a enganyar a l’esser. L’enganya aprofitant l’entorn i a partir d’aquí el portarà per un camí totalment equivocat. Però si es així es desfaria la imatge del Déu creador i bondadós ja que se suposa que aquest no seria capaç de dur a l’esser per el mal camí.
febrer 4th, 2011 at 22:44
segona part + opinio personal:
Finalment desenvolupa millor la idea del geni maligne. Per aconseguir la existència d’aquest haurà de posar en dubte tots els seus pensaments i agafar-ne els nous i a partir d’aquests desenvolupar la pregunta. Si a partir d’aquets nous pensaments no aconsegueix provar la seva existència això voldrà dir que aquest geni maligne no existeix i no li podrà imposar-li res. “ D’aquesta manera estaré amatent a no rebre entre les meves creences cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit contra totes les astúcies d’aquell gran decebedor, que, poderós i mentider com pugui ser, no podrà mai imposar-me res”.
Opinió Personal:
La meva opinió sobre el tema que discuteix Descartes en la primera meditació, és oposada al pensament que té ell mateix. No estic d’acord amb la idea que dóna Descartes sobre les cosses vertaderes o falses. Crec que en el nostre temps, amb l’ajuda de la ciència hem pogut veure, que tot i que la certesa absoluta no és possible o no està mai a l’abast absolut, un grau de certesa alt ens permet elaborar un sistema amb garanties de fiabilitat suficients. Hi ha molts casos en que podem considerar un experiment, teoria, …., d’una manera certa tot i que mai puguem estar segurs de que allò succeirà al 100%. Per exemple, la famosa llei de la gravetat de Newton. Aquesta l’ha podem afirmar com a vertadera o real, tot i que no ens sigui possible experimentar tots els casos on hi actua. Segons el dubte metòdic cartesià, com que la raó ens permet elaborar idees on la llei de la gravetat sigui falsa, l’hauríem de rebutjar. Però el principi de la ciència segons el qual una teoria no ha de ser absolutament certa, sinó només ho ha de ser en un cert aspecte pràctic o pragmàtic d’utilitat real, ens permet no rebutjar-la ja que de moment no s’ha demostrat la seva falsedat amb dades empíriques. Dit això torno a repetir que la meva opinió sobre el tema que desenvolupa Descartes en aquesta primera meditació no és corresponent amb la meva, ja que em decanto més cap una ciència basada en els fets empirico-pragmàtics.
febrer 4th, 2011 at 22:42
Descartes en aquesta primera meditació posa en dubte l’existència de les coses i d’un deu perfectible. Primer de tot per poder arribar a la veritat ha de utilitzar el dubte metòdic per tal eliminar aquelles idees que tenia del passat només amb el fet que li produeixin qualsevol dubte, “ em bastarà per rebutjar-les totes el més petit motiu de dubte que hi trobi”. Aleshores també posarà en dubte les cosses que coneixem a treves dels sentits ja que com segons diu Descartes: “ alguna vegada m’he adonat que aquests sentits m’enganyaven”.
Desprès Descartes va pensar que potser podríem estar dormint, i aleshores els sentits ens ajudarien a conèixer la realitat, “ tanmateix, em cal considerar que sóc home i, per tant, que tinc costum de dormir i representar-me en somnis les mateixes coses, ….” Descartes no sap trobar una diferencia alhora de apreciar la realitat i el mon dels somnis. Però tot i això va adonar-se que nosaltres quan imaginem alguna cosa l’hem de tenir a la ment perquè en tinguem una idea o en fem una combinació de idees, això significaria que es una cosa vertadera: “ les coses que representem somiant són com quadres i pintures, que no poden haver estat formades sinó per la semblança d’alguna cosa real i vertadera”. Aleshores arriba a la conclusió que tot i que hi hagin coses falses sempre n’hi haurà alguna cosa vertadera. Desprès fa una reflexió i afirma que els números, l’aritmètica, la geometria,…, són la base de totes les altres ciències ja que els números són certes i indubtables, ja que nosaltres podem posar en dubte una formula de física però la base aritmètica que utilitzem per resoldre la formula és indubtable: “ tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc, i el quadrat mai no tindrà més de quatre costats”.
Descartes també posarà en dubte l’existència d’un déu perfecte, i ho justifica amb el fet que hi pot haver un deu imperfecte ja que si fos perfecte, les persones no cometrien errors i serien perfectes, ja que aquesta és la idea. Per aquest motiu Descartes obre bla possibilitat de l’existència d’un deu pertorbador que ,més endavant el considerarà un geni maligne, que vol enganyar-lo. Aleshores per provar-ne la seva existència es veurà obligat a posar en dubte tot el que abans havia aclarat, fins i tot les matemàtiques. D’aquesta manera es basarà completament en el seu mètode, perquè: “ el meu judici no estigui d’ara endavant dominat pels mals costums ni desviat del dret camí que el pugui conduir al coneixement de la veritat”
febrer 4th, 2011 at 20:58
Des de el meu punt de vista realment penso que tot això és un cúmul de preguntes sense resposta, i si realment la realitat que pensem que és la certa no és res més que fruit de la nostre imaginació? Podríem enfocar-ho des de molts punts de vista. Diuen que les persones quan consumeixen substancies estupefaents veuen al•lucinacions…però i si aquestes al•lucinacions que diuen tenir no ho son? Sino que son la vertadera realitat o una altre realitat que poden veure perquè això els permet obrir la ment? Realment es genera molta polèmica sobre què és real i que no i relacionant-ho en el món dels somnis..un món tan extens i individual per a tots però que a vegades somiem coses estranyes i que no tenen sentit algun…però si aquests somnis son la autentica realitat però no som capaços de poder veure-la perquè ens aferrem completament a les idees que ens hem anat creant al llarg de la vida amb tot? La qüestió està en qüestionar-se sempre les coses, no satisfer-se amb res i poder experimentar per tu mateix la teva pròpia realitat, anar-te-la creant…perquè qui et diu que la teva realitat sigui la mateixa que la meva? Que la imatge que jo veig sigui la mateixa que estàs veien tu? O sino que la veiem de manera semblant i per això pensem que és el mateix però en realitat es troben dues realitats diferents, la teva i la meva. No ens hem de deixar enganyar i hem de anar creant-nos el nostre propi món i les nostres pròpies opinions i realitats.
febrer 4th, 2011 at 20:57
En la primera meditació Descartes no fa altra cosa que parar-se a pensar i adonar-se’n de que fins a aquell moment ha estat seguint uns prototips d’idees i coneixements i que és hora de començar a platejar-se les coses, de començar de zero i anar observant les coses i anar creant-se com a persona a poc a poc, encara que això li porti una eternitat ja que sempre es tenen dubtes per diverses coses i diversos aspectes de la vida.
Primerament decideix amb tranquil•litat anar examinant totes les seves opinions anteriors, de tal manera que pugui arribar a trobar-ne dubtes o errors, això no vol dir que cal demostrar que totes eren errònies sino anar veient-ho per ell mateix poc a poc, anar construint els seus propis fonaments. La raó és el que l’ajudarà a veure les coses clares durant el trajecte d’aquest llarg camí. Veu que els sentits ens fan percebre coses que moltes vegades són errònies, per tant haurà de ser meticulós i no fiar-se’n gaire. Per una part és normal que ens enganyin quan ens referim a coses que tenim llunyanes i no son palpables per a nosaltres…pero a l’hora de la nostra realitat, que? És realment tot com ens ho pensem? Estem asseguts a la cadira llegint, a casa nostre o a l’escola o és una enganyifa dels sentits? I si realment no som el que semblem ser? Això es un fet el qual es planteja Descartes, entrant així en el mon dels somnis, preguntant-se qüestions existencials que es veuen reflectides en els somnis de les persones, perquè quan somiem estem enganyats i pensem que en aquell moment és aquella realitat que estem vivint la vertadera, i quan despertem aterrem en un altre món que suposadament si que és el real. Considera també que les coses més compostes i extenses són les més dubtoses com ara l’astronomia, la medicina, etc…per altre banda les coses que tracten aspectes més simples i generals com ara la geometria i l’aritmètica contenen coses certes. Cal esmentar també aquest “geni maligne” que segons descartes és el que ens fa creure totes les coses, fent-se suposadament certes, d’aquesta manera ens aferrem a aquest pensament i no veiem més enllà. Això és el que descartes vol canviar i poder veure més enllà, sense viure enganyat.
(continua a l’altre)
febrer 4th, 2011 at 20:33
En la primera meditació, Descartes es qüestiona sobre la certesa de tot allò en el que ha cregut fins aleshores ja que pensa que és possible que hagi viscut enganyat pels seus sentits o per alguna altra causa exterior.
Per a Descartes, el més important és fer ús de la raó per intentar esbrinar si allò que l’envolta és cert o és irreal.
Descartes s’adona de que els seus sentits l’enganyen i el traïcionen, i d’això n’és conscient de manera racional.
També es qüestiona si la nostra vida és un somni o si realment estem desperts, ja que sovint un somni pot semblar tan real com la realitat mateixa.
L’acte de posar-ho tot en dubte amb la finalitat d’esbrinar allò que és real s’anomena Dubte Metòdic.
D’altra banda, Descartes pensa que la única ciència que és del tot vàlida són les matemàtiques, ja que són verificables; totes les altres ciències compostes són compostes ja que depenen d’altres consideracions que poden variar.
Un punt feble de Descartes és l’existència de Déu. No sap si dubtar-ne o no, ja que té arguments a favor i en contra i per tant, es veu obligat a suspendre el judici i a no prendre part d’aquest.
Descartes pensa que pot haver-hi un geni maligne que l’enganya fent que les coses exteriors que ell veu siguin il•lusions.
Personalment, penso que Descartes l’encerta al dubtar dels sentits, ja que no tot és el que sembla i nosaltres mateixos tenim suficients experiències que ens ho demostren. A vegades ens pot semblar sentir o veure alguna cosa ( sentits) que no existeixen realment. I d’aquest fet en podem ser conscients racionalment.
És per això que penso que posar en dubte els sentits per intentar esbrinar allò que és real i allò que no ho és, és un exercici molt encertat.
Crec que és molt més útil aquest mètode que no pas el que utilitzen els escèptics, que simplement dubten de tot sense intentar buscar la manera de superar aquest dubte.
En quant al dubte que té sobre la diferència entre el somni i la vigília, estic totalment d’acord, ja que podria ser possible que la nostra realitat no fos res més que un somni tan real, que ens penséssim que allò és real.
Sobre la interpretació que fa de Déu, penso que és una mica ambigua, ja que al tenir unes creences tan arrelades a la religió, penso que li impedia pensar amb llibertat sobre aquest tema.
Per últim, sobre la teoria del geni maligne, no li acabo de trobar el sentit, ja que si ho posa en dubte tot perquè no en té evidència, crec que l’existència d’un geni maligne és encara més poc evident.
febrer 4th, 2011 at 19:29
Descartes en la primera meditació desenvolupa el dubte universal i metòdic sobre el coneixement i la veritat perquè se’n don compte que el que ell considerava veritable ha estat concebut per els nostres sentits, els quals un no se’n pot fiar perquè ell ha vist que enganyen,aleshores afirma que per prudència mai no ens hauríem de fiar dels qui ens ha enganyat ni que sigui un cop.
És aquesta la raó per la qual Descartes crea el dubte metòdic, per buscar i trobar les veritats que són innegables, indubtables. Ell fa això amb la finalitat de progressar i avançar en el coneixement ja que sap que si una cosa és totalment segura es trobarà estancada i no avançarà, no es posarà en dubte i per tant potser estem enganyats i no sortim d’aquest parer. D’aquesta manera ell el que vol és fomentar el saber a partir del dubte.
Un altre dubte que es planteja és la dificultat de saber si un està despert o està somiant, ja que ningú li afirma que els seus pensaments també poden ser ,exclusivament, il•lusions. Aquests dubtes que té el condueixen al pensament de l’existència d’un geni maligne, astut i enganyador, que ens menteix i ens canvia el pensament sobre l’evidència.
Personalment, estic a favor del treball de René Descartes perquè mitjançant el dubte metòdic i universal s’ha aconseguit prosperar en els coneixements raonables perquè la crítica a les veritats ens fa avançar. Tot i així penso que Descartes en la primera meditació es complica donant voltes a la possible existència d’ un “geni maligne”, també pel fet de preguntar-se si estàvem somiant o estàvem desperts, perquè seria molt estrany viure en una il•lusió, així doncs es demostra que vol posar en dubte tot el que es considera vertader encara que assegura l’existència d’una primera veritat, que segons el filòsof matemàtic és “penso, aleshores existeixo”. És una intuïció de la que ningú en pot dubtar, per tant estic d’acord al que diu de manera que sinó existíssim, no viuríem i per tant no pensaríem.
febrer 4th, 2011 at 15:55
*continuació
– Evidència: L’evidència racional és el criteri de veritat, cal evitar les precipitacions i els prejudicis, els primers principis han de ser absolutament evidents.
– Anàlisi: Com els problemes que hem d’abordar no acostumen a ser simples, sinó que solen intervenir de manera conjunta molts factors, es fa necessari aplica la segona regla. Es tracta de l’anàlisi dels problemes complexos en les seves parts més simples, fins que allò que hagi de jutjar la raó sigui independent i se li presenti com a evident.
– Síntesi deductiva: Un cop obtingudes per aquest procediment algunes evidències caldrà, a la manera de les matemàtiques anar deduint ordenadament conseqüències, anant del més simple al més complex, intuïnt les possibles connexions. Si ho fem bé aquestes conseqüències seran tan dignes de confiança com els principis evidents dels quals les hem derivades.
– I finalment s’ha de fer la revisió de tot el procés un altre vegada, per garantir la validesa del procediment.
Jo penso que Descartes utilitza un molt bon mètode per a saber el que realment es vertader, perquè quan algú ens fa una afirmació no té per a que ser veritat i això és un bon mètode deductiu. En part, gràcies a aquest filòsof, hem avançat fins als dies d’avui, ja que va fer un gran avanç en el món de la raó.
febrer 4th, 2011 at 15:54
Descartes ens introdueix en la seva teoria ens parla del dubte metòdic i hiperbòlic, ja que ell dubta de tot, fins i tot de la seva pròpia extstència. Ell comença acceptant allò que és evident. Qualsevol dubte és motiu suficient per no incloure en el sistema l’afirmació dubtosa. Descartes disposat a dubtar de manera metòdica, dubtarà per obtenir resultats, i anirà descartant tot aquells punts de partida que no compleixin els requisits:
-Els sentits ens proporcionen una experiència que no es pot prendre com a fonament, atès que els sentits a vegades ens enganyen i per tant no mereixen garantia absoluta. Per tant hem de dubtar perquè potser les coses no són tal com ens les msotren els sentits.
-Tenim una clara dificultat per distinir la vetlla del somni. Moltes vegades somiem coses que semblen totalement reals i ens despertar-nos descobrim que era un simple producte de la nostra ment. Potser el món que percebem també és un simple producte de la nostra ment. Aquesta sospita ens permet qüestionar-nos l’existència del món material. A més el meu cos forma part d’aquest món material i per tant puc dubtar de l’existència del meu propi cos. Però encara té una esperança, tant si dorm com si està despert, dos més dos són quatre.
Va posar en dubte fins i tot les veritats matemàtiques, que semblen innegables. Descartes introdueix la hipòtesi del geni maligne segons la qual, en lloc d’un Déu totpoderós i bondadós hi hauria un geni iguament poderós, però maligne, que es complauria a fer-nos errar fins i tot en els càlculs més senzills. Es tracta de descartar fins el més petit motiu de dubte. Per tant fins i tot pot dubtar de la fiablitat de la seva raó. Per a comprovar que alguna afirmació és vertadera va imposar les quatre regles, i va crear un mètode per a poder arribar a la veritat. Es va inspirar en el model de coneixement que es trobava rigorós, és a dir, en les matemàtiques. Les regles del mètode són quatre: l’evidència dels primers principis, l’anàlisien parts quan els aspectes d’un problema no siguin evidents per si mateixos, la síntesi deductiva des dels primers principis evidents fins als problemes complexos, i les revisions acurades dels procediments.
febrer 4th, 2011 at 15:30
René Descartes a la primera meditació, planteja un dubte principal sobre els seus propis coneixements, ja que se n’adona que molts d’ells es basen en els sentits, és per això que comença a analitzar absolutament totes les opinions rebudes anteriorment. Ell vol endinsar-se cap a les veritats indubtables.
Per això dissenya un mètode el qual es basa en el “dubte metòdic”, és a dir, es tracta dubtar de totes les opinions preconcebudes anteriorment ja que no pot assegurar que siguin totalment certes. Amb l’elaboració d’aquest mètode moltes persones el van titllar de escèptic, però és totalment al contrari, és un optimista ja que sap que a partir del dubte es podrà progressar en l’àmbit del coneixement.
Per això, a la primera meditació se n’adona que no pot fiar-se dels sentits ja que si aquests l’han enganyat algun cop, potser ho estan fent sempre. També dubta de no saber distingir el son de la vigília, qui li diu que esta somiant sempre?. Tot això el porta a pensar que potser existeix un geni maligne que vol que visquem en un món d’engany i que mitjançant la seva astúcia ens porti a l’error. Tot i així falseja la seva hipòtesi ja que si Déu es tracta del creador i és una persona bondadosa, no ens pot estar enganyant.
Segons el meu punt de vista Descartes és totalment racional i encertat a l’hora de plantejar un dubte metòdic. És molt possible que moltes de les idees que tenim assimilades de petits siguin totalment falses. Un exemple evident és el fet de que els reis mags existeixen, per un infant existeixen de debò, ell en té una imatge al cap i fins hi tot és possible que hagi arribat a parlar amb ells. En canvi, en el moment que es fa gran li diuen que tota aquella idea preconcebuda és totalment falsa. És per aquest precís motiu que considero raonable la idea de Descartes que tracta de tot ja que d’aquesta manera ens assegurarem que com a minin no viurem enganyats. A més qui diu que nosaltres, persones adultes, no vivim en un engany a escala més gran com el que viuen els infants amb els reis mags?
Tal i com ja he dit anteriorment, estic d’acord amb la filosofia de René Descartes tot i que crec que sense els altres autors posteriors que faran benefici del seu mètode, aquest no hagués sigut tant important avui en dia, ja que el que tant sols ell va donar com a cert el fet que –si penso, existeixo- i amb aquesta sola afirmació és molt difícil prosperar amb ciència.
febrer 4th, 2011 at 12:43
En la primera meditació, Descartes es planteja el dubte principal. Va observar que afirmar o negar totes les veritats individualment seria un idea estúpida i inútil. No obstant, es va adonar de que tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la seva vida es basaven en els sentits. Per això va ser que es va plantejar la pregunta de si es podia fiar dels sentits, la resposta va ser que no, ja que va comprovar que a vegades els sentits ens enganyen. Una altra observació que el va portar al dubte va ser que no podia distingir entre el somni i la vigília. Tot això va portar a Descartes a pensar si realment, aquest Déu que ell volia demostrar, volia que vivíssim en un món d’engany i mentida. Però això, no era possible ja que Déu era la bondat suprema i no seria coherent que volgués que fóssim enganyats. D’aquesta manera, va arribar a la conclusió de la possibilitat de l’existència d’un geni maligne que a través de les trampes ens porta a l’error.
Personalment, penso que Descartes té part de raó amb la seva forma de pensar cap als sentits. Des de petits ens ensenyen certes coses que pel fet de que ens són ensenyades ja creiem que són veritat, però i si realment no ho són? No perquè ensenyin alguna cosa vol dir que sigui veritat, potser les persones que ens ho han ensenyat ja estaven equivocades. Pel que fa a la seva opinió sobre l’existència d’un geni maligne, no comparteixo la mateixa opinió. Crec que no existeix cap geni maligne que ens intenti portar cap a l’error. Penso que les coses dolentes, passen perquè tenen que passar perquè un seguit de circumstàncies han fet que sigui així. També opino que gràcies a Descartes s’ha avançat molt en el tema del coneixement i la raó.
febrer 3rd, 2011 at 21:09
(continuació)Personalment, coincideixo plenament amb les quatre regles del mètode cartesià ja que crec que la ciència és la que s’ha apropat més al coneixament verdader, i els seus mètodes són universals i aplicables.
Esic d’acord en què si penses existeixes, ara bé, com sabem si el teu pensament és fals o no? Segons Descartes l’existència de Déu ( que encarna la perfecció)fa afirmar que Déu no ens enganya i que en cas contrari Déu seria imperfecte i això són imperfeccions, cosa totalment incosebible.
Crec que és en aquest punt on falla Descartes per què, una cosa existeix quan la concebim. La pregunta següent és concebim a Déu? El visualitzem? No. Déu és una cosa abstracta i per tan no tenim la seguretat que existeixi ja que si no en podem tenir una imatge a la nostre ment i no l’hem vist mai, com podem saber amb seguretat de la seva existencia? A més, Descartes en un determinat punt afirma que allò que visualitzem a la ment (els somnis) és real perquè alguna vegada ho hem vist i existeix.
Potser Descartes diria, per contrarestar al meu argument, que Déu és la perfecció, i que la perfecció és tan perfecte que no la podem visualitzar. Però jo penso, si ens demanen què és la perfecció, tothom tindra en ment Déu? És molt discutible, almenys jo no.
Per tan, tot l’argument de Descartes es construeix a partir de l’existència de Déu i aquí és on falla perquè basa el seu argument en un principi teològic i una filosofia creient, en més o menys mesura.
Avui en dia, molts creients diuen que per demostrar l’existència de Déu es fa a través de la fe, no de la raó. Aquest és un argument que no està basat en proves empíriques i científiques. A més a més, si Déu és perfecte com és que ha creat el mal?
En conclusió, considero que Descartes utilitza un bon mètode per a la seva teoria però falla en les bases.
febrer 3rd, 2011 at 21:08
En la Meditació primera, Descartes es proposa la laboriosa tasca de discernir el coneixament. Com podia saber si totes les seves opinions, el seu coneixament, era verdader? Descartes havia observat els nombrosos errors que el llarg dels segles havien estat presentats i defensats com a veritats inqüestionables.Sense anar més lluny, ell mateix s’havia adonat que moltes creençes que tenia de jove havien resultat ser falses.
Descartes es malfia del seu coneixament, ja que la majoria de coses que ha après ho ha fet a partir dels sentits, quelcom que sabem que no és segur de tot .
Per aquest motiu Descartes començarà la seva tasca partint del dubte metòdic, mètode que es basa en l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i l’enumeració. Serà un mètode amb unes bases purament científiques. Abans de continuar, però, ens podem preguntar perquè escull el dubte com a base de la seva tasca. Doncs bé, l’objectiu de Descartes és arribar a l’evidència i en la filosofia aquesta no s’aconsegueix sinó del dubte, ja que com encertadament es diu en Principis de filosofia només dubtant una vegada a la vida podem arribar a aconseguir alguna veritat.
Aixió doncs, Descartes es proposa dubtar de tot, per així distingir entre el verdader i el fals. En aquesta meditació es fonamenta amb les següents raons. En primer lloc la dificultat de discernir entre somni i vetlla. Si resulta que el què somniem no és real, i quan somniem estem pensant, alhesores els postres pensaments podrien no ser reals, i per tan ser només il•lusions?. Descartes resolt aquest dubte afirmant que tot el què somniem ho hem de haver vist abans, i que per tan existeix. Com a conseqüència les coses que veiem (materials i sensibles) són certes. En segon lloc, formula l’hipòtesis d’un geni maligne per tal de que el seu dubte sigui aplicable i universal. Aquest geni maligne el duu a considerar evidents coses que no ho són.
Per tan ,en la primera meditació Descartes dubta de la forma en la qual percebem el món, sobre l’existència del món exterior i sobre els veritats racionals.
febrer 3rd, 2011 at 17:41
continuació:
L’argument que suposa que Déu és enganyador qüestiona la veritat de les idees clares i distintes que resulten ser també dubtoses. Claredat i distinció no poden ser un criteri de veritat.
Descartes ens proposa en aquesta primera meditació que és progressiu i incert. Comença pels objectes dels sentits, segueix amb els objectes de la raó fins a acabar amb un dubte generalitzat, radical i absolut.
Tots els tipus de coneixements sobre els éssers es veuen afectats pel dubte, cap en resulta indemne. És millor dubtar de tot que creure alguna cosa incerta. Cal acceptar que si ens lliurem voluntàriament al dubte per acabar amb la incertitud, no sabem on el dubte ens portarà i hem d’acceptar el risc de no sortir-nos-en. L’argument metafísic del Déu enganyador només ens manté el dubte momentàniament. La dificultat no consisteix a dubtar uns moments, sinó a mantenir permanentment el dubte.
La hipòtesi del Déu enganyador és una raó suficient per dubtar de les veritats intel•ligibles, però per estar convençuts cal afegir la hipòtesi del geni maligne. Aquesta hipòtesi no és de fet pas una raó, sinó que és un instrument per mantenir-se en el dubte. Per lluitar contra el prejudici de la credulitat, cal adoptar un prejudici contrari: es tracta d’obstinar-se en la negació de tot el que he cregut. El que Descartes desitja trobar és «una cosa que sigui certa i indubtable». Aquesta primera veritat, per ser una veritat absoluta, ha de triomfar en la prova del dubte. I com més hiperbòlic o exagerat sigui el dubte, més indubtable serà la primera veritat triomfant. I la primera veritat indubtable a què arriba Descartes és l’anomenat cogito. No és possible dubtar del dubte mateix. Per tant, «Penso, així sóc» o «Penso, per tant existeixo».
Jo, per una part, trobo que Descartes és un filòsof imprescindible en la nostra vida, gràcies a ell es van deixar els pensaments antics i es va iniciar el camí cap a la ciència gràcies a l’utilització de la raó. Aquesta raó va fer que s’investigués i s’avancés científicament sobre el perquè de les coses. Però, per altra banda, trobo que Descartes és un filòsof que té molts buits, és a dir, especifica poques coses, tot ho deixa a l’aire i sempre dubta del que ha conclòs anteriorment. No estic gaire d’acord amb el seu pensament, tot i que és innegable que algunes de les seves afirmacions, com ara les geomètriques (autèntica veritat) o l’afirmació «penso, per tant, existeixo», són totalment veritables i indubtables.
febrer 3rd, 2011 at 17:41
El dubte cartesià és una decisió lliure i deliberada de destruir les opinions antigues.
Descartes destruirà mitjançant el dubte el testimoni de tots els sentits. Es tracta de dubtar no tan sols d’allò que és raonablement dubtós, sinó de dubtar també d’allò que sembla evident als meus ulls i al meu tacte. El dubte a les Meditacions metafísiques, a diferència del dubte del Discurs del mètode, és un dubte que no tracta només dels coneixements humans, sinó també de la voluntat i de la possibilitat de conèixer; és un dubte il•limitat, hiperbòlic o exagerat. Descartes, que posa en dubte la possibilitat de conèixer de la raó, no posa en dubte la mateixa raó. Rebutja la hipòtesi de la bogeria ja que el seu dubte és conforme a la raó i a les seves exigències.
A diferència dels errors en la percepció que es poden corregir amb noves observacions,
en el cas dels somnis no és tan fàcil. Mentre somniem, la certesa de la realitat de les nostres percepcions és absoluta i només en despertar ens adonem de l’error.
El sentiment de set de l’hidròpic (malaltia que provoca beure en excés i estar sempre assedegat) és molt real, però no és una correcta informació sobre l’estat del seu cos i cal contrastar-lo amb altres dades. De la mateixa manera hem de veure si podem verificar coherentment les imatges dels nostres somnis entre si i amb les habituals de la nostra vida.
febrer 3rd, 2011 at 0:29
En la primera meditació de Descartes, l’autor ens exposa que des d’infants acceptem tot allò que se’ns explica com a saber, com a veritat sense posar-ho en dubte, així que quan té l’edat suficient porta a terme la laboriosa feina de qüestionar-se tots els principis sobre els quals es basen les seves opinions, que han estat atorgades pels sentits (prejudicis) que certes vegades ens han enganyat i per tant no ens en podem refiar, i així anar a la recerca de veritats indubtables.
D’aquesta manera s’estableix el dubte metòdic, que es basa en el dubte sobre allò que ens ensenyen els sentits, però també es basa en la diferenciació entre el somni i la vetlla, ja que realment en els somnis se’ns mostren il•lusions que moltes vegades són versemblants i s’ajusten a la realitat de manera que quan estem desperts pot ser que el que se’ns manifesta no sigui res més que una mera il•lusió, però tot això que es manifesta en els somnis ha d’haver sorgit de coses veritables (com en el cas dels pintors quan pinten) i d’aquí sorgeixen les veritats simples i generals (aritmètica, geometria i les altres ciències d’aquest gènere). Un altre argument en el qual es basa el dubte és en l’existència d’un geni maligne que empra tot el seu enginy en enganyar amb l’objectiu que les persones considerin evidents coses que no ho són com per exemple quan Descartes suma dos més tres o quan compte els costats d’un quadrat o quan fa un judici sobre una cosa més fàcil; d’aquesta manera, Descartes anul•la la hipòtesi del Deu decebedor, ja que Déu es considerat universalment bo, i com a creador no pot tenir la intenció d’enganyar-nos.
Personalment, crec que en part, gràcies a Descartes avui en dia hem avançat tant en totes les matèries que ocupa la raó ja que la constant crítica del coneixement és el que permet avançar, però tot i això crec que Descartes no va justificar suficientment el fet de qüestionar si en realitat estàvem somiant o estàvem desperts, ja que seria massa coincidència viure en una il•lusió on dia rere dia tot seguís evolucionant, u on hi hagués complicacions, ja que en principi les il•lusions són creades per nosaltres mateixos; i molt menys crec que encertes en l’existència d’aquest geni maligne, ja que tot i haver estat creats per Déu, aquest mateix ens deixa llibertat per cometre els nostres propis errors.
febrer 2nd, 2011 at 19:06
(continuació)
Descartes també ens parla dels somnis, es demana com hem de sabem que no estem somiant. Ens diu que no podem saber si estem somiant o si estem desperts, però tot i així, sabem que els somnis són imatges de la pròpia realitat, així doncs, sabem que el què somiem no són coses imaginàries, sinó veritables i existents. Crec que el què ell diu sobre els somnis és real, ja que ell mateix va concloure que no podem saber si somiem o si no, com en l’actualitat succeeix, ja que ningú no ha arribat a notar si està despert o si està somiant.
Seguidament, una altre pregunta que es fa és com sabem que no estem somiant. Descartes diu que no podem saber si estem somiant o no però que els somnis són imatges de la pròpia realitat, per tant, el que somiem ha d’haver existit en la realitat per poder-ho somiar. Així doncs, ens explica que no són coses imaginàries, sinó veritables i existents, que són semblants a una cosa real i vertadera tot i està adormits. Essent així falses il·lusions.
febrer 2nd, 2011 at 19:02
(continuació)
Així doncs, la resposta que dóna a aquesta pregunta és que Déu és bo, omnipotent i totpoderós, el qual no ens pot enganyar perquè l’acció d’enganyar és contraria a la seva naturalesa.
I seguint aquesta resposta es pregunta si no hi ha un geni maligne, tant astut i fal•laç com poderós que ens enganya i per tant, pensarem que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que il•lusions i arteries o fins i tot les matemàtiques es poden posar en dubte. D’aquesta manera, va arribar a pensar que tot eren il•lusions i que no hi havia res de real ni de cert.
Com a conclusió d’aquesta primera meditació doncs, diu que totes les opinions que alguna vegada les havia acceptat per veritables, no n’hi ha cap que ara no pugui posar en dubte. Per això mateix, ha de deixar-les al marge igual que faria sobre una cosa que sap que és realment falsa. Això si, Descartes dóna un consell; que es sigui prudent alhora de posar-ho tot en dubte.
Considero que Descartes és un dels filòsofs més interessants que hem estudiat fins al dia d’avui, degut a què algunes de les seves deduccions són vigents encara ara, la qual cosa ens demostra que era un gran visionari i que realment les deduccions a les que ell va arribar, en el seu moment, basant-se en el dubte, eren vertaderes també en l’actualitat. Així doncs, crec que Descartes quan s’adona de què els sentits l’enganyen, fa bé donant- ho a saber a tothom, dubtant sobre tot, ja que com diu ell, tant sols ens podem fiar de ho que és segur, com les coses més simples i més universals, com poden ser l’aritmètica, la geometria o altres ciències d’aquest gènere, això si, diu que de les ciències complexes com la física, l’astronomia, la medicina o totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són dubtoses i insegures, per tant, és d’aquestes de les que s’ha de dubtar, tot i així, s’ha de tenir la major prudència possible a l’hora de jutjar sobre el què s’ha de posar en dubte i el què no.
febrer 2nd, 2011 at 19:01
En la primera meditació, Descartes es formula la primera pregunta: Existeix alguna opinió al marge del dubte? Doncs bé, primer de tot, ell destrueix totes les antigues opinions i també rebutjarà totes aquelles a les quals hi trobi algun dubte. Així doncs, diu que no ha de donar més crèdit a les coses que no són del tot certes i indubtables que el que no donaria a les que semblen obertament falses. Diu que es pot dubtar de tot i posa l’exemple dels sentits, no ens podem fiar d’ells. S’adona de què els sentits l’enganyen, i amb els sentits hem de dubtar de tots els objectes sensibles, així doncs, ens hem de fiar de la prudència que és el què ensenya a no fiar-nos mai de tots aquells que ens han enganyat alguna vegada. Posa l’exemple de que podem estar caminant pel desert i veure que hi ha aigua, i quan ens hi acostem ja no hi és, per tant, si ens han enganyat un cop, ho poden tornar a fer.
Seguidament, una altre pregunta que es fa és com sabem que no estem somiant. Descartes diu que no podem saber si estem somiant o no però que els somnis són imatges de la pròpia realitat, per tant, el que somiem ha d’haver existit en la realitat per poder-ho somiar. Així doncs, ens explica que no són coses imaginàries, sinó veritables i existents, que són semblants a una cosa real i vertadera tot i està adormits. Essent així falses il•lusions.
Afirma, que allò complex com la física, l’astronomia, la medicina o totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures, per tant, se’n pot dubtar, però d’aquelles coses més simples i més universals, com poden ser l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d‘aquest gènere, són vertaderes i existents. Posa l’exemple de què tant si està despert com si dorm, dos més tres faran sempre cinc i que el quadrat mai no tindrà més de quatre costats. Tanmateix, diu que en aquestes afirmacions, no hi pot haver cap sospita de falsedat o d’incertesa.
La tercera pregunta que es formula és si hi ha un Déu decebedor. Ho fa perquè aquest Déu, ens ha enganyat alguna vegada, també ens pot enganyar en les matemàtiques, així com en ho segur, en les coses més simples i en les més universals. Quan Descartes suma dos més tres o quan compte els costats d’un quadrat o quan fa un judici sobre una cosa més fàcil, suposant que puc imaginar-me’n alguna de més fàcil.
febrer 2nd, 2011 at 17:00
Continuació
Déu és tot poderós i ha creat als humans, però potser tot allò que creiem que ens envolta, no existeix i simplement Déu ens està fent viure una il•lusió o potser ens està fent equivocar al comptar matemàticament(fet que fa assegurar-nos de que les coses són reals), així sorgeix el dubte sobre la matemàtica i per tant, de tot allò que tenim per realitat. Però Déu és bo i per tant no ens ha creat perquè visquem enganyats o equivocant-nos, però a la vegada si Déu es bo i no permet que visquem sempre en l’error, no tindria que deixar-nos equivocar mai i això si que ho permet (Pàg. 124: Però si repugnava a la seva bondat haver-me fet de tal manera que jo m’enganyi sempre, sembla també que li havia de ser absolutament contrari permetre que jo m’enganyi alguna vegada, i això no ho dubto, ho ha permès). Podríem dir llavors que potser Déu no existeix, però tot i que Déu no existeixi, algun tipus de ésser, cosa o conjunt de coses o conjunt d’éssers ens ha d’haver creat, i com menys poder tingui el que ens ha creat, més imperfectes som nosaltres ja que som la seva obra i per tant, més possibilitats tenim nosaltres d’equivocar-nos sempre. Llavors com que no sabem si ens estem equivocant, cal dubtar-ho tot des del principi i només així trobarem la vertadera veritat sobre les coses. La causa de que tot el que ens envolta pugui ser falç i de que visquem enganyats, pot ser culpa de un geni maligne molt poderós, i per evitar el seu engany, hem de creure falç tot allò físic que ens envolti (inclús el nostre propi cos) per preparar-nos contra els seus enganys (Pàg. 126: D’aquesta manera estaré amatent a no rebre entre les meves creences cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit contra totes les astúcies d’aquell gran decebedor)i hem d’evitar totalment pensar fent prejudicis i guiant-nos pels sentits perquè això ens farà caure en l’error absolut.
Jo crec que Descartés té raó a l’hora de dir que hem de dubtar sobre tot allò que tenim al voltant perquè no som realment tan intel•ligents per comprendre tot allò que hi ha a l’Univers. Hem de dubtar sobre tot allò que fem però a la vegada, això tampoc pot ser un impediment a l’hora de viure, ja que si pensem massa en allò que és real o no ens passarem la vida sense viure. Hem de viure la vida amb prudència, intentant no fer prejudicis sobre les coses però tampoc ens podem obsessionar amb aquest fet ja que hem de poder viure una vida amb normalitat i sense pors per arribar a ser feliços.
febrer 2nd, 2011 at 16:59
En la primera meditació, Descartes ens explica que, com la majoria de persones, fa judicis sobre coses que no sap si són del tot certes i que no estan prou ben fonamentades per creure el que ell creu que són (Pàg. 120: allò que després vaig fonamentar sobre principis tan pocs segurs no podia ser dubtós i incert). A causa d’aquest fet es proposa fer un canvi de pensament dient que primerament es té que negar qualsevol teoria fins que no demostri proves evidents de que allò que s’havia estudiat era com la teoria confirmava, però si sorgeix algun tipus de dubte que pugui fer perdre la confiança en alguna part dels fonaments de la teoria, aquesta perd tota la seva validesa(Pàg. 121: em bastarà per rebutjar-les totes el més petit motiu de dubte que hi trobi). Descartes diu que allò que percebem pels sentits pot no ser la realitat i per això ens em de guiar per un altre tipus de mètode (Pàg. 121: M’he adonat que aquests sentits m’enganyen). Però no tot és demostrable ja que sorgeix el dubte de com demostrar tot allò que ens envolta o inclús la pròpia existència, ja que potser estem vivint en un somni o una il•lusió ja que aquests poden ser tan reals com la vida realment real i quan penses que ja saps distingir que és el somni i què és la realitat pots caure en el dubte, ja que pot ser totalment a l’inrevés del què tu creus (Pàg. 122: Quants cops m’ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu?). Aquest dubte es resol sabent que si estem somiant hem d’haver conegut la realitat ja que els somnis i il•lusions estan configurats per objectes, animals i persones que hem vist en el món real i si el somni és tan abstracte que res d’això hi pot existir, segur que hi existiran els colors, que hem d’haver vist prèviament en la realitat per poder somiar-los o il•lusionar-los, per tant sabem que hem existit en la realitat (Pàg. 122: les coses que ens representem somiant són com quadres i pintures, que no poden haver estat formades sinó per la semblança d’alguna cosa real i vertadera). Les coses més senzilles són matematitzables i per saber si una cosa es realment real, em de poder mesurar-la i quantificar-la ja que les ciències que vertaderament ens demostren la veritat són les que formen part del gènere matemàtic ja que aquest tracta amb coses simples i generals i demostren que aquestes, són certes i indubtables (Pàg. 123: Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc, i el quadrat mai no tindrà més de quatre costats).
febrer 2nd, 2011 at 16:00
continuació…
Personalment, crec que Descartes és un gran filòsof, però que no va argumentar amb prou fonaments els seus principis. No estic gaire d’acord amb el seu pensament, ja que crec que es complica a ell mateix fent-se tantes suposicions sobre un possible “geni maligne”, sobre saber si estem dormits o despertes o intentant deixar en dubte tot el que creia vertader. Una de les afirmacions que crec que Descartes afirma sòlidament i amb la que jo també crec que és vertadera és quan diu que hi ha ciències com la geometria que ens diuen la veritat, ja que consten de càlculs molt generals que no sempre tenen a veure amb la natura i que, per això, sempre són vertaders en tots els àmbits. També crec que el seu raonament de cogito ergo sum és vàlid, ja que si tens l’habilitat de raonar i poder saber, llavors això és senyal de la teva pròpia existència, ja que si no penses no existeixes perquè no tens subconscient.
En resum, i com ja he dit, crec que Descartes hauria d’haver fomentat més els seus principis, tot i que hi ha raonaments els quals la seva veracitat és indubtable.
febrer 2nd, 2011 at 15:59
En la primera meditació de les Meditacions Metafísiques de Descartes, aquest raona i ens introdueix el mètode amb el qual intentarà trobar alguna veritat, absent dubte, per tal d’establir algun principi ferm i constant en les ciències.
La seva metodologia consisteix en qüestionar-se absolutament tots els coneixements rebuts fina aleshores i anar a la recerca de les veritats indubtables. Aquest procediment que segueix és l’anomenat dubte metòdic.
Descartes primerament es qüestiona els principis bàsics els quals tenia per vertaders, ja que vol tenir consolidats els pilars del coneixement i anar concretant, més endavant, les veritats més puntuals.
La seva reflexió comença raonant que no pot estar segur dels coneixements que ha anat adquirint durant la infància, ja que al anar-se fent gran s’ha adonat que la majoria d’ells eren falsos. Per tant, Descartes dubta de tots els conceptes que abans considerava com a vertaders.
Seguidament, Descartes s’adona de que des de la infantesa fins ara, havia acceptat com allò vertader tot allò que podia percebre amb els sentits. Però com que els sentits a vegades ens enganyen, Descartes decideix que no ens n’hem de fiar. Per tant, tot el que estava considerat vertader a causa dels sentits, ara Descartes ho posa en dubte i no es pot considerar com a vertader.
Aquest gran filòsof també reflexiona sobre el fet de que pot ser que estiguem dormint, ja que no hi ha indicis concloents que ens facis distingir clarament entre vetlla i somni.
Una de les conclusions a les que arriba en aquesta primera meditació és que hi ha ciències, com l’aritmètica o la geometria, que al tractar de coses molt simples i generals, contenen coses certes i indubtables.
A més a més, també suposa la possibilitat de que en comptes d’un Déu, existeixi un “geni maligne” que ens duu a considerar que coses aparentment vertaderes com, per exemple el que percebem a través dels sentits, no són del tot certes.
Tota aquesta reflexió, aquest filòsof la porta a terme intentant que els coneixements que tenia com a vertaders anteriorment no l’afectin en el judici d’aquesta meditació.