Descartes – 5a Meditació

Va vinga!

Escull algun dels quadradets de la imatge següent i mostra el contingut al que representa en l’obra de Descartes: Meditacions metafísifques.

5a meditació





20 Responses to “Descartes – 5a Meditació”

  1.   Gemma Mollà Fornells Says:

    He seleccionat la primera imatge.

    Aquesta imatge és com un resum gràfic de la cinquena meditació, la qual ens parla de Déu i com podem veure en la diapositiva, el món està dominat per Déu i només per ell, per tant diem que Déu és la causa de tot.

    Apareix representada la mà de Déu subjectant una bola de cristall en la qual a dins hi ha vida, per tant deduïm clarament i sense confusions que Déu és qui domina el món.

    Per tal de relacionar la imatge amb la meditació, Descartes diu que podem arribar a pensar que Déu hi és en essència per no en existència però realment, i raonant-ho bé arriba a la conclusió de que la essència i l’existència són inseparables. El filòsof no pot arribar a veure a Déu sense existència però si amb essència, de la mateixa manera que no pot veure un riu sens el seu cabal, per exemple.

    Descartes té molt clar que Déu és el que ho mou tot, la perfecció i que per tan ha de ser existent i com més hi va creure més perfecte va ser ell també, ja que va poder-ho comprovar perquè quan ell no estava segur de l’existència d’aquest no acabava de assolir la perfecció desitjada i una vegada va saber del tot cert la seva existència tot va canviar. Totes les coses, incloent la seva certesa, depenen única i exclusivament de Déu. Es a dir, podríem dir que per Descartes la matemàtica perfecció de les coses i del món en general és tan sols obra de Déu.

    Personalment, crec que Descartes porta aquesta meditació al extrem ja que, segons el meu criteri, Déu no es el creador de tot, mai sabrem d’on venim ni on anirem i no serà Déu qui ens ho faci saber ja que en opinió meva, al no ser creient, no crec en la seva existència i per tant tampoc en la seva essència i si aquest Déu existís tampoc tindríem les qualitats necessàries per accedir a ell. Tots i cada un dels éssers humans tenim la capacitat d’argumentar, imaginar i sobretot la gran capacitat per excel•lència de l’ésser humà, la raó, cosa que tan sols nosaltres tenim, però al mateix temps sempre hi haurà alguna cosa o altre que ens farà ser nosaltres mateixos, únics.

  2.   Marc Soler Benasat Says:

    Segons René Descartes, la demostració de l’existència de Déu no es pot fer a partir de la realitat externa perquè no sabem si existeix o no; s’ha de fer a partir de la pròpia interioritat subjectiva o de la idea innata que tenim de Déu. Descartes també utilitza l’argument ontològic (ja emprat per Sant Anselm) que fa referència a què el concepte o essència de Déu n’implica l’existència. Quan es concep la idea de l’ésser perfecte es concep la idea d’algú que existeix necessàriament; l’ésser perfecte no li pot mancar cap perfecció, tampoc la perfecció de l’existència. Concebre Déu com a inexistent és com concebre una muntanya sense una vall.
    Un cop demostrada l’existència de Déu, és a dir, de l’ésser perfecte incapaç d’enganyar-nos (l’engany és incompatible amb la seva naturalesa divina) es pot confiar en l’aplicació segura del criteri de certesa al món exterior.

    Agafant com exemple la imatge del centre de la diapositiva, on s’observa el fenomen meteorològic d’un huracà, podem relacionar-ho amb les meditacions metafísiques, concretament amb la idea de Déu explicada en la Meditació cinquena. Déu és una garantia; ja que aquest criteri de certesa es pot aplicar en la recerca d’altres veritats sobre el món: “m’adono que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat d’una manera tan absoluta que sense aquesta coneixença no em seria possible conèixer perfectament res” (pàg. 142 llibre ATENA, Meditació cinquena). La idea de Déu és una idea que obliga a transcendir el marc de l’experiència subjectiva i reconèixer l’existència objectiva. Si s’ignora la figura de Déu no hi hauria mai una ciència veritable i certa, sinó solament opinions sense fonament i inconstants; ja que la demostració de l’existència de Déu ens permet estar segurs del nostre coneixement. Déu esdevé garantia de coneixement. En Déu existeixen les grans veritats establertes per ell; totes les veritats matemàtiques que hi descobrim hi són, en Déu; les lleis de la natura són decretades per Déu. Aquestes lleis naturals que depenen de Déu permeten justificar gran varietat de fenòmens naturals, com per exemple el huracà de la imatge. Ara bé, si considerem aquest ésser diví com a causant i responsable de tot, també li podem atribuir els efectes destructors que desencadena un huracà en una població? Podríem afirmar, tenint en compte aquest fet, la perfecció de Déu? A diferència de Descartes, si tinguéssim aquesta concepció, no podríem estar segurs de la seva perfecció i ens podria provocar el dubte; la qual cosa tiraria a terra tots els altres coneixements que se’n deriven.

  3.   Pau Virós Says:

    He escollit la primera imatge.
    Trio aquesta imatge perquè és la que em recorda més al tema principal de la meditació cinquena, Déu. Es pot interpretar que la mà és la mà de Déu i la bola és el món, la creació de Déu. Pel que fa a la relació que té amb la meditació, Descartes ens hi justifica l’existència de Déu. Ho justifica dient que es pot pensar en l’essència de Déu sense la seva existència, però un cop ho reflexiona més, creu que l’existència de Déu no pot separar-se de la seva essència. Com que està segur de la seva essència, lògicament ha d’estar segur també amb la seva existència. Segons argumenta ell, no pot concebre un Déu amb essència però sense existència, igual que tampoc pot concebre una muntanya sense vall. Amb aquesta comparació no està dient que hagi d’existir a la força una muntanya i una vall, sinó que no podem concebre una sense l’altre, igual que no es pot concebre l’essència de Déu sense l’existència. Tot i això, ho acaba justificant amb que no pot concebre un Déu sense existència i que per tant se’n segueix que l’existència és inseparable de Déu. Una altra raó per la qual creu en l’existència de Déu és que com que posseeix totes les perfeccions, i la existència és una perfecció, Déu ha d’existir veritablement.
    Certificar l’existència de Déu té uns efectes en la verificació de les coses per Descartes, ja que s’adona que la certesa de totes les coses depèn de Déu. Després de certificar l’existència de Déu i creure que no és un Déu enganyador, els seus pensaments no poden ser falsos, perquè sinó Déu l’estaria enganyant, i per tant ningú pot posar en dubte les seves raons i aconsegueix un coneixement vertader i segur. Està tant convençut de l’existència de Déu que fins i tot arriba a dir que abans de conèixer l’existència d’aquest, no sabia perfectament res i en canvi, després de coneixen la seva existència té el mitjà d’adquirir un saber perfecte d’infinitat de coses.
    Personalment no m’acaba de convèncer els arguments que dóna per defensar l’existència de Déu, perquè segons les seves mateixes teories es pot separar essència i existència, en canvi diu que Déu és amb l’únic que això no es pot fer. Un cop es dubta de l’existència de Déu, la resta de la meditació ja perd sentit perquè es basa durant tota ella en l’existència de Déu. Suposo que també tinc aquesta opinió de dubte per la societat poc religiosa en la que estem, però al segle XVII de Descartes trobo lògic que intentés una justificació de l’existència de Déu, que podia servir de resposta per certs dubtes sense resposta.

  4.   Alex Bernal Says:

    En la meva opinió, trobo possible l’existència de un “Déu” cartesià, però definitivament, molt allunyat de com el concepte de Déu ens ha estat presentat al llarg de la història. Un Déu totalment desconegut, abstracte i al que més aviat atribuiria un paper d’orígen i motiu de la raó.

  5.   Alex Bernal Says:

    Basant-me en la segona imatge (l’huracà):

    A la cinquena meditació, Descartes arriba a la conclusió de que Déu existeix per la pròpia necessitat que comporta la mateixa existència de les coses. Abans d’iniciar les meditacions, Descartes donava per vertaderes les coses que li ho semblaven sense dur a terme un judici previ fent servir la raó. Quan decideix considerar-ho tot fals per intentar corroborar a través de la raó (no dels sentits) que no ho és, és quan arriba a la conclusió que hi ha certes coses que confirmen la seva veritable existència a partir de la seva essència. Així, el filòsof apunta que Déu existeix perquè l’essència de l’existència ho fa, i Déu n’és el seu origen o creador.

    Aquesta idea ens la reflecteix amb un exemple molt concís i comprensible, la essència de les matemàtiques i les formes geomètriques. És inapel•lable que la suma de tots els angles d’un triangle conforma dues línies rectes, és a dir, mesuren 180º. Sigui com sigui, aquest fet es donarà en absolutament en tots els triangles, existeixin o no, aquesta norma sempre anirà lligada a aquesta figura, és la seva essència. De la mateixa manera, no puc concebre un Déu sense existència, o el que és el mateix, la existència és inseparable de Déu. Doncs bé, a partir d’aquest argument, relaciona la possible existència d’altres coses amb Déu, ja que si l’essència de Déu és l’existència, totes les altres coses que són certes depenen d’ell, ja que posseeixen també la essència de la existència, per la pròpia necessitat d’ésser certes. És per això que penso que la imatge representa a la perfecció aquesta última idea: l’ull del huracà representa a Déu i les corrents del voltant representen totes les altres coses certes, que giren entorn d’ell i existeixen perquè l’ull del huracà (Déu) existeix.

  6.   Carla Badrenas Puga Says:

    – Imatge 1:

    Descartes vol demostrar l’existència de Déu a partir de les nocions matemàtiques en la cinquena meditació, ja que si es creu que Déu és perfecte, ha d’existir a la força.
    El contingut que podem veure representat en aquesta imatge i que podem identificar amb els temes tractats en la cinquena meditació de Descartes és que, segons aquest, tot el que existeix realment, i per tant ja que existeix ha de ser perfecte, ha estat creat per un déu. Com que tot el que existeix és perfecte, a l’ésser creador de totes aquestes perfeccions se li ha d’atribuir també aquest adjectiu. Descartes es planteja el dubte que si ell verifica que el seu cos, i les figures o cossos en general, i la seva ment existeixen i que no són imaginacions o somnis, pensa que Déu com a ésser sobiranament perfecte també ha d’existir; perquè si no hi hagués un Déu creador de la resta del planeta i dels seus components (tan geològics, com els habitants d’aquesta, com altres éssers vius, etc.) ell no s’estaria plantejant tots els dubtes que li passen per la ment, com són l’existència de qualsevol material o cosa, de tot. Descartes diu que Déu existeix, però no com a ésser finit, si no que el descriu com a un ésser perfecte, però infinit. La qual cosa vol dir que al ser infinit no en pot extreure més conclusions ni fer-se més preguntes existencials sobre ell, perquè Descartes és un ésser finit i Déu infinit, i estan en diferents nivells. La imatge ens mostra perfectament aquest fet, ja que si representem la mà que agafa la bola com la mà de Déu, i la bola mateixa com la terra (i com a tal, dins la terra ens hi trobem tots nosaltres, tota la resta d’éssers vius, i moltes altres figures i cossos) Déu és qui ho formà tot en els orígens de la vida, i és qui ho regeix tot des de un nivell superior, des de un nivell infinit. També crec que en aquesta imatge podem veure, com Descartes creia, que suposant que la mà que es veu és la de Déu, aquest tan sols va crear la terra i les substàncies diverses que la formen, però que si un cop creat això intentés canviar alguna cosa existent a la Terra no podria influir-hi ja que per Descartes, Déu és el creador de tot, però res més. Per això la imatge que té Déu de la Terra a la imatge és del seu propi reflex distorsionat i difuminat, la qual cosa significa que el seu reflex no és del tot real, ja que no mostra la perfecció, no mostra la realitat de la imatge.

    La meva opinió respecte a aquest tema és que Déu no existeix, ja que no hi ha cap ésser ni substància capaç de crear tot un univers, amb tot el que aquest comporta. A més a més, existeixen estudis científics que mostren realment l’origen de la vida i la formació de l’univers i la Terra. Tot i que trobo que les meditacions de Descartes són potser més lògiques i coherents que fins i tot alguns pensaments o creences que encara podem trobar avui en dia entre la població, creences força més lligades a la divinitat de Déu i a la religió com a representació de Déu.

  7.   Ariadna Says:

    He escollit la segona imatge. En la imatge podem observar un huracà, una força immensa que envolta tot, és a dir aquest fenòmen natural és la perfecció per excel·lència. Aquesta força màxima representa a Déu, l’existència del qual s’intenta demostrar en la cinquena meditació metafísica a partir de nocions matemàtiques, és a dir a partir del seu propi concepte. Déu és la perfecció per excel·lència ja que a partir d’ell adquirim el coneixement, la veritat de les meves idees clares i distintes i deixar els dubtes sobre les idees matemàtiques.
    Totes aquelles idees que podem arribar o dit d’una altre manera aquelles hipòtesis siguin científiques o no són gràcies a l’existència de Déu aquest ésser superior a tots i és que sense la seva presència no podriem imaginar res de l’Univers, cap qüestió, cap hipòtesi, cap dubte.. tot està vinculat a Déu, per això podem dir que és el principi de tot.

    Segons la meva opinió, el punt de vista de Descartes respecte aquesta cinquena meditació és exagerat el protagonisme que hi dóna a Déu ja que és el principi i la causa de tot, i jo personalment no crec en Déu, ni en cap altre perquè que un home hagi creat tot l’Univers, tota la vida i se li atribueixi aquest mèrit és increible tot i que si que penso que ha d’haver algun ésser superior a noslatres però Déu no.

  8.   Pere Massanés Says:

    És la imatge 2

  9.   Pere Massanés Says:

    Tal i com podem apreciar en aquesta fotografia hi ha un huracà que sembla ser capaç d’envoltar la major part de la imatge. Aquesta força, poder i perfecció que ens mostra aquest fenomen meteorològic és la representació d’algun ésser superior que impregna tot el que hi ha al voltant. Aquest ésser sobiranament perfecte és Déu.

    Descartes tracta de demostrar-nos en la cinquena meditació la impossibilitat de la no existència d’aquesta substància divina i perfecta denominada Déu. En les anteriors meditacions, Descartes ja ha justificat l’existència de les idees innates i del jo pensant, i s’ha acostat a Plató dient que la raó és la font i origen del coneixement. Un dels principis de Descartes és que les idees no imposen cap necessitat, i per tant sembla ser que al justificar l’existència de Déu entra en una contradicció. Descartes ens introdueix la següent pregunta, perquè la idea de déu implica necessariament l’existència d’aquest? Per tal de contestar a la següent pregunta, recorre al argument ontològic segons el qual és absolutament necessari l’existència d’un ésser creador de l’univers, com ja havia afirmat Sant Anselm de Canterbury. Apart de aquest argument ontològic, utilitza el següent principi: tot el que envolta i esta relacionat amb Déu ha de ser perfecte, així com totes les seves creacions i la seva pròpia existència. Al mateix, temps afirma que la existència eterna és equiparable a la perfecció. D’aquesta manera podem demostrar que la idea de Déu implica necessariament l’existència d’aquest.

    Per contra aquest argument té un punt confús o si més no polèmic. Si la nostra pròpia existència implica ser fruit del ésser sobiranament perfecte i infinit, no hauríem de ser nosaltres també uns éssers perfectes però finits? El fet de que la nostra existència sigui finita es justificable segons el principi de que nosaltres no formem part de la idea de l’existència eterna. El problema se situa al centrar-nos en els errors propis dels humans, equiparables als de uns éssers sense cap mena de relació amb la perfecció. Descartes ho justificava dient que l’ésser humà gaudeix de la llibertat, i que aquesta és la que ens permet cometre errors. Segons el meu punt de vista, si ens fiem del raonament de Descartes, estem equiparan la llibertat del ésser humà amb la total imperfecció, que en aquest raonament seria totalment impròpia de Déu. D’aquesta manera podem dir que la llibertat no pot ser pròpia de la substància divina i perfecta que representa Déu i per tant entra en contradicció amb el raonament de Descartes.

  10.   Mònica Viñas Says:

    Trio la imatge 1.
    Trio la imatge 1 perquè trobo que és la imatge més adequada per aquesta meditació ja que tracta sobretot de l’explicació de l’existència de Déu i de com Déu és un ésser absolutament perfecte.
    Interpreto aquesta imatge de dues maneres:
    – una manera d’interpretar-la és que la mà és Déu i l’esfera és el Món.
    Déu no és algo que podem veure però amb el pensament fem que existeixi i no només que existeixi sinó que el considerem absolutament perfecte i és tractat d’ésser infinit, per tant en aquesta foto l’interpreto com si estigués a fora d’aquest Món ja que a dins només hi han éssers no-perfectes i tots aquests éssers som finits, però el fet de que aquesta mà agafi l’esfera, que hi hagi conetacte l’interpreto com que gràcies a l’existència d’aquesta esfera, existeix la mà, és a dir que hi ha com una petita conexió entre Déu i els éssers humans que sería el pensament. Per tant, si no hi hagués aquest pensament potser mai hagués existit Déu.
    Per una altra banda (i no tant paranoica), dins d’aquesta interpretació podem observar com els éssers humans em creat amb les matemàtiques i el pensament l’existència de Déu a partir del seu propi concepte.

    – l’altra manera d’interpretar aquesta imatge és que l’esfera és Déu i la mà és la d’un ésser humà, com per exemple Descartes.
    Déu, com he esmentat anteriorment se’l considera absolutament perfecte. Per això comparo a Déu amb l’esfera, perquè l’esfera també ha de tenir les mides perfectes perquè sinó ja no es podria considerar esfera i ja no servirien les formules per calcular-les. La mà la he interpretat d’aquesta manera perquè és la que aguanta aquesta esfera, és a dir com amb el pensament es manté aquesta idea. Si aquest pensament canvies o s’eliminés, aquesta idea potser deixaria de exsisir. amb la foto es representaria que si aquesta mà es treu l’esfera cau.

    En conclusió podria dir que sempre ha d’haver-hi una connexió entre l’ésser humà i Déu perquè es mantingui aquesta meditació encara que siguin “dos móns” diferents.

  11.   Pau Muñoz Capsada Says:

    Treballarè amb la segona imatge, l’huracà.

    En la cinquèna meditació, Descartes, vol demostrar l’existència de Déu a partir de les nocions matemàtiques.
    Podem partir d’aquestes frases:

    -El coneixement de Déu i de la seva bondat permet deixar de tenir dubtes sobre les idees matemàtiques. “…la certesa i la veritat de tota ciència depen de l’únic coneixement del veritable Déu”.

    -Déu garanteix la veritat de les meves idees clares i distintes.

    Dient això, em refereixo, que segons Descartes, tota persona, pot tindre una idea de tot el que pot passar en el planeta terra. Tota persona, pot tindre una hiòtesis (basant-me en la segona imatge, l’huracà) de que aquest fenòmen meteorològic pot tindre lloc en un moment determinat de l’espai i del temps. Però d’on ha tret aquesta informació? Segons Descartes, tota aquesta informació que podem obtenir de manera racional, en el fons de tot, ens ve de Déu, del seu coneixement.

    És a dir, que segons Descartes, Déu és qui té el domini sobre totes les coses, per tant, també sobre els fets meteorològics, i també és qui té el poder per poder deixar als humans deixar-nos arriba al seu coneixement.

    Per tant, tot últim pensament al qual arriba una persona, sigui científic o no, sempre ens ve concebut per un ésser superior, que segons Descartes és Déu.

  12.   Marc Espinalt Font Says:

    Primera imatge:

    En la primera imatge, es pot veure una mà subjectant una vola de cristall, i en ella s’hi pot mig observar un home, un carrer, una casa…
    Aquesta imatge es fàcilment relacionable amb la idea de Descartes sobre deu, explicat racionalment per aquest en la V meditació metafísica.

    Descartes tenia unes bases cartesianes sobre deu, justificant que Deu no tenia cap forma, sinó que era infinit igual que la seva creació, que es infinita, i per sobre de tot perfecte. Tota creació de deu és perfecte, com es mostra en l’imatge, una esfera perfectament rodona, per tant, geomètricament perfecte.
    Pel que fa a l’humà, també es una creació perfecte de deu, però en aquest cas, l’humà ha estat dotat, per deu, d’una ment i de la raó. Amb aquesta aportació, segons Descartes, Deu deixa que l’home sigui més lliure, per tant tingui més errors, i com a conseqüència pugui usar la raó i la ment per argumentar aquest error i corregir-los.
    L’home no és perfecte ja que ell mateix dubte de la seva ment, i de la seva raó. Com es pot observar, Descartes en la majoria de meditacions fa alguna aportació breu sobre que no està segur de si el que esta vivint es verídic, o si el que va somiar realment ho va somiar.
    Tornant a Deu i les seves creacions perfectes, Descartes ho justifica amb el principi ontològic de sant Anselm de Canterbury, en el que diu que hi ha distinció entre essers necesaris i essers contingents, i en la que acaba afirmant que “Déu existeix ja que és un ésser necessari”.

    Finalment, per concloure, dir que Descartes creu i argumenta amb l’ús de la raó, amb el mètode cartesià i com a bon racionalista en una força “divina” o “infinita” creadora de tot, la qual la única funció que tenia era la creació, i aquesta creació era perfecte, com Déu. A partir d’aquí, un cop creat tot, la seva funció ja es ser un “ésser” omnipotent sense cap funció ja que dona completa llibertat a tot ésser i tota cosa creada per ell mateix.

  13.   Laura Roig Font Says:

    És la imatge 3

  14.   Laura Roig Font Says:

    Què passa si observes la imatge uns 5 segons? Tot allò que podem descriure de la imatge, després de mirar-la ràpidament, és la magnífica posta de sol tapada pels núvols i les muntanyes. Per tant, només arribem a conèixer d’ella allò més general. Però si la tornem a mirar de nou, i ens centrem en ella, podem percebre altres coses que no havies vist abans, com per exemple, l’aigua que hi ha al peu de la imatge. Aquest moviment de l’aigua no és res de nou per tu, sinó que ja sabies que era abans d’identificar-la. Segons Descartes, aquestes coses que perceps, però que ja t’eren conegudes, provenen del teu propi esperit. D’aquest esperit no pots dubtar-ne perquè si perceps totes les propietats de la imatge vol dir que són vertaderes. És a dir, si tu, després d’haver mirat per segon cop la fotografia, t’has adonat del moviment de l’aigua, ha sigut gràcies a que ho coneixies sinó no hi haguessis parat atenció ni sabries que és. Per tant, si les coneixes vol dir que existeixen. Però, com saps si les coneixes clarament i les distingeixes de les altres coses? La solució està en l’essència i l’existència de Déu, perquè ell ens dóna la ment; per tant, és el creador de l’existència. Aquest principi ontològic determina que la posta de sol, els núvols, l’aigua,.. bàsicament tot allò que coneixes ha estat creat per algú, i aquest és Déu. Amb aquesta lògica, podem dir que també ha creat la meva ment i a més, m’ha donat la oportunitat de ser algú, sinó només sóc substància extensa. Ara bé, com ser segur que els sentits no m’enganyen? I com ser que aquesta imatge que veig i percebo existeix de veritat i no es un engany dels sentits? Sempre ens podem equivocar en les raons que donem, algunes de les quals després canviem d’opinió, però aquestes són opcions vagues. Però si reconeixem que hi ha un Déu, allò que conec clarament no pot ser fals perquè tinc un coneixement vertader i segur creat per ell. Per tant, no em puc enganyar amb les raons tant segures. Així, la posta de sol i l’aigua que ser que conec realment i les ser distingir entre les altres, no em cal dubtar del meu criteri basat en elles. Segons Descartes, allò que veiem en la vida quotidiana, es conseqüència de que primer les pensem, així si veig l’aigua vol dir que primer he pensat en ella. I aquest pensament, hem dit, que prové de Déu. Per tant, creure en allò que saps es crear allò veritable. Però jo em pregunto: com es pot saber segur si realment el cogito, l’essència i el coneixement existeixen perquè ho ha creat Déu? No pot ser que les muntanyes, l’aigua i la posta de sol primer les observem amb la seva essència i després les pensem, i així les arribem a conèixer-les? O per què jo puc pensar en una sirena si veritablement no existeix?

  15.   Carina Romero Chaparro Says:

    Tercera part:

    Jo, sincerament, no crec en Déu. Potser sí que hi ha alguna cosa, algun ésser que ens ha creat a tots i a tot, però no crec pas que sigui cap dels Déus imposats actualment, ni cap dels Déus en els que es creu. Si Déu és perfecte i superior no ens haurà dotat amb la intel•ligència necessària per a descobrir-lo a ell mateix. I, tal i com considerava Descartes, el jo pensat no és perfecte, per tant si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem que consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem, si aquesta naturalesa perfecta és Déu, nosaltres no podem arribar a descobrir la identitat de Déu ja que no tenim les capacitats necessàries i excedeix a la nostra capacitat racional.
    Alhora penso que els éssers humans som capaços de fer tot allò que abarqui la nostra imaginació, per tant, tot el sigui imaginable pot ser real i té una certa naturalesa i essència però discrepo en la idea que tot el que imaginem ja estigues dins la nostra ànima, i per tant col•locat dins nostre amb anterioritat. Crec que si som capaços d’imaginar tantes i tantes coses diferents i, a vegades, inimaginables per altres persones, és perquè cada un de nosaltres som únics i diferents; per tant penso que la nostra imaginació és pròpia de cadascú i, si ha de venir determinada per algun factor, serà per l’ambient i l’experiència.
    Sobre M. C. Escher, és un artista que m’ha fascinat sempre des que era petita ja que trobo que trobo que en les seves obres hi ha plasmada una realitat a vegades impossible fins al punt de convertir-se en irreal. Una de les seves obres que més atrauen la meva atenció és aquesta:

    http://jackskellingtonworld.files.wordpress.com/2009/12/mc_escher_relativity_623x600.jpg

  16.   Carina Romero Chaparro Says:

    Segona part:

    Així, si puc extreure del meu pensament la idea d’una cosa de la que se’n segueix que tot el que conec que li pertany d’una manera clara i distinta també d’una manera efectiva, puc extreure un argument i una prova que demostri l’existència de Déu. Déu és un ésser sobiranament perfecte i infinit, i conec que a la seva naturalesa li pertany una existència actual. Però estem acostumats a fer una distinció entre l’existència i l’essència en totes les coses, així que tendim fàcilment a pensar que l’existència pot separar-se de l’essència de Déu, i que en conseqüència podem pensar un Déu que no existeix en acte. Tanmateix, quan s’hi pensa millor, es veu que l’existència no pot separar-se de cap manera de l’essència de Déu, igual com no pot separar-se de l’essència de l’esfera les seves propietats. Així no puc concebre un Déu al qual li manca l’existència com no puc concebre una esfera que reflecteix una imatge com la de la imatge 1. La primera imatge mostra una mà aguantant una esfera amb una superfície llisa i reflectant, no pots concebre una esfera que sigui reflectant sense el reflex corresponent.
    Déu correspon a un ésser infinit i perfecte i addueix que aquesta noció no pot sorgir d’un ésser limitat i imperfecte com és l’home (és imperfecte pel sol fet de dubtar del seu coneixement, base del seu mètode), ja que un resultat no pot ser major que la seva causa o origen. Una persona no pot imaginar quelcom més enllà dels seus límits, per tant Déu no sorgeix de la ment humana, no és un ésser imaginari, sinó extern i existent. Déu és perfecte ha de comptar entre els seus atributs el de l’existència, ja que si no fos així es podria imaginar un altre ésser superior que comptés amb totes les seves característiques més l’existència, resultant que Déu no és la criatura més perfecta. Per tant, Déu existeix.
    Així les idees matemàtiques són idees innates, són veritables perquè són concebudes clarament i distinta, com la idea de l’esfera i la idea del reflex.
    Per tant en aquesta meditació s’intenta justificar l’existència de Déu a través de la perfecció (principi ontològic), com en la imatge la perfecció de l’esfera i del reflex justifiquen la seva existència i no són un fruit no-existent simplement creat per la meva imaginació.

  17.   Carina Romero Chaparro Says:

    Primera part:
    -Imatge 1

    Amb la cinquena meditació Descartes vol demostrar racionalment l’existència de Déu. Ell analitza primer les idees que existeixen en el seu propi pensament. Quan jo m’imagino una cosa, puc enumerar diverses part i atribuir a cadascuna una magnitud, figura, situació i moviment, i puc assignar a cada moviment qualsevol tipus de duració. Si hi aplico atenció també concebo una infinitat de particularitats referents als nombres, a les figures, als moviments i coses semblants; la veritat de les quals en manifesta amb evidència i no tinc la sensació que aprenc alguna cosa nova, sinó que recordo el que ja sabia d’abans, és a dir, que percebo coses que eren en el meu esperit i no me’n havia adonat. Però aquestes coses que jo m’imagino no tenen cap existència fora del meu pensament, però no són tampoc certament fingides ja que posseeixen una veritable i immutable naturalesa. Com és el cas de la primera imatge, dibuix de Maurits Cornelis Escher (M. C. Escher); les seves obres tracten de figures impossibles i mons imaginaris, experimenta amb diversos mètodes de representar (en dibuixos de 2 o 3 dimensions) espais paradoxals que desafien les maneres habituals de representació. Així en aquesta imatge es pot apreciar, en principi, una esfera. Si jo m’imagino una esfera, per més que una figura així no pot existir en cap lloc del món fora del meu pensament no deixa mai d’existir una certa naturalesa o essència determinada d’aquesta figura, immutable i eterna, que jo no he pogut inventar i que de cap manera no depèn del meu esperit; com sembla que ho demostren diverses propietats de l’esfera, com per exemple el seu volum ja que són 2/3 del volum del cilindre circumscrit a l’esfera, la base del qual és igual al cercle del diàmetre de la circumferència de l’esfera, o la seva àrea o altres propietats que li pertanyen, malgrat no haver-hi pensat abans quan m’imaginava per primer cop l’esfera. Per tant, no puc dir que les hagi fingides ni inventades.

  18.   Marta Porcel López Says:

    IMATGE 3

    En aquesta imatge apareix un fet que es du a terme cada dia, que és la posta de sol. És una imatge que transmet molta bellesa, amor, pau, harmonia… és a dir, sensacions relacionades amb la tranquil•litat.
    Aquest moment podem dir que és obra d’un creador: Déu. Però primer hem de poder afirmar si existeix o no existeix. En la meditació tercera s’havia justificat l’existència de Déu a partir de la ment i se l’havia presentat com a causa de les idees. Ara es tracta de plantejar el tema des d’un altre punt de vista: vol mostrar l’existència de Déu a partir del seu propi concepte. Descartes veu manifestadament que l’existència no pot separar-se de l’essència de Déu, igual com no es pot separar una muntanya d’una vall. Però això no vol dir que Déu existeixi perquè tornant al exemple anterior, no vol dir que la muntanya existeixi. Així doncs, concebre un Déu amb l’existència no vol dir que existeixi. Per exemple, tenim la capacitat de poder imaginar un cavall alat, però no existeixen. Podria potser atribuir l’existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu existent.
    De tota manera, no poder concebre una muntanya sense vall no se’n segueix que existeixi cap muntanya o cap vall, sinó només que si existeixen o no, no es poden separar en absolut. Mentre que el fet que no es pugui concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable de Déu, i per tant, que ell existeix.
    Tornant al tema de la imatge, l’existència és la perfecció. I per tant, les coses que crea la perfecció són perfectes i amb tots els aspectes positius (bellesa, amor, pau…) i també, com que tots aquests aspectes depenen d’ell i no és un Déu enganyador tot el que coneixem clarament i distintament no pot ser de cap manera fals.
    Finalment, cal dir, que la certesa i la veritat de tot coneixement depèn només del coneixement del Déu vertader.

  19.   Eva Vilalta Suñé Says:

    Imatge 1:

    Aquesta imatge mostra el domini que una sola cosa pot tenir sobre una altre. Podríem interpretar la fotografia com el domini que té Déu sobre totes les altres coses, entenent altres coses com el món i els éssers humans que hi habiten. Només en la esfera que ens mostra la imatge, o en el món en el que vivim que la foto representa, veiem una forma matemàticament perfecte, la qual cosa ens indica que el món on vivim és perfecte i aquesta perfecció només pot venir donada per un ésser superior que Descartes anomenarà Déu. Per tant, si imaginem que la mà de la imatge és la de Déu i que l’esfera és el món dels éssers humans entenen que el món està en mans de Déu i que és Déu qui ho domina tot. D’aquesta creació en deriva la perfecció que trobem a la natura i al món. Això no vol dir que tothom que habiti al món sigui perfecte, és més, Descartes creu en la impossibilitat de que algun altre ésser pugui tenir la perfecció i justifica molts dels problemes que hi ha al món, dient que els éssers humans que hi habiten tenen llibertat i que d’aquesta llibertat pròpia que cada ésser posseeix en deriva l’error. Podríem dubtar del pensament de Descartes i de l’existència de Déu dient que si la perfecció existeix no haurien d’haver-hi bombes, ni malalties ni altres desgràcies que atempten contra l’ésser humà i que no entren en els ideals cartesians, Descartes argumentaria la nostra qüestió dient que la llibertat de cadascú és imprevisible i injustificada i que d’aquesta llibertat en deriva l’error. Aquesta llibertat porta a que Descartes posseeixi un pensament indeterminat justificat amb l’argument de que cada ésser utilitzarà la seva llibertat de formes diferents i que ell no pot saber-les. No creu que la llibertat sigui dolenta i per aquest motiu creu que ha de deixar-se un marge de llibertat i per tant d’error en el temps. Podem relacionar aquest pensament, amb el pensament de la ciència actual; ja que es rebutja qualsevol tòpic injustificat. L’únic justificat, és la perfecció de la natura i del món que només podem justificar amb l’existència d’algu superior, que és Déu. D’altra banda, el que si justifica des d’un punt de vista objectiu i racional és la existència de les entitats materials que ens arriben a través de la creació que Déu ha fet. Mirant la fotografia, també pot recordar-nos al principi de causalitat que Descartes ofereix per donar una resposta a la causa de l’existència i aquests motiu són l’existència d’un ésser, com hem dit abans, perfecte; Déu.

  20.   Isaac Albets Says:

    Imatge 2
    Déu és el principi i causa de tot, només ell és perfecte. La causa i conseqüència de tot és Déu i si Déu és perfecte les causes i conseqüències que en derivin també ho seran. Si agafem la formació de núvols o de huracans en aquest cas el núvol és la conseqüència de que l’aigua s’evapori, que al seu temps és el sol i, la causa primera, la causa del sol, ja que podríem arribar fins al big bang que és la primera gran conseqüència de la causa primera, que resumint és Déu. Si és la formació d’un huracà igual que amb un arremolinament de núvols, l’única diferencia és que és una tempesta que és forma al mar i que al arribar cap a la costa amb vents de més de 120 km/h de velocitat s’arremolina i és el que veiem a la fotografia. La causa de tot això torna a ser Déu quan busquem la causa primera a tot.
    Déu per Descartes és una garantia en la ciència perquè en el moment en que es troba amb un paradigma recorre a la garantia divina que li permet solucionar-ho tot. Déu garantia la veritat de les idees de Descartes i ell creia fermament que el més semblant al perfecte de Déu eren les matemàtiques i la coneixença de un Déu li permetia deixar de tenir el dubte cartesià sobre les idees matemàtiques. Partint de la idea a la que Descartes arriba de que no pot negar l’existència de Déu com no pot negar la de la muntanya sense vall no pot negar la existència pròpia i per no negar la pròpia no pot negar la de Déu si en una de les qualitats que li atribueix és la perfecció i no pot haver-hi perfecció sense existència però si amb existència eterna així doncs, arriba a la conclusió que la causa de tot és Déu però no és una idea innata tal com ho és la perfecció que ell creu que deriva de Déu, tot i així ell creu amb fermesa que si n’és la causa primera perquè no en troba cap altre ni cap de millor no la pot demostrar encara que cregui que els seus problemes estan resolts amb la causa primera no és així perquè en el cas que existís la res divina no té cap garantia d’obtindre tots els resultats a les seves preguntes i paradigmes usant a Déu com a màxima resolució.
    Per tant, Déu és la causa i principi de tot però al apel•lar la garantia de Déu usa la vía fàcil per arribara la difícil solució de paradigmes i llavors converteix a la res divina en la màxima resolució a l’hora.