Descartes – 6a Meditació

Els canvis de paradigmes han fet avançar la ciència com ens podria dir T. Kuhn a finals del segle XX.

Però, com interpretes i en què creus que és vigent i en què no el pensament de Descartes a la 6a meditació? 

img





10 Responses to “Descartes – 6a Meditació”

  1.   Adrià Bajona Castaño Says:

    Descartes, en la sisena meditació, ens diu que el problema és l’existència dels objectes materials. Al principi de les meditacions metafísiques diu que l’existència de les coses sensibles és únicament possible i amb l’existència de Déu garanteix la veritat de l’odre geomètric.

    Per saber si els objectes materials tenen existència pròpia les idees geomètriques han de ser clares i distintes, d’aquesta manera es pot suposar l’existència dels cossos com a possible. Per altra banda, s’ha de tenir clar la diferència que hi ha entre l’enteniment i la imaginació. Amb l’enteniment l’esperit es concentra en ell mateix i amb la imaginació es gira envers els cossos. Segons la imaginació suposa l’existència dels cossos exteriors com a probable però no com a necessària.

    Les raons ens portaven a dubtar dels sentits: de vegades els sentits són enganyadors, l’experiència ens presenta coses contradictòries. El dubte que es crea sobre el nostre coneixement sensible és possible superar-lo sabent que totes les nostres idees clares i distintes corresponen a objectes produïts per Déu.

    La naturalesa ens ensenya el que és útil o perjudicial. Els coneixements sensibles s’han de diferenciar dels coneixements racionals, que són específics. Però la naturalesa a vegades també ens enganya pel que fa als coneixements útils. Segons Descartes l’ésser humà és enganyat pels seus propis sentits, però aquests enganys són possibles evitar-los estant ben atents i reflexionar sobre el nostre voltant.

    Personalment, no estic del tot d’acord amb el pensament de Descartes, ja que els sentits no sempre ens enganyen, pot ser que no siguin perfectes alhora de percebre les coses, però no sempre són erronis. També diu que podem evitar aquests enganys estant atents, reflexionant i cercant amb claredat, però això implica tenir molt temps i ens hem de decidir abans, perquè el temps vola.

    També diu que si tota la matèria i tota la natura són considerades una màquina, llavors la natura queda a disposició i al servei de l’ésser humà i que aquest pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals i com ja he dit anteriorment no estic d’acord amb el que ell diu perquè ser els amos de tot el que ens envolta fa que destruïm el nostre entorn i també provoca diferències socials entre l’espècie humana. Com diu René Descartes podem fer el que volem amb la natura i de fet ho estem fent, estem destruint boscos, matant animals, alguns sense necessitat i moltes més coses, que ens podríem estalviar. Les persones hauríem de pensar més en el futur i no tant en el present.

  2.   Marc Sieiro Says:

    Part 2
    Finalment responent a la última part de la pregunta les parts vigents crec que es mantenen quasi totes i les que no es mantenen és perquè han evolucionat, per això estem on estem. Tot i que és evitable l’error amb la percepció sensorial aquest es pot remeiar amb el raonament. I des del meu punt de vista les teories o idees de l’ésser són comprovables ja que dir que un existeix perquè pensa te sentit ja que el pensament es basic per desenvolupar-se i raonar i aquest ha d’estar allotjat en una res extensa i que la compativilitat o fusió d’aquests ens permet percebre el món d’una manera subjectiva, però amb errors inconciens per manca d’educació racional. L’únic punt que veig que no te vigència és l’apartat de les substàncies excepte la del jo, ja que les demostracions empíriques de l’existència o no de Déu no existeixen i per tant no es pot donar com a bona. Dit això, l’origen plantejat per Descartes en que Déu te un paper en l’origen jo em decanto per el no, ja que la meva subjectivitat i les meves visions de les explicacions de fe absolutes em fan decantar per un origen del tot, o si més no de la realitat que ens envolta, que tindrà una explicació científica, per tant amb comprovació matemàtica, o el que és el mateix, amb la màxima expressió de veritat del mon real i sobretot aquesta serà absolutament racional.

  3.   Marc Sieiro Says:

    Part 1

    Des del meu punt de vista Descartes, a la sisena meditació, arriba a la solució del dubte amb una base bastant dubtosa,ja que Déu n’és una d’elles i no se li fa una argumentació gaire sòlida, simplement es basa amb l’argument ontològic de St. Anselm. Dit això, l’evolució que du a terme dona un resultat impensable respecte les primeres pàgines de la sisena meditació.
    De bon principi ens diu que extreure conclusions amb el raonament del coneixement adquirid durant les anteriors meditacions. Al començament la postura que afirma és la que diu que Déu existeix per l’argument ontològic i per tant existeix i és el creador de les coses que existeixen, possiblement ja que no ho implica, perquè concebre una idea confirma que existeixi en la res cogiten, però no en la res extensa. Per tant els sentits són els que enganyen i la veritat està en la raó i la única manera de comprovar la realitat de forma fidel són les matemàtiques. La següent evolució és la possibilitat d’acceptar els sentits com a verificadors de que hi ha una realitat material, ja que la res extensa provoca reaccions a nivell sensorial i mental incapaces de ser creades només per la res cogiten. Aquesta queda refutada per la continua percepció errònia dels sentits. Seguidament un raonament el porta a afirmar que existeix la res extensa, ja que com que el pensament, l’anima o res cogiten es considera real però incorporea per tant ha d’estar en una placa, com per exemple el software i el hardware en informàtica. I accepta que els sentits perquè Déu ens permet revertir l’error captat per mitjà de la raó. Però com que no raonem normalment en decisions o classificacions tendim a l’error, per això la nostra naturalesa és fràgil i dèbil, perquè actuem sense raonar no per deixadesa, sinó per l’origen animal és a dir per culpa de la nostra essència acte-reacció sense parar a pensar la conseqüència.

  4.   Raquel Busquet Says:

    En la sisena meditació metafísica es consoliden totes les deduccions certes i falsables anteriors. Aquesta vol demostrar la realitat del Déu, del jo i del món, fonamentar l’exterioritat (objectes materials). Finalment les meditacions metafísiques, la raó o esperit humà ha trobat la manera de tenir el control sobre totes les idees de la ment. Ara ja es sap com trobar la veritat amb certesa, ja que l’enteniment ha descobert totes les causes dels errors, no cal témer que hi ha coses refutables, les quals són representades habitualment pels sentits. En aquesta meditació ha de rebutjar tots els dubtes passats coma hiperbòlics i absurds. Descartes ha arribat a la síntesi final del mètode, podent-se refiar dels sentits en que pot confiar en les seves idees amb el seguit de la resta de la vida. Creu que ens seguirem equivocant en coses particulars, però al creure amb Déu ell no ens enganyarà i el tindrem al nostre costat, per poder confiar en la nostra raó, en la natura que Déu ens ha donat. Aconseguint finalment el saber segur i amb total fiabilitat tot rebutjant el dubte.
    Personalment crec que tota la filosofia de Descartes es basa en la certesa absoluta, la qual ni ara ni mai ha estat aconseguida, que tal com ell pensa queda reduïda en la nostra pròpia consciència i cal reconèixer la feblesa que té la vida de l’home en equivocar-se sovint, en les coses particulars de tota natura.
    Descartes en tot moment continua mantenint la “hipòtesi” del Dèu, però com cadascú és lliure de pensar-hi , es refutable i posteriorment en l’actualitat es creurà que no és necessari per a explicar el món des de l’home.

  5.   Raquel Busquet Says:

    Descartes és un investigador de la veritat i per aquest motiu les seves meditacions són el recorregut d’un esperit que dubta fins a obtenir el coneixement evident, amb l’ús de la raó com a principi universal. La meditació cartesiana i el seu mètode són una estratègia per aconseguir les conseqüències per als diversos àmbits, en la sisena meditació.
    S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la Filosofia moderna (neix el subjectivisme actual) perquè amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s’articula la filosofia ( de la pregunta de l’ésser “les idees” és passa a la qüestió del coneixement humà) anomenat antropocentrisme racionalista. En aquest moment l’home apareix com a capaç de conèixer i actuar, si al món hi ha sentit és perquè l’home (a través del pensament) posa el sentit al món, filosofia basada en el jo (jo penso per tant existeixo).Tot i crear un sistema racional que ho lligués tot, en realitat li fallava el fonament (posat en Déu, per comptes de l’home), Descartes busca un fonament indubtable que el situa en la raó i no en Déu.
    Mentre que la filosofia escloclàstica és una teoria de la contemplació, Descartes (filòsof racionalista) vol actuar sobre el món i canviar-lo, pren un bot de confiança en l’home i l’acció on la raó encara no ha triomfat, encontra dels anteriors que tan sols es limitaven a veure el món sortit d’una voluntat estàtica de caire diví el qual es manifesta a través de la natura. Descartes considera que cal prescindir de l’idea de causa final que tan sols importa la causa eficient. I accepta que existeix un ordre infinit. La naturalesa no consisteix en una mena de moviment còsmic, sinó en un conjunt de moviments locals que són de caire matematibilitzable. Descartes passava el seu temps dubtant de tot, però tan sols és interessant com una etapa per a arribar a la veritat indubtable, buscant així un coneixement dret i segur pel coneixement humà i en lluita contra l’escepticisme. Aquest dubte cartesià tracta de construir un dubte metòdic fins al coneixement de la veritat, un principi indubtable “cogito”.
    En les meditacions precedents a la sisena hi culmina l’establiment de l’existència de la substància pensat i de la substància infinita, Déu. Que ha permès establir bases en l’evidència de la causa de l’error i les bases de la construcció de les ciències. En la meditació cinquena encara s’hi observa un progrés deductiu que completa els resultats prèviament assolits. Mitjançant una prova sobre l’existència , es relaciona Déu amb el criteri d’evidència i amb el Jo.

  6.   Desirée Granado Herrador Says:

    CONTINUACIÓ :
    Al meu parer crec que la interpretació mecanicista que descriu Descartes per als cossos, sí que continua sent vigent perquè tots els cossos que existeixen ja siguin fets de matèria orgànica o no són regits per les lleis del moviment, és a dir que són capaços de moure’s ja sigui per si mateixos o per la força exercida per un altre cos, aquests moviments són guiats per els sentits, però Descartes afirma que aquests sentits ens diuen el que en perjudica i el que no però no ens diuen res sobre les coses que són reals, amb això últim, no hi estic d’acord ja que sí que pot ser que no ens hem de fiar del que aquests ens diguin a la primera impressió, però tot i així si els tractem amb cura i intentem entendre d’on provenen i perquè s’han produit, sí que podem arribar a conèixer la veritat de les coses.
    D’altra banda, aquest també fa una distinció entre l’ànima i el cos és a dir una visió antropològica, crec doncs, que això no és vigent actualment perquè un actua en funció de l’altre i a l’inrevés, perquè per exemple molts dels moviments que exercim són fets causats per un estat de l’ànima.

  7.   Desirée Granado Herrador Says:

    D’on provenen les idees per les quals es puguin formar les coses materials? És una de les preguntes que es formula el filòsof René Descartes i a la meditació sisena intenta esbrinar-ho, és a dir intenta esbrinar l’existència de les coses materials, l’exterioritat i distingir l’ànima i el cos de l’home.
    L’essència de l’Ésser infinit, és a dir Déu implica la possibilitat de que existeixin els objectes que són reals
    Ell doncs, es respon que ell no pot ser la causa per tal de crear aquestes coses materials perquè ell és una cosa que pensa i aquestes idees es presenten en contra de la seva voluntat, és a dir sense que ell vulgui.
    Creu que existeix una idea que és clara i diferent, el que no sap és d’on prové, per això mateix explica la diferència que creu que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció o concepció . És per això que quan es centra en aquest tema diu que la imaginació depèn d’alguna altra cosa o cos que no és precisament el seu esperit o bé Déu, on estigui continguda tota la realitat que està objectivament en les idees. “M’adono, a més que aquesta virtut d’imaginar que hi ha en mi, en la mesura en què difereix de la potència de concebre, no és de cap de les maneres necessària a la meva naturalesa o a la meva essència, és a dir, a l’essència del meu esperit” afirma Descartes.
    Aquest, ha provat l’existència dels objectes materials, però no creu que aquestes siguin tal i com les percebem, només podem percebre allò que és anomenat com a geometria especulativa, l’extensió, el moviment i la figura, provinents de la naturalesa; altres facultats com el so o el color no són percebuts amb claredat, per tant no existeixen en els cossos.
    El coneixement està limitat a les idees clares com són l’extensió, la figura i el moviment, d’aquestes tres idees en sorgeix la seva física o teoria mecanicista, en què diu que els sentits ens guien en el nostre comportament vital per tal de mostrar-nos allò que ens convé o allò que ens perjudica, però no diuen res sobre el coneixement de les coses reals, sinó que el coneixement real correspon a l’esperit. Descartes posa com a exemple quan ens acostem al foc que sentim calor o dolor si ens anem acostant, però no hi ha res que ens digui que a dins d’aquest foc hi hagi alguna cosa que sigui semblant a la calor o al dolor, és a dir no ens dóna a conèixer de la veritat de les coses.
    Defineix aquesta posició mecanicista com si Déu crea la matèria aquesta amb moviment.
    Incorpora en aquesta interpretació mecanicista als cossos orgànics com als cossos inorgànics, així doncs els defineix com a màquines que es guien segons les lleis del moviment, encara que aquesta màquina de la naturalesa està sotmesa a l’error, però no per això mateix hem de dubtar de tot ni tampoc fiar-nos de tot.

  8.   Carla Vilanova Martinez Says:

    De manera que la meditació acaba dient que els errors dels sentits són accidentals, són uns desarranjaments del cos possibles d’evitar estan atent, reflexionant amb ordre, cercant amb claredat, utilitzant els altres sentits, la memòria i l’enteniment, però en la vida ens hem de decidir ràpid, de manera que no tenim el temps necessari per pensar i examinar-los correctament, així que la vida de l’home està subjecte a equivocar-nos força sovint en les cosses particulars i cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.
    Des del meu punt de vista, Descartes té tota la raó quan diu que els sentits ens enganyen ja que moltes vegades les coses no són tal com els nostres sentits la perceben i si amb temps, ens dediquem a examinar-ho bé en detall podríem arribar a una bona conclusió, però majoritàriament en la vida no tenim molt temps per analitzar les coses i hem d’actuar ràpidament.
    Respecte el mecanicisme que es desprèn a partir del dualisme antropològic, l’ànima és lliure i el cos està determinat per les lleis mecàniques, no crec que tingui tota la raó, ja que l’ànima ha d’estar vinculada al cos. Un exemple clar és quan et fas mal, el teu cos no es fa mal d’una forma mecànica, ja que si fos per ell ho intentaria evitar i tampoc no crec que sigui l’ànima de forma lliure i intencionada, la que et condueixi a fer-te mal, tot i que a vegades pot ser així. A partir del moment que tu et fas mal, sents el dolor i això et porta a reaccionar i actuar d’una manera que no està mecanitzada, sino que depenen de com cadascú reacciona i sent el dolor de manera diferent, totalment espontani. D’aquesta manera, crec que el cos no està tan mecanitzat com Descartes diu ni l’ànima és tan lliure. És cert que degut aquesta llibertat, que segons Descartes ens ha donat Déu, és la que ens fa cometre errors.

  9.   Carla Vilanova Martinez Says:

    En aquesta última meditació, la sisena, Descartes intenta fonamentar l’existència dels objectes materials, de l’exterioritat. A partir de les meditacions anteriors, sabem que l’essència de l’esser infinit implica la seva existència i les essències infinites només impliquen la possibilitat dels objectes reals. L’existència de Déu garanteix la veritat del ordre geomètric.
    Per comprovar si els objectes exteriors existeixen, ho podem provar a partir de les idees geomètriques ja que són clares i distintes, per tant podem suposar l’existència dels cossos. A partir de la distinció de la imaginació i l’enteniment, nosaltres podem imaginar, imaginem dins nostre i això suposa l’existència dels cossos a l’exterior i a través de l’enteniment, ja que és purament allò que nosaltres concebem. També podem provar-ho a partir dels sentits, ja que a través de la facultat del sentir podem provar l’existència dels objectes materials, però moltes vegades, els sentits són enganyadors i l’experiència a vegades ens aporta coses contradictòries. Els coneixements sensibles s’han de diferenciar dels coneixements racionals, ja que aquests són específics.
    Partint de les meditacions anteriors, ara ja se que Déu existeix i puc superar el dubte al coneixement sensible, ja que una part de les meves idees clares i distintes són objectes que Déu ha creat. Se que les meves idees sensibles provenen dels cossos exteriors, per tant si Déu no és enganyador aquests cossos existeixen.
    A partir d’aquestes idees clares i distintes que es refereixen al món extern, tinc la idea que la meva ànima està separada del meu cos. Reactivant així el dualisme antropològic.
    El cos està, com tota la matèria, governat per lleis mecàniques que el determinen. De forma que tota la natura i el comportament de tots els cossos és expressada amb lleis mecàniques i deterministes. Algunes de les facultats com ara la imaginació, el moviment i la sensació es vinculen al cos.
    L’ànima, separada del cos, és una substància que de cap manera pot estar sotmesa a les lleis mecàniques, ja que al estar separada i deslligada del cos, hi ha llibertat. Sinó fos així, el comportament humà seria com el d’una màquina, cosa que de cap manera volia acceptar Descartes.
    La naturalesa m’ensenya el que és útil i el que és perjudicial. Un exemple és que m’ensenya que entre la ment i el cos, hi ha una gran diferència en el fet que el cos per la seva naturalesa és infinitament divisible i la ment és indivisible, ja que si perdés un peu, un braç o qualsevol altre part del cos, és cert que això no suprimiria cap part de la ment. Tot i que a vegades la naturalesa m’enganya pel que fa als coneixements útils. Hi ha una possibilitat d’error d’interpretació en que el cos és una substància extensa i divisible. En definitiva, malgrat la bondat de Déu, la naturalesa del home és entesa com un compost de ment i cos que a vegades ens enganya i s’equivoca.

  10.   Marc Rufas Prat Says:

    En la ultima meditació Descartes uneix tot el coneixement de les anteriors per descriure finalment el dualisme cartesià o antropològic (cos/ànima).

    Per una banda, Descartes pensa que a través de la “res extensa” (cos) l’home te percepcions i sentiments. La “res cogitans” (ànima) pensa, reflexiona, raona, imagina… però aquesta ultima necessita un cos per interactuar/unir l’ànima amb el món exterior.

    Per l’altre banda, segons Descartes, l’home es la unió de la “res cogitans”, que percep els objectes a través de la raó, i la “res extensa “ que serveix per transmetre las propietats sensorials i emocionals a la “res cogitans”

    Descartes diu que el cos i l’ànima poden existir per separat. Però la “ res extensa” és un mecanisme molt complex i que sense la “res cogitans” només podria sobreviure. Si l’esperit es únic i es talles qualsevol extremitat d’una persona aquest “esperit” segueix sent el mateix.

    René defineix el mecanicisme dient que l’ànima és lliure i el cos està determinat per les lleis mecàniques. Però jo crec que el “pensar” i el “representar” està més unit del que s’imaginava. Cadascú veu el món en el seu mètode subjectiu. Evidentment la confiança i la motivació defineixen les possibilitats del seu grau de coneixement. El “pensar” i el “representar” són imperfectes i totalment subjectius i per això, sovint ens equivoquem.

    Com a ultima pinzellada, Descartes cita que si tota la natura es considerada una màquina, aleshores, la natura queda sotmesa a l’ésser humà. Per tant, l’home pot fer el que vulgui amb ella. Jo penso que està equivocat, ell suposa que l’home es superior per la “res cogitans”, però ningú té dret a ser l’amo d’un ésser viu. Al cap i a la fi, tots som animals.