Descartes i la naturalesa de l’error

  • Ens ha condemnat Déu a equivocar-nos?
  • És possible, segons Descartes, evitar l’error?
  • Quina naturalesa té l’error?

Observa la diapositiva n.8 de la presentació següent i ajuda’ns a esbrinar-ho.

René Descartes / El racionalisme

–> Què opinies tu sobre si podem o no evitar l’error?





22 Responses to “Descartes i la naturalesa de l’error”

  1.   Maria Isanta Soler Says:

    Segons la ideologia de René Descartes, són els individus mateixos qui es destinen a l’error enganyats i convençuts per els sentits, aquests mai fiables, però també ens pot conduir a l’error el raonament provingut dels coneixements adquirits. Per al contrari, és impensable que el causant dels nostres errors sigui Déu, ja que gràcies a aquest, l’ésser humà disposa de la raó, de les idees innates i del pensament, entre d’altres qualitats que ens permeten evitar l’error si en fem un bon ús de la seva reflexió sobre el mètode, que tracta de seguir un ordre per resoldre les nostres hipòtesis inicials i finalment aconseguir assolir la vertadera única veritat, aquesta no errònia. Descartes també remarca que és necessari dubtar per aconseguir aquesta finalitat, es tracta de partir inicialment de la nostra intuïció (regla de l’evidència), seguidament fer-ne ús de la regla de l’anàlisi, aquesta es tracta de realitzar els passos d’investigació, cercant, analitzant, fragmentant i seleccionant, a continuació utilitzar la regla de la síntesi del complex, és a dir, afirmar o negar l’evidència, extreure’n les conclusions i per acabar tornar-ho a repassar, calcular, fer un procés de revisió per tal d’assolir la regal de l’enumeració, l’última part per assolir correctament el mètode i d’aquesta manera fer que l’error no convisqui en les nostres vides.

    En resum, puc afirmar que Descartes opina que sí, que és cert el fet de poder evitar l’error, però per al contrari, en la meva opinió personal, aquest fet és molt més complex i difícil d’assolir, ja que les persones humanes tendim a errar, guiats per els sentits, tots els individus estan o haurien d’estar conscienciats de que el racionament és el millor punt clau des d’on hem de partir per reconduir i afirmar o negar els nostres dubtes, la teoria està molt clara, però en la pràctica és on fallem.

    Els errors humans són evitables però l’ànsia humana també és un factor que, malauradament, intervé consecutivament en les nostres vides, i aquest factor ens obliga a precipitar-nos i per conseqüència, conduir-nos a l’error.

    Els sentits, que resideixen en el cos, també anomenats des del punt de vista de Descartes, res extensa, moltes vegades ens fan passar una mala jugada ja que solen enganyar i d’aquests s’ha d’intentar no partir-hi per concloure les nostres intuïcions. Per evitar l’error s’ha de partir d’ un bon ús de la raó per poder aconseguir la demostració empírica, tal i com expressa Descartes, aquesta mai falsa.

    Personalment, igual que Descartes, opino que la res cogitans és la base del coneixement i hem de partir d’ella per poder satisfer correctament les nostres intuïcions, però per al contrari del seu pensament, també vull remarcar que no estic d’acord amb l’afirmació que Descartes fa envers Déu, afirmant la seva existència, ja que per poder concloure si realment existeix o no, seguint l’ordre del mètode, d’on es pot extreure la regla de l’anàlisi?
    Descartes, un home amb les idees tant clares per aconseguir evitar l’error, també errava, per tant, com he mencionat anteriorment, l’error és evitable partint de la teoria, però és en la pràctica on apareix l’inevitable error.

  2.   LLARA ROCA Says:

    Per Descartes, Déu és la perfecció absoluta i única, per tant, com els humans no som perfectes com ho és ell, cometem errors. Això no vol dir que estiguem condemnats a Déu, ja que aquest també ens ha donat llibertat per a escollir i si en fem un ús correcte gràcies al seu mètode podrem evitar l’error, ja que tindrem menys possibilitat a equivocar-nos.

    La nostra capacitat més humana és l’error, que és la capacitat de poder-te equivocar. Això no vol dir que no es fa servir la raó a l’hora de realitzar les teves accions, sinó, que si som lliures, també som capaços d’equivocar-nos racionalment, ja que estem creats amb aquesta capacitat i penso que és el motor de l’ésser lliure, poder escollir, caure en l’error i rectificar-lo si es creu necessari. Aquest prové per quatre motius: primerament dubtem dels nostres sentits, depenent del nostre coneixement i de la nostra raó, tot i que no sabem si els nostres pensaments són il•lusions o somnis, per tant, lluitem per discernir aquests dos termes i acabem dubtant de tot (hipòtesi del geni maligne) creant un dubte universal.

    Com he dit, Descartes, diu que s’ha dubtar de tot, primerament dels sentits, ja que aquests ens enganyen en ocasions, per aquest motiu quan una persona t’enganya diversos cops és difícil tornar a confiar en aquella persona, tot i que no saps si realment és l’opció correcta. Per això mateix no es pot acceptar com a dades indubtables aquelles que rebem gràcies als sentits.

    Per exemple, quan una persona es guia pels sentits pateix el risc d’equivocar-se, com ara, quan una persona s’enamora. Coneixes a algú que a través dels sentits t’agrada, t’atrau, és a dir, fa que et fixis amb ella. Passa el temps, fins que un realment adquireixes un coneixement; aquella persona t’estima. Tot i que aquest coneixement el tens, no saps si realment és cert. T’enganya i t’ho diu però tu, estàs tan enamorat que no saps si estàs en un somni o és la realitat i, aleshores, decideixes basar-te en la raó i dir que totes les accions boniques que ha fet per tu no ho fa qualsevol, fins que finalment, es perdona a la persona que ha comés l’error d’enganyar-te tot i que pot ser, sense saber-ho l’error l’ha comés la persona que perdona i a partir d’aquí comença a dubtar de tot el que fa o deixa de fer.

    •   LLARA ROCA Says:

      A l’últim paràgraf diu: “fins que un realment adquireixes un..” el primer “un” no hauria d’estar escrit, ho sento!

  3.   Jordi Pérez Says:

    Segons Descartes déu no ens ha condemnat a equivocar-nos, ens ha donat la possibilitat d’escollir. Al fer-ho deu permet a l’home l’error, però li fa possible evitar-lo amb el mètode cartesià. El mètode cartesià consisteix en només acceptar com a vertader allò clar i distint (regla de l’evidència), per a arribar a aquesta claredat molts cops serà necessari dividir les idees complexes en altres de més simples i evidents (regla de l’anàlisi) i, a partir d’aquestes, comprovar si la idea complexa és certa o no (regla de la síntesi), per estar segurs de no haver omès res hem de corroborar el procés repassant-lo i afegint-hi exemples (regla de l’enumeració). La naturalesa de l’error roman en la utilització dels sentits com a eina per a arribar al coneixement i en l’acceptació de certs principis com a evidents per haver-los acceptat abans de començar a utilitzar el mètode i no haver-los revisat a través del mètode més tard (opinions acceptades com a certes durant la infància). Els humans tenim dues facultats: l’enteniment i la voluntat. La voluntat ha d’estar sotmesa a l’enteniment per a poder arribar al coneixement, d’altra banda les passions ens dominaran i no serà l’ànima sinó el cos qui ens governi.
    En la meva opinió errar es fruit de la ignorància que TOTS els humans porten dins. Tot i estant d’acord amb el mètode cartesià per a evitar el dubte trobo que és temporalment impossible per a una persona arribar al coneixement absolut i per tant a l’absència d’errades en el seu comportament. L’única manera per la qual un home pot arribar a la perfecció seria que fos capaç de lliurar-se del seu cos mortal i desgastable per a ser només ser la seva ànima, immortal i lliure dels sentits que ens confonen en el camí cap a la veritat. Però seria la veritat absoluta d’aquesta ànima immortal i lliure dels sentits la mateixa veritat absoluta que cerquem els homes? Aquesta situació plantejada podria arribar a ser comprovada si, en un futur, a través d’un ordinador amb capacitat de raonar molt més ràpid que els humans i essent immortal, se li plantegessin problemes morals. Aquest ordinador, en la meva opinió resoldria els problemes plantejats de la manera més lògica possible, segurament utilitzant matemàtiques i física, però arribaria a conclusions que serien completament inacceptables per a nosaltres com per exemple: si li plantegéssim una situació en la qual ha de decidir a quina persona salvar en el cas que només en pogués salvar una i els subjectes fossin un nen de cinc anys amb un 30% de possibilitats de sobreviure amb l’ajuda de l’ordinador o un adult amb un 50% de possibilitats de sobreviure, la seva solució segurament seria salvar l’adult ja que es el més lògic davant les possibilitats donades, mentre la majoria de gent trobaria la resposta inacceptable i INHUMANA. Això em porta a pensar que la naturalesa humana i els errors lògics potser van lligats i la separació d’aquests dos elements provoca una veritat no acceptable per als humans però si per a una entitat, en certa manera, perfecte. Els humans som essers imperfectes i és impossible ser perfecte i humà a la vegada per tant hauríem d’aprendre a viure amb aquestes imperfeccions, intentant reduir-les però deixant-ne un rastre per a reconèixer la nostre humanitat.
    En conclusió, opino que els humans no podem evitar equivocar-nos i si algun humà, algun dia, en fos capaç els altres humans pensarien que està errant. Doncs qui decideix què és correcte? En el cas que ho fes la persona perfecte qui hauria decidit que ella és perfecte? Tinc una gran part del meu pensament relativista i potser això m’impedeix ni tan sols saber el significat de la veritat, de l’error… Tot i aquests dubtes en la meva opinió els humans no poden evitar errar, més ben dit, no poden evitar que algun humà pensi que estant errant.

    •   Naila Prado Says:

      L’error és un defecte. En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte, «un entremig entre Déu i el no-res», puc equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita». Problema: l’error no tan sols és un defecte, és també una privació, la negació de quelcom que jo hauria de tenir.

      No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions. Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs, els meus errors? És només d’això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a coses que no entenc»

      Per tant, jo crec que Déu no ens ha condemnat a l’error, és possible evitar l’error. Mètode: el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.

      Per tant, hem de pensar, hem de usar la raó per saber la naturalesa real de les coses, per discernir entre la realitat, allò que existeix, allò innegable, i, per altra banda, els somnis, allò que imaginem, que només és real a la nostra ment. Si seguim la teoria racionalista de descartes podrem diferenciar la realitat del que no ho és, podrem evitar equivocar-nos.

  4.   Ausias Gual i Bascompte Says:

    Déu, com a ésser perfecte ha permès a les persones albirar bocins de veritat mitjançant els “dons” que els hi atorgà, com per exemple la raó, la memòria o els sentits. Segons Descartes, déu no ens ha condemnat mai a l’error, som nosaltres els qui, mitjançant la voluntat o influïts per un geni maligne, ens endinsem en l’error. La solució que Descartes hi dóna és senzilla: sotmetre la voluntat a l’enteniment i, per tant, a la raó; o suprimir les emocions mitjançant l’estoïcisme, emocions que són produïdes per la voluntat. Personalment, no crec en l’existència de déu ni tampoc en la no-existència (em considero no dogmàtic) ja que no en tinc proves concloents, tot i que acostuma a decantar-me cap a la no existència. Però, suposant que l’ésser perfecte existís (en aquest cas em refereixo a déu), permetria que nosaltres, les seves creacions, ens equivoquéssim constantment? Jo crec que no. I si fos que sí, ho faria expressament o passaria com a Bola de Drac on en Cor Petit és la part maligne d’un déu és alliberada i convertida en un ésser tot fet de maldat per tal que déu pugui ser perfecte? Massa condicions sense cap prova, per a mi sorgeixen massa camins diferents a seguir, tants que ni tan sols el mètode conegut com a navalla d’Òccam pot ésser efectiu. Seguint totes aquestes suposicions, per a mi, no assolim ni la veritat ni l’error, sols una casa edificada sense fonaments que cau i es substitueix per una altra instantàniament a cada suposició nova que proposem.
    Així doncs, fins que no provem que la perfecció absoluta existeix, no podrem avançar en aquesta via. He dit perfecció absoluta, perquè si ens fixem en un únic aspecte i en busquem la seva perfecció (la que anomeno perfecció relativa) potser la trobarem. Per exemple, a mi que m’agrada pintar miniatures, tinc un mètode que considero perfecte per assolir els meus objectius. Però en un altre cas més genèric si busquem (per exemple) la forma geomètrica perfecta pensem en allò que no té deformitats, i evidentment se’ns acut una esfera, però si aprofundim, ens adonem que té (si es pot considerar així) el defecte d’existir, de ser un objecte,… així arribem a la conclusió que s’ha de suprimir per ésser perfecte del tot (arribo a aquesta conclusió perquè entenc que una cosa perfecta és una cosa que ho engloba tot i, aquest tot inclou el no res), però si la suprimim ja no existeix, i així entrem en un bucle, una paradoxa que es repeteix constantment sense tenir cap solució clara.
    Amb tots aquests raonaments pretenc arribar a la conclusió que en el món, en la vida, en l’existència hi ha bucles i constants paradoxes que formen part de tot. Per exemple el que denominem número d’or, que és una figura constant que es va repetint constantment (bucle); o el que denominem atzar, que en el moment en que s’elegeix un valor ja no és atzar sinó que és una determinació. Prenent especial atenció a aquest últim exemple, es pot demostrar que el que és ( o es considera fins ara) la ciència més exacta de totes, també té punts dèbils que poden convertir-se en errors. Crec doncs, que els errors que cometem són parts d’aquestes paradoxes o bucles que per casualitat descobrim. A més crec que n’hi ha de molts tipus, també de sensorials com per exemple (una que m’agrada molt explicar) la dels colors: sabem que els colors són franges d’ona que podem veure amb els nostres ulls, i sabem que hi ha dos colors que no són colors, el blanc i el negre. El blanc, el definim com a l’absència de colors i el negre com a el conjunt de tots els colors. No és una paradoxa aquesta? Així doncs, podem, en la meva opinió conviure entre el cert, del qual en tenim proves concloents i l’error que ens mostra quelcom que podem afirmar o negar sense cap tipus de prova, si més no una prova concloent.
    Tot i això, volia afirmar que m’he sorprès de la influència indirecta que he rebut de Descartes a través, entre altres, d’un dels meus ídols novel•lístics: “Solament la Veritat ens fa Lliures…” i en aquest mateix també la contradicció amb el pensament cartesià: “Res resulta més enganyós que un fet evident”. O també en: “Al contrari, Watson, ho té tot a la vista. Però no és capaç de raonar a partir del que veu. És vostè massa tímid a l’hora de fer deduccions”.

  5.   Karolina Says:

    Segons Descartes els éssers som imperfectes. Ens equivoquem perquè Déu ens ha donat l’error per diferenciar el veretable del fals i per això som lliures per poder fer aquesta classificació. Per saber si una cosa és vertadera o falsa has de fer un prosediment basat en intuïció, anàlisi, enumeració i un exemple.

    Jo crec que nosaltres, els éssers humans, no podem evitar l’error ja que som imperfectes i tenim defectes que demostrem a través de l’error. A diferència dels animals, nosaltres tenim el pensament lliure i per això ens equivoquem tots en una o altra cosa.
    Aquests errors ens dóna l’oportunitat de fer-nos cada vegada més perfectes, perquè quan ens equivoquem podem reflexionar sobre aquests errors i no tornar a fer-los, en canvi els animals mai podran perfeccionar perquè els seus cervells estan com programats perquè sempre fan la mateixa activitat. Per exemple les abelles sempre recullen el pol · len i després fan la mel i cada dia fan això i no poden desviar-se cap a una altra activitat.

    També estic d’acord amb el Descartes en què els sentits t’enganyen i que només et pots fiar de la raó. Això podem veure clarament en l’exemple que posa l’Descartes de la cera. Que si la cera canvia de l’estat sòlid al estat líquid i si ens deixem guiar-nos pels sentits diríem que ja no és la mateixa cosa però en canvi basant-nos en la raó sabrem que és la mateixa cera només que ha canviat d’estat. Nosaltres els humans no sempre i no tots ens guiem per la raó sinó que pels nostres instints i sentits i per això ens equivoquem, però aquests errors són habituals i formen part de la nostra naturalesa.

  6.   Gemma Alonso Boix Says:

    La quarta meditació de Descartes és la que parla de l’error. Equivocar-se et fa ser lliure. Ser lliure és una condició pels humans (la llibertat). S’aconsegueix a arribar al nivell màxim de llibertat a la vegada s’aconseguirà el nivell màxim de coneixement.

    Déu és la perfecció. Els éssers humans no som Déu per tant, segur que no som perfectes i ens equivoquem. Ara bé, com més lliures siguem, menys errors farem. Però això no se si significa una condemna de Déu.

    Segons Descartes, evitar l’error serà possible, només, si s’aplica les regles del seu mètode (evidència, anàlisi, síntesi i revisió).

    La naturalesa de l’error és prové de quatre vessants diferents. En primer lloc l’error ve provocat per la capacitat sensorial, també ve donat pel nostre propi coneixement de les coses, així mateix dubtem per separar somni i realitat i finalment apareix gràcies al seu caràcter universal. És a dir, dubtem perquè els sentits ens enganyen, també quan no sabem, quan els pensaments poden ser somnis i de tot es pot dubtar.

    Pel que fa a la meva opinió personal, diria que els errors sempre existiran perquè mai es pot evitar del tot. A més a més, el ésser humà és cos i ànima per tant, una part nostra “té dret” a equivocar-se. El nombre d’errors variarà segons la intensitat que hi posis en els sentits, segons el coneixement que tinguis i el raonament que es faci.

  7.   Sara Teruel Says:

    Personalment, opino que evitar l’error és molt difícil ja que els éssers humans som éssers imperfectes, subjectes a equivocar-nos sovint. El fet de tenir llibertat per pensar, que ens diferencia dels animals, ens dona aquesta tendència a equivocar-nos i a poder aprendre dels errors per més endavant corregir-los, si volem, i no tornar-hi a caure. És per això que si existeix l’error és perquè pensem. Si ho comparem amb el funcionament que té un animal en la vida, observem que l’animal ve determinat per unes pautes naturals, no presenta cap error, menja, dorm, etc. en canvi nosaltres les hem de cercar i tenim aquesta capacitat per pensar-les, dubtar-les, negar-les i equivocar-nos en fer-ho.

    He d’afegir però, com ja han fet alguns dels meus companys, envers el mètode que Descartes empra per poder evitar l’error; un mètode basat en el l’anàlisi, la síntesi i finalment revisant-lo, podem aconseguir evitar-lo, si més no, si ho fem correctament arribant a aconseguir l’èxit total. Tot i així però, sempre podem descuidar-nos algun detall i posteriorment corregir-lo nosaltres mateixos o gràcies a un individu extern que ens ha revisat la nostra teoria.

    Per acabar, m’agradaria posar un exemple del meu raonament:
    Imaginem que aviat tenim un examen. Nosaltres hem de prendre apunts a classe, analitzar-los a casa, fer-nos un resum dels continguts que ens entrin a l’examen i posteriorment memoritzar-ho tot i tenir-ho clar a l’hora de fer l’examen. És doncs seguint aquest mètode que seguim unes pautes per poder aprovar bé l’examen en qüestió. Ara bé, potser quan ens donen la revisió i el resultat d’aquest veiem que ens hem equivocat en algunes preguntes, ja que el professor ens les ha corregit i ens aconsella no tornar a fer aquests errors de cara al pròxim examen. Així doncs, quan haguem de tornar a estudiar pel pròxim, tindrem en ment l’error i evitarem tornar-lo a fer, seguint més estricament els pasos i analitzant-los millor.

  8.   Roger Vilaró Pacheco Says:

    La naturalesa de l’error sens planteja en la quarta meditació metafísica « Du vrai et du faux » (La veritat i la falsetat) que fa Descastes.
    Quan parlem d’error, afirmem, sigui per perjudici o per precipitació, que aquella idea que tenim d’alguna cosa no es clara ni diferent. L’error, per si sol, no depèn dels coneixements (que són els que em proposen aquella idea i no una altra) per poder afirmar si es error o no, sinó que depèn sobre la realitat de l’objecte sobre el qual tenim aquella idea. Aquella realitat és la que ens permetrà saber si estem errant la nostra idea, ja que la realitat serà la veritat. Conèixer la realitat pura, allò que realment és una cosa, crec que és impossible arribar-hi. Es creen uns estereotips aproximats al que se suposa que és la veritat, o la realitat, d’aquella cosa que pensem, per tant, mai sabem sobre que basem(veritat pura o fictícia) les nostres idees. El que vull donar a entendre és que crec que contínuament estem errant. Segur que amb moltes coses ens aproximem a la veritat, però mai hi arribem, perquè si hi arribéssim, arribaríem a la perfecció d’una cosa i això també crec que és impossible. Per tant, l’error és inevitable. Ho fem cada dia, i es humà(tal com deia Descartes). Contínuament descobrim coses que ens fan descobrir que el que abans teníem per veritat, ara és mentida. Per exemple; les lleis físiques sobre els moviments dels planetes, ha tingut diverses veritat (i per tant, a la teoria, no errors) que finalment han acabat sent mentida (i per tant, errors). Si no erréssim, seriem perfectes, i això no existeix.

  9.   Petruta Baltac Says:

    Segons Descartes l’error és humà i pensem per poder-nos equivocar.L’error no és un càstig o una condemna de Deu.L’existència de l’error demostra la finitud del nostre enteniment. L’home s’equivoca a causa de la imperfecció innata,perquè nosaltres no tenim tot el coneixement perquè si teniem tot el coneixement seriem Déu.Una altra causa pel qual ens equivoquem és que la nostra voluntat es pot descontrolar i en spot portar a pensar coses que en realitat no són aixì com pensem.
    Per evitar l”error, Descartes proposa suspendre el judici, es a dir, mantenir una actitud indiferent davant no només aquelles coses que no coneixem ( a les que l”enteniment no pot arribar) sinó també davant aquelles que no se”ns presenten del tot clares perquè només podrem arribar en aquestes últimes a conjetures o suposicions.
    En la meva opinió nosaltres,que som humans fem errors perquè no som perfectes,i no podem evitar l’error com tampoc no podem elegir en equivocar-nos o no.

  10.   Joan Flores Says:

    Déu permet a l’ésser humà conèixer les coses d’una manera clara i concisa, però també diferent tot mitjançant les facultats que ell mateix li va donar, com la raó, la memòria, les idees innates i la sensibilitat, entre altres. De manera que no podem tenir dubte la certesa dels nostres coneixements, ni de la claredat dels nostres actes. Déu, per tant, es converteix en un garant de la veritat, la veritat com a tal correspon amb el bé, i Déu és el bé. També cal dir que la falsedat és l’absència o negació de Déu.

    Ara bé, l’error s’identifica amb la falsedat, de manera que no és, en les regles per a la direcció de la ment, que no només es busca establir un mètode per solucionar problemes, sinó també per evitar l’error. Descartes reconeix que l’ésser humà, tot i que ha estat creat Déu,S’EQUIVOCA, però… PER QUÈ S’EQUIVOCA? En la quarta meditació s’afirma que l’error és produeix perquè l’enteniment de l’ésser humà no és infinit, per tant, no sempre el seu coneixement és segur.

    Ara bé, hi ha una altra facultat que intervé quan ens equivoquem, LA VOLUNTAT. La voluntat és més extensa que l’enteniment, l’error es produeix quan l’enteniment no aconsegueix dirigir la voluntat, la qual cosa produeix que l’ésser humà afirmi i faci coses de les que no està segur, de les quals no té certesa, i si no es té certesa de les coses, llavors s’equivoca en els seus judicis sobre les coses i en les seves accions. L’error podríem concloure, neix d’un ús inadequat de la voluntat.

  11.   Anna Todó Llorens Says:

    Així com deia Descartes, i com es diu actualment, “Equivocar-se és humà”. Aixó vol dir que cometem errors per culpa de la nostra naturalesa.

    Jo no opino igual que el filòsof, no penso que la perfecció resideix en Déu, però si que estic d’acord en que hem de dubtar de tot allò que percebem per mitjà dels nostres sentits, ja que ens poden enganyar. Així com tampoc ens hem de fiar de totes aquelles creences que tenim adquirides des que erem petits.

    Si més no, tot allò que poguem questionar, tot allò que posem en dubte, tot allò pel qual necessitem pensar, fer ús de la raó… tot allò demostra el que som: persones pensants.

    Per tant, hem de pensar, hem de usar la raó per saber la naturalesa real de les coses, per discernir entre la realitat, allò que existeix, allò innegable, i, per altra banda, els somnis, allò que imaginem, que només és real a la nostra ment.

    Si seguim la teoria racionalista de descartes podrem diferenciar la realitat del que no ho és, podrem evitar equivocar-nos.

    De totes formes, però, hi ha moments en els que ens deixem portar pels nostres instints, per allò que ens mostren els sentits, i, per tant, en alguna ocasió, és inevitable que errem perquè, com he afirmat abans, som humans, i equivocar-nos forma part de la nostra naturalesa.

  12.   Adrià Coll Liarte Says:

    L’error és evitable, si penses abans de fer l’acte d’equivocació per tant fas servir el (res cogitans) si penso existeixo, però a vegades pensar ens fa dubtar i és quan ens equivoquem. S’ha de dir que equivcar-se és humà i està permitit i aquesta equivocació ens fa veure com no s’han de fer les coses i pensar quan ens trobem en la mateixa situació de dir això no és així per tant la forma correcte és aquesta. I per això penso que personalment l’error és evitable si saps com evitar-ho tot i que viure en un món on la gent no s’equivoques, és a dir un món perfecte, no tindria la mateixa gracia que té viure en un món on la gent s’equivoca i es pot adonar del que està be i del que no està bé. I la gracia de ser humans també és l’equivocació no com Déu que segons Descartes es l’ésser perfecte i no pot errar.

  13.   Jieqiong Zhuge Says:

    Per no tenir conflictes amb l’església, totes les paraules del Descartes confirma el figura del Déu com un que és perfecte, que mai s’equivoca. Per tant segons Descartes el Déu és impossible de tenir error.
    Si el Déu no s’equivoca mai, llavors nosaltres, uns cosos fets per ell, com és que podem equivocar-nos? Sobre això la resposta del Descartes és molt clar; el Déu ens ha creat i ens ha donat una ànima lliure, una ànima que ens permet pensa de manera lliure i tenir imaginacions. Com que nosaltres no som igual de perfecte con el nostre Déu, podem emet errors. Dons si seguim tenint pensament lliure, no podem evitar erros, de manera que la llibertat del pensament no podem deixar mai per ser un animal racional. Això vol dir que si deixem de emet erros ens convertirem en uns animal irracional con qualsevol altre animal que no sigui ésser humà. Som persones perquè som capaç pensar i també equivocar-nos.

  14.   judit Martín Says:

    Com diu Descartes en la seva quarta meditació, l’esser humà pensa per equivocar-se, per tant, l’error és humà.

    A partir d’aquí ja podem veure que si l’error és una naturalesa de l’esser humà, no és ni un càstig ni una condemna de Déu. Aquest error és característic dels essers humans ja que ni animals ni plantes el tenen. Això prové de la curiositat del saber.

    L’error es produeix perquè els homes pensem lliurement i això és causat per la raó (res cogitans). La limitació del coneixement la trobem amb la capacitat intel•lectual de cada persona.

    Per altre banda però, sense l’error no podríem adquirir coneixement. Quan es produeix l’error i ens en adonem de que hi és, és quan ens tronem a formular una pregunta i busquem un altre camí per assolir la veritat.

    Per formular les preguntes ens hem de formular la regla bàsica del pensament “no acceptar res com a verdader si no deriva dels nostres raonament”. A partir d’aquí Descartes proposa eliminar els perjudicis i a partir de les regles del mètode (regla de l’evidència, anàlisis, síntesis i enumeració) buscar el camí de la veritat.

    Descartes esta convençut de que si en tots els camps del coneixement es fa servir un mètode, la possibilitat de l’error serà molt baixa i que per tant hi haurà més possibilitats d’assolir la veritat.

    D’altra banda Descartes era un gran partidari de les matemàtiques ja que aquestes, al no estar lligades amb els sentits sinó amb la raó, proporcionaven certesa.

    Per poder formular preguntes, l’esser humà ha de fer servir dos eines innates: l’enteniment i la voluntat. A traves d’aquestes dues podrà verificar si les conclusions finals desprès de fer servir el mètode son verdaderes o falses.

    Finalment cal destacar que si no comet éssim errors i fóssim perfectes, ens podríem comparar o dir que som Déu, cosa que no és correcte. Però si podem assolir la veritat és perquè el jo pensant posseeix la idea de la perfecció i sap la naturalesa de l’error humà.

    Un clar exemple es la imatge inicial:
    si les dues equacions s’analitzessin per separat, la resposta seria correcte només per a la segona. Aquest error a sigut causat per la res cogitans. Aquesta imatge es un clar exemple de que la ment port cometre errors, però que si una persona l’analitza a través de les matemàtiques i del mètode pot veure l’error, corregir-lo i assolir la veritat.

  15.   Júlia Pascual Bordas Says:

    Descartes demostra l’existència de Déu i un cop demostrada pot falsar la hipòtesi de l’existència d’un geni maligne que ens enganya. Ja que enganyar és una mostra de imperfecció i, per tant, no la pot haver fet Déu que és perfecte. Per tant, segons Descartes, no es poden atribuir els nostres erros a Déu ni tampoc a la raó.

    Estic d’acord amb Descartes quan diu que podem evitar l’error seguint uns passos concrets: analitzant (dividint i examinat per parts), sintetitzant (ordenant el pensament per graus de dificultat) i finalment comprovant (revisant que no hi hagi errors). Ja que, per exemple, per treure bona nota en un examen ens és molt útil esquematitzar separant per parts un tema, a continuació resumir-lo i per últim comprovar que ens el sabem i que no cometem erros. Seguir aquest passos, és a dir, fer una planificació ens condueixen a l’èxit i així evitem l’error.

    Així doncs, quan errem és perquè ens precipitem, per exemple, si una persona mediàtica afirma una cosa que és dubtosa però en canvi nosaltres la acceptem donant més importància al qui la diu, que al que realment diu. O per el contrari, també ens podem equivocar perquè ens prevenim, és a dir, dubtem de tot i no acceptem res encara que sigui evident. Un exemple seria el contrari de l’esmentat, és a dir, que no es creguem una cosa pel sol fet que la diu una persona determinada sobre la qual tenim uns prejudicis.

    Penso que moltes vegades ens deixem endur per les nostres emocions i pels nostres sentits i no podem veure que ens estem equivocant. La filosofia de Descartes ens anima a posar en dubte aquelles coses de les que no en tenim una completa certesa. Aquesta actitud tant característica dels humans de llibertat que ens proposa és la que crec que és cada vegada més present en la nostra societat, per exemple, en temps de crisi la gent comença a qüestionar-se i a buscar un rerefons en les paraules dels polítics, a posar en dubte la informació que rebem a través dels mitjans de comunicació i a no deixar-se endur per les idees preconcebudes.

    Així doncs, jo opino que sí, que podem evitar els nostres errors seguint un mètode semblant al que proposa Descartes, Tot i així no cal oblidar que precisament el fet de ser humans és el que ens porta a l’error, és normal que ens equivoquem i precisament per això el que hem de fer és rectificar.

  16.   MARTA SORINAS Says:

    Segons René Descartes, per no caure en l’error, per no desviar-nos del camí del verdader coneixement és necessari evitar, per una banda, l’error de confiar en els sentits, i en els enganys que aquests ens ofereixen, i per altre banda és necessari dubtar, qüestionar i raonar qualsevol coneixement adquirit i acceptat, en primer moment, com a verdader, igual que tampoc s’ha de caure en el saber basat en demostracions racionals.

    Personalment crec, igual que l’empirisme britànic, que el racionalisme és un bon punt de partida, però no l’únic necessari per assolir el coneixement, ja que, la raó humana, és pot considera molt imperfecte i limitada, i per tant, per assolir el coneixement, el mètode deductiu seguit per Descartes es pot quedar curt, i faltaria afegir-hi doncs, un cinquè punt, la demostració empírica, ja que allò que hem assolit a través de la raó i el coneixement és realment verdader, aleshores s’ha de poder demostrar empíricament, però abans d’arribar a la demostració empírica, es clau, una procés rigorós de raonament.
    Per altre banda, Descartes desconfia dels sentits, d’allò que el cos (o res extensa) percep, i en aquest cas opino el mateix, tot allò sensorial pot ser un engany, ja que amb la vista pots determinar un fet que el tacte o l’olor et desmentiran i al reves però això no vol dir que el raonament sí que sigui fible i considero que per molt rigorós que sigui el mètode de Descartes, la imperfecció de la ment (res cogitos) fa que també el raonament d’aquesta pugui resultar erroni.
    En resum, considero doncs que, el mètode hipoteticodeductiu seguit actualment per la ciència, la suma en lloc de la oposició de l’empirisme i el racionalisme és la base del coneixement.
    També és cert però, que tal com diu Descartes, s’ha de dubtar del coneixement adquirit, evitant creure en les fal•làcies i allò en el que hem pogut creure per tradició, creença, fe, o simplement sentiment i intuïció, ja que, pot ser cert, però cal demostrar-ho, d’altre banda, no seria més que una creença i no verdader coneixement, tal com una formula matemàtica, que et poden donar i tu prendràs com a certa, per mi, serà una creença fins que no siguis capaç de demostrar com s’ha arribat a aquella formula a través del raonament i la comprovació a través de l’empirisme.

    En resposta a la pregunta doncs, crec que l’error és inevitable, ja que la llibertat de la ment humana és tan amplia que és massa complex assolir una veritat única i segura, però tot i així crec que l’error és una simple forma d’aprenentatge, un camí ple de desviaments en el que podràs tornar endarrere en advertir un error i tornar a començar seguint el camí del coneixement.

  17.   Mª FERNANDA MONTERO ASENCIO Says:

    DESCARTES I LA NATURALESA DE L’ERROR

    Segons Descartes en la seva meditació quarta, L’ERROR ÉS HUMÀ I PENSEM PER PODER-NOS EQUIVOCAR!.
    Déu no ens ha condemnat a equivocar-nos, sinó que l’error és la gran gràcia humana, que els animals no tenen per això ens distingim.
    L’error prové de la nostra ment,que és lliura, la nostra “res cogitans” (raó) té una llibertat indeterminada, que no li ve donada per ningú sinó que és lliure i la nostra “res extensa “( cos) té una llibertat determinada, la llibertat li ve donada per la raó.
    El nostre lliure albir (lliure pensament) és el que fa l’existència de l’error que demostra la finitud del nostre enteniment, que és el que ens fa humà.
    En la meva opinió mentre existeixi el lliure albir i mentre siguem humans l’error no es podrà evitar. El fet d’equivocar-nos és el que ens condiciona a l’hora de pensar, és a dir, que si no ens equivoquem és perquè no tenim pensament propi. Justament és l’error el que fa avançar la ciència, sense l’error no existirien les ciències d’avui dia. Per aquest motiu Descartes en la seva meditació primera una de les característiques del dubte metòdic és la finitud humana i la possibilitat de purificació de l’error, o sigui, acceptar que ens equivoquem en la ciència i la correcció de l’error.
    És natural que ens equivoquem perquè pensem lliurament, però també hem de corregir els nostres errors perquè això és el que dona coneixement. L’error sense la seva correcció no ens dona coneixement. Hem d’acceptar l’error com a humà i posteriorment corregir-lo, perquè per això pensem.

  18.   andrei dona Says:

    Els humans fan errors per que no tenen tot el coneixement , ja que si alguna persona humana tindria tot el coneixement seria Déu, i perquè de vegades no volen entendre o posar l’atenció necessària per entendre una cosa. L’error no es un càstig de Déu sinó que es una cosa innata que no podem evitar com la respiració, tothom per savi que sigui algun cop es pot equivocar. Sense l’error el mon seria massa perfecte i la perfecció es una cosa que no existeix, fins i tot les maquines es poden equivocar i això que estan programades per ser perfectes.
    Les persones cometen errors perquè no son perfectes, ja que la perfecció es com un amor platònic, no es por aconseguir. Descartes ja ens diu que l’esser humà esta en mig , entre el voler evitar l’error i el propi error.
    Personalment no crec que es pugui evitar l’error ja que com he dit abans es una cosa innata amb la qual venim en aquest món y no podem elegir en equivocar-nos o no.

  19.   Néstor Caballero Vicente Says:

    L’error no és conseqüència d’una condemna o càstig diví.
    L’home s’equivoca, bàsicament, per dos motius: un seria la nostra imperfecció innata, no posseïm tot el coneixement perquè sinó seriem tots Déu. El segon motiu és fruit de la nostra voluntat, que es pot descontrolar i portar-nos a pensar que entenem coses quan en realitat no tenim la capacitat per fer-ho, que ens fa triar allò que és dolent.
    La naturalesa de l’error està en la precipitació, en la falta d’enteniment, cal discernir entre allò que percebem de forma clara i precisa, allò que sóc capaç d’aprendre i fer-ho per sempre, sense dubtes i amb seguretat. Això vol dir que cal controlar la voluntat des de la raó.
    Jo crec que sí es pot evitar l’error en determinats processos, que exigeixen que hi hagi un mètode d’aplicació i que uns fets són conseqüència d’uns altres. Però no sempre podem controlar totes les variables dels fets.
    Hi ha errors que són conseqüència de l’experimentació. La major part d’avenços científics es fonamenten a l’assaig. I l’assaig porta a l’error i l’error pot portar a nous coneixements. Quantes vegades un experiment que ha fallat si hem aplicat el mètode científic ens ha portat a fer descobriments que han obert noves línies d’investigació. El que cal evitar és l’error per negligència o per falta de raonament, que sol ser molt freqüent.

  20.   Silvia Mora Says:

    Descartes és considera el pare de la filosofia moderna i iniciador del racionalisme. Les matemàtiques li van aportar certesa i evidència, les admira pel seu rigor i metodologia. El mètode cartesià ens mostra que la raó humana pot arribar a l’evidència d’idees per obtenir coneixements.
    Tot allò que ens fa cometre un error, paral·lelament ens pot crear un dubte de si és cert el coneixement anterir que teníem abans d’arribar al dubte. L’error ens fa que busquem una solució més vertadera, així a l’hora anirem obtenint més coneixements.
    La cadena de raonaments matemàtics, a través del dubte metòdic radical amb l’evidencía, l’anàlisi, la síntesi i l’enumeració, això pot influenciar en la seva aplicació que el marge d’error en el coneixement no sigui elevat.
    Com ens diu Descartes que l’esser humà està situat entre allò més perfecte (desig de no equivocar-me, evitar l’error) i allò més imperfecte (l’equivocació). Al centre trobem la voluntat humana. Partint de dues facultats: l’enteniment i la voluntat. L’enteniment, funció de concebre idees amb una capacitat limitada o la facultat de voluntat amb la funció de decidir si és vertader o és fals amb capacitat il·limitada. El mal ús de la voluntat ens portarà a l’error.
    Per evitar l’error hauríem d’aplicar sobretot la primera regla del mètode, l’evidència “No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidenment que ho fós”.
    Amb la resolució de l’ecuació, a partir del raonament matemàtic, una persona pot observar com el resultat final no és verídic, aplicant les regles matemàtiques, o una altra persona amb els seus coneixements adquirits, accepta i no dubta pas del resultat.
    Tothom per raonar, cal que utilitzi un mètode adequat que li permeti trobar la veritat i eliminar l’error. Llavors cadascú és lliure en la seva ànima (RES COGITANS).