Descartes, segona meditació

A la segona Meditació de descartes podem llegir:

“Però què sóc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, “que concep”, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. No és poc, sens dubte, si totes aquestes coses pertanyen a la meva naturalesa. I per què no hi haurien de pertànyer? És que potser no sóc el mateix que ara dubta gairebé de tot, qui, tanmateix, entén i concep certes coses, qui afirma que només aquestes coses són les veritables, qui nega totes les altres, qui vol i desitja conèixer-ne més, qui no vol ser enganyat, qui imagina moltes coses, tot i en contra de la seva voluntat, i qui en sent també moltes d’altres, per mitjà dels òrgans del seu cos? És que hi ha alguna cosa de tot això que no sigui veritable, tal com és cert que sóc i que existeixo, encara que dormís sempre, i que aquell que m’ha donat l’ésser utilitzaria tot el seu enginy per enganyar-me?”

Per què, segons Descartes, l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Què en penses tu al respecte?





28 Responses to “Descartes, segona meditació”

  1.   neli diakonidze Says:

    Segons Descartes és més fàcil conèixer l’ànima que el cos, ja que l’ànima, un jo pensant(”res cogitans”) és una cosa que pensa( qualsevol activitat de consciència), que vol, que imagina, que sent, que concep , que dubta, que fa ús de la raó i no dels sentits ,etc…. L’ànima és una substància, una realitat que existeix de tal forma que no necessita cap altra realitat per existir, no podem dubtar de l’existència dels pensaments, de les idees, de la subjectivitat(conjunt de pensaments, idees i representacions que flueixen en el meu jo).
    En canvi el cos (”res extensa”)per existir necessita un altre realitat,és una substancia material, per funcionar necessita l’ànima. Descartes justificava la unió del cos i de l’ànima mitjançant la glàndula Pineal, que orientava el moviment que influeix sobre l’ànima.El cos rep la informació a través dels sentits, els quals no són fiables, ens poden conduir a veritats errònies, ja que els sentits només coneixen les qualitats secundàries (virtuts com la forma, la mida,l’olor, el gust, conjunt de característiques que poden variar), en canvi l’ànima o l’esperit coneix les qualitats primàries( idees innates o naturals, pensaments qualitats immutables i eternes).
    Jo, igual que Descartes penso que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos, ja que l’ànima o el jo pensant va lligat a qualitats primàries, característiques deslligades dels sentits. En canvi el cos, és només un mitjà per articular la raó i el desig de l’ànima i es regit pels sentits, factors que ens poden propiciar realitats artificials, excloses de ”cogitans” i influïdes per l’exterior.

  2.   Ferran Huerta Says:

    Per què, segons Descartes, l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Què en penses tu al respecte?

    Descartes ens diu que nosaltres no som el nostre cos ja que podem dubtar de la seva existència, per tant, si som capaços de dubtar de la nostre pròpia existència no podem conèixer allò que fa que existim físicament, el cos. D’altre banda, defensa que l’ànima és la que realment ens dóna la existència de la persona mitjançant la frase “cogito ergo sum” la qual significa: “ jo sóc, jo existeixo ”, és a dir, primer penso, medito, reflexiono sobre les coses, dubto de tot i penso s’hi ha alguna cosa que es resisteixi al dubte. Gràcies al dubte plantejat, me n’adono que penso i que per tant existeixo, és a dir, si dubtes, existeixes. Per tant, a través de l’explicació que acabo de fer sobre ambdós conceptes, crec que queda clar que per a René Descartes és més fàcil conèixer l’ànima que el cos ja que aquesta és la que realment et fa adonar-te de la teva existència, és la que et fa sorgir els diversos dubtes sobre la teva existència. I és en aquell moment quan te n’adones de que al dubtar de la teva existència, al mateix temps estàs demostrant que existeixes. Per concloure la meva explicació m’agradaria acabar amb la traducció literal d’una frase ja esmentada anteriorment: Jo sóc, jo existeixo ( jo utilitzo l’ànima, jo utilitzo el cos. )

    Pel que fa al meu punt de vista, coincideixo amb René Descartes en que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos. L’ànima és la que et fa viure, és la que fa sorprendre’t, és la que fa meravellar-te de les coses, és la que et dóna vida, és la que fa que la vida tingui sentit, és la que fa que no caiguis en la rutina i la que fa que pensis en les coses, que les rumiïs i que per tant, aquestes agafin sentit. Quan tu penses alguna cosa és perquè t’agrada,perquè et preocupa, perquè t’ha fet sentir alguna cosa o perquè simplement t’ha passat pel cap. Aquesta cosa, però, s’ha t’ha ocorregut per algun un motiu, el que sigui, però aquest motiu, per menys important que sigui, és el que fa que la teva ànima funcioni i que per tant, existeixis. En canvi, el cos no és res més que matèria, un sèrie d’ossos i òrgans coberts amb pell, la utilització del qual és única i exclusivament perquè els humans tinguem diferents formes i podem distingir-nos els uns dels altres. Si només fóssim ànima no podríem expressar els nostres pensaments ja que no tindríem “matèria” per expressar-los i per això, Déu, creà un cos a fi que els pensaments previs produïts per l’ànima poguessin ésser duts a terme en accions. Per tant, i ja per acabar el meu escrit, estic completament d’acord amb la famosa locució llatina cogito ergo sum ja que, com bé diu Descartes, per existir primer has de qüestionar-te la teva pròpia existència, és a dir, penses, després existeixes.

    Ferran Huerta López.

  3.   Tatiene Alves Says:

    Segons Descartes l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos, perquè si ell existeix, és pel seu pensament (res cogitans) i no pel seu cos (res extensa). Tot i que en la Segona Meditació veiem que mitjançant la ment posa en dubte l’existència de totes les coses, reconeix que de l’única existència que no pot dubtar és de la seva, ja que per arribar a aquesta meditació ha hagut de pensar, ha hagut de fer ús de la raó i tal com diu Descartes “penso, doncs sóc”. Aquesta frase estableix que el pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l’existència d’un mateix, d’un jo que és una realitat pensant, una res cogitans (atribut humà); els meus pensaments constitueixen la meva realitat. És a dir, la manera de saber si existeix, és pensant. Per ell primer estar el pensar (pensament, raó) i després el ser (cos), només mitjançant el primer podem construir el coneixement sobre la realitat, mentre que amb el segon, com també amb l’experiència, aconseguim un coneixement imperfecte de la realitat. Segons Descartes, entre el que veig i el que penso, sempre es queda amb el segon. Ens diu que la raó no se subordina a res exterior a ella, va davant de tot, és a dir, és la font del coneixement. Amb aquest pensament es pot veure la base dels racionalistes, com per exemple Descartes, on primer tenen la teoria prèvia, la qual s’obté de la raó, i després en busquen la comprovació, utilitzant per exemple, l’experiència. En aquest terme, l’experiència només es farà servir com una eina, no com una font de coneixement, per això se li dóna un paper pragmàtic: confirmar el que ja ha descobert la raó. Dins el sac de l’experiència (coneixement imperfecte de la realitat) també hi trobaríem els sentits, que tampoc es poden prendre com una font d’enteniment, ja que ens enganyen i ens mostren una aparença exterior que no sempre s’adequa a la realitat.
    Des del meu punt de vista, el cos i l’ànima van coordinats però són dos peces diferents del trencaclosques. Pensar ho pot fer tothom, amb més o menys coneixement, però sentir, per mi, és deixar que els sentits faci la seva feina. Pensar és fer la llista de la compra, i sentir, és demostrar a cada cèl•lula del teu cos, què és estar viu, parlant des d’un punt de vista metafòric. Crec que es tant complex el pensar com el sentir, per això, la tasca de conèixer més una part o una altra, es troba en nivells bastant semblants.
    Ens creiem éssers especials per haver desenvolupat una ment superior a la de la resta d’éssers vius, però, potser seríem més feliços, acceptant i agraïnt el que ve i va en aquesta vida, les petites coses que ens semblen insignificants. Penso que l’ànima és la connexió entre el coneixement i els sentits. El fet de tenir un cos fa que ens adonem que tenim una ànima.

  4.   Elisabet Says:

    Des del punt de vista de Descartes, és molt raonable que sigui més fàcil conèixer l’ànima que el cos ja que no es fia dels sentits. Com que és racionalista, per a ell els sentits només ens ensenyen coses dubtoses i per tant, el coneixement del cos és dubtós perquè es fa amb els sentits. Per això, és més fàcil conèixer l’ànima a través de la raó que el cos a través dels sentits.
    Per una banda, jo no estic d’acord amb aquesta afirmació. Des del meu punt de vista, no racionalista, penso que és més fàcil conèixer el cos a través dels sentits ja que mai he arribar a conèixer l’ànima. Potser cometo l’error del qual parla Descartes al text de fiar-me dels sentits i deixar de banda l’enteniment, però per mi les coses sensibles són més demostrables que les coses que no podem arribar a concebre pels sentits, com és l’ànima.

  5.   Ruth Blasco Says:

    Per què, segons Descartes, l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Què en penses tu al respecte?

    De la primera meditació de Descartes, partim del Dubte metòdic per tal d’introduir el principi de diferenciació entre ànima i cos. Parlem doncs d’un dualisme idealista on ànima i cos són elements diferenciats. En la segona meditació parlem de l’escepticisme de les coses i de la seva existència, i de la distinció entre les coses de naturals intel•lectual i les que pertanyen al cos.
    És aquesta ànima el subjecte pensant que realitza les activitats pensants i de la consciència. La que executa les facultats que depenen del subjecte, i que per tant ens permet afirmar que les “cogitacions” formen part del “cogito”. És aquesta existència la que pot verificar-se ella mateixa en referència al món extern, ja que el “cogito” no ho pot fer.
    La ment o l’esperit existeixen ja que pensen: “Cogito ergo sum”. L’anima és primera en l’ordre del coneixement en relació a les coses materials, car és el subjecte pensant. Així doncs, podem afirmar que el jo, l’ànima és més fàcil de conèixer ja que no és més que pensar, i que per existir no necessita ni depèn d’un lloc o cos material; de forma que l’ànima és el que és amb cos o sense, per tant totalment distinta al cos i més fàcil de conèixer.
    El dubte de l’existència d’un món físic i material en privilegi al de l’ànima i l’esperit, i partint de l’argument de Descartes que Déu és la causa de la seva existència, penso que la demostració de l’existència d’ànima i cos, està completament vinculada a la demostració de l’existència de Déu. És per aquest motiu que no estic d’acord en la separació entre cos i ànima. Si és cert, i comparteixo la separació entre cos i subjecte pensant, però no com a ànima sinó com a subjecte pensant.

  6.   Lluís Font Sala Says:

    En aquesta meditació Descartes arriba a la conclusió a partir de la reflexió que si ell pensa es que existeix “cogito, ergo sum”, argumentant així, doncs, la seva primera preocupació que es basava en el dubte de tot allò que creia segur.
    Segons Descartes l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos ja que ella es la unitat bàsica de qualsevol cosa. No canvia, ni ho pot fer, és l’essència de qualsevol cosa el concepte de la qual no pot canviar, ja que aquest està en el seu pensament i no en els sentits els quals el porten a errar.
    Des del meu punt de vista crec que Descartes té raó pel que fa a l’ànima ja que jo crec que és la base de tot, és l’essència que mai mor i que no canvia, la idea immutable i única que precedeix qualsevol cosa. Per tant, en teoria, si que és més fàcil de conèixer que tots els cossos canviants que ens envolten. Però per altra banda crec que aquesta teoria no té un límit. Mai sabrem amb certesa si el que creiem l’ànima o l’essència d’una cosa ho és realment d’aquesta o si n’hi ha una d’anterior. La variabilitat del món, els avenços de la tecnologia i la ciència actual em porten a reflexionar i sobre el tema. La complexitat de la relació de la diferència però tanmateix unió d’aquests dos conceptes em porta a concloure que realment mai sabré del cert si el que jo crec que conec com a ànima o com a cos ho és realment. Per tant no sé dir quin dels dos conceptes és més fàcil de conèixer.

  7.   Carla Ramos Beleña Says:

    Descartes entén l’ànima com allò que té la seva principal essència en el pensar ( Res cogitans ) i que no necessita cap cos per a poder fer-ho. Al contrari que el cos que ocupa un lloc en l’espai ( Res extensa ). Després d’aquest anàlisi Descartes afirma que existeix, ja que tot allò que pensa, existeix, i com ell pensa, doncs existeix. Per aquest motiu Descartes afirma que el cos només és una ficció del seu esperit, és a dir, que el cos només és allò ( el medi de comunicació) que fa que l’ànima pugi interactuar amb el món material que Déu ha creat. Finalment, podem dir, com anteriorment, que Descartes no lliga l’ànima i el cos i els separa en diferents cicles, és per aquesta teoria que segons ell quan el cos mor, l’ànima no ho fa ja que no estan lligats sinó que només per un mateix ésser, físicament.

    De totes aquestes afirmacions entenem que segons Descartes és més fàcil entendre l’ànima ja que es tracta d’un element de raó i de coneixement, i que no ens enganya, a diferència del cos que es guia pels sentits i les aparences i ens enganya i que el cos no es relaciona en res amb el pensament , per això ell es basarà en el dubte per poder trobar si una “cosa” es veritablement certa o si és falsa. Per això Descartes ens fica l’exemple del tros de cera on ens diu que si ens guiem pels sentits i observem un tros de cera en estat líquid i un altre en estat sòlida, els nostres sentits i les nostres sentits i l’aparença ens enganyarà i ens farà creure que es tracta de coses diferents, mentre que si pensem i raonem podrem percebre que només és tracta de la mateixa cosa però només en estats diferents. Aquest és l’exemple que utilitza Descartes per a demostrar que els sentits enganyen i que se n’ha de dubtar, i que dubtant serà quan aconseguirem saber la veritable certesa a través del raonament.

    Personalment estic d’acord amb Descartes de que l’ànima i el cos no van lligats sinó només d’una forma racional, tot i que el cos actua com l’ànima i el pensament ho creuen, l’ànima forma una part subjectiva dels éssers humans mentre que el cos és el que ocupa una part en l’espai i només ens “serveix” per a la comunicació entre nosaltres i per interactuar amb el nostre món, que depenen de la persona podríem conèixer, com el món de les coses si parléssim dels nostres cossos, i del món de les idees basat en les nostres ànimes. Tot i que hi ha una part en la que no coincideixo amb Descartes és la part on diu que l’ànima no mor amb el cos, per a mi, l’ànima i el cos no van lligades racionalment, sinó que només ho fan d’una forma física i que quan una de les dues parts desapareix, el cos, (mort ) l’altre també ho farà.

  8.   Alaya Felipe Says:

    Ja abans, la filosofia escolástica i els filósofs del segle XVII diferenciaven tres classes de realitats: Déu, l’ésser humá i el món (cosmos). i Descartes grácies al seu métode arriba a aquestes realitats anomenant-les substancies (es a dir, que no necessiten només que la seva realitat per a poder existir).

    Una d’aquetes l’ésser humá o com l’anomena més ell “jo pensant”, és una substància que pensa, imagina, afirma, dubta…Dotada de raó refertit-se a ella com una ànima. Per a Descartes, és molt més fácil conèixer l’ànima que no pas el cos ja que la informació que ens arriba d’ell no es nostra, es a dir , no la podem pensar, la rebem i punt, a través dels nostres sentits, de la nostra subjectivitat que no sabem si es correspon realment amb a la realitat ja que, no la podem filtrar a través de la nostra raó de bones a primeres. Amb aixó Descartes afavoreix l’avanç de la medicina, biologia i fisiologia a fi de poder trobar la manera de saber que les idees nostres sobre les coses i el món no són només que pures il·lusions i somnis. Poder arribar a ser objectiu.

    Per tant, Descartes situa l’ànima en el “jo pensant”, dotada de raó i seperada totalment del nostre cos, reactivant de nou el dualisme de Plató i refusant la visió d’Aristótil sobre “ser humá”.
    Grácies a que separa l’ànima del cos, aquesta primera permet l’humá ser lliure i no estar governat per lleis deterministes per la nostra naturalesa, i, ens permet segon ell a no ser máquines.
    Amb aixó arribem a la conclusió que per a Descartes l’ánima és lliure, per tant pot dubtar de tot i pensar en tot de manera lliure i el cos está determinat per lleis mecániques.

    Finalment, arribem a que les persones estem dotades d’ànima per tant gràcies a ella podem conéixer ja que esta dotada de raó (subtància pensant) i situa a l’home superior a qualsevol matèria, objecte i fins i tot a la pròpia natura. L’únic que està per sobre de les persones és Déu, perfecte en tot i de saber inifinit.

    Sobre el que diu i pensa Descartes crec que avui dia es una mica difícil estar-hi totalment d’acord. Ell i al igual que Plató és dualista, no pensa que hagi de ser així ja que, el pensament pot anar lligat a segons quins estats del teu cos. Per explicar-me millor, avui dia tots sabem que encar que hagi tingut una mal dia o alguna notícia no graire agradable i et senntis “fatigada” pot posar-hi bons pensaments i ganes i segurament el teu cos reaccionarà amb el que teu vols que sigui.
    També estic no estic gaire d’acord en que existeixi un Déu i en que estigui en possesió de unes facultas de pensament perfectes, i que grácies a ell tenim la nostra pròpia existència.
    no hi ha ningú que sigui perfecte, la cosa perfecte es aburrida i no pot aspirar a res en la seva vida ja que és perfecte. equivocar-se es una característica que ens defineix molt més del que ens creiem i aquesta capacitat que tenim de comtre els nostres pròpis errors ens fa més sábis per la simple raó de que podem apendre d’ells i anar aspirant cada cop més amunt però, sense arribar mai a la absoluta perfecció, com la que creu Descartes que hi ha en Déu.

  9.   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

    Segons Descartes, l’ànima (res cogitans) és més fàcil de conèixer que el cos perquè la nostra raó pensa i l’ànima és pensament, i el cos que coneixem pels sentits podem dubtar de que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que entra pels nostres sentits. Osigui que Descartes ha intentat demostrar, racionalment, que l’ànima és únicament pensament, perquè no podem deixar de pensar i creure que sóc, i que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquesta ànima, és secundari, irrellevant.

    En la meva opinió penso que és molt raonable que sigui més fàcil conèixer l’ànima que el cos ja que no et pots fiar del sentits. Els sentits només ens enseyen coses dubtoses i per tant, el coneixement del cos és dubtós perquè es fa amb els sentits. Per això, és més fàcil conèixer l’ànima a través de la raó que el cos a través dels sentits.

    Per una cantó, jo no estic d’acord amb aquesta afirmació, des del meu punt de vista, no racionalista, penso que és més fàcil conèixer el cos a través dels sentits ja que mai he arribat a conèixer l’ànima. Però potser faig l’error del qual parla Descartes de fiar-me dels sentits i deixar de banda l’enteniment, però per mi les coses sensibles són més demostrables que les coses que no podem arribar a concebre pels sentits, com és l’ànima.

    ALBA NOGUERA GARRIDO

  10.   Gisela García Casajuana Says:

    Descartes comença la segona meditació acceptant que posa en dubte tot allò que fins aleshores donava per segur. A mesura que va fent reflexions, va esmentant les diferències entre cos (res extensa) i ànima (res cogitans). Si sabem que existeix un cos es perquè ho demostrem mitjançant els sentits i, per tant, Descartes no està segur de que aquest existeixi; en canvi, troba una cosa que es totalment seva i no depèn del seu cos: pensar. Un cop arriba aquí, formula la única certesa que té fins al moment: “cogito, ergo sum” (penso, doncs existeixo).Aleshores, un cos es tot allò que es pot percebre mitjançant els sentits i l’ànima és el coneixement.

    En aquesta meditació, esmenta un exemple en el que es veu molt clar el seu pensament: un tros de cera. Ell sap que la cera segueix sent cera encara que aquesta hagi estat fosa i hagi perdut les qualitats que tenia anteriorment i Descartes en pot estar segur perquè fa servir la raó. Descartes, a més, accepta que ell a aquesta cera la pot imaginar en diferents formes, infinites formes, i, per tant, no és la imaginació el que li ha donat el concepte de cera sinó el seu pensament.

    Així, docs, podem dir que per Descartes és més fácil de conèixer l’ànima perquè és clara, és la raó, els coneixements d’un cos, és la part que no necessita sentits per demostrar que existeix; a diferència del cos, que només es pot conèixer a través dels sentits, que no són una font fiable ja que aquests et poden enganyar.

    Donant la meva opinió al respecte, crec que la separació cos-ànima no existeix. Nosaltres som una mateixa cosa inseparable. No es pot concebre la idea d’una ànima al igual que no es pot pensar en un cos sense capacitat per a raonar, per sentir (posant sempre les persones com a exemple). Totes les accions que Descartes atribueix a l’ànima, com nodrir-se i caminar, per exemple, crec que són indispensables per a qualsevol ésser viu i si Descartes considerava que els animals no tenien ànima, vol dir, per tant, que no es nodreixen i no caminen? vol dir que no senten dolor al fer-se una ferida si se sap que aquest és un mecanisme natural per fer notar que alguna cosa no va bé al cos? Considero, així, que no és possible una distinció entre cos i ànima ja que tot, en realitat, és un.

  11.   Sara Teruel Says:

    A la Meditació segona, Descartes ens explica de manera raonada com l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos, ja que Descartes posa en dubte tot allò que sap per mitjà del sentits, de la imaginació i fins i tot de l’existència de qualsevol concepte Universal. Alhora que dubta de tot, de qualsevol concepte poc distint o clar, va raonant sobre el què és ell, ja que ha negat qualsevol existència (tot és fals, no existeix cap sentit, ni part del cos) però tanmateix segueix existint. És doncs quan s’adona, que si existeix és perquè pensa, tanmateix si dubta té la possibilitat de pensar i cercar la veritat, només però mitjançant aquella part del cos en la qual es troba el seu esperit, aquella substància distinta i clara (res cogitans).

    Cal doncs, apartar les creences elaborades pels sentits, ja que aquests enganyen i jutjar mitjançant l’enteniment per arribar a saber-ne la veritable essència. És a dir, els sentits ens enganyen, però la raó no. Hem d’arribar a aquesta conclusió de la veritable essència per mitjà del mètode que Descartes proposa; el dubte metòdic: primerament formular-nos una intuïció, fer un anàlisis, sintetitzar-ho i examinar-ne la part que ens interessa i repassar-ho tot a partir d’un exemple final que ens ajuda a demostrar la nostre intuïció.
    Per això podem concebre els cossos pel que realment són amb la facultat de pensar, ja que si ho fem amb la dels sentits, aquest canvien constantment, de forma, de tacte, etc. i són poc fiables. Compara doncs les funcions d’aquestes dues parts que formen a un individu, les quals es troben en el cos (res extensa), el qual té com a funció transmetre sensacions a l’ànima i moure’s per mitjà d’impulsos tant voluntaris com involuntaris. I l’ànima (res cogitans), la qual té la facultat per pensar, voler, imaginar i sentir i llibertat per a equivocar-se.

    Respecte al que jo en penso sobre aquesta dualitat entre el cos i la ment en la qual la ment és més fàcil de percebre que el cos, afirmo que per exemple la ment és més complexa que el cos, ja que està constituïda per milers de neurones i sistemes nerviosos, sanguinis, etc. I actualment és molt més difícil poder reparar un mal funcionament envers el sistema nerviós que no per exemple una fissura del sistema muscular. Però si que és cert que sense una mà, un braç o sense cames podem seguir pensant, doncs el que ens fa pensar, imaginar, dubtar, somiar i desitgar no és res més que el nostre cervell i no les extremitats del cos. Així doncs, mentre hi hagi activitat neuronal, existim.

  12.   Oleguer Teixidor Says:

    En la segona meditació, Descartes posa en dubte absolutament a tot, ja que tot el que sap aleshores, és a base dels sentits i, com que aquests ens enganyen, per a tal de sortir del dubte, el millor que podem fer és dubtar de tot.

    La divisió que fa Descartes entre cos i ànima, fa que dubti de l’existència del propi cos, ja que no pot descobrir-lo de manera racional si no fos amb l’ajuda dels sentits, encara que en tingui l’evidència a través dels cinc alhora.

    De manera que ens resulta impossible, emprant el mètode de Descartes, estudiar el nostre cos i fins i tot demostrar-ne la seva existència.

    Pel que fa a l’ànima, que és la part racional del cos, encara que processi tots els sentits, resulta ser molt més fàcil d’estudiar, ja que no tens cap coneixement visual, tàctil, gustatiu, olfactiu, o sonor. Amb aquesta afirmació, Descartes no pretén dir que estudiar l’ànima sigui fàcil, que no ho és, però simplement, és més estudiable que el cos en sí mateix, ja que resulta impossible perquè no està al nostre abast.

    Pel que fa a la meva opinió, jo crec que la divisió entre cos i ànima no existeix, ja que per a mi, el terme ‘ànima’ no vol dir res. El fet que pensem, que dubtem, que corregim, que tinguem curiositats, no és degut a una cosa que Descartes i la majoria de la humanitat anomena ‘ànima’ ja que, encara que no hagi estudiat mai les funcions del cervell en prou profunditat com per a afirmar aquesta posició meva vers l’existència o no d’una ‘ànima’, crec prou evident que la vida és una cosa que passa quan un cos, en aquest cas el que veiem de cada persona físicament, té l’habilitat de processar unes ordres, tant voluntàries com involuntàries, produïdes per (o no) un cervell. En el cas dels animals, aquesta afirmació és clara, però en el cas de les plantes no tant, ja que ningú sap si una planta pot sentir… El que sí que és segur és que totes les plantes processen una informació (la llum, el CO2…) i la converteixen en el seu aliment, per tant, tenen un processador intern, que les coses no-vives, com les roques, no tenen.
    http://bit.ly/xaNeYg

  13.   Sara Torres Gómez Says:

    Aplicant el mètode de Descartes, ens duu a l’existència d’un jo pensant, és a dir, d’una substància que pensa, una res cogitans, una ànima. Descartes diu que podem dubtar l’existència del cos i del món que ens envolta, a causa d’obtenir informació a través dels sentits, i ell afirma, que els sentits no són fiables. En canvi, no podem dubtar sobre l’existència dels nostres pensaments, de les nostres idees.
    La res cogitans, l’ànima, no es pot entendre com un conjunt físic, és a dir, com un cos, com un element…, que forma l’ésser humà sinó que tenim que considerar-la com la part racional de l’ésser. Per aquest motiu, Descartes deixa ven clar que l’ànima i el cos són dos elements totalment diferents, però a l’hora complementaris, és a dir, sense el cos no pot existir l’ànima i sense l’ànima no pot existir el cos, els quals queden units a través de la glàndula pineal.
    Segons Descartes, la res cogitans és el conjunt de pensaments, idees, representacions… que flueixen en el meu jo.
    A més, és més fàcil conèixer l’ànima ja que, aquesta, ha estat creada per Déu, i és coneguda com a una idea innata o natural, el que comportaria que “el jo pensant” posseís la idea de perfecció.
    Aquesta idea de perfecció, no prové de nosaltres, que som ésser imperfectes, sinó que prové de la màxima perfecció, és a dir, de Déu.
    Des del meu punt de vista crec que és més fàcil d’estudiar l’ànima ja que aquesta no canvia tant com ara el cos, és a dir, l’ànima, al llarg de la nostra vida i, a través de les diferents experiències amb les que ens haurem d’afrontar, es nodrirà de coneixements, obtenint així saviesa, és a dir, l’essència de la raó. El que no es produirà mai és un canvi tan brusc com el que pateix el cos.
    D’altra banda, el cos sempre està en continu canvi, passant per la infantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa, o el que és el mateix, la degradació de la matèria.

  14.   Javi Gallardo Talón Says:

    El discurs antropològic cartesià es fonamenta en una naturalesa dualista de l’home: ment i cos, o en paraules de Descartes: “res extensa” (cos) i “res cogitans” (ment).La res extensa es tot allò que percebem pels sentits, allò que ens fa interactuar amb els altres o, dit d’una altra forma, la nostra percepció perspectivista i subjectiva del mon sensible que anomenem “realitat”.Dons no es evident que la visió que ara mateix tinc del passadís de la meva casa es un punt de vista subjectiu? Segons Descartes aquet punt de vista ens enganya, el que percebem pels nostres sentits no son mes que falses aparences allunyades de l’objectivisme.
    L’anomenada realitat sensible no es mes que un cúmul de falses aparences que sense la nostra raó (Res cogitans)no podríem analitzar; Descartes posa l’exemple d’un tros de cera, en el qual segons el seu estat líquid/sòlid la nostra percepció variarà, i només amb la raó podrem concebre aquesta matèria com a cera en essència pura. Les conclusions del discurs cartesià son clares: per arribar a una veritat i a un coneixement de la realitat es fonamental dubtar de les dades sensorials. D’acord, posem això a gran escala; Que es realment el que existeix? Si realment les aparences ens enganyen i dubtem dels sentits, que soc jo? Que es la realitat? Les nostres sensacions que tenim envers la realitat poden ser infundades i falses, dons als nostres somnis també tenim sensacions que quant les estem somiant les creiem verdaderes; així Descartes es planteja la possible absència d’una realitat fora de la nostra ment.
    Podem dubtar de la existència de la matèria que ens envolta però no ho podem fer dels nostres pensaments subjectius. El nostre“jo” es la nostra ment i es l’única de la qual no podem negar l’existència. Jo existeixo al saber-me existir. “Cogito, ergo sum”. Coneixem la nostra ment perquè som nosaltres. Però i el nostre cos? La percepció, que tinc, del meu cos no es la mateixa de la que tindria des de una altre perspectiva/un altre cos; el nostre cos es una matèria sensible que pertany al “res extensa”, no podem conèixer el nostre cos sinó com una aparença rebuda pels sentits. Encara que Descartes nega la independència ment-cos, hi ha una comunicació; la nostra anima es situa a la glàndula pineal i es connecta amb el cos i produeix les seves accions.
    Jo estic en desacord amb la majoria de teories de Descartes; retornem, un altre cop, a l’exemple cartesià de la cera, quina es l’essència que uneix la cera liquida amb la solida? Que es sinó el que anomenem cera (tan liquida, com solida) una idea casi divina, platònica i (i)racional que els homes em inventat, en el nostre egocentrisme, per justificar la seva existència? Creiem, quant ho racionalitzem, que la cera tan liquida com solida no deixa de ser cera, es a dir, ens em inventat un nom per anomenar a dos matèries diferents. No concebem la fulla i el tronc de l’arbre com matèries individualitzades? Jo crec que les coses existeixen per se, perquè no hi ha una perfecció divina mes enllà,perque l’únic sentit de la seva existència es existir; tant la causa final aristotèlica com el racionalisme platònic i cartesià- buscant un “perquè” abstracte que no existeix- son incapaços de percebre la existència en la seva senzilla immensitat. La matèria es exterior a nosaltres, la nostra raó la classifica i l’anomena erròniament, sense pensar en l’etern canvi al que esta sotmesa i per això es incapaç de veure la realitat. La ment no es mes que un complement del meu esser I tant la meva ment com el meu cos han canviat, ja no tinc el mateix pes, ni la mateixa alçada, ni tinc les mateixes opinions sobre les coses de quant tenia 6 anys. Que es el que em fa percebre una falsa unitat en el meu esser sinó, simplement, el meu nom? Ja que, encara que recordo la meva infància, ho faig amb imatges objectives que poc tenen a veure amb el que jo soc ara. No considero l’esser com a unitat sinó com a plural, ja que he esdevingut molts essers al llarg de la meva vida. Crec que conèixer-se a un mateix a per mitja de la raó no es mes que una idealització falsa i abstracta de un mateix.

  15.   MARTA SORINAS Says:

    Descartes, igual que va fer Plató segles endarrere, va ser un fidel defensor del dualisme, de la diferenciació clara entre el pensament (res cogitos) y el cos (res extensa).
    L’ànima, el pensament, és immaterial, i té una capacitat indeterminada, és lliure, per altre banda, el cos, és material i determinat però ambdós estan lligats.

    René Descartes considerava doncs, que la res cogitos, el pensament, és més fàcil de conèixer ja que a través d’un mètode racional aquesta mai t’enganya, tu ets el que penses, a diferència de la res extensa que a través de les passions i la incertesa dels sentits que fàcilment, si la ment ho permet, ens poden enganyar i ens poden portar a duu a terme accions completament irracionals.

    Per una banda, opino que Descartes encerta al dir que l’ànima és més fàcil de conèixer, ja que aquesta és molt més fiable que el cos, que es regeix per passions, per sentiments irracionals, és obvi que moltes vegades els sentits ens enganyen, però quan diu que l’ànima és la màxima expressió del jo és quan començo a dubtar de la seva idea, ja que, no som també allò que desitgem?

    No confio, tant com el filòsof francès feia, amb la capacitat de la ment, en primer lloc, perquè hem sento incapaç en varies ocasions de deixar de banda els sentiments i les passions que també formen part de mi, i és més, considero que aquests són el motor de les millors coses que una persona pot fer a la vida. I en situacions diverses no crec que sigui possible separar-les de la ment, per la qual cosa arribo a la conclusió que ment i cos, des del meu punt de vista, no estan tant separats com creia Descartes. Les passions poden treure el millor i el pitjor d’un mateix, però si ens guiem únicament per la raó, crec que mai assolirem el coneixement, i menys de la manera que ho considerava Descartes, ignorant l’experiència, ja que a mi l’experiència és el que hem porta a ser qui sóc, a pensar com penso. Considero que sempre he viscut lligada a un context un xic diferent que el de la majoria de la gent de la meva edat, i aquesta experiència m’ha portat a veure el món, la societat, des de una perspectiva diferent, creient així que l’experiència i els sentiments, per molt que intentis evitar-ho canviant el teu jo, el teu pensament.
    Per tant, crec que cos i ment no estan tant separats com deia Descartes i que per tant, ambdós són molt difícil d’arribar a conèixer perquè sempre hi haurà algun moment de la vida en que et sorprendràs a tu mateix, però tornant a la meva afirmació, em decanto per dir que l’ànima és més fàcil de conèixer, precisament perquè probablement aquestes sorpreses de les aportin els sentiments i les passions.

  16.   Esther Martínez Ruiz Says:

    L’afirmació de Descartes sobre que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos crec que és molt raonable ja que segons el seu pensament no es fia dels sentits.

    A partir del coneixement de que Descartes és racionalista, podem arribar a entendre que per a ell els sentits només ens ensenyen coses dubtoses, indecises, i per tant el coneixement del cos és dubtós ja que es necessiten els sentits per percebre’l. Per això és més fàcil conèixer l’ànima a través de la raó que el cos a través dels sentits.

    Vull reforçar la meva explicació dient que l’ànima o, més exactament, l’esperit o pensament és més fàcil de conèixer que el cos, ja que l’afirmació del cogito permet raonar l’existència de l’ànima com a cosa pensant, però no l’existència del cos.

    Una frase de “pienso, luego existo” m’ha fet veure més clarament les idees relaciones amb Descartes, ja que aquesta frase la he pogut relacionar amb l’afirmació de la pregunta. El vincle que he trobat és que a Descartes li és més fàcil conèixer l’ànima abans que el cos perquè primer es pensa ( fa referència a l’ànima) i desprès s’existeix ( fa referència al cos).

    Des del meu punt de vista, cerc que l’afirmació de Descartes no és viable. Penso, des de la posició no racionalista, que és més fàcil conèixer el cos a través dels sentits ja que mai he arribat a conèixer o creure en l’ànima. He arribat a reflexionar que puc estar cometent l’error de guiant-me tan sols pels sentits deixant a una banda la raó, però personalment penso que les coses sensibles són més demostrables que les coses que no podem arribar a conèixer pels sentits, com podria ser l’ànima, ja que a diferencia de les altres aquestes almenys ens sembla tenir la certesa de que existeixen.

  17.   Anna Escribano Guerrero Says:

    Descartes en la seva meditació segona diu “de la naturalesa de l’esperit humà; i que és més fàcil de conèixer que el cos”. En aquesta afirmació ens deixa molt clar que el que aquest vol es conèixer la realitat de la seva existència. Això només serà possible saber-ho a través de la res cogitans, és a dir l’essència de pensar. Per aquest motiu, Descartes separa l’ànima del cos, ja que per ell el cos és una substància material que té dubtes de si existeix per això el qualificara de res extensa.

    La nostra raó mai morirà igual que la nostre ànima tampoc morirà mai, per això aquesta és més fàcil de conèixer que el cos ja que la capacitat de conèixer és la raó “res cogitans” i la raó està relacionada amb l’ànima.

    Podem veure que Descartes es fa moltes preguntes per saber del cert si realment la seva persona existeix o no i de moment no ha pogut trobar un coneixement científic que li demostri. Només sap que existeix un Déu i que aquest es vertader pel que fa la relació entre les substàncies existents. En canvi, com podem veure Descartes és molt racional ja que considera que l’ànima no es pot lligar a unes lleis o unes raons que la determinin. A més a més, trobem també com en Plató, un pensament dualista. Aquest separa el cos de l’ànima, justificant això amb que l’ànima no està lligada al cicle de la vida ja que quan el cos mor l’ànima no. L’home és un ésser racional, és a dir, que pensa i tot allò que pensa només passa per l’ànima no pel cos.

    Segons el meu pensament, no estic d’acord amb Descartes quan diu que l’ànima és molt més fàcil de conèixer que el cos, perquè el meu cos està lligat a la meva raó, al meu pensament i a la meva persona i per tant, si no tingués un òrgan, com és el cervell, del meu cos que hem donés la capacitat per pensar llavors segons Descartes no tindria ànima ja que si no penso, no existeixo. Però si que jo crec que hi ha una relació entre elles dues, amb això vull fer referència a l’ànima i el cos. És a dir, nosaltres podem estar en una situació de paràlisis d’una part del nostre cos,ja sigui perquè hem tingut un accident o una altre desgràcia, però això no ens impedeix que la nostra ànima sigui viva i tingui la capacitat de raonar.

  18.   Ferran Sánchez Says:

    La història filosófica ens mostra Descartes com l’etern indecís: el dubte existencial posa les bases de la seva teoria. I és precissament el dubte de l’existència del cos el que desencadena gran part de la seva teoria, sobretot el pensamnet de la ment, lànima i l’entitat pensant exempta de cos tangible. Descates anomena aquesta entitat o “substància” com a “res cogitans”, cosa pensant, i el cos el deriva, en tant que dubta de la seva veritable existència, a “res extensa”, cosa que s’estén a partir d’una altra, que en deriva (cal fer notar en aquest punt la relació dualista cos / ànima amb Plató).

    El plantejament sobre la no existència del cos comença amb les malfiances de Descartes respecte aquest degut a les seves “falles” naturals: la imperfecció del cos humà. Com pot fiar-se de l’existència d’un objecte que no pot tendir a representar la realitat en tota la seva magnificència? Això també porta però a plantejar-se l’existència del món en si, “realment existeix un món fora de la meva ment?”. Així neix un pensament on només la realitat mental hi té cabuda, el famós “penso per tant existeixo” fa acte d’aparició, establint així que l’única cosa que és segur que existeix és el pensament, la ment com a entitat, l’ànima, alhora però necessita un origen per aquesta substància, i aquí apareix Déu com a segón principi indubtable.

    És lògic doncs, a partir d’aquests punts, pensar que Descartes creia certament que l’ànima o esperit es poden conèixer millor que el cos d’una persona, ja que tot i els avanços moderns, hi ha moltes coses del cos i dels factors que el conformen que desconeixem com actuen, i això en certa manera reafirma la teoria de Descartes. L’ànima cosntitueix en sí l’essència d’una persona i, segons Descartes, és l’única cosa de nosaltres mateixos de la qual no podem desconfiar.

    Personalment, em sembla una mica massa subjectiva aquesta teroria: el fet és que una persona pot arribar a conèixer molt bé el seu propi esperit, però li és dificil interactuar amb els dels demés . Tot i aixó, coincideixo que és més fàcil, per dir-ho així, tractar amb l’esperit d’una persona que no pas amb el seu cos, ja que aquesta canvia en gran manera la llarg dels anys, mentres que és molt difícil que l’ànima d’una persona, i, per extensió, els seus gustos, manera de ser, etc, canviïn al llarg del temps. Suposo que aixó dicta la nostra manera de conéixer als altres també, ja que és doncs, més fàcil reconèixer algú al llarg del anys per les seves manies i gestos que pel seu rostre.

  19.   Enric Lenard Uró Says:

    Segons Descartes, l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos, ja que hi ha una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, d’una substància que pensa, d’un ànima. Podem dubtar de l’existència del nostre cos i del món que ens envolta, ja que obtenim la informació mitjançant els sentits, que no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, del meu subjectivitat (conjunt de pensaments, idees, representacions, que flueixen en el meu jo). Ara bé, no tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin amb fets del món exterior, els sentits enganyen. Per aquesta raó el gran repte de Descartes és trobar la manera de saber que les idees sobre el món no són somnis ni il•lusions, es a dir, és trobar la manera de sortir de la pròpia subjectivitat i arribar a saber coses objectives. Per aquesta raó Descartes estudia i classifica a les idees en: innates (verdaderes, on els seu origen és la raó), adquirides (poc fiables, provinents de l’experiència) i artificials (errades, provinents de la imaginació).

    Per tant, Descartes tenia clar que la veritat s’havia de buscar mitjanant la raó, partint de la idea: una raó, una veritat, una ciència. Proposant uns coneixements segurs i rigorosos, podent determinar el coneixement i classificar les idees. Tot això el va inspirar en la creació dels mètode cartesià, on es feia la primera observació de les fonts del nostre coneixement, separant-lo entre la intuïció i la deducció. Així formant quatre regles: l’evidencia, l’anàlisi, la síntesis i la revisió.

    En la meva opinió, crec que Descartes estava ben encaminat amb la teoria de que la veritat sobte a partir de la raó, però opino que no està del tot verificada, ja que, per exemple, ell considerava l’existència de Déu basant-se en que les persones no som perfectes, per tant la idea de perfecció innata en nosaltres és la idea de un ser perfecte de un ser que té que existir, és la idea de Déu. Per mi això no demostra la seva autenticitat, la seva existència.
    Per tant, si desmuntem la teoria de l’existència de Déu, també es desmunta la teoria de que la veritat sobte de la raó, fent que el cos no perdi tanta importància respecte de l’ànima, podent afirmar que els sentiments si que ens poden enganyar, però amb la raó també pot passar el mateix. Obtenint que el coneixement de l’ànima no és més fàcil que el del cos.

  20.   Irina Navarro Cuartero Says:

    Decideixo córrer per poder agafar el tren i ràpidament les meves cames comencen a moure’s, altres vegades puc pensar en alguna cosa trista i ficar-me a plorar, Descartes a partir de fets com aquests es planteja el problema de la relació entre cos i ànima o pensament. Igual que Plató estava convençut de que hi havia una separació entre esperit i matèria però, Plató no va poder respondre com el cos afecta a l’ànima o com l’ànima afecta al cos. Descartes constata que hi ha dos substancies. Una es el pensament o l’ànima i l’altre es la matèria o cos. L’ànima és conscient és a dir, no ocupa espai ni pot dividir-se, en canvi, el cos ocupa espai i pot dividir-se en parts sense ser conscient.

    Segons Descartes cada substancia prové de Déu perquè és Déu l’únic que existeix independentment de tot. Però, malgrat el pensament i la matèria provinguin de Déu, els dos són independents l’un de l’altre ja que, el pensament es totalment lliure. Per aquest motiu Descartes al igual que Plató és un dualista, que separa cos i ànima. Descartes pensa que el Home pensa i alhora ocupa un espai però, que l’ànima actua lliurement i el cos segueix com unes lleis. Per aquest mateix motiu el que pensem amb la RAÓ no passa al cos sinó a l’ànima.

    Moltes vegades ens podem confondre amb sentiments relacionats amb les necessitats del cos però, l’ànima pot independitzar-se d’aquests impulsos i actuar lliurement ja que, la raó s’encarrega del control. Per això, Descartes diu que el pensament te la capacitat d’elevar-se per sobre de les necessitats del cos i aleshores actuar raonadament. Les nostres cames poden fer-se velles però 2+2 sempre serà 4 ja que, la raó no es fa vella i per aquest motiu Descartes afirma que la raó es l’ànima i que aquesta per lo tant, és més fàcil de conèixer que el cos, ja que conèixer està relacionat amb la raó i la raó amb l’ànima.

    Òbviament jo sé que el que opina Descartes de que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos perquè la raó no decau mai no és cert. Clar tots dos tenim mentalitats diferents jo em baso en la ciència com a suport de tot i la gràcia de la ciència és que tot pot ser mentida és a dir, una hipòtesis pot canviar. Clar ell també separa el cos i l’ànima com aspectes diferents però que per mi estan relacionats sí o sí ja que, la nostra ment i la nostra raó estan relacionades amb un òrgan del nostre cos, el cervell ,el qual sense aquest no podríem pensar i sense pensar no tindríem ni raó i aleshores segons Descartes sense raó no hi ha ànima. Clar d’opinions hi ha moltes, hi ha gent que pot creure que l’ànima ens l’ha donada Déu i que quan morim anirà amb ell i que aquesta no té res a veure amb el cos… Però des del meu punt de vista jo no ho veig d’aquesta manera crec que tot esta lligat entre sí i que no hi ha cap cosa més difícil de conèixer que d’altre ja que, totes dos per mi en formen una.

  21.   Cristian Sánchez Arias Says:

    Per Descartes l’ànima i el cos són dues coses totalment diferents. Segons ell, del que sempre podem estar segur és d’allò que ens aporta l’ànima ja que per ell, l’ànima és el jo, la persona en si i, en canvi, el cos és allò que ens complementa i podem dominar però del qual no ens podem refiar ja que a causa dels sentits podem pensar o deduir coses que no són verdaderes.

    Per tant, per Descartes és més fàcil conèixer l’ànima perquè és on podem trobar la raó de les coses i aquesta raó és la que et defineix a tu mateix. És la substància en la qual podem trobar el resultat de qualsevol dubte, on pots resoldre els teus dubtes, per lo tant l’ànima és per qualsevol persona el jo mateix ja que el que penses és el que et defineix. En canvi, per Descartes el cos és una substància diferent a l’ànima ja que el cos també et presenta uns dubtes a causa dels sentits i també et pot resoldre els teus dubtes però va descobrir que els sentits et podien enganyar ja que si utilitzaves la raó no deduïes el mateix. Per lo tant, segons Descartes, el cos és molt més difícil de conèixer perquè mai saps del cert si t’enganya o està fen-te sentir coses verdaderes i l’ànima sempre et fa veure la realitat a través de la raó.

    Personalment, crec que Descartes no està equivocat però penso que el cos si que té una relació important amb l’ànima ja que el cos és el que fa plantejar-te més dubtes i llavors gràcies a la raó pots deduir i pensar les coses. Per lo tant, gràcies al cos podem pensar i millorar la nostra ànima.

  22.   Mingwei Zheng Says:

    Primerament segons Descartes l’ànima és “res cogitans” o sigui el pensament,la imaginació,i que ell mateix afirma que ell és una realitat pensant;en canvi el cos és “res extensa”allò que no són fiables i que es percep a través del nostre sentits,a més a més hem de tenir clar que el Descartes pertany al racionalisme i sosté que la font i l’origen del coneixement és la raó,que els coneixements vàlids i veritables,clars i diferents,procedeixen a partir de la nostra capacitat de pensament(res cogitans) i no pas dels sentits, ja que els sentits ens influeixen prous vagades en la nostra decisió.Per tant danvant d’aquesta tesi seva, podem afirmar que per Descartes l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos,ja que és la que ens dóna els coneixements vertaders.

    Des del meu punt de vista resptecte aquesta pregunta estic d’acord amb el Descartes que l’ànima és més fàcil de conèixer ja que per a Descartes l’ànima és igual a la raó,i és la que ens ajuda a fer l’anàlisis per obtenir la veritat.Poso un exemple,agafem una ampolla d’agua en estat normal,observem amb els ulls i afirmem que está líquid i que quan el toquem et dóna una sensació fresca,ara deixem aquesta ampolla d’agua en un congelador durant un día,després la traiem,observem que l’aigua ja no és com abans en líquid sinò en estat congelat,i si el toquem ara ja no és la mateixa sensació que abans,ja que está congelat.Però si l’agua és el mateix aigua,per què hi ha aquest canvi? Doncs davant d’aquest dubte no el podem resoldre amb els sentits ja que no ens explica la realitat,ara bé si analitzem amb la raó i arribarem la conclusió de que l’aigua passa de ser liquid a congelat és perquè la temperadura ha canviat ,en aquest cas ha canviat a més baixa.Per tant davant d’una experiència semblant així,és imprecindible l’ús de la raó per obtenir el coneixement veritable.

    D’altra banda en el que m’oposo rotundament davant d’aquesta meditació és al fet de negar els sentits perquè ens enganyen, ja que, des del meu punt de vista, són fonamentals per saber sí,ja que els sentits ens fa dubtar i a partir d’aquí utilitzarem la raó i l’anàlisis racional per resoldre el dubte,per tant penso que la raó no pot está separat de sentit.Un exemple, estimes a una persona. No tens prou en sumar u més u, ja que el seu resultat no et diu gran cosa… només pots arribar a saber-ho depenent del que els teus sentits et diguin. Però Descartes era racionalista i una de la base dels racionalistes el fet de descartar el sentits.

  23.   Marta Hernández Says:

    Descartes té la teoria que no hi ha res cert al món. No hi ha cap cosa certa al món perquè canvien les seves qualitats. Si canvia d’estat físic però no canvia les característiques continua sent la mateixa cosa. Ell ho exemplifica amb un tros de cera que està sòlida i quan passa a ser líquida, continua sent la mateixa matèria. Això ho trobem amb els cossos o coses físiques.

    Pel que fa l’ànima és més fàcil de conèixer perquè s’entén aquest concepte com la capacitat de ser i existir que tenim els éssers vius. L’ànima és el pensament: dubtar, entendre, afirmar, negar, concebre… I per tant segons Descartes existir és pensar; l’ànima sempre estarà present i perdurarà en el temps.

    Considero que la segona meditació de Descartes és certa, però hi ha alguns aspectes que no comparteixo: després de la mort crec que no hi ha pensament humà i que per tant l’ànima desapareix en el mateix moment que quan el cor es para; quan algú no té coneixement realment té ànima? Penso que aquesta teoria està molt aplicada a la gent que només té un dels cinc sentits i té la capacitat de pensar.

  24.   Paula Valero Says:

    Descartes defineix el jo com a una “substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar” (res cogitants), i en diu “ànima”. L’ànima no és a cap “lloc”, no necessita cap “cos”. Així es pot deduir que l’ànima no està lligada al cicle vital del cos, és a dir, que l’ànima no mor amb la mort del cos.

    Descartes defineix la substància com “Allò que es pensa de tal manera que no necessita de cap altre cosa per a ser comprès”. Si fóssim estrictes, només podríem admetre a Déu com a substància, perquè només Déu existeix per si mateix, però Descartes admet també com a substàncies el pensament (ànima) i l’extensió (matèria).

    La distinció radical entre cos i ànima planteja un problema lògic: si cos i ànima són totalment independents, com actua l’ànima sobre el cos o el cos sobre l’ànima? De quina manera una idea influeix en una acció? Com es comuniquen les dues substàncies? Aquest problema es coneix com el “problema de la comunicació”. Per comunicar-se, cal tenir quelcom en “comú”.

    Descartes afirma que és evident l’existència de la substància pensant, i més fàcil de conèixer que el cos. Jo crec que l’ànima és una substància que de cap manera es pot sotmetre a les lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos.

    •   Paula Valero Says:

      (No li fasis cas a l’altre, aquest és el que conta)

      L’ànima (res cogitans), segons aquest text de Descartes, és allò que identifica màximament el jo: jo sóc perquè penso i només en la mesura que penso, val a dir, perquè més enllà de tenir un cos, tinc una ment o ànima que no és reductible al cos. Si deixés de pensar, Descartes considera que el “jo” deixaria d’existir. El jo no l’hem d’entendre com el conjunt físic i material que constitueix l’ésser humà sinó com la seva essència racional (en comptes d’ànima podríem dir-ne raó), pensant (podríem dir-ne, també, pensament). I en aquest sentit, Descartes està aïllant el concepte ànima de tota realitat material, física, inclòs el propi cos (l’ànima és enterament distinta del cos).

      Mentre el cos actua com una màquina –consumeix energia i produeix treball, és previsible i actua per acció/reacció- l’ànima és l’espai de la llibertat. El jo humà és constituït per l’ànima perquè aquesta, a diferència del cos, gaudeix de lliure albir; no està predestinada a ser o a fer res, mentre el cos (el cor, els ronyons, etc.) depenen d’un plantejament mecànic.

      En aquest sentit Descartes és dualista (tradició filosòfica que va encetar Plató i que constitueix la tradició idealista). Que l’existència de l’ànima cartesiana no depengui en absolut del cos, però, no vol pas dir que no hi hagi cap relació entre les dues entitats (Descartes parlarà de substàncies). Ben al contrari, a diferència de Déu, que és l’única substància infinita (és a dir que existeix sense necessitat de res que el faci existir), el cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans) són substàncies finites que tenen atributs diferents però que estan completament interrelacionades. Descartes s’adonava perfectament que, tot i el seu plantejament teòric, el vincle entre pensament i cos és molt fort i cal explicar-lo. Per això va recórrer a una explicació fisiològica, un punt d’intersecció cerebral, la glàndula pineal, que connectaria cos i ànima. El problema, és clar, és que no es pot pas dir que la glàndula pineal ni cap altra part del cos sigui l’ànima perquè, com van objectar Spinoza i altres filòsofs racionalistes, cal que l’ànima sigui completament immaterial. I, per tant, continua fent de mal explicar exactament què connecta amb què i per què, aquesta glàndula.

  25.   Núria Serra Says:

    Descartes defineix l’ànima com a una ‘’substància’’ de la qual la seva essència és pensar, res cogitans. Per aquest motiu la separa del cos i la diferencia de la substancia material, res extensa. Descartes, per tant, és racionalista i tracta les dues idees de manera diferent. Per aquest motiu per descartes les realitats representen dues idees completament independents l’una de l’altre, cos i ànima. Partint d’aquí sabem que considera que l’ànima no està lligada al cicle vital del cos, és a dir, quan el cos mor l’ànima no.

    Descartes creu que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos ja que es difícil trobar una veritat clara i distinta sobre els cossos materials. Creu que el pensament no te res a veure amb la realitat material.
    El cos, com tot allò que és extens, està governat per lleis mecàniques que el determinen, i per tant el comportament de tots els cossos es pot expressar amb lleis mecàniques. En canvi l’ànima, el jo, si estes lligada al cos no tindria llibertat. Segons Descartes l’ànima no es pot sotmetre al cos ni a les lleis mecàniques que el determinen.

    Personalment crec que actualment és molt difícil fer-nos la idea de que el nostre cos està totalment separat del jo, de la nostre ànima i del nostre esperit. Per altre banda, però, crec que alguna dualitat hi ha ja que la nostre consciència i pensament no depèn sempre del mecanisme del cos. Per exemple, el fet que una persona sortida d’un coma sigui capaç de recordar, ens podria fer pensar en una certa separació entre ànima i cos ja que en un estat com aquest el cos es troba totalment inútil, però en canvi l’ànima no.

  26.   Noelia Quintero Says:

    Segons Descartes l’anima és més fàcil de conèixer que el cos, ja que , ell sempre sospita dels sentits i el nostre cos el podem sentir.
    Descartes diu que el nostre pensament que és la nostra ànima no necessita el nostre cos per existir, però el cos i l’ànima estan unides.
    Descartes afirma que, per aconseguir una primera veritat d’on es dedueixin les altres, cal començar dubtant de tot allò que es pugui dubtar però l’anima és una idea innata i no és pot dubtar d’ella.
    Descartes utilitza un mètode i les regles del mètode són:
    . Evidència: no acceptar com a veritable res que no es conegui amb total evidència.
    . Anàlisi : hem de reduir les idees compostes a idees simples.
    . Síntesi: coneixent intuïtivament les proposicions més simples s’ha d’intentar buscar totes les altres.
    . Enumeració.
    Amb aquet mètode volia construir una filosofia que assegurés el coneixement perfecte de totes les coses que l’home pugi conèixer, i va trobar la primera veritat en el cogito: jo no puc dubtar del que penso, ni de que, al pensar, estic existint.
    Personalment crec que les dos coses són difícils de entendre i comprendre, ja que, mai saps del cert perquè fas una cosa o una d’altra ni perquè penses d’una manera i ets d’aquella manera, per tant crec que tan el cós com l’ànima són difícils de conèixer del tot i que mai podem estar segurs de poder-ho conèixer tot ni que tot el que coneixem sigui cert.

  27.   Gemma Almedina Ramos Says:

    Segons Descartes l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos perquè l’anima pertany al Res Cogitans; és a dir a cosa o substància que pensa, i per tant l’ànima no necessita cap cos. Mentre que el cos pertany al Res Extensa; és a dir que ocupa un lloc, un espai.
    Per tant Descartes afirma que és evident l’existència de la substància pensant perquè la nostra raó pensa i això és la primera certesa indubtable que podem trobar; mentre que el cos que el coneixem pels sentits i per tant ens porta a dubtar de la seva existència, del seu coneixement perquè els sentits ens enganyen.

    Personalment també crec que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos, donat que nosaltres no podem deixar de pensar i creure que existim i això ho aconseguim d’una manera racional i que el cos és una substància secundària de l’ànima, que no pensa i per tant no podem obtenir un coneixement perfecte de la seva existència