Descartes, un optimista epistemològic

A igual que Plató, Descartes el podem considerar un optimista epistemològic.

Si remirem les conclusions de cada una de les seves Meditacions metafísiques, ens podem fer una idea dels diversos aspectes de l’optimisme cartesià. Podeu aportar-nos alguna reflexió i aclariment al respecte?

Podeu fer ús de la següent presentació on trobareu unes excel·lents conclusions per a cada Meditació.

Meditacións metafísiques

Quina és la vostra opinió personal al respecte?

Mireu un mapa conceptual sobre les Meditacions, s’ho val!





3 Responses to “Descartes, un optimista epistemològic”

  1.   Sara Teruel Says:

    Una reflexió envers el racionalisme com a teoria epistemològica que Descartes en fa ús per dur a terme el veritable coneixement, basat en el mètode cartesià per arribar a l’accés de la veritat, una veritat única i eterna, que s’aconsegueix per mitjà de la raó alhora que desconfia i aparta les aportacions que els sentits li transmeten, acceptant sols aquella afirmació, distinta i clara, ja que els sentits només ens enganyen i no ens aporten cap mena d’afirmació raonable i fixa.

    És per això que Descartes té necessitat d’explicar tot mitjançant les idees innates, aquelles que et venen donades o no i et permeten arribar a tenir la capacitat de tenir un criteri evident, i no per mitjà de les supersticions, teologies o els sentits.

    Personalment, envers l’eliminació de les supersticions i teologies que Descartes destaca com a “falses” ja que no responen a un mètode lògic i raonable, estic d’acord amb ell, pel fet que durant anys i anys ens han imposat unes certes creences religioses que hem anat seguint i molts cops per no voler fer-ne ús d’aquestes moltes persones han estat perseguides per voler destapar-ne la veritat, inclús jutjades o assassinades. Ja que no es volia fer-ho saber per així seguir tenint el poder aquelles classes socials que se’n beneficiaven. Tot i així no afirmo al cent per cent, l’eliminació del que els sentits ens aporten. És cert que no tot és el que sembla però igualment sense sentits no ens acabaríem de completar com a éssers humans que som. No obstant i ens produeixen mal estar o quelcom perjudicial pel nostre raonament no crec que s’hagin d’eliminar, simplement mantenir-los en equilibri.

  2.   Héctor Reina Says:

    Descartes filosòf racionalista i innatista, creia que les idees les concebim a priori; sabem que serà bo i que dolent ja en el moment en que començem a jutjar(els humans sempre jutjem , per no jutjar s’ha d’entendre i no ens entenem). Creu que els sentits ens enganyen i la seva genialitat radica en questionar-se tot lo important per construir una font de coneixement digna i fiable encara que se li pot recriminar que fou reduccionista i no empírica. Mitjançant el dubte mètodic tan ben pautat i les seves regles/pautes dubta dels sentits , de tot el que creu conèixer i comença a dubtar; fins i tot dubta d’ell mateix, però del brot del dubte surt l’auto-resposta que és el penso, per tant , existeixo. Marca un punt d’inferència, corroborarà amb aquest mètode que és fiable i verdader i que sofístic i fals. Per tant, parlem d’un optimista epistemologic,ja que creu que és possible arribar al coneixement real, tant justificant-lo amb Déu com amb el seu dubte.A traves de l’ànima , de l’anomenada res cogitans, podem arribar a un epistema(una descripció fidedigna del veritable), no mostrant-se com els seus successors escèptic en el temà.Les conclusions a les que arribà les cregué veritables i les promogué. Com que el seu objectiu era demostrar l’existència de Déu aquest havía de ser fiable i verdader ; mostrant-lo com una font de coneixement segur , com una veritat última a la que seguia l’immortalitat de l’ànima; entesa com la ment i com la segona font de coneixement segura, aquesta sustentà els pilars de la carrera en que donà el tret de sortida; la carrera de la consciència humana i de l’estudi de la ment .

  3.   Néstor Caballero Vicente Says:

    Descartes creu que ens hem de desfer de les idees preconcebudes i no donar-les per bones sense haver passat per un mètode que descarti l’error i l’engany que poden fer que la creença, a idea o l’objecte no siguin el que pensem o percebem que són perquè podem patir l’ engany des de diferents fonts.
    Però aquest dubte cal treballar-lo des de una sèrie de principis que guiaran el nostre procés de construcció del coneixement, són les seves meditacions que podríem resumir així:
    – El dubte ens farà diferenciar i concretar el coneixement. Cal pensar les coses i decidir racionalment la seva naturalesa i el seu abast.
    – L’home en sí mateix és un punt de partida clar, pensa, ergo existeix. Té un pensament però el que pot passar és que percebi les qualitats
    – Deu existeix i és una part inherent del pensament i de l’home en si mateix, està en nosaltres i és perfecte i sobre tot és bo, no ens enganya, nosaltres ens equivoquem des de la nostra inherent imperfecció.
    – Hi ha coneixements veritables i falsos, el que ens porta als segons és l’error que és una conseqüència directa de la llibertat del nostre pensament, la llibertat que combinada amb la nostra imperfecció pot arribar a fer-nos anar per un camí que no és l’encertat.
    – Deu existeix i està dintre de l’home i aquest principi immutable fa que hi hagi idees i coneixements que són innats, com hi ha ciències com les Matemàtiques que ho són, però que al mateix temps el treball de recerca del que és veritable ens pot portar a la perfecció de les altres ciències que són mutables i que els seus principis poden arribar a modificar-se i perfeccionar-se gràcies al pensament i la raó.
    – Cal que la raó controli la imaginació i el sentits que ens poden portar a una percepció errònia d’allò que ens envolta o dels nostres propis pensaments.
    En totes aquestes reflexions crec que Decartes sempre busca una justificació que neix de l’optimisme de pensar que l’home i Deu són bons i actuen guiats per la veritat i mai pel sentit de l’engany o de la manipulació. Aquest optimisme de Descartes també el tenia Plató.
    L’epistemologia es planteja bàsicament tres preguntes: Com conec? Què conec? I Què puc conèixer? Aquesta ciència intenta buscar les respostes a partir de la crítica del propi coneixement. És important seguir un mètode que des de la ciència possibiliti consolidar aquests coneixements. El punt de vista de Descartes intenta solucionar aquest dilema des dels arguments que he citat anteriorment, sempre partint de tres idees fonamentals: l’enteniment, la intel•ligència i la raó.