Fal·làcia naturalista –> comportaments i valors / David Hume
«En aquesta mateixa línia, encara hi ha un altre error que té més pretensió teòrica: es tracta de l’ anomenada «fal.làcia naturalista», que consisteix a voler extreure una obligació moral d’algun fet natural. Així, hi ha qui del fet que «tots els humans pertanyem a la mateixa espècie animal», en vol treure la conclusió que «hem d’estimar els altres éssers humans». L’exigència és ben fora de lloc. No dic ara que no hàgim d’estimar els altres humans; només dic que aquesta obligació moral no surt pas automàticament del fet que tots siguem de la mateixa espècie. Ja hem vist, que convé distingir entre com són les coses i què n’he de pensar o què n’he de fer d’aquelles coses. Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los. Des d’un punt de vista estrictament lògic, quan sé que «tots els humans som iguals» o que «això és verd lloro» encara no he dit com m ‘he de comportar amb els humans ni si m’agrada aquell color o no. Sé aquelles coses, però encara falta que en faci un judici, una valoració. Quan tenim els fets, encara podem discutir el valor que els donem; sempre hem de veure com podem -o volem- valorar els fets, les coses que passen; per això sovint discrepem a l’hora de fer-ho.
Així, doncs, els valors no vénen dictats pels fets, però sí que els tenen en compte: per això quan reflexionem sobre els valors no ho fem en abstracte, sinó mirant els fets que volem jutjar o avaluar. Subratllar que els valors són raonables perquè poden serr raonats és molt important. Els fets i els valors no tiren cadascun pel seu compte. I si les valoracions no ens vénen imposades, tampoc no són com erupcions incontrolades de la nostra llibertat. Valorar és avaluar, és donar valor a un estat de coses. Que ho sapiguem fer o no, depèn de la nostra responsabilitat. Voler-se’n evadir equival a renunciar a decidir per si mateix; llavors es deixa el camí lliure a grups autoritaris, religiosos, militars, polítics o socials- que, tot invocant alguna autoritat superior -déu, la pàtria, la tradició, la naturalesa o la raó objectiva- sempre estan disposats a imposar als altres la seva pròpia manera de veure les coses. Quan passa això, al ciutadà li queda molt poc marge per a la discrepància, si li’n queda.
És cert que tots heretem comportaments i valors, i que sovint no els posem en qüestió. Però també ho és que aquells que volen assumir críticament la direcció de la seva vida només ho aconsegueixen si també són capaços de participar activament en l’acceptació del seu propi codi de valors. Perquè, en. darrer terme, els humans no depenem dels valors sinó que en vivim. Són els valors que depenen de nosaltres.»
Josep-Maria Terricabras, I a tu, què t’importa?
- Què en penses d’aquest fragment de Josep-Maria Terricabras?
- Com explicaries l’últim paràgraf citat?
abril 10th, 2012 at 19:05
L’autor del text comença la seva descripció de la fal•làcia naturalista amb un exemple totalment actual i, possiblement, provocador; el fet de que tots els humans pertanyem a la mateixa espècie es un fet, però es il•lògic creure que per aquest- innegable- fet ens hàgim d’estimar els uns als altres. I jo estic amb ell, la valoració d’un fet no pot anar mes enllà de la subjectivitat d’un individu; i molt menys imposar-se en la valoració d’un altre individu, donant així per verdadera una simple valoració. “Els fets son fets”; podem tenir una aversió o una preferència envers ells, ens poden sembla bons o dolents, estètics o antiestètics, però son uns valors que no modificaran els fets per se, sino que aquet mateix fet pot produir- en un altre individu- una valoració totalment distinta a la meva opinió personal. Com diu Hume, el pas del “es” a “l’ha de ser” arbitrari i erroni.
Ara be, jo crec que tots els valors son falsos; i que qualsevol valor o principi d’un esser humà es un obstacle per la seva llibertat individual, ja que els seus principis fan que valori fets concrets com a bons o dolents i eviten que la persona pugui veure els fets objectivament. Construir-nos una personalitat a base de valors- ja hagin estat molt racionalitzats o no- es privar-nos a nosaltres mateixos de arribar al coneixement; considero com falsa qualsevol opinió, que vagi mes enllà dels fets concrets, de qualsevol individu. Les coses i els fets son per si mateixos, i nosaltres no podem interferir-hi una moralitat. Perquè si la majoria sent aversió cap a un fet, el fet ha d’esser dolent? Que la bombin a la majoria! Potser no ha demostrat la historia que, per exemple, totes les normes estètiques no son mes que invencions i valoracions creades per l’home, i per aquet mateix motiu l’estètica hagi pogut anar evolucionant cap a altres valoracions estètiques- igualment falses- ? Que es la bellesa sino una invenció dels humans? Crec que els humans valorem perquè som humans, i es una de les nostres principals característiques, però aplicar a un fet un pensament que vagi mes enllà del fet en concret es erroni; el valor es la perspectiva subjectiva dels homes. Per arribar al coneixement hem de negar totes les valoracions, tots els valors i tota moralitat que fins ara s’han fet i s’han imposat en la ment de les persones. En el coneixement no hi poden haver opinions i valoracions subjectives.
Ara be crec que per que una societat pugui funcionar correctament s’han d’imposar una sèrie de valors que tothom comparteixi, encara que d’alguna forma estigui negant el coneixement objectiu als seus components.
Respecte a l’últim paràgraf l’autor ens diu que tots heretem una sèrie de valors i creences; donem per bones i estètiques unes coses i per dolentes i antiestètiques unes altres. Però nosaltres tenim l’obligació de posar-les en dubte, i – probablement- negar algunes, ja que la pervivència dels valors depenen de nosaltres. Sense aquet dubte contra els valors heretats la societat no hagués evolucionat com ho a fet fins ara.
abril 10th, 2012 at 18:14
Josep-Maria Terricabras fa al•lusió a la fal•làcia naturalista aclarint, doncs, que consisteix en voler extreure una obligació moral d’un fet natural. Crec que nosaltres hem de ser capaços de diferenciar el que és (fet) del que hauria de ser(obligació moral o valoració). Penso que l’autor està molt encertat quan diu “Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los.” És aquí on fem ús dels valors. Un cop tenim un fet concret, nosaltres li associem un valor.
Arribats a aquest punt, cal parlar de la manera com imposem un valor a un fet. Si discrepen, com diu Terricabras, a l’hora de fer-ho és perquè cadascú té una apreciació diferent de cada fet. Això implica que la valoració d’un fet no ens pot venir imposada, sinó que nosaltres mateixos hem de ser capaços de raonar a l’hora d’associar un valor concret a un fet determinat i, com diu l’autor, “Que ho sapiguem fer o no, depèn de la nostra responsabilitat.” El fet de poder discrepar sobre aquest tema és molt important ja que si tens llibertat per fer-ho vol dir que no t’estan imposant pas cap manera de valorar les coses i que ets tu mateix qui pren les decisions. En el moment en que decideixes no valorar per tu mateix un fet estàs facilitant que altres persones t’imposin la seva manera de veure les coses.
Finalment, a l’últim dels paràgrafs ens explica que tots heretem certs comportaments i valors que molt probablement no ficarem en qüestió; i és cert. Només per néixer en un determinat lloc amb una determinada cultura ja tens uns certs comportaments imposats. Però això no et treu la capacitat de valorar tot allò que tu vulguis. De fet, un ha de ser fidel al seu criteri a l’hora de valorar. És senzill, si fas el contrari ets un hipòcrita. Si fas una valoració i creus que aquell fet és negatiu, no pots trair-te a tu mateix i predicar que és positiu, i al contrari. En definitiva, el teu codi de valors és el que et fa ser qui ets i qui seràs.
abril 10th, 2012 at 17:32
Aquest fragment de l’autor Josep-Maria Terricabras tracta sobre la fal•làcia naturalista. I al ser una crítica molt ben argumentada aconsegueix certa reflexió per al lector. Jo, en aquest cas, he comprés que partint d’un fet, d’un simple fet que és el que són aquests, simples, d’aquí l’extraiem lo complex, la valoració per a cada individu personal d’aquest. Cada persona dins de la societat avalua un fet amb una perspectiva que pot ser totalment oposada a l’avaluació del mateix fet que un altre individu que ha viscut o ha vist exactament el mateix.
Però no hem de caure en l’error de extreure’n fal•làcies naturalistes d’aquests fets. De cada fet hem d’extreure un cert raonament no influenciat per una tradició o rumor. És a dir, hem de ser racionals davant de cada opinió i de cada fet per tal de no caure en aquesta fal•làcia naturalista que ens enganya, la fal•làcia naturalista disfressada de realitat i certesa però basada en mentides i rumors falsos.
S’ha de deixar que cada individu opini per si mateix, que no se’ls hi imposin opinions ni creences, que cada un d’ells sàpiga i tingui la suficient capacitat per mentir o desmentir les veritats de les mentides.
L’últim paràgraf citat del text de Josep-Maria Terricabras ens parla sobre, m’atreveixo a dir, l’adquisició de valors per tradició. És a dir, ens explica la típica tendència d’agafar, creure i practicar els valors que hem heretat dels valors ja heretats dels nostres antecedents, pares, avis, etc. Jo, personalment, penso que aquest fet pot tenir la seva part positiva però també la seva part negativa. Perquè aquest fet no es converteixi en un acte negatiu, cal que no caigui en la manipulació, ja que molts ideals estan totalment farcits de fal•làcies naturalistes que són vigents actualment per culpa d’aquesta tradició de prendre els ideals dels antecedents. Com per exemple, la religió. La religió n’és un clar exemple. Actualment, no hi ha motius racionals per verificar-la, però com que “l’avi o l’avi” o inclús els pares hi creuen i han inculcat aquests ideals als fills, aquest hi creuen.
Per altra banda, aquest fet també pot ser positiu per reconduir en un principi els ideals del teu fill si es troba perdut, i en quan aquest ja creixi i tingui la pròpia capacitat per decidir ja decidirà què és el que realment creu ell racional.
abril 10th, 2012 at 15:41
Què en penses d’aquest fragment de Josep-Maria Terricabras?
Com explicaries l’últim paràgraf citat?
És ben cert que «Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los. »
però amb el que no estic d’acord és amb el fet de que discrepem a l’hora de valorar els fets.
(«Quan tenim els fets, encara podem discutir el valor que els donem; sempre hem de veure com podem -o volem- valorar els fets, les coses que passen; per això sovint discrepem a l’hora de fer-ho.»)
Com podem discrepar d’una acció que majoritàriament fem innocentment de forma natural com a resposta als fets?
No podem discrepar «sovint» a l’hora de valorar uns fets ja que, entenen que som responsables de els nostres judicis i de les nostres valoracions, i entenen que no nomes som responsables quan ens convé, tindrem una valoració objectiva sobre el fet, que certament podrem modificar la opinió, però ja d’entrada en farem una valoració.
Quan succeeixen injustícies, quan el professor ens fa una classe, quan assistim a una xerrada d’alguna eminència,etc. No ens parem a pensar: I… avera, jo que n’opino?
De forma natural en fem una valoració genèrica i de forma ràpida.
El que més mal fa del text és el fragment següent:
«Voler-se’n evadir equival a renunciar a decidir per si mateix; llavors es deixa el camí lliure a grups autoritaris, religiosos, militars, polítics o socials- que, tot invocant alguna autoritat superior -déu, la pàtria, la tradició, la naturalesa o la raó objectiva- sempre estan disposats a imposar als altres la seva pròpia manera de veure les coses.»
Com pot ser doncs que persones que han estat personatges claus a la història degut a la seva gran capacitat intel•lectual hagin format part de grups religiosos?
Dubto que a Albert Einstein renunciés a decidir per ell mateix.
Mes aviat crec que poc o molt necessitem una petita guia per obrir-nos camí. Aquesta guia, si creixem com a persones ja sabrem valorar-la, la canviarem potser radicalment. De fet, es diu que com més grans més conservadors ens tornem en vers a quan érem joves.
No crec que sigui renuncia a decidir per un mateix, crec que hi ha una edat on volem començar a tenir opinions i ens em d’aferrar algun lloc per començar-les a construir. Per suposat cadascú ja fa una petita valoració del lloc on creu millor per aferrar-s’hi.
No se si he entès be aquest paràgraf del Josep-Maria Terricabras, però no estic massa d’acord amb el que diu. No nomes amb el que diu si no amb la forma que ho diu, de fet el títol del mateix llibre em sembla desagradable.
Crec que l’últim paràgraf es refereix a que nosaltres podem modificar i canviar els valors que heretem i que ens creem, però que també ens hem d’acceptar a nosaltres mateixes, fer-nos els nostres propis valors i saber reconèixer els deguts canvis quan reconeguem certs errors en els nostres codis «ètics».
Nosaltres creixem, i només nosaltres els sembrem.
abril 10th, 2012 at 15:17
Josep-Maria Terricabras fa, en aquest fragment una crítica a la fal•làcia naturalista, amb la qual hi estic plenament d’acord. Segons ell nosaltres estem acostumats a caure en la fal•làcia naturalista, ja que d’uns valors predeterminats naturals sempre en trèiem unes obligacions morals. Òbviament ell això ho afirma com un error, i opino el mateix. Abans de prendre una decisió sobre que fer o que pensar hem d’examinar, valorar i raonar els fets, serà llavors quan obtindrem una valoració que no cau en la fal•làcia naturalista. Això ho comprovem en l’exemple que ens posa Terricabras quan afirmem que tots els humans som iguals no tenim perquè comportar-nos com la resta d’humans, sinó comportar-nos depenent dels propis valors morals de la persona.
Per això afirma que els valors no venen dictats pels fets, en això també hi coincideixo ja que no podem canviar d’opinió i de pensament depenent de com siguin els fets, sinó tot al contrari. Depenent dels valors morals de les persones i depenent de com actuï cadascú respecte aquests valors les accions que realitzin donaran a uns fets o a uns altres. Els valors són raonables perquè poden ser raonats és molt important, ja que aquests i els fets no van separats sinó junts. Per això saber valorar és important ja que sinó ho sabem fer per nosaltres mateixos deixem el camí lliure a altres persones que ho faran per nosaltres sectors que estan disposats a imposar a seva manera de veure les coses.
Sobre l’últim paràgraf podem veure que el que Terricabras ens intenta fer veure és que hi ha valors que heretem i que no podem canviar, és a dir, que aquells valors que de sempre ens han sigut inculcats no poden canviar. Per això ens diu que cada ú ha de ser responsable del seu codi de valors, ja que vivim dels nostres propis valors, i per això hem de ser capaços d’acceptar-los. Ens diu que això no hem de ser capaços de fer-ho per a dependre dels valors sinó que hem de ser capaços de fer-ho perquè vivim dels nostres valors i són els els que depenen de nosaltres.
abril 9th, 2012 at 19:32
En aquest fragment de Terricabras el tema prncipal són els valors. Sempre he pensat que els valors són una part de nosaltres molt important hi que sempre els tindriem que tenir en compte a l’hora de fer judicis o actuar d’una manera o d’una altre.
Segons Terriacabras nosaltres venim predeterminats per les fal·làcies naturalistes, és a dir, que venim predisposats a que si un fet natural és d’aquesta manera n’hem d’extreure unes obligacions morals.
Però, segons ell ens equivoquem. Nosaltres primer hem reflexionar sobre aquests fets, és a dir, els hem d’avaluar per així poder extreure’n les nostres pròpies conclusions. Si ho fem de manera pausada, sense precipitar-nos podrem evitar caure en una fal·làcia. Sota el nostre criteri podrem canviar el valor i la manera d’aquest fet però, no el que aquest és.
Els valors es tenen en compte quan volem reflexionar sobre els fets. Això potser significa que podem adquirir nous valors a travès d’uns altres que prèviamemt ja teniem. Aquest són fiables, ja que provenen de la nostra raó, de la qual n’extraiem opinions prou raonables.
Quan tú deixes de dir les teves opinions, deixes d’avaluar aquests fets de manera que així es quan aparèixen sectors que volen imposar la seva manera de pensar i actuar ja que creuen que la seva és la millor i, per tant, la persona o persones perden el seus dret a la llibertat d’expressió.
En el últim parràgraf parla del nostre comportament amb els valors. Nosaltres vivim la nostra vida en ells, sóm els qui els hi donem sentit i forma. Molts d’aquests valors són heretats i, diu que si tú vols avaluar-los per a tú mateix, és a dir, sense cap d’ells que no sigui teu has de crear el teu propi codi de valors, per tant ha de ser únic.
abril 9th, 2012 at 16:57
En el meu comentari primerament faré un breu resum de cada paràgraf i finalment n’extrauré la meva pròpia opinió i conclusió final relacionant els tres paràgrafs.
En aquest fragment de Josep-Maria Terriacabras veiem que, en el primer paràgraf, fa una crítica sobre les fal•làcies naturalistes. Ens diu que nosaltres, els humans, extraiem obligacions morals de fets naturals. L’exemple que posa és molt clar: «tots els humans pertanyem a la mateixa espècie animal», per tant, concloíem que «hem d’estimar els altres éssers humans». Terriacabras diu que no, que no és així de fàcil. Que un cop tenim els fets, hem de meditar sobre aquests i fer-ne un judici, una valoració, per tal de veure quin valor els hi donem i quines conclusions en podem extreure. Per tant, Terricabras en cap moment diu que està en contra de que el éssers humans s’han d’estimar els uns als altres sinó que fa una petita reflexió i diu que abans de prendre una conclusió automàtica i precipitada, hi reflexionem una mica i així evitarem caure en una fal•làcia naturalista. Els fets son els que son i no els podem canviar però el que sí que podem canviar es el valor que nosaltres li donem a aquests i la forma en que els veiem.
En el segon paràgraf, Josep-Maria Terricabras focalitza en dos termes; els fets i els valors. Ens diu que els valors no vénen dictats pels fets però si que es tenen en compte a l’hora de avaluar ja que els valors no son abstractes. Per tant, quan volem avaluar quelcom, primerament hem d’anar a cercar els fets de la cosa en qüestió. Es importantíssim saber que els valors provenen de la raó i que mitjançant aquesta se n’extrauran conclusions lògiques i raonables i que els fets i els valors no són dos termes independents, sinó que van agafats de la mà. Seguidament fa una crítica a les persones que s’evadeixen d’avaluar i que per tant, renuncien a fer les seves pròpies decisions. Quan això es produeix, és deixa el camí lliure als grups autoritaris (Déu, pàtria,etc…) que l’únic que volen és imposar la seva manera de veure les coses. Quan això passa el ciutadà queda sense cap mena d’opinió ni vot ja que es deixà guiar per una autoritat que li controla el cervell i que no li deixa llibertat, li prohibeix del lliure pensament.
I pel que fa el tercer i últim paràgraf, Terricabras ens fa una reflexió sobre el comportament i els valors. Primerament ens diu que tothom hereta valors però que la gent que vol fer i avaluar la seva pròpia vida sense que ningú li digui com ha de fer ni com ha de valorar les coses, aquesta gent només ho aconseguirà si accepten el seu codi de valors, és a dir, accepten el patró que segueixen per a atribuir valors a quelcom. I per últim, ens diu que nosaltres no depenem dels valors sinó que els vivim i que són ells els que depenent de nosaltres ja que som nosaltres qui els dictamina i els hi dóna forma.
Un cop llegit aquest fragment, estic completament d’acord en tot el que Josep-Maria Terricabras i comparteixo tot el que esmenta. Des del meu punt de vista, constantment caiem en fal•làcies naturalistes i lo pitjor es que no ens en adonem. Creiem que perquè una cosa sigui natural ja tenim la obligació de fer-la i això és una gran error. Abans de fer-la s’ha de pensar sobre la cosa en qüestió i extreure’n vàries conclusions. No només per a veure quina es la idònia sinó també per a veure que no només hi ha una única conclusió vàlida, que no només existeix un punt de vista, sinó que la valoració d’uns fets són totalment subjectius i sempre dependran de la persona i del pensament d’aquesta. Els valors, doncs, sí que depenen de nosaltres. Nosaltres podem avaluar qualsevol fet de la manera que vulguem, amb total llibertat, sempre i quan allò que diem tingui certa lògica i es pugi raonar. En canvi, els fets són els que son, no es poden canviar perquè han passat així i així seran. Tot i això, gràcies a aquets fets immutables i constants, nosaltres, els humans, en podem extreure vàries conclusions i formar debats i discussions més que interessants ja que com que els fets no poden canviar, les valoracions sobre aquests sí que poden ser molt diverses. I això, en veritat, és el que dóna vida a les persones i el que fa que els fets siguin interessants ja que si tots penséssim igual cauríem en un món de monotonia brutal on res ens sorprendria ni res ens meravellaria i llavors sí que en aquesta situació de monotonia, l’espècie humana estaria condemnada.
abril 8th, 2012 at 22:46
Josep Maria Terricabras fa una crítica de la fal•lacia naturalista, ens explica que hem d’evitar caure en auqesta, ja que és un error, voler extreure una obligació d’algun fet natural. Cal distingir com són les coses i que n’he de pensar o què n’he de fer amb aquelles coses. Com diu l’autor “Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són” i els hem d’acceptar, no estem obligats a canviar-los ni a obeir-los. Hem de fer un judici, una valoració de totes les coses que diem, per tant els valors son la causa dels fets, sense fets no hi ha valors. Els fets per si sols només són fets, per valorar-los hem de fer un judici. Els valors i els fets van lligats però no junts. Si algú no és prou autosuficient per valorar, passa a donar-li aquesta acció a grups autoritaris, que tinguin més poder que aquest “algú”, aleshores, aquest perd la seva llibertat d’expressió i acaba guiant-se pel que els grups autoritaris volen que facis, diguis o escullis. Per tant, quan ens imposen algun valor tenim molt poc marge per decidir per nosaltres mateixos.
L’autor, doncs, diu que un fet ha d’existir per poder atribuir-li un valor i que aquest ha d’estar imposat per tu i no pas ha d’estar influït per algú altre. D’aquí ve la frase dita per Josep Maria Terricabras “Els humans no depenem dels valors sino que en vivim, els valors depenen de nosaltres”, dient que nosaltres (i no ningú per nosaltres) som qui donem vida als valors (ja que els creem nosaltres a través d’un fet) i no que els valors son el nostre motor o que sense ells no aniríem enlloc.
Jo penso que les normes estaran sempre sobreposades a la realitat ja que del “ser” no podem extreure un “ha de ser” i les autoritats superiors que ens imposen valors i ens reprimeixen per a que nosaltres no puguem discrepar si es que volem, acostumen a fer-ho. Per exemplificar el que he esmentat anteriorment poso l’exemple de l’avortament (que no vol dir que hi estigui en contra ni a favor). Actualment l’avortament es fa, hi ha persones que avorten, per tant l’avortament és un fet, això no vol dir que avortar es converteixi en un dret i es digui erròniament “l’avortament no només existeix sinó que ha de ser un dret de la població”, ja que aleshores, es converteix en un “ha de ser”.
Bé, és cert que tothom heretem comportaments i valors, i que sovint no els posem en qüestió. Tan sols aquesta frase podria resumir l’últim paràgraf citat de Terricabras, ja que ell vol dir que tot i que heretem uns valors i comportaments no els hem d’acceptar com a tals, els podem modificar, canviar i fins i tot eliminar de nosaltres per tal de poder crear la nostra vida a la nostra manera i tenir personalitat pròpia. Per entendre-ho millor posaré tres exemples. El primer seria el cas d’una família en el cas extrem que el pare maltractés a la dona, aleshores, el fill que conviu amb ells i des de petit veu aquestes coses quan creixi haurà de decidir ell mateix si ha de picar a la seva dona perquè ho feia el seu pare (i ell pot trobar-ho normal) o no és correcte i no fer-ho. L’altre exemple seria el conflicte dels islamistes a l’hora de menjar carn de porc. Els fills d’una família musulmana (tot i que els seus pares no mengin carn de porc i els fills tampoc mentre visquin a casa) quan s’emancipin o creixin hauran de qüestionar-se si volen menjar carn de porc i ser mal vistos, impurs i potser no acceptats per molts dels que els envolten o fer cara a aquestes coses i menjar-ne. I per últim l’exemple de la publicitat, tot i no ser una família també passa el mateix, quan veiem un anunci ens incentiva a comprar el producte, però aleshores som nosaltres els que ens hem de qüestionar si realment val la pena o no comprar-lo.
abril 8th, 2012 at 17:57
Personalment estic d’acord amb les idees de Josep-Maria Terricabras i el que pensa sobre la fal•làcia naturalista, ja que posant un exemple deixa clar que d’un fet, segons ell, no en podem extreure una conclusió o obligació moral. L’exemple que posa és el dels humans. Jo crec que no podem pensar que hem d’estimar a tothom pel sol fet de dir que tots som de la mateixa espècie animal. Crec que pensar que hem d’estimar els altres pel fet que es digui que tots pertanyem a la mateixa espècie animal, és una opinió que pot tindre algú però que no s’ha de compartir amb tothom .
Però abans de treure conclusions sobre algun fet, s’ha de valorar i com molt bé diu Terricabras “els valors no venen dictats pels fets però si que els hem de tenir en compte”. És a dir que per valorar o avaluar allò que has fet has de respectar el fet. Un exemple explicatiu seria que del fet “anar a jugar a bàsquet” se’n tregui una valoració positiva o negativa però sempre depenent de nosaltres, si agrada el bàsquet o no, és a dir, tenint en compte el fet.
En el darrer paràgraf, l’autor del llibre I a tu, què t’importa?, ens vol dir que és veritat que si ens proposem algun fi en la nostra vida ho podrem complir si acceptem els valors, perquè si nosaltres pensem fer alguna cosa, podrem valorar nosaltres mateixos quina serà la millor opció però sempre dependrà de les nostres decisions, és a dir de la valoració que haguem fet.
abril 8th, 2012 at 17:09
En aquest fragment sobre la <>de Josep-Maria Terricabras,penso que l’autor ens vol donar una lliço sobre l’importancia de distinció entre el fet de sí mateix i un judici de fet o la nostra descripció del fet. Ja que un fet per sí mateix es sempre un fet no és fals ni veritat,els fets simplement són coses que passen,però en canvi la nostra descripció d’un fet sí que pot ser veritat o falsa ja que es basa en el nostre judici,és per això sovint poseim diferents opinions davant d’un fet.Per exemple veiem una casa de color ataronjat des de lluny,ara bé quan la acerquem llevors, un diu que aquesta casa és «horrosa»,en canvi altre diu «és molt bonica i m’agrada molt»,aquests termes ja no constaten el fet-el color de la casa- sinó que expressen el nostre judici, la nostra valoració de la casa i del seu color. La casa és de color ataronjat; i nosaltres la trobem horrorosa o bonica.Per tant seria ridícul dir que un fet és fals.
Així,doncs m’agradaria utilitzar la frase que va dir Epictet(50-138 dC)que ja deia, amb tota la raó del món: «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets». L’autor mateix també ho conlcusiona així «els valors no vénen dictats pels fets,però sí que els tenen en compte: per això quan reflexionem sobre els valors no ho fem en abstracte, sinó mirant els fets que volem jutjar o avaluar».D’aquí també ho podem ralacionar amb l’actualment sobre la la llibertat d’un ciutadà/ana que hem de saber donar un judici a un fet encara que pugui ser fals o veritat però no hem de reuniciar aquesta llibertat a l’autoritat superior ni deixem que aquesta ens imposi la seva manera de veure les coses a les nostra voluntat.
L’últim paràgraf ens vol explicar l’autor que sabem que encara que les valoracions recolzin en els fets, no vénen automàticament donades, com qui diu imposades, pels fets. Sinò que quan nosaltres ens enfrontem als fets ho enfrontem amb certs coneixements, amb certs judicis, prejudicis i idees que des de petits, ja se’ns ha ensenyat.Per tant l’educació que hem rebut -a través del llenguatge i de l’experiència de la comunitat- no és mai neutral, sinó que és valorativa, judicada, enraonada.Aquesta educació rebuda fa que algunes coses ens semblin de mal gust i unes altres boniques; que unes ens semblin interessants i divertides, i unes altres, avorrides. Per tant si un individu es prou raonable i que no valora els fets depèn dels judicis dels altres, hauría de ser capaç d’acceptar el seu propi codi de valors,ser sempre consicient del que pensa i del que fa,sobretot no es queda limitat del pensament per els valors que li han donat des de petit.
abril 8th, 2012 at 15:03
La principal idea que ens vol mostrar Josep-Maria Terricabras en aquest fragment és saber evaluar o valorar cada un dels fets que succeïxen i no deixar-nos emportar per la “fala·làcia naturalista”, és a dir, acceptar un fet que tu pots estar amb desacord sense abans qüestionar-lo.
L’autor en una ocasió del fragment ens diu ”Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són”. Per això mateix, nosaltres, les persones hem de saber evaluar aquests fets independentment del que pensi el del costat o del que puguin dir-te o jutjar-te. Si tots i cadascun de nosaltres aconseguíssim fer aquest raonament potser no cauríem en aquest judici incontrolat moralment que sovint acostumem a fer.
Però, actualment i en temps posteriors aquest fet de “lliure pensament”, “llibertat d’expressió”, “llibertat d’opinió”… s’ha vist molt estancat per no dir anul·lat durant molt de temps. Aquesta anul·lació sempre ha estat per un poder superior, com podria ser el govern autoritari, fent així callar sempre al poble i imposar-lis els valors com a deures sense que ells pugin opinar davant la llei, és a dir, tenint un dret. Per això, encara continua existint el que en poques paraules ens vol transmetre l’autor o el que és el mateix la “fal·làcia naturalista” de Mill. Amb això em vull referir a que continuem amb pensaments tradicionals o conservadors fent que mai puguem evolucionar ni en el nostre pensament ni en la nostra societat.
Per acabar, l’últim paràgraf de l’autor ens vols dir que moltes vegades els valors que s’adquireixen venen perquè els has vist o perquè te’ls han ensenyat. Un exemple clar i senzill és a l’escola sempre t’han ensenyat anglès com a idioma secundari i mai ens hem plantejat perquè no podem triar nosaltres l’idioma que vulguem. Podríem pensar que no tenim una certa autoritat fins que no ets capaç de raonar les coses per tu sol, però en assolir l’edat hauríem de ser capaços de triar-lo nosaltres i no per imposició de “estudiem anglès perquè sempre s’ha fet així”. Potser, realment aquella persona considera prioritari un altre idioma o si més no, és lliure d’escollir-lo. Això és el que realment fa d’una persona raonable i autoritària.
abril 8th, 2012 at 13:20
Sempre he pensat que els valors ens permeten orientar el nostre comportament en funció de realitzar-nos com a persones, com creences que ens ajuden a preferir, apreciar i escollir. També són font de satisfacció i plenitud. És a dir, els valors valen per sí sols, són importants pel que són i perquè nosaltres els fen valer.
Aquest fragment de Josep-Maria Terricabras ens explica primerament que els valors estan lligats als fets “els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los”. Amb això l’autor vol dir que alguna cosa, un fet ens pot causar alguna impressió i a partir d’aquí jutjar sobre aquest i adherir-li un valor. I no tenim la obligació de fer-ho, no és una cosa automàtica sinó que surt per sí sol, quan la persona comença a discutir quin valor aplicar-li. En certa manera hi estic d’acord amb el que diu que un valor tingui en compte un fet perquès és lògic, tu no pots valorar quelcom sense haver-ho vist abans sempre i quan siguis moral ja que, hi ha persones que no veuen aquest fet i pel que li diuen d’allò ja s’ho creu i li aplica el valor que li han dit. L’autor també ho diu clarament amb “Que ho sapiguem fer o no, depèn de la nostra responsabilitat. Voler-se’n evadir equival a renunciar a decidir per si mateix”.
Jo crec que no depèn de la nostra responsabilitat sinó de l’educació que rep aquella persona, una persona del tercer món pot ser molt responsable amb la seva feina i amb la seva pròpia persona però si no l’han educat d’una determinada manera enfront algun fet, aquesta no pot arribar a assolir un valor, ja que, realment no sap a que s’enfronta. Crec que l’escola, la família, la ciutat o poble hi juguen un paper molt important en l’àmbit dels valors.
En l’últim paràgraf, no obstant, ens diu que a l’adquirir certs valors la persona moltes vegades ni se’ls qüestiona, els accepta sense raonar si és el que realment desitja. Només una persona moralment raonable pot decidir si conformar-se o no amb aquest valor. És la decisió de saber qüestionar-te i posteriorment acceptar el valor que és el que et farà omplir com a persona.
abril 8th, 2012 at 10:24
En aquest fragment de Josep-Maria Terricabras ens parla sobre la diferencia entre els següents conceptes: els fets i els valors. Es evident que són dues coses molt diferents , i estic d’acord quant diu que els fets són simplement fets , que quant parlem d’ells només estem dient que són i també quant parla sobre que els valors són la nostra valoració sobre els fets. Es també molt clar que una persona madura no pot deixar de fer valoracions de fets. Ja que sino hi haurà altre gent que realitzarà aquestes valoracions per ell, i aquí perdríem gran part de la nostra llibertat, ja que ens convertiríem en titelles de la persona que fa les valoracions per nosaltres.
Tot i així, té que haver-hi un marge , no ens podem dedicar a fer valoracions de tot, ja que sino moltes valoracions serien errònies, perquè faríem aquestes valoracions sobre fets que no entenem, i això provocaria una falsa valoració que podria desencadenar en una il•lusió que evitaria que observéssim la veritat.
En l’últim fragment Josep-Maria Terricabras ens parla sobre la creació de un codi de valors propi, que no sigui copiat de el d’una altre persona, ja que d’aquesta forma la llibertat de les nostres valoracions serà total, i no serà com la de ningú altre. Tot i així també ens recorda que molts valors que heretem dels nostres pares no són ficats en dubte, ja que els agafem com a veritats universals.
abril 7th, 2012 at 20:21
En aquest fragment, Josep-Maria Terricabras ens parla sobre la fal•làcia naturalista, la qual consisteix en “extreure una obligació moral d’algun fet natural”. Amb això ens vol transmetre que molta gent no pren una valoració dels fets per si mateixa, sinó que la valora segons com és vist en la societat o segons els ideals que li han inculcat durant la seva vida. El que vol expressar Hume, és que les persones no han de valorar els fets segons s’ha valorat durant tota la vida o segons ho fa la majoria de gent, sinó que cadascú ha de tindre el seu punt de vista depenen independentment del que pugin pensar les demés persones i sempre amb respecte a les altres valoracions.
El problema que hi ha actualment és l’anomenada fal•làcia naturalista de Hume, que les persones acaben adquirint com una obligació i no com una valoració els fets de les persones i això pot provocar els conflictes entre la societat, tot causat perquè les persones no respecten els demés pel fet de que al creure que si les seves accions no estan d’acord amb la seva forma de pensar, no està justificat el seu comportament, ja que en la seva forma de pensar, pensa que aquella persona està obligada a comportar-se d’una manera concreta. En canvi, si una persona no pensa que és una obligació sinó una valoració, pot estar d’acord en que les demés persones poden fer el que vulguin, ja que al ser una valoració mereix el mateix respecte que la seva ja que tothom té el seu punt de vista.
Personalment, crec que és vital per a la persona posseir la capacitat d’autovaloració dels fets, de ser capaç de poder valorar les coses i sempre sent conscient del que penses, ja que moltes persones prenen valoracions en contra de les accions d’altre gent pensant que el que ells haurien fet hagués sigut l’adequat, m’entrés que en veritat, aquesta persona ha reaccionat i valorat d’aquesta manera a causa dels valors que ha adquirit i li han fet comportar-se així sense haver-los pogut raonar personalment. Per això, totes aquelles persones capaces de decidir per elles mateixes independentment d’altres factors, són les úniques persones capaces de raonar.
En l’últim fragment, el que diu és que totes les persones reben una sèrie de valors durant la seva vida i, des de el meu punt de vista, la majoria d’aquest són sempre inconscientment. La gent pensa que aquells valors són els que realment sent, però segurament aquets valors tels han inculcat i per això, el punt d’inflexió d’una persona per arribar a saber raonar, és ser capaç de valorar-se a si mateix i poder arribar a la conclusió de que la seva forma de pensar no és ni millor ni pitjor que les altres sinó que és diferent i, gràcies a això, la persona pot ser capaç de poder canviar els valors que li han inculcat pels que realment sent a l’hora de raonar.
abril 7th, 2012 at 9:41
Estic d’acord amb les idees expressades per Josep M. Terricabras en aquest fragment del seu llibre “I a tu, què t’importa?”. Igual com argumentava Hume, allò que és bo i que és dolent quan ens trobem amb un fet, aquest en sí mateix ni és bo ni és dolent, no té com a propietat un valor moral. Quan analitzem el fet el que apareix és un sentiment que ens farà determinar si allò és apropiat o no en funció del sistema de valors que la societat ens ha inculcat o al que nosaltres hem arribat de forma racional. Pertànyer a la mateixa espècie animal no és en sí mateix garantía d’immunitat. La nostra moral ens indica que matar un altre ésser humà és un crim, és un fet dolent que va en contra de la nostra cultura i dels nostres sentiments.
Crec que sovint els valors queden recollits en el que diem moralitat i aquesta moralitat sovint ens ve imposada per la societat en la que vivim. Ens diu el què ha de ser i no el que és en realitat. Si som lliures, davant un fet primer hauríem d’observar-lo i analitzar-lo i arribar a les nostres pròpies valoracions morals, sovint passem directament a repetir els arguments d’allò que moralment és convenient. En països o societats on la moral religiosa o política és molt intransigent anar en contra d’aquest principis morals et pot portar inclús a la mort.
Respecte a l’últim paràgraf del text Terricabras, ens parla precisament d’aquesta moralitat heretada que he comentat anteriorment.
És important qüestionar els valors que ens imposa la nostra educació. Cal arribar a construir el nostre propi codi de valors, la nostra moralitat, partint de l’experiència i de l’anàlisi de la realitat que ens toca viure. Són els valors els que han de ser generats per les persones i no els valors els que determinin els éssers. Hauríem de ser capaços de poder considerar si un fet és bo o dolent analitzant els sentiments que ens provoca, si ens agrada o no, si l’aprovem o el rebutgem i arribar a les nostres pròpies conclusions.
abril 6th, 2012 at 12:35
Josep-Maria Terricabras, en aquest fragment, està mostrant una argumentada crítica a la “fal•làcia naturalista”, es a dir, una crítica a l’extracció d’obligacions morals d’un fet natural, sense qüestionar-les.
Com molt bé diu l’autor “els fet només són fets”. A partir d’aquí cada persona els valora, els avalua i, per tant, els considera segons el seu punt de vist. En aquest punt trobem ja el primer conflicte, quan ens adonem que cadascú els considerarà des del SEU punt de vist, però bé, el debat no és dolent, des del MEU punt de vist, és més, considero que és necessari per la societat, pel creixement positiu, per l’evolució social.
A continuació, cal que observem el fet de que no hem d’extreure obligacions morals d’un fet natural, no hem de caure en la fal•làcia naturalista, però l’estreta relació que hi ha entre els fets i el judici que n’extraiem és obvia. I és essencial que aquesta valoració no ens vingui imposada sinó que, des del meu punt de vista, la clau està en que aquesta valoració vingui donada dels nostres propis raonaments. Aquest punt que, a simple vista, pot semblar molt evident s’ha vist anul•lat durant dècades, i m’atreviria a dir que durant segles, per grans grups autoritaris, per grans empreses camuflades, per l’església, per les dictadures… Aquests grans càncers de la societat ens han omplert de prejudicis sense fonaments, que malauradament, segueixen existint en ple s. XXI i sembla que tornen a guanyar força, però, quan els preguntes el perquè de la seva fe cega en el creacionisme, en la prohibició de l’eutanàsia, en la pena de mort o en l’homofonia, simplement responen de forma irracional: “perquè és així”, o el que encara m’omple més d’incomprensió “per que és el que Déu vol”. Això és, per mi, la fal•làcia naturalista que Mill o Hume ens advertien fa més d’un segle i que encara segueix a peu de canó, evitant així la llibertat de pensament, eliminant així el debat, eliminant així el que abans he mencionat com a creixement positiu, com a evolució social.
Finalment, l’últim paràgraf d’aquest fragment ens fa veure que és pràcticament inevitable adquirir o heretar certs valors, per exemple, el fill d’una família de republicans probablement tingui tendència a creure en la República. I no considero que aquest fet sigui necessariament negatiu, si es compleix que, cada individu, arribat un cert punt de la seva vida, en que tingui el coneixement i la capacitat de fer-ho, faci ell mateix una pròpia valoració d’allò que fins al moment ha acceptat com a indiscutible i es plantegi si realment allò en que ha cregut té un raonament, una veracitat o no.
abril 4th, 2012 at 16:51
L’autor d’aquest fragment ens explica que hem d’evitar la fal•làcia naturalista, i hi estic d’acord amb aquest aspecte ja que penso que no podem acceptar com a fet o imposició una cosa extreta a partir d’un cas concret, és a dir, crec que no podem agafar un judici valoratiu, que depèn de les preferències i opinions de cadascú, i fer una norma. Tothom hauria de tenir prou llibertat per valorar un fet. El problema és que moltes vegades la nostra llibertat es veu limitada per fal•làcies naturalistes, ens presenten un ha de ser a partir d’un és, i sembla que perdem la llibertat per valora un fet des del nostre propi punt de vista. Però això, no evita que nosaltres puguem raonar-ho i adonar-nos que ens estan imposen una cosa irracional i injustificada. Fixant-me en l’exemple que posa Josep-Maria Terricabras: tots els humans pertanyem a la mateixa espècie animal, per tant, hem d’estimar els altres éssers humans, crec que com ell mateix diu, la segona afirmació, tot i que no és una afirmació negativa, és totalment injustificada.
L’últim paràgraf diu que cada persona rep una educació i uns valors que sovint no qüestiona ni posa en dubte, però si volem ser persones crítiques amb nosaltres mateixes, i no ens conformem a deixar-nos endur per el que pensa o fa la majoria hauríem de ser capaços de reflexionar sobre aquest valors que ens han transmès i decidir si els compartim o no. Poso l’exemple d’una noia que rebi una educació basada en al religió del islam, a aquesta se li explicarà que cal que es cobreixi amb un hiyab per tal de ser respectada, però abans de posar-se vel, aquesta noia hauria de preguntar-se si realment això la farà ser respectada i perquè no ho pot ser si prefereix no cobrir-se els cabells. Hauria de ser prou lliure per valorar-ho i decidir si posar-se’l o no.
abril 2nd, 2012 at 18:14
Estic d’acord amb la frase de Terricabras: «Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los.»
Jo trobo que, quan diem com és una cosa, quan la describim de forma objectiva, amb pocs trets, fent simplement una visió per sobre del que sabem, no diem com hi hem de reaccionar o si hi estem d’acord, ni si ens agrada o no. Encara ens fa falta fer un judici, una valoració. Per tant, els valors no venen dictats pels fets, però aquests últims són necessaris per poder adjudicar-los-hi una valoració. És a dir, sense fet, no hi ha valor.
Les valoracions no ens vénen imposades, sino que les fem lliurement, sota la nostra responsabilitat, tenint en compte un seguit de coses. Si no establim aquests judicis, estem renunciant a decidir per nosaltres mateixos, deixant que altres ho facin per nosaltres, ja siguin grups polítics, religiosos o socials. Aquests intenten que les seves opinions siguin també les nostres, imposant el seu pensament per sobre dels altres i, si ho permetem, demostrem la nostra inferioritat intel·lectural o moral a l’hora de decidir. Aquest és un fet molt comú en moltes comunitats: un individuu pot no dir el què pensa d’una cosa només perquè no sap què en pensen els altres. Llavors permet que aquests altres influeixin sobre la seva decisió final.
A l’últim fragment, l’autor del llibre ens explica que, molts cops, adquirim certs comportaments o valors sense qüestionar-los, sense parar-nos a pensar si hi estem d’acord o si simplement ens conformem. Per resoldre això, hem de crear el nostre propi codi de valors, hem de saber què volem i què no, amb quines coses estem d’acord i de quines discernim, i hem de tenir present aquest codi a l’hora d’establir judicis posteriors, ja que els valors per si sols no són res, depenen de la persona que els posa en pràctica.