Fal·làcia naturalista i John Stuart Mill
«Allò desitjable no és igual, per a Mill, a qualsevol cosa que qualsevol individu o conjunt d´individus desitgi, sinó que, tot i que Mill no ho expressi de forma prou explícita, s´entén clarament que, d´acord amb els seus pressupòsits, allò «desitjable» es confon amb allò que els homes moralment desenvolupats desitgen. És a dir, els plaers qualificats de l´home moralment desenvolupat esdevenen no només en el plaers realment desitjats, sinó, alhora, desitjables. Per altra banda, ¿quina altra cosa pot ser veritablement desitjable sinó allò realment desitjat per persones il.lustrades, sensibles i assenyades? El deure, en Mill, està contingut en l´és. No existeixen hiatus, fronteres, murs infranquejables per transitar del món dels fets al món dels valors, ja que els propis valors són valuosos precisament perquè satisfan desiderata humans.»
Esperanza Guisán, Introducció, El utilitarismo de John Stuart Mill, Alianza Editorial, Madrid 1984
Podeu ajudar-me a copsar el sentit del paràgrag citat?
Un esquema que potser pot orientar-nos una mica la interpretació el podem trobar a:
Hi ha qui creu que Stuart Mill cau en la fal·làcia naturalista. Què opineu al respecte?
abril 11th, 2012 at 19:22
En aquest fragment de “Introducció, El utilitarismo de John Stuart Mill” ens parla de que l’home normalment confon allò desitjable amb allò que els homes desitgen.
Si som racionals, allò que desitgem en teoria és el que ens fa feliços. Però aquesta felicitat, normalment es individual i sense saber-ho fem una fal•làcia naturalista dient que si ens fa feliços a nosaltres, també farà feliç a la societat, aleshores, allò que jo desitjo, en realitat es desitjable pel fet de contribuir a una (falsa) felicitat col•lectiva.
No estic segur de si Mill cau en una fal•làcia naturalista, però esta clar que es pot mal interpretar el moment quan diu que els valors de cada home venen donats pels fets de persones il•lustrades, sensibles i assenyades. Ja que, en aquest enunciat, Mill esta fent una generalització dient que tot el que fan les persones il•lustrades es digne de prendre-ho com a valor i això es pot confondre amb una fal•làcia naturalista.
abril 11th, 2012 at 19:04
En el paràgraf citat es pot trobar gairebé tota l’essència de Mill i també s’hi poden trobar les situacions en les quals la seva teoria es veu amenaçada.
Del paràgraf citat en podem extreure que si algú desitja alguna cosa, per a aquesta persona aquesta cosa que desitja es converteix en una cosa desitjada per a ella mateixa. Fins aquí no hi ha cap dubte, però el dubte intervé quan ens trobem davant de la fal•làcia naturalista, que ens planteja que si alguna persona, bona, reconeguda, etc. Desitja alguna cosa. Aquesta cosa passarà a ser desitjable per ella i per als demes pel simple fet que aquesta persona , es podria dir que es un model a seguir. En aquest punt es on entra en contradicció Mill ja que ell es defensor de l’ utilitarisme, que engloba llibertat, pertant si segons l’ utilitarisme hi ha un lliure albir, ningú ha de ser model de ningú sota la meva opinió. Pertant des del meu punt de vista Mill a causa de la fal•làcia esmentada amb anterioritat cau en contradicció. De la resta de la citació en podem extreure que Mill no es dualista, ja que no separa el mon del cogitans del mon palpable, esmentats en els paràgrafs citats com el mon dels valors i el mon del ser. Aquest no dualisme es degut a l’ utilitarisme de Mill ja que diu que el mon dels valors ens es útil quan som, es a dir quan vivim i realitzem accions.
abril 11th, 2012 at 20:45
En aquest paràgraf de “Introducció, El utilitarismo de John Stuart Mill”, ens parla sobre que l’home tendeix a confondre allò desitjable amb el que les persones més assenyades i desenvolupades desitgen. Sovint els desitjos poden estar afectats pel que desitgen les persones que l’home idolatra.
En quant a la pregunta de si Mill cau en la fal·làcia naturalista o no, la fal•làcia naturalista és moltes vegades confosa amb el problema de l’ésser i l’haver de ser. A més, es comet una fal•làcia naturalista cada vegada que es pretén fonamentar una proposició ètica a partir d’una definició del terme «bo» que ho identifiqui amb una o més propietats naturals. Per altra banda, també s’utilitza per a descriure la creença que el natural és inherentment bo, així doncs, probablement és aquí on Stuart Mill pot semblar que utilitzi la fal•làcia naturalista ja que busca la felicitat i el bé de la societat quan gairebé sempre és tot el contrari: els individus busquen la seva pròpia felicitat i el seu bé, és més individual.
abril 11th, 2012 at 16:37
Segons Mill, la vida dels homes es regeix per l’imperi de dos tipus de lleis: les materials, de tipus causal i determinista (és a dir, regides pel criteri de necessitat), i les psicològiques, la causalitat no és rígida i que en conseqüència permeten fonamentar la llibertat, sense per això considerar, com un ens abstracte, al marge de la necessitat.
És possible contextualitzar el caràcter necessari de les tendències i dels sentiments morals en la mesura que la psicologia de l’associacionisme permet fonamentar una causalitat no rígida. Hi ha llibertat com a concepte moral perquè, podem concebre la necessitat lògica i psicològica de la llibertat i de la diversitat humana.
Mill assumeix que:
1. La ment humana no és una facultat passiva subjecta a lleis regulars: les inclinacions, desitjos, emocions, etc., Depenen de l’educació i del caràcter.
2. El plaer i la felicitat-objectius de tota teoria utilitarista-no deriven només a posteriori d’una acció, també es poden concebre «a priori». La utilitat de la llibertat no es trobarà, doncs, només en la finalitat que pretén assolir sinó també en la forma d’orientar els actes humans.
3. Els subjectes lliures i actius que pressuposa l’utilitarisme, són personalitats singulars-no membres passius d’una massa. Això implica l’existència d’una voluntat lliure i activa que faci possible la llibertat d’acció.
La relació causa / efecte no ha de, doncs, entendre únicament en el sentit determinista, més enllà de la constància en la successió perceptiva, però tampoc hi ha res misteriós i irresistible en la psique humana, més aviat, al contrari, els humans experimenten que si desitgen resistir-se a les seves motivacions poden aconseguir-ho, és a dir hi ha llibertat perquè reconeixem, d’una banda, l’existència de la necessitat però també la possibilitat de resistir-nos a ella.
Segons Mill, la felicitat és l’única cosa desitjable com a fi. Però veiem que, a més, hi ha altres coses que la gent vol, com ara la virtut, el plaer, etc. Mill respon a o bé mitjans per aconseguir aquesta felicitat, o bé coses que són agradables «en si» per a la persona, i que per tant són parts de la fi de la seva felicitat. Això depèn de cada persona, si un estima «desinteressadament» la virtut o l’abast d’aquesta constituirà una part de la seva felicitat pròpia.
Amb això vol provar que no hi ha res que es vulgui que no sigui la felicitat: tot el desitjat està en relació amb ella, o bé com a mitjà, o bé com a part del fi. D’aquesta manera, les coses que contribueixen a la nostra felicitat es constitueixen en fonts de plaer per a nosaltres, que fan desaparèixer el sofriment. Tot això ens diu, per tant, que en ser la felicitat l’única finalitat de l’acció humana, la mateixa es constitueix l’únic criteri moral.
abril 9th, 2012 at 12:05
La fal·làcia naturalista és una de les fal·làcies definides per la filosofia que diu que qualsevol cosa present a la naturalesa, ha d’ésser bona per se. Com a exemple, podem citar als programes de divulgació de la televisió, on qualsevol comportament animal es justifica amb criteris humanitzats, com és ara, el depredador que ataca a l’animal més feble del ramat i que es diu que així col·labora a la millora de l’espècie o de l’escarabat que, recollint excrements, ajuda el reciclatge.
Mill no és que citi la natura directament, però dissenya un món ideal, fet a la mida de l’ésser humà recte, culte i moralment evolucionat. Això permet que totes les seves peces encaixin a la perfecció.
Si se l’acusa de caure en la fal·làcia naturalista, no és perquè, com fan els que l’utilitzen, defineixi el que és bo en funció de si existeix o no en la natura, sinó que ho fa en funció de si és o no desitjable per aquest seu home moralment desenvolupat: Si el seu ésser humà ideal ho troba bo, llavors és bo per a tothom.
abril 9th, 2012 at 12:14
A més a més, una cosa que m’he descuidat de dir, és que Mill cau en un perany suposant des d’un principi el que Hume va desmentir, i és que es pensa que la gent sempre tendeix a buscar el bé comú i, com molt bé va dir David Hume, molta gent prefereix buscar la felicitat i el bé individual, no pas buscar-ho per a tothom. En aquest aspecte, podriem dir que J.S. Mill era més innocent i és així com cau en la fal·làcia.
abril 9th, 2012 at 9:08
D’aquest fragment podem treure les idees principals següents:
Segons Mill l’home confon allò desitjable amb allò que els homes moralment desenvolupats desitgen. És a dir que l’home creu que allò que desitgen els homes amb una moral desenvolupada i assenyada és el què ha de ser desitjable. Per a Mill la felicitat és el principal objectiu de l’home, basant-se en l’utilitarisme, i aquesta s’aconsegueix a partir de la realització d’actes útils i la llibertat individual i col•lectiva.
Finalment, en aquest fragment, es parla dels valors, els quals Mill també considera que depenen dels fets, és a dir que l’home es guia pels fets i adquireix uns valors que el fan satisfer els seus desitjos i arribar a la felicitat.
Des del meu punt de vista crec que Mill cau en la fal•làcia naturalista quan parla de la felicitat i que aquesta genera justificacions de caire lògic. Mill creu que allò desitjable ha de ser allò que desitgen els homes amb una moral desenvolupada i assenyada, com diu el text ‘persones il•lustrades, sensibles i assenyades’. Per tant, en aquest punt és quan Mill cau en la fal•làcia naturalista ja que ens afirma que els valors parteixen dels fets que porten a l’home a aconseguir la felicitat, i aquests fets són els que formen part de persones desenvolupades moralment i assenyades.
abril 8th, 2012 at 17:30
El principi de la gran felicitat és una tesi fonamental de l’utilitarisme, amb el propòsit de discriminar entre les accions correctes i incorrectes. Conforme amb aquest principi, una acció és correcta quan es tendeix a augmentar la felicitat i és incorrecte en la mesura que no tendeix. Amb la felicitat, Mill entenc el plaer i la privació del dolor amb la concepció segons la qual el dolor i el plaer poden ser classificats per qualitat i quantitat. Mill tracta de construir una mena de demostració d’aquest principi, del principi de la felicitat, i ho fa de següent manera:
1.Tothom vol la felicitat, encara que la felicitat és desitjable.
2.Si per tothom la felicitat és desitjable, doncs la felicitat general és desitjable.
3.Res més que la felicitat no és desitjable.
Una de les crítiques per a Mill, diu que en la 1., quan diu que tothom vol la felicitat encara que la felicitat és desitjable, cau en la fal·làcia naturalista. I com que Mill és totalment utilitarista, jo penso que si que cau en la fal·làcia naturalista.
abril 4th, 2012 at 17:08
Mill, es totalment utilitarista, jo crec que cau en la fal·làcia naturalista, la felicitat més gran de la majoria, que es defineix com una ètica teleològica, basada en que totes les nostres accions tenen un fi: la felicitat, observa i valora les conseqüències dels actes, és prudencial ja que creu que hem de reflexionar abans d’actuar i és agregativa ja que fa càlculs feliticis per tal de calcular aquells plaers que volem afegir. Defineix la felicitat com la presència del plaer i l’absència del dolor. Però Mill, deixa clar que no ens hem de confondre la quantitat i la qualitat del plaer. Ell, creu que és més important la qualitat del plaer que no la quantitat a diferència de Bentham. Bentham creu que el plaer es el fi en si mateix i per tant que tot s’hi subordinada.
Així que defensa i afirma que tots els éssers humans que estem familiaritzats amb dos tipus de plaers, i som capaços de apreciar-los, donem prioritat molt més elevada a la forma de vida en que s’exerciten les facultats superiors. Per això, ell creu que ni ell ni cap ésser humà canviaria la seva condició per convertir-se en animals inferiors a canvi d’un plaer més gran i intens ja que s’hi ho fes estaria renunciant a allò que posseeix de més que els animals.
Per tant, segons Mill, en el plaer no busquem la quantitat sinó, una cosa que només l’home es capaç d’afegir, buscar i trobar: el refinament dels palers i per tant l’objectiu principal dels plaers dels essers humans és la qualitat i no la quantitat. No és útil qualsevol mena de plaer, sino el que fa una vida millor i hem de tenir clar que “més” no significa millor. Per això, defensa els càlculs feliticis, ja que ens ajuden a no confondre la utilitat amb tenir més, tenir-ne més no significa que sigui més útil que tenir-ne menys.
abril 4th, 2012 at 15:59
Si ens centrem en les dues qüestions plantejades anteriorment, en primer lloc cal extreure el real sentit d’aquest paràgraf de l’obra «Introducció, El utilitarismo» de John Stuart Mill. Durant aquest fragment el tema tractat es centra en la manera com, segons el filòsof Stuart Mill, s’ha de cercar el veritable desig, no es tracta d’un desig qualsevol sinó d’aquell que compleix amb els requisits que Stuart Mill implanta. Sota el seu parer, no es pot comparar igual un desig d’un individu o un grup d’ells amb un desig d’un col•lectiu de persones moralment correctes, és a dir, l’únic plaer acceptat seria aquell que es considerat per unes ments morals i tal com s’expressa en el text “desitjat per persones il•lustrades, sensibles i assenyades” ja que aquestes són capaces de diferenciar realment entre allò que és una virtut i el que és un vici, les ments morals són les que amb diferència no estan pertorbades i, per tant, tenen la capacitat de veure amb claredat allò desitjable . D’altra banda, l’última part del fragment exposa una gran conclusió sobre la inexistència d’una possible separació entre les obligacions i les creences, tal i com s’esmenta en el text “No existeixen hiatus, fronteres, murs infranquejables per transitar del món dels fets al món dels valors”, ja que l’afirmació d’un aspecte comporta la de l’altre, els valors són presos com a tals perquè precisament són aquests els que satisfan els desitjos dels humans, si aquests valors no fossin suficients per satisfer l’home no serien denominats com a valors.
En segon lloc i en referència a l’altra qüestió crec que en alguns aspectes John Stuart Mill si pertany a una fal•làcia naturalista al afirmar que l’únic veritable desig és aquell que prenen les persones morals, il•lustrades, sensibles i assenyades discernint així dels nens, adults immadurs, persones mentalment pertorbades i fins i tot societats endarrerides i pobles rodejats d’enemics exteriors els quals provoquen una submissió a atacs hostils. En certa manera estic d’acord amb el filòsof ja que prendre un desig com a plaer pot ser una tasca àmpliament variable segons cada individu i les seves predisposicions però, d’altra banda, ningú ens assegura que el real plaer sigui aquell que considerin les persones morals.
Crec que la frase “El deure, en Mill, està contingut en l´és” ens mostra clarament aquesta possible dualitat del filòsof dins d’una fal•làcia naturalista que canvia d’unes creences a unes obligacions. Segons David Hume aquest acte és completament arbitrari ja que no podem derivar normes morals de judicis descriptius. Tal i com diria Hume, la fal•làcia naturalista és un error lògic present en moltes teories morals que pretenen fonamentar-se en l’experiència, per tant, caure en aquest parany és molt més fàcil del que a simple vista pot semblar.