Amor platònic
Què entenem per amor platònic?
El Banquet és el diàleg que Plató va escriure al voltant dels significats del concepte amor.
Podem fer un ullada a: http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platoamo.htm i optar per donar una opinió personal dels diversos tipus d’amor relacionats en cada un dels personatges del diàleg platònic
Fedre
Pausànias
Eixímarc
Aristòfanes
Agatò
Sòcrates
La proposta, per tant, és reflexionar al voltant d’un sol tipus d’amor i intentar relacionar la Teoria de les Idees amb la reflexió personal aportada.
novembre 12th, 2012 at 18:10
AMOR PLATÒNIC:
Per amor platònic entenem aquella classe d’amor que és impossible d’aconseguir, que és més perfecte del que t’haguessis imaginat mai, en definitiva un amor idealitzat.
El nom d’aquest típic amor ve del filòsof Plató, on en el seu llibre ‘’El Banquet’’, 6 personatges exposen les seves idees sobre l’amor. Parlaríem sobre Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates, principals protagonistes del banquet que organitza Plató sobre l’amor i el coneixement.
Per a Plató amor (o Eros) i coneixement van junts, ja que l’amor ens porta al coneixement del Bé, perquè les idees són bones, i progressem en el coneixement perquè estimem les idees. Aquest tipus d’amor manté un paral•lelisme amb la teoria de les idees del propi Plató, on ell diu que existeixen 2 mons, el món de les idees i el mon sensible. Dons bé, l’amor platònic estaria dintre del món de les idees, ja que compren formes immutables, perfectes i necessàries, igual que aquet tipus d’amor.
Per Fedre, el primer protagonista del diàleg, l’amor es una força que mou masses i realitza grans proeses. Ell no parla de l’amat, ell es refereix principalment a l’amant, al poder que té aquest envoltat d’una força divina. Fedre elogia l’amor.
Pausànies, en canvi, parla sobre una força que crea el propi amor que far canviar la personalitat de qui la té. Aquest enamorat se sent guiat a canviar la seva conducta per un altre que ell mateix pensa que és l’adequada.
Erixímac, des de un punt de vista més mèdic i biològic, defensa que tot el mon està impregnat d’amor, i que el seu origen escau en la natura, en l’harmonia i en la perfecció.
El quart membre d’aquest banquet en parlar és Aristòfanes, que ens diu que l’amor és allò que ens falta, allò que necessitem per complementar-nos i que només ho trobem en un altre persona. L’amor, per a ell, és la felicitat que trobés en un altre persona que et proporciona unes capacitats que tu abans, nostàlgic i sol, no tenies.
El penúltim membre en parlar-nos és Agatò, contràriament a Fedre, ens diu què l’amor és el desig de rebre sense donar res a canvi, propi de les persones dignes de ser estimades.
Per últim ens trobem a Sòcrates, el qual diu que l’amor s’experimenta en 3 fases: La primera fase és l’atracció física, sents un desig físic per aquella persona. La segona fase és la transformació d’aquesta atracció en anhel cap a l’altre persona, i això progressivament fins arribar a la tercera fase i ultima: l’amor platònic.
Opino que estic d’acord amb 3 dels 6 personatges del diàleg per motius diferents. Estic d’acord amb Fedre perquè sense la força de l’amor no seriem ningú en aquest planeta, si no tinguéssim una mica d’amor, si no estiméssim alguna cosa o si a nosaltres mateixos no ens estiméssim viuríem en un món més auster i més trist, sense aquella felicitat i energia que ens proporciona l’amor i que de vegades necessitem per viure.
També estic d’acord amb Aristòfanes ja que també opino que l’amor es trobar aquella persona que et complementa, que fa dels teus errors virtuts, que fa de la teva tristesa felicitat, que t’ensenya valors i coneixements que abans no sabies. No cal tenir aspectes en comú amb aquella persona, només fa falta que ella et doni el que tu no puguis aconseguir. Tard o d’hora totes les persones estem predestinades a trobar aquella meitat, a aquella ‘’mitja taronja’’, tot i que a vegades costi trobar-la.
Per últim, i no menys important, penso molt igual que els ideals d’amor de Sòcrates, primer crec que per sentir amor per algú et té que atraure físicament aquella persona, ja que aquest indici ja mostra amor, poc a poc els sentiments es van manifestant i van a més fins que arriba un punt que et trobes completament enamorat d’aquella persona.
Per últim, estic molt d’acord amb la frase de peu de fotografia que diu: “L’amor no consisteix a mirar-se l’un a l’altre, sinó en mirar junts en la mateixa direcció” . Es veritablement bonic trobar una persona la qual et correspongui i siguis correspost per ella.
Com a valoració general opino que l’amor és la gran força que mou aquest món, i que, com he dit al principi, sense amor a aquest món no s’hi podria viure.
novembre 12th, 2012 at 15:46
Entenem per amor platònic aquell amor que és sublim, perfecte, impossible. En el diàleg «Banquet» s’aprofundeix en aquest tema mitjançant la opinió de sis personatges, que parlen sobre la seva conccepció d’amor.
Per Plató, els conceptes amor i coneixement sempre van units: l’anhel d’anar més enllà de lo sensible i pensar, intuir les idees és la veritat.
El primer personatge, Fedre, ho veu desde la perspectiva de l’amant. » L’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar proeses», és a dir, amb això es refereix a que el sentiment de l’amor fa les persones millors, fa que una persona faci actes de valor. D’això en deriva que l’amor és una força que inspira a fer accions memorables. Aquesta explicació es podria resumir amb una frase: «Por amor se hacen grandes locuras».
El següent personatge és Pausànies. Aquest defensa la idea de que l’amor ens canvia. L’amor transorma la nostra personalitat. Això ens passa a tots quan ens enamorem. Per exemple: un enamorat sent que la seva sida no té sentit sense la persona que estima, o que en tornem de sobte més sentimentals, més romàntics, per exemple.
Desprès de Pausànies apareix Erixímac, un personatge que té una altre opinió diferent dels altres. Ell pensa que l’amor es traba a tot arreu, sobretot a la natura, ja que és com un poder o una força reparadora. Aquest ho veu des d’una perspectiva més médica i biològica.
A continuació veurem la opinió d’Aristòfanes. Ell veu l’amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. En altres paraules, busquem les virtuts que ens falten en altres persones que ens les puguin completar. D’aquí la extressió de: «Encontrar mi media naranja», ja que et sens incomplet i l’altre persona t’aporta altres virtuts. Ell pensa que tots tenim la nostra meitat.
Per part de Agatò, parla de l’amor des d’un punt de vista passiu de l’amat; ell veu l’amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. Això vol dir que igual que nosaltres fem coses per la persona que estimem, en agrada rebre el seu amor, volem que ens demostri que ens estima. Si una persona dóna molt i reb poc de la persona que estima, s’acabarà cansan de dónar sense rebre. Això és el que vol dir Agatò.
Per últim, està la intervenció del Plató: Plató pensa que els conceptes d’amor i coneixement van lligats, i això dóna bellesa i, per tant, felicitat. «L’amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; és, diu, un impuls cap a la plena realització humana.» Amb aquesta frase Plató deixa clar que l’amor és un sentiment apreciat per tothom, que encara que no l’haguis sentit mai, tens un anhel per aquest, vols sentir-lo. «El amor es como los fantasmas, muchos hablan de él pero pocos lo han sentido».
En la meva opinió, estic força d’acord amb totes les definicions d’amor que he llegit, pero si he de quedar-me nomès amb una penso que jo estaria més aviat en la postura de Agatò. Això és tot el contrari del que diu la teoria de Plató: El món de les Idees, ja que Plató pensa que els sentits, és a dir, el món sensible ens pot enganyar (per això diuen que l’amor és ceg, perque quan estimes una persona la idealitzes, la veus perfecta encara que no ho sigui), els sentiments són còpies imperfectes de les idees. Plató creu en en l’amor per l’ànima i la bellesa. En aquest cas hi estic d’acord amb Plató, tot i que jo crec en l’amor, sé que ens por enganyar i fer passar males jugades.
novembre 11th, 2012 at 21:02
Per a Plató, l’amor era un camí cap al coneixement, ja que estimant les coses belles es podia prendre la idea abstracta de bellesa en el món intel•ligible i, finalment, arribar al saber. Plató deia que el veritable amor és troba en la saviesa, en el coneixement. Per tant, l’amor platònic no és l’amor a l’ideal d’una persona sinó l’amor a conèixer i voler saber d’aquella persona on la bellesa d’aquesta no es troba en el seu mateix cos sinó que és la imatge o reflex de la bellesa espiritual, de manera que l’ànima humana hauria d’aspirar a conèixer i estimar aquesta bellesa. L’amor platònic, per tant, és un amor idealitzat e impossible, un amor que no arriba mai a la parella real, el qual pot tenir un element sexual que es dóna de forma mental, imaginativa o idealitzada però no de forma física.
En el diàleg de Plató anomenat El Banquet, sis personatges ens elogien sobre què és l’amor o “Eros” donant a percebre diferents visions i definicions sobre aquest tema.
El primer en parlar és Fedre qui creu que l’amor només es troba en l’amant i no en l’amat. Exposa que a l’amant l’impulsa una força divina per tal de fer accions o proeses cap a la persona estimada. En definitiva, l’amor, per ell, és una força inspiradora d’accions elevades, capaç de fer quelcom imaginable per tal de satisfer en l’amor.
El següent en parlar és Pausànies qui creu que l’amor és un gir total en una persona, és a dir, quan una persona està enamorada canvia la seva personalitat i amaga el seu ésser veritable per ser una altra identitat que ell mateix creu que és millor. Està disposat a “desenvolupar” la seva actitud cap a un nivell diferent.
El tercer en exposar la seva opinió és el metge i biòleg Erixímac qui creu que l’amor es troba a tot arreu on hi hagi ritme i harmonia i el seu origen comença en una força universal, la natura.
El següent a opinar és Aristòfanes el qual il•lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d’amor, el qual diu que nosaltres som una meitat de l’amor i estem en constant recerca de trobar l’altre meitat, la qual ens complementa. Una vegada trobada la nostra meitat representa que tornem a la situació originària i trobem la felicitat.
El penúltim en expressar-se és Agatò el qual opina que l’amor arriba quan perceps qualsevol cosa que desitges que t’arribi, és a dir, per ell l’amor és com una mena d’ambició de rebre però no oferir.
Finalment, l’últim en donar la paraula és Sòcrates, el qual representa la opinió de Plató i diu que l’amor es caracteritza per tres fases. La primera de totes és el desig físic, quan veus una persona per la qual et sents atret per ella. La següent fase és quan aquest desig es transforma en un sentiment més noble i es sent la necessitat de formar part de la vida d’aquella persona, quan l’atracció física ha passat a ser un sentiment més profund. Finalment l’última fase consisteix en arribar a l’amor pur, com diu Sòcrates, a l’amor platònic.
L’amor, per a mi, és fonamental per la vida de tota persona i, per això, la meva visió de l’amor s’escau en dos personatges de El Banquet: Aristòfanes i Sòcrates.
Penso que totes les persones estem destinades, tard o d’hora, a trobar la nostra altra meitat, la qual ens complementa i, com diu Aristòfanes, l’amor és com el “desig de trobar el que ens manca” per arribar a la vertadera felicitat . No estic d’acord amb la opinió personal de la Clàudia Mompó sobre l’amor perfecte i/o vertader, la qual opina que les meitats que complementen a les altres meitats, entre elles, han de tenir coses en comú un cop s’ajunten ja que sinó aquell amor no pot funcionar. Jo crec que dues persones , és a dir, dues meitats, les quals no coincideixin en comú en cap aspecte, poden arribar a descobrir l’amor autèntic i funcionar com a parella igual o més que dues persones les quals coincideixin en tot (com es diu en castellà: “Polos opuestos se atraen”). Per a mi és un aspecte innecessari per trobar el camí ca pa l’amor pur.
Per altra banda, estic totalment d’acord amb la visió de Sòcrates sobre l’amor. Penso que quan no coneixes una persona i t’atrau pot arribar a ser el primer pas d’un amor vertader. Després estàs disposat a saber més sobre aquesta persona i les teves emocions i sentiments es desperten, tot allò bo i bell s’agrupa i, amb el pas del temps, pots arribar a descobrir un amor que no és perfecte però tu el veus i el fas perfecte i especial per a tu mateix, arribant al punt de parlar d’un amor pur, sincer i bo.
novembre 11th, 2012 at 21:01
Plató exposa la seva teoria de l’amor a través del diàleg el Banquet, on sis filòsofs expressen la seva concepció de l’amor.
El primer en parla es Fedre, que expressa la seva concepció des de el punt de vista de l’amant, el qual està posseït per una força divina, amor, que provoca en l’amant la capacitat de realitzar grans proeses, i aconseguir grans gestes. Per tant, l’amor és allò que provoca en l’amant la necessitat de proporcionar-li la felicitat a l’amat, fent coses inimaginables.
Segons Pausànies, l’amor es el causant d’una personalitat transformada, qui l’amant es troba amb sí mateix guiat per l’amat, es a dir, l’amant experimenta una sèrie d’alteracions, impulsades per l’amor i guiades per l’amat, per retrobar-se amb la seva veritable persona. Erixímac, defineix l’amor des de una perspectiva biològica i mèdica, el qual afirma que tota la natura està impregnada d’amor. Per tant, podem afirmar, segons la concepció de Erixímac que l’amor rau en tots els éssers, el qual ens portarà cap al bé i ens proporcionarà una felicitat perfecta.
Seguidament, Aristòfanes creu que l’amor es el desig de trobar el que ens manca, que som un fragment que aspira a trobar la seva totalitat. Per donar credibilitat a la seva concepció, es recolza en el mite de les tres classes d’amor, el qual diu que hi havia tres tipus d’humans: els homes, format per dos homes actuals, les dones, format per dues dones actuals, i finalment els andrògins, format per un home i una dona actuals. Però a conseqüència de la por de Zeus, i d’altres déus, de la seva possible potència, van decidir partir-los per la meitat. Es a dir, l’amor segons ell, es la recerca de la meitat que ens complementa, incitada per la nostàlgia i la mancança d’una felicitat absoluta.
Agatò, al contrari de Fedre, expressa la seva concepció des de la perspectiva de l’amat. Veu l’amor com el desig de rebre, desig propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. Segons el meu criteri, crec que es la perspectiva egoista i totalment errònia de l’amor.
Finalment, Sòcrates exposa la seva concepció dient que l’amor experimenta tres tipus de fases. La primera fase, que consisteix en l’atracció física o amor carnal, deixant de banda els sentiments. La segona fase, es quan el desig físic deixa de ser important, es dignifica i es transforma en l’anhel cap a les ànimes justes i belles, donant-li certa rellevància a les emocions. Progressivament, aquestes emocions es converteixen en l’amor pur i autèntic.
No obstant, Plató, també tenia la seva concepció de l’amor. Aquest deia que “amor i coneixement van lligats, l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat”. Amb aquesta afirmació podem introduir el món sensible, que segons Plató és tot allò que podem percebre amb els nostres sentits, món que ens mostra les coses materials, errònies i efímeres. I el món de les idees, món on tot es immutable, perfecte i etern. En el món de les idees trobem l’amor platònic, amor absolutament intel·lectual i racional, el qual ens proporciona percebre la perfecció de la persona estimada.
Opino que la perfecció és diferent per a totes les persones, que no tots busquem els mateixos valors o ideals en la persona estimada, que per a un individu la seva persona estimada serà perfecte, i per un altre serà la imperfecció en persona, per tant la perfecció com a terme general considero que no existeix, o si mes no és errònia. Molt d’acord amb Fedre i contràriament amb Agatò, considero que l’amor és una força divina capaç de moure el món, de fer coses impensables i inimaginables. També penso, com diu Pausànies, que l’amor es una força transformadora que ens aporta nous coneixements ajudant-nos a ser millors persones, a trobar-nos amb la nostra pròpia persona, a descobrir el nostre propi ser. Tal com diu Aristòfanes, “cada meitat cerca la seva altra meitat”, tots busquem a una persona que ens complementi i tingui com a virtut les nostres mancances. Totalment d’acord amb Sòcrates, considero que en un breu principi, el que ens motiva és una atracció, la part física de la persona, la que ens proporciona el poder conèixer intel·lectualment a la persona, i finalment, deixar de banda les emocions i conèixer l’amor vertader o pur, centrant-nos amb el que realment es important, la personalitat, aspecte que en un futur és el que perdura, aspecte que pot fer “ renéixer les ales perdudes de l’ànima perquè s’enlairi fins al món de les idees.”
Fent esment a la frase de la fotografia “L’amor no consisteix a mirar-se l’un a l’altre, sinó en mirar junts en la mateixa direcció” des de el meu punt de vista, crec que arribat a aquest extrem, les dos persones han assolit la felicitat absoluta, de tal manera que són capaços d’actuar com un sol individu o com a únic pensament. Per enllestir, crec que l’amor, l’amor bell i bo, és cosa de dos, que a tots ens agrada estimar i ser estimats, donar i rebre, per tant es un amor recíproc.
novembre 11th, 2012 at 21:00
En el diàleg El banquet Plató i 6 personatges: Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates els quals donen la seva opinió sobre què és l’amor, què aporta a les persones i l’elogien d’una manera diferent.
Fedre creia que l’amor era una força que feia actuar a l’amant d’una manera especial i que el feia dur a terme bones accions, que l’amor ens tornava millors persones.
Pausànies creia que l’amor canviava la manera de ser de l’enamorat, que la persona estimada el feia canviar ja que tenia una gran influencia envers ell.
Erixímac veia l’amor i el relacionava amb la biologia, que l’amor es la manera de sobreviure i de crear nous éssers, per tant, en tota la natura hi ha amor.
Aristòfanes creia que en el nostre origen estàvem enllaçats amb una altra persona que ens proporcionava el que a nosaltres ens mancava i viceversa i així érem éssers perfectes que ens complementàvem l’un amb l’altre però que Zeus ens havia separat de la nostra meitat. Per tant, Arisòfanes veu l’amor com la recerca d’allò que ens falta, la recerca de la nostra originalitat que, sense ella no podem viure plenament.
Agatò creia que l’amor es tractava de rebre ja que tots ens mereixem ser estimats i cuidats, que tots estem disposats a rebre amor.
Sòcrates creia que l’amor és l’anhel de trobar allò que no tenim, allò que ens falta, de trobar la bellesa de l’ésser. Creu que l’amor comença amb una simple atracció física, que comença essent visual però que després es transforma amb el voler trobar el be. “L’amor pot fer renéixer les ales perdudes de l’anima perquè s’enlairi fins al món de les idees” és a dir, que l’amor comença basant-se amb els sentit, amb el món sensible (en aquest cas visual) i això permet tenir un interès en aquesta persona i conèixer-la per tant, conèixer l’ànima de l’altra persona. L’amor evoluciona comença basant-se amb el món sensible però l’amor pur i real és el que es basa en el món intel•ligible.
En la meva opinió crec que l’amor és una de les necessitats humanes ja que fa sentir-nos vius, ningú pot viure plenament sense amor o sense buscar l’amor. Però en quant a posicionar-me entre aquests personatges estic en una paradoxa entre que l’amor és quelcom raonable o basant amb els sentits ja que estic bastant d’acord amb Sòcrates perquè penso que l’amor comença essent un amor visual i després al conèixer la persona et pots enamorar del seu caràcter, de la seva manera de ser per tant, et bases en l’ànima (món intel•ligible) i no amb cos (món sensible) però també opino que l’amor no té a veure amb la raó sinó tot el contrari, que té a veure amb els sentits penso que l’amor és la pèrdua totalment de la raó. L’amor fa que el nostre cervell s’anul•li i actuem sense pensar, actuem segons el que sentim en el moment. Quan definim amor no ho definim segons una definició de diccionari sinó que cadascú el defineix segons la seva experiència, segons el que l’amor l’ha fet sentir o viure per tant, en aquest cas quan parlem de l’amor ens basem amb els sentits.
novembre 11th, 2012 at 20:59
AMOR PLATÒNIC
Plató, mitjançant la seva obra El banquet, ens vol fer conèixer que dins el nostre món, existeixen diferents tipus d’amor o estimació. Plató, doncs, ens mostra els diferents tipus d’amors mitjançant un diàleg entre diverses eminències de l’època, cadascuna en el seu camp determinat, que donen el seu punt de vista sobre el que és per ells l’amor. Els interlocutors en aquest diàleg són Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates.
Fedre es mostra partidari de l’amor i l’elogia ja que creu que la persona que senti amor envers algú o alguna cosa, és a dir, la persona enamorada, és capaç de realitzar grans proeses i grans gestes per al final aconseguir el seu anhel que en aquest cas és poder estar amb la persona estimada, tenim per lo tant un amor que es basa en la perspectiva de l’amant i no de l’amat, el qual és mogut a fer coses impensables únicament per la força de l’amor.
Per a Pausànies, l’amor és una força capaç de transformar o modificar la autèntica personalitat de l’amant per així poder aconseguir allò que ell estima. La força de l’amor pot arribar a canviar les persones, ja que segons Pausànies, l’amor cega a les persones, les fa abandonar el seu autèntic ésser modificant-lo fins arribar a adquirir una naturalesa diferent a la seva mitjançant la qual obtenen el seu premi que és estar amb la persona estimada.
Erixímac contempla l’amor des de una perspectiva mèdica o biològica, a més, elogia la força capaç de generar aquest amor. És a dir, Erixímac creu que l’amor és un vincle que es troba a la natura i que rau en tot allò que té un origen natural. Podem dir que Erixímac creu que l’amor és la confluència harmoniosa dels diversos elements presents en la natura, els quals interaccionen entre si de manera natural. Es tracta doncs, d’un amor natural i primari que en cap moment altera les característiques de cap des confluents sinó que harmònicament ambdós factors conflueixen.
Segons Aristòfanes, l’amor és una situació natural que es basa en trobar allò que ens manca, és a dir, segons un mite, a les persones ens falta una part de nosaltres, és a dir, estem incomplerts. Per lo tant, l’amor es el desig de tornar a la pròpia situació originària; les persones només poden viure amb felicitat si troben la seva autèntica meitat, la meitat que els manca. És per això que durant la vida sentim un profund anhel de trobar aquella part que ens falta, amb això, vol dir que intentem trobar aquella persona que se’ns correspongui per a viure amb pau i harmonia, manifestant un profund amor envers aquesta persona. Així doncs, segons Aristòfanes, l’amor és una necessitat inevitable que es dona al llarg de la vida per intentar aconseguir la plenitud de l’ànima.
Agató, en canvi, veu l’amor des de la perspectiva de l’amat i no de l’amant. Agató diu que hi ha unes persones determinades les quals són dignes de ser estimades, per lo tant, divideix la població entre aquells que són aptes per a rebre l’amor provinent d’una altra persona i aquells que no. Així doncs, creu que l’amor s’associa amb certes característiques de la gent, determinant que hi ha persones es troben preparades per rebre l’amor i per tant, són dignes de ser estimades. Segons ell, no és una cosa natural, sinó que es desenvolupa al llarg de la vida, en la qual les persones veuen si són estimades o no.
Sòcrates afirma que l’amor és un desig anhelat de l’home que de forma natural intenta aconseguir al llarg de la vida. Aquest amor primer s’associa amb els ideals de bellesa; posteriorment, canvia i s’interpreta amor és l’estimació envers aquelles ànimes justes i nobles; i per acabar, es té una concepció més idealitzada de l’amor, ja que es creu en un amor envers les idees que reflecteixen el Bé i la Justícia (amor platònic). Per lo tant, Sòcrates vol afirmar que en el món conflueixen diversos tipus d’amor, però que només un d’ells és l’amor absolut i el més pur, es tracta de l’amor envers el món de les idees. Aquest és l’amor més difícil d’adquirir i també l’amor suprem. Però per arribar a tenir aquesta concepció global sobre l’amor i poder determinar que existeix un tipus d’amor com aquest és necessari una gran font de coneixement basat en la raó, ja que com més gran sigui el grau de coneixement més gran serà el nostre grau de perfecció o, dit d’una altra manera, més proper tindrem l’areté, mitjançant el qual es pot tenir una plena concepció del món de les idees i es pot valorar amb la seva totalitat, de manera que podem prendran plena consciència i sentir amor envers ell.
La meva opinió personal es basa en el fet que hi ha un amor primari basat en el desig i estimació envers una cosa, però com més s’elevi el grau de coneixement, més variarà aquesta concepció de l’amor, que passarà a ser un desig o estimació envers unes idees determinades. Aquest darrer és l’autèntic amor i el més difícil d’obtenir, ja que només prenen consciència del món de les idees es pot tenir. Tot i aquesta concepció, en la societat actual és té una concepció de l’amor molt més primària (bellesa) i com a molt secundària (ànimes nobles i justes que fan el bé i la justícia). Aquesta concepció pot canviar si en un moment determinat, la població es forma fins adquirir alt nivell intel•lectual i és capaç d’entrar al món de les idees, llavors s’adonaran de que en realitat senten desig d’estimació per unes idees determinades i idealitzades.
novembre 11th, 2012 at 20:09
L’amor platònic fa referència a un amor que mai podrem assolir, que mai serà correspost cap a la nostra persona, fent així un paral•lelisme amb la teoria de les idees de Plató entenent per amor platònic l’ideal perfecte i immutable que té cadascú com un amor utòpic; per tant podem dir que podran sorgir més amors assequibles però mai podran ser ideals com un de platònic.
El Banquet és el diàleg que Plató va escriure al voltant dels significats del concepte amor on hi intervenen diversos filòsofs:
Pel que fa a Fedre entén l’amor com una força divina que rep una persona i li dóna la capacitat de fer coses inimaginables sense aquesta, amb aquesta justificació Fedre elogia l’amor ja que és font de gran força i producte de grans proeses. Personalment no estic del tot d’acord amb Fedre ja que no crec que l’amor vingui donat per una força divina o d’algun lloc completament exterior a la persona que rep aquesta força sinó que únicament vagi en funció de la persona de la qual t’enamores. Per una altra part si que estic d’acord amb el fet de que rebis un estímul per fer coses que normalment no faries.
Segons Pausànies l’amor és quelcom que fa canviar la teva persona, que la fa evolucionar, possiblement amb la finalitat de complaure la persona estimada, és a dir que l’amor per Pausànies és simplement canviar en funció a la persona que estimes. En la meva opinió no estic gens d’acord amb Pausànies pel fet que penso que l’amor vertader no és quelcom que hagi de fer canviar la teva manera de ser i la teva essència personal, tot i que a vegades ens podem veure avocats a aquest canvi potser per intentar semblar més interessants cap a l’amat tot i que no hauria de ser així segons el que jo penso.
Erixímac veu l’amor des d’un punt de vista científic i mèdic i diu que ve donat per una força generadora, és a dir que pot ser com una medecina a algunes malalties, ja que ajuda a tirar endavant i superar èpoques dures o oblidar problemes en alguna persona. Estic bastant d’acord amb el punt de vista d’Erixímac sempre i quan enfoquem l’amor des del punt de vista que ell ho fa, és a dir com a “calmant” o “medecina” en afers exteriors o com a força per tirar endavant dia a dia.
Per a Aristòfanes els humans hem estat separats d’una suposada altra meitat que ens manca i que teníem, juntament amb el que som ara, abans de néixer i que els humans estem formats vertaderament per parelles (home-home, dona-home i dona-dona). Sabent això Aristòfanes defineix l’amor com el desig que tenim per a trobar la part que ens manca, de la que ens van separar quan encara no havíem nascut; desig que no satisfarem fins a trobar la veritable persona amb qui estàvem “enganxats”. Personalment no estic d’acord amb la definició d’Aristòfanes ja que veig inversemblant que hàgim estat enganxat a algú abans de la nostra existència. És cert que podem relacionar aquesta idea amb la necessitat que tenim els humans amb buscar algú amb qui poder compartir les respectives vides, però en tot cas ni molt menys per un suposat “siamès” nostre que desconeixem.
El següent en parlar és Agatò, que parla de l’amor des de la perspectiva de l’amat. Defineix l’amor com el desig de rebre, és a dir consisteix en creure’s digne de ser estimat. Per tant podem dir que per a Agatò l’amor és la necessitat de ser estimat per la persona que tu estimes i no pas el fet d’estimar en si. En part estic d’acord amb Agatò ja que quan s’estima una persona tens certa necessitat de que aquesta també t’estimi, tot i que definint l’amor com un amor pur, no té gaire sentit esperar estimació de la persona que estimes ja que l’únic que vols és el millor per a ella, i no necessàriament t’hagi d’estimar perquè aquesta persona pugui ser feliç.
Per acabar, l’últim en parlar és Sòcrates que defineix l’amor com un procés que va evolucionant des d’un desig més carnal i físic cap a un amor més pur i que tendeix més cap a l’ideal que tenim d’amor, és a dir cada vegada tendeix més a un amor utòpic.
He de dir que estic bastant d’acord amb Sòcrates ja que penso que és cert aquest procés de transformació de l’amor a mida que va passant el temps cap a convertir-se en un amor plenament pur, únicament mental i no sensorial.
novembre 11th, 2012 at 18:10
Segons Plató ″amor i coneixement van lligats, l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat″. Al diàleg «El Banquet» Plató presenta sis personatges diferents, cadascun d’ells amb una perspectiva diferent de l’amor.
El primer en exposar la seva idea es Fedre, que parla des de la perspectiva de l’amant, per ell l’amor és una gran força divina capaç de moure coses inimaginables, és a dir, l’amor és quelcom que fa que l’amant sigui capaç de realitzar autèntiques heroïcitats.
El segòn en parlar es Pausànies, aquest presenta l’amor com una força transformadora. Aquesta força transformadora fa que l’enamorat és trobi a sí mateix, a la seva pròpia persona, és a dir, és veu impulsat per una serie de canvis guiat per l’amat (per les coses que aprén d’ell) a trobar la seva pròpia persona.
El tercer en tenir la paraula és Erixímac, qui, des d’una perspectiva mèdica i biològica presenta l’amor com una força generadora, posant l’exemple de que «tota la natura està impregnada d’amor». Per tant, aquesta força generadora que seria l’amor és capaç de fer avançar cap a bó allò que és tractat talment amb amor.
En quart lloc parla Aristòfanes, aquest il·lustra la seva perspectiva amb el mite de les tres classes d’amor. Des del seu punt de vista l’amor neix de la mancança i de la nostàlgia, per tant, l’amor per ell és trobar la persona que completi l’altra meitat que ens manca, per tal d’aconseguir la totalitat (és a dir, la felicitat).
El cinquè en exposar la seva idea es Agató, qui contràriament a Fedre presenta l’amor des de la perspectiva de l’amat, aquell qui vol rebre amor i és creu mereixedor d’aquest. En la meva opinió, és la perspectiva egoista de l’amor.
L’últim en el torn de paraula és Sòcrates, qui diu que les formes d’amor es presenten en fases, una primera fase seria la de l’atracció quan algú ens crida l’atenció en sentit físic, deixant de banda les emocions. La segona fase és quan aquest desig carnal passa a ser un anhel més noble, amb intencions diferents, intencions emocionals envers l’altra persona, aquesta necessitat d’estar amb ella. A partir d’aquesta, les fases van evolucionant progressivament fins a transformar-se en aquest amor pur i autèntic.
Opino que no existeix una persona completament perfecta, sinó que la finalitat està en trobar aquella que segons els nostres ideals sigui perfecte per un mateix. Penso que l’amor és una de les forces més grans que existeixen, com Fedre i contràriament a Agató, opino que és una força divina capaç de fer que una persona que realment estima realitzi coses impensables, ja que per aquell a qui estimes sincerament ets capaç de fer el inimaginable. Molt d’acord amb Pausànies i d’altra banda amb Erixímac, penso que és, també, una força transformadora i generadora; d’una persona a la que estimem ens fixem en tot, principalment en com és, en la seva manera d’actuar i és aixo el que ens aporta, coneixements que nosaltres no teniem i descobrim a travès d’ella, aprenem a ser millors persones,anem troban’t-nos poc a poc amb la nostra pròpia persona, amb qui realment som i, d’altra banda, aquest amor que rebem genera talment amor, si som tractats amb amor donarem amor (com molt encertadament diuen en castellà ″Recibes lo que das″).
Busquem en la persona estimada tot allò que ens manca a nosaltres mateixos, com diu Arístofanes ″som un fragment que aspira a la totalitat″, anhelem tot allò que ens falta i ho busquem en la persona estimada.
Sense dubtes, amb qui més coincideixo és amb Sócrates, com ell, opino que l’amor és divideix en fases, primerament ens fixem en la part física, en allò que ens crida l’atenció a simple vista i ens interessem en ella, però és en les següents fases quan descobrim i experimentem l’amor vertader, coneixem com és realment aquesta persona deixant de banda els aspectes físics, ens centrem en la seva manera se ser i d’actuar, aquest amor carnal que sentíem al principi s’ennobleix deixant pas als sentiments sincers d’anhel cap aquella persona que realment ens completa, aquest amor sublim i perfecte és l’amor platònic que com bé diu Sòcrates ″pot fer renéixer les ales perdudes de l’ànima″. Com he dit abans, penso que l’amor és la força més gran que mou a les persones, si descobrim l’amor pur i sincer, allò bo i bell, tant en la part física com en la moral, trobarem la vertadera felicitat.
novembre 11th, 2012 at 14:51
Segons Plató, hi ha sis formes d’amor diferents. En el diàleg el Banquet ho explica així, fent servir sis dels poetes i filòsofs més importants d’aquell temps:
Fedre, que parla des del punts de vista de l’amant, elogia l’amor i pensa que, gràcies a la força d’aquest sentiment, una persona és capaç de realitzar grans proeses. Un exemple de la seva visió sobre l’amor seria qualsevol història d’amor en la qual un dels dos menteix deliveradament i s’aparta de l’altre, sabent que així si estalvia algun esdeveniment desagradable.
Segons Pausànies, l’enamorat sent l’impuls de millorar a títol personal, ja que aquest vol el millor per la persona a la que estima. Un exemple de la seva opinió es pot veure en la pel·lícula de James Bond «Casino Royale», ja que gràcies a que ell s’enamora perdudament d’una noia, comença a canviar la seva manera de serper tal de complaure-la i poder, segons ell, ser digne d’ella.
Erixímac parla des d’un punt de vista mèdic i biològic, en el qual ella creu que la natura està impregnada d’amor, i que gràcies a aquest sentiment les persones són capaces de tirar endavant ja que, tal com diu ell, l’amor està dotat d’un poder o força generadora. Un bon exemple serien tots els pacients en coma que finalments s’han despertat, jo fos perquè el seu cervell s’ha curat sol o perquè algú estimat l’ha estat cuidan i ha estat pendent d’ells.
Aristòfanes creu que l’amor sorgeix del desig de trobar el que ens manca. Per dir això, es basa en el mite de les tres classes d’amor, segons el qual, al principi de tot, hi havia tres tipus d’humans: els homes, dos homes formant un sol ésser; ls dones, dues dones formant un sol ésser; i els andrògins, un home i una dona formant un sol ésser. Però com que Zeus i els altres déus tenien por de la seva potència i el seu atreviment, van decidir partir-los per la meitat. Un exemple de que les persones encara busquem les nostres meitats perdudes són les frases com «trobar la teva mitja taronja» o el mite xinès del Ying i el Yang.
Agató, al contrari de Fedre, veu l’amor des de la perspectiva de l’amat. Veu aquest sentiment com el desig de rebre, desig propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. Un exemple no gaire llunyà serien els dictadors, gent que es creu superior a qualsevol altre persona i pel simple fet de ser qui són es creuen mereixedors de l’adoració de tothom.
Per Sòcrates, l’amor està dividit en fases. Primer apareix l’amor carnal, que és el més primitiu de tots; un cop superada aquesta etapa, s’ennobleix i es converteix en desig cap a les ànimes justes i belles; i finalment, despres d’una sèrie de canvis i transformacions, l’amor acaba convrtint-se en una anhel vers es idees, sobretot les de Bé i Bellesa. Aquest sentiment, altrament anomenat amor platònic, és un impuls cap a la plena realització humana, el que fa que les ales de la nostra ànima tornin a sorgir i que aquesta pugui ascendir fins al món de les idees. Un exemple d’aquest amor es pot trobar en les cançons i poemes trobadorescos de l’edat mitjana, ja que gràcies a la seva dedicació a la poesia, els autors cada vegada estaven més a prop del món de la raó i més allunyats del món material.
Plató també tenia la seva pròpia definició d’amor, i és que ell creia que l’amor i el coneixement van lligats, que són un tot que conformen l’anhel d’anar més enllà del món sensible i així intuir el món de les idees. Va ser a partir d’aquesta idea, encara que mirada des d’una perspectiva diferent, que va sorgir el mite de la caverna.
Per últim, la meva opinió sobre l’amor és semblant a la d’Aristòfanes. Segons el mite de les tres classes d’amor, estem destinats a buscar la nostre meitat desapareguda, amb la qual encaixarem a la perfecció. Crec que els humans, ja sigui conscient o inconscienment, a l’hora de trobar parella ens guiem per uns criteris en concret, buscant algú que ens complementi però que a la vegada hi tinguem coses en comú, ja que una relació en la que un veu les coses d’una manera però l’altre no hi coincideix, no pot funcionar.
També estic dacord amb Sòcrates, ja que crec que un cop satisfet l’amor carnal, un pot deixar de fixar-se només en la bellesa exterior i arribar a sentir l’amor perfecte, és a dir, amor vers les idees en sí i no només cap a la carcassa que les envolta.
novembre 11th, 2012 at 11:22
AMOR PLATÒNIC
Entenem per amor platònic, l’amor que no és concret, que és impossible, que no i pots arribar, que es manté en una idea, que compleix tot el que per tu és perfecció. Plató pensava que la realitat no és independent del subjecte pensant sinó que l’individu interpreta en conceptes i idees el món, amb altres paraules, que ho idealitza.
En el diàleg del banquet, Plató exposa la teoria del amor com a concepció espiritual i universal. Plató deia que hi havia dos maneres de veure la realitat: el món sensible i el món de les idees. El món sensible conté totes les coses que veiem, que escoltem, que toquem i que olorem, és a dir, tot allò que podem percebre amb els nostres sentits i que són coses efímeres, canviants i materials. El món de les Idees és un cel poblat de idees perfectes, immutables i eternes. La forma d’accedir al món de les idees és a través de la raó que aquí és on es troba l’amor platònic, que no és un element físic ni sexual sinó que és de forma mental i idealista, s’expressa de forma intel•lectual i no física perquè els sentits no són capaços de percebre tota la perfecció de la persona estimada, és la manera de idealitzar l’amor en un cos perfecte sigui físicament i mentalment.
Tots els personatges que intervenen en el diàleg parlant del seu punt de vista segons que és “Eros”, és a dir, l’amor. El primer en parlar és Fedro que diu que Eros és el déu més ancià. És el que fa més bé als homes, perquè no hi ha major avantatge per a un jove que tenir un amant virtuós, ni per a un amant, que l’estimar un objecte virtuós. No estic gaire d’acord amb Fedro perquè pel que diu és refereix a amor platònic com a amor simplement físic. El segon en dir la seva opinió és Pausànias que parteix l’amor en vulgar i espiritual. L’amor vulgar és el físic per tan no dura. L’amor espiritual és l’intel•lectual i l’ànima per tan aquest és el bo el que dura. Estic d’acord però no del tot perquè sigui amor també ha d’haver una part física. El tercer, Erixímac que segons ell quan l’amor es consagra al bé i s’ajusta a la temprança i la justícia, ens procura una felicitat perfecta. Per tan que l’amor resideix en tots els éssers. Estic en contra en el que diu que l’amor vulgar pot ser beneficiós com qualsevol altre plaer corporal ja que si tan sols és físic no completa del tot a la persona i això provoca que en un moment determinat aquesta és cansi de tan sols l’atracció física i vulgui buscar l’amor que realment el completi en tots els sentits ja sigui físic com intel•lectual. Seguidament parla Aristòfanes que per ell l’Eros és el déu més beneficiós. Pensa que l’amor cura els mals de la felicitat. Aquí introdueix el mite de l’amor. Jo a diferencia de l’Aïda trobo molta lògia aquest mite. Com diu el mite els descendents de la lluna, que tenien els dos sexes eren tan poderosos que per això Zeus els va dividir en dues meitats convertint-los en éssers incomplets. Això reflexa a la nostra realitat podem pensar que un sol individu és dèbil i necessita a algú per fer-se tan fort com invencible i aconseguí el que es proposa amb un objectiu comú. Per això a la vida busquem algú amb qui compartir-la, que li doni un sentit personalitzat i que la pugui gaudir junts i que quan arribem a la vellesa algú tingui cura de nosaltres i ens faci ser forts i donar ànims per seguir i no rendir-nos quan vaguem que s’acaba la vida. Per tan l’amor és el desig de trobar aquesta meitat que ens falta que quan la trobem ens sentim complets.
El penúltim a parlar és Agatò que es posa en contra del que deia Fedro que l’Eros era el més vell, per ell és el més jove el més delicat, està en el cor i l’ànima. Les seves virtuts són el model de les virtuts humanes: justícia, domini de si mateix, valentia, traça.. Per últim parla Sòcrates que diu que un vol el que no té. L’amor és l’amor de la bellesa, després l’amor no pot ser bell. I com el bell és bo, tampoc pot ser bo. Un impuls cap a la plena realització humana.
En conclusió per a mi la meta real de l’amor és la bellesa, la qual, segons Plató no és diferent de bé. Això significa que l’amor busca la felicitat, es a dir, la possessió del bé, al qual tendeix tot ésser humà. Per trobar l’amor s’ha de buscar sempre lo bell i lo bo. Si trobes el bell i bo trobaràs a la persona que et completi totalment. També és l’amor a la bellesa de les ànimes, és a dir, a la bellesa moral que porta cadascú en el seu comportament i manera de pensar.
Per tan crec que abans de saber si de veritat has trobar l’amor platònic que desitges per tu, o tan sols una meitat que et complementi, primer has d’haver comés molts errors, és a dir, has d’haver trobar a persones que creies que eren un amor platònic però que en un moment t‘has adonat que no ho eren i has seguit buscant perquè hi haurà un moment que t’adonaràs que tot els que els altres que et pensaves que eren perfectes has trobat els errors d’imperfecció en una trobaràs que tots aquest errors no i són i que complementa amb tu. Tot i que també penso que la perfecció no existeix però que a partir que trobes una persona mínimament que penses que és perfecte tan físicament com intel·lectualment i aprengui a estimar no a la persona perfecte, sinó quan aprèn a creure en la perfecció d’una persona imperfecta.
novembre 10th, 2012 at 15:12
AMOR PLATÒNIC.
Per Plató amor i coneixement són inseparables. En el Banquet, ens exposa les seves sis concepcions sobre l’amor a través de sis personatges.
Pel que fa al primer en parlar, Fedre ens exposa el fet de que l’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de qualsevol cosa. Per Pausànies, l’amor transforma la personalitat. Erixímac ens parla de l’amor des de la branca científica i biològica. Aristòfanes creu que vam perdre la nostra meitat al néixer i que ens passem la vida intentant recuperar-la. Agató veu l’amor com el desig de rebre, i per últim, Sòcrates, creu que és un impuls cap a la plena realització humana.
Per a Plató, “real” equival a etern i immutable, creu que l’autentica realitat ha de ser eterna i immutable i per això defensa que les idees són l’autèntica realitat. Podríem relacionar això amb la concepció d’amor de Sòcrates, qui creu que: L’amor que neix com a desig dels cossos bells que l’envolten, tan sols és una primera forma d’amor. Aquesta es transforma progressivament, fins a arribar a l’autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees. Aquest fet el podríem associar a la Teoria de les Idees de Plató: On es diferència el món dels sentits (aparences) i el de les idees (realitats). En el món dels sentits, el món que no arriba mai a la perfecció, tindríem aquest primer amor del que ens parla Sòcrates, basat en el sentiment que desvetllen els cossos bells, l’amor de l’aparença física d’una persona. Per altre banda l’amor envers a les idees formaria part del món de les realitats, quan passes a veure més enllà de l’aparença.
Com ens mostra la foto: “L’amor no consisteix a mirar-se l’un a l’altre, sinó en mirar junts en la mateixa direcció.” Aquesta frase reflecteix els dos amors mencionats abans: L’amor no consisteix tant sols en mirar-se l’un a l’altre, ni en veure solament la bellesa de la persona que tenim al costat. L’amor va més enllà, l’amor consisteix en mirar junts en la mateixa direcció, consisteix en entendre la persona que tenim al costat, conèixer-la tant pel que fa a la bellesa com pel que fa a les idees, al bé. Saber com és la seva personalitat, tant per bé com per malament, acceptar-la i seguir estimant-la, i per sobre de tot, seguir mirant endavant, tenir un projecte en comú i complir-lo junts. Com creia Plató: L’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, és la verdadera realitat.
Pel que fa a Aristòfanes, qui veu l’amor com el desig de trobar el que ens manca: Diu que som incomplets, un fragment que aspira a la seva totalitat. Deixant de banda el mite de les tres classes d’amor: La qual diu que al començament estàvem units a la nostra meitat i que Zeus ens separà en dos, cosa que des de el meu punt de vista trobo totalment il•lògica. Per altre banda, el fet de que cerquem la nostra meitat la trobo raonable. Ens passem la vida esperant la nostra meitat perfecte, la que ens completi totalment, podem intentar trobar-la en una persona que trobem bella però només trobarem la meitat idònia quan passem la barrera del món dels sentits cap al món de la realitat. Quan fem aquest canvi serà quant realment haurem trobat la nostra meitat que sempre hem estat buscant.
Fedres, qui creu que l’amor és la força inspiradora de grans gestes. I Pausànies, qui diu que l’amor és la força transformadora de la pròpia personalitat. En ells, es reflecteix el fet de que quan una persona coneix l’amor real, és capaç de tot, sense deixar de ser un mateix. L’amor se sent estimulat a desenvolupar, a realitzar coses inimaginables guiat per l’amor cap a la persona amada. Estic d’acord amb aquest fet ja que quan una persona coneix a la seva meitat idònia és capaç pràcticament de tot per estar amb ella. En canvi, no recolzaria la visió de Erixímac, qui creu que aquesta força generadora, té un origen biològic.
Agatò, veu l’amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. L’amor és rebre, però crec que també és donar, l’amor es cosa de dues persones, dues meitats que es troben i que les dues donen i esperen rebre.
En conclusió, estic bastant d’acord amb molts punts de vista de Plató al explicar l’amor. Penso que l’amor es basa en comprendre a l’altre persona, en fixar-se en l’interior, en conèixer-la bé i veure que hi tens punts de vista en comú, enlloc de basar-te en l’aparença física i guiar-te per un impuls. Crec que realment trobes l’amor quan passes de fixar-te en l’aparença i et fixes en la personalitat, quan mires la persona que tens al costat i veus que junts podeu arribar lluny. Penso que tots tenim la nostra meitat i que si amb la persona que tenim al costat no mirem més enllà, no ens sentim nosaltres mateixos, no sabem mirar junts en la mateixa direcció i per tant no tenim cap projecte en comú, sens dubte, aquesta persona no serà la meitat que estem buscant. L’amor és estar amb la persona que desitges i sentir-te tu mateix quan estàs al seu costat, l’amor és donar i rebre. L’amor bàsicament, és cosa de dos.
novembre 8th, 2012 at 21:56
En el Banquet de Plató, els personatges exposen les seves idees sobre l’amor.
Per Plató, amor i coneixement són inseparables: l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat. Segons Fedre, l’amant, guiat per l’amor com a força inspiradora, és capaç de realitzar proeses. Pausànies assegura que l’amor és la força transformadora de la pròpia personalitat, ja que l’enamorat es sent estimulat a desenvolupar la seva persona. Erixímac, des d’una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder de l’amor dient que tota la natura està impregnada d’ell. Aristòfanes veu l’amor com el desig de trobar el que ens manca, ja que som un fragment que aspira a la seva totalitat. Segons el mite de les tres classes d’amor, en un origen, les persones estavem unides a una altra, i d’aquesta forma erem més fortes. Per tant, l’amor es tornar a la situació originària. Agatò parla de l’amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. Sòcrates afirma que l’amor es un desig del que no es té, un impuls cap a la plena realització humana, que l’amor pot fer renéixer les ales perdudes de l’ànima perquè s’enlairi fins al món de les idees.
Jo crec que l’amor és alguna cosa més que passió, instint, impuls o sentiments… Contràriament a Pausànies i a favor d’Aristòfanes, Fedre i Sòcrates, penso que l’amor és trobar-se a un mateix, d’això tracta: de reconéixer-se en una altra persona, de conèixer-se a un mateix, d’entendre coses que abans no entenies. Per això es diu que, quan algú troba l’amor de la seva vida, es sent complet, i capaç de qualsevol cosa. A favor de Plató i Sòcrates, diria que l’amor noble, pur i real és el que estima l’ànima, les idees. D’altra banda, a favor de Fedre i en contra d’Agató, penso que estimar és millor que ser estimat. Estimar ens converteix en millors persones, ens fa crèixer. Es tracta de ser feliç estimant a la persona a qui estimes, independentment del que senti l’altre. Finalment, a favor d’Erixímac, m’atreviria a afirmar que l’amor és a tot arreu, que és la bellesa de la lletjor, la veritat de les mentides i la pervivència d’allò efímer.