Epistemologia personal

Richard Tarnas proposa una paràbola sobre la nostra forma d’entendre el cosmos. Imagina per un moment, suggereix Tarnas, que ets l’univers, no el cosmos desencantat de la cosmologia moderna sinó un cosmos bell, subtil i misteriós, dotat d’ànima i d’intel·ligència creativa. I imagina que et festegen dues epistemologies diferents (dos pretendents, per dir-ho així). Una et redueix a només allò que es pot quantificar, i et veu com un magatzem de recursos que vol explotar. L’ altra et veu com un cosmos ple de sentit i de subtilesa, i no et vol per a explotar-te, sinó per a unir-se a tu amb respecte, encís i amor. A quin d’aquests dos enfocaments, d’aquestes dues epistemologies, revelaries els teus secrets més íntims?”  -Pàg. 77-

PIGEM, Jordi. “Entendre la natura. Fonaments d’una cultura de la sostenibilitat. (Papers de sostenibilitat ; 17) (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible Catalunya)

Quina epistemologia creus que va millor per a la teva forma de pensar? Raona la resposta.





58 Responses to “Epistemologia personal”

  1.   Oscar Ojeda Says:

    Per la meva forma de pensar, jo explicaria els meus secrets a la segona epistemologia,degut a que em transmet una major confiança degut a que actuaria a partir dels seus sentiments, mentre que, la primera epistemologia només em veu com un magatzem de recursos per explotar,per tant no hi confiaria ja que aquest és l’únic interès que té en mi, la quantitat i la meva preferència és qualitat a quantitat.

    •   Dan Gabriel Iulian Says:

      Respecte a la teva opinió, has escrit que la teva preferència ès la qualitat, però no creus que la raó et donaria una millor qualitat? Dit d’una altre manera, no es possible que els sentits et poden enganyar i donar-te una qualitat diferent de la que desitges tu? Jo penso que utilitzant la raó pots obtenir exactament el que vols.

      •   Gerard Marmi Says:

        Estic totalment d’acord amb tu Gabriel, crec amb total fermesa que la qualitat va lligada a la precisió que t’aporten els nombres. Un univers sense cap mena de relació matemàtica, sense estar organitzat en conjonts que es mouen seguint trajectòries concretes, no crec que tingués gaire sentit.

  2.   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

    En la meva opinió, l’epistemologia que va millor per la meva forma de pensar és la segona, ja que la primera et tracta com si no tinguessis intel•ligència ni ànima(sense cap valor) i com si fossis molt inferior a ell,per tant, només serveixes per explotar els teus recursos i ampliar el seu coneixement objectiu. En canvi, la segona et veu com una persona igual a ell i pretén conèixer-te per unir-se amb tu i generar una cosa nova per a una plenitud intel•lectual lligada a la visió imaginativa i sensitiva(estètica) per a un descobriment mutu(empatia).

    •   Toni Méndez Says:

      Encara que diguis que la primera epistemologia et considera com una carcassa buida que només serveix per omplir-la d’informació, jo considero que més aviat es refereix com un full en blanc ple de possiblitats en que no hi ha cap agent extern com els sentiments i les emocions que interfereixin en la teva recerca del coneixament. També considero que encara que la segona et doni un marge on deixi desenvolupar l’amor o el respecte, si aquests sentiments es veuen frustrats pot influir molt en el desenvolupament del coneixament originant problemes que poden afectar negativament i caure més fàcilment en l’error, això no passa amb la primera epistemologia.

    •   taula Says:

      Accepto que puguis veure la primera epistemologia com desagradable o desencisadora, però en què et bases quan afirmes que la unió de la segona epistemologia amb tu crea una cosa nova superior en intel·ligència?

      •   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

        En dir que la unió de la segona epistemologia amb mi crea una cosa nova, hem baso en les paraules de Richard Tarnas en la traducción de Jordi Pigem:

        “”Imagina, por un momento, que eres el universo. A efectos de este experimento mental, imaginemos sin embargo que no eres el universo mecánico y desencantado de la cosmología convencional moderna, sino un cosmos lleno de alma, sutilmente misterioso, dotado de gran belleza espiritual e inteligencia creativa. Imagina ahora que llegan a ti dos epistemologías distintas —dos pretendientes, por así decir— que aspiran a conocerte. ¿A cuál de las dos mostrarías tus secretos más profundos? ¿A cuál de los dos enfoques tenderías a revelar tu verdadera naturaleza? ¿Te abrirías más al pretendiente —la epistemología, la forma de conocimiento— que te tratara como si básicamente tú no tuvieras inteligencia o propósito alguno, como si no tuvieras ninguna dimensión interior, ningún valor ni capacidad espiritual? Un pretendiente, por tanto, que te vería como fundamentalmente inferior a él (demos a los dos pretendientes, no sin motivo, el tradicional género masculino); que se relacionaría contigo como si tu existencia fuera sobre todo valiosa en la medida en que él pudiera explotar tus recursos para satisfacer sus diversas necesidades, y cuya motivación para conocerte estaría dirigida, en última instancia, por un afán de incrementar su dominio intelectual, su certeza, su capacidad de predicción y su control sobre ti a fin de aumentar su poder.

        ¿O acaso tú, el cosmos, te abrirías más a fondo al pretendiente que te considerara como mínimo tan noble e inteligente, de tan gran valía, tan consciente, tan moralmente sensible y tan profundamente espiritual como él? Este pretendiente quiere conocerte no para explotarte mejor sino para unirse contigo y así generar algo nuevo, una síntesis creativa surgida de las profundidades de ambos. Desea liberar lo que había quedado oculto por la separación entre lo conocido y el conocedor. La finalidad última de su conocimiento no es incrementar el dominio, la predicción y el control, sino una participación más plena, receptiva y responsable en el despliegue co-creativo de nuevas realidades. Aspira a una plenitud intelectual íntimamente ligada a la visión imaginativa, a la transformación moral, a la comprensión empática y al deleite estético. Su acto de conocimiento es en el fondo un acto simultáneo de amor y de inteligencia, de maravilla y de discernimiento, una apertura a un proceso de descubrimiento mutuo. ¿A quién tenderías a revelar tus verdades más profundas?

        Esto no implica que tú, el universo, no hubieras de revelar nada al primer pretendiente, ante la presión de su enfoque objetivador y desencantador. Este pretendiente sin duda extraería, filtraría y construiría una cierta “realidad” que para él constituiría el conocimiento auténtico del verdadero universo: conocimiento objetivo, “hechos” y no las ilusiones subjetivas de los demás enfoques. Pero podemos permitirnos poner en duda hasta qué punto este enfoque sería capaz de producir una verdad realmente profunda, que refleje genuinamente la realidad más íntima del universo. Tal conocimiento podría resultar profundamente engañoso. Y a si esta visión desencantada se le otorgara el estatus de ser la única visión del cosmos que toda una civilización considera legítima, ¡qué terrible pérdida, qué pobreza, qué deformación trágica, qué desconsuelo tanto para el conocedor como para lo conocido!””

        En el segon paràgraf diu clarament que amb la segona epistemologia pots crear una cosa de ambdues.I estic totalment d’acord perquè t’omples més i aprens de les coses que et succeeixen.Però amb els comentaris dels que estan recolzant la primera epistemologia he arribat a la conclusió de que hi ha d’haver un cert equilibri en la part racional i la sensitiva per poder arribar a una totalitat intel•lectual. A pesar de que hem decanto més cap a la segona sempre està bé tenir una mica de racionalisme i planificació en la vida per fer les coses millor i que tinguin sentit però sense oblidar-te de que a vegades val la pena seguir els teus instints i deixar-te emportar per les emocions per ser feliç.

  3.   taula Says:

    Jo triaria la primera. No tinc cap dubte en la meva decisió perquè en el moment en que una cosa es pot quantificar (sobretot si és matemàticament), implica que hi ha una seguretat d’existència i permanència que amb els sentiments mai pots tenir. Amb això vull dir que un sentiment no és etern i a sobre et pot fer distorsionar la realitat per adaptar-la a la teva visió sota els efectes d’aquest sentiment. Resumint, crec que les emocions i els sentiments estan sobrevalorats.

    •   Dan Gabriel Iulian Says:

      Estic d’acord amb la teva opinió personal respecte als sentiments que estan sobrevalorats en la societat actual , però vull fer una pregunta: Quan dius que amb els sentiments no pots tenir mai una seguretat d’existència i permanència, i que a més a més aquests et distorsionen la realitat, et refereixes a la possibilitat que aquests et poden donar una realitat falsa efímera? Peró aquesta no pot durar tota la vida, es a dir , viure una vida d’engany?

      •   taula Says:

        Respecte a la primera pregunta, no em refereixo a la possibilitat sinó que ho afirmo completament. Amb això vull dir que els sentiments provenen d’estimulacions exteriors al teu cos, que tu pots interpretar de moltes maneres diferents, això implica que aquesta realitat construida a partir dels sentiments mai serà continua ni igual, ja que les múltiples possibilitats d’interpretació sensorial fa que mai reaccionis igual respecte a una situació externa.

        Per contestar la segona pregunta et diré que no crece que sigui possible viure una vida d’engany permanent. Estic segur que en algun punt de la vida de tots, hi ha un moment de claredat en que predomina la raó i no els sentiments.

    •   Clàudia Casas Says:

      Segons el meu punt de vista, jo no ho veig de la mateixa manera. La pregunta es qüestiona a qui li explicaries tu, personalment, els teus secrets i, jo crec que és millor explicar-los a algú de confiança que no s’aprofiti de tu (com faria la primera epistemologia ja que el que vol aquesta és explotar-te per tal de treure el teu màxim coneixement i, un cop fet això, ja no et necessitarà per res més, és a dir, no serà pas per sempre sinó que t’utilitzarà per el que li és necessari. A part, trobo que és fals quan dius que la primera epistemologia en el moment que una cosa es pot quantificar et proporciona seguretat d’existència ja que, com he dit abans, la intenció de la primera epistemologia és d’explotar-te i utilitzar-te). És per això, que penso que és millor la segona epistemologia ja que els secrets no són per sempre, no són eterns i no es necessita cap coneixement matemàtic ni que siguin quantificats per explicar-los sinó que és millor unir-se a algú que et doni confiança, et pugui ajudar i et respecti.

      •   taula Says:

        Per començar, no crec que en cap moment es digui que la segona epistemologia et dongui confiança. A mi, sincerament, em seria més fàcil confiar en algú que mostra els seus objectius directament (com ha dit la Júlia), que no pas amb algú que vol una cosa tan subjectiva com és l’amor o el respecte. A més a més, no crec que el fet de que la primera epistemologia et vulgui explotar i utilitzar signifiqui que el meu argument de que la quantificació de les coses porti a la seva existència sigui fals. Penso que el simple fet que hi hagi una epistemologia que vulgui explotar els teus recursos implica que existeixin aquests recursos, que per cert, no han de ser materials, sinó que també poden ser intel·lectuals.

        •   Clàudia Casas Says:

          Crec que no m’has entès o jo no m’he explicat bé. Jo no nego ni dic pas que sigui fals el fet de quantificar les coses i que un cop fet això aquestes et portin a una seguretat d’existència, simplement trobo i penso que a l’hora d’explicar un secret íntim no és necessari explicar-los a algú que tan sols et vulgui utilitzar i explotar a nivell de coneixements i també a la teva ànima, per molt que tu sàpigues les seves intencions des d’un principi trobo que és millor explicar-los a algú que et tracti amb respecte que no pas a algú que només et vulgui utilitzar, ja que el fet d’explicar els teus secrets íntims a algú que ho quantifica tot no et portarà a una seguretat d’existència perquè els secrets són una cosa que no es pot quantificar i, tant per tant, els expliques a algú que et demostra respecte.

  4.   Júlia Viñas Says:

    Malgrat decantar-me a favor de la primera epistemologia, trobo que està bé el que ha dit la Clàudia, que la segona et transmet més confiança. Respecte això, penso que és cert, que t’acull millor, però basant-me en que ja he dit, crec que és millor que sàpigues com és realment qui t’escolta, en aquest cas, l’epistemologia.

  5.   Júlia VIñas Says:

    L’epistemologia que més s’adiu a la meva manera de ser i pensar és la primera epistemologia. Et diu clarament que es vol aprofitar de tu i dels teus coneixaments, t’avisa del que vol fer amb tu, de perquè et necessita. Fa mal saber-ho, però almenys saps el que t’espera. De l’altra manera, poden jugar amb els teus sentiments.

    •   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

      En la meva opinió, la segona epistemologia és millor però tens raó en que la primera epistemologia et diu clarament el que vol fer amb tu i et prepara però de totes maneres penso que es vol aprofitar de tu i utilitzar-te per explotar els teus recursos i aconseguir incrementar el seu coneixement.Perquè la primera és una forma de quantificar-ho tot a pesar de que sigui sense qualitat. És una forma de dir que més és millor i no mirar el valor,la qualitat que et dóna la segona epistemologia volent créixer intel•lectualment amb tu a la vegada que et valora no com la primera.

      •   Júlia Viñas Says:

        Això que em dius de la segona epistemologia fa que el meu pensament es posi en un punt intermig entre les dues. Encara que segueixo pensant que es millor saber per a que et vol, ja que amb la segona, en la que tot sembla perfecte, et podries endur una sorpresa desagradable sobre aquest tema. I la idea que em decantar-me també cap a la segona és saber que t’ajuda a ampliar el teu coneixament, ja que dues ments sempre són millor que una de sola.

    •   Marina Espuga Says:

      Tal i com has dit, triar la segona opció és arriscar-se a que t’enganyin i que puguin jugar amb els teus sentiments però com a mínim faràs el que sents i ningú et diu que no pugui anar bé i no pugui ser com havies pensat. Crec que triar la primera opció és una manera d’evitar l’error i tindre-ho tot controlat, però els errors són els que ens fan aprendre i, a la vegada, augmentar el coneixement.

      •   Alba Gómez Says:

        En aquest aspecte, comparteixo la meva opinió amb la Marina i l’Alba ja que els sentits són una font de coneixement que, encara que a vegades ens poden confondre o ens fan cometre errors, com ha dit la Marina, a partir dels errors és quan realment s’aparen i és llavors, quan ja has reconegut l’error, quan intentaràs que no es torni a produir.

      •   Júlia Viñas Says:

        Entec la vostra opinió però sincerament penso que si deixes que s’intervingui en els teus pensaments i paraules per una banda pot ser positiu perquè com ja he dit en algun dels meus comentaris, dues ments pensen millor que una. Per altra banda també et converteixes en un ésser més influenciable i la teva verdadera opinió pot veure’s alterada per la d’un altre fins arribar a no saber que penses realment. També crec que un mateix es pot adonar d’alguns errors, per exemple seguint el mètode de Descartes, dubtant de tot.

  6.   Marina Espuga Says:

    Jo revelaria els secrets més íntims a l’epistemologia que em veu com “un cosmos ple de sentit i de subtilesa, i no em vol per explotar-me”. En aquest punt estic en contra de l’opinió de Descartes quan corrobora que les experiències han desmuntat la importància que li havia donat als sentits concretament a la pàgina 149 del llibre d’Atena “ja he observat que torres que semblaven rodones de lluny, són quadrades “. Però jo penso que fer el que sents en un moment és realment el que et farà ser feliç, tot i que després t’equivoquis, ja que això et fa madurar, com fa millorar les teories en la ciència. Per tant, si has seguit les teves emocions i veus que realment no era com t’imaginaves o et pensaves, serà un error que no tornaràs a cometre.

    •   Gerard Marmi Says:

      Personalment estic d’acord que havent triat la segona epistemologia seràs capaç de reconèixer els errors comesos, fet que et serveixi per incrementar la teva saviesa i capacitat per corregir-los, tot i que jo tindria en compte un factor que no has nombrat que automàticament apareix quan tries la segona epistemologia que és el risc, el risc d’anar amb un mocador lligat als ulls que no et deixi veure res davant teu, ja que no sempre és tant fàcil com tirar enrere i rectificar. Ho podem veure reflectit en un fragment del Llibre de Meditacions Metafísiques de R. Descartes (concretament en la Sisena Meditació): […]Per exemple, el gust agradable d’alguna vianda, en el qual s’hi ha barrejat verí, pot convidar-me a prendre aquest verí i, així, enganyar-me[…]

      •   Marina Espuga Says:

        Estic d’acord amb tu que guiar-te pels sentiments és perillós en el sentit de que moltes vegades és difícil adonar-te de les coses i rectificar, però com has dit el principi per incrementar la saviesa s’han de reconèixer els errors, però no només això, sinó que també s’han de saber rectificar per no tornar-los a cometre, per molt que costi. Per tant, si ets capaç de reconèixer els errors comesos i rectificar-los, aniràs creixent com a persona i, a la vegada, incrementar la saviesa.

    •   taula Says:

      Com diu el Gerard, jo també estic d’acord en que els errors comesos et portaran a la madures intel·lectual, que et servirà per no equivocar-te més endavant. Però deixa’m preguntar-te una cosa, quan dius que “fer el que sents en un moment és realment el que et farà ser feliç”, això no ens convertiria en animals que actuen per instints, sense planificació previa?

      •   Marina Espuga Says:

        Amb aquesta frase no m’he explicat del tot bé, amb el que hem refereixo dient això és que utilitzant la raó, sense fer cas del que sents, no podràs trobar la felicitat. La felicitat s’obté quan aconsegueixes algun propòsit, alguna cosa que et fa sentir bé i que havies desitjat prèviament, etc. Per tant, no és que siguem com animals que actuem per instints, sinó que per trobar el que realment ens fa feliç hem de fer ús dels sentiments i de les emocions.

  7.   Alba Gómez Says:

    Jo no em decantaria ni més cap a una epistemologia ni més cap a l’altra, sinó que em situaria en un terme mig. Per una banda, estic totalment d’acord amb les idees que proposen els comentaris que diuen que escollirien la primera epistemologia ja que com han dit, els sentits ens poden enganyar. Per altra banda, també em situaria a favor de la segona epistemologia perquè si el que vols és explicar els teus secrets més íntims, la persona o en aquest cas l’epistemologia que t’escolta, ho fa basant-se en els sentits ja que per a mi, els secrets no es poden quantificar sinó que s’han d’entendre mitjançant la part sensorial.

    •   Gerard Marmi Says:

      Personalment estic d’acord que havent triat la segona epistemologia seràs capaç de reconèixer els errors comesos, fet que et serveixi per incrementar la teva saviesa i capacitat per corregir-los, tot i que jo tindria en compte un factor que no has nombrat que automàticament apareix quan tries la segona epistemologia que és el risc, el risc d’anar amb un mocador lligat als ulls que no et deixi veure res davant teu, ja que no sempre és tant fàcil com tirar enrere i rectificar. Ho podem veure reflectit en un fragment del Llibre de Meditacions Metafísiques de R. Descartes (concretament en la Sisena Meditació): […]Per exemple, el gust agradable d’alguna vianda, en el qual s’hi ha barrejat verí, pot convidar-me a prendre aquest verí i, així, enganyar-me[…]

      •   Alba Gómez Says:

        Com ja he dit no em situaria del tot a favor d’una epistemologia ni de l’altra, tot i que m’ he posicionat una mica més a favor de la segona perquè, com ja he dit, per mi els secrets no es poden quantificar. Els nostres secrets són experiències viscudes per nosaltres mateixos i, que per tant, moltes d’elles les recordem a través dels sentits perquè ens han afectat emocionalment ja sigui de manera positiva o negativa. En referència a la teva anotació de que en la segona epistemologia tens el risc d’anar amb un mocador lligat als ulls, ja he dit que no em sabria decantar del tot cap a una epistemologia concreta pel fet de que els sentits ens poden enganyar molt sovint, encara que penso que combinant la raó amb els nostres sentits pots arribar a entreveure la realitat a través d’aquest mocador, i a vegades, fins i tot arribar a gairebé eliminar-lo completament i que d’aquesta manera et permeti veure les coses de manera més objectiva i que per tant puguis reconèixer els teus errors per tal d’intentar que no es cometin una altra vegada.

        •   Gerard Marmi Says:

          Perdó se m’ha colat el comentari, aquest anava adreçat a l’opinió de la Marina.
          A part d’això dir també que comparteixo la opinió de situar-se més aviat en un terme mig si fos possible, aquesta opció, però, no l’he inclòs a l’hora de decantar-me cap a una de les dues, ja que m’he limitat a triar-ne una.

    •   Júlia Viñas Says:

      Respecte la teva opinió, dir-te el mateix que el gerard i el mateix que he estat defensant en els altres comentaris. Crec que els sentits t’enganyen, la segona epistemologia et pot jugar una mala passada, i tal com ha dit abans el gerard i com diu descartes en la seva sisena meditació, una cosa pot semblar el que bo és, pots eatar mirant el món amb els ulls tapats, i te n’adones quan no pots rectificar

      •   Alba Gómez Says:

        Com ja he dit en el comentari que het fet anteriorment, he reconegut que els sentits ens enganyen en molts casos, però també els podem utilitzar com a font de coneixement alternativa per complementar la raó, és a dir ,fent un ús combinat de la nostra part racional i la sensorial, opino que podrem observar i conèixer la realitat amb més detall. És per aquest motiu que no m’he sabut decantar ben bé ni cap a una epistemologia ni cap a l’altra.

  8.   Dan Gabriel Iulian Says:

    Personalment crec que la primera epistemologia és la millor opció, perquè portarà uns beneficis i uns perjudicis ja predeterminats i també donant la possibilitat de quantificar les pròpies idees i misteris, fent ús de la raó . Per l’altra banda, l’epistemologia basada en els sentits és insegura, perquè les coses no són sempre com semblen i a partir d’aquestes puc arribar o no a un futur més perjudicial que el primer.

    •   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

      En la meva opinió, la segona epistemologia és millor ja que, jo penso que no pots viure pensant en que guian-te pels sentits et pots equivocar i tindràs una vida plena de desorde i desequilibri perquè viuràs tota la vida turmentat de pensar en les coses que no has fet per pensar en el error de les teves eleccions y d’altres opcions que podries haver-te considerat per no equivocar-te.

      •   Gerard Marmi Says:

        Alba, pel que fa a ignorar els errors que puguis cometre en un futur ja que això et portaria maldecaps i preocupacions, no creus que vol dir resignar-te a viure una vida no-analitzada, vivint, així, en una ignorància indefinida?

      •   Dan Gabriel Iulian Says:

        Alba, respecte a la teva opinió, jo crec que hi han mes grans possiblitats en que els sentiments et poden arribar a canviar. Si despres de descobrir els teus secrets mes intims aquells pretendents ja no tindran respecte , sinò que et odiaran, t’adonaras eren millors els altres?
        El que vull dir es que els sentiments es canvien, i que poden proporcionar tambe avantatges com desavantatges , i aqui és el perill.

  9.   Paula Valero Says:

    En la meva opinió la segona epistemologia és la millor per a la meva forma de pensar ja que no em vol per a explotar-me, sinó per a unir-se amb mi amb respecte, encís i amor. Per tant, estic en contra del Toni i el Gerard perquè penso que en la primera epistemologia només busca trobar un magatzem de recursos el qual voler explotar, és a dir jugar amb nosaltres i els nostres sentiments.

    •   Gerard Marmi Says:

      Pel que fa la teva opinió, Paula, estic en desacord en la suposició/deducció que fas quan dius: “és a dir jugar amb nosaltres” ja que, jo crec que el significat de la paraula explotar en aquest fragment el podem prendre més aviat com a capacitat de treure a la llum les nostres virtuts, el millor d’aquest univers, fent-lo brillar en la seva màxima esplendor.

      •   Paula Valero Says:

        El que jo vull dir es que la primera epistemologia, com bé diu el text, “em redueix”, fa de mi allò que ni tant sols sóc; extreu de mi allò que l’interessa, ho quantifica i, per tant, ho racionalitza. Soc un cúmul de sentiments, misteris i impulsos creatius, com es pot racionalitzar això? Al racionalitzar-me nomes fas de mi una mentida, et fas una Idea de mi, quant jo sóc molt més gran que el resultat d’aquesta idealització. La primera epistemologia em redueix a números i formules quantificables per poder-me entendre d’una forma clara, invariable i, a la vegada falsa. Per tant, Gerard, allò que “brilla” no es mes que una interpretació del que jo sóc.

        •   Paula Valero Says:

          Però la meva veritat, els meus sentiments i els meus impulsos creatius (és a dir, aquelles virtuts que voleu explotar amb la primera epistemologia) són irracionalitzables. Per tant necessito una epistemologia que accepti els meus misteris com a tal, que no els classifiqui, que no els converteixi en una fórmula, que no els racionalitzi convertint-los en un “nom”, en una idea fixa i racional.

          •   Gerard Marmi Says:

            Pel que fa a la capacitat creativa en una situació així no crec que sigui la millor opció que es pot triar, cosa que ja he dit en un comentari anterior justificant-ho amb un exemple que copio directament d’allà un altre cop i que crec que et farà entendre millor la meva postura:

          •   Gerard Marmi Says:

            estem parlant d’una suposició en que nosaltres som l’univers, i hem de triar una epistemologia per ajudar a controlar-lo (almenys així ho he entés). A partir d’aqui, triant una epistemologia basada en els sentiments tu col·locaries les teves galàxies pertinents allà on volguéssis (la posició que t’atraiés més) però podria ser que minuts després, aquells grups de cossos que has situat col·lisionéssin entre ells provocant supernoves i xocs intergalàctics. Un cop esdevingut el caos, seguiries estant satisfeta d’haver seguit el que et marcaven els sentiments?

    •   Toni Méndez Says:

      Jo no estic d’acord amb tu, Paula, ja que és possible que aquesta unió d’amor, encís i respecte no té perquè ser la correcte ja que, fins a quin punt els nostres sentiments ens enganyen? Es possible que des del principi quan vincula aquesta unió que has mencionat dels sentiments ja t’estiguin enganyant, per tant, és possible aquesta unió de relació entre iguals on predominen l’amor o el respecte? Pot ser, però mai estaràs al 100% segur.
      També estic d’acord amb el Gerard ja que encara que sembli que la primera epistemologia ens tracti com a simples objectes no tenim perquè considerar-ho així sino que com bé ha dit el Gerard com una capacitat per explotar les nostres virtuts.

    •   taula Says:

      Llegint tots els comentaris que estan a favor de la segona epistemologia, veig que més o menys tots tenen en comú que expressen la seva negació a l'”explotació”. Em sembla que en aquest text l’autor ha jugat amb les paraules d’una manera que la primera epistemologia queda clarament desafavorida i , en canvi, la segona epistemologia és vista com una cosa bonica i agradable. Amb això es motra l’engany dels sentiments, que poden semblar bonics, però en realitat, penso jo, són enganyadors.

      Després d’haver dit això, crec que quan la Paula afirma que la primera epistemologia només ens vol per jugar amb nosaltres i els nostres sentiments, comet un error, ja que la primera epistemologia no busca sentiments, sinó realitat quantificable i que es pugui millorar utilitzant els nostres recursos. Jo, personalment, no veig res de dolent en que alguna cosa es pugui aprofitar de tú si és per arribar a una situació de coneixement més ampli.

  10.   Clàudia Casas Says:

    Jo, personalment, triaria la segona epistemologia ja que la primera no em transmet ni dóna confiança perquè diu que l’únic que vol fer amb el meu coneixement és quantificar-lo, em veu “com un magatzem de recursos que vol explotar”. En canvi, la segona epistemologia em dóna més confiança perquè diu que es vol unir a mi amb respecte, em veu “com un cosmos ple de sentit i de subtilesa” i no em vol per explotar-me. És per aquest motiu, que prefereixo compartir la meva intel•ligència i ànima amb algú que no vulgui explotar-me ni utilitzar-me sinó amb algú amb qui pugui compartir coneixement i unir-me junt amb ell, amb respecte i confiança.

    •   Gerard Marmi Says:

      En la meva opinió trobo una mica paradoxal la relació que has fet entre les dues epistemologies i l’aspecte de la seguretat que et transmeten. El fragment diu que la primera epistemologia es redueix a allò quantificable i, per tant, que es pot expressar amb nombres; a partir d’aquí si d’una cosa en podem estar segurs és dels nombres, que ens acosten la màxima precisió. Seguint la mateixa línia en la opinió, crec que la segona epistemologia, en què dominen els sentiments és la que, personalment, em donaria sensació d’inseguretat, de no saber què passarà, per tant, manca de confiança.

    •   Clàudia Casas Says:

      Personalment crec que és millor compartir el teu coneixement amb la segona ja que junt amb ella podràs arribar més lluny, sense que aquesta et falli ni et deixi per el camí perquè tot i que la primera mostri més seguretat a tot allò quantificable que es pugui expressar amb nombres, la segona et mostrarà més seguretat en els sentiments, ja que aquesta no t’explotarà i t’utilitzarà per el que li sigui necessari sinó que s’unirà a tu amb respecte.

      •   Gerard Marmi Says:

        No oblidem, però que estem parlant d’una suposició en que nosaltres som l’univers, i hem de triar una epistemologia per ajudar a controlar-lo (almenys així ho he entés). A partir d’aqui, triant una epistemologia basada en els sentiments tu col·locaries les teves galàxies pertinents allà on volguéssis (la posició que t’atraiés més) però podria ser que minuts després, aquells grups de cossos que has situat col·lisionéssin entre ells provocant supernoves i xocs intergalàctics. Un cop esdevingut el caos, seguiries estant satisfeta d’haver seguit el que et marcaven els sentiments?

        •   Clàudia Casas Says:

          Jo no oblido que estic contestant la pregunta que fa el text de a qui li explicaria jo els meus secrets i, no entenc perquè per explicar les coses a algú que em demostri més confiança i em tracti amb respecte i no em vulgui per explotar-me, s’ha d’originar aquest caos que tu dius. Des del meu punt de vista, no m’agrada que m’explotin i s’aprofitin del meu coneixement i de mi. Perquè sí, si ho hagués de triar per tal de que fos un lloc millor estaria totalment d’acord amb tu de triar la primera epistemologia per tal d’estar més convençuda del que podria passar desprès ja que tot estaria quantificat però, per explicar els teus secrets íntims, no trobo i no veig la necessitat d’explicar-los a algú que els hagi de quantificar, sinó que, des del meu punt de vista, trobo que el respecte i la confiança són més importants.

  11.   Toni Méndez Says:

    Jo triaria per explicar els meus secrets a la primera epistemologia, ja que amb la primera epistemologia si soc un univers que puc ser quantificat vol dir que tot el que succeeixi estarà planificat i no m’enduré sorpreses i imprevistos, però si triés la segona al estar dominada pels sentits em trobaria amb una exposició de perill més gran i estariamés insegur ja que els sentits ens enganyes i no voldria arriscar-me a ser traicionat per les meves pròpies decisions.

    •   ALBA NOGUERA GARRIDO Says:

      En la meva opinió, la segona epistemologia és millor ja que, els sentits a vegades ens fan arriscar-nos però penso que si no fas el que vols mai obtindràs la felicitat. Perquè el millor aprenentatge és deixar-te emportar per les teves emocions i sentiments a pesar de que t’equivoquis o fallis en les teves decisions o actes. Això et portarà a no tornar-los a cometre a través de les experiències viscudes, a millorar cada dia com a persona i ser culta i intel•ligent.

      •   Dan Gabriel Iulian Says:

        Alba , vull fer una pregunta respecte al teu comentari. Es pot considerar que una persona és culta i intel.ligent si es deixa influenciada només per els seus sentiments i no utilitza la raó que la ajudaria separar els desitjos bons dels que la poden arruïnar? Com va opinar el Toni, sense la raó estaràs exposada a molt més perill si faràs servis nomes els sentiments. Jo penso que s-ha de trobar un punt mig entre raó i sentits, i utilitzar els sentiments exactament quan aquests es necessiten, però passant abans pel filtre de la raó.

        •   Toni Méndez Says:

          Alba com bé has dit si et deixes endur per les emocions pots caure en l’error, però com que aquestes emocions no estan quantificades pot ser que perdis el control i exposar-te a una situació desesperada que no pugis remontar. A diferencia del Gabriel jo crec que no s’ha de trobar un punt mig, sinó que estaria millor minimitzar el màxim les emocions, ja que, segons la meva opinió encara que passis un filtre de raó aquests
          sentiments et poden afeblir i caure en el dubte per culpa de no saber diferenciar entre sentiments i objectius.

  12.   Gerard Marmi Says:

    Personalment jo sóc més partidari del primer enfocament ja que aquest permetria adquirir un control més gran sobre el meu cos que, seguint l’exemple, seria l’univers, fent així que totes les parts d’aquest estéssin distribuïdes amb una lògica concreta i tot tingués sentit. Contràriament si escollís la segona possiblement aquest univers seria un lloc molt caòtic i descontrolat.

    •   taula Says:

      Totalment d’acord amb el teu argument. Tot i això crec que et faltaria esmentar per què creus que la primera epistemologia et permetria tenir un control més gran sobre el teu cos si diu que només et vol explotar i quantificar.

      •   Gerard Marmi Says:

        Faig servir aquest argument perquè jo entenc aquestes epistemologies com a diferents maneres de pensar i concretament, crec que la primera, si l’entenem com una manera de veure les coses totalment numèrica o matematitzable, tindràs seguretat en tots els passos que donis, ja que en podràs predir les conseqüències.

    •   Marina Espuga Says:

      Des del meu punt de vista, triar la segona opció d’epistemologia no és sinònim de desordre, simplement és seguir i fer cas als teus sentiments, perquè al final són els que estan amb tu en tot moment i no els pots controlar encara que vulguis. Però això de que no els puguis controlar no és tant dolent, també té una part positiva que és enriquirte com a persona i apendre dels errors que puguis cometre, per no tornar-ho a fer. En canvi, la primera opció no m’aporta confiança en cap moment, perquè tal i com diu “et veu com a un magatzem de recursos que vol explotar” , i et tracta com un objecte, per fer créixer el seu propi raonament, el seu propi enriquiment.

      •   Gerard Marmi Says:

        Jo crec que el teu argument és parcialment vàlid si ens situem en un context on les protagonistes són les persones. En un univers però crec que no és tant simple. A petita escala, per exemple, podem reduïr aquest suposat univers a una pista d’aterratge, i les dues epistemologies com dos controladors aeris: el primer fa aterrar els avions a la pista mitjançant càlculs exactes per tal que no s’interrompin entre si; el segon en canvi fa aterrar els avions quan ell vol o li va bé, seguint el seu instint i podent, així estar més còmode. No creus que és més fiable triar el primer controlador encara que les seves condicions de feina impliquin més esforç i no tants “capricis” per dir-ho d’alguna manera?

        •   Marina Espuga Says:

          Crec que en aquest exemple que has posat, jo també triaria el primer controlador, ja que en les seves decisions s’hi veuen implicades moltíssima gent i la responsabilitat que té és molt elevada, però si el mateix exemple l’apliquem en el simple fet de triar entre anar a la muntanya o anar a la platja, en un dia on les condicions són adients per fer les dues coses, en aquesta decisió la raó no hi pot entrar si t’agraden les dues idees per igual, seran les emocions que et faran decantar per una idea o una altra. Crec que en termes generals quan estàs en una situació on has de prendre decisions tant importants com la del teu exemple triaria la primera opció, ja que fent ús de les matemàtiques pots controlar la situació, però en termes més detallats com l’exemple que t’he anomenat, les emocions juguen un gran paper.