La realitat no és plenament predictible ?

“La realitat no és plenament predictible. A partir de Newton, durant unes quantes generacions vam poder creure que l’univers estava completament basat en processos lineals, lleis mecàniques i geometria euclidiana, o que era —si em permeteu la metàfora— com una enorme burocràcia on cada cosa està rígidament determinada per lleis i xifres fixes i on no hi ha lloc per a la sorpresa. Com és sabut, Laplace va afirmar que si poguéssim conèixer tots els detalls de l’univers present també podríem conèixer tots els detalls del seu passat i del seu futur. Però amb el desenvolupament de l’astrofísica, fins i tot les òrbites dels nostres veïns del sistema solar, òrbites que semblaven simples i plenament predictibles, han deixat de ser-ho. Ara sabem que les òrbites planetàries són de fet caòtiques. Podem calcular amb tota precisió les òrbites fruit de l’atracció gravitatòria entre dos cossos. Però el conjunt de trajectòries alterades per l’atracció gravitatòria entre tres cossos o més (i al sistema solar tenim molt més de dos cossos) és impossible de calcular amb exactitud. És el que s’anomena en mecànica celeste el “problema dels tres cossos”: problema que no es pot resoldre no perquè no tinguem prou dades o prou bones matemàtiques, sinó perquè trobem un nucli d’impredictibilitat amagat en la natura mateixa dels sistemes de molts cossos.”  -Pàg. 70-

PIGEM, Jordi. “Entendre la natura. Fonaments d’una cultura de la sostenibilitat. (Papers de sostenibilitat ; 17) (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible Catalunya)

Quina opinió tens sobre si la realitat és plenament predictible o no? Procura defensar o criticar a Descartes.





48 Responses to “La realitat no és plenament predictible ?”

  1.   Heura Domènech Says:

    Estic completament en d’esacord amb la afirmació en que defenses “Descartes mai atribueix a Déu l’origien de les coses” . Primer de tot, en cap moment he mencionat la paraula “coses” sinó l’existència en si. D’altra banda, continuo pensant que és incorrecta la afirmació en què Descartes diu: “mentre que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable de Déu”.

    •   Heura Domènech Says:

      Aquest últim comentari anava dirigit a la Guadalupe que ha fet avui, 31 de gener.

      •   Lidia Serra Says:

        Segons el llibre de text de Filosofia “Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem”. Utilitzo aquest argument per dir que si hi ha un Déu perfecte que tot ho va fer, és inherent en sí mateix la seva pròpia existència, perquè si no existís no seria perfecte, i al no ser perfecte no seria un Déu, per tant, no seria omnipotent perquè no ho podria tot, no podria la seva pròpia existència. Això ho aconsegueix Descartes fent un raonament el més lògic possible.

        Ell justifica l’existència Déu però la deixa en un calaix. No té creences en aquest sentit, és a dir, no necessita saber que Déu existeix per viure, ho necessita per a poder fer les bases de l’edifici del coneixement, i poder crear un coneixement sòlid, així doncs DÉU ESDEVÉ GARANTIA DEL CONEIXEMENT.

        Ens hem de situar en el marc de la seva societat, el podrien haver cremat en públic o penjat si hagués anat en contra de l’església, ja que se’l pot tatxar d’ateu.

    •   Gemma Giralt Says:

      Descartes atribueix a Déu a moltes coses, per exemple, a la Sisena Meditació en l’apartat de Rebuig del dubtes diu el següent: “Sé que totes les coses que concebo clarament i distintament poden ser produïdes per Déu tal com jo les concebo”. Per tant, atribueix a Déu a la producció de les coses que ell concep i així ho afirma saber. I en un altre fragment del posterior apartat de la meditació sisena esmenta que “per naturalesa, considerada en general, no entenc ara cap altra cosa que Déu mateix, o bé l’ordre i la disposició que Déu ha establert en les coses creades”, i continua dient que ell considera que entén per naturalesa a Déu, així ho esmenta: “I per la meva naturalesa en particular, no entenc cap altra cosa que el conjunt o reunió de totes les coses que Déu m’ha donat”. Per tant, es podria dir que Descartes sí atribueix a Déu a creació de les coses que hi ha a la naturalesa.

  2.   Carla Lopez Says:

    Mitjançant la ciència hem pogut conèixer molts factors i moltes dades que no es podien percebre a simple vista o pels sentits, o que fins i tot es creia impossible poder arribar a descobrir-ho, tot i això, com indica J. Pigem en el text, no és suficient ja que sempre trobarem en la natura d’alguns cossos un nucli dimpredictibilitat el qual no podem arribar al raonament ja que no podem atribuïr-li cap principi sòlid i indestructible. Sota el meu punt de vista, ni la filosofia ni la ciència per si mateixes són suficients per conèixer la nostra realitat, sinó que fa falta un punt d’equilibri on aquestes dues es compenetrin i ens facin arribar a un veritable coneixement, com aquest filòsof i neurocientífic de Colombia, Jaime Sepúlveda, indica en aquest article: http://www.scielo.unal.edu.co/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0034-74502004000500002&lng=es&nrm=

  3.   Mireia Cameno Says:

    Podem anar-nos apropant a la realitat, fer investigacions científiques i arribar a resoldre problemes que durant molts anys han estat impossibles de resoldre però, quan arribem a trobar la veritat i, la resposta d’aquest problema, apareixen moltes més altres preguntes sense resposta. Per tant, crec que conèixer del tot la realitat, a part de ser impossible tampoc ens farà més feliços com diu la Silvia tot i que l’intent de conèixer la realitat absoluta si que provocarà i serà el que ens portarà a la reflexió, al coneixement, a l’avenç científic,…

    •   Sílvia Sanjosé Says:

      Penso que no serem més feliços coneixent la veritat, però la realitat també, d’alguna manera, depen del destí, ja que segons el camí que tu escolleixis en la teva vida acabaràs d’una manera o altre, en un lloc o en un altre, en una situació o en una altre…
      Per tant, en determinats moments sempre podem pensar que hagués passat si haguessis esculli’t un altre camí, que hagués passat si hagués actuat d’aquesta manera?, on estaria si hagués esculli’t aquella carrera?, que passaria si a aquella persona l’hagués parlat aquell dia?…
      Per tant estic en una posició neutre en aquell tema, ja que penso que la vida consta de viure-la dia a dia, passi el que passi i descobrint el camí que recorrem, però també penso que a vegades estaria bé conèixer la realitat que ens espera, com per exemple: si planeges un dia anar a la platja i resulta que aquell dia plou i no hi pots anar, a tots ens agrada saber amb antelació que aquell dia plourà i no pots anar a la platja.

      •   Mireia Ventura Says:

        Contesta a la Sílvia: Jo crec que tens raó. Tampoc crec que conèixer el nostre futur ens porti a la felicitat, com ja he dit. Però això últim, aquest exemple de la platja i saber amb antelació si plou o no plou, no penses que si ens sortís sempre tot perfecte, si no hi haguessin imprevistos d’última hora, no valoraríem un dia a la platja amb un sol magnífic com el valorem ara? Vull dir que en aquell moment, a ningú li agrada que se li espatllin els plans. Però, si no se’ns espatllessin mai, sabríem estar contents d’un dia de sol a la platja (que consideraríem normal), i en canvi ara, si fa sol, considerem que tenim sort? Crec que hem d’aprendre a valorar el que tenim, perquè sempre voldrem més, i si tinguéssim més, voldríem més. Bucle infinit del “sempre voler més”, de l’avarícia i de l’estupidesa humana.

        •   Sílvia Sanjosé Says:

          Es cert que tots els humans som egoistes, avariciosos i estúpids, per això he arribat a la conclusió que la realitat va acompanyada del destí, així que potser el meu futur pot canviar si, per exemple, avui decideixo passar per un lloc que feia molt temps que no passava. Per tant, la majoria no sabem ni el que soparem demà, ni que passara per la tarda o que farem per la nit, si sortirem i ens ho passarem bé o ens quedarem a casa.
          El futur, igual que la realitat es impredictible, però, en el cas del temps, a vegades necessari.
          Per tant, des de el meu punt de vista, no ens hi hem de capficar tant en voler o no voler descobrir el futur, hem de viure la vida cada dia sense esperar-nos el que ens trobarem demà. Mireia, et dono tota la raó.

  4.   Isaac Sòria Says:

    Estareu d’acord amb que podem predir un càlcul matemàtic, un meteorit que s’aproximarà a la Terra dintre de uns anys, o un simple càlcul de la vida quotidiana, però en canvi, assegureu que no tot és predictible. Bé, i qui determina el que és predictible del que no? Qui decideix, amb un coneixement absolut de tot l’univers, el que és pot predir i li designa aquest títol? Explicat amb un exemple, ningú ha demostrat l’existència de Dèu, però algú n’ha demostrat la no existència? Tampoc. Si és pogués demostrar, Dèu existiria o no existiria però no les dues coses. Allà on vui arribar és al punt de fer entendre que tot és predictible o no ho és res, però no hi ha separacions com molts de vosaltres afirmeu.

    •   Guadalupe M. Says:

      Basant-me en la definició de predictible: tr. Anunciar d’avant mà alguna cosa que succeirà, no puc estar d’acord amb tu amb que tot és predictible. Afirmes que és predictible el que succeeix després de caure en un forat negre? En cas de no ser-ho, aquest forat negre no és res?

    •   Carla Lopez Says:

      Jo defenso que si hi ha separacions ja que com bé dius tu ningú ha pogut demostrar l’existència de Déu, ni la no existència, pero sempre hi ha el misteri, el dubte, o com li vulguis dir, que és el punt que hi ha entremig de la veritat o de l’equivocació, per tant com que ningú ha pogut afirmar l’existència d’aquest ni la no existència arribem al punt del dubte com he dit abans, aquest dubte que sempre existeix en qualsevol cosa, que ens corrobora que la realitat no és plenament predictible. Dins d’un element predictible a nivell de càlculs com per exemple l’univers està demostrat que dins dels predictible hi pot existir alguna cosa no predictible (“el problema dels tres cossos” que apareix en el text), per tant torna a aparèixer aquesta separació la qual negues.

  5.   Gemma Giralt Says:

    Crec que la realitat no és plenament predictible però depèn en quins aspectes es pot fer una aproximació. La predicció del futur, com és el cas de la meteorologia, es pot fer una aproximació del temps que farà els pròxims dies i si hi haurà moltes o poques precipitacions, però no sempre és exactament el que realment posteriorment succeeix.

    Descartes esmenta que, el que ell creu haver rebut dels sentits fins aleshores, ha hagut de posar en dubte si realment allò que ell percebia era realitat o no. Jo en canvi, opino que tant allò que ens proporciona la imaginació com el que percebem amb els nostres sentits no és plenament la realitat, ja que cada persona té una percepció de la realitat diferent i això depèn de molts aspectes.

    Per altra banda, opino el mateix de Descartes quan esmenta el següent: “Tot el que la naturalesa m’ensenya conté alguna veritat”. Però no comparteixo la opinió quan diu que Déu ha creat totes les coses de la naturalesa, ja que jo no entenc per naturalesa a Déu.

    Estic totalment d’acord amb l’Isaac Sòria quan diu que els humans tenim límits i que per tant, no hem arribat a poder saber la veritable realitat de tot, i a més, penso que és impossible i que tampoc ens serviria de res saber la realitat d’algunes coses, ja que no afecta a l’ésser humà.

  6.   Guadalupe M. Says:

    Per mi la realitat no és plenament predictible. Citant la 6a meditació de Descartes estic d’acord amb que hem d’acceptar que tenim uns límits que el raonament no pot sobrepassar per molts coneixements que tinguem, i la predicció de la realitat n’és un: “Però el conjunt de trajectòries alterades per l’atracció gravitatòria entre tres cossos o més és impossible de calcular amb exactitud.”. Podem fer aproximacions amb l’ús de la raó, per exemple en geologia, poder donar l’alarma d’un succés catastròfic gràcies a estudis de l’activitat sísmica d’un volcà en una regió o elaborant un mapa meteorològic. Segons Descartes, podem equivocar-nos en aquesta interpretació de la realitat ja que no som perfectes.

  7.   Marc Raluy Says:

    Es mes que evident per a qualsevol raciónal que realment tot es predictible amb calculs, a nivells que naturalment el nostre cervell no arriva a imaginar, larrel d’aquests calculs es el “misteri” que ni la no arrivem a entreveure, jau va dir un gran matematic i filósof:
    “Si en las demas ciencias hubieramos de obtener la certeza sin dudas y la verdad sin errores nos corresponderia basar el conocimiento en las matematicas”

    •   Marc Raluy Says:

      El filósof es Roger Bacos, me oblidat de ficar-ho.

    •   Carla Lopez Says:

      Però està demostrat que no tot és plenament predictible amb càlculs, com per exemple el que apareix en el text que s’anomena el “problema dels tres cossos”, per tant no podem basar tot el coneixement en les matemàtiques ni en la ciència no?

    •   Gemma Giralt Says:

      Jo no crec que tot es pugui calcular fent càlculs, ja que hi ha molts càlculs fets al llarg del temps que després han resultat no ser veritats. Un exemple clar és el fet de que milers d’anys enrere es creia que la Terra era plana, i posteriorment s’ha demostrat que és rodona. Per tant, podríem dir que potser també ens estem creient una cosa que diuen ser certa i que en realitat pot ser no ho és.

      •   Heura Domènech Says:

        Jo no diria que els càlculs són els errònis, sinó simplement que no ni ha prou, tal com diu la Carla, amb les matemàtiques i la ciència per conèixer tota la veritat.

        •   Mireia Ventura Says:

          Jo estic d’acord amb el que ha dit l’Heura. No es tracta dels càlculs, ja que constantment es demostra que alguns són erronis, i els que no es demostra que són erronis ens els creiem. Però això no és suficient, no tot el futur són càlculs i equacions matemàtiques. Crec que el futur té molt més poder que aquest.

          •   Sílvia Sanjosé Says:

            A vegades els números no ho son tot en aquesta vida, que ens poden ajudar, si, però hem d’aprendre a viure la vida sense calculs ni prediccions, des de el meu punt de vista.

          •   Sílvia Sanjosé Says:

            Això no vol dir que a vegades no ens facin falta, clar.

  8.   Alex Corral Núñez Says:

    En la meva opinió l’esser humà mai arribarà a poder predir tot el que arriba a succeir al seu voltant, nomès podrà arribar a realitzar petits càlculs per predir coses simples i sense gaire importància i aquests càlculs amb el temps deixaràn de ser correctes ja que l’univers i la realitat que captem és dinàmica i sempre està en constant moviment, sempre estan succeint fènomens que van alterant la realitat i no són predictibles amb el que sabem ara per ara.

    •   Guadalupe M. Says:

      Si l’humà només pot realitzar petits càlculs simples i sense importància, llavors el tercer paràgraf de la pàgina web: http://www7.nationalacademies.org/spanishbeyonddiscovery/env_007545-08.html no té importància? Té importància l’estimació que se’n fa de la contaminació que estem produint avui en dia?

      No podem fer una estimació aproximada, amb el que sabem ara per ara, d’un possible terratrèmol, d’un explosió volcànica, d’una tormenta, etc.? No ens serveixen, la majoria de vegades, aquestes estimacions?

      •   Alex Corral Núñez Says:

        Si podem predir algunes coses com els terratremols, les erupcions volcàniques, etc que ens ajuda a prevenir catastrofes, però la predicció d’aquests fènomens comparats amb altres càlculs com per exemples si hi ha més dimensions, descubrir les orbites planetàries, etc són càlculs molt més fàcils i simples. Aquests càlculs ara per ara amb el coneixement que tenim no són possibles de realitzar.

        •   Sílvia Sanjosé Says:

          Potser alguna catàstrofe negativa es pot convertir amb el temps en positiva. Predir la realitat l’únic que ens fa és treure’ns aquell interrogant que la vida ens dona cada dia, per tant hem de viure la vida sense pensar en el futur, només en el present.

  9.   MireiaVentura Says:

    No crec que hi hagi ningú amb una certa lògica i sentit comú que pensi que la realitat és plenament predictible. Tal com diu l’Isaac, coneixem ben poc el que ens envolta, i el poc que coneixem, no podem assegurar que sigui veritat. De fet, tot i els avenços tecnològics i científics, dubto que la humanitat pugui arribar mai al punt de predir tots els fets, successos i esdeveniments. Responent a la Silvia, tampoc crec que això ens portés a la felicitat ni satisfacció, ja que si alguna cosa tenim avui ens dia, és el misteri que ens aguarda el futur, la incertesa del demà i l’enigma de la posteritat.

    •   Isaac Sòria Says:

      Per tant, si està fora de la comprensió humana adquireix el títol de “impredictible”?

      •   Mireia Ventura Says:

        Exacte. Això penso i crec que així és com ha de ser. No sé si crec en el destí, però si hagués de dir-ne alguna cosa seria que el destí de la humanitat no és conèixer el seu futur ni predir-lo, que per això és el FUTUR, no el PRESENT. No considero que estigui al nostre abast, ni pel que fa a conèixer-lo ni predir-lo.

    •   Sílvia Sanjosé Says:

      Estic a favor teu, ja que jo mateixa penso que el futur esta per davant nostre i que vivim més feliços esperant el que ens pot passar o no, ja uqe d’això es tracte la vida.

  10.   Sílvia Sanjosé Says:

    Tal i com diu Jordi Pigem la realitat es impredictible, i jo opino igual que ell. Però la pregunta que em formulo constantment es si viuríem més feliços coneixen la realitat. Segons la meva opinió penso que si que seriem més feliços coneixen el que ens podria arribar a passar, per exemple si aprovarem aquell examen, si podrem accedir als estudis que desitgem, o en un altre extrem la forma en com la nostre vida acabarà. A vegades ens agradaria conèixer aquests detalls, però, tal i com diu descartes, i contràriament a ell, és millor no saber el que ens podria passar en un futur, ja que segons la meva opinió, d’aquesta manera vivim molt més feliços, vivint cada dia per intentar canviar o no el nostre futur.

    •   Guadalupe M. Says:

      Si sabessis que podries caure d’una escala i quedar-te tetraplègica, no voldries poder saber-ho per a evitar caure i evitar l’accident i potser ser més feliç?

      •   Sílvia Sanjosé Says:

        Dons la veritat es que si, però potser si caus d’una escala acabaries al metge, potser t’enguixarien la cama, ect i potser evitaries un altre problema pitjo que el fet de caure’t d’una escala o al contrari, potser en aquell moment de la teva vida que et caus d’una escala coneixes algú important, descobreixes alguna cosa nova, ect,que si no t’haguessis caigut potser no t’hagués passat.

    •   Gemma Giralt Says:

      Jo no crec pas que seriem més feliços si poguéssim conèixer tot el que ens passarà a la vida, perquè viure la vida consisteix en tenir una il•lusió per alguna cosa i per aconseguir-la, i si ja sabem si l’aconseguirem o no, la il•lusió no tindria valor. Jo estic a favor de Descartes quan diu que és millor no saber el que ens passarà en un futur i deixar-ho amb el misteri, perquè la vida és com un misteri que has d’anar descobrint mica en mica a mica a mida que van passant els dies i els anys. I tampoc crec que el nostre destí estigui escrit i que a través de tarots i éssers que diuen ser espirituals, ens puguin dir el que ens passarà en un futur, perquè això ningú ho pot saber, i crec que la gent que s’ho creu és perquè hi pensa tant en què li passarà allò que li han dit que el final ell mateix acaba fent que el que li han dit succeeixi.

    •   Guadalupe M. Says:

      En què et bases per dir que Descartes diu que “és millor no saber el que ens podria passar en un futur”?

  11.   Àlex Maza Catllà Says:

    La realitat, en la meva opinió, hauria de ser una paraula prohibida; tothom parla de la realitat, però ningú sap com és, quins són els seus límits. Igual que quan diem la paraula “impossible”; no podem afirmar que alguna cosa no es pot fer, ja que no coneixem la realitat.
    Estic a favor de Descartes amb la seva teoria del pensament, que et porta a representar la teva pròpia realitat. Mai pots dir que una cosa no existeix si no la veus ni la coneixes; Descartes fa un pas endavant i es pregunta si es pot conèixer alguna cosa pels sentits. Segons Descartes, la existència de vegades no és necessària, el que es pensa és representació de la realitat. Crec que Newton, com ens el descriu al text, troba una nova realitat, fent un avanç matemàtic utilitzant noves tecnologies. Newton s’apropa a les idees de Descartes, cercant la veritat guiant-se sempre per la confiança en la possibilitat del coneixement, però, aquesta realitat serà massa gran per aquests coneixements i aquests avanços…

  12.   Isaac Sòria Says:

    A diferència dels comentaris publicats anteriorment, no estic d’acord amb Jordi Pigem. Tal i com afirma Laplace, si poguéssim coneixer tots els detalls de l’univers podriem fer calculs i per tant, preveure el futur del mateix, així com el seu passat. Estic d’acord amb aquesta afirmació tot i que no comparteixo la teoria a la que ell volia arribar, realment no podem saber els límits de l’univers i no podem preveure la realitat, la pregunta és perquè. L’ésser humà és egocèntric per naturalesa i tendeix a ampliar el seu camp d’importància així com a exagerar indegudament el seu coneixement però, bastant-nos en dades, hem arribat a coneixer un 15% de l’univers apuntant alt, i d’aquest 15% no hem entès realment res. A la hipotesis lògica que vui arribar amb aquest escrit és que no perquè no siguem capaços de calcular la realitat aquesta ha de ser incalculable. Acepto, i amb modestia, que els humans tenim límits i hi ha molt que se’ns escapa de les mans actualment.

  13.   Mireia Cameno Says:

    Els coneixements que percebem a través dels sentits, els quals ens ajuden a acostar-nos a la realitat, tenen uns límits. Hi ha coses que no som capaços de percebre i que gràcies a la tecnologia i a la ciència hem pogut descobrir. Tot i així, hi ha fenòmens que ni gràcies a la tecnologia ni gràcies a la ciència podem preveure. Ens hi podem acostar o fer-nos-hi una idea, sí, però provablement a l’hora de preveure aquest fenomen no estarem en la total certesa i per tant, dubtarem.
    És per això que estic d’acord amb l’afirmació de Jordi Pigem “La realitat no és plenament predictible”.

    •   Guadalupe M. Says:

      No estic d’acord amb l’enunciat de que els sentits ens ajuden a acostar-nos a la realitat, però sí amb que el que els sentits tenen límits. Pel que fa als sentits que ens enganyen puc argumentar-ho amb el daltonisme: quina “realitat” és més encertada? La que ell veu o la que una persona amb vista normal veu? Em recolzo en la 2a Med. de Descartes, quan parla de la cera. Si sabem que la cera és la mateixa tan sòlida com fosa és perquè fem un raonament i podem arribar a concloure que tot i que hagi canviat de forma exterior, continua sent cera, perquè no és ni pa, ni taula ni xocolata. L’aigua en estat líquida, sòlida o gasosa tot i ser perceptible de 3 maneres diferents continua sent agua.

      •   Heura Domènech Says:

        Jo no estic gaire d’acord amb el comentari de que “els sentits ens enganyen” i ho puc demostrar amb el següent exemple: si sabem que la cera es pot trobar tan en estat líquid com en sòlid, és perquè, gràcies a la química sabem quina és la seva composició i a partir d’aquí tu s’ha pogut establir una classificació de les diferentes substàncies, organismes, …que ens envolten. A partir d’aquí en fem ús de la raó i èr aixó ens es fàcil deduïr que és la mateixa substància. Perquè, tu sabries que és si no t¡’ho haguessin ensenyat mai? ho haguessis pogut deduïr per a tu mateixa?…
        Respecte a l’exemple del daltonisme, potser els sentits si que interfereixen alhora de percebre el que ens envolta, però no només et pots guiar per la intuïció ja que sense l’experiència no s’orgirien dubtes i ,per tant, no crec que es fes ús de la raó.

        •   Guadalupe M. Says:

          Com explicaries les il·lusions òptiques, les distorcions per efecte de la calor en la llunyania (per exemple al désert), el canvi de gust que sents quan prens un aliment amb el nas tapat? etc…

          Els sentits ens enganyen, és una evidència, però això és degut a la nostra morfologia humana. Gràcies als avenços tecnològics i a la neurociència en pogut esbrinar la causa d’algunes d’aquestes distorcions i en quin lloc del cervell succeixen. El fet de que patim distorcions a través dels sentits és un fet irrefotable.

  14.   Adrià Coll Says:

    La realitat actualment diriem que és la que els nostres sentits ens poden ensenyar, però a vegades aquests ens poden enganyar i hem d’utilitzar la raó per adonanr-nos que les coses no són tal com les veiem i posar els peus a terra.

    •   Sílvia Sanjosé Says:

      Però seriem feliços coneixen aquesta realitat?

      •   Adrià Coll Says:

        Això depen de cadascú poden haver coses bones i coses dolentes, no tot seria dolent, però no es tracte de viure enganyat tota la vida, per una cosa que sapigues i et decepcionis tampoc passa res, crec que podries conviure amb aquesta decepció, és el meu punt de vista.

  15.   Heura Domènech Says:

    Opino que, tal i com descriu el text de Jordi Pigem, la realitat és impredictible ja que existeixen molts factors i variables que poden donar lloc a diferents fenòmens; alguns d’aquests factors els podem arribar a conèixer mitjançant les matemàtiques i l’ús de diferents tecnologies, però d’altres ens són desconeguts perquè la matèria no es comporta sempre de la mateixa manera, cosa que altera el resultat. Tot i així,penso que pel fet de que algunes explicacions se’ns escapen de la nostra raó, no per això se li ha d’atribuir a Déu l’origen ni la successió d’aquestes. En aquest cas, s’ha d’anar observant, investigant i experimentant amb paciència fins arribar a una conclusió, que pot ser la veritat o bé aproximar-se, però tot i així ja serà un pas més cap a la realitat.

    •   Gemma Giralt Says:

      Estic totalment d’acord amb la teva opinió Heura, però no crec que tot sigui impredictible, ja que hi ha coses que són predictibles, poder no exactament, però si que es pot fer gairebé una predicció. Tampoc crec que tota la matèria i la naturalesa estigui creada per Déu ni que se li hagi de fer aquesta atribució, ja que pel meu parer no hi ha res que ho demostri.

    •   Guadalupe M. Says:

      Si et refereixes a Descartes, ja que no ho has deixat clar, amb l’afirmació “no per això se li ha d’atribuir a Déu l’origen ni la successió d’aquestes”, En què et bases dir-ho? És una opinió basada en Descartes?

      Descartes mai atribueix a Déu l’origen de les coses que no pot entendre mitjançant la raó. Em baso en les meditacions. Ell diu que som éssers que tendim a equivocar-nos però que, tot i fent un ús metòdic de la raó, tenim un limit per ser humans, està dins de la nostra naturalesa.