La realitat no es redueix al que es pot mesurar ?

“La realitat no es redueix al que es pot mesurar.

La complexitat de la natura no pot reduir-se exclusivament a xifres i anàlisis mècaniques. Ara bé, quan la cultura moderna neix a Europa als segles XVI i XVII (en una època d’enorme incertesa), neix amb la convicció que només és veritablement real el que es pot mesurar: les qualitats que percebem amb els sentits en la nostra experiència quotidiana no serien veritablement reals. Galileu i Descartes afirmen explícitament que només és veritablement real el que és quantificable, mesurable. Això els porta a considerar que les olors, els colors i sabors, tota apreciació de sentit o de bellesa, i tot el que constitueix la nostra experiència immediata del món, són pures il·lusions. Galileu escriu que els “sabors, olors, colors, etc.” no són veritablement reals, “no són altra cosa que simples noms”. Segons Descartes, les sensacions són únicament “pensaments confusos”, i només la nostra ignorància ens fa creure que els colors que veiem o el dolor que sentim són reals. Des d’aquesta perspectiva, només és plenament real el que és quantificable (el que Locke anomenarà “qualitats primàries”: longitud, pes, velocitat…) mentre que la major part del que constitueix la nostra experiència es considera il·lusori (“qualitats secundàries” produïdes pels nostres sentits enganyosos).La nostra cultura, implícitament, ha seguit els seus passos. Per exemple, avui dia la ciència dóna a entendre que els colors que veiem ara mateix en realitat no existeixen: el que existeix realment serien determinades ones de l’espectre electromagnètic d’un nombre determinat de nanòmetres. Així, els matisos dels sons que sentim i els colors que veiem queden relegats a epifenòmens d’una sèrie de longituds d’ona, mentre que els sabors del que mengem es releguen a epifenòmens d’una sèrie de combinacions d’àtoms. Aquesta convicció, sovint inconscient, ha contribuït sens dubte a desenvolupar la nostra tecnologia i el nostre poder. Però també ha contribuït a devaluar la nostra experiència directa i ens ha convidat a exiliar-nos de la natura per traslladar-nos a un món d’abstraccions. Creure que el que és veritablement real és quantificable i constant pot ser útil en molts casos, però no ajuda a la vida en general i, sobretot, no ajuda a la vida en temps d’incertesa.” –Pàg. 68-

PIGEM, Jordi. “Entendre la natura. Fonaments d’una cultura de la sostenibilitat. (Papers de sostenibilitat ; 17) (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible Catalunya)

Quina opinió tens als respecte? Procura defensar o criticar posicions cartesianes.

 





49 Responses to “La realitat no es redueix al que es pot mesurar ?”

  1.   Ingrid Says:

    Segons Descartes només és real allò que es pot quantifica. També afirma que no hem de dubtar del meu jo i els meus pensaments.

    Però que passa amb tot allò que està fora del meu pensament, l’exterior? Descartes afirma que l’exterior està ple de coses confuses. També afirma que Déu és l’única idea que existeix, fora endins del meu pensament, que pot resistir davant qualsevol dubte. Això garanteix que tot el que és pensat mitjançant idees clares i distintes existeix …

    No està gens malament dubtar de l’exterior ni d’aquelles idees les quals Descartes veu com fosques. Hi ha coses, que no necessàriament ha de ser quantificables per existir o ser reals.

    Hi conceptes com els sentiment, el so, etc. que simplement sabem que hi són presents perquè es manifesten d’una o altra manera, a través nostres sentits (la vista, el tacte, l’olfacte, l’oïda i el just). La única condició és l’existència del meu jo, ja que, a través D’aquest és possible la percepció d’aquest Conceptes.

    Per exemple, el so. Si una got de vidre es cau i impacta sobre el sòl i no hi ha ningú per a percebre aquest esdeveniment simplement el so, que es va produir en impactar sobre el sòl, no existeix. Però si hi ha algú present per a percebre-ho si que existeix. La molècules d’aire es desplaçaren el so cap a la seva oïda…

  2.   Marcel Cases Freixenet Says:

    Penso que quasi bé tot es pot mesurar, però cal distingir entre dos tipus d’unitats de mesura.
    Les primeres unitats de mesura englobarien tot allò que ocupa un espai físic o propietats de l’estat d’alguna cosa física: masses, volums, gasos, quantitat de llum, temperatures de fusió… En podem dir dades objectives.
    El segon tipus d’unitats correspondrien a tot allò que és subjectiu, que cadascú sent i viu pel seu propi compte, de manera que a nivell individual hem de seleccionar el nostre punt de partida o sistema de referència. El que és evident és que, de dolor, per exemple, n’hi ha de diferents tipus i de diferents intensitats, igual que qualsevol altre sentiment. És un tipus de mesura establerta a nivell individual i molt difícil de compartir i fer pública, ja que cadascú viu els sentiments a la seva manera. Qualsevol cosa que passi per dintre del nostre cap i de la qual nosaltres siguem capaços de reflexionar, parlar-ne, o d’opinar, és que l’hem viscuda en una mesura, i vulguem o no a dintre nostre hi ha hagut un mesurament d’aquesta cosa.
    Amb aquest argument, es poden mesurar coses com els sentiments, la creativitat, bellesa, sabors… Tot i així s’ha de reconèixer que aquesta subjectivitat és tan personal que resultaria impossible de comparar amb la d’una altra persona, o fins i tot a la mateixa persona, internament.

    •   Marv SM Says:

      Hola Marcel, has fet una divisió dels elements mesurables, si no m’equivoco; i has acabat dient que tot allò dit és profundament subjectiu, en tant que cada persona té una subjectivitat diferent. Si no és així corregeix-me. Per tant, estàs en acord o en contra de les posicions cartesianes esmentades en aquest text?.

      •   Marcel Cases Freixenet Says:

        Més o menys. El que vull dir és que tot es pot mesurar, siguin coses objectives, que tothom les veu igual, o subjectives, que cadascú les viu de maneres diferents. Per tant, estaria relativament a favor de les posicions cartesianes del text però afegiria que tot es pot mesurar i, per tant, la realitat es redueix a tot allò que es pot mesurar, que és tot.
        Aprofito per posar una cosa curiosa, per afegir informació de que tot es pot mesurar: http://www.tuexperto.com/2009/01/12/mattel-mind-flex-un-juego-que-se-controla-con-las-ondas-del-cerebro-ces-2009/
        És un mesurador de les oscil·lacions cerebrals. Al CosmoCaixa de Barcelona hi havia un aparell semblant que mesurava la concentració de qui ho feia servir i es podia moure una pilota en funció del nivell de concentració.

        •   Marv SM Says:

          Bon vídeo. Has dit: “La realitat es redueix a tot allò que es pot mesurar, que és tot”. Jo trobo una principal controvèrsia. Una emoció o un sentiment, es pot mesurar, es pot quantificar? Un exemple: Quant estimes la teva família? o quanta paciència tens?. Sí, l’emoció i els sentiments tenen un fons biomèdic clar, però realment són mesurables?. La resposta a – per exemple, aquestes dues preguntes- mai serà numèrica: poc, una mica, molt,bastant, massa. S’aplica normalment una escala de valors per a aquest tipus de preguntes, però no s’apliquen respostes científiques. La controvèrsia que trobo és que segons tu, tot és real al ser mesurable, però en canvi, les emocions i els sentiments no són matematitzables, i adoptant la teva postura no existiran; per tant seran irreals, tot i que sempre han jugat un rol essencial en la nostra vida, i allunyant-me del cartesianisme també en el nostre pensamen, Per què són irreals? perquè no són ni matematitzables ni mesurables,

          •   Marcel Cases Freixenet Says:

            Sí i no -Profe de física dixit-.
            Si han trobat la manera de mesurar la concentració, que és una cosa que passa a dintre del nostre cap i prou, segurament també es pot mesurar numèricament la resta de sentiments, però de la mateixa manera que per nosaltres és impossible dir, per exemple, la temperatura que fa sense un termòmetre, també ho ha de ser dir un número del nivell de concentració sense un aparell que ho mesuri. I de la mateixa manera, qualsevol sentiment s’ha de poder mesurar, pel simple fet de que com deia abans nosaltres som capaços d’interpretar-los, sentir més intensitat o menys, donar prioritats…

        •   Aïda Muncunill Martínez Says:

          En aquest aspecte que tu Marcel defenses, sobre que els sentiments i tot el que passa pel nostre cap també pot ser mesurable, no hi estic d’acord.
          Crec que és un aspecte a tindre en compte ja que sense aquestes coses subjectives que segons Descartes no son més que imaginacions, penso que no seriem els mateixos. Tot i això, personalment, no crec que per exemple els nostres sentiments siguin mesurables, com tu has dit tots en tenim i cadascú els viu i els sent d’una manera diferent. Potser hi ha aquest mesurador d’oscil·lacions cerebrals, com també hi ha maneres d’estudiar els sons, els quals crec que d’alguna manera si que serien mesurables i qualificables. No obstant això, defenso que els sentiments no es poden qualificar, ja que crec que no trobaràs cap manera de comparar el que senten dues persones i així poder-ho qualificar, aquestes podran opinar, debatre i explicar el que senten però només elles ho sentiran.

          •   Marcel Cases Freixenet Says:

            Et diria quasi bé el mateix que al Marvin.
            Entenc la teva opinió, però segueixo donant motius de que sí que es poden mesurar els sentiments, emocions, intel•ligència, capacitats, actituds… Per exemple, existeix l'”Escala Likert”, que serveix, entre altres coses, per quantificar una actitud; la intel•ligència es pot mesurar amb el quocient intel•lectual… i en el fons tot està relacionat amb els nostres sentiments.

            Un enllaç conforme de que això s’està estudiant: http://www.diarioinformacion.com/elche/2008/08/24/elche-participa-estudio-medir-sentimientos-emociones/790391.html

          •   Aïda Muncunill Martínez Says:

            Per una part hi ha coses que si que ja es mesuren, com la intel·ligència que com tu has dit, ja fa temps que es mesura. També hi ha certes actituds classificables, però això és com en algunes malalties com per exemple l’autisme que el classifiquen segons graus, depenent dels símptomes que mostren tenen un grau o un altre, penso que això no és més que una invenció per poder-se entendre, perquè d’aquesta manera al dir el grau d’autisme que pateix la persona, es sabrà quins símptomes té. Crec que aquesta escala “Likert” per qualificar l’actitud és el mateix, al cap i a la fi l’únic que fa és classificar matemàticament una emoció per intentar que així sembli real i qualificable, però en realitat no deixa de ser el que és. En el enllaç que m’has passat també posa: “Los sentimientos humanos es un reto que algunos científicos llevan décadas planteándose.” Tot i que ho estiguin investigant ara, segur que no són els primers ni els últims que intentaran trobar-hi una explicació, i potser la trobaran i més endavant tot serà mesurable, però ara per ara encara no ho han pogut justificar i per tant de moment, seguiré pensant que els nostres sentiments, són nostres i no són mesurables.

  3.   Marv SM Says:

    Tot i que Descartes sigui racionalista i que el seu mètode cartesià busqui una vida analitzada, tot deixant de banda la res extensa i fent ús de la res cogitans, ell mateix afirma que ambdues estan connectades per la glàndula pineal. Per tant em resulta contradictori que ambdues estiguin enllaçades i que tot i així l’una no influenciï en el mecanisme l’altre, perquè la res cogitans ve conduïda per les idees de l’ésser infinit Déu, i la res extensa, basada en les percepcions, els sentits i les experiències hi ve pel cos humà, un ésser finit.

    •   Marv SM Says:

      M’he equivocat; les percepcions, els sentits i les experiències es troben al res cogitans, perquè no són quantificables; en canvi el que sí es troba al res extensa són les formes, les magnituds, les proporcions, els volums; tot allò mesurable. Algú m’ho pot confirmar?

      •   Mario Serrano Garcia Says:

        En primer lloc et passu aquest linc per si et serveix d’ajuda http://espanol.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090427145126AAEcOI3.
        En segon lloc estic d’acord amb tu, no trobo lògica a la relació o la connexió entre ambdues parts fent esment a un Déu no enganyador. Si estan connectades alguna cosa tindran a veure no?

      •   Montserrat Soler Roset Says:

        Marvin, en el “res cogitans” s’hi troba la substància pensant com bé has rectificat.
        I segons el pensament dualista de Descartes tot i que el “res cogitans” i el “res extensa” estiguin units un no pot afectar l’altre, ja que com també creia Platò, l’ànima es troba lligada al cos de forma causal, és a dir, l’ànima d’una persona podria haver anat a parar en un altre cos i, seguir sent la mateixa persona.

  4.   Aïda Muncunill Martínez Says:

    “Només és veritablement real el que és qualificable, mesurable.” Afirmava Descartes, qui creia que els sentits, són pures il•lusions que ens hem acostumat a imaginar i defensava que sense aquesta virtut d’imaginar seguiríem sent els mateixos que som ara.
    Per una part estic d’acord amb Descartes ja que crec que tot el que es pot mesurar és real i d’aquesta manera tothom ho veu igual. Per altre banda, el que imaginem diu que és per la ignorància, tot i que poso en dubte, el fet de que sense imaginar poguéssim ser els mateixos que som ara, ja que aquesta imaginació també forma part de la nostre pròpia realitat.

    •   Mario Serrano Says:

      Si et refereixes a que la nostre imaginació ens ajuda a crear la ”nostre realitat” i a fer-la com millor ens convé, estic d’acord amb tu.
      Però si fos al contrari et pregunto : La teva pròpia realitat és la verdadera realitat?.

    •   Melissa Kuhlman Pérez Says:

      Coincideixo molt amb tu Aïda, cadascú de nosaltres te la seva pròpia realitat, la que fa que siguem nosaltres mateixos, de tal manera, que la imaginació també forma part del que som i podem arribar a ser.

    •   Montserrat Soler Roset Says:

      Jo estic d’acord per una banda amb la Aïda i la Melissa, ja que sense imaginar no crec que puguem ser els mateixos que som ara. Però, per altra banda, davant la l’argument i la pregunta que planteja el Mario, no crec que la realitat de cadascú pugui ser la verdadera, sinó, que la veritable realitat és la quantificable, anomenada “res extensa” per Descartes. La nostra imaginació no deixa de ser una pel·lícula que ens fem de la realitat, és a dir, un punt de vista diferent, que a vegades no ens deixa veure les coses tal i com són.

    •   Aïda Muncunill Martínez Says:

      A el que hem referia, Mario, és que la nostre imaginació ens ajuda a crear la nostre realitat i estic d’acord amb la Montserrat, crec que aquesta realitat de cadascú no és pas la vertadera, ja que els pensaments que te una persona no es poden comparar amb els d’una altre, però sense ella no seriem qui som.

  5.   Melissa Kuhlman Pérez Says:

    “La realitat no es redueix al que es pot mesurar?”, respecte a això em situo a una posició contraria a la de Descartes, segons ell les sensacions són “pensaments confusos” que la ignorància ens fa creure. En la meva opinió les sensacions, els sentiments, els colors que veiem etc, són coses que també formen part de la realitat i, en canvi, no poden mesurar-se, per tant, penso que la realitat no es redueix a allò mesurable, ja que allò immesurable també pertany a la nostra realitat.

    •   Mario Serrano Garcia Says:

      Però qui et diu que el que tu sents o el que tu veus és real? qui et diu que estas en una veritat absoluta?. Un experiment del vi: http://naukas.com/2011/10/04/el-engano-de-los-sentidos/ que ens ve a dir que nosaltres a partir del sabor determinem que entre potser un vi de gran qualitat i un altre de ”brick” potser no en diferenciem i triem el ”brick” com a millor vi. Què en penses?

      •   Marv SM Says:

        Jo crec que ella no ha aprofundit fins al punt de dir que el que sentim és una veritat absoluta, simplement que allò immesurable (emocions i sentiments) també forme part de la nostra realitat. Ara bé, si ens enganyen o si ens fan percebre la realitat d’una altra manera, tal i com argumenta l’article que has ofert, crec que és un altre tema, encara que jo defenso el que ha dit. També estic d’acord amb el que diu la Melissa.

        •   Mario Serrano Garcia Says:

          Però com saps tu que és la realitat i no un món paral·lel al nostre?. Si descartes ens ha ensenyat alguna cosa es que se n’ha de dubtar de tot, per tant m’agradaria que contestessis això o que m’ajudessis a ficar-me a favor teu i de la Melissa.

          •   Marv SM Says:

            Amb la mentalitat de Descartes òbviament dubtaria de l’existència de les emocions en la nostra realitat, tal i com ho fa ell. Però el meu punt de vista és actual; les emocions i sentiments, considero que són inmesurables, però que encara així formen part de la realitat. I en formen perquè sense elles tots mostraríem neutralitat; o directament ni mostraríem cap expressió. Amb les emocions, la fesonomia del rostre canvia, i aquest canvi és real. Igualment, estic d’acord dels dos.

          •   Melissa Kuhlman Pérez Says:

            Coincideixo amb tu Marvin, em posiciono en una mentalitat totalment diferent a la de Descartes, des de la meva perspectiva les emocions son totalment reals, ja que com tu dius, fan que nosaltres mateixos canviem, físicament i psicològicament, i aquesta es la nostra realitat. Tot i com tu dius, Mario, ningú diu que no existeixi alguna altra realitat, simplement parlo de la nostra realitat, la que nosaltres veiem.

    •   Marcel Cases Freixenet Says:

      50% a favor.
      Crec que, com dius tu, la realitat és molt més que el que diu Descartes, però no és tot allò que es pot mesurar i no tot allò que no es pot, sinó que tot es pot mesurar i per tant la realitat ho és tot.

  6.   Xavier Cabrera Bernat Says:

    Segons Descartes, com diu en el text, les sensacions no són més que pensaments confusos i el que ens fa creure els colors que veiem, el dolor o les olors que sentim, els sabors, (i un altre exemple que no diu en el text crec que també podrien ser els nombres), etc, és la pura ignorància. Per tan, per ell, l’únic real és el que es pot mesurar o el que és quantificable.
    Estic totalment d’acord amb això, ja que en el cas de les sensacions, cada persona té una de diferent perquè és una cosa més imaginable, en canvi també estic a favor de que l’únic real és el que és quantificable o mesurable, ja que si és així, la “cosa” se la imagina tothom tal i com és.

    •   Montserrat Soler Roset Says:

      Tal com argumentes, Descartes creia que les sensacions, que es troben en el “res cogitans”, la substància pensant, però, en canvi creia que en el “res extensa” es trobava la substància extensa (magnitud, figura, moviment…). Per tan, si Descartes considera la matemàtica com a paradigma de la ciència, els nombres no poden estar a la part de les sensacions.

      •   Mario Serrano Garcia Says:

        Estic d’acord amb la Montserrat, ja que descartes defensa que la matemàtiques. ” Descartes, toma las Matemáticas como modelo de conocimiento cierto y evidente y extiende en método y modelo matemático a toda la esfera del conocimiento humano” http://www.mgar.net/var/descarte.htm
        LLegiu la primera i la segona part on ens aclareix aquesta frase i ens amplia el tema.

        •   Xavier Cabrera Bernat Says:

          Estic d’acord amb el que dieu, Descartes creu que les matemàtiques són un coneixement cert, però jo, en el meu comentari, he posat que CREC (jo) que els nombres no són del tot certs. Penso que en les matemàtiques existeix un nombre que es diu nombre infinit, que no té límit. Per tant, crec que si les matemàtiques fossin un coneixement del tot cert, aquest nombre no existiria o tindria un valor definit.

          •   Mario Serrano Garcia Says:

            Però descartes relaciona directament la idea d’infinit amb la idea de Déu. No podríem tenir la noció del finit sense saber què és el infinit. Mira’t aquest ”link” on ens explica l’infinit segons Descartes sobretot mira’t a partir de la meitat del primer punt : http://www.wikiteka.com/apuntes/descartes-85/

          •   Montserrat Soler Roset Says:

            Estic d’acord amb el que ha trobat el Mario sobre el finit i l’infinit. I segueixo considerant els nombres del tot reals, ja que són la base de moltes ciències (biologia, geologia, astronomia, informàtica, …) i, si els nombres són infinits, no és perquè no siguin del tot certs, sinó que és perquè sempre els n’hi podries afegir un altre a la dreta.

          •   Xavier Cabrera Bernat Says:

            Val, doncs serà que Descartes i jo no tenim la mateixa opinió. Descartes pensa que els nombres són del tot reals, per tan són quantificables o mesurables. Jo no penso el mateis. Pots mesurar el número infinit? Jo no.

    •   Ingrid Says:

      Penso que els sentits són reals, ja que aquests formen part de nuestre existència. També dono per fet que aquests poden fer-nos creure una cosa que no és, però això és perquè no s’utilitzen amb la raó, sense l’enteniment.

      Els sentits, és allò que en bona part ens fa home i no unes màquines. Aquests són vitals i inpresindibles, però també s’han de saber gestionar ja que poden fer de la nostra realitat quelcom irreal.

      …. Crec que aquesta és la raó per la qual cadascun un sent de manera diferent, ja que alguns apliquen la raó i altres no.

  7.   Montserrat Soler Roset Says:

    Segons Descartes, tot allò real és quantificable, per tan, argumenta que el que percebem a traves dels sentits no és quantificable, per això, considera que estem exposats a equivocar-nos i reconeix “la debilitat de la nostra naturalesa”.
    En aquest aspecte estic d’acord amb Descartes, ja que tot allò que es troba en els somnis, per exemple, no ho puc considerar real o, el que és bonic a la vista d’un no ho és potser a la vista d’un altre.

    •   Marv SM Says:

      Posicionan-te d’acord amb el que Descartes argumenta, els sentits no són quantificables, per TANT tampoc són irreals. En la societat del s.XXI, creus que els sentits, tot i no sér mesurables, són irreals?. Des del meu parer, divergeixo amb aquest específic raonament cartesià, i considero que els sentits;res extensa, són completament reals, tot i abstractes a la vegada.

      •   Xavier Cabrera Bernat Says:

        Doncs jo estic d’acord amb la Montserrat. Crec que els sentits no són completament reals. Els sentits els tenen totes les persones, i totes les persones tenen sentits diferents, per tant, com diu la Montserrat, “el que és bonic a la vista d’un no ho és potser a la vista d’un altre”. Basant-nos en aquesta afirmació podríem dir que els sentits van dirigits a partir dels diferents punts de vista que tenim les persones. Com que ningú és igual, per mi, no crec que puguis dir que els sentits siguin del tot reals.

        •   Montserrat Soler Roset Says:

          Jo no considero els sentits irreals, sinó que crec que no s’hi poden considerar del tot, ja que si un, per exemple, creu que el Barça és el millor equip del món i un altre en canvi, creu el contrari, qui dels dos té una visió real de la situació?. S’ha de tenir en compte que són punts de vista diferents, però, això no vol dir que tots dos punts de vista siguin reals, sinó allò real serà, per exemple, el nombre de gols o aturades.

          •   Xavier Cabrera Bernat Says:

            En cap moment he dit que els sentits siguin irreals, he dit que no són del tot reals.

          •   Mario Serrano Says:

            Però…
            És com preguntar-te : Això està en moviment ? http://antidepresivo.net/wp-content/uploads/2008/11/ilusiones_opticas/12.jpg
            Si no tinguessis noció de que és una imatge, què succeiria?.
            On estaria la realitat?.

          •   Xavier Cabrera Bernat Says:

            És cert, si no ens constés que és una imatge, pensaríem que la realitat és que això es mou de veritat. Per tan, una persona que no sapigui que això és una imatge, tindria una realitat diferent a la nostra. Amb això, no creieu que podem dir que la realitat, a vegades, pot ser confusa?

          •   Montserrat Soler Roset Says:

            Evidentment que la realitat és confusa i genera dubte, tal i com s’està discutint en la participació del Mario, en que s’exposa que el dubte és necessari per la ciència i el descobriment. Però alhora hi ha coses, en la realitat, que són indiscutibles, com els centímetres de la llargada d’un objecte.

  8.   Mario Serrano Garcia Says:

    Descartes en ha ensenyat en la sisena meditació que el ”res extena” s’encarregava de la part sensorial. Per tant d’aquesta part se n’havia de dubtar ja que de les experiències no n’has de treure cap conclusió. Però també hi ha la part ”res cogitans” on si que percebem les coses mitjançant la raó, pensant i classificant la informació. Per això estic d’acord que això ens ha servit d’ajuda per a avançar ja que dubtant de tot s’arriba a una conclusió indubtable.

    •   Ingrid Says:

      Hola Mario!
      Crec que dubtar és un terme que està bé utilitzar, quan es tracta de ciència, i fins i tot quan no es tracta d’aquesta, fins a cert punt. Hi ha coses de les quals no s’ha dubar o simplement no hi ha espai per al dubte (com les creences) … Qui diu que aquella” coclusión indubtable”, a la qual s’arriba dubtant, no està formada a força de males coclusiones, de les que es pot pensar, en un principi, que són veritables? … Hi ha coses de les simplement no es pot dubtar o no donen lloc al dubte, dubtar a vegades Pot ser un error!

      •   Mario Serrano Garcia Says:

        Segur? , si tu dubtes d’alguna cosa arribaràs a una conclusió segur. La ciència es basa en això, i desmentim o afirmem teories on el pas anterior ha sigut dubtar d’elles.
        I en relació a la pregunta, si tu dones una conclusió basada en el dubte et dona la certesa de que allo serà veritat (Segons Descartes) per tant serà veritat. Que ho sigui realment, això és un altre tema, però jo ho dic centrant-me en el pensament cartesià.

        •   Aïda Muncunill Martínez Says:

          En això estic d’acord amb el Mario, la ciència es basa en el dubte, si els científics no haguessin posat en dubte teories anteriors a ells el més segur és que no hauriem evolucionat ni la meitat del que hem evolucionat. Com per exemple amb la forma de la Terra, si no s’hagués dubtat de la seva forma rodona o del fet de que fos plana, ara no sabríem que en realitat no és així.

        •   Ingrid Says:

          Hola! Mario i Aïda
          Segons el mètode cartesià està bé el que tu dius: si dubtes i raones és obvi que arribis a una cionclusión. Però des del meu punt de vista les budes tenen un punt límit per a aquells temes que van més enllà de la ciència.

          •   Aïda Muncunill Martínez Says:

            Crec que tant jo com el Mario ho dèiem des del punt de vista cartesià, per la meva part no hem posaré amb el que tu Ingrid defenses, ja que jo ho deia amb aquest pensament cartesià i pot ser que hi hagi altres punts de vista i que com tu dius els budes ho vegin d’aquesta altre manera, però hem segueixo posicionant a favor de Descartes amb aquest aspecte.