Descartes i el Geni maligne

Descartes usa la hipòtesi del Geni maligne a la primera Meditació a través del mètode del dubte. Podeu explicar com ho fa perquè poguem dir que si volem establir quelcom ‘ferm i permanent’ en les ciències, hem de desfer-nos-en primer de totes les opinions comunes i començar altra vegada des dels fonaments?

Quina opinió en teniu al respecte?

BLACHBURN, Simon. Pensar. Paidós Textos, pàg. 28





17 Responses to “Descartes i el Geni maligne”

  1.   Núria Borràs Martí Says:

    Descartes vol trobar veritats absolutes, ja que vol garantir un coneixement cert. Però hi ha el problema de com podem trobar aquestes veritats, per això Descartes elabora un mètode que es qüestionat pel dubte metòdic. Per argumentar el dubte metòdic Descartes proposa la hipòtesi del geni maligne, on diu que potser proveïm d’un Déu que ens ha creat de tal manera que ens auto enganyem i caiem en l’error de no veure la veritat, un Déu que ens enganya. L’objectiu d’aquesta hipòtesi es dubtar i qüestionar totes les idees, creences i opinions que tenim i intentar trobar una veritat absoluta com el dubte metòdic.
    El meu punt de vista sobte el geni maligne és que la hipòtesi no està molt ben argumentada, però si que ens dona una idea clara de perquè hem de dubtar de tot. Penso que el dubte ha estat clau per el gran avenç de les ciències, ja que gracies aquest s’han pogut fer estudis objectius i poder arribar a coneixements raonables i veritables que estant en continu estudi.

  2.   Carla Terré Says:

    Descartes va ser el primer gran filòsof que es va enfrontar amb les implicacions de la visió moderna i científica del món. Descartes creia fermament que el primer pas cap la única via verdadera cap al coneixement consisteix en desfer-se de tot el que abans s’havia donat per suposat i començar de nou des dels fonaments. És a partir d’aquesta creença d’on surt la primera meditació: el mètode del dubte. El mètode del dubte manifesta que si es vol establir quelcom ferm i permanent en la ciència, un s’ha de desfer de totes les seves opinions anteriors posant en dubte qualsevol cosa. El motiu principal d’aquest raonament és que és evident que els sentits ens enganyen i, per tant, no hi podem confiar. És per això que Descartes crea la metàfora del Geni Maligne: un subjecte que posa tots els seus esforços en enganyar a les persones a través dels seus sentits. Conseqüentment, les persones ens hem de prevenir atentament contra qualsevol creença falsa dubtant de tot el que ens envolta a fi de poder assolir el coneixement verdader. Tot i així, segons Descartes només podem estar segurs d’una sola cosa: la nostra existència a través del pensament. Si el Geni Maligne m’enganya, és evident que jo existeixo, per tant, mai aconseguirà la meva inexistència mentre Ell pensi que sóc alguna cosa.

    En la meva opinió, la teoria del dubte és avui en dia força estricta ja que no dona marge a confiar en res i ningú. Tot i així, en temps de Descartes aquesta teoria era necessària ja que en aquella època la gent s’aferrava a creences molt estrictes, moltes d’elles mai justificades i preestablertes per una societat exageradament intolerant a la novetat. És evident que sense aquest pensament cartesià els nivells de coneixement de la humanitat serien molt inferiors als que disposem actualment ja que la teoria va donar peu a mentalitats modernes i flexibles que van suposar avenços molt significants per la ciència. Per tant, penso que la teoria ha esdevingut fonamental per al desenvolupament del coneixement però, malgrat tot, actualment ens hem de renovar, tal com va fer Descartes al seu temps, i buscar noves creences i mètodes sense aferrar-nos al què en el passat va suposar un èxit.

  3.   Gerard Becerra Says:

    Descartes al exposar-nos la seva frase “si volem establir quelcom ferm i permanent en les ciències, hem de desfer-nos-en primer de totes les opinions comunes i començar altra vegada des dels fonaments” volia referir-se a un Déu malèvol, un Geni Maligne que té la capacitat de confondre les nostres percepcions i de provocar dubtes sobre tot el que podem conèixer.

    Pel que sembla, amb aquesta hipòtesi Descartes volia reflexionar sobre si pot posar-se en dubte l’acte de conèixer com si es tractés d’una ficció induïda pel geni enganyador. La possibilitat de que ens adonem de que estem vivint una veritat o una mentida és del tot improbable. Quan tenim un somni profund no sabem del cert si el que esta passant en el somni és veritat o mentida, ens despertem, això és el que rebel·la la realitat de la ficció, però de no despertar-nos, podríem estar pensant que el somni és la realitat. I si estem vivint en un somni ara mateix i no ens n’adonem?

    Així podríem suposar que conèixer és el que a la nostra ment o que, per contra, el coneixement és una dada derivada de la realitat exterior. Ambdós casos hem de suposar que hi ha un Geni Maligne que ens intenta enganyar i per tant hem de dubtar de l’existència del nostre entorn perquè no tenim manera d’estar segurs que no som un cervell que processa una realitat virtual.

  4.   Eva Molina Says:

    Descartes, en la primera Meditació, ens defensa la seva filosofia que és bàsicament posar en dubte tot allò que forma la base de les nostres opinions. Ens argumenta que el fet que puguis imaginar la idea de perfecció indica que hi ha d’haver algun ésser perfecte i així demostra Descartes l’existència de Déu, considerant-la una idea innata. Aquest Déu és perfecte i ens crea per donar-nos màxima llibertat i a més, mai ens enganyaria. Així arriba a la formulació d’una hipòtesi en què de la mateixa manera que hi ha un “Déu vertader, font sobirana de la veritat”, en paraules de Descartes, hi ha d’haver un ésser que m’enganya, el “Geni Maligne”.

    Per tant, cal que ens plantegem de nou tots els nostres principis i desfem les creences fent passar tot allò dubtós pel mètode cartesià, ja que pot ser una opinió enganyosa de la realitat. Sobretot, posa èmfasi en dubtar dels nostres sentits. Allò que aprenem ho fem través d’aquests, però sabem que ens han enganyat moltes vegades, i per tant no podem estar segurs quan una cosa és veritable i no podem refiar-nos d’allò que ja ens ha enganyat algun cop. És evident que una realitat existeix, perquè nosaltres tenim idees de coses que han de provenir d’algun lloc, de la realitat, però els nostres sentits poden percebre-ho de forma distinta i és per això que hem de posar el mètode del dubte en pràctica sempre mitjançant la raó i no caure en els enganys del “Geni Maligne” que s’aprofita de la credulitat de les persones.

    Des del meu punt de vista, crec que el mètode del dubte establert per Descartes és un bon mètode que ha contribuït en molts avenços al llarg de la història. Aquest mètode permet revisar allò que ja està fet pas per pas i poder millorar-ho si cal, a part de què està en constant dubte és una manera d’obtenir nous coneixements i no quedar-te simplement amb allò que et diuen sense pensar per tu mateix si és cert o no, sense fer ús de la raó. Trobo que té una visió molt encertada en el tema dels sentits, ja que sí és cert que a vegades ens enganyen, però és d’això del que podem dubtar, no per l’existència d’un ésser maligne que ens enganya.

  5.   Josep Nuño Farré Says:

    ‘Ningú és perfecte i per això ens equivoquem’ podria ser la introducció a la primera meditació de René. Segons Descartes, tothom prové d’un Déu poderós, capaç de crear infinitat de coses, tot i això, realment aquests éssers que crea són perfectes com ell? Si aquest Déu és perfecte, podria ser capaç de crear éssers perfectes, però, els humans ens equivoquem i per tant, som imperfectes. Aquest Déu és bo? O és dolent?. Ell anomenara aquest Déu com ‘Geni Maligne’ justificant-lo gràcies a les imperfeccions que crea. René diu que l’única finalitat d’aquest Déu és manipular la realitat per fer caure en paranys aquells que identifiquen tot, mitjançant els sentits i l’experiència, com a veritat.

    Els sentits no sempre són capaços d’interpretar la realitat de la manera correcte, per això posa en dubte tot el que ha viscut i ha establert com a verdader. Ell proposa oblidar tot el que havíem establert ferm i permanent per començar de nou i dubtar fins i tot, de les coses més evidents, aquest procés s’anomena ‘dubte metòdic’. Aquesta serà l’única manera de no caure en cap ‘trampa’ del ‘Geni Maligne’.

    En la societat que vivim aquest dubte permanent ens crearia molt mal de cap perquè no podríem confiar en ningú ni donar per cert cap coneixement que volem adquirir, per això, crec que la seva forma de veure el món és bastant radical.

  6.   Ricard Suaña Says:

    En la primera meditació, Descartes proposa el Geni Maligne per poder justificar la imperfecció dels sentits de l’ésser humà, i els errors que cometem amb les nostres creences, que malgrat afirmem que son vertaderes, potser només son percepcions errònies.
    Aquesta imperfecció no concorda amb la idea de l’existència d’un Déu que ens hagi creat perfectes, per això Descartes proposa la idea del Geni Maligne com a un Déu pervers que ens fa enganyar-nos a nosaltres mateixos, de forma que tot i percebre les coses amb els sentits i creure que són reals, estiguem equivocats.
    Per evitar aquestes equivocacions, Descartes ens incita a posar-ho tot en dubte, fins i tot coses tan essencials com la nostra pròpia existència, proposant una teoria per la qual podriem estar somiant tot el que passa.
    Descartes, però, troba finalment la forma d’afirmar la nostra existència, diu que si pensem, existim, ja que encara que pensessim que pensem, ja estariem pensant en primer lloc, per tant la existència del nostre pensament es indubtable.
    Des del meu punt de vista la teoria de Descartes es massa radical, tot i que té certa raó, ja que si no posessim en dubte tot el que sabem no fariem molts descobriments nous, i és cert que els sentits ens enganyen sovint, però aquests possibles enganys son els que ens fan dubtar i investigar sobre tot el que ens envolta per intentar descobrir el perquè de tot.

  7.   Víctor Martín Lluís Says:

    René Descartes conceb el Geni Maligne com a un déu que l’ha intentat enganyar amb tot el seu enginy i astúcia. Per a eliminar-lo i per a evitar que ens creï il•lusions o ens faci creure coses errònies, el que Descartes planteja és el dubte, es a dir, dubtar de tot allò que creiem, encara que sigui una cosa tant natural com el que veuen, senten o toquen els sentits. Per a fer això Descartes diu “M’imaginaré a mi mateix sense mans ni ulls ni carn ni sang, ni cap dels meus sentits, com si estigués erròniament convençut que tinc totes les coses”, al dir això, ens n’adonem de que vol eliminar els sentits, els quals perceb com a un engany.
    Durant tota la Meditació primera, Descartes es va plantejant dubtes, en primer lloc dubta dels sentits, es pregunta si podria ser que tot fos un somni, i crea la idea del geni Maligne. Aquest afany per a dubtar del que és evident, el veiem molt relacionat amb la seva frase més cèlebre, “Cogito ergo sum” ja que ell pensa, aplica el dubte metòdic i llavors existeix.
    Personalment, crec que Descartés fa bé en posar en dubte allò que veiem evident, a vegades, el que creiem que és més segur es el que ens falla, però no podem trobar l’error fins que no ens allunyem i mirem el problema des de fora, es a dir, des d’un punt de vista en el que no ens enganyin els sentits o les creences, des d’un punt de vista el més objectiu possible.

  8.   Martin H. Says:

    Descartes diu que si volem establir quelcom ‘ferm i permanent” em de deixar enrere les idees comunes que ja teníem i començar de nou des de els fonaments. Ho afirma perquè creu que el que l’envolta, no es real.

    Per poder arribar al punt de partida, s’han d’eliminar totes les idees, creences i coneixements que no apareguin dotats d’una certesa absoluta, tot allò que es faci dubtar s’ha d’eliminar. Aquí es on descartes comença amb el dubte, i aquest dubte és metòdic.

    També diu que pot existir un esperit maligne que tingui molt poder i intel•ligència que posa tot el seu esforç a fer-lo induir al error.

    En opinió meva, a vegades no hi ha millor forma de aconseguir descobrir on ens em equivocat, es tornar enrere oblidar-se de tot, començar de zero i seguir de nou cap endavant

  9.   Norman López Says:

    René Descartes a la primera meditació exposa el seu punt de vista de la realitat, on potser no tot el que veiem i observem a través dels sentits és cert i realment ens enganyem. Ell a això l’anomena ‘dubte metòdic’. Descartes per a explicar aquesta teoria inventa el personatge del Déu Maligne, un Déu que ens intenta enganyar fent-nos creure que allò que veiem és la realitat.

    Per a poder obtenir la veritat i conèixer allò que és ferm i permanent, Descartes creu que ens hem de desfer de les opinions i la subjectivitat, que ens pot influir i crear males suposicions. Per tant el que Descartes creu és que per conèixer allò que és ferm i permanent hem de fer cas a la ciència i la raó, buscant sempre de no fer cas als nostres sentits, ja que poden estar influïts pel ‘Geni Maligne’ i poden mostrar-nos una realitat falsa.

    Jo personalment crec que Descartes té una mica de raó quan diu que els nostres sentits i les nostres experiències ens enganyen al mostrar-nos la realitat, ja que molts cops ens condicionen quan intentem veure allò que és ferm i permanent i poden mostrar-nos una imatge difuminada de la realitat. També estic d’acord amb Descartes quan diu que no hem de fer cas de les opinions, ja que aquestes molts cops no són certes, i basar-nos amb la raó i la racionalitat per a trobar la realitat correcta.

  10.   Xavier Cornet Pujol Says:

    Descartes es planteja que tot alló que veiem i percebem a través dels nostres sentits ens pot enganyar de manera que no estariem percevent la veritable realitat, per aixó s’inventa una espècie de dèu, l’anomenat geni maligne la funció del qual consisteix en fer-nos caure en els paranys en els que una avaluació no raonada del que percebem a través dels sentits ens pot fer caure.

    Es per aixó que creu que no ens hem de refiar dels nostres sentits, sobretot a l’hora de fer ciència ja que aquets ens podrien enganyar per l’acció del geni maligne.

    Per fer ciència, tampoc ens podem refiar dels nostres sentits ja que el geni maligne hi actua i ens podria donar una il.lusió falsa, la qual anomenariem científica, peró que sería falça.

    Es per aixó que hem d’estar sempre alerta quan meditem a no deixar que el geni del mal enns introdueixi ideea falçes en els nostres pensaments.

    Crec que en part Descartes té raó, i que els nostres sentits ens enganyen molt sovint, peró és també gràcies als sentits que molts cops hem sentit curiositat, i s’ha fet ciència, en part també gràcies als sentits, en resum doncs penso que la teoria de Descartes per mi és força certa, peró un pèl massa radical.

  11.   Maiol V Says:

    “Si volem establir quelcom ferm i permanent en les ciències, hem de desfer-nos-en primer de totes les opinions comunes i començar altra vegada des dels fonaments”
    En aquesta frase Descartes, introdueix el dubte. Ho fa mitjançant la seva idea en que la ciència són tot un conjunt de processos, els quals anomenem coneixements basats en els sentits. Tot el que havia après durant la seva vida, es basava en els sentits. Però es va plantejar el dubte de si es podia refiar dels sentits, ja que si alguna vegada l’havien enganyat perquè no ho podien tornar a fer.
    Explicava, que la causa de tot això era un geni maligne que mitjançant trampes volia que visquéssim en un món d’engany i mentida.
    Per tan, Descartes arriba a plantejar aquesta frase volguen dir que només podrem fer ciència quan tinguem l’absència del Geni Maligne i del que comporta (dubtes).Si no hem de desfer-nos de totes les opinions comunes, no haurem de tornar altra vegada des dels fonaments, fet que voldrà dir que no tindrem dubtes, per tan estarem fent ciència, per Descartes.
    En la meva opinió, penso que Descartes està equivocat ja que la ciència si no hi haguessin dubtes no podria evolucionar i es quedaria estancada. Una de les coses bones de la ciència, penso també, que si es pot falsar encara és més ciencia ja que això ens obliga a pensar i buscar noves solucions al problema o hipòtesis plantejada, i podem avançar en ella. El mateix passa amb els dubtes, si tenim dubtes hem de buscar la manera de que no en tinguem, per tan busquem noves solucions, fet que fa automaticament que fem ciència mitjançant els dubtes.

  12.   Ferran Pintó Haro Says:

    Descartes pensa que si volem establir quelcom “ferm i permanent” en les ciències, hem de desfer-nos primer de totes les opinions comunes i començar altra vegada des dels fonaments. Ho afirma perquè dubta de tot el que l’envolta, creu que pot no ser real.

    Com que Descartes descobreix que els sentits a vegades l’enganyen, afirma que no s’ha de confiar en allò que t’ha enganyat un sol cop. Dubta d’allò real i per això diu que ens hem de desfer de les opinions (que poden ser falses) per establir quelcom ferm i permanent en les ciències, perquè les ciències no enganyen i no poden estar en contacte amb coses possiblement falses.

    A partir d’això, Descartes crea el Geni Maligne, que intenta enganyar-lo. L’única opció que té és protegir-se contra les creences falses.

    Penso que Descartes té raó quan afirma que les ciències s’han d’abstenir d’opinions comuns per ser fermes i permanents. Una opinió comú pot semblar real però no deixa de ser una opinió que si és encertada estarà d’acord amb els fonaments de la ciència; per tant, s’ha de començar des dels fonaments. També penso que Descartes no hauria de dubtar de tot perquè allò verdader pot ser segons el criteri de cadascú.

  13.   Mònica Mandaña Solé Says:

    En la primera meditació, Descartes esmenta un fet totalment cert i evident: les persones ens equivoquem i fallem més d’una vegada. Aquesta imperfecció humana posa en conflicte la idea d’un Déu bo, les creacions del qual són perfectes. Descartes justifica aquesta imperfecció amb l’existència d’un Déu pervers, que l’anomena “Geni Maligne”. Creu que el seu objectiu és enganyar a les persones, aprofitar-se de la seva credulitat i fel-s‘ hi creure coses que en realitat no tenen res de veritable.

    Per defensar-se dels seus enganys, Descartes proposa l’anomenat “dubte metòdic”, on bàsicament ens anima a posar en dubte tots els coneixements que tenim. Menciona que cal dubtar sobretot de les experiències i els sentits. Aquests últims, segons Descartes, ens enganyen, ja que poden percebre la realitat de manera errònia. Ara bé, no està d’acord amb Plató amb el fet de que les coses físiques no siguin reals. Creu que aquestes sí que existeixen però, com he mencionat abans, opina que els nostres sentits les poden interpretar falsament. A més, cal dubtar de totes les nostres opinions i creences, per molt evidents que ens semblin, començant pels fonaments a partir dels quals s’han estructurat. Si els analitzem i veiem que són dubtosos, caldrà rebutjar tot el que s’ha desenvolupat a partir d’aquests fonaments.

    Però, si no podem fiar-nos de tot el que ens envolta, de què ens podem fiar? Descartes explica que només ens podem refiar-nos del pensament i la raó i, per tant, cal aferrar-nos a aquests. Només així podrem trobar idees veritables i permanents. D’aquesta manera també ens preparem per les possibles falsedats i enganys que el Geni Maligne podria imposar-nos.

    Penso que el punt de vista de Descartes pel que fa a la incertesa de tot allò que coneixem i dels sentits és una mica extrema. Tot i així, estic d’acord amb la importància que li dóna a la raó i al pensament, i amb què no hem de conformar-nos i creure’ns tot allò que ens diuen. Crec que si tothom sempre es cregués les certeses i creences que tenen i, per tant, no busquessin millorar-les o rebutjar-les, ens trobaríem en una societat estancada, que no avançaria en el coneixement.

  14.   Diego Valencia Says:

    El que ens planteja Descartes es que partim de uns principis ferms i clars però que el primer que hauríem de fer es eliminar-los,desfer-nos d’ells perquè no són tant evidents,un dels exemples podría ser els nostres somnis en els quals observem i imaginem coses tan convincents que semblan que els poguem aplicar a la realitat però que no tenen relació en sí.

    Descartes també ens planteja la relació dels nostres principis amb els nostres sentits i com a partir d’ells podríem trobar la realitat,però que en realitat estem en un “cercle” de continu engany,és a dir, en una desconfiaça fins i tot dels nostres sentits i percepcions.

    El “Geni Maligne” = a engany,però no es un engany vigent sinó que es un engany que l’hem anat construïnt nosaltres mateixos en relació als dubtes per no saber si els nostres sentits,pensaments,percepcions són realitat o una alucinació.

  15.   Marta Jamilà Casanova Says:

    Descartes planteja la possibilitat que tot allò que coneixem o que sempre hem considerat vertader no sigui realment cert i que són els propis sentits els que ens enganyen. Descartes planteja el dubte i introdueix un “Geni Maligne” que hauria vingut per enganyar-lo. Proposa que potser no hem estat creats per un Déu bondadós sinó per un Déu que ens fa tenir per veritat allò que no ho és.

    Descartes no només dubta dels sentits, sinó també de l’existència de les experiències personals, del coneixement i del mateix “Geni Maligne”. Dubtar és propi de l’ésser racional i ens permet arribar, com en la ciència, a raonaments vàlids, que no puguin ser posats en dubte. És per això que Simon Blachburn en “Pensar” ens explica que Descartes parteix del principi esmentat en l’enunciat, i és que si és cert que els sentits ens enganyen, Descartes considera que hem de tornar a començar i no acceptar res com a vertader sinó deriva dels nostres raonaments.

    Així dons, tot científic ha de dubtar de les intuïcions clares, nítides i distintes que se li puguin aparèixer. Per fer-ho, Descartes estableix “Les regles del mètode” per sortir del dubte i abandonar l’escepticisme. Segons ell, si el científic ha utilitzat aquest mètode, llavors haurà fet ciència ja que haurà tingut la intuïció (Regla de l’evidència), haurà partit el problema (Regla de l’anàlisi), haurà estudiat si el que es complia per separat també es compleix en el conjunt (Regla de la síntesi) i haurà explicat amb exactitud tot el procés que ha seguit (Regla de l’enumeració).

    Personalment, estic d’acord que sovint hauríem de tornar a establir els fonaments més bàsics d’alguns aspectes de la societat si aquesta els posa en dubte, com ara el sistema educatiu o jurídic. També coincideixo amb la necessitat de dubtar per arribar a reflexions, raonaments o coneixements més segurs ja que dubtar és una etapa transitòria i considero que no fer-ho és desaprofitar la nostra capacitat de raonar, sobretot en la ciència. Per acabar, no opino que un “Geni Maligne” ens enganyi, sinó que sovint és la pròpia societat la que “fabrica” enganys diversos.

  16.   Nil S Says:

    El geni maligne fa que considerem coses evidents que no ho són. Segons Descartes, Déu és el nostre creador i el qui ens farà enganyar sistemàticament, ja que ha creat la naturalesa d’una manera que ens farà pensar que és veritable, però és simplement un error creat per nosaltres.
    Per tant, el geni maligne impedeix que puguem establir quelcom ferm i permanent, ja que el que vol que establim són coses no pensades amb deteniment.

  17.   byron sanchez Says:

    Segons René Descartes, diu que no hi ha un geni maligne sinó que el nostre Déu ens deixa una llibertat, per això nosaltres tenim que analitzar qualsevol opinió o qualsevol cosa a traves de la regla de l’evidència, de l’anàlisi, de la síntesis i de la enumeració completa, per tal de arribar a l’autentica realitat o veritat.
    Per tant jo crec en la mateixa teoria de Descartes que descriu la llibertat que tenim nosaltres sobre l’opinió.