Descartes i la realitat

Les falsificacions són parasitàries del que és real“. BLACHBURN, Simon. Pensar. Paidós Textos, pàg. 32

Què hem d’entendre amb la frase anterior segons René Descartes?

Quina opinió en teniu al respecte?





17 Responses to “Descartes i la realitat”

  1.   Ingrid H. Says:

    Descartes i la Realitat

    Segons Descartes no podem distingir el somni de la vigília, ja que, no hi ha res que hem faci diferenciar l’un de l’altre, Els objectes i imatges que representem mentre somiem són com quadres o pintures que han estats creats a semblança d’alguna cosa real. És a dir, els nostres somnis podem tenir la mateixa forma que els nostre pensaments (durant l’estat de vetlla).

    Aquestes falses il•lusions que representem mentre dormim són una còpia de la realitat. És a dir, aquestes falsificacions depenen de la realitat per poder prendre forma, han de tenir un model original al que poder imitar, sinó, no podrien pas prendre forma….
    “Les falsificacions són parasitàries del que és real“. BLACKBURN, Simon. Pensar. Personalment, crec que Simon Blackburm té raó quam afirma aquesta frase perquè, tal com diu Descartes, ‘’si dormo també hi ha coses certes…’’.

    La paraula falsificar vol dir fer-se passar per autèntic, i, perquè alguna cosa es faci passar per autèntica cal que existeixi quelcom autèntic. És a dir, les falsificacions s’aprofiten d’allò que és real per poder existir.

    L’existència de les falsificacions són una prova de que existeix una realitat autèntica, per tant, això vol dir, segons Descartes, que mitjançant el pensament (guiat per la Raó) puc arribar a l’autèntic coneixement. Jo, personalment no opino lo mateix que ell, perquè hi ha veritats que escapen de raonament humà o bé es pot arribar a una suposada veritat mitjançant tot un seguit de raonaments erronis…

  2.   Marta Viñas Lóbez Says:

    René Descartes es basava en la idea de que no tot el que creiem que és real ho és. En la frase de Simon Blachburn “Les falsificacions són parasitàries del que és real” per Descartes significa que les falsificacions (les coses que nosaltres pensem que són reals) necessiten una realitat per poder ser. Per això Blachburn ens exemplifica aquest certesa amb l’exemple dels bitllets falsos. Per tal que els bitllets falsos (que nosaltres creiem que són vertaders) necessiten els bitllets originals o vàlids per poder ser fabricats.

    Per tal de poder decidir què és real i que és una copia Descartes va decidir dubtar sempre dels sentits i de la realitat, així va crear l’anomenat dubte metòdic. El dubte metòdic es basa en eliminar tots els coneixement i les creences que no cregui que són certes completament per tal de poder trobar la veritat absoluta i no deixar-se influenciar.

    Pel filòsof la raó és la font de coneixement i no pot ser subordinada a res exterior a ella. Per poder trobar la raó absoluta que ens durà al coneixement hem de desconfiar de tot. Segons Descartes, especialment dels sentits i les experiències que són el coneixement imperfecte de la realitat. Però no es nega l’experiència, sinó que aquesta confirmarà allò que ha descobert la raó.

    Personalment, el dubte metòdic crec que ens pot dur a un problema sense resposta. Si nosaltres desconfiem de tot, per sistema (com proposava Descartes), i ho em d’analitzar fins a trobar una conclusió sòlida i racional, pot ser que ens trobem a dins d’un bucle. En la meva opinió, moltes vegades s’ha de desconfiar dels sentits però no sempre. Com tots podem haver comprovat moltes vegades la primera intuïció era la correcte (la que venia dels sentits o l’experiència), en canvi altres hem hagut de meditar i reflexionar abans d’actuar (em desconfiat dels sentits i l’experiència).

    En conclusió opino que no tot es racional, moltes vegades la realitat s’escapa de les nostres mans i no la podem controlar amb la nostre raó. Per tant concloc que és bo dubtar en la majoria de vegades i actuar de manera racional però en altres ocasions, com ja he dit, em de fer cas als sentits i l’experiència.

  3.   Mireia Badia Says:

    Descartes era un filòsof amb un pensament racionalista. Tenia una consciència del poder i de la fiabilitat de la raó com a instrument autònom per construir el coneixement sobre la realitat. Davant d’aixó, Descartes va arribar a desconfiar de qualsevol cosa del seu voltant fins i tot dels sentits, de l’existència de les experiències personals i de l’esperit maligne (dubte metòdic). L’objectiu que tenia Descartes del dubte metòdic era trobar veritats absolutament certes sobre les quals no sigui possible dubtar en absolut. Aquesta tècinca, consisteix en dubtar de qualsevol cosa per trobar la veritat absoluta.
    La frase”Les falsificacions són parasitàries del que és real” segons descartes qualsevol falsificació necessitava la realitat per poder arribar a existir.
    Personalment, estic d’acord en el pensament de Descartes, ja que per poder haver-hi l’existència d’una falsificació, primer de tot hi ha d’haver-hi l’existència de la realitat d’aquest.

  4.   Marc Fornell Says:

    La frase “les falsificacions són parasitàries del que és real”, per a René Descartes significa que tota falsificació necessita una realitat per a poder existir, i per tant, que són creades a partir que apareix aquesta. Simon Blackburn verifica la frase amb l’exemple que diu que existeixen bitllets falsos, per tant tots són falsos. La idea que tots siguin falsos és impossible ja que ha d’existir una primera realitat que doni pas a la falsificació.
    El problema esdevé ja que no sap què és real i què és fals. Descartes va posar en pràctica l’acció de dubtar per intentar resoldre’l, l’anomenat dubte metòdic, que es basava en eliminar tots els coneixements i creences no recolzats per l’absoluta certesa per a trobar l’autèntica veritat.
    Aquesta visió tan racionalista de Descartes consistia en desconfiar de tot allò no racional, especialment dels sentits i de les experiències, considerats coneixements imperfectes de la realitat, de si estem desperts o vivim en un somni, i si existeix un Geni Maligne que vulgui induir-nos a l’error i ho controla tot; per així poder aplicar la raó que donarà pas a l’autèntic coneixement.

    Personalment, crec que la visió de la realitat per a Descartes condueix a un dubte irressoluble, i que està marcada per una obsessió per l’engany. Penso que s’ha de dubtar i no confiar sempre en els sentits, i que les falsificacions sorgeixen d’una primera realitat, però la cerca d’aquesta realitat s’escapa de les nostres mans moltes vegades i opino que no s’ha d’intentar definir amb excessiva exactitud perquè és el resultat acabarà en l’incertesa del dubte.

  5.   Irina Arnau Says:

    Pel filòsof francès, René Descartes, la raó i el saber són únics, però, hem de conèixer la seva estructura i el seu funcionament per a poder aplicar la raó correctament i assolir els coneixements més vertaders. Descartes desitja cercar la veritat més certa per a poder deduir tots els coneixements. Per poder-la cercar, primer de tot parteix de l’eliminació de totes les idees, coneixements i creences que no vinguin recolzats i dotats d’una veritat absolutament certa, per tant, cal desempallegar-se de tot allò que pugui fer dubtar la ment de l’ésser humà. El camí per a cercar aquest coneixement s’anomena dubte metòdic, dubte que Descartes portarà a terme fins a la màxima radicalitat.
    Focalitzant-nos a la frase inicial “les falsificacions són parasitàries del que és real”, podem entendre que les falsificacions necessiten primerament d’idees reals per a poder ser copiades posteriorment. Algunes ocasions, els sentits ens poden enganyar, ja que l’ésser humà està incapacitat per poder distingir quan ho fan i quan no, com a conseqüència de tal argument, qualsevol experiència sensorial ,és a dir, que provingui dels sentits pot ser enganyosa i falsa. “… m’he adonat que aquests sentits m’enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d’aquells que ens han enganyat una vegada”, diu Descartes en l’apartat “Dubtes d’allò que coneixem pels sentits”, pàgina 121 del llibre Atena.
    Pel que referència al dubte metòdic que parlàvem inicialment, el filòsof dóna tres raons per començar a dubtar. Primerament, les fal•làcies dels sentits; que són les que ens comporten més a l’error, en segon lloc; la impossibilitat de distingir la vetlla dels somnis ja que no podem assolir la certesa absoluta de si el que vivim és real. Voldria fer referència a la pàgina 122 del llibre Atena per refutar aquest segon estament: “… no hi ha indicis concloents ni senyals tan certs que em facin distingir netament entre vetlla i somni…”.I en tercer lloc i últim, com a conseqüència del dubte de la vetlla i el somni, Descartes es pregunta i es planteja l’existència d’algun ésser extern, que li dóna nom “d’ esperit maligne“, que posa tot el seu esforç per portar-nos a l’error, com bé diu en la Meditació 1.
    Personalment, penso que Descartes posava el dubte fins a tal extrem que el radicalitzava per complet i el podia portar a l’escepticisme. Per altra banda, estic molt d’acord en la frase inicial “Les falsificacions són parasitàries del que és real”. Es veu força clar que res no pot ser copiat si prèviament no hi ha un model original, com bé no pots jutjar una persona si no coneixes el seu caràcter, o dir si un plat de menjar no t’agrada si no l’has testat. És per això que primerament has de partir d’una cosa real per després poder-la falsificar.

    •   Irina Arnau Says:

      (Perdoneu, s’ha copiat tot en un paràgraf)

      Pel filòsof francès, René Descartes, la raó i el saber són únics, però, hem de conèixer la seva estructura i el seu funcionament per a poder aplicar la raó correctament i assolir els coneixements més vertaders. Descartes desitja cercar la veritat més certa per a poder deduir tots els coneixements. Per poder-la cercar, primer de tot parteix de l’eliminació de totes les idees, coneixements i creences que no vinguin recolzats i dotats d’una veritat absolutament certa, per tant, cal desempallegar-se de tot allò que pugui fer dubtar la ment de l’ésser humà. El camí per a cercar aquest coneixement s’anomena dubte metòdic, dubte que Descartes portarà a terme fins a la màxima radicalitat.

      Focalitzant-nos a la frase inicial “les falsificacions són parasitàries del que és real”, podem entendre que les falsificacions necessiten primerament d’idees reals per a poder ser copiades posteriorment. Algunes ocasions, els sentits ens poden enganyar, ja que l’ésser humà està incapacitat per poder distingir quan ho fan i quan no, com a conseqüència de tal argument, qualsevol experiència sensorial ,és a dir, que provingui dels sentits pot ser enganyosa i falsa. “… m’he adonat que aquests sentits m’enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d’aquells que ens han enganyat una vegada”, diu Descartes en l’apartat “Dubtes d’allò que coneixem pels sentits”, pàgina 121 del llibre Atena.

      Pel que referència al dubte metòdic que parlàvem inicialment, el filòsof dóna tres raons per començar a dubtar. Primerament, les fal•làcies dels sentits; que són les que ens comporten més a l’error, en segon lloc; la impossibilitat de distingir la vetlla dels somnis ja que no podem assolir la certesa absoluta de si el que vivim és real. Voldria fer referència a la pàgina 122 del llibre Atena per refutar aquest segon estament: “… no hi ha indicis concloents ni senyals tan certs que em facin distingir netament entre vetlla i somni…”.I en tercer lloc i últim, com a conseqüència del dubte de la vetlla i el somni, Descartes es pregunta i es planteja l’existència d’algun ésser extern, que li dóna nom “d’ esperit maligne“, que posa tot el seu esforç per portar-nos a l’error, com bé diu en la Meditació 1.

      Personalment, penso que Descartes posava el dubte fins a tal extrem que el radicalitzava per complet i el podia portar a l’escepticisme. Per altra banda, estic molt d’acord en la frase inicial “Les falsificacions són parasitàries del que és real”. Es veu força clar que res no pot ser copiat si prèviament no hi ha un model original, com bé no pots jutjar una persona si no coneixes el seu caràcter, o dir si un plat de menjar no t’agrada si no l’has testat. És per això que primerament has de partir d’una cosa real per després poder-la falsificar.

  6.   Jessica Giménez Says:

    Amb la frase que se’ns mostra podem saber que per a Descartes una falsificació no té cap mèrit perquè és imperfecta ja que aquesta necessita models reals per a la seva creació. En canvi, l’autèntic model, l’originàri, no pot ser cap còpia de cap mena ja que ha estat el primer en ser creat i a partir d’ell esdevindran les falsificacions. Aquest últim model el podem considerar el real ja que en ell tot concorda i és vàlid perque totes les premisses que s’han necessitat per crear-lo les compleix. Quan qualsevol cosa compleix amb les seves premisses, per tant que aquestes són vertaderes, la seva conclusió, la seva finalitat, també ho és. Això ens porta a que en les falsificacions les premisses no totes són vertaderes ja que només són còpies del model original, per tant, com són falses, la conclusió del producte tambe ho serà. Aquest fet a la vegada comporta que una realitat és necessària per a la creació de les còpies ja que necessiten un punt de partida perquè sense el model original l’esdevindrien elles.

    Com a conclusió que podem extreure d’això és que un producte falsificat mai deixarà de ser-ho per molt bé que ho estigui ja que no hi ha manera possible de fer qualsevol producte o idea més perfecte que l’original.

  7.   Ainhoa Ramos Says:

    La frase “Les falsificacions són parasitàries del que és real” segons Descartes la podem entendre de la següent manera:
    El pensament René Descartes era que no podíem dir si una cosa és certa o falsa sense demostrar ni argumentar per quina raó diem que és d’una manera o d’un altre. Per fer tal cosa, ell va proposar una “estratègia”, anomenada el dubte metòdic. Aquesta consisteix a posar en dubte tot allò que sabem o que creiem saber, no tot és com ens diuen, tot i que no és fàcil trobar de segur si és certa o falsa l’afirmació proposada.
    La meva opinió davant d’això és que penso que Descartes posava massa en dubte les coses, tot i que com he dit abans no tot és com ens diuen o ens ensenyen i per tant potser va fer bé en no fiar-se del que tothom donava per assegurat i estudiar el grau de veritat o de mentida que tenia una cosa. Penso que en aquest aspecte va fer bé en qüestionar-se les coses, no ens hem de conformar amb el que ens diuen, encara que potser no s’ho hauria de qüestionar tot, i treure les seves pròpies conclusions quedant-se segur de com era tal afirmació.
    Respecte a la frase, crec que ha estat bastant acertada, ja que les falsificacions ens impedeixen veure com són les coses realment.

  8.   Marta L Says:

    René Descartes afirma en les seves meditacions que per saber si un coneixement és real necessitem comparar-lo amb algun que sàpiguem del cert que és fals. És a dir, ho hem de posar tot en dubte, hem de posar en pràctica el mètode cartesià i el dubte metòdic i si en alguna ocasió és fals voldrà dir que totes les altres també ho poden ser. Descartes va aplicar aquest mètode a tots els coneixements que ell tenia per tal de saber si el que ell considerava que sabia era del tot cert i per tant quina part de falsedat hi havia en els seus coneixements, és a dir, es va plantejar fins al seu mínim coneixement amb l’objectiu d’arribar a una veritat absoluta on els dubtes no poden tenir lloc.
    En la meva opinió, si Descartes aplicava aquesta premisa: “Les falsificacions són parasitàries del que és real“ a tots els seus coneixements i descartava tots els coneixements en funció d’aquells que tenien característiques comunes amb els coneixements falsos, no tenia en compte la següent afirmació “Les aparences enganyen”, que és possiblement la que faria servir jo, és a dir, no descartaria res fins no saber del tot que és fals o que és verdader, però analitzant-ne les característiques individuals i sense tenir en compte elements semblants amb caracterñistiques comunes.

  9.   Sandra Arévalo Says:

    Les falsificacions per a rebre aquest nom necessiten la idea de realitat, és a dir, per a obtenir un bitllet fals o una moneda falsa es necessita un billet verdader i una moneda verdadera. Així ho expressa Simun Blackburn al seu llibre PENSAR a la página 32.
    La col.lectivitat amb la que expressa que si una cosa és falsa totes ho poden ser, fa pensar que la falsificació pot enfanyar a qualsevol si es sap fer bé igual que el que és real també ens pot enganyar però és veritat per excel.lència. Les dues idees es necessiten ja que del bé surt el mal i del mal es pot esdevenir bé.
    Descartes argumenta racionalment que no tot el que creiem real acaba sent-ho ja que per a averiguar-ho primer hem de dubtar dels coneixements que la realitat suposa. És a dir, si dubtem del que és la realitat acavarem averiguant que és realment la realitat, però si entenem per realitat el que els nostres sentits ens ensenyen possiblement ens quedariem amb la falsedat que això suposa i ens equivocariem perquè no hem volgut pensar raonablement, sinó sensitivament.
    A la lectura, Simon Blackburn diu que els nostres pensaments, la nostra raó també s’equivoca, és a dir, que el que nosaltres raonablement veiem cert possiblement la única cosa que ho demostri són els sentits. Quan una cosa es aparentment certa, només si el toquem, si el veiem, si escoltem sabem si es cert o no. Un exemple que posa Simon Blackburn a la página 34 és el del reflexe momentani d’aigua en el desert on nosaltres aparentment creiem que hi ha aigua, però només si ens acostem sabrem si es veritat o no.
    Amb tot això cal aplicar el que Descartes diu en el dubte metòdic: s’ha de dubtar del que existeix i dels sentits i preguntar-se si hi ha un esperit maligne que ho controla tot. Tot això amb la intenció de descobrir el que és la primera veritat.

    Personalment, les falsificacions i la realitat són com totes les coses, necessiten un bé i un mal per a existir, és a dir, perquè coneguem el bé hem de conèixer el mal, per a conèixer el negre hem de conèixer el blanc, per a conèixer la idea d’una cosa hem de conèixer la idea de l’altre. Per tant, penso que la frase de: “les falsificacions són parasitàries del que és real” és totalment certa, encara que penso que Descartes dóna massa importància i busca masses respostes per a cada idea quan potser és més fácil del que sembla.

  10.   Laura Viñas Says:

    “Les falsificacions són parasitàries del que es real”. Aquesta frase segons René Descartes significa que s’han de tenir elements totalment reals, per poder-ne obtenir de falsos.Tal com diu Simon Blackburn a la pàgina 32 de la seva obra PENSA, que alguns bitllets són falsos, per tant qualsevol bitllet pot ser fals.
    Aquesta afirmació ens mostra la visió racionalista de Descartes. No tot el que creiem que és real ho és. Per això, segons el Descartes cal primer desconfiar dels coneixaments imperfectes de la realitat, els sentits. Després s’ha d’utlitzar la raó. D’aquesta manera construirem el coneixament sobre la realitat.
    Descartes diu que no accepta res com a vertader sino deriva dels nostres raonaments. No obstant, amb la lectura hem comprovat que de vegades aquests, ens poden enganyar. Per tant cal aplicar el que ell en diu el dubte metòdic: dubtar dels sentits, de l’existència, i preguntar-se s’hi ha un esperit maligne que ho controli. S’ha d’aplicar amb l’objectiu de descobrir la primera veritat.
    Des del meu punt de vista, estic d’acord amb l’afirmació “Les falsificacions són parasitàries del que és real”. És evident que no es pot falsificar una cosa que no ha sigut real prèviament. Així per exemple, tampoc es pot conèixer un gust dolent si mai s’ha tastat un gust bo, o més evident encara, no es pot cometre un error si mai s’ha intentat. És a dir, primer has de tenir una cosa real, per després poder-ho falsificar, conèixer el que és dolent, o bé cometre l’error.

  11.   Gisela Membrive Says:

    Per Descartes un raonament és vàlid només quan les seves premisses també ho són. Sense un punt de partida comprovat científicament que és afirmatiu no es pot donar la falsificació del mateix raonament. Aixó es tradueix en què les falsificacions són simplement paràsits que s’alimenten de la realitat, tal com diu la frase inicial. Al mateix moment que aquestes falsificacions necessiten la realitat per nutrir-se, aquesta obté una importància cabdal ja que al ser una part fonamental de la mentida requereix ser comprovada mitjançant el dubte metòdic de Descartes. El dubte metòdic consisteix en evitar totes aquelles fonts de coneixement que no són potenciades per una certesa assegurada i disoldre totes les influències negatives i incertes que puguin aflorir al nostre pensament.

    Personalment, opino que Descartes li donava massa importància al dubte i a mirar més enllà. No acceptava els raonaments tal com eren, sino que havia de posar-les en dubte per treure’n el seu propi raonament. Per altra banda penso que l’afirmació de Descartes concorda en certa part amb la meva forma de pensar ja que tot alló que es pot falsificar prèviament ha estat una realitat original. Tot i així, no es pot falsificar sense un fonament prou ferm basat en certeses irrefutables.

  12.   Raquel Vila Says:

    La frase “Les falsificacions són parasitàries del que és real“ ens permet accedir al pensament de Descartes, ell dubtava molt de tot (dubte cartesià), desconfiava dels sentits i de l’experiència ja que considerava que eren coneixements imperfectes de la realitat.
    Descartes per assegurar-se de que quelcom és cert, proposa un mètode que consisteix en suprimir els coneixements, creences o idees que tenim si no podem demostrar que siguin absolutament certes, i sobretot per a ell és molt important deixar de banda els prejudicis.
    Descartes pensa que les falsificacions necessiten idees reals per a ser copiades, un exemple que ens proposa Simon Blahburn per fer-nos entendre d’una manera més senzilla és la dels bitllets falsos, ja que es necessiten bitllets reals per a poder-los falsificar, primerament ha d’existir una idea real per a poder construir una fal•làcia.
    Des del meu punt de vista, penso que el dubte cartesià de Descartes és exagerat ja que dubta de tot, considera que tots aquells arguments que no tenen una premissa i unes conclusions certes, són falsos. Un punt que m’agrada de Descartes és que considera que podem arribar a veure quan cometem erros i que els podem arribar a modificar en un futur, som capaços d’aprendre a desconfiar de certes coses. Pel que fa a la frase, és cert que per existir fal•làcies en un primer moment hi ha d’haver una idea real, ja que si no existís una idea real, aquesta no es podria modificar per construir una fal•làcia.

  13.   Irene Bitlloch Martínez Says:

    Descartes va proposar-se en un moment de la seva vida el repte de replantejar-se tot el que fins en aquell moment coneixia, ja que s’havia adonat que des de jove havia tingut per vertaderes moltes opinions falses. Per tal de dur a terme aquest propòsit, el filòsof va decidir implantar-se a ell mateix el dubte metòdic, és a dir, va decidir dubtar de totes les coses que abans creia certes, per poder demostrar així si eren certes o no. També va plantejar-se la possibilitat de que existís un Geni Maligne que posés tots els seus esforços en enganyar-lo, de manera que era molt difícil trobar una cosa que fos real, perquè mai sabia si de veritat era real o si era el Geni el que volia que cregués que era real.
    La frase proposada “Les falsificacions són parasitàries del que és real” es pot interpretar com una manera de demostrar que les coses reals existeixen. Per molt que algú ens estigui enganyant tota l’estona mostrant-nos coses que no son reals, hi ha d’haver alguna cosa que sí que sigui real, ja que sinó seria impossible crear un engany, perquè si no hi ha coses reals no hi ha punt de partida.
    Es pot veure molt clar amb l’exemple que ens dona Simon Blackburn a la mateixa pàgina 32 del seu llibre, quan diu que podem afirmar que no tots els bitllets són falsos, perquè la idea de falsificar representa en si mateixa copiar una cosa vertadera, per tant si no existeix aquesta cosa vertadera és impossible falsificar-la.
    Crec que la frase és molt correcta, ja que el concepte de paràsit és molt il·lustratiu per mostrar que sense realitat no hi hauria falsificació, i que, si aquesta hi és, és només perquè la realitat existeix.

  14.   Laura Santamaria Says:

    Segons Descartes, la raó i la intel·ligència és única, hem de conèixer però, la seva estructura i el seu funcionament per a poder aplicar la raó correctament i assolir els coneixements vertaders. Descartes vol cercar la veritat certa per a poder deduir tots els coneixements, el camí per cercar parteix de l’eliminació de tots els coneixements, idees i creences que no vinguin recolzats d’una certesa absoluta, per tant, cal desfer-se de tot allò que pugui fer dubtar la nostra ment. D’aquest dubte o forma de buscar coneixement, Descartes l’anomena dubte metòdic, dubte que porta fins a la màxima radicalitat.

    El filòsof proposa tres raons per dubtar, en primer lloc, les fal·làcies dels sentits, que són les que ens comporten més a l’error, en segon lloc, la impossibilitat de distingir la vetlla dels somnis ja que no podem assolir la certesa absoluta de si el que vivim és real i en tercer lloc, i com a conseqüència de el dubte de la vetlla i el somni, se’ns planteja l’existència d’algun esperit maligne que posa tot el seu esforç per induir-nos a l’error. Com bé trobem en la fotocòpia Unitat 10: “potser l’enteniment humà és de tal naturalesa que s’equivoca sempre i necessàriament quan vol captar la realitat”.
    Tornant a la frase inicial “les falsificacions són parasitàries del que és real”, les falsificacions necessiten idees reals per ser copiades. Algunes vegades, els sentits ens poden enganyar, ja que som incapaços de distingir quan ho fan i quan no, conseqüentment, qualsevol experiència sensorial, pot ser enganyosa. Com diu Descartes: “m’he adonat que aquests sentits m’enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d’aquells que ens han enganyat una vegada.

    Personalment, penso que potser Descartes posava massa radicalitat en el dubte, tot i que estic d’acord en la frase principal ja que si hi ha falsificacions, vol dir que primerament hi ha una idea original.

  15.   Laia Rodríguez Says:

    Per Descartes totes les idees són falses si no es demostra, a través de la tècnica del dubte, que són vertaderes. Descartes va anomenar aquesta tècnica el dubte metòdic, la qual consisteix en dubtar de tot per saber la veritat absoluta. Tot i que sembli que la veritat absoluta és molt difícil de trobar o inexistent, ha de ser real per tal de poder falsificar-la i, com a conseqüència, parasitar-la. Les falsedats són paràsits per la realitat perquè s’aprofiten i viuen gràcies a les veritats.
    Personalment, crec que René Descartes tenia raó en relació a la seva idea de veritats absolutes, ja que si no hi ha veritat, no hi ha mentida, ja que si no hi hagués veritat, la mentida seria la realitat.

  16.   Joel B Says:

    Segons Descartes hem d’entendre que un argument és vàlid quan no hi ha forma – en el sentit de que no hi ha forma possible – de que les premisses, o punts de partida, siguin vertaderes sense que la conclusió també ho sigui. És vertader si és vàlid i les seves premisses són vertaderes, en tal cas la conclusió també és vertadera. Els falsificadors necessiten bitllets i monedes originals per fer les copies. Això significa que la realitat és necessària perquè existeixi una falsificació d’aquesta realitat, per tant les falsedats són com paràsits que s’aprofiten de les coses que són certes.
    La meva opinió al respecte és que Descartes estava molt encertat amb el significat d’aquesta frase. Realment les mentides i les falsificacions s’aprofiten del que és veritat per tergiversar-la a pròpia voluntat. Per tant, tal i com es diu en el llibre, la conclusió és impossible, ja que la idea de falsificació pressuposa l’existència de raons vàlides.