Descartes i les creences

A la pàgina 36 del llibre de BLACHBURN, Simon. Pensar. Paidós Textos. Podem llegir que “les nostres creences sobre el cervell i el seu paper en la producció de l’experiència conscient són creences al voltant de la manera en què funciona el món“.

Quina relació té el paràgraf anterior amb Descartes?

Quina opinió en teniu al respecte?





2 Responses to “Descartes i les creences”

  1.   Carla Chacón Benítez Says:

    Respecte al paràgraf que acabem de llegir el podríem relacionar amb el “penso, doncs sóc” amb el que Descartes estableix que pensar és la gran realitat que ens permet afirmar la nostra existència com a realitat.

    Però bé, tot i que segons Descartes partim de unes idees innates, les nostres creences venen influïdes pel nostre entorn i la forma en què percebem el món per mitjà del sentits, cosa que si les adquirim com a coneixement aquest serà incert i poc clar. És per això que Descartes desconfia dels sentits i dels coneixements adquirits per la experiència és per això que pretén despendre’s de tots els prejudicis, és a dir, no acceptar res com a vertader si no deriva dels nostres raonaments.

    Per dur a terme aquesta purificació de les idees emprendrà el dubte metòdic. Dubtarà dels sentits, de les experiències personals i fins hi tot de la vigília i el somni per tal d’obtenir finalment la millor raó i no cap tipus de convenciments.

    Per tal d’arribar al veritable coneixement segueix un procés de deducció que està constituït per un cercle de quatre regles que s’aniran repetint: la regla de l’evidencia ( en la que es comprovarà que la idea intuïda (innata) és clara nítida i distinta), la regla de l’anàlisi en la que dividirem el problema en parts per simplificar-lo, la regla de la sítesi en la que unirem els diferents resultats per obtenir-ne un de conjunt i finalment la regla de l’enumeració en la qual s’explicarà detalladament el què s’ha realitzat per tal que altres puguin comprovar-ho tornant a repetir el mètode.

    Finalment, pel que fa a la meva opinió estic d’acord amb el fet que haguem de dubtar del coneixement que ens ve imposat per la societat en què vivim com per exemple en la política: si no ens parem a raonar en el què se’ns imposa contínuament com en temes de les beques en el terme de l’educació i economia i ens creiem tot allò que diuen viurem en una realitat falsa en la qual nosaltres serem les marionetes d’aquells qui tenen poder sobre nosaltres. És per això que és necessari que tinguem un raonament propi basat en la deducció i consolidat en fets i experiències rellevants.

  2.   Andreea Grigore Says:

    El paràgraf anterior fa referència al dubte metòdic de Descartes, on es tracta d’analitzar totes les creences per veure si són veritables o no.

    Descartes aplica el dubte metòdic a totes les creences. Si es possible dubtar d’elles, s’han de deixar, provisionalment, de banda (encara que siguen recuperades més tard), perquè no en serveixen com fonament sòlid de la Metafísica.

    Descartes ens diu que en primer lloc, és possible dubtar de la informació donada pels sentits (si els sentits de vegades ens enganyen, es podria suposar que sempre ens enganyen), en segon lloc, també podem dubtar dels nostres raonaments, ja que de vegades ens equivoquem en raonaments molt senzills i els prenem per vertaders, i en tercer lloc, és possible dubtar-ne, fins i tot, de la realitat del món que ens envolta.

    Després de suspendre totes les creences, Descartes es troba amb una cosa indubtable: per a dubtar cal un subjecte que dubte. El subjecte no en pot dubtar que és un subjecte que dubta.

    Per tant, a través del dubte metòdic, Descartes sap que les proposicions que se li presenten de manera clara i distinta seran vertaderes.

    Per concloure, crec que totes les persones seguim el mateix procès per arribar a saber quines creences són veritables i quines no. Tots arribem a dubtar dels nostres sentits, dels nostres raonaments i de la realitat d’aquest món. Però, també, tots tractem de trobar unes veritats en tots aquests dubtes fent servint també un procès. És com funciona la pròpia naturalesa de la raó, que a partir dels principis i veritats més simples s’adreça cap a les veritats més complexes i difícils.