Descartes i la identitat personal

Segons BLACHBURN, Simon al seu  llibre “Pensar. Paidós Textos“, pàgina 39, podem llegir  que a Descartes no li interessa demostrar que ànima i cos són distints, “sinó mostrar que el coneixement del jo no depèn del coneixement del cos“.

Com ho argumenta el mateix Descartes? Creieu que és vigent la concepció dualista de Descartes en l’actualitat?





8 Responses to “Descartes i la identitat personal”

  1.   Alba Guerrero Maraver Says:

    Simon Blackburn en el seu llibre “Pensar”, ens mostra l’argument de Descartes: “No puc dubtar de la meva existència. Puc dubtar de l’existència dels objectes extensos (els ). Per lo tant, no soc un cos.” Simon Blackburn, amb l’anterior citació, ens deixa molt clar el punt de vista del filòsof. Segons Descartes ànima i cos són dos substàncies completament diferents, una independent de l’altre.

    Ens podem imaginar, crear tot el que ens envolta, excepte el jo. Descartes ho deixa molt clar amb aquesta citació: “El jo que resisteix com l’única roca sòlida davant de la marea del dubte potser no sigui un objecte extens”. Descartes amb “objecte extens” es refereix als cossos, aquests sempre estaran en dubte, en canvi, el jo és l’única substància de la qual no podem dubtar.

    Quan pensem en les nostres experiències, ja estem existint. El fet de pensar, ja ens fa adonar-nos que el jo és el subjecte del pensament. Així que Descartes arriba a la conclusió que no és necessari conèixer el cos, per conèixer al nostre jo, és a dir, la nostra ànima. Podem recordar (pensar) en experiències viscudes, però el cos no en serà conscient.

    Personalment, opino que la idea de Descartes de concepció dualista en l’actualitat no és vigent. La societat en la qual vivim, ens demostra dia a dia que tant cos com ànima són necessaris per poder sobreviure, ja que hi han molts avenços tecnològics que sense l’un o l’altre no serien capaços de seguir endavant. Però, és important dir que encara hi han moltes religions que segueixen diferenciant entre cos i ànima.

  2.   Anna Trapé Says:

    En el llibre “Pensar“, pàgina 39, Descartés afirma la següent cita : “sinó mostrar que el coneixement del jo no depèn del coneixement del cos“. On recolza la idea de que el jo és el mer coneixement i és independent al cos.
    Descartes defineix el jo com a una “substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar”.
    Per aquest motiu Descartes veu l’home compost per dues substancies: la substància pensant i la substància extensa, es tracta de dos substancies distintes, independents. Això significa que l’ ànima és immortal i que l’home té llibertat. L’ànima, la substància pensant, queda separada de la substància extensa.
    Descartes, en el discurs del Mètode diu: “De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.” Per Descartes el “jo” és l’ànima i aquesta ànima no necessita estar lligada a la cos per existir.
    Encara que Descartes defensi que l’Ànima i el cos són dues substàncies independents, es va donar conte que en el cas de l’home les dues substàncies estan relacionades. Un exemple seria quan ens fem mal. Quan ens fem mal percebem el dolor a través del que sentim i a través de l’enteniment. Descartes defensa que l’anima es troba localitzada a una part del nostre cos, l’ anomenada glàndula pineal que es troba aproximadament a la part central del cervell.

    “Cogito ergo sum” que significa: penso, després existeixo; és el pilar fonamental el qual comença la reconstrucció del coneixement.

    El descobriment del jo ens revela que la ment es un àmbit privilegiat per la veritat.
    En la actualitat, la idea de Descartes, des del meu punt de vista no segueix vigent.
    Avui en dia, la paraula “ànima” no és molt utilitzada en el llenguatge filosòfic. L’ ànima es una idea de la raó, necessària per a l’esperit humà , però no constitueix el veritable coneixement.

    Encara que no estigui vigent aquest concepte existeixen persones en la nostre societat que tenen una posició dualista.La religió Catòlica defensa una posició més cartesiana de la dualitat de l’ànima.

  3.   Marta Reyes Says:

    En aquest fragment del llibre “Pensar. Paidós Textos“, escrit per Simon Blackburn ens mostra que Descartes sosté la teoria de que no podem entendre què som cada un de nosaltres fins que no sapiguem què és el que podem saber amb certesa . És a dir , si som incapaços de revelar què és la realitat, què hi ha veritablement , llavors no té sentit preguntar-se per la qüestió de la identitat personal en mancar d’un procediment per discernir l’existent o real , del que inexistent o fals.

    Degut a aquest raonament sorgeix la seva cèlebre frase ” cogito , ergo sum ” (” penso , per tant existeixo “) Aquesta frase resumeix que tot i que podem dubtar absolutament de tot , per més que ens esforcem en la seva defensa , sempre podrem dubtar de que tot el que ens envolta és fals, que el món és pura fantasia completament inexistent i que no tenim cos ja que per a Descartes és una substancia extensa (segons ell vol dir que és un subjecte immediat de l’extensió local i dels accidents que pressuposen l’extensió, com les figures, la situació, el moviment local ,etc.) . Argumenta, que del que no podem dubtar és que mentre estem pensant , d’alguna manera , existim. És a dir, aquest acte de dubtar, de recelar de l’existència de tot, pressuposa la mateixa existència ja que un pensament sense existència no té cap sentit.
    A partir de tot això exposat, veiem que el concepte d’ànima i cos són dues substancies o realitats diferents. Segons l’opinió de Descartes no pot ser el mateix allò del que dubto i allò del que m’és impossible dubtar .
    El cos és una cosa extens tal com hem vist anteriorment , existeix en l’espai i es regeix per lleis mecàniques. D’altra banda l’ànima és immaterial i inextensa , és un sol pensament .
    . El cos podria no existir , però l’ànima o ment no deixaria d’existir encara que el cos no existís .Veiem que l’ànima és , doncs , independent del cos , no necessita d’aquest per existir.
    Finalment, veiem que hi ha una relació descendent entre l’ànima i el cos . La ment controla al cervell , és a dir , que els estats mentals o psíquics provoquen successos neuronals. Segons Descartes , aquest punt de connexió es trobaria en la glàndula pineal , que seria la base biològica de la influència de l’ànima sobre el cos .
    Actualment i des del meu punt de vista, la idea de concepció dualista es segueix com a patró de la majoria de religions, l’ésser humà encara segueix buscant la forma d’interacció entre cos i ànima ja que encara que Descartes donés com a solució que interactuen en la glàndula pineal s’ha comprovat científicament que és una solució. Personalment no considero que cos i ànima són dues substàncies diferents, sinó que l’ésser humà únicament és cervell , és dir , no hi ha interacció entre dues substàncies perquè únicament som un.

  4.   Laia Espinalt Font Says:

    Segons Simon Blackburn, Descartes vol “mostrar que el coneixement del jo no depèn del coneixement del cos”. Per comprovar aquesta afirmació començarem introduint el que el filòsof escriu en les seves meditacions “No puc dubtar de la meva existència. Puc dubtar de l’existència dels objectes extensos (els <>). Per tant, no sóc un cos.”

    Així doncs, ja podem afirmar com expressa Blackburn en el seu llibre “Pensar”, que tan sols amb aquest fragment, Descartes ja ens diu que “no dubtem de l’ànima, dubtem del cos, per tant, l’ànima és diferent del cos.” I aquesta ànima és el jo autèntic de cada persona, no el cos.

    Per tant, ja tenim clar que ànima cos són dos substàncies diferents segons Descartes. En diem substància ja que significa que una no depèn d’una altra cosa per existir, com és el nostre cas. El filòsof francès fa dues distincions per acabar d’argumentar la seva hipòtesis, anomenant el jo com a substància pensant i el cos com a substància extensa, i així, “protegir l’autonomia de l’ànima respecte de la matèria” (fotocòpia del llibre de text, Unitat 10).

    El cos tan sols és “l’extensió local i dels accidents que pressuposen l’extensió, com les figures, la situació, el moviment local, etc.” (Meditacions, segones respostes), i en canvi l’ànima pensa, és la ment, i per tant, ÉS LA GARANTIA DE L’EXISTÈNCIA (“Cogito ergo sum”).

    Finalment, per acabar concloent el pensament de Descartes pel que fa a la identitat, es citarà un fragment de les Meditacions VI, on es veu clarament la independència de la l’ànima (la ment, el jo autèntic) del cos: “posseeixo una idea clara i distinta de mi mateix per tant sóc una cosa que pensa i inextensa, d’altra banda, posseeixo una idea distinta del cos en tant que només és una cosa extensa i que no pensa, és evident que jo sóc diferent del meu cos i que puc existir sense ell”.

    Aquesta unió de cos i ànima és accidental i acaba constituint l’ésser humà tal i com es coneix, només es separen amb la mort. Tot i així, segons ell, hi ha una connexió per tal de que el cos i l’ànima es comuniquin, aquesta connexió es troba a la glàndula pineal.

    Actualment i des del meu punt de vista, aquesta visió dualista no és vigent, o almenys per a mi. Cal tenir en compte que religions com la catòlica creu realment en un cert dualisme, no precisament com aquest, i per tant, molts seguidors així ho creuen. En la meva opinió, el nostre pensament també va lligat al cos, ja que el cervell, on neix, forma part d’aquest i així s’ha demostrat científicament. Aquest cervell ens serveix per pensar (ment), és la nostra “ànima” en el sentit que la defineix Descartes, i sense un cos, no existiria, cosa que sí pel filòsof. Penso en definitiva, que la nostra ment (no vull dir-ne ànima), neix i mor amb nosaltres, i per tant, amb el nostre cos.

    •   Laia Espinalt Font Says:

      En la segona citació del primer paràgraf, on posa <>, dins hi hauria d’anar la paraula “cossos”, s’ha borrat.

  5.   Lara Bedmar Says:

    “Tot allò que he acceptat fins ara com allò més vertader i segur ho he après dels sentits o a treves dels sentits: ara bé […] aquests sentits m’enganyaven”

    Descartes afirma que no es pot fiar de tot allò que veu a traves dels sentits, per tant, no es pot fiar de l’existència del seu cos, doncs aquest es percebut a traves dels sentits. Tot i això, Descartes no dubta de la seva existència, per tant, busca l’essència del seu Jo sabent que aquest no és el seu cos. En què es basa, doncs, el coneixement del jo?

    “El pensament; això és l’únic que no pot separar-se de mi”

    Descartes creu que el pensament és la única cosa que no es pot separar del jo, per tant, “Què sóc, doncs? Una cosa que pensa”. D’aquesta manera, l’existència del jo no depèn de l’existència del cos ja que el jo existeix independentment de que el cos sigui real o no.
    Per tant, que hom conegui l’existència del seu jo no implica que conegui l’existència del seu cos, perquè el cos pot no existir sense que el jo deixi d’existir.

    Penso que actualment hi ha dos posicionaments pel que fa a la concepció dualista de Descartes.

    Per una banda, hi ha un grup nombrós a la societat que associa cos-pensament, és a dir, no diferencia el vertader jo del cos. Així doncs, la creença de que el jo és el cos és molt comú a la societat actual, si més no la creença que el jo és una “barreja” de pensament, sentits i cos.

    Per l’altra banda, tenim un altre grup, però no menys important, de individus religiosos. Les diverses religions de les societats asseguren la divisió de cos i anima. D’aquesta manera, hi ha un sector que creu en un jo i en la superfluïtat del cos.

  6.   Núria Coll Cortina Says:

    Descartes ens argumenta, que el coneixent del jo no depèn del coneixement del cos ja que, com també ens diu el llibre, podem tenir la certesa d’un sense tenir la certesa de l’altre. Descartes ens diu que el jo pensat és una primera matèria clara, nítida i distinta de la qual no podem dubtar i a partir de la qual posteriorment podem demostrar l’existència de Déu i l’existència del cos i del món exterior. Per tant, això ens indica que tenim present el concepte de jo pensant, sense necessitat de tenir el coneixement de cos, ja que aquest és posterior.

    Amb això, veiem com Descartes considera que existeix una ànima que no està relacionada amb el cos. És més, ell creu que van per separat i que és mitjançant la glàndula pineal, quan l’ànima o el jo pensat es connecta amb el cos i en sincronitza els moviments.

    Personalment, opino que la concepció dualista de Descartes en l’actualitat no és gens vigent, ja que avui en dia vivim en una societat científicament mol avançada i hi han diversos estudis que ens mostren com la glàndula pineal si que existeix, però que no és el punt exacte on es troba la nostra ànima ni els nostres sentiments. També crec que el tema de creure en una ànima independent d’un cos, està molt lligada amb certes religions o comunitats de creients, i que és decisió de cada persona creure-hi o no, però que en general poca gent hi creu i això fa que sigui una concepció una mica desfasada.