Plató, ètica (la virtut)

M’ajudeu a cercar fragments de La República de Plató (anota la citació adequadament) on es vegin clarament els conceptes del quadre de la seva ètica? Quina actualitat podria tenir avui en dia aquesta concepció?

This entry was posted on 22 octubre 2014 at 7:21 and is filed under Sense categoria. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.



5 Responses to “Plató, ètica (la virtut)”

  1.   Núria González Says:
    novembre 11th, 2014 at 14:13    

    «Per tant, tenim totalment acomplert el somni que dèiem sospitar, que tan bon punt iniciàvem la fundació de la ciutat, probablement ja ens venia a l’encontre, per obra d’un déu, com un principi i model de justícia».
    «Doncs, sí, és totalment així».
    «Sí, Glaucó, teníem efectivament com una semblança de la justícia, de la qual ens va aprofitar, allò que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, i així mateix en totes les altres coses».
    “Ho sembla”.
    PLATÓ, Llibre IV La República. pàg. 91-92 Atena (Batxillerat 2014-2015)

    Aquest text, el podem relacionar amb l’Ètica que defensa Plató, l’ètica de la felicitat i la virtut. La idea que ens transmet Plató, és la del rol de cadascú per una ciutat de veritat i justícia amb un conflicte a resoldre, si poden afirmar que inhibeix la veritat dins de cada ésser humà.

    Cada ciutadà ha de realitzar allò que fa bé, per oferir-ho als altres, a tota la societat que l’envolta. Per arribar al màxim bé humà, la felicitat que va unida a la virtut individual funcionarà si aquesta es du a terme arribant a la felicitat col•lectiva, és a dir, que les necessitats bàsiques quedin cobertes per aquells que les saben realitzar.
    Cada persona realitzant l’ofici que li pertoca, transmet la veritat íntima del seu ésser, la virtut de la seva ànima, com a justícia oferint la seva harmonia, la de la seva l’ànima.
    Per això, la necessitat de conèixer la idea del bé, l’ordre i l’harmonia del món de les idees, inspira la saviesa del saber a través de les accions.

    Així doncs, cada persona de la humanitat si fa allò que sap fer bé per als altres, s’afirma conseqüentment, que s’arriba a la ciutat de la veritat dels homes justos, la que es troba a l’interior de cada un d’ells per saber com actuar en cada moment,vers els altres, construint així una ètica ideal a seguir.

  2.   Ying Zhang Says:
    novembre 8th, 2014 at 13:38    

    “Doncs escolta si té algun sentit el que ara et dic” –jo que vaig fer-li– “perquè el que des del principi, quan fundàvem la ciutat, hem proposat que cal fer en tota circumstància, és precisament el que em sembla ser la justícia, o bé una certa forma d’ella. Proposàvem, per descomptat, i ho vam repetir moltes vegades, si ho recordes, que cadascú havia de tenir cura de una sola cosa de les que afecten la ciutat, aquella per a la qual la naturalesa li hagi donat més aptituds”.
    “Cert que ho vam dir”.
    “I que certament la justícia és fer cadascú el d’ell i no dedicar-se a moltes coses, ho hem sentit de molta gent, i nosaltres mateixos ho hem repetit sovint”.
    “Si, ho hem repetit”.
    PLATÓ. Llibre II La República, pàg. 75, Atena. La Magrana, 2014.

    En aquest fragment es presenta Sòcrates parlant a Glaucó sobre la justícia, que per Sòcrates era que cadascú fes el que millor que se li donava, exercir la seva virtut o areté per mantenir una harmonia, que portaria al màxim bé humà: una felicitat unida a aquesta virtut de cadascú. En la societat d’aquell moment era important que tothom tingués el seu propi paper en la polis, perquè segons l’intel•lectualisme moral socràtic cadascú havia de ser el millor en coneixement i virtut en el que feia, ja fos el governant o un artesà.

    El que destaca és que segons Sòcrates per poder exercir l’areté s’havia de conèixer la idea de la virtut de cadascú, però avui en dia no tothom fa el que se li dóna millor com en la seva època, ja que aquesta concepció de la virtut i del món de les idees s’ha anat perdent i corrompent durant els segles, com podem veure en molts governants de l’actualitat, que ja no són ni els millors ni fan el seu ofici per mantenir l’harmonia i el bé en la ciutat, sinó que només pensen pel seu propi bé.

    En la meva opinió, aquesta concepció de societat socràtica era ideal i podia portar un gran progrés per la ciutat sense portar conflictes, però per culpa de la naturalesa humana, que tendeix a actuar pel seu propi bé sense pensar gaire en el bé de tots, s’ha corromput i avui en dia costaria molt trobar un nou filòsof-rei que fos el millor en quant a coneixement i virtut per governar-nos i que tornés a establir la idea del bé comú per poder tornar a una societat idíl•lica i perfecta de l’època dels grans filòsofs grecs.

  3.   Roger Soler Says:
    novembre 2nd, 2014 at 20:25    

    “I em penso, Glaucó, que direm que un home és just de la mateixa manera que la ciutat era justa”.
    “També això és totalment indiscutible”.
    “I no hem oblidat de cap manera allò, que la ciutat era justa perquè, de les tres menes de gent que té, cadascuna d’elles fa el que li pertoca”.
    “No crec pas que ho hàgim oblidat”—digué.
    “De tota manera cal no oblidar que cadascú de nosaltres serà just i farà el que li pertoqui només si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon”.
    “Certament, cal no oblidar-ho”.
    PLATÓ, Llibre IV La República. pàg. 88-89 Atena. La Magrana

    En aquest fragment, Plató ens mostra com la ciutat ideal està formada per tres tipus diferents de gent: els que proveeixen, els que protegeixen i els que governen.
    Aquesta societat classista es regeix pel fet que la gent de cada classe segueix el que li ve determinat per la naturalesa de la seva ànima, la seva areté (virtud). Per exemple, un sabater s’ha de dedicar a fer sabates i no a fer eines ja que té la part concupiscible (temprança) de la seva ànima més desenvolupada que les altres. Així es forma l’equilibri de les virtuts i s’aconsegueix l’harmonia en la ciutat, una ciutat justa.
    Segons l’intel·lectualisme moral socràtic, la injustícia prové de la ignorància i aquesta sorgeix quan aquestes menes de gent no fan el que els pertoca segons la seva virtud, això evoca en una ciutat injusta.

    El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest fragment és el fet que l’idealisme platònic sembla senzill d’aconseguir, obtenint una ciutat justa on no existeix la injustícia ni el mal. Malgrat això, a l’hora de la veritat hi ha moltes dificultats per portar-lo a la pràctica. Per exemple, Plató porposa que la gent que té la part racional de la seva ànima més desenvolupada (saviesa) sigui qui formi part dels governadors, el problema rau en com trobar aquests governadors ja que en l’actualitat molts dels nostres polítics exerceixen una demagògia sobre la població. Fins i tot Plató va percatar-se que la seva ciutat ideal en la pràctica no funcionava com ell havia previst i posteriorment, en la seva època de maduresa, va redactar Les Lleis, un diàleg on parla de les seves teories polítiques i d’organització social d’una manera més realista que en La República.

    En l’actualitat podem veure clarament com aquest idealisme només es podria dur a terme si hi hagués un canvi radical del sistema estatal ja que el sistema actual s’allunya molt de l’ideal platònic. Vivim en un estat que segons Plató és una degeneració del poder en el poble, un estat democràtic. Els polítics que ens representen avui en dia no persegueixen els mateixos objectius que els que Plató proposava i com s’ha demostrat recentment, no busquen el bé per a la societat, sinó el seu bé personal (corrupció). En la societat actual qualsevol es pot dedicar a la política mitjançant l’estudi polític o a base de l’ús de capital a favor seu, Plató estaria totalment desacord amb aquest sistema ja que ell creu que només s’hi poden dedicar aquells que han nascut per governar a través de la filosofia, que són molt pocs certament.
    En conclusió, la ciutat ideal platònica només podria funcionar si hi hagués un mètode per trobar els millors filòsofs d’entre tots (governants) per a formar el govern dels millors, un estat aristocràtic, i aconseguir una ciutat justa.

  4.   Marcos Nieto Says:
    novembre 2nd, 2014 at 18:49    

    Aquest fragment es el bo, no l’altre que està posat a la psicologia, està equivocat.
    “Doncs bé”- vaig dir jo- mirant-m’ho com des d’una talaia, ja que ens hem enfilat fins aquí en aquest tema, crec que de presència de virtut només n’hi ha una, mentre que les del vici són infinites, però quatre les que cal que ressenyem.”
    “Com ho expliques?”- va dir.
    “Tantes com són les menes de constitucions que tenen gènere distint, tantes probablement seran les menes de l’ànima.”
    Doncs quantes n’hi ha?”
    “Cinc menes de constitucions”- vaig respondre- “i cinc menes d’ànimes.”
    Digues quines són”-em demanà.
    T’explico”-li vaig dir-que aquesta mena de constitució que hem recorregut és una sola, pero que rep dos noms. Si un home sol hi entra i es diferencia dels altres magistrats, això serà anomenat regne, quan són més d’un, aristocràcia.”
    “Es veritat”-digué.
    “D’això, en dic un sol gènere”-vaig aclarir- ” perquè tant si els seus components són diversos com sí és un de sol, no tocaran res digne d’esment de les lleis de la ciutat. (Pàg.92-93, Libre IV. La Justícia és un camí preferible a l’obrar malvadament. La virtut ofereix una sola figura, i el vici quatre modalitats principals).

    En aquest fragment es pot observar com es diu que només n’hi ha una virtut concreta que és la felicitat doncs que és el màxim be per nosaltres, el que és anomenat regne. Hi ha d’altres virtuts que formen part de l’ànima pero que aquestes no són pas les que podem aconseguir per arribar a la veritat absoluta, de veritat nomès n’hi ha una que és la que forma part del món de les idees ja que és una forma perfecte i immutable.

    La virtut ha de pertànyer a aquell que assoleix el màxim coneixement d’alguna cosa i no pas aquells que es pensen que la posseixen i en veritat no la tenen, per això es diu que en el govern han de manar els millors, pero es això el que esta passant ara mateix? amb totes les trames de corrupció que hi ha d’alguns polítics? llavors aquests polítics tindrien que renunciar al càrrec i deixar-ho en mans d’aquells que si que tenen el coneixement apropiat per fer aquesta tasca, però també aquest govern no ha de ser dels millors en coneixements sino en virtuts ja que si no fos així això formaria part d’una injustícia i com ve diu Plató la principal virtut de l’ànima és la justícia.

  5.   Berta Says:
    novembre 1st, 2014 at 19:20    

    «El seny, és un saber,perquè el deliberar bé ve d’un saber i no d’una ignorància. […] El saber és la ciència que guarda l’estat i la tenen els magistrats que no fa gaire anomenàvem guardians perfectes. […] Per tant, són una classe i una part mínima de la ciutat: per un saber radicat a aquesta classe, tota la ciutat habitada serà naturalment sàvia.»- La República,Plató. Llibre IV (pàg. 66-67)

    En aquest fragment, Plató parla de conceptes relacionats amb l’ètica d’una bona ciutat. En primer lloc, entén el seny com un saber i com un aspecte positiu, ja que no surt de la ignorància. Però aquest saber el tenen només una petita part de la ciutat, els filòsofs (guardians perfectes), i el seu deure és aconseguir que tota la població actuï amb saviesa. Per tant està relacionant conceptes ètics amb política.

    Segons Plató, i per influència del intel•lectualisme moral socràtic, si tenim el coneixement hi haurà el bé, si existeix el mal és a causa de la ignorància. Per tant, si els governants tenen aquest coneixement, que denominem com a saber o seny, és segur que la ciutat serà dirigida pel bé i cap al bé, així doncs hi haurà justícia. La seva ètica també diu que aquesta última, és la principal virtut (areté) de l’ànima, i que la virtut juntament amb la felicitat fan el màxim bé humà. Per Plató és indispensable conèixer la Idea del Bé.

    La visió de Plató em sembla adequada, en la majoria d’aspectes, però poc probable, almenys en la nostra societat. Per una banda perquè veient el filòsof com a líder dins la ciutat, estableix una societat de classes en la que no estic d’acord. I per l’altra, perquè em plantejo com es pot saber qui té realment el coneixement del bé? I en el cas que una persona pensi tenir-lo quins mètodes ha de seguir per fer que els seus pensaments siguin consensuats i no imposats a la resta de ciutadans, com ens demostra la història amb els casos de Hitler, Stalin, Franco, Pinochet, entre d’altres. En l’actualitat els qui ens governen cometen errors i els reconeixen (com a mínim demanen perdó), però si aquests errors formen part del mal, vol dir que són ignorants. I jo em pregunto, com poden voler seguir exercint de diputats persones imputades per casos de corrupció? o el que és el mateix, com una persona pot seguir sent líder d’una població sabent que no té el coneixement del bé?