Descartes versus Kundera

Mentre René Descartes afirmà:

Penso, per tant existeixo

Milan Kundera digué:

Sento aleshores existeixo

Quina de les dues opcions defenses? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bé els teus sentiments?





15 Responses to “Descartes versus Kundera”

  1.   Sara Gil i Gemma Lapeira Says:

    Mentre René Descartes afirmà: Penso per tant existeixo Milan Kundera digué: Sento aleshores existeixo Quina de les dues opcions defenses? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bé els teus sentiments?

    Defensem la idea de Kundera (escriptor txecoslovac nascut en plena guerra mundial), encara que sabem que les persones no ens hauríem de guiar tant pels sentiments com fem. Pensem que, encara que no vulguem i sigui involuntari, els sentiments tenen molta més força quan es tracta de decidir quelcom. Per exemple, un dilema d’un estudiant de segon de batxillerat entre estudiar o anar a prendre alguna cosa amb els amics. Sabem perfectament que el que ens convé és estudiar, però la felicitat que sabem que tenim quan estem rodejats de companyia passant una bona estona ens supera, i ens guiem pels sentiments i emocions. Aquestes situacions no només passen a la vida d’un estudiant, sinó que també els passa als nens, als adults i a la tercera edat. Per això creiem que generalment ens guiem pels sentiments. Per una banda, diem que, seguint les idees de Descartes, una persona existeix quan pensa, quan dubta i quan qüestiona. Però també existim quan riem, plorem, cridem, abracem i tot ho expressem i demostrem que som humans i que existim.
    Avui dia es prefereix sentir que pensar, les percepcions, sensacions i intuïcions es transformen en fets reals, ens importa més l’aquí i l’ara, aquests instants que segueixes sense poder explicar, ja que solament els pots sentir, solament els pots viure, solament els vols compartir.
    “Pensar és fictici perquè sempre és sobre alguna cosa; mai és la vinculació amb la cosa en si. No és pensant en el vi com t’intoxiques, sinó bevent-ho. Pots posar-te a pensar en el vi, però amb només pensar en ell mai t’intoxicaràs. Has de beure-ho, i el beure-ho succeeix a través del sentiment…”
    Tot i així, encara que ens deixem guiar per els sentiments, no podem guiar-nos-hi exclusivament. És a dir, quan hem de decidir portem a terme les dues accions, pensem i sentim a la vegada, ja que és impossible sentir sense pensar i viceversa.

  2.   Arnau Farré i Xavier Santamans Says:

    Tant René Descartes com Milan Kundera van ser persones molt conegudes i emblemàtiques en el seu temps. Descartes va ser un filòsof molt important dins la història de la filosofia, i Milan Kundera va ser un escriptor txec que es va donar a conèixer gràcies a la seva obra ”La insostenible lleugeresa del ser”. Tots dos van donar raons a partir de frases per reflexionar i pensar allò que havien dit i el significat que comportava. Descartes és conegut per la seva frase de “Cogito, ergo sum” (Penso, ergo existeixo), i Kundera també va utilitzar una frase molt semblant, però alhora diferent, “Sento aleshores existeixo”.

    En el cas de Descartes, la seva frase defensa que si tenim l’habilitat de pensar existim. Nosaltres naixem amb unes idees innates, amb unes idees que donem per a certes però en realitat poden ser falses. En el moment que nosaltres posem en dubte aquestes idees, el simple fet de dubtar, ens fa pensar i per tant existeixes. Pots dubtar de tot però no de tu, si penses no pots dubtar de la teva existència ja que és evident que no es pot pensar si no existeixes. A partir d’aquest pensament de posar totes les coses que creiem certes en dubte, s’arribarà a una sèrie d’idees que seran clares i distintes i per tant les podrem concebre com a una realitat.
    .
    Milan Kundera, amb la seva frase de “Sento aleshores existeixo”, es refereix a que tots els éssers humans tenim la capacitat de sentir sentiments com tristesa, alegria, ràbia, engoixa… I a causa d’aquests sentiments, nosaltres actuem deixant-nos guiar per ells. En el cas de l’alegria, quan estàs content no pots evitar somriure, tal i com quan estàs trist pots inclús arribar a plorar, per tant, aquests sentiments és la proba que realment existim, ja que si no fos així, no seriem capaços de notar res perquè tampoc coneixeríem cap sentiment.

    Des de el nostre punt de vista, creiem que una persona no pot guiar-se solament pels seus pensaments, o sentiments, sinó que depèn de la situació en que ens trobem. És veritat que majoritàriament ens guiem pel que sentim. Quan estem enrabiats per alguna raó, no podem evitar voler desfogar-nos ja sigui picant a alguna cosa, cridant o qualsevol acció que pugui ajudar-nos a treure la ràbia que portem dins, tal i com quan estem contents, o estem amb amics passant una bona estona, i proposen de fer o anar algun lloc, tu en aquell moment no penses en el que pot comportar allò sinó que saps que amb ells et sents molt a gust i bé, i decideixes anar allà on diguin però si és amb ells, per poder continuar sentin-te bé. Per tant si un sentiment pot causar-nos tal estat d’ànim és evident que els sentiments ens guien i condicionen el nostre pensar en la majoria de situacions. No obstant, en les situacions importants de la nostre vida és diferent, ja que gairebé sempre deixem o intentem deixar els sentiments de banda i llavors ens parem a reflexionar i pensar, amb la intenció de triar la opció que realment s’ajusti i ens agradi a la nostre vida, ni que això consisteixi en separar-te dels teus amics, perquè quan la decisió pot canviar la teva forma de vida, i el teu futur, no hi ha sentiments que valguin.

  3.   Carla Peñarrubia, Joana Comellas Says:

    Nosaltres defensem Kundera, perquè per molt que l’ésser humà intenti ser cartesià i racional, al final les decisions es prenen amb els sentiments. Si més no, tots els grans conflictes són causats per les emocions: la guerra és causada per l’avarícia o l’odi (les justificacions són diverses: religió, recursos naturals, racisme), els assassinats (les justificacions són infinites, però sol ser malalties mentals, enveja, desamor…). Al final creiem que els pensaments són la part més humana, però no deixen de ser limit actions sanes dels nostres sentiments, ja que és quelcom tan natural com respirar, donat que les plantes també respiren.

  4.   Belen Muñoz, Elisabeth Calle i Sara Flores Says:

    René Descartes , filòsof iniciador de la filosofia moderna, defensava que el fet de pensar és la realitat que ens permet afirmar la nostra existència amb la frase següent: “ Cogito, ergo sum” (penso, per tant existeixo). Aquesta realitat és una res cogitans (realitat pensant) la qual significa que els nostres pensaments construeixen la nostra realitat i els nostre jo.

    Per altra banda, Milan Kundera , autor txec, amb la següent afirmació “ sento, per tant existeixo” argumenta que no és el pensament en si el que ens permet afirmar la nostra existència, sinó els sentiments.

    En la nostra opinió, defensem ambdues afirmacions. El fet de poder pensar i fer les nostres accions seguint la nostra raó i la nostra racionalitat ens defineix com a persones i com a éssers humans. Per altra banda, el fet de sentir és el que ens fa ser realment únics, ja que sinó seriem com màquines monòtones i sense sentiments. Depenent de les circumstàncies en què ens trobem, podem actuar tant racional com sentimentalment per tant, des del nostre punt de vista, la nostra realitat i el nostre jo es constitueix pel pensament i el fet de poder sentir, ja que pensar podem pensar tots però sentir és una cosa personal i característica de cada individu que també ens defineix com a éssers humans.

  5.   Mohamed bazzat i Qiong Kai Says:

    Entre l’afirmació de René Descartes: “penso, per tant existeixo” i l’afirmació de Milan Kundera: sento aleshores existeixo, nosaltres estem a favor de l’afirmació de Descartes. Per Descartes el pensament és tot allò que som conscients inmmediatament, com les operacions de la voluntat, de l’enteniment , de la imaginació i dels sentits.

    Creiem que la racionalitat és més important que els sentits, ja que com a essers racionals que sóm sabem que no tot el que sentim és veritat i per saber aixó abans haurem d’haver utilitzat el pensament, la raó per saber que els sentits que percebem són verdaderes o falses, i necessitem l’enteniment per saber la raó de la falsedad del sentit que hen capatat i que ho hem determinat com a falses, ja que com diu Descartes, els sentits enganyen i no sempre són fiables, per exemple si fiquem un pal a l’aigua, el veiem trencat però que en realitat no està trencat, en aquest cas la vista ens ha enganyat, però si ho pensem i utilitzem la raó podem arribar a saber el perquè de la distorsió que sofreix la part del pal que està a l’aigua. El pensament, la racionalitat ens ha portat el que és el món actual, un món ple de tecnologies i d’invents que sense el raonament no hauria arribat, Com per exemple els animals, un cas concret sería un ratoli de qualsevol cosa, només sap buscar menjar i alimentar-se perque el cos ho necessita, però no sap veure el que és una trampa i cauen en les cazaratolins.

    Per l’altre banda no s’ha d’oblidar el jo sento per tant existeixo, que també té una gran part de certesa, ja que si no sentim i captem la informació del món exterior tampoc podrem utilitzar el pensament, ja que totes les coses que la raó ens indueix pot ser falsa sense la confirmació dels sentits.Per exemple un cec de naixement pot saber la forma d’un objecte gracies als mans peró no pot saber el color de l’objecte ni té idea de com és un color determinat. De vegades hem d’actuar i ho actuem segons el que sentim sense pensar i encara que pot ser que no sigui del tot correcte o racional, ens pot aportar grans coses.

    Per ultim creiem que el pensament és el que constitueix el nostre jo, ja que sense pensament no podem actuar, ja que actuem segons el que pensem. Per exemple, una persona sent gana pero si no pensa en menjar i en que menjar no podrà menjar encara que tingui la sensació de gana.

  6.   Sergio Prieto i Joan Gallego Says:

    La frase: Penso, per tant existeixo fa referència a un procés que justifica la nostra existència, ja que, segons Descartes, en l’acció de pensar utilitzem la raó, acte que d’utilitzar la raó ens caracteritza com a éssers reals i existents.

    Pel que a la frase: sento, existeixo, es pot definir de dues maneres. Els sentits com el tacte i la vista ens proporcionen sensacions aleshores sentiríem. L’altre definició és podria interpretar com als sentiments que sentim, amor, tristesa, etc.

    La primera oració ens donaria a entendre que tot el que no utilitzes la raó quedaria descartat com a quelcom existent. Tenint en compte el que s’ha dit, els animals no podrien existir perquè només l’ésser humà és un ésser racional per tant, es podrien cometre accions en contra dels animals com és el cas dels maltractes, ja que aquests quedarien infravalorats.

    La segona oració ens proporcionaria una gamma més amplia de éssers existents el dolor. Segons el que coneixem avui en dia, els animals senten el dolor per tant existirien, però, els animals no tenen sentiments, actuen per instint cosa que descartaria la segona definició que s’ha explicat.

    Segons el nostre punt de vista, la frase de Descartes infravalora tot allò que no pensa i induiria al maltracte animal entre altres coses. Tenint això en compte, defensaríem la segona oració, ja que,
    els animals, com nosaltres sabem, existeixen. Però des de un punt de vista humà, els sentiments són vivències les quals processem i associem segons sigui tal experiència. Per tant hem d’existir per viure tal experiència.

  7.   Oriol Medalla i Roger Vinyals Says:

    El filòsof francès del segle XVII, René Descartes, considerat un avançat en la seva època, va pronunciar la següent frase: Cogito, ergo sum ( Penso, per tant existeixo ). Amb aquesta frase el que volia transmetre és que de la única cosa que podem estar segurs és que dubtem, i si ho fem, vol dir que estem pensant sobre el dubte; “Llavors, com podem pensar sinó existim?” Per tant, hi ha d’haver algun mecanisme que ens faci pensar, i només pel simple fet que el mecanisme existeixi ( perquè estem pensant ), nosaltres existim.
    Mentre que Descartes opina que el pensament és la base de la nostra existència, el filòsof txec Milan Kundera, creu que la base de la nostra existència són els sentiments tal i com diu en la seva frase: Sento, aleshores existeixo.
    Ens trobem doncs, davant de dos pensaments completament oposats, ja que Descartes rebutja els sentiments, que són quelcom que creem a partir dels sentits que percebem, els quals, segons ell, sovint ens enganyen.
    Nosaltres ens decantem pel pensament cartesià ja que podem afirmar que el tret distintiu de l’ésser humà, es que sovint fem ús de la raó per davant dels sentiments. La societat del segle XXI, intenta, mica en mica, ser més racional, ja que creiem que l’element clau per prosperar és utilitzar la raó, que és quelcom que ens fa pensar en les causes i les conseqüències dels nostres actes. En canvi, si ens guiéssim pels sentiments, no seriem capaços d’analitzar les causes dels nostres erros, ensopegaríem dues o tres vegades amb la mateixa pedra, i d’aquesta manera, no podríem avançar mai.
    Per tant, ens decantem pel pensament de Descartes ja que ens considerem moderns i, com ja hem dit prèviament, la societat moderna pretén utilitzar la raó. Volem avançar, volem prosperar, volem existir; per a tot això només necessitem pensar.
    Volem ser optimistes i pensar que el que predomina, en àmbit general, és el pensament. Encara que sabem que sovint no és així, i posem per davant els sentiments abans que la raó. Creiem que l’ésser humà no deixarà d’intentar fer ús de la raó i la persistència guanyarà els sentiments.

  8.   Clàudia Sala i Mar Pradell Says:

    Davant la següent frase de Milan Kundera :”Sento aleshores existeixo” i René Descartes: “Penso, per tant existeixo” ens posicionem en el bàndol de Milan Kundera. Considerem doncs, que el que constitueix el nostre jo són els sentiments i no el pensament.

    Per a posicionar-nos ens basem en la creença que tenim de que la capacitat de raonar d’una persona està potencialment condicionada per les nostres experiències i sentiments que ens aporten captades a través dels sentits, és a dir, sense els sentiments no tindríem la capacitat de raonar.
    Per una banda estem d’acord amb la idea que planteja Rene Descartes ”Penso, per tant existeixo”, és a dir, que la capacitat de raonar i demostrar així la nostre existència sorgeix pel fet de que nosaltres podem pensar però, d’altre banda creiem que tot el que ens porta a raonar és el que percebem a través dels sentits.
    Per a millorar-ne l’explicació posarem d’exemple l’instint animal: un animal a l’hora de caçar actua segons el que percep mitjançant els sentits. Així doncs podem afirmar que l’instint és l’impuls interior natural que no depèn ni de la raó ni de la voluntat. Si ho posem en el context de Descartes, diríem que un animal és un ésser que no existeix, ja que no té la capacitat de raonar els seus actes i per tant no se’n pot justificar la seva existència. En canvi, per Milan Kundera, un animal és com qualsevol ésser: sent, es guia pels seus sentits i per tant, existeix.

    A partir d’aquí plantegem la següent pregunta a Descartes: I que és l’ésser humà més que un animal que actua davant d’una situació segons el que percep a través dels seus sentits? L’ésser humà és un ésser que es regeix per els seus sentiments, un ésser que raona pel fet de que, a través dels sentits (per un estímul exterior), pot analitzar una situació concreta i triar-ne l’opció més encertada guiada per la pròpia raó. De fet, és el que intenta justificar Paulo Freire amb la frase: “la cabeza piensa donde los pies pisan”. Per tant, podem concloure afirmant que en primer lloc sentim, després existim i finalment actuem aplicant la raó o no ja que, en determinades situacions, com en una situació de perill, l’ésser humà actua instintivament i no per això deixa d’existir. L’ésser humà no deixa de ser un ésser racional amb sentiments.

  9.   Arnau Vilarasau i Albert Garcia Says:

    La nostra opinió sobre les dues frases ens quedem amb la de Milan Kundera: “Sento aleshores existeixo”.
    El fet de sentir inclou diverses percepcions de les coses, cóm gaudir, experimentar etc… Tot no és res fins que no sents quelcom sigui bo, dolent. Al sentir percebem allò que estem veient, tocant, olorant, escoltant, ja que quan tenim un sentiment sobre qualsevol cosa ens produeix diverses sensacions per les quals nosaltres som conscients de la nostra existència.
    Tot i que defensem la raó i la considerem imprescindible per fer que l’home sigui un esser racional, creiem que les persones ens deixem portar abans pels sentiments i no abans per la raó, amb una simple frase ho podríem resumir, és millor fer les coses que et surten del cor abans de les que et surten del cap, com per exemple amb els equips de futbol, qualsevol persona que tingui un sentiment per un equip preferirà el seu equip, i no pas un altre encara que jugui molt millor.
    Encara que molts filòsofs s’encarreguen de posar en contra la raó i el sentiment pensem que un sense l’altre no existiria i això es degut a que un ésser racional com és l’home no pot sentir sense pensar ni pot pensar sense sentir.

  10.   Meritxell Cervantes, Júlia Ramon Says:

    René Descartes afirmava la frase: “Penso, per tant existeixo” (Cogito, ergo sum). Per altra banda, Milan Kundera defensava la frase “Sento, per tant existeixo”. Però quina d’aquestes dues és la més adequada quan parlem de la nostra existència?
    Per començar, si estem a favor del pensament de Descartes, trobem que el fet de pensar racionalment és una de les característiques que ens fa ser humans, ja que ens és gairebé impossible fer accions sense pensar. Totes les nostres decisions o actes de la vida es basen en un pensament previ per tal de decidir el millor camí per aconseguir allò que ens proposem. Pensem i reflexionem sobre qualsevol àmbit de la nostra vida i societat, ja que si no hi hagués pensament, no existiria la política ni la ciència i ni tan sols ens plantejaríem el perquè de les coses..
    Si el que defensem és que són els sentiments els que ens fan existir, l’argument principal és que aquests són innats. Tot i que Descartes defensa que el que és innat és el pensament, des del nostre punt de vista naixem sentint, però creixem pensant. La vida es regeix per sentiments, les relacions humanes es basen en sentir, i al cap i a la fi, totes les decisions que prenem són perquè les hem pensades, però el que ens fa decantar és el sentiment que ens proporcionarà. Malgrat que el pensament ens fa ser humans, els sentiments ens fan ser persones. Per exemple, el pensament pot ser inculcat a un robot per tal d’apropar-lo més al ésser humà, però mai podràs fer que tingui els mateixos sentiments que tenim les persones.
    En conclusió, podríem afirmar les dues frases ja que les dues són vàlides, però des del nostre punt de vista i la nostra experiència, creiem que ens regim més pels sentiments que pels pensaments. Això deu ser degut a que estem passant per una etapa on tot és més passional que racional, i a mesura que et fas gran aprens a trobar l’equilibri entre pensament i sentiment.

  11.   Eduard Carol i Martí Valls Says:

    Des del nostre punt de vista, cap de les dues afirmacions és del tot encertada, ja que segons nosaltres pensar i sentir són complements, és a dir, si una d’elles falta la ment humana no està complerta.
    Tanmateix, si és cert que creiem que les persones necessiten o estan dotades amb més pensament i raó que sentiment, alhora de decidir o escollir s’acaben decantant per la sensació que els porta a fer aquell acte. Per tant, les persones ens deixem endur pels sentiments en moments determinants, perquè si analitzéssim conscientment i fredament cada acció, veuríem que moltes de les nostres decisions des d’un punt de vista raonat haguessin estat diferents. Un exemple de la vida quotidiana, seria la situació produïda quan t’enamores d’una persona. El teu pensament, tant per Descartes com per nosaltres, et genera el dubte, el qual et porta a ser conservador i no expressar els teus sentiments cap a la persona que estimes. En canvi, les teves emocions et porten a manifestar aquest sentiment a aquesta persona concreta.
    En conclusió, aquest dualisme generat per Descartes i Kundera ens porta a definir la següent afirmació: “Penso i sento, per tant existeixo”. Ja que donem la mateixa importància a les i com hem dit a l’inici, no en podem concebre una sense l’altra.

  12.   Mariona Massafret i Cati Morros Says:

    La frase “Penso, per tant existeixo” de René Descartes vol dir que estem regits pel pensament. Segons la seva teoria, els sentiments tendeixen a portar-nos a l’error, és a dir, a obtenir falses evidències. És per això que en les seves meditacions metafísiques busca demostrar que l’anàlisi dels sentits ens porta a pensar i que el fet de pensar recolza la nostra existència. En canvi, la frase “Sento aleshores existeixo” de Milan Kundera ens ve a dir que estem constituïts pels sentiments, que alhora són els que ens diferencien de la resta d’éssers vius.

    Dit això, no ens podem decantar per cap de les frases perquè el nostre plantejament és:
    “Fer una cosa perquè la sents, no t’evita pensar”
    Exposem-ho amb un exemple. Suposem un estudiant que té clar que vol fer quelcom relacionat amb nens. Això li obre un gran ventall de sortides: pediatria, pedagogia, educació, animació sociocultural… Tot i que sent que vol treballar amb infants dependrà de les seves notes, de la seva economia, etc. Què haurà de fer? Aquí intervé el pensament: estudiar encara més i deixar perdre la seva vida social? Pagar per anar a una universitat privada? Buscar altres camins? Ignorar els seus sentiments i buscar un altre àmbit?

    El nostre jo, procurem que estigui constituït pels sentiments però no podem esquivar els factors de la vida. Si ho fem pensant en el que ens la facilitarà podria ser que traíssim els nostres sentiments i si ho fem regint-nos pels sentiments ens plantejarem mil qüestions de per què. Per tant, per nosaltres sentir i pensar és complementari.

  13.   Andreea Craciun i Emilio Herrero Says:

    El famós filòsof René Descartes pronuncià la coneguda frase “Cogito ergo sum” (penso, per tant existeixo) al seu llibre “Discurs del Mètode” (1637) que representava en gran mesura la seva filosofia. Va esdevenir un dels fonaments de diferents pensaments o ideologies com són el racionalisme occidental i la filosofia moderna. Uns segles després, Milan Kundera digué “Sento, aleshores existeixo” en la seva novel·la filosòfica “La insostenible lleugeresa del ser”, frase de gran paral·lelisme a la de Descartes però totalment contradictòria.

    Que regeix la nostra vida: els pensaments o els sentiments? Per analitzar les dues postures, hem d’examinar i descobrir quin acte realitzem primerament o quin és el que predomina més en el comportament humà. Tots els éssers pensem i reflexionem sobre el nostre entorn per tal d’entendre’l millor, però aquesta reflexió, quasi sempre, ve provocada i condicionada per un sentiment que ens ha provocat aquest entorn, sigui de curiositat, admiració o horror. Alhora, podem deixar de pensar sobre quelcom si ho desitgem, però els sentiments són innats en nosaltres i no els podem controlar. Cal afegir també, que tal com Descartes defensa, en el seu discurs, que si estàs pensant, estàs existint, aquesta reflexió es pot aplicar d’igual manera a l’acte de sentir. Tenint en compte, doncs, aquests diferents punts mencionats, considerem que ambdues frases són certes, però que l’acte de sentir resulta més humà que el de pensar, i que el de pensar sovint és provocat pel de sentir. També cal afegir que per raonar s’ha de tenir una base mínima de coneixements que et permeten raonar, però per sentir no fa falta res més que existir. Així doncs, ambdós ens posicionem al costat de Kundera i defensem la seva frase “Sento, aleshores existeixo”.

    Finalment, remarcar que considerem que les nostres vides venen marcades tant pels sentiments com pel pensament. Considerem que utilitzem la reflexió i els pensaments per tal d’encaminar la nostra vida en una millor direcció, però al cap i a la fi, els nostres actes sempre es veuen condicionats pels sentiments.

  14.   Irene Alfonso i Cristina Robles Says:

    Personalment, nosaltres defensem la frase de Descartes “Penso, per tant existeixo”, perquè com a éssers humans pensem abans de fer determinades coses. A més, ser éssers racionals fa que ens guiem des d’un principi per la raó, però alhora, en certes ocasions, deixem de banda els pensaments racionals, per deixar pas als nostres sentiments. Per tant, també defensem la frase de Milan Kundera “Sento, aleshores existeixo”, perquè no només estem constituïts per la raó, sinó que també ens deixem portar per les emocions.
    Com bé Descartes deia, els nostres pensaments constitueixen la nostra realitat, ja que una gran part de nosaltres utilitza la raó. Això es pot veure quan la raó ens prevé del que pot passar al realitzar una acció, és a dir, les conseqüències que tindrà; però realment, fer o no l’acció final vindrà determinada pels sentiments. D’aquesta manera, l’emoció esdevindrà clau, quan aquesta superi la raó, ja que si les emocions són molt fortes anul•laran la raó i s’actuarà sense tenir-la en compte. Així, Milan Kundera dóna prioritat als sentiments, com hem esmentat anteriorment, perquè si per exemple, et fan molt mal, aleshores les teves emocions seran tan fortes que passaran a un primer pla, ja que no tindràs temps a plantejar-te el mal, sinó que reaccionaràs davant l’estímul.
    Finalment, creiem que el nostre jo està constituït tant de sentiments, els quals no poden estar manipulats, ja que cadascú té els seus propis, com de raonaments, que si poden anar variant al llarg del temps. Per tant, el pensament és el que ens determina com a persones, sempre i quan el teu pensament no estigui influenciat pels altres. En conclusió, hauríem de trobar un cert equilibri entre la frase “Penso, per tant existeixo” i “Sento, aleshores existeixo”.

  15.   Lydia Hernández i Núria Montanyà Says:

    Personalment defensem la opció de Milan Kundera: “Sento aleshores existeixo”. Creiem que una de les capacitats bàsiques que humanitza a l’ésser humà és la de sentir, ja que tot el que pensem ho fem a partir del que sentim, de les nostres percepcions i sentiments. Els sentiments són els que motiven el comportament i no la raó. Com diu Jostein Gaarder: “Actuar responsablemente no equivale a agudizar la razón, sino a agudizar los sentimientos”.
    Tot i així, la raó és un element imprescindible a la vida i predomina en moltes de les nostres decisions, així ho va definir Aristòtil amb la paraula logos. La raó simbolitza objectivitat, coherència i pensaments perfectament argumentats que ens porten a la veritat. En canvi, les emocions són la part subjectiva de l’ésser humà i aquestes han de ser guiades per la raó per evitar actuar erròniament. Encara que no totes les emocions ens ho impedeixen, només hem de valorar quins sentiments o emocions ens afecten negativament i quins positivament. La por és un clar exemple, és un sentiment necessari però una persona que té por a tot és covard, no es compromet i no actua.
    Encara que molts filòsofs han tendit a considerar els sentiments i emocions negativament, la raó i els sentiments s’alimenten mútuament. Si és veritat que les emocions tendeixen a ser l’oposició de la raó, però alhora de constituir el teu jo està clar que el què ens diferencia dels altres éssers és la capacitat de sentir com la de raonar, i sense una o l’altra no seriem humans.