Descartes, vigència del problema cartesià

William James formulà la significativa pregunta que mostra l’actualitat del problema cartesià:

Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem ?

Quina és la relació entre el món psíquic i el món físic? Com respondries a la qüestió plantejada per James?





9 Responses to “Descartes, vigència del problema cartesià”

  1.   Júlia Hernández, Alba Fumaz Says:

    Tots sabem que quan estem tristos plorar és la reacció que produeix el nostre cos, el nostre estat d’ànim influeix al nostre físic fent-nos sentir malament i acabar plorant com a reacció del nostre estat interior. Un exemple que podriem posar a la frase de James és una situació habitual si ajudem a un amic o familiar que està trist i el veiem plorar com a reacció a un problema nosaltres ens acabem sentint tristos ja sigui per empatia o perque el simple fet de veure plorar a aquella persona et fa plorar a tu.
    Per tant podem afirmar que la primera frase és certa però la segona no podem percebre-la del tot. Plorar és una reacció de la nostra persona, per tant com defensa Descartes que les persones som éssers dualistes basats en la substància extensa (Res extensa) i la pensant (res cogitans) no poden estar soles, l’una i l’altre van juntes formant un únic component.

  2.   ORIOL PERARNAU I MIQUEL BELLIDO Says:

    La majoria ( per no dir totes) les accions físiques es produeixen a causa d’algun desencadenant psíquic. Podem dir doncs que actuem segons els nostres sentiments i emocions, la ment ( res cogitans ) determina les accions del cos ( res extensa ), aquesta es la relació entre el món psíquic i el món físic, que René Descartes explicava en la seva teoría del dualisme antropològic cos-ment.

    William James presenta la qüestió “ Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem? ” en la qual planteja el dubte de si actua el cos sobre la ment o al revés. Pel que fa a la primera part de la frase ( “Plorem perquè estem tristos…” ) podem dir que això sempre es compleix, ja que quan les persones estan tristes tendeixen a expressar, de manera involuntària, aquest sentiment plorant. La segona part de la frase que planteja William James no creiem que sigui del tot certa. No sempre que plorem es perquè estiguem tristos, moltes vegades el sentiment d’alegria o emoció també ens fa plorar. El plorar no implica estar trist, simplement és una forma d’expressar externament els sentiments d’un mateix.

    Per tant podem dir que la resposta a la pregunta de William James és que plorem perquè estem tristos, ja que la segona part de la frase no es correspon a la realitat.

  3.   Eric Rodríguez, Adrià Armengol i Roger Navas Says:

    Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem? La qüestió de William James ha donat molt que parlar a la gent. Poden haver diferents maneres d’ entendre-la, però nosaltres pensem que la primera part té molt a veure amb la segona, ja que estan clarament relacionades.
    La frase en si es pot relacionar amb les expressions corporals i els sentiments. En la primera part s’ entén que a causa del sentiment d’ estar tristos plorem mentre que a la segona part s’ entén que l’expressió corporal de plorar té un impacte en els nostres sentiments interns, ja que ens fa estar tristos.
    Segons la nostra opinió William James intenta fer-nos pensar sobre la segona perquè és la més complicada d’ entendre, ja que la majoria de la gent entén la primera. Realment les expressions corporals tenen molt a veure amb els sentiments. Si nosaltres estiguéssim contents però ens passem un dia sencer amb cara de trist o d’ enfadat això mateix provocaria un estat d’ ànim en nosaltres mateixos diferent al que podríem estar si actuéssim de manera normal com ho fem diàriament. És a dir, si ens provoquem una expressió facial encara que aquesta no sigui el que ens descriu finalment acabarà fent un canvi en el nostre estat psicològic .
    Quan es té una expressió facial i alguna persona et parla ja surt de tu una resposta relacionada amb aquesta expressió. És per això que el fet de plorar ens pot fer estar tristos i les altres persones també ens acabaran veient tristos si sempre plorem.
    Cal destacar que si estem tristos i a causa d’ això plorar també és cert, per això la frase és així d’ ambigua i difícil d’ entendre i d’ explicar.
    Així doncs, creiem que aquesta era la relació que James ens volia fer veure entre el món físic i psíquic. Una frase que sens dubte ens ha fet reflexionar i hem pogut veure que segurament tenia molta de raó amb el que deia.

  4.   Gihan i Zhor Says:

    “Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem?” Es preguntava W. James.
    És evident que plorem davant d’un estat de tristesa sense poder evitar-ho perquè és una acció natural i involuntària de l’ésser humà. Així com per exemple quan veus a una persona rient ,i comences a riure tu també sense tenir motius.

    Es pot dir que aquesta és la manera que té el nostre cos de manifestar-se, i amb això podem confirma la divisió de l’home per Descartes en res extensa i res cogitans a diferencia de la primera part de la qüestió plantejada, la segona és més sorprenent, ”estem tristos perquè plorem”, tot i que sembla al revés, la intenció de la frase no es negar el primer enunciat sinó afirmar amb contundència el segon.
    És veritat que moltes vegades estem tristos perquè plorem, això ho podem veure per exemple, amb la felicitat que se sent quan s’està rient, tot hi no tenir motius per estar feliç, si estàs rient ,se sent feliç i es millora el teu estat d’ànims.

    És la manera d’assenyalar que sovint és l’expressió corporal la que indueix els sentiments i les actituds i la influència de la gesticulació en la gestació dels estats emocionals. En contra del que solem creure (que és el sentiment qui modula l’expressió)

    Per finalitzar, podem dir que plorem perquè estem tristos i també estem tristos perquè plorem, perquè la postura i la gesticulació provoquen sentiments i actituds. La modulació dels gestos és, doncs, una via per a gestionar
    el nostre estat emocional

  5.   Aida i Zhor Says:

    Aquesta afirmació de James ens planteja la problemàtica del dualisme entre la ment i el cos, qüestió metafísica a partir de la qual Descartes en va elaborar una explicació sistemàtica.
    Descartes centra la Primera Meditació en la pregunta: “De què podem estar absolutament certs?” Segons Descartes necessita refer de nou tot el camí per trobar un fonament sòlid de coneixement sobre el que basar la resta de la seva filosofia. Doncs bé, arran d’aquesta reflexió l’autor sotmet a examen tot el què fins a aquell moment havia après de memòria. En primer lloc, arriba a la conclusió que les persones tenim dos facultats de coneixement: la sensibilitat, els sentits. La reflexió sobre aquestes facultats condueix a l’autor a la certesa de que els sentits ens enganyen, d’això en posa un exemple amb la cera que segons la temperatura canvia completament. Per això res, per l’autor res relacionat amb els sentits és verdader, sinó que ens porta a l’error. D’altra banda, tenim l’enteniment que ens proporciona la facilitat de poder elaborar operacions matemàtiques, que a primer cop d’ull semblen evidents i indiscutibles. No obstant, Descartes tampoc ho vol acceptar tan fàcilment i hi posa una pega:“ i s’hi ha un geni maligne que ens vol enganyar? ”

    No obstant, el més important de tot és que s’ha establert el mètode amb el qual hem de procedir: si existeix la mínima possibilitat que es pugui dubtar sobre quelcom, no ens en refiarem. La prendrem com a falsa.
    En la Segona meditació parteix del resultat de la primera meditació, és a dir, la falta de certesa en qualsevol univers (mental o sensitiu). Així doncs, la primera pregunta que es planteja Descartes és, “on podem trobar aquell principi de coneixement i de ciència que buscàvem?” I justament enmig de tot això, siguin o no vertaderes les idees que pensa, el què és indubtable és que pensa. I aquest és el primer principi de coneixement absolutament cert al qual arriba Descartes i sobre ell basarà tota la resta.
    L’autor com hem dit és dualista i divideix les persones en la res extensa que seria el món físic, tot allò que té a veure amb el cos i la naturalesa, i per una altra banda el món psíquic que seria l’ànima, el raonament, la cosa pensant segons Descartes. Així doncs totes les respostes es trobarien dins nostre al món psíquic, i si tenim aquest món psíquic sabrem que nosaltres existim ja que som capaços de raonar.

    Pensar en uns homes que passen pel carrer, poden ser uns homes, però també poden ser una altra cosa formada per un barret, uns pantalons, uns abrics, etc. I amb aquesta reflexió sobre el món dels sentits, el món físic i amb l’exemple del tros de cera, Descartes ens fa arribar a la conclusió que tot el món aliè al subjecte és dubtós. Aquí està la clau de volta per entendre Descartes: de la única cosa que podem estar segur és de “la capacitat de l’enteniment”, o sigui, del món psíquic.
    Així doncs, establerta la distinció radical entre cos i ànima, com a quelcom totalment independent, com actua l’ànima sobre el cos o el cos sobre l’ànima. De quina manera una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic)? Com es comuniquen les dues substàncies? Per comunicar-se, cal tenir quelcom en “comú”. Descartes ens parla d’un punt de contacte, la glàndula pineal, a la base del cervell. Però, per acabar, i per respondre a la pregunta inicial, “plorem perquè estem tristos, o estem tristos perquè plorem”, és evident que si d’alguna cosa en podem estar segurs és de la part racional, de la part de l’ànima.

  6.   marti prat i bernat perramon Says:

    La frase de William James es del tot certa, ja que quan estem tristos o preocupats per alguna causa o cosa plorem sense poder evitar-ho, ja que es una acció natural i innata de l’ésser humà.
    Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem, una gran qüestió dita per James. Podríem posar l’exemple en el mon del futbol, quan un equip perd una final o un repte important, de manera innata i involuntària estan tristos i ploren. Per tant en relació a l’estat físic i psíquic es pot afirma que un fet porta a l’altre. A causa d’un error com és, en aquest cas, perdre un partit important, que seria una causa física, ens porta a una causa psíquica i emocional com és el fet de plorar i estar tristos i fins i tot enfadats.
    Un altre exemple seria en el mateix partit on el rival guanyador, el seu estat físic serà diferent ja que han guanyat el partit i per tant estaran eufòrics i probablement el cansament serà diferent que no pas el de l’equip perdedor. Tal com em vist anteriorment, portarà a un estat psíquic totalment diferent que el d’abans ja que l’alegria i l’emoció hi predominaran.
    Podem afirmar que la qüestió plantejada per Descartes és del tot certa ja que un estat porta a un altre com la relació cos ànima.

  7.   Sandra Domene i Maria Aparicio Says:

    René Descartes té la mateixa idea que Plató pel que fa al dualisme antropològic, tot i que per Plató l’home es divideix en cos i ànima i, en canvi, pel que fa a Descartes, l’home es divideix en res extensa (substància mesurable) i res cogitans (substància pensant).

    Està clar que hi ha una connexió entre les dues parts del jo, la res extensa i res cogitans ja que a part de que aquesta connexió s’estableix a la glàndula pineal, una no existeix sense l’altre, és a dir, que en referència a la pregunta de James, el que pertany al món físic: el fet de plorar, no és possible sense el que pertany al món psíquic: el fet d’estar tristos. Però aquesta relació, a l’inrevés, no s’estableix de la mateixa manera, no estem tristos perquè plorem. Així doncs, el que volem fer entendre amb aquesta “no” relació, en aquest cas, és que la part psíquica del nostre cos (ment, res cogitans, substància pensant), és el que ens produeix els efectes físics. És a dir, el fet psíquic d’estar tristos és el que produeix el fet físic de plorar. Per tant, el cos no plora sense que la ment ho provoqui, sense que tingui un sentiment de tristesa, ràbia, nostàlgia, etc. Però això no sempre és així: per exemple, si practiques un esport i pateixes una lesió, el fet de lesionar-te i no poder jugar (fet físic), et produeix una gran sensació de tristesa (fet psíquic).

    Per acabar, cal matitzar que, tot i que l’home, segons Descartes, consti de dues parts, de la res extensa i res cogitans, no són independents l’una de l’altre ja que sense una no es dóna l’altra, i una provoca un sentiment o acció a l’altre, i viceversa.

  8.   Carlos Martín, Oriol Gómez Says:

    Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem?

    Aquesta qüestió plantejada per William James (1842-1910) va crear molt debat i segueix creant-lo a dia d’avui. Segons les idees de Descartes i basant-nos en gran mesura amb la seva frase cèlebre “Penso, per tant existeixo”, podríem pensar que ell estaria a favor de la idea de que plorem perquè estem tristos. La idea de que estem tristos perquè plorem esta defensada per altres pensadors com per exemple el neuròleg portuguès António Damásio.

    Segons Descartes, abans de plorar utilitzem la raó per determinar el perquè de un fet o una acció ens posa tristos, i si al final arribem a la conclusió de que allò passat ens posa tristos, l’acció posterior seria plorar. Tot i que el món físic i el món psíquic estan relacionats entre sí, el nostre món psíquic és capaç de canviar el que veiem del món físic, per tant podem estar tristos perquè l’estímul que ens ha arribat ens ha condicionat a estar-ho, però no tenim perquè plorar si finalment la nostre consciència ha posat en dubte que la raó per la qual estem tristos, no era mereixedora de plorar.

    Altres pensadors interpretarien al reves la frase de Descartes, donant lloc a la següent frase: “Existeixo, per tant penso”. La reflexió més obvia derivaria del fet que mai podríem arribar a pensar sense existir en una primera estància, si estem d’acord en això la frase de Descartes ja quedaria refutada. Quan rebem un estímul que activa els nostres sentiments ja sigui tristesa, alegria, ràbia, etc. S’activa el nostre món físic i reacciona per exemple, plorant. Posteriorment quan utilitzem la raó li donem més o menys importància a l’acció física derivada dels sentiments previs.

    Pel que fa a la nostre opinió, estaríem d’acord amb la frase “Existeixo, per tant penso” ja que creiem que sense una existència prèvia seria impossible arribar als nostres pensaments i sentits, impossible arribar a plorar.

  9.   Queralt H. i Berta S. Says:

    Afirmar la primera frase és senzill; quan estem tristos, decebuts o enrabiats, plorar és una reacció innata, natural i involuntària. En canvi, la segona frase, no és tan evident.

    Estem tristos perquè plorem. Plorar és un estímul físic que, segons afirma William James, produeix una resposta psíquica: l’estat d’ànim de tristesa. Això es pot comprovar en l’àmbit escènic i/o teatral on els actors o actrius han d’interpretar personatges en situacions alienes a les seves. Això els pot portar a acabar sentint-se millor si han caracteritzat un personatge còmic o bé acabar en un estat d’ànim baix després d’actuar en una escena dramàtica.
    Aquesta relació també es compleix a l’inrevés. Riem perquè estem feliços i estem feliços perquè riem. La primera frase torna a ser evident, i la segona la podem observar, per exemple, en una sessió de risoteràpia on la part física influeix directament en la part psíquica, contagiant l’ànima de felicitat.

    Amb aquests dos exemples ha quedat clar que la nostra persona, tot i ser dualista, és a dir que l’individu té una substància extensa – res extensa i una substància pensant – res cogitans, aquestes dues parts no són independents; no pot existir l’una sense l’altra. En resum, com deia Descartes, ànima i cos van estretament relacionats, formant una unitat.