Plató, epistemologia i ontologia

La diferència entre epistemologia i ontologia és molt subtil, mentre que la primera es dedica a saber com coneixem, la segona a saber què coneixem.

El símil de la línia ens mostra clarament la concepció platònica dels graus de coneixement.

Podries posar exemples actuals que ens il·lustrin a entendre la diferència entre uns i altres graus?

YouTube Preview Image





9 Responses to “Plató, epistemologia i ontologia”

  1.   Eduard Mas 2B Says:

    Plató, deixeble de Sòcrates, va instaurar en la seva teoria del coneixement, el dualisme ontològic i el dualisme epistemològic.

    En el primer, el dualisme ontològic, Plató defensa al afirmar que la realitat esta dividida en dos àmbits totalment diferents: el conjunt de les coses que neixen, moren i que estan en subjecte de canvi, que són mutables i no eternes, al que se li dóna el nom de Món Sensible i el conjunt d’entitats no temporals, immutables, eternes, en les Idees (verdadera realitat) que formen part del Món Intel·ligible.

    Encara que els dos móns ténen existència i realitat, és el Món Intel·ligibleel fundamental i primer, mentres que el Món Sensible té ser i inteligibilitat en la mesura en que participa o imita al Món de les Idees. Plató utilitza algunes vegades la expressió “Món Visible” per referir-se al Món Sensible.

    Seguidament, el dualisme epistemològic: Plató és un pensador dualista, és a dir, que afirma que la realitat, el coneixement o l’ésser humà estàn dividits en dos nivells opacs.

    Plató en el dualisme epistemológic fa referència al coneixement i l’explica a través del símil de la línia. És un metàfora visual en la qual Plató es permet explicar la divisió de dos tipus de coneixement: el sensible i el intel·ligible.

    El coneixement sensible és el que processem dels sentits, també s’anomena coneixement empíric. Aquest coneixement és imperfecte i infalible. El coneixement no capta la auténtica veritat, sinó imitacions i còpies.

    Aquest coneixement és opinable i discutible i se li atribueix el nom de Doxa (Opinió vulgar), mantenint la distinció de Parménides entre Doxa i Aletheia(veritat).
    Pel que fa al coneixement intel·ligible no s’adquireix pels sentits, és més, només l’adquirim quan aquests prescindeixen.

    Aquest coneixement s’anomena també coneixement racional o científic, és a dir, es basa en la raó. Aquest condueix a la Aletheia.
    El procés d’aplegar al coneixement racional, fa que només uns pocs siguen capaços d’aplegar al coneixement vertader, aquests són els filósofs.

    Els filósofs a més realitzen un procés educatiu d’una llarga durada. Ésta visió dualista del coneixement sensible i intel·ligible aporta al mateix temps dos nivells en cada coneixement, on Plató aplica quatre facultats, és a dir, quatre parts especializades de la raó.

    Com he dit, en el dualisme epistemològic és fa ús de dues formes de saber: La dels sentits, que esta subjecte al canvi, i la racional, en que aquesta és la que et porta al coneixement intel·ligible (Idees-Eidos).
    Plató deia que les idees eren perfectes, immutables,universals i independents del món dels sentits, és a dir que les idees eren el model de les coses del món sensible.

    Podem relacionar aquests dos dualismes en el Símil de la Línea i us posaré exemples actuals en els quals fem ús d’aquestes teoríes platòniques: El símil de la línea ens expressa el graus del coneixement i del saber del món. Per exemple, quan estas a les fosques, podriem dir que estas en el grau de menys realitat en el món real, és a dir que tot són sombres, estas cec de realitat. probablement sabràs on estan les coses col·locades però això és fruit de la teva EUKASIA (imaginació).

    En segon lloc, encens una vela per orientar-te de millor manera, i el que tu creies que hi havia en l’habitació, està alla, és a dir que ho veus. Són les coses del món sensible que pots apreciar, pots tocar i s’anomena PISTIS (creença) de les coses sensibles, els objectes.

    Més endavant ja veus tota la habitació il·luminada i fas ús de la DIANOIA (pensament) per saber el que realment és. Això ja forma part del món intel·ligible, el que és més real. comença a veure els objectes matemàtics.

    Finalment, tenim que surt de l’habitació per on descubreix on realment és i comença a tindre coneixement en un sentit estricte que s’anomena NOESIS en el que estem en el Món de les Idees, perdurables en el temps i immutables.

  2.   Nil Martinez "2B" Says:

    Plató està considerat un dels majors filòsof de la història. En la teoria de Plató divideix el món en dos mons , un serà el sensible i l’altre l’intel•ligible. El símil de la línia divideix aquests dos móns en dues parts. El món sensible el dividirà en la imaginació(eikasia) i la creença (pistis), pel que fa al món intel•ligible també el dividirà en dues parts la raó discursiva o saber matemàtic (dinanoia) i la intel•ligència o idees (noesis), la noesis serà el màxim grau de saviesa que pot aspirar una persona.
    En l’actualitat podríem trobar molts exemples, però he escollit el de la immigració (és el concepte del moviment de una persona o un conjunt, d’un territori determinat a un altre). La persona que emigra cap a un nou territori no té coneixement del que és trobarà al nou territori on vol anar, aquesta fase la relacionarem amb la imaginació (eikasia), ja que la persona que vol immigrar només té informació secundaria, com podrien ser imatges. El següent pas el trobarem un cop l’immigrant arriba al nou territori, allà aquest individu veurà veritablement com és en realitat allà on esta, aquest fase serà la pistis. A partir d’aquí l’individu ja deixarà endarrere la part sensible i entrà en la part intel•ligible, és en aquest moment quan l’emigrant començarà a sentir. A partir d’aquest instant l’immigrant començarà a creure si ha estat bona (o no) la idea de moure’s de territori, començarà a experimentar la raó discursiva (dinanoia) que no és igual per a tota la població en aquest cas, ja que l’immigrant percep la realitat d’una forma diferent a un individu resident d’aquell país, sigui per qualsevol fet, ja sigui perquè el resident tingui probablement la família més propera o bé sigui perquè té més prestacions sanitàries. L’immigrant a partida les penúries o les afortunades vivències, formularà la seva pròpia idea sobre el lloc en el qual ha immigrat, així arribarà al punt màxim de coneixement la noesis, que serà formulada a través de la raó de la persona.

  3.   Mónica Moraleja Says:

    ‘’Tota la filosofia occidental és una sèrie de peus de pagina de la filosofia platònica’’.
    Plató ens parla d’un dualisme epistemològic i d’un dualisme ontològic, però, que hi ha entre aquests dos? Tots dos ens porten al famós símil de la línia de Plató, i alhora al seu famós mite de la caverna.
    El dualisme epistemològic ens parla de dues formes de coneixement, on Plató ens diu que la ment humana passa en el seu recorregut des de la ignorància fins el coneixement per dos moments: la doxa (opinió vulgar) i l’episteme (veritat), per dir-ho d’alguna forma, entre la opinió i el coneixement, els sentits i la raó. Els sentits estan subordinats als canvis, on podem veure la influencia d’Heràclit, mentre que el coneixement és el que capta les eidos (idees), que són eternes, immutables, alienes al mon dels sentits i universals, com el ser de Parmènides.
    El dualisme ontològic ens explica la visió de dos mons, el món sensible que s’explica amb els sentits, i el món intel·ligible que s’explica a través de la raó. La realitat, per tant, es divideix entre el que sentim, tot allò que neix i mor, que canvia; i el que pensem, allò universal i invisible, les idees. El món inferior, el sensible, no és més que una copia de les idees que formen el món superior, que al copiar-se, són imperfectes.
    Fins aquí veiem que els dos dualismes no tenen cap diferencia significativa entre sí, però en realitat si la tenen. La diferencia entre les dues és ben subtil: la epistemologia ens diu com coneixem les coses i la ontologia les coses que coneixem. Tot es basa en el símil de la línia abans esmentat. El coneixement humà passa primer pel primer nivell, el menor coneixement possible, amb el qual a través de la imaginació (eikasia) observem les imatges, les ombres. La eikasia es basa en la sensació, en allò que imaginem. Un exemple actual podria ser la mateixa malaltia de l’anorèxia. Aquesta malaltia es basa en les imatges, els reflexos, allò que imaginem però que no existeix. Qui la pateix es mira en un mirall, veu el seu reflexa i pensa que allò és la veritat, quan en realitat allò no és real, sinó que és com les ombres del mite de la caverna, falses sensacions.
    El segon nivell (pistis) és el de la creença, on mirem els objectes sensibles del món, no les ombres de la eikasia. Aquest és superior al primer, però encara ens trobem a la opinió (doxa) i tot el que és opinable no és ciència, és subjectiu, forma el món sensible. En aquest cas podem agafar l’exemple actual dels refugiats de Siria. No estem veient cap reflex ni imaginació, estem veient una guerra amb milions de persones intentant fugir, i podríem explicar que ho sabem i que es així perquè ho hem observat abans en altres casos. Amb aquest mateix exemple, la pistis es pot veure reflectida també en els prejudicis de: si refugiem perdrem el treball i els diners en gent de fora, per tant ens basem en la creença i no en la raó i la veritat. Els polítics també es podrian situar aquí, ja que el seu relativisme suposa que l’únic important és tenir una explicació convincent de les coses que mai és definitiva.
    El món intel·ligible, ideal, perfecte, és el següent pas, on es passa de doxa a episteme (veritat), i on ja podem començar a parlar de coneixement. El tercer grau (dianoia) ens diu que amb el raonament discursiu coneixem les matemàtiques, i aquestes al ser com realitats mentals es troben a meitat de camí. El coneixement matemàtic és infal·lible i objectiu però al no ser independent del món sensible no pot ser el màxim grau de coneixement. En aquest cas un exemple podria ser qualsevol creença a la qual nosaltres li fem una revisió intel·lectual, busquem causes i reflexions. Amb el mateix exemple anterior, quan passem de la creença de que els refugiats ens traurien el sou i el treball, passem a fer dades estadístiques, a informar-nos respecte el tema fins arribar a conclusions establertes, reals. És quan veiem que tot ha de seguir un esquema.
    Finalment arribem a l’últim esglaó, el quart grau de noesis o intuïció, el que ens diu que gracies al mode de coneixement de la raó podem captar la veritable realitat de les coses, les idees, que no es poden reflectir físicament com l’anterior. El camí cap a aquest coneixement intuïtiu és la dialèctica, on és basic saber que conèixer és recordar. És la perfecció, el saber absolut, només es pot arribar a elles a través de la raó, i només uns pocs ho aconsegueixen. Els més preparats i els millors seran els que podran arribar i per tant governar, ja que seran els únics que coneixeran les vertaderes idees de justícia i bé. Un exemple perfecte serien els infinits científic guanyadors de premis Nobel a causa de la seva intuïció gairebé divina.
    Un exemple conjunt podria explicar-se a partir de l’eros del coneixement, ja que posar de referencia l’exemple d’aconseguir una carrera universitària no seria del tot platònic, ja que ens centraríem més en el món material i els títols que no pas en el món de les idees. Per tant podem posar d’exemple que en un famós diàleg, el banquet, Plató reflexiona respecte la importància de l’amor. Sòcrates defensa la idea que l’amor és allò que ens motiva per conèixer i per aprendre. Eros és l’impuls que ens fa apropar-nos a la bellesa, i veure coses belles ens aproxima a la idea de Bellesa i en general a totes les idees. Aplicat a l’actualitat, avui dia el físic i l’atracció és l’ideal de bellesa. Però la bellesa platònica és una altra, és la bellesa interior, i un cop l’has observada i l’has trobada, has arribat al saber absolut i no pots tornar enrere. Per tant, un exemple actual que podríem posar seria l’amor. Dir que l’amor ens ajuda a conèixer es veritat, ja que l’amor et porta no només a conèixer a una altra persona, sinó que l’amor per l’art, la musica, la ciència, la filosofia o qualsevol amor et porta al coneixement d’aquella idea en particular, i aquesta idea a moltes altres. Quan per exemple tens parella, intercanvies formes de pensar amb aquesta i potser et fa veure coses que per tu mateix no veuries. En general, et fa ser millor persona, més just. Quan tens interès per conèixer coses noves vol dir que gaudeixes amb aquestes i per tant vols adquirir més coneixements respecte allò que estimes o vols. I aquest és un amor platònic. Un amor pel món de les idees, no del món material. Un coneixement interior, no és pot tocar però et manté viu. Quan estàs situat a la doxa, i només tens una petita imatge o creença del que t’agrada, i d’aquí avances als plantejaments que formen aquesta idea i arribes al saber absolut d’aquesta, has completat tots els graus. Un altre exemple estretament lligat amb això és la religiositat, l’amor a Déu. Aquest amor jo el situaria a la doxa, ja que és un amor basat en la creença més que no pas en el coneixement i la intel·ligència. En canvi, l’amor per la ciència estaria situat a l’episteme, ja que és empíric. I és que, la curiositat és l’amor per allò desconegut.

  4.   Guillem Guixà (2n B) Says:

    Plató, qui va ser el deixeble de Sòcrates (s. V-VI a.C), es considerat per algunes persones el millor filòsof de la història de la filosofia, és mès, s’ha arribat afirmar que la filosofia Occidental no era res mès que petites còpies de la de Plató.

    Aquest gran filòsof, el qual s’anomenava en realitat Aristocles, va elaborar la seva teoria del coneixement, constituïda pel “Dualisme Epistemològic” i el “Dualisme Ontològic”.

    El Dualisme Epistemològic, es basava en les dues formes que teniem els humans per a conèixer i captar el mon en el que vivim.
    Una d’aquestes possibles maneres, era mitjançant els cinc sentits (vista, oïda, olfacte, gust i tacte), amb els quals podíem veure, escoltar i inclús tocar tot allò que ens envolta, per tant associem aquesta forma de conèixer al món físic, tal i com el coneixem, exposat al deteriorament i al pas del temps.

    L’altre forma que segons Plató utilitzàvem per a conèixer el món, és el Dualisme Ontològic. Aquest però, es basava en la raó, en el coneixement intel·ligible, que gracies aquests factors captem les idees, que no estan exposes al canvi, sinó que són realitats immutables i perfectes. Tot i que nosaltres podem realitzar una visió idealitzada de qualsevol objecte o ser viu, aquesta esta basada a partir del mateix, per això mateix som capaços de reconèixer tot el que ens envolta malgrat que sigui imperfecte i diferent a les nostres idealitzacions.

    De la mateixa forma que per Plató existeixen dues formes per a “conèixer”, observem que també els hi atribueix un món diferent.
    El món sensible, fa referència als sentits que ens permeten captar tota la matèria que ens envolta i que esta exposada al canvi, mentre que per altre banda gràcies a la raó, trobem el món intel·ligible.
    Aquesta teoria, també coneguda com “els dos móns de Plató”, ens relaciona el món sensible amb el grau de capacitat que tenim en captar el món a partir dels sentits i el món intel·ligible amb la capacitat que tenim per raonar i el nivell de coneixement racional. A partir d’aquí, va fer un pas més i va afirmar que l’autèntica realitat no és tot allò que percebem del món físic sinó que és allò que idealitzem, el que és etern, immutable i invisible, per tant per ell els objectes del món sensible no eren res és que còpies imperfectes del intel·ligible.

    Dit això, Plató ens dividia aquests dos móns en funció del mètode el qual ens apropava al coneixement de la realitat.
    En primer lloc, basant-nos en el que he explicat abans sobre que el món que captem pels sentits (món sensible), que és imperfecte i no és la autèntica realitat, el situem en el grau de la imaginació.

    Imaginem-nos que un dia ens despertem, en la nostre habitació i just davant tenim la finestra. En el cas de que la persiana estigués tancada, observaríem que tot estaria fosc, excepte petits raigs de llum que entrarien a l’habitació per les escletxes de la pròpia persiana. Nosaltres a traves de la vista (món sensible) podríem arribar a la conclusió, indirectament, de que en realitat som de dia però tenim la persiana tancada (el mateix que veure un reflex d’un objecte a l’aigua).Aquest seria el grau més baix de coneixement.

    El següent grau de coneixement, l’adquiriríem en aixecar-nos del llit i obrir la persiana fins a poder observar el sol, i evidentment un altre cop gracies al món sensorial (el sentit de la vista), seguir pensant que som de dia i no pas de nit.

    En tercer lloc, segons plató trobaríem les matemàtiques, que aquestes ja pertanyen al mon intel·ligible. En veure el sol, podríem mirar el rellotge, i evidentment podríem saber si estem a les tres de la tarda o a la una del migdia, tot i que ta com trobem en la el camí dels dos mons elaborats per Plató, cada persona té una visió diferent de les matemàtiques. Per a una persona Espanyola, el número tres (en el migdia) faria referència a llum i claror, mentre que per una persona d’algun país Àrtic, faria referència a foscor. En aquest tercer grau, tindríem un coneixement superior al sensorial i infal·lible però per sota del quart grau (coneixement ideal).

    En el quart grau, tant sols hi podrien accedir aquells qui han conegut realment la idea del que és el “dia” i del que és la “nit”, han conegut aquestes idees de forma que serien capaços de jutjar la situació de forma justa, aquells qui tindrien un coneixement de la raó superior al dels altres.

  5.   Rubén Roger 2n B Says:

    La diferència entre epistemologia i ontologia és molt petita, ja que les dues es basen en el coneixement, però la primera es dedica a saber com coneixem les coses, i l’altre a saber què coneixem. Seguidament parlaré sobre aquestes, però des del punt de vista d’un dels considerats majors filòsofs de la historia com és Plató, el qual tenia dues maneres d’entendre el món, el dualisme epistemològic i el dualisme ontològic i en dos tipus de mons relacionats entre si.

    El dualisme epistemològic, es basa en dues maneres de com conèixer el món, els sentits, és a dir, tot el que ens rodeja, i la raó, la intel·ligència. Els sentits, estaven subjectes al passat, al temps, al deteriorament, i sobretot al canvi, que és tot allò que defensa el pensament d’ Heràclit. En canvi, la raó, el coneixement intel·ligible, és tot allò que perdura, immutable, universal, independent del món dels sentits i perfecte, que és el que defensa el pensament de Parmènides.

    El dualisme ontològic, es basa en les coses que coneixem. Aquest es basa en dos tipus de mons, el qual això s’anomena la teoria dels mons de Plató. El primer món és el món sensible, que equival al dels sentits, és a dir, al coneixement sensorial, allò que podem veure, sentir i tocar, tot allò que ens rodeja, però que es considera una còpia de les idees perfectes parlades a continuació. Per altra banda, hi ha el món intel·ligible, el de la raó, el qual és considerat la verdadera realitat segons aquest filòsof. Aquest món es basa en els pensaments, en les idees immutables, perfectes, les realitats que constitueixen la seva essència. Aquesta és la imatge verdaderament real.

    Per relacionar l’epistemologia i l’ontologia, i per altra banda el món sensible i el món intel·ligible, tenim el símil de la línia. Aquesta relaciona els dos mons de manera que a la part més baixa està la part menys real i més a dalt el més real. Primer de tot, es comença per la part més baixa, és a dir la menys real, i esmenta que a partir de la imaginació, podem observar les ombres que és una manera d’observar la realitat de forma indirecta, i equival al món sensible. L’altre que també pertany a aquest món és la creença, la qual fa que puguem veure els objectes sensibles. Llavors passem la franja del món sensible i passem a les matemàtiques que pertany majoritàriament al món intel·ligible, però també té una part en l’altre món, ja que és un element que t’ajuda a arribar a les idees, però per altra banda, no estudia l’essència de les coses. Per últim, el que és verdaderament real segons Plató i és el del món intel·ligible, que són les idees i s’aconsegueixen a través de la intel·ligència, la raó. Qui aconsegueix aquesta última etapa, són els que han de governar i això forma la idea de Justícia pel filòsof.

    Actualment, crec que per contraposar el món sensible de l’intel·ligible es pot veure l’exemple de la tecnologia. Cada cop es parla més d’un futur amb una tecnologia extraordinària, que farà que els humans no hàgim de fer res, és a dir, que totes les nostres tasques estaran controlades per robots, però això només està en els pensaments de les persones i és un món ideal per a nosaltres i per tant, una idea perfecte en el món intel·ligible de Plató, en canvi, com a món sensible en l’actualitat, estaria la tecnologia d’avui en dia.

  6.   Oriol Font 2nB Says:

    En el pensament filosòfic establert per Plató, entre els segles V i IV aC, hi ha definit un dualisme que divideix la realitat en el món sensible i el món intel·ligible. Aquesta divisió també es coneix amb el nom de dualisme ontòlogic i dualisme epistemològic, i el podem trobar explicat en un esquema anomenat “símil de la línia”.

    El dualisme ontològic doncs, és la divisió entre la opinió i la ciència. El món de les aparences, les ombres i les sensacions configura la realitat sensible, aquesta representa físicament els models imperfectes de les idees platòniques del món intel·ligible. Aquesta realitat està sotmesa al canvi i a l’invariable, coses que no són eternes i la entenem mitjançant els sentits.
    D’altra banda doncs, tenim la realitat intel·ligible, entesa només per la raó i més pròxima al coneixement vertader de les coses, vulguent entendre el món mitjançant l’abstracticitat de les matemàtiques i cercant les ideea, l’essència immutable i eterna de les coses que estan subjectes al món sensible. Per tant, aquest símil segueix un recorregut de menys raó a més raó.
    Epistemològicament, és un pensament dividit entre la doxa (apariències) i entre l’episteme (coneixement de la realitat).

    Actualment, vivim en un món globalitzat on alhora existeixen greus diferències polítiques, socials i econòmiques, fet que ens fa parlar dels països desenvolupats i dels subdesenvolupats. Un cop en aquest context, és molt evident el progrés científic i alhora tecnològic dels països rics. Aquesta revolució científica viscuda des del segle XX, ens condueix a un pensament més aviat intel·ligible del qual Plató parlava, un món pròxim als pensaments i les intuïcions, a l’estudi d’indicis físics i a l’aplicació matemàtica. Un exemple, seria la idea estètica del món que Albert Einstein va intuïr en el seu temps, basant-se en una idea anomenada principi d’equivalència i posteriorment descobrint i formulant la teoria de la relativitat. Que la naturalesa fos governada per una sèrie de lleis que no depenent de qui estigui mirant-les, és una clara demostració d’una raó sublim que arriba a entendre estrictament la idea de relativitat, no entesa per sensacions ni imatges, sinó per la matemàtica i l’abstracticitat.

    A part d’aquesta revolució científica i tecnològica que tants conceptes nous d’idees ens ha donat, també ens ha permès fomentar el món sensible. Avui en dia, qualsevol persona et dirà quin tipus de música li agrada més, o en quins “hobbies” un està interessat. La percepció musical humana, seguint les regles matemàtiques establertes en les escales musicals (com la de “do”) que si que s’aproximarien al món d’idea platònica invariable, està regida per una estètica totalment sensible, on l’oïda estableix un concepte d’harmonia variable per cadascú, esdevenint diferent depent de la disposició de les notes i de la utilització diferents de diferents instruments i la combinació d’aquests.

    En el món doncs, hi ha exemples contraposats que segueixen el símil de la línia de Plató, de percepcions fins a idees, constituïnt un món on la relativitat i la ciència, conviuen juntes.

  7.   Júlia Font Says:

    Plató va proposar la seva ideologia sobre els graus de coneixement, el què anomenem el símil de la línia. És una desenvolupada teoria sobre el grau de realitat del món que ens rodeja, dividit en sensible i intel·ligible. El sensible és aquell que conté tot allò que els humans podem percebre a través dels sentits, a diferència de l’intel·ligible, què és tot allò que es basa en el coneixement i que per tant, està molt a prop o junt amb l’autèntica realitat.

    En primer lloc, i en la posició més llunyana de la realitat, hi tenim les ombres o els reflexos, que segons Plató, són producte de la nostra imaginació o de la nostra incapacitat de distingir quelcom irreal del propi món intel·ligible. Un exemple o situació evident podria ser quan ens veiem reflectits en un mirall, el teu reflex en el vidre no ets pròpiament tu, ets tan sols una imatge que perceps pel sentit de la vista; el personatge que veus com a clon teu no existeix. En el mite de la caverna de Plató també se’ns fa esment d’aquesta mateixa idea: les ombres de les figures que veien els presoners a la paret no eren reals encara que ho creguessin o ho semblessin.

    Seguidament se’ns col·loca el nivell dels objectes sensibles en el què l’home deixa de mirar les ombres i comença a observar l’objecte corpori que li proporcionava aquella imatge. Aquest pas pot significar el poder conèixer allò que abans només veiem, és a dir, ara és completament perceptible per tots o gairebé tots els sentits. Aquest nivell de coneixement ens dóna peu a opinar i a creure en possibles realitats, o sigui, a introduir les creences. El mateix passa quan, per exemple, un nen de poques experiències encara no s’ha apropat mai a un gos de grans dimensions perquè li sembla terrorífic; quan aquest nen s’apropa i s’atreveix a acariciar l’animal, se n’adona que no hi havia motiu per témer i pensarà que tots els gossos són mansos i agradables, el què tampoc és cert.
    Aquests dos primers punts són els què formen el món sensible, el què és mutable i variant. Un cop esmentats parlarem sobre els altres dos nivells de coneixement restants, que són els vertaderament importants perquè pertanyen al món intel·ligible i estan molt a prop de la realitat.

    Les matemàtiques i el seu coneixement eren molt importants per a Plató: creia que eren un factor indispensable per al món de les idees i que sense ell, els dos mons no podien estar lligats, perquè les matemàtiques són demostrables i deductives i ens expliquen el “com” del nostre entorn a través de càlculs ordenats, exactes i universals. Tanmateix no és el punt culminant d’aquest símil de la línia ja que les matemàtiques poden ser expressades de diferent manera i significar el mateix, per tant no són una sola idea eterna i irrefutable. El què fa que siguin anteriors al món de les idees és, per exemple, la possibilitat de representar de diferents formes el significant d’un número, és a dir, té el mateix valor 2 que II o que la representació de dos llapis.

    Per finalitzar aquesta teoria Plató va dir que les idees eren perfectes i representaven la realitat. Aquestes només serien enteses per mitjà de la raó. La seva perfecció i la no necessitat de canvi les converteix en eternes. Tot el què forma el nostre món sensible són còpies imperfectes de les idees perfectes i incorpòries. Per exemple, la idea de “taula” per complir la seva funció és perfecte, però en el nostre món sensible hi ha moltes taules diferents que provindran de la mateixa perfecta idea.

    Per acabar, el què volia dir Plató, entre d’altres coses, és que la realitat és una, per tant hi ha d’haver una sola idea perfecta per cada objecte o percepció de la realitat que tinguem, és a dir, que tothom entengui el mateix per un sol concepte.

  8.   Cristina Pérez 2n Batx. C Says:

    La teoria del coneixement de Plató consta del dualisme epistemològic i del dualisme ontològic.
    Si busquem la paraula epistemologia al diccionari ens diu: “ciència que tracta dels mètodes, fonaments i valor del coneixement”. La concepció epistemològica de Plató consta del coneixement i de la veritat. Segons el filòsof hi havia dues formes de conèixer: la primera és mitjançant els sentits, els quals ens permeten veure i captar tot el que ens rodeja (que sempre està en procés de canvi). L’altre forma de captar el món és a partir de la raó, que serà el coneixement intel•ligible. Gràcies a la raó captem les idees. Les idees platòniques són eternes, úniques, immutables, universals, independents del món dels sentits i estan jeràrquicament organitzades.
    L’ontologia platònica es basa en la realitat, en l’ésser. Com hem dit abans, per Plató existeixen dues maneres de conèixer: a través dels sentits i de la raó. Per tant, a cada una d’aquestes formes li correspon un món, això és el que anomenarem dualisme ontològic. El dualisme ontològic consta del món sensible (el dels sentits), és tot allò que ens rodeja i que està subjecte al canvi. I del món intel•ligible (el de la raó), realitats relacionades amb el nivell de coneixement racional, és el que anomenem idees i Plató creu que són la verdadera realitat. El dualisme ontològic també és conegut com la “teoria dels dos mons de Plató”.
    Per explicar aquests dos dualismes Plató fa servir el Símil de la Línia, en el qual fa una descripció dels diferents graus de coneixement. A la part de dalt de la línia hi ha l’ontologia i a la part de baix hi ha l’epistemologia. És un procés ascendent, va de menys a més realitat. La primera meitat de la línia fa referència al món sensible, a l’opinió (doxa): hi trobem l’eikasia (imaginació) que consisteix en conèixer la realitat d’una forma indirecte, en són un exemple les ombres. També hi ha la pistis (creença), l’home mira directament els objectes sensibles.
    La segona meitat de la línia és el món intel•ligible, el del coneixement (episteme): consta de la dianoia (raonament discursiu), en formen part principalment les matemàtiques que són com una “realitat mental” i són el pas previ a les idees. L’últim nivell, el més elevat, és el de les idees. Hi arribem gràcies a la noesis (intel•ligència) i a la raó.
    En conclusió, només els que arriben al final de la línia (a les idees) poden governar, ja que seran els més preparats i els que hauran conegut les idees de bé i justícia.

    Actualment, hi ha molts exemples en els quals trobem reflectits els diferents graus de coneixement que hi havia segons Plató. Si ens fixem en l’educació actual veurem que hi ha una clara separació en les matèries que són més semblants a la part del món sensible, com la música, l’art, la religió, etc. I llavors hi ha les ciències, les llengües, la filosofia i sobretot les matemàtiques, que representarien el món intel•ligible.
    Podríem dir que els artistes i els músics mai podrien arribar a la realitat total, i per tant no podrien governaran mai ja que el seu grau de coneixement seria el que pertany al món sensible: al de la imaginació i la creença. En canvi, els científics i els filòsofs arribarien a ser el filòsof-rei gràcies a que el seu coneixement seria el del món intel•ligible: el de la intel•ligència i el raonament. Com aquest és el màxim nivell, són els que han de governar, ja que representa que són els que tenen la idea absoluta de bé i justícia.

  9.   Paula Méndez Fidalgo Says:

    D’un temps ençà a les escoles cada vegada s’incorporen més estratègies i habilitats d’aprenentatge amb la intenció de fer arribar al màxim d’alumnes possibles allò que es pretén que sàpiguen i coneguin; determinats conceptes i coneixements propis de diferents àmbits. En aquest sentit, es vol que l’alumnat durant les diverses etapes educatives vagin construint i consolidant el seu propi coneixement i conceptes sobre temes concrets de matemàtiques, ciències, art, història, llengua… Aquest és un objectiu molt ambiciós si es té en compte que tot alumne, tota persona, és diferent i pot, per tant, arribar a assolir tals coneixements per diferents vies. Així com cadascú té les seves capacitats i virtuts respecte a alguna cosa també té més o menys facilitat a l’hora de rebre i percebre el coneixement a través d’una o altra font sensorial. Amb tot, la forma d’aprendre de cadascú, el camí com cadascú pot rebre el coneixement pot ser molt divers. Per això, per les escoles esdevé crucial impulsar i incorporar el màxim d’habilitats, estratègies i activitats multi sensorials i diferents d’aprenentatge per tal que el coneixement arribi als alumnes pel sentit que a ells els va millor de rebre, desxifrar i consolidar la informació i, per tant, el coneixement; activitats auditives, visuals, combinació d’ambdues (audiovisuals), cognitives, d’expressió corporal, etc.
    Aquest considero seria un exemple actual de com els arriba el coneixement als nens dins de l’àmbit educatiu i de com es pretén que cada vegada més els resulti més fàcil rebre’l tenint en compte la gran diversitat i realitat social.

    D’altra banda, si volem exemplificar el què coneixem i no com coneixem; i segons Plató parlaríem ara doncs sobre el món de les idees, el món intel·ligible, el coneixement real basat en les idees que són perfectes, podríem seguir parant atenció al món educatiu.

    I és que, seguint amb la idea d’evolució respecte l’aprenentatge, les escoles d’avui dia, tot i que persisteixen encara certs aspectes que costen de canviar i poden encarar tenir alguna similitud amb les escoles de generacions anteriors, sí que hi ha una intenció i sí que hi ha canvis enfocats a millorar què coneixen o què haurien de conèixer les persones des d’una edat primerenca per tal que evolucionin de manera crítica i des de la raó.

    Em refereixo a canvis tals com la impartició de valors a les escoles i, actualment, cada vegada més, també de la filosofia; respecte aquest últim exemple existeix avui en dia un mètode innovador anomenat 3.18 el qual pretén incorporar la filosofia a les escoles des de l’edat de tres anys fins que acaben el batxillerat.

    Els objectius d’aquestes matèries són en ambdós casos donar elements als alumnes perquè siguin capaços de viure plenament i de manera feliç i perquè puguin contribuir al benestar dels que els envolten així com aconseguir, entre altres aspectes, que els alumnes aprenguin a debatre, a gestionar les emocions i a rebutjar comportaments discriminatoris, a saber pensar i raonar per ells mateixos donant-los les eines necessàries per tal que puguin arribar a les seves pròpies conclusions. En resum, ajudar-los a construir i consolidar les seves pròpies idees perfectes, immutables i perdurables en el temps sobre els seus propis conceptes i teories. Per aconseguir-ho, les assignatures s’estructuren en diferents blocs tals com: aprendre a ser i pensar, aprendre a actuar de manera autònoma i coherent; a treballar des del jo.;aprendre a conviure; anàlisi dels altres o del propi jo, els altres i el món.

    Amb tot, penso que aquests podrien ser dos exemples actuals que tenen lloc en la nostra societat, concretament en les escoles, i reflecteixen per una banda, com podem conèixer (des del món sensible, dels sentits), i de l’altra, què podem conèixer (des del món intel•ligible, de les idees).