Plató i el coneixement

Com coneixem realment? Segons Plató, el coneixement autèntic no prové dels sentits corporals sinó de la capacitat intel·lectiva (en vocabulari platònic: de l’ànima). A través dels sentits corporals només som capaços de copsar un món canviant i desordenat. L’autèntic coneixement prové de la ment, és a dir, de la nostra capacitat de comprendre les Idees. [http://alcoberro.info/docs/examples/plato/plato001.html]

Quines influències podem detectar a la seva obra?

[abans de respondre consulteu a http://alcoberro.info/docs/examples/plato/plato003.html]

Creieu que és vigent la seva Teoria de les Idees?

YouTube Preview Image





13 Responses to “Plató i el coneixement”

  1.   carles comas Says:

    En primer lloc ens planteja aquesta pregunta: “Quines influències podem detectar a la seva obra?”

    Primer de quina obra parlem de la veritat de cada individu, del bé que trobem a dintre de cada persona o que entenem per bellesa són els 3 punts principals dels discurs de Plató.

    Primer de tot tindríem de entendre que per això hi ha dos tipus de mons, el món de les idees i el món de la sensibilitat. en el primer i trobem les formes immutables,. perfetes necessàries, m’entres que amb l’altre i trobem l’experiència de cada individu, els sentits i per tant les copies imperfectes de les idees o millor dir-te les coses que no necessitem.

    En la part del bé i del la part del món de les idees i trobaríem les classes diferents els ideals de les classes socials o dels governs, es a dir, i trobem un filòsof rei en el qual representa el govern de la monarquia en el qual el filòsof rei seria la part racional de la qual pertany l’anima, dintre dels metalls tindria el metall anomenat Or i dintre de el cos seria al cap que com em dit abans seria la auriga. desprès i trobaríem els guerrers que dintre del estat desgovern serien l’aristocràcia serien la part rica del població la part de la valentia la part irascible de l’ànima dintre dels de metalls serien els plata i del cos seria al pit la part de les emocions, i per últim i trobaríem els artesans que seria la democràcia l’idea de la qual i tindria la virtut de la temprança (“és la virtut moral que modera l’atracció dels plaers i procura l’equilibri en l’ús dels béns creats. Assegura el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desigs als límits de l’honestedat”) seria la part concupiscible de l’anima serien els productors dintre els metalls el bronze la classe mes baixa i la que te la part del cos del ventre que es la part mes demagoga de totes la més sexual la que et fa anar mes a lo físic. Tot això junt seria la justícia perfecte perquè si en una ciutat trobéssim aquestes 3 tipus de persones seria la millor ciutat de totes perquè teòricament totes estarien fen la seva feina i per la cual cosa han estat creats o per allò que estan millor dissenyats tant sigui per governa com per la vida militar com per la producció. Per l’altre banda i trobem al món sensible en el cual hi trobem la degeneració del bon govern que seria la monarquia es convertiria en una tirania en la cual la persona que està al odre fa servir el seu poder per reprimir les altres opinions, la aristocràcia com a oligarquia”és una forma de govern o d’organització social en què la majoria o tot el poder polític recau de manera efectiva sobre un segment petit de la societat (sovint els més poderosos en virtut de llur riquesa, llur posició familiar, llur poder militar o llur influència política). La paraula oligarquia catalana prové de les paraules gregues ὀλίγον óligon, “poc” i ἄρχω arkhō, “governar”, i la democràcia com a demagògia “segons el concepte d’Aristòtil és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder aprofitant-se de les masses indisciplinades.

    Tot això seria la política en si les diferents formes de veure-la o seria la semblança entre “govern ànim = govern polis”

    desprès hi trobem la segon basen la veritat en la qual hi troba una dialèctica ascendent i descendent perquè es continu ka busca de ka veritat absoluta perquè ningú la té ni ningú la tindrà mai perquè sempre hi han aspectes que hi han dubtes tindrà d’aquesta basen es mes difícil trobar les diferencies entre el mon de les idees i el món sensible. tot i això trobem diferencies per exemple en el món sensible estaríem parlant de la part de la ciència m’entres en el cual i trobem la dialèctica “és l’art de convèncer mitjançant el diàleg i el debat a l’altre sobre les pròpies postures filosòfiques”, i el episteme “anomenat com a coneixement”, m’entres que en el món sensible i troba, la opinió dels individus en la cual al dividim en dos la EIKASIA ” imaginació” i PISTIS “creença” i per això i trobem els diferents DOXAS “és una paraula grega que se sol traduir per ‘opinió'”.
    i dintre de tot això i trobem el coneixement, és a dir, “coneixement = reminiscència”.

    Per l’ultima i trobem la bellesa en la cual en el món de les idees i trobem la funció la pública es a dir les virtuts de les animes i la racionalitat ideal, i per l’altre banda trobem el món sensible en la cual i trobem la valentia ( dels guerrers) i la temprança (dels artesans). Tot això és la ètica i tenen la semblança de “tasca social = virtut de l’ànima” i també “amor bellesa = amor bé = amor veritat”.

    La segona pregunta: “Creieu que és vigent la seva Teoria de les Idees?”

    Si donú la meva opinió sobre les seves creences is i ens fixem sobretot en el mite de la caverna del cual fa una reflexió el vídeo al final no sabem si vivim amb una realitat o una falca realitat això et fa pençar que si estem a una falça realitat que entenem per una veritat absoluta o no n’hi a d’això.

  2.   Anna Aguayo Says:

    Plató i el coneixement
    Plató creia que l’autèntic coneixement no provenien del món sensible, sinó que del món intel·ligible. Amb món sensible ens mostra les coses com a creences, no són més que fruit de la nostra doxa, d’una sensació o imaginació que només ens dona el menor coneixement d’aquestes. En canvi, el món intel·ligible és el concepte que es dona la capacitat de fer un raonament discursiu dels objectes de forma matemàtica i d’extreure’n així el màxim coneixement. Tan mateix, Plató defensa que els humans estem formats per cos i ànima. L’ànima està empresonada dins del cos amb l’objectiu de guiar en cos a traves del raonament i del concepte de realitat, ja que el cos tot sol només percep una idea de creença. Plató, igual que Sòcrates, utilitza la filosofia com a recerca de la veritat. La veritat, més enllà de la sensibilitat, pertany al món de les idees i s’obté amb el perfeccionament de l’ànima, doncs la veritat és un valor absolut. Segons Plató, existeixen tres tipus d’ànima; la racional, la irascible i la concupiscible. Al text de Ramon Alcoberro sobre les “Preguntes bàsiques de Plató”, són representades per la teoria dels metalls, que venen sent; l’or, la plata i el bronze. Depenent de quin tipus d’ànima predomina en cada persona els podríem classificar en tres oficis dins de la polis; la racional és la més destacada en els governants(filòsof rei), la irascible que significa valentia i fortaleza pels militars(guerrers) i finalment la concupiscible en els productors(artesans). La idea de ciutat justa és la del correcte funcionament dels tres tipus de classes socials, Plató vol aconseguir una societat cooperativa on la millor subjecció es la col·lectiva amb l’ajut del filòsof rei. La reflexió de Plató esta relacionada amb l’intel·lectualisme d’altres autors anteriors a ell; Sòcrates, Pitagòrics, Parmènides i Heràclit.
    Plató havia estat influït per un sofista anomenat Cràtil, fins que decideix rebutjar-lo per relativista i convertir-se en deixeble de Sòcrates, que va ser amb diferencia el filòsof que mes va influir i va protagonitzar tots el diàlegs de Plató excepte el de “Les Idees”. Sòcrates defensava dos teories: una era la centralitat de la definició en el llenguatge (si no som capaços de definir una cosa clarament no podem dir que la coneixem) i l’altre era la “cura de l’ànima” (el coneixement veritable pertany a l’interior de l’home, a la seva ànima eterna, i no a la sensibilitat canviant). La “cura de l’ànima” també es un tema que deriva dels pitagòrics. Aquests dos temes són recolzats per Plató, que tot i transmetre ser un copista de Sòcrates, acaba per demostrar la seva originalitat intel·lectual i expressa les seves idees platòniques. La influencia que rep Plató dels Pitagòrics és l’assimilació d’un cos i una ànima individuals, i el cos com a presó d’aquesta ànima. Les ànimes són immortals i quan el cos mor, l’ànima se’n va al món de les idees on es jutjada i si és una ànima virtuosa rep l’alliberament. Dels Pitagòrics també plasma la importància de les matemàtiques per fer una recerca total del coneixement veritable, i que saber matemàtiques és una condició imprescindible per entrar a l’Acadèmia. Amb Parmènides, Plató converteix la identitat parmenídea entre ser i pensar, en ser i idea(ser en sentit pur). Tot seguit Plató també escriu un diàleg anomenat “Parmènides” on qüestiona la Teoria de les Idees. I finalment Plató i Heràclit fan un gran raonament respecte la inestabilitat del món sensible (pistis) i el procés de canvi de les coses en si mateixes. I tots dos defensen la teoria de la necessitat de formular idees per comprendre la realitat del món físic.
    Les idees són inextenses i incorpòries, eternes i invariables i universals i independents, tal hi com diu el vídeo de “La Teoria de las ideas y el Mito de la caverna”. Però la relació entre les idees i les coses és un àmbit que Plató no deixa gaire aclarit, i aquí apareix el mite d’en Demiurg; es copien les idees perfectes per aclarir un raonament, però, no sempre en queda una copia exacte, sinó que són semblants, i no s’aspira a cap coneixement de les coses.

  3.   raquel salido pladevall (2n C) Says:

    Plató va ser un filòsof grec que va néixer a Atenes l’any 428 aC i va morir el 348 aC. Va tenir un paper important en aquesta ciutat, i va passar per moments polítics que influiran en la vida del filòsof. És deixeble de Sòcrates, es va inspirar en ell i va intentar arribar més lluny.
    Per poder entendre a Plató hem de comprendre el sentit que tenien les preguntes que ell es feia i que el van motivar a reflexionar.
    Per aquest filòsof el coneixement prové de l’ànima, de la ment, és a dir, de la capacitat que un té un mateix de comprendre les idees. Per ell una cosa o objecte és una idea, per tant, malgrat els canvis que pugui tenir, no canvia mai ja que és el dóna sentit a les coses materials que la copien.
    Estava en contra del relativisme, afirmava que la veritat té un valor absolut i només es troba al món de les idees, lloc on només s’hi pot arribar amb enteniment i amb la perfecció de l’ànima. També hem de dir que Plató no acceptava la igualtat, deia que totes les ànimes són diferents i que cada persona té una manera de ser, defensava que cada persona neix amb unes qualitats i cadascú ha de treballar segons aquestes qualitats pel bé de la polis, segons ell hi ha homes d’or, és a dir, savis, homes de plata o argent, que correspondrien els guerrers i els homes de bronze, els obrers. Aquí podem veure el seu pensament, poder i saber van lligats, per tant, les decisions les han de prendre els savis. La justícia s’identifica amb la perfecció, la qual equival al “bé”, un acte és just quan s’estableix l’harmonia entre la perfecció i l’equilibri.
    Quan parlem de l’ànima parlem de psique, la qual és la part més important de la part intel·lectiva dels humans, és el que governa el cos, és a dir, pertany a aquest fins que morim. Quan això passa, l’ànima retorna al món de les idees i és jutjada, això determina si viurà feliç eternament o si es reencarnarà. Segons aquest gran filòsof els artistes ens enganyen, ja que busquen la bellesa en el món sensible i ens aparten del intel·ligible. A conseqüència d’això proposa l’expulsió dels artistes de la polis.
    El filòsof més important que va influenciar en la obra de Plató va ser Sòcrates, qui fou el més just dels homes. Plató l’ha agafat com a protagonista en tots els seus diàlegs menys en l’últim (Les lleis). Sòcrates, com a filòsof, tenia un gran valor significatiu, ja que per ell només podem dir que sabem una cosa amb certesa si la sabem explicar com a tal, també deia que el veritable coneixement o veritat es troba, pertany a l’interior de l’home.
    La importància que Plató dóna a l’ànima, no només deriva de Sòcrates, sinó també dels pitagòrics.
    D’aquests últims, Plató se n’apropia aspectes mística-escolars, accepta la seva ideologia i pensament, com ara l’origen celeste i preexistent de les ànimes o la consideració que aquesta és presonera del cos. Creu que l’ànima perdura per sempre, és a dir, que és immortal i transitòria. Plató dóna importància a les matemàtiques, i són un estudi obligatori per accedir a la filosofia. Era una condició imprescindible per entrar a l’Acadèmia, escola fundada per ell.
    Com Parmènides, dóna superioritat al pensament. La reflexió platònica es va convertir en la identitat parmènides entre ser i pensar, més endavant Plató va escriure un diàleg que constava d’una reconsideració i una crítica general de la teoria de les idees
    Igual que Heràclit, Plató pensava molt en la inestabilitat del món sensible i el canvi aparent de les coses, acceptava l’existència del món sensible i la interpretació de l’intel·ligible mitjançant la realitat, i afirmava que el fet que les coses sensibles estiguessin en moviment constant no es basava en la ciència.
    Va intentar solucionar la rivalitat entre Heràclit i Parmènides, justificant que en el món sensible (món heraclità) tot canvia, i que en el món intel·ligible les idees tenen un valor absolut (món parmenidià).
    Personalment crec que la teoria de les idees de Plató encara és vigent generalment, tot i que sobretot pel que fa en l’àmbit religiós i espiritual. Hi ha dos mons, el sensible (aparences) i l’intel·ligible (idees). Una idea és una cosa no física, i les aparences les podem veure. Crec que actualment donem més importància a l’aparença d’un objecte, persona o material, que no pas al que és realment i el seu significat i coneixement. Però pel que fa a la religió, se li dóna més importància a l’ànima, a la part immaterial, la qual com deia Plató, és immortal i perdura.

  4.   Laura Pradas Molas Says:

    Per estudiar Plató, o si més no per entendre’l, cal tenir una sèrie de conceptes clars. Plató distingeix dos mons; el món sensible, en el qual hi ha els objectes materials, els quals podem percebre mitjançant els sentits on es troba el que canvia en el temps. Món creat pel Demiurg, inspirat en la còpia de les idees. Com en el mite de la caverna, on s’explica el difícil procés del coneixement a partir del pas del món sensible al món intel•ligible. Tracta d’una cova amb presoners lligats que nomès poden mirar a una paret, on darrere d’aquests hi ha un camí on passen homes portant objectes i figures, i amb l’ajuda del foc, es projecten unes ombres davant dels presoners. Ells nomès veuen aquestes ombres, i creuen que allò no són ombres, sinó que és la realitat. Què passaria si un d’aquests presoners fos alliberat i sortís al món exterior? Doncs primer de tot, hauria de passar per un procés d’adaptació al veure la llum del sol, i seguidament s’acostumaria a mirar els objectes, i finalment descobriria la veritable realitat. I, si el mateix presoner tornès a la cova i comuniqués el que havia vist? No se’l creurien, és més, pensarien que és ell qui està equivocat i ha vist una falsa realitat.
    Contràriament a aquest món, hi ha el món intel•ligible, on hi ha models perfectes, únics i universals. Aquest últim món apareix per necessitat i ens proporciona l’estabilitat necessària que ens possibilitarà el coneixement, a partir del qual obtindrem l’opinió. Aquesta és la teoria de les idees, però, quan aconseguim un coneixement absolut? Bé doncs, per aconseguir l’episteme, el coneixement de les idees, has d’arribar a aconseguir la noesis, o el que és el mateix, l’intel.ligència absoluta mitjançant la dialèctica. Però per arribar a aquest grau, has de passar per pstis i la diànoia, que és el coneixement superior a partir de l’idea de les matemàtiques. S’ha de dir que no tothom pot arribar al coneixement absolut i que de per si, l’ànima ja posseeix cert coneixement, però per error, es troba en cossos que no la deixen sortir, per tant, queda oblidada. Això segons Plató, es soluciona molt fàcilment gràcies a la Teoria de la reminiscència ja que conèixer és recordar, així doncs, l’home a partir de la raó és capaç de recordar el que la seva ànima posseeix i recuperar allò perdut. I, com es passa del món sensible a l’intel•ligible? A partir d’un procés de purificació de l’ànima que s’anomena dialèctica ascendent, explicat a través del símil de la línea.
    Com a influència en l’obra de Plató trobem als pitagòrics, Heràclit, Parmènides i Sòcrates. En fa una síntesi. Plató comparteix amb els pitagòrics el creure en la immortalitat i la transmigració de les ànimes. Quan algú mor, el destí de la mateixa ànima depèn de la vida que escull cadascú; per una banda, l’ànima d’aquells que s’han dedicat a la filosofia i mitjançant aquesta a fer un bé, l’ànima s’ha purificat. D’altre banda, els que tenen l’ànima impura, passarà tot el contrari, tornarà a caure en un altre cos sent així de nou presonera. Amb Parmènides comparteix la defensa del pensament basat en la raó sobre el que està basat nomès en aparences. Plató accepta l’existència d’un món sensible com Heràclit, i com ell afirma que la ciència no es fomenta sobre coses sensibles en moviment constant. I per últim, però no menys important, sinò tot el contrari, Plató era deixeble de Sòcrates, perquè el considerava un home just i bo. Sòcrates és el protagonista dels diàlegs de Plató perquè, i entre d’altres motius, per a ell resultava complicat expressar certes idees, i utilitzava a Sòcrates com a màscara per així fer-ho. La relació que hi ha de similitud entre aquests dos grans filòsofs, és tenir en comú la mateixa finalitat, i es que els dos volien arribar al bé absolut. No obstant, hi ha grans diferències com per exemple, que Sòcrates nomès es plantejava problemes d’ètica o moral, en canvi Plató va més enllà, amb teories com la de les Idees, o la del coneixement. Plató defensava que la manera de transformar la societat és a partir de la política, i Sòcrates, tot el contrari, utilitzava la didàctica, ensenyar un per un a ser millor home, millorant l’ànima.
    I per acabar, penso que sí que es vigent la teoria de les idees, i per posar un exemple, molts cops es comet l’error, ja que ens hi hem acostumat, en certes ocasions, a fer cas al món sensible, i guiar-nos per les aparences, per les coses materials i físiques, en comptes de guiar-nos per la raó. Això no ens beneficia justament, i com a conclusió, ens hauríem de basar en la raó intel•ligible, i ser racionals.

  5.   Héctor Martín González Says:

    La primera qüestió que he d’encarar és l’influència de Plató. Vegem-la doncs.

    Plató fou un filòsof que visqué entre els segles IV i V abans de Crist, coetani de nombrosos sofistes (Gòrgies o Protàgores, a destacar) i ensenyat pel famós Sòcrates i pel no tan conegut Cràtil, del que hem de destacar la seva filosofia heraclitiana, on prén rellevància el canvi i la metamorfosi constant del món sensible i arriba a afirmar que “tot coneixement és impossible” a causa de la mutabilitat del Tot. De Cràtil, no en sabem gran cosa i a part, Plató el va rebatre com a sofista però no en rebé una influència clara. També li dedica un dels seus diàlegs.

    Per contra, Sòcrates va calar en tota la filosofia platònica fins al punt de barrejar-se amb el seu propi pensament. Això es degut a que Sòcrates no escribia i tot el que ens ha arribat és a través del seu deixeble Plató per mitjà de diàlegs, però aquest últim moltes vegades discursava les seves teories en, també, diàlegs el qual col·locava a Sòcrates com a protagonista.

    Sòcrates va ser la primera influència claríssima de Plató. Se’ns descriu a Sòcrates com a un personatge que anava per la polis atenesa preguntant i debatint arreu sobre temes d’índole moral i ètica. Segons la llegenda Sòcrates va ser designat per l’oracle de Delfos com l’home més savi. Sòcrates reprengué aquesta màxima de tal manera: ell era el més savi en sentir-se l’home més desconeixedor de tots i al assumir que no sabia re, complia per tan la certes de no saber re i assumir-ho. Per contra, aquest personatge se’n va adonar que quan qüestionava (dialèctica) els personatges que, a prori, sabien molt, els feia caure en contradicció i adonar-se que el seu coneixement era fals (meièutica:ajudar a sorgir les idees vertaderes).

    Per Plató, la filosofia socràtica es rellevant en dos plans:

    -L’impossabilitat de relacionar coneixement o ideologies amb la realitat, llavors si no podiem ni definir una paraula no podriem ni tenir una concepció d’ella.

    -La importància de l’intelecte, de l’ànima i no del cos, que es va degradant. Plató i Sòcrates comparteixen com a més significatiu, la existència d’un món formal, el món de les Idees, on allà rauen tots els termes o projeccions ultraterranals, tot el que nosaltres som capaços de pensar però, que en el món sensible, en la Terra tan, sols són la còpia inexacta d’aquesta idea. Per exemple, tots coneixem la idea de justícia però, per Plató, en aquest món no hi ha res just i llavors, de manera humana i imperfecta, considerarem quelcom just el que més s’acosti a la nostra idea de justícia.

    Partint d’aquestes importàncies, la filosofia platònica i la socràtica s’assimilen en:

    -La filosofia com a instrument per arribar al Bé i a tot el que l’envolta, la manera d’arribari, com l’hem d’entendre…

    -La disconnexió entre idees i coses. Tot i que, com hem dit Sòcrates s’acurava al camp de la moral i l’ètica, però Plató ho feia en totes les vessants de la filosofia en la seva llaarga llista de Diàlegs.

    -La negació de termes relatius o personals, tot això adoptant un comportament universal alhora d’intentar comprendre i/o filosofar. Per tan, eren clarament contraris als sofistes, al seu relativisme i al seu escepticisme.

    Passem doncs, a les influències de Parmènides i Heràclit.

    El seu primer mestre Cràtil, va ser el deixeble preferit d’Heràclit i per tan les seves teoritzacions estan impregnades de l’importància de la metamorfosi constant i el cnavi constant del món sensible. Va ser gràcies a Cràtil que Plató va rebre la influència d’aquest filòsof presocràtic. Per altra banda, Plató va ser coneixedor de les idees de Parmènides en el seus viatges per la Grècia Magna (Sud d’Itàlia i Sicília) en fer-se amic d’Arquites de Tàrent, un pensador i matemàtic.

    Les idees d’Heràclit i Parmènides es contraposen però Plató els empara per justificar la seva distribució formal de la realitat: el nostre món es troba copiat de les Idees que són les concepcions totals, absolutes i irrefutables, de tal manera que hi ha un món sensible, format per aparences, i un món intel·ligible, format per les ja nombrades Idees.

    Heràclit serà l’exponent del món sensible i Parmènides el del món formal. Heràclit era un presocràtic que desviava la importància al canvi perquè segons ell el fet de mutar significava un pas a la millora, a la perfecció, al Bé i si quelcom no millorava, queia en la monotoneitat i a la inadaptabilitat. Per Parmènides, era tot el contrari, el fet que una cosa fos unida i permanent adquiria un significat de valor notable, ja que segons Parmènides no s’havia de parar atenció a la mutabilitat ja que tan sols variava tot allò que no era perfecte, allò que encara havia de progressar.

    Així doncs Plató justifica la totalitat de les Idees mitjançant Parmènides per tal d’aplicar a aquestes un sentiment d’universilitat i d’invariabilitat (contraria al sofisme ja esmentat) i Heràclit per aclarar que el món sensible si que muta i va derivant cada vegada a un estat més propens a les Idees, de moment, intocable però que encara rau en la inperfecció de la metamorfosi.

    L’última influència de la que parlarem és la del també presocràtic Pitàgoras.

    Plató va saber-ne les seves teories a través dels seus viatges per Sicília on va entrar en contacte amb les escoles pitagòriques.

    Plató va veure’s influit per Pitàgores a tres nivells diferents:

    -La importància de les matemàtiques, tan que en la seva Academia atenesa, Plató estableix que ningú pot entrar sense saber matemàtiques. Per Plató és la ciència (episteme) que orecedeix la sabiesa absoluta ja que mitjançant concepcions formals podem arribar a comprendre la realitat en menor o major grau. Més que un càlcul per Plató, les matemàtiques li concebien una formalitat que podia exemplificar les representacions terranals.

    -La teoria de l’ànima pitagòrica, a part de la idea de transmigració d’aquestes, es veu traspassada a un caire platònic que determina que cada èsser està format per una part rebutjable, el cos, que és la presó de l’ànima, aquella intel·ligible i que ha de ser capaç d’arribar al món de les Idees, que ja hem dit que per Plató és el Bé.

    -L’única vía de coneixement és el coneixement formal i no les doxes que estan farcides de percepcions i aparences. Tan sols era útil una veritat última i no un cas personal o no traspassable a qualsevol cosa, tot allò que requeia en una possible capacitat total era digne d’estudiar.

    L’altre part que s’hem demana és si considero que la Teoria de les Idees de Plató és encara aplicable. La meva resposta és si, si et consideres una persona religiosa o esperitista, si creus que hi ha quelcom que s’escapa d’aquest món, que la veritat última és, en certa manera, inhumana, sí.

    Crec que es pot aplicar a tota religiositat perquè en determina unes premises massa formals, massa inabastable, que no rauen en el nostre món o almenys en la nostre realitat perceptible i a vegades comprensible. Sóc del parer que la resposta de tot s’escau a la nostre dimensió

    Jo no em considero pas una persona creient o esperitista i per tan, crec que puc refusar aquesta teoria de la ment basant-me en concepcions més propenses a David Hume (tot i que era un creient aferrat) com la incapacitat de determinar el món per la poca permanència o estabilitat d’aquest. Pel que fa al món intel·ligible, no el considero tan fugisser al nostre i el considero també terranal. En aquest sentit podria dir que en tinc un concepció estòica, és a dir, que vist que les coses muten i varien, cal desentendres-en d’aquestes, cal viure pel que jo penso, una vida allunyada de la procedència del tot, en aquest sentit i en derivat una concepció més típica d’Epicur i de la seva ataràxia, que és la idea de l’abscència de la torbació de l’ànima com una vida feliç.

    Podria ser compresa com la ignorància per dissort.

  6.   Martí Ambròs Says:

    Primer de tot, dir que Plató també creia en la idea del cos i l’ànima com a dos coses diferents, on deia que l’ànima viu en el cos com un presoner a la presó i que quan ens morim, aquesta torna al món de les idees on és jutjada. A partir d’aquí podem explicar la seva mentalitat sobre el coneixement i la seva teoria de les idees.
    Plató distingia 2 mons diferents, el primer el denominava món sensible que li atribuïa totes aquelles coses físiques que podem percebre a través dels sentits i el qual el denomina com a còpia de l’altre món, el món de les idees, en aquest cas és el segon tipus de món que distingia que és el món intel•ligible, en aquest segon és on hi trobem les idees(principi bàsic per a Plató), és a dir la perfecció. Les idees les podem realitzar a partir del nostra coneixement que el trobem a l’ànima i aquest prové de la pròpia capacitat d’un mateix de comprendre les idees. Això és el que defensa Plató, el fet de que el veritable coneixement el trobem a l’ànima d’un mateix i no a partir de la percepció dels sentits, és a dir, del món sensible.
    Pel que fa a la societat, Plató té la mentalitat de que aquesta es divideix en 3 classes de persones, els homes d’or(els savis), els homes d’argent(els guerrers) i els homes de bronze(els obrers). Aquesta classificació la fa a partir de la funció social que aporta cada persona segons el tipus d’ànima de la persona que aquesta és diferent segons el punt de vista que tenen de la vida i segons el tipus de classe de persona que es pertany es disposa de més o menys facilitats per enriquir i desenvolupar la comprensió de idees i així obtenir una ànima més perfeccionada, per la qual cosa tenen més desenvolupat el món intel•ligible i són per tant el perfil de persona més indicat a l’hora de prendre decisions en una societat.
    Centrant-nos amb la seva obra fent referència a les influències que va tenir Plató, hi trobem principalment la influència de Sòcrates. D’aquest Plató va adoptar la idea de la recerca del bé universal per a tots, d’aquesta manera rebutjant la idea relativista que tenien els sofistes, malgrat que el seu primer mestre fos Cràtil que era un sofista. A l’hora de parlar d’aquest bé utilitzava el terme absolut per denominar el bé que és la idea més perfecta de la qual disposa l’ànima, és a dir el bé absolut. A més a més, Sòcrates protagonitza tots els seus diàlegs excepte el de les lleis,Plató ho fa per dos motius; Primer perquè vol immortalitzar la veu de Sòcrates a través dels seus diàlegs i així poder-ho mostrar-ho a la gent posterior de la mort de Sòcrates, per altra banda, Plató ho fa com a via d’expressió pública de les seves idees dient així que ho fa a través de la veu de Sòcrates perquè així en la societat en què vivia en aquells moments no semblaria tant exposat tal i com ho faria sense tapar-se darrere la veu de Sòcrates. A part d’aquestes semblances, també hi havia diferencies entre Sòcrates i Plató ja que cadascú pensa d’una manera diferent, és a dir tenim un pensament propi i per tant sempre hi haurà diferencies.
    La primera diferència és que Sòcrates només qüestiona sobre l’ètica, mentre que Plató parla també d’altres temes com el coneixement, la metafísica, la política, el coneixement etc. La segona és que Sòcrates creu que la millor manera d’intervenir en la societat és a partir de la didàctica a través d’una millora de l’ànima de cada persona i Plató a diferència d’ell creu que la millor manera és a partir de la teoria política a partir de lleis col•lectives. Per últim, Sòcrates es diferenciava de Plató pel ús polític de la religió, on Sòcrates creia en una religió tradicional de la ciutat, encara que identificava el déu veritable com el daimon, mentre que Plató deia que no hi havia cap problema en manipular els mites de la ciutat si així s’enfortia la ciutat.
    A part de Sòcrates, Plató també va rebre influència dels pitagòrics, Heràclit i Parmènides. A partir dels pitagòrics, Plató es va apropiar dels aspectes místico-escolars del pitagorisme i considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir a la filosofia, denominant-la com una raó demostrativa i no subjectiva, donant importància als números i per aquesta raó no deixava entrar ningú a la seva acadèmia sense coneixement matemàtic. A més, Plató, també creia en la immortalitat i la transmigració de les ànimes i alhora defensa que la pràctica de la virtut allibera l’ànima.
    Finalment trobem les influències de Parmènides i Heràclit, on d’aquests dos s’influencia fent una mescla de idees i solucionant la contraposició Heràclit-Parmènides pels seus principis diferents les aplica a la seva obra. Aquesta contraposició la feia dient que el món sensible és heraclità, ja que totes les coses canvien durant el temps i són còpies de les idees pures, mentre que atribuïa que el món intel•ligible és Parmenidià pel fet que les idees són i tenen un valor absolut.
    Pel que fa la meva opinió, personalment crec que la seva teoria de les idees encara és vigent pel simple fet de que disposem d’un seguit d’idees estàndards que representen coses del món sensible, és a dir, són tot allò que per si sol en tenim coneixement sense pensar. Crec personalment en els 2 mons que Plató distingeix, el món sensible el qual hi trobem les coses materials i còpies de les idees i del món intel•ligible que són les idees fixes que tenim d’un valor o una cosa i aquesta idea l’atribuïm per donar significat a les coses del món sensible per això diem que el món sensible són còpies de les idees ja que són una còpia de la idea que té un mateix sobre una cosa ja que quan una persona quan pensa en el concepte vaca pensa en l’animal donant la idea de vaca a l’animal per tant l’animal és una còpia de la idea de vaca. A més a més,les idees del món intel•ligible el ser la verdadera i principal és la idea absoluta i per tant la més perfecta i a mesura que les còpies del món sensible s’apropin a un valor semblant al cànon de la idea absoluta aquesta còpia la relacionarem amb la idea. Aquesta relació de les idees del món intel•ligible amb el món sensible, Plató ho fa a través del Mite de Demiurg però les còpies que es fan de les idees al ser una còpia no és igual de perfecte que la idea absoluta. Aquest teorema el Plató l’exposa al Mite de la Caverna on l’interior de la cova significaria el món sensible, fora la cova el món intel•ligible i com a idea més perfecta de totes que per Plató és el Bé el relaciona amb el sol. Per tant crec que des del meu punt de vista i el de la majoria de gent aquesta teoria encara és vigent perquè diàriament l’utilitzem encara que la persona en sí no se n’adoni.

  7.   Daniel Salvans Quesada (2n Batxillerat B) Says:

    Des d’un punt de vista platònic, el coneixement no s’adquireix a partir de tot allò físic i material, que podem tocar i percebre a partir dels sentits, sinó de la nostra capacitat intel·lectiva, és a dir, de les idees, més concretament de la percepció col·lectiva d’aquestes que compartim tots els éssers vius. A partir dels sentits només som capaços de percebre tots els factors variables de les coses, en canvi, mitjançant la nostra ment, podem reconèixer aquesta cara invariable, l’essència de tot.

    El coneixement es fonamenta en la veritat però, des del món de les idees també parteix la famosa teoria del relativisme que és un dels pilars del sofisme. Per tant, aquest enfocament diu que tot és relatiu, tot depèn del punt de vista de cadascú i, quan això arriba a orelles de Plató, ho desmenteix ràpidament, argumentant que la veritat només té un valor absolut únicament assolible a partir de l’enteniment i el perfeccionament de l’ànima.

    Plató és un somiador, és partidari d’una societat classista, ja que pensa que no tothom coneix de la mateixa forma les idees d’aquest univers. Segons ell, les persones poden nàixer amb diferents tipus d’ànima que encadenaran els seus propietaris a un model de vida determinat: els posseïdors d’una ànima d’or seran governants (classe alta), els que en tinguin una de plata seran militars (noblesa i classe mitjana) i els que en tinguin una de bronze seran productors (camperols i classe baixa).

    Una altra de les principals idees platòniques i, en aquest cas, socràtiques, és la percepció de justícia. Aquests dos grans savis creien que un acte és just quan s’identifica amb la idea a la qual pertany, no com els sofistes que basaven la justícia en el consens d’un jutge o l’opinió popular. Plató identifica la justícia com una idea que jugaria el paper del Bé pel que fa a les ànimes.

    Aquest gran savi també creu en la teoria de la transmigració de les ànimes, la qual diu que aquesta és la part intel·lectiva del nostre cos i, per tant, la més important i que, quan morim, viatja al món de les idees on és jutjada; si va experimentar una vida feliç viurà eternament i, sinó, es reencarnarà fins a aconseguir-ho.

    Finalment, podem justificar l’expulsió dels artistes a la ciutat ideal de Plató perquè pensava que l’art només buscava la bellesa sensible, precisament la menys important.

    La majoria de les idees esmentades anteriorment, provenen d’altres autors, ja que Plató va estar influenciat per diversos savis de l’època:

    -Sòcrates: com que Plató va ser deixeble de Sòcrates, és partidari de moltes de les seves teories i, a més a més, l’utilitza moltes vegades com a portaveu de les seves pròpies idees, per tal d’emmascarar-les i conservar les aparences i la mentalitat de l’època. D’ell adquireix els coneixements sobre els conceptes de definició i de diàleg com moltes altres coses. Els dos comparteixen que l’objectiu de la filosofia és la recerca del bé, són partidaris del gust per l’essència i rebutgen el relativisme. Però també s’anteposen en temes ètics i morals, la teoria política i l’ús de la religió.

    -Pitàgores: Plató aprèn molt del pare de les matemàtiques; com viure en comunitats jeràrquiques amb pes polític, l’existència de la immortalitat i la transmigració d’ànimes, la metempsicosi i la importància de les matemàtiques en la filosofia pel seu model i mètode de coneixement i resolució.

    -Parmènides: d’aquest gran intel·lectual n’extreu idees com que el pensament parteix de la raó que es basa en idees canviants, els dubtes del Ser i la seva comparació entre ser i pensar.

    -Heràclit: finalment, a partir d’Heràclit, hereta una sèrie de punts de vista com l’existència del món sensible (logos) i l’intel·ligible (idees), juntament amb totes les teories que comporten i els va intenta contraposar argumentant que el sensible és heraclià i l’intel·ligible és Parmenidià.

    Sincerament, crec que la seva Teoria de les Idees és vigent, sí, però relativament, fet que curiosament s’oposa a la seva mentalitat. Estic completament d’acord amb l’existència d’un món sensible (aparences) i un món intel·ligible (idees) ja que tot el que coneixem com a espècie es divideix en aquestes dues parts; la física o material i la idea que en tenim, ja que aquesta li hem assignat nosaltres. El punt de discontinuïtat en aquesta teoria crec que es troba en afirmar que aquestes idees són invariables i heterogènies i no donen pas al relativisme. Això crec que és un error perquè el model perfecte i absolut d’una idea no està pautat per res, és inigualable com el paper que assignen algunes religions a Déu. Jo sóc totalment ateu en aquest sentit i en tots a causa de la inexistència d’aquesta espècie d’areté ideològic perquè ningú és igual i la nostra percepció de les coses tampoc. Pel que fa a les justificacions quan intenta relacionar les idees i el món sensible hi trobo totalment el sentit i crec que, sabent evidentment que són mites, exemplifiquen molt bé aquesta concordança; en el Mite del Demiurg mostra clarament que el món de les percepcions es basa en la recerca del que entenem per allò, la idea; i en el Mite de la Caverna es pot entendre perfectament que, en resum, els filòsofs són els portadors del món intel·ligible a totes les persones cegues que es basen en el sensible.

  8.   Maria Cano Dávila - 2n A Says:

    Plató rep majoritàriament influències de Sòcrates, tot i que no podem passar per alt les d’altres filòsofs. Per començar faré una petita introducció a les idees de Plató.
    Segons aquest filòsof el coneixement autèntic prové de les idees, que les podem comprendre a través de la nostra ment, i que no canvien mai (donen sentit a tots els elements materials que les imiten).
    Està totalment en contra dels sofistes (tot i que el seu primer mestre, Cràtil, ho fos) i del relativisme.
    No accepta la democràcia com a forma bona per a governar una ciutat, ell diu que els humans no som iguals i que no tots tenim els mateixos drets, cadascú té un tipus d’ànima diferent (Or, plata i bronze) i que tindrem diferents dret i deures segons el tipus que ens pertoqui. Com que no tothom és igual, només els anomenats savis podran participar en política i governar la ciutat. Plató creia que la justícia és el problema més gran que pot tenir una polis, i per solucionar aquest problema ell digué que era just el que representava la idea de justícia i que, per tant, formava part del món intel•ligible.
    L’ànima és la part intel•lectiva dels humans, és la més important. El cos és com una presó per l’ànima.
    Per últim, cal esmentar que Plató estava totalment en contra de l’art perquè deia que els artistes busquen un tipus de bellesa que en aparta del món intel•ligible i ens acosta al món sensible, és per això que creu que s’ha d’expulsar els artistes de la polis.
    Sòcrates donava molta importància a la definició en el llenguatge (si no sabem descriure una cosa és que no sabem què és) i a l’ànima, és a dir, al coneixement interior de l’home en comptes de el del món material.
    Plató i Sòcrates tenen varis aspectes semblants: En primer lloc pensen que la filosofia és una eina que serveix per conèixer què és el Bé (Sòcrates) i, en general, què són els conceptes (Plató). També creuen que és necessari tenir coneixement del que són les idees. Sòcrates es centrà únicament en definir què és la moral, i Plató creia que hi havia una idea per a cada concepte, no només per a la moral. L’última característica és que els dos rebutgen decididament el relativisme dels sofistes, això vol dir que estaven en desacord amb la idea de que més d’una cosa o opinió pot ser vertadera, per a ells de veritat només n’hi havia una.
    El segon filòsof que va influir en el pensament de Plató va ser Parmènides. Aquest defensa que el pensament i la raó són superiors a les aparences. Plató, tal i com va fer Parmènides, es pregunta per l’ésser i arriba a la conclusió que l’ésser és en realitat una idea.
    L’últim filòsof que influencià Plató fou Heràclit, ja que els dos creien en la idea d’un món sensible. Des del punt de vista d’Heràclit el logos està regit per contraris, en canvi, Plató diu que el logos està regit per les idees.
    Des del meu punt de vista la teoria de les idees de Plató encara segueix vigent. Estic ben segura de que tothom té idees estàndards que representen coses en el mon sensible, per exemple, quan a un nen petit se li ensenya a dibuixar un sol estic ben segura de que dibuixarà una rodona de color groc, o quan pinta un arbre serà de color verd amb el tronc marró. Tothom té idees platòniques sobre qualsevol cosa. Si tothom pensés en l’adjectiu “feliç”, crec que la majoria de gent tindria una idea semblant, això és una idea platònica, i en això es basa la teoria de les idees.

  9.   Clàudia Serrat Says:

    Comprendre a Plató és ser capaç d’entendre el sentit de les qüestions que el van motivar a reflexionar. Una de les qüestions que es va plantejar és: Com coneixem realment? Segons Plató el coneixement autèntic no prové dels sentits corporals sinó de la capacitat intel•lectiva. Per tant, l’autèntic coneixement prové de la ment, és a dir, de la nostra capacitat de comprendre les Idees. El que Plató anomena Idea no és una noció abstracte sinó que designa alguna cosa en concret i en conseqüència que existeix. El que passa és que aquesta realitat no és sensible sinó intel•ligible. La contemplació de les Idees pures i perfectes és la Noesi (intel•ligència). Però no és un coneixement passiu, sinó que demana un llarg camí i esforç de coneixement continuat i rigorós. En canvi en el món sensible trobem les sensacions, aquestes són contradictòries, per això l’ànima no pot viure en la sensació i ha de progressar en vers el coneixement de la veritat intel•ligible.
    Sobre l’obra platònica influeixen els pitagòrics, Heràclit i Parmènides i Sòcrates. Alhora, Plató rebutja de manera absoluta la sofística perquè significa posar l’opinió i l’aparença per sobre de la identitat i del ser. La primera influència que trobem és Sòcrates, aquest és el model d’home just, bo i per sobre de qualsevol circumstància moral. Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista. Poder distingir quines teories són socràtiques i quines són platòniques als Diàlegs ha estat un dels temes més difícils d’establir de la historia del pensament. Entre Sòcrates i Plató trobem aspectes de continuïtat i evolució, per exemple, Plató passa a buscar el coneixement de les essències de les coses mentre que Sòcrates només s’interessa per un tema: “què és la moral?”. Plató afirma que hi ha un model o idea de cada concepte, no només dels conceptes morals. Per altra banda també trobem diferències entre aquests dos filòsofs, Sòcrates només es planteja problemes d’ètica i moral mentre que en Plató hi ha tota la teoria del coneixement i sobretot tota la teoria política que és la República. També es diferencien per l’ús polític de la religió, per a Plató no hi ha cap problema a manipular mites si això enforteix la Ciutat mentre que Sòcrates es sotmet a la religió tradicional. Altres influències de Plató van ser els pitagòrics, Plató s’apropia dels aspectes místico-escolars del pitagorisme. La mística dels nombres, té influència en Plató ja que considera les matemàtiques com un estudi previ per accedir a la filosofia, per tant el coneixent veritable és el matemàtic i per ingressar a l’Acadèmia era condició imprescindible saber-ne. Plató també assumeix la concepció pitagòrica que considera que el cos és la presó de l’ànima i creu com ells en la immortalitat i la transmigració de les ànimes i defensa que la pràctica de la virtut allibera l’ànima. Com a influència de Parmènides, Plató defensa la superioritat del pensament que es fomenta en la raó sobre el que està basat només en aparences canviants. I per acabar també trobem influències per part de Heràclit, com aquest, Plató accepta l’existència del món sensible, i postula una interpretació intel•ligible de la realitat. Finalment, Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parmènides dient que el món sensible és heraclità (tot canvia) mentre que el món intel•ligible és Parmenidià (les idees són, amb un valor absolut).
    La Teoria de les Idees de Plató parla de l’existència de dos mons: el sensible i l’intel•ligible. El món sensible és el dels objectes perceptibles pels sentits, tot allò que té cos i que canvia en el temps, és a dir els objectes físics. Mentre que el món intel•ligible és el de les formes o idees, aquestes no tenen propietat física, són eternes, immutables i perfectes i és el model de les coses sensibles. Les idees són objectives i encara que no se sàpiga la seva existència estan allà, només les podem conèixer a través del pensament. Un exemple d’aquesta teoria és el Mite de la Caverna, eren un grup de persones presoneres de naixement i estaven encadenades de tal manera que només podien observar un mur i no sabien que hi havia darrera. Darrera seu hi havia una foguera i només tenien com a referència del món exterior unes ombres que es projectaven al mur. Aquestes eren la seva realitat i el seu món. Si un dels presoners quedés alliberat en girar-se veuria que darrera seu hi ha una foguera, després veuria la sortida i indirectament la llum de sol i en sortir el veuria directament. Al principi es trobaria desorientat al conèixer que el que ell creia que era el món verdader només eren ombres. Tot això té una simbologia, les ombres serien la imaginació i el coneixement del presoner abans de sortir seria la creença. Finalment quan surt passa del món sensible, la caverna, al món intel•ligible, el coneixement racional.
    Actualment la Teoria de les Idees encara és vigent. En molts casos ens basem en les aparences, és a dir, en el món sensible. Si vols saber què és una persona no et pots fixar en una de particular perquè totes som diferents, però per molt que tinguem caràcters i il•lusions diverses tots som persones. I el que ens uneix són les idees platòniques. Per això moltes vegades jutgem a les persones sense conèixer-les, per la seva aparença i en aquests casos hauríem d’aplicar més el món intel•ligible, ja que la l’aplicació de la raó et permet conèixer realment aquella persona.

  10.   Jordi Torrado Says:

    Plató distingia dos mons diferents, el món sensible i el món intel·ligible. El món sensible són totes aquelles coses físiques que observem i que podem palpar mentre que el món intel·ligible és aquell món en en el qual hi trobem la perfecció,les IDEES. Les idees són el fonament bàsic per a Plató, ell considera que tot el que observem és una còpia de les idees, i per tant, és imperfecte. Vivim en un món imperfecte, el qual abandonarem quan morim i llavors la psique podrà anar al món intel·ligible on hi regna la perfecció.
    El coneixement és el instrument que ens permet realitzar les nostres idees, el coneixement autèntic es troba en la nostre ànima i no en els sentits corporals. L’autèntic coneixement prové de la ment, és a dir, de la nostra capacitat de comprendre les Idees.
    Cada persona té una perspectiva diferent de la vida,i com a conseqüència cada persona té una forma de pensar, de ser i d’actuar diferent a una altre persona. Segons Plató això vol dir que tenen ànimes diferents, i això repercuteix en la funció social que aportarà aquella persona en la societat. Des del meu punt de vista, Plató tenia una mentalitat bastant arcaica a l’actual ja que ell deia que si una persona és per exemple pagesa, el seu fill també haurà de ser pagès per la qual cosa no cal que aquesta persona rebi la mateixa educació que el fill d’un metge, per a Plató cada persona té que assumir el rol que li pertoca. Això porta a Plató a afirmar que hi ha tres classes de persones: els homes d’or(els savis),homes d’argent (els guerrers) i homes de bronze (els obrers). Els homes d’or seran les persones que hauran de prendre les decisions polítiques ja que són les persones que tenen una ànima més perfeccionada.
    En la obra de Plató hi van influir els pitagòric, Heràclit, Parmènides i Sòcrates. Dels quatre mencionats, Sòcrates fou que tingué més influència en la obra de Plató ja que un cop el va conèixer va rebutjar la influencia del sofista Cràtil ja que considerava que tenia un pensament relativista. El Bé, la idea més perfecte que pot tenir la nostre ànima, ha de ser absolut, no pot dependre del consens dels ciutadans. Plató utilitzava a Sòcrates per difondre les seves idees ja que considerava arriscat dir el que pensava sent fill d’una família tradicionalista.
    Plató es va apropia dels aspectes místico-escolars del pitagorisme. Va donar molta importància en les matemàtiques, ja que tenen un raó demostrativa i no subjectiva. Plató no va permetre que entrés gent a la seva Acadèmia sense tenir els coneixements necessaris sobre les matemàtiques.
    Parmènides i Heràclit van propiciar que Plató iniciés un debat sobre el canvi, intentava trobar una relació entre les dues idees contraposades dels dos filòsofs, hi ho va solucionar dient que el món sensible és heraclità,és a dir, totes les coses canvien durant el transcurs del temps, mentre que el món intel·ligible és Parmenidià, totes les idees tenen un valor absolut.
    En la meva opinió, avui en dia encara és vigent la teoria de les Idees. Les idees només les podem conèixer a través del coneixement, sempre han existit encara que no sapiguem de la seva existència ja que les seves idees no necessiten ser pensades per existir. Les idees és allò que uneix a totes les persones independentment de l’aspecte físic entre altres coses.
    El mite de la caverna n’és un exemple, tracta sobre un grup de persones(presoners) que només podien veure una paret on hi veien només sombres. Derrere seu hi havia una foguera però ells només veien les sombres que es projectaven a la paret. Aquestes sombres eren la seva realitat, el seu món. Si s’allibera un presoner, al girar-se veurà una foguera i després la sortida de la caverna, i posteriorment la llum i el sol. En un inici el presoner se sentirà desorientat ja que aquell món en el qual es pensava que vivia no eren res més que sombres. Aquest mite ens explica el pas del mon sensible(ple d’errades) al intel·ligible(perfecció), aconseguint el coneixement racional i la idea de Bé,representada pel Sol, la idea més perfecta de totes.

  11.   Axel Casas Says:

    La filosofia de Plató es veu influenciada per diferents filosofs contemporanis a ell, però sobretot precedents a ell.

    La influència mes gran que rep es la de Sòcrates, que es el seu mestre, i també el protagonista de quasi tots els seus dièlegs (excepte el de Les LLeis).

    De Sòcrates hereda el seu mètode i part de la seva filosofia, com la busca del be universal per tothom (per aquesta raó tan Plató com Sòcretes rebutjen els sofistes, ja que pensen que son relativistes)

    Com he dit abans, Sòcrates es el protagonista dels diàlegs de Plató per dues raons principalment.

    -Li fa un homenatge al seu mestre, ja que la ciutat l’ha matat però parlant en la seva veu, el pot fer immortal, i axò ningú no li pot impedir.

    -Plató te por de expresar publicament les seves idees, i utilitza la veu de Sòcrates per fer-ho (i llavors critica els sofistes…)

    No obstant, Plató no es copia de Sòcrates, sinó que te un pensament pròpi, i genera teories per ell mateix, el que implica que hi hagin diferències amb el seu mestre:

    -Sòcrates nomès es pregunta sobre ètica (que es el be? la justícia…) en canvi Plató parla també sobre política, coneixement, metafísica….

    -Sòcrates volia milloar la ciutat a traves d’una millora de l’ànima individual de cada persona, en canvi, per Plató, la millora de la ciutat es feia a través de les lleis col·lectives.

    -La religió es utilitzada de diferent manera per els dos. Sòcrates es es regia a la religió tradicional de la Ciutat, tot i que identificava el veritable deu en l’esperit de cada un. En canvi, Plató deia que no hi havia problema en manipular els mites de la ciutat, si això enfortia a la ciutat (i segueixo dient, que aquest es el que criticava als sofistes…)

    Tot això es per el que fa l’infuència de Sòcrates, ara anem a veure la de Pitàgores.

    S’apropia del poder místic que els pitagòrics donaven als números, i també agafa el seu estil de vida de viure en congregacions, i amb petites modificacions, Plató crea l’Acadèmia.

    Una altra cosa que accepta es la teoria de les ànimes, creu que el cos es la presó de l’anima i que aquesta es superior i immortal, i que al morir el cos, l’anima transmigra, que mes endevant aprofitarà per dir que coneixer es recordar.

    Els pitagòrics trobaven poders en els nombres, i en certa manera Plató també, ja que considera les matemàtiques, com l’estudi prèvi a la filosofia. I també les incorpora a aquesta, ja que els nombres son l’essència de la raó pura i no donen lloc a visions subjectives, d’aquí deriva la frase a la porta de l’Acadèmia: No entri ningú sense saber matemàtiques.

    Una altra influència en part de la filosofia platònica es Parmènides.

    Agafa la idea de mon sensible i canviant, cosa no fiable, ja que del que si que ens podem fiar es de la raó i de les idees pures, que aquestes no estàn en aquest mon. Això es pot relacionar amb la filosofia de Parmèides, de la seva teoria del Esser i No esser, on nomès existia l’esser i aquest era pur i invariable (el mon de les idees de Plató)

    Per el seu contrari, te la influència d’Heràclit, el mon canviant, material i no fiable. Per Heràclit tot tenia un cicle i sempre estava canviant. Plató això ho situa en el mon sensible, del qual no ens podem fiar ja que son representacions mal fetes de les idees pures.

    -Mon sensible ->Heràclit
    -Mon inteligigle -> Parmènides

    Ara passaré a discutir amb Plató sobre la seva teoria de les idees, i com no…ho havia de fer de la forma mes platònica possible. Amb un diàleg.

    -A- Encantat de poder discutir amb vostè sobre la teoria de les idees, no estic al seu nivell, però bueno, no va malament una mica de filosofia no?

    -P- La filosofia serveix per pulir l’ànima i accedir al mon inteligible, així que no, no va malament.

    -A- Sobre la seva teoria de les idees volia parlar-li jo, però m’agradaria fer-ho amb un diàleg real, no com els seus.

    -P- Que vol dir amb un diàleg real?

    -A- Ens el seu llibre, per exemple la República, vostè parla, i la persona que l’escolta no li discuteix cap idea, nomès afirma tot el que diu, es pot considerar llavors un diàleg o un monòleg camuflat??

    -P- Jo no prohibeixo pas que la gent hem discuteixi el que jo dic.

    -A-Cert. Però no es veritat que potser davant la vostra figura senten una mena d’intimidació i no s’atreveixen a dir el que pensen?

    -P- Que el porta a aquest conclusió?

    -A- Per exemple, en la Reública, Glaucó afirma: “Estàn tu present, no seria jo capaç ni d’intentar dir el que s’hem mostra. Tu veuras per tant” No es aquesta una forma de diàleg passiu en el que tothom afirma el que vostè diu?

    -P- Podria ser-ho, cert.

    -A- Es igual. Hem vingut a parlar sobre la seva teoria de les idees. Que el porta a pensar que les idees son pures i perfectes?’

    -P- El mon en el que vivim està replet d’aparencen canviants i gens fiables, per tant els sentits ens enganyen, el que no enganya es la raó, d’aquí provenen les idees, el que ens mostra que son perfectes i inmutables.

    -A- Però no seria diferent la teva idea de justícia a la meva??

    -P- No et posis en plan sofista que acabarem malament! En absolut, la idea de justícia es única i universal, i si accedeix a través de la raó i purificació de l’anima.

    -A- Però, no sería una idea res mes que el producte de la imaginació, i en el proces de formular aquesta idea ha pogut rebre influències externes que hagin fet la idea menys pura?

    -P- Que vols dir amb això?

    -A- Imaginem que intentes formular una taula ideal, segons vostè hauriem de buscar la forma mes perfecta d’una taula través de la raó i ciències objectives, com les matemàtiques o la geometria…Però a l’hora de formular la idea de taula perfecte no rebria unes influències exteriors, com per exemple els materials dels que disponeu o elconeixement sobre les matemàtiques??

    -P- Però la idea seguiria essent perfecta.

    -A- Doncs imaginem amb un cas no material, com podría ser el cas del be. Vostè es qüestiona tot el que sap i arriba a una conclusió sobre el be. Podria esser així?

    -P- Com no?

    -A- No es cert que vostè en aquest procès ho fa a traves seu?

    -P- A que et refereixes amb això??

    -A- Imaginem un constructor que ha de portar una bola d’argila d’un punt A fins a B.

    -P- Així m’ho imagino.

    -A- Doncs la bola quedaria intacte, ja que utilitzaria els millors mètodes per fer el transport. Però no es cert que tot i haver-ho fet de la forma mes pura possible, en arribar a B, la bola hauria patit una modificació, que seria diferent si l’hagues transportat una altra persona??

    -P- Així es.

    -A- Doncs ara suposem que el punt A es la màxima ignorància i el punt B els el coneixement (les sombres de la caverna i el sol, respecivament). Suposem també que la bola d’argila es la justícia o el be. T’ho imagines?

    -P- Així m’ho imagino.

    -A- Doncs no creus que en arribar al coneixement la idea hauria patit una desviació ja que has hagut de “processar” l’informació i es impossible processar-la netament?

    -P- Podria ser, si.

    -A- Per tant, estàs afirmant que la idea de be ha patit una modificació en el seu proces d’obtenció, no es cert?

    -P- No es pot negar si et soc sincer.

    -A- Per tant llavors les idees deixen de ser perfectes ja que no tenen una puresa màxima.

    -P- Així seria, si. Però…no es podría evaluar una realitat a traves de l’home de forma objectiva?

    -A- Seria impossible. Mai arribariem a aquest punt.

    -P- Que el porta a aquesta conclusió?

    -A- El home mai aconseguirà una idea en la seva màxima puresa ja que l’home no es objecte, sinó subjecte.

    -P- Be que sembla que te raó.

    -A- Doncs estic agraït.

    -P- Ha sigut un plaer poder tenir aquest diàleg amb vostè.

    -A- Bueno…que en el fons es una mala representació de la idea de diàleg…

  12.   Andrea Arpa Moreno Says:

    En els textos principals en què Plató exposa la seva teoria de les idees, fa referència explícita a la igualtat de tots els éssers humans pel que fa a la capacitat de pensar, això és a la igualtat de la intel·ligència humana independentment de la seva condició. Aquesta, la teoria de les idees, li serveix com a instrument ideològic per negar la suposada inferioritat essencial de l’esclau o de la superioritat intel·lectual d’uns pobles sobre uns altres. La importància en el món actual d’aquesta temàtica la plantejo avui davant un aparent ressorgiment de teories que pretenen mostrar o induir a l’acceptació de la inferioritat cultural en uns pobles i altres, recorrent a discursos de tall biologista-culturalista.

    Podem distingir dos corrents d’influència en l’elaboració de la teoria de les Idees. D’una banda, els ensenyaments socràtiques, centrades en la recerca de la definició universal, havien apuntat la necessitat de destacar l’element comú entre tots els objectes de la mateixa classe. Aquest objecte comú o terme del coneixement, que en Sòcrates no deixava de ser un terme lingüístic, és convertit per Plató en alguna cosa independent del coneixement i del llenguatge: de l’afirmació de la necessària realitat d’aquest objecte comú Plató conclou que ha d’existir independentment de la ment que el concep, i ho crida Idea. D’altra banda, les investigacions dels filòsofs anteriors, tant de les escoles jòniques com de les escoles itàliques, havien posat de manifest també la necessitat de reconèixer la unitat en la diversitat, a través de la recerca de l’arkhé. La preocupació socràtica, limitada estrictament als objectes ètics, és estesa per Plató a la investigació dels objectes naturals: de la mateixa manera que ha d’existir una definició universal de “virtut”, ha d’existir una definició universal de tots i cadascun dels components de la realitat. Atès que Plató fa del terme d’aquesta definició universal una Idea, una realitat subsistent, acaba per postular-darrere dels objectes ètics i dels objectes naturals.

    Ja en temps de Plató (i abans) es recorreria a aquests recursos polítics per assentar l’acceptació de les injustícies en les ments vacil·lants. Per això quan Plató es proposa demostrar la possibilitat d’un coneixement precís a través del mètode dialèctic de preguntar, es val de l’exemple d’un esclau sense accés previ algun a l’educació i ignorant per tant de coneixements matemàtics previs, al qual fa resoldre problemes matemàtics, caure en error, adonar-se de l’error i corregir-se, sobretot per la seva pròpia reflexió i sense que se li haguessin ensenyat les lleis matemàtiques. Amb això Plató a través de Sòcrates intenten mostrar la validesa universal del coneixement matemàtic i indirectament, la possibilitat del coneixement universalment vàlid, en general, ja que aquest estaria potencialment donat prèviament (teoria de la reminiscència) a tots els homes i dones per igual. A través d’aquest postulat i el respectiu exemple, llisca implícitament que això val així també per esclaus i persones d’altres cultures. Plató tracta de demostrar que tot ésser humà, home, dona, esclau o ciutadà lliure, és capaç d’accedir al coneixement i de poder deduir veritat o falsedat sense intermediacions d’intèrprets de veritats revelades per algun déu i independentment de les opinions arbitràries dels grups de poder de torn. En altres paraules es planteja que els humans ens podem donar poder a través del coneixement i denunciar el que és veritablement injust i proclamar el que és positivament just base de la nostra pròpia reflexió rigorosa i coneixement adquirit, al que tots potencialment podem accedir per igual.

    La possibilitat d’un coneixement rigorós, plantejat extensament per Plató fa més de 2000 anys, es manté vigent, perquè l’opressió d’uns grups humans sobre uns altres es manté, i se segueix pretenent fonamentar que és justificable i que en última instància és qüestió de parers, de diferents punts de vista culturals, etc. Però els punts de vista “culturals” només són el que la cúpula de poder de determinat grup ha imposat als altres com acceptable per la força i/o la manipulació i no per la raó. Com deia Nietzsche: la raó és l’arma dels febles. Els poderosos, els líders, no necessiten la raó. Simplement imposen la seva voluntat arbitrària als altres. Això majoritàriament passa, més d’hora que tard, amb ajuda del terror i la força.

    Un clar exemple és que no fem un estat tractant que una classe de ciutadans sigui feliç, sinó que ho siguin tots. Considerava molt important educar els ciutadans i, sobretot, als polítics. En l’actualitat aquesta idea es troba vigent, ja que no es busca la felicitat d’una classe social, sinó totes, buscant el benefici de cadascuna, i també que cada vegada més persones estudiïn i tots tinguin el dret a l’educació.

    Ens toca optar per regir-nos pel coneixement o per l’arbitrarietat. Determinades premisses forcen lògicament a determinades conclusions, com mostra el mètode dialèctic socràtic. En aquesta reflexió consisteix l’actualitat de la teoria de les idees de Plató.

  13.   Laia Sanahuja Says:

    Segons Plató, la manera de obtenir el nostre propi coneixement prové de la capacitat intel•lectiva, és a dir, a través de la nostre ànima on som conscients de la veritable realitat. El coneixement autèntic es capta amb la ment, la capacitat que té cada individu a realitzar les seves pròpies idees i no a través dels sentits ni de totes aquelles coses materials que ens envolten. Cada persona té una perspectiva diferent de les coses, ja que les idees de cadascú no coincideixen amb tothom per igual, però podem estar segurs que sigui com sigui tothom arriba a comprendre el món de la mateixa manera sense importar el camí que s’ha fer per poder arribar-hi. Per tant, Plató no creu amb la igualtat però si en la perfecció de les coses i de comprendre les idees de cada individu.
    La psique de cada ésser humà , com s’ha anomenat anteriorment, és diferent a la que tenim en el nostre cos que és la cosa més important que tenim per poder comprendre el món en el que es viu, l’anima la tenim en el nostre cos però vertaderament no ho és. Per tant, Plató està en contra de la recerca que tenen els artistes del coneixement perquè ho fan a través del món sensible amb el nos i no tenen constància de la importància de l’ànima.

    Les grans influències que es poden destacar amb el pensament de Plató són: Pitàgores, Heràclit, Parmènides i Sòcrates. Per el que fa a Pitàgores, amb la seva teoria que l’ànima estava empresonada al cos i no tenia l’oportunitat d’expressar-se; i en la teoria dels nombres matemàtics, el coneixement matemàtic era el més important per poder entendre el món objectivament a través dels càlculs, per això Plató creia que es podia arribar al veritable coneixement a través de les matemàtiques, perquè per a tothom tenia una visió bàsica igual i no es odia entrar a l’Acadèmia sense tenir un coneixement matemàtic. La influència de Heràclit , on un dels seus mestres va ser Cràtil, que al conèixer a Sòcrates el va rebutjar per ser relativista, va aprendre a través del logos i de les idees acceptant una visió del són sensible, per comparar-ho amb les idees , tot i que amb les formes sensibles no es podia arribar a fer ciència. Per altre banda, Parmènides, creia amb la superioritat de saber i tenir el poder de pensar, però Plató va convertir el seu pensament amb la identitat entre el saber i tenir una concepció de les idees. Per acabar, el que més influència va tenir sobre Plató, va ser Sòcrates que creia amb el model d’un Home just i bo estava per sobre de tot i de tothom. Defensa que sinó serà capaç de definir un concepte ja no es tenia el suficient coneixement i el veritable coneixement està a l’interior de cada ésser. Però finalment, Plató rebutja la seva influència relativista ja que creu que el bé s’ha d’imposar per la seva pròpia força i no per la que es vulgui donar, també creia en la teoria de les idees i que el saber es recordar allò que alguna vegada s’ha après, per a Sòcrates la millor manera de fer política era amb la didàctica i en canvi per Plató, era fer-ho de forma col•lectiva. En definitiva, tant el pensament de Plató com el de Sòcrates, eren completament oposats.

    Les idees de Plató avui dia crec que sí que són vigents. Les idees són tot allò que per si sol tenim el seu coneixement i no hem hagut de pensar ni tampoc aprendre. Tan sol, per exemple, si pensem amb el bé podem tenir una idea bàsica sobre aquest concepte que després es pot anar desenvolupant de diferents mareres, per poder tenir aquest coneixement no ens ha suposat cap esforç perquè per molt que no ens siguem conscients, alguna vegada ho hem aprés i per això sense pensar-ho sabem del que estem parlant. Les idees sempre han estat allà, són perfectes i invariables no canvien , per això diem que les idees són objectives perquè són iguals per tots.
    Un exemple clar i que és molt conegut, el mite de la caverna, ens parla d’uns presonera atrapats en una cova que miraven a una paret on de vegades es projectaven unes ombres d’unes persones projectades per una llum d’un foc, ells creien que allò era la realitat, però tenien una visió incerta del que era real. Un presoner acaba sortint, i pot comprovar que el món que ell es pensava que era real no ho és, sinó que hi ha un món molt més complex fora de la cova. Amb aquest mite Plató ens vol explicar per poder arribar a la idea del bé, la llum del Sol, el pas del món sensible ple d’errades, la caverna, al arribar al món intel•ligible, el món exterior és la perfecció. Per tant, no depèn de la sensació sinó de l’esforç que es te per arribar al coneixement.