Descartes vs Aristòtil

Us suggereixo comparar un aspecte (només un), el més concret possible, entre Descartes i Aristòtil.

Caldria primer visionar els vídeos i posteriorment dir la vostra al respecte. Per tant, primer és necessari entendre els autors i després argumentar a favor o en contra del que s’aproxima més a la vostra opinió.

Podeu fer ús d’un esquema mental com el següent:

  1. Problema
  2. Solucions que donen
  3. Objeccions
  4. Conclusió

YouTube Preview Image

YouTube Preview Image





13 Responses to “Descartes vs Aristòtil”

  1.   Ivan Fuentes i Guillem Francco Says:

    En coherència amb les regles del mètode, Descartis posseeix una visió de la realitat segons aquelles certeses que ha aconseguit aconseguir en el coneixement. Efectivament, les tres idees clares i diferents que ha definit (jo, Déu, món) es corresponen amb els tres tipus de substàncies que existeixen en la realitat.

    Aquestes substàncies són definides com “allò que no necessita de cap altra cosa per existir”, aplicant-se pròpiament a Déu, i afegint la necessitat del concurs diví pel jo (cap de bestiar cogitans) i per al món (cap de bestiar extens).
    De cada substància, Descartis va distingir entre atribut (que constitueix l’essència de cada cosa) i maneres (que són les propietats no essencials de la substància).
    La terminologia cartesiana recorda a l’aristotèlica. Efectivament, Aristòtil al segle IV aC va triar el terme substancia per definir allò que subsisteix per si mateix. Ara bé, és important diferenciar la visió cartesiana i l’aristotèlica.

    Mentre que per a Aristòtil la subsistència no suposa incomunicabilitat, Descartis afirmarà que les tres substàncies resulten incomunicables entre si, són realitats tancades i aïllades de les altres. D’aquesta concepció cartesiana de la substància neixen les apories en la seva visió antropològica: si l’home és ànima (pròpiament) i cos, ens trobem davant una unió accidental del cap de bestiar cogitans i el cap de bestiar extens. En canvi, Aristòtil concebrà l’home com una unió substancial (és a dir, una sola substància) de cos (matèria primera, potència) i ànima (forma substancial, acte).

    També l’atribut i les maneres poden assemblar-se al que Aristòtil entenia per forma substancial i accidents. Efectivament, la forma substancial aristotèlica es defineix per allò que li fa a una cosa ser el que és. En aquest cas també és important distingir tots dos pensadors: segons Descartis, solament estem davant tres tipus de substàncies, és a dir, tres atributs diferents (pensament, perfecció i extensió per a jo, Déu, món respectivament), mentre que per a Aristòtil, hi ha tantes formes substancials com a realitats, ja que cada substància posseeix la seva –que li fa ser aquesta substància concreta-. I, com dèiem abans, les maneres poden assemblar-se als accidents, en la mesura en què tots dos són propietats no essencials.

    Com a conseqüència de la seva visió de les substàncies –principalment ens referim ara al cap de bestiar extens-, Descartis posseeix una visió mecanicista de l’Univers: segons ell, estaríem davant un món ple de cossos –concebuts com a mera extensió a l’espai- que estan en moviment per l’impuls extern d’un Déu que, a més de modelar les substàncies, els dóna el seu moviment des de fora, i ho manté així.

    Apories(3r paràgraf):1. f. Filos. Dificultat lògica insuperable d’un raonament o de la seva conclusió.

  2.   Héctor Martín González i Danna Toro Gómez (2n A) Says:

    L’aspecte a comparar entre Aristòtil i Descartes que hem seleccionat és la concepció de Déu.

    Cal situar primerament els dos filòsofs en el context històric. Per una banda tenim a Aristòtil, que nasqué el segle IV a.C a Macedònia i per l’altra, René Descartes que ho va fer el segle XVII a.C a França.

    El primer era un inductivista (casos concrets i realitat), interessat en les ciències empíriques i en el coneixement basat en la observació, l’experiència. Per Aristòtil, la felicitat no es trobava en arribar a semblar-se a una idea perfecta (Plató), sinó en trobar el punt mig (saviesa pràctica o phrónesis) en que les dues parts guanyaven. Un altre aspecte important d’Aristòtil és, seguint la crítica al seu mestre Plató, l’hilemorfisme, el qual consisteix en la concepció de qualsevol cosa sense separar forma i matèria.

    El segon va ser el màxim exponent del racionalisme, deductivista, interessat en la revolució de la ciència i en la recerca de les màximes a partir del dubte metòdic el qual consisteix en aspirar a trobar la veritat partint sempre de zero, sense prejudicis seguin les regles del mètode (regle de l’evidència, regle de l’anàlisi, regle de la síntesi i regla de la enumeració). Va establir el límit de demarcació, és a dir, va postular allò que era quantificable, allò que la ciència podia estudiar (cos, extensió, qualitat físiques del tot), mentre que va destriar que el cogito no esqueia en el camp de la ciència (ànima, pensament, qualitats espirituals del tot).

    El problema que es planteja vers els dos filòsofs és la demostració de Déu, a través de diferents camins, ja que, la seva concepció d’aquest és semblant però, parteix de diferents camins.

    Primerament, Aristòtil situa a Déu com a primer motor. Parteix d’una concepció de Déu metafísica, en la qual el posa com a causa suprema de l’univers i de totes les accions, ja que, tot el que es mou ha de ser mogut per un altre cosa i la primera d’aquestes és Déu. Les característiques que Aristòtil atribueix a aquest Déu són: la immobilitat, la perfecció, la puresa com a acte, l’eternitat, el fet de pensar en si mateix perquè és perfecta i no aspira a res (no té potències). Un altre manera de justificar Déu segons Aristòtil era que qualsevol fenomen tenia quatre causes: la causa material (allò de què està fet), la causa formal (l’aspecte en com es distribueix la matèria), la causa eficient (allò que ha produït el fenomen) i la causa final (allò a què tendeix). Aristòtil raona que tot tendeix a millorar i a perfeccionar-se, actualitzant les seves potències i en derivat podem afirmar que tot tendeix a Déu, del qual abans hem dit totes les seves característiques.

    Per altre banda, Descartes ens parla de Déu a partir de l’epistemologia (l’estudi de la realitat). El filòsof francès concep a Déu com a una de les seves tres idees innates (Déu, el jo i el món), i a partir d’aquí el posa com a la Res Infinita, la substància que s’escapa a la realitat palpable i coneguda. Les característiques que Descartes atribueix a aquest Déu són: bondat, perfecció i veracitat. Descartes arriba al seu primer principi indubtable “Cogito, ergo sum” i llavors, es basa en el principi ontològic de St. Anselm “entre les perfeccions de Déu s’ha d’incloure l’existència”, és a dir, utilitza l’existència de Déu com a garantia de les facultats que tenim, ja que, si aquest Déu és bondadós i perfecte no actuarà amb maldat i per tant, es pot creure que tot allò que pensa és verídic.

    Nosaltres creiem que els dos filòsofs tenen certs aspectes vers la seva idea de Déu que podríem objectar. Per una banda, creiem que la idea de primer motor que explica Aristòtil podria ser una causa de l’atzar, i no una obra d’un ésser diví i immòbil. Per exemple, Epicur inspirant-se en els atomistes com Demòcrit, proposava l’atzar com a gènesi primera, com el motor de l’univers. Podríem barrejar les dues concepcions, és a dir, extreure un Déu com atzar o l’atzar com a Déu?

    Pel que fa a Descartes, partint des de la base que considera a Déu com a idea innata, nosaltres creiem que la suposició que les idees són innates és falsa, ja que, la cultura s’encarrega en menor o major grau, de imposar-nos des de un primer moment les idees del jo (ens concebem com a jo no pel fet de que venim amb la concepció d’una idea, sinó perquè l’ambient s’encarrega de mostrar-nos-ho), del món (els sentits com a motor de percepció de la realitat) i de Déu (ningú neix amb una idea preconcebuda d’un Déu, sinó que les diferents cultures ens ensenyen la concepció d’un ésser superior per explicar allò que encara no es quantificable).

    També creiem que és objectable que prengui el principi ontològic de St Anselm. Perquè denomina aquesta substància superior com a Déu cristianitzat i no únicament com una Res infinita? Nosaltres pensem que ho va fer per simpatitzar amb els ordres eclesiàstics, ja que, era una manera de ell poder seguint estudiant allò quantificable (cos) i no ficar-se en allò espiritual (cogito).

    Per concloure, podem dir que tot i que els dos autors tenen una percepció similar de Déu, tots dos arriben a aquesta per camins diferents i tots dos tenen objeccions en la recerca d’una explicació a aquesta divinitat. Tot i així, creiem que aquestes són entenedores perquè “Déu” no és quantificable ni classificable i encara avui en dia, és un tema que a la humanitat se li continua escapant.

  3.   Gerard Fontanet i Guillem Orriols Says:

    Descartes i Aristòtil han sigut uns dels filòsofs més importants en tota la història, i tot i que cap d’ells es centressin directament en fer una teoria explícita per a les emocions, intentarem explicar cada un dels seus pensaments.
    En primer lloc, Descartes, tot i que refusava les emocions perquè no et feien pensar amb claredat i afectaven a la raó, deia que es podien dividir totes les emocions en 6 de principals: l’admiració, l’amor, l’odi, l’alegria i la tristesa; i a través d’aquestes, relacionant-les de maneres infinites, es podien crear totes les altres emocions. Llavors, també va dir que treballant i practicant podien guiar les seves emocions i controlar-les, i que aquesta era una de les feines d’un filòsof, ensenyar a controlar-se a un mateix.
    En segon lloc, Aristòtil va dividir les emocions en dos parts, el plaer i el dolor. El plaer era la emoció natural, la que tothom vol aconseguir, i el dolor, contràriament, és una emoció antinatural i que ningú vol. Dins d’aquestes dues emocions hi ha totes les altres, algunes barrejades entre el plaer i el dolor. També va dir, com Descartes, que les emocions et condicionen a l’hora de jutjar i et poden fer arribar a canviar la mentalitat respecte una acció. Una mica com Descartes, tot i que ell no va dir que es poguessin treballar, sí que va dir que es podria trobar un punt mig on les emocions estiguessin equilibrades i estiguessin a prop de la virtut.
    Per part de Descartes creiem que aquestes no són les principals emocions, sinó que per exemple, la tristesa pot portar a l’odi, o que l’admiració i el desig es diferencien poc entre si i una pot portar a l’altre respectivament. A part, també creiem que les emocions, són una cosa innata que portem al néixer, com les pròpies idees innates, i que en cada persona són diferents, per tant no hi ha res escrit que treballant-les les puguis controlar, ja que a part de ser diferents en cadascú són innates i per tant has nascut amb elles i elles t’han fet com ets.
    El mateix passa en el cas d’Aristòtil, creiem que és correcte diferenciar-les en plaer i dolor, però que les emocions són més complexes com per només dividir-les en dos parts, i igual que en Descartes, creiem que les emocions són innates i que no existeix un punt mig en elles, ja que cada situació et pot afectar d’una manera diferent i no pots controlar-les.
    Un cop desenvolupades totes les idees hem reflexionat sobre els dos filòsofs, i traguérem diferents conclusions. La primera és que els dos autores difereixen en les seves teories però tot i així els dos tenen el mateix objectiu que és aconseguir el punt mig en el cas d’Aristòtil, i en el cas de Descartes és trobar la veritat filosòfica només amb l’ús de la raó. Una de les coses amb les que estem d’acord amb Aristòtil és que les emocions són funcionals ja que sabem i coneixem prou el nostre cervell i el nostre cos com per saber les emocions que sentim només relacionant i comparant reaccions en el moment que sentim l’emoció. Aristòtil considerava que les emocions contenen elements racionals, per pensar això és considerat precursor de les teories cognitives. Amb aquesta afirmació d’Aristòtil també estem d’acord ja que sempre que sentim una emoció és diferent ja que tenim una experiència i un coneixement més gran, per tant, les emocions si que estan relacionades amb elements racional. Amb el tercer concepte amb el que estem d’acord és que les emocions tenen processos psicofísics ja que com a humans sabem reconèixer quan una persona està enfadada o està contenta, per això podem dir que les emocions i el cos estan relacionats. En relació Descartes creiem que les emocions no poden ser apreses ni millorades ja que les emocions són reaccions innates i instintives del nostre cos envers a un estímul. El que si que podem treballar són les reaccions, hi ha moltíssims casos de persones que reaccionen de manera impulsiva i instintiva ja sigui amb violència física o verbal, per millorar aquestes actituds incorrectes el que es fa es modificar la reacció però en cap cas es pot modificar les emocions, només es reprimeixen les accions que són dolentes. També hem d’evitar pensar que al llarg de la vida les nostres emocions i els sentiments varien, però creiem que això no és del tot cert ja que molts cops no modifiquem les emocions sinó que modifiquem els estímuls que ens fan fer aquelles emocions. Per tant considerem que les emocions són quasibé fixes i que no es poden modificar.

  4.   Marta Rodríguez i Maria Cano Says:

    Els dos filòsofs, Aristòtil i Descartes, buscaven obtenir un mètode de coneixement de caire científic, universal i sense marge d’error. Per fer la recerca d’aquest mètode cada filòsof va seguir un camí clarament diferenciat del de l’altre. Descartes és racionalista i Aristòtil és empirista.
    Descartes considerava la raó com a font principal de coneixement deixant apartats els sentits ja que ens poden enganyar, són concrets, individuals i mutables. Ell defensava dues formes de coneixement: la intuïció i la deducció, i les dues, conjuntament, constitueixen el dinamisme intern i específic del coneixement. La intuïció és definida per Descartes de la manera següent: <>. És a dir, la intuïció és un instint natural que té com a objecte les naturaleses simples. La deducció no és un mètode immediat, és fomenta a partir del conjunt de diverses intuïcions de naturaleses simples i de les connexions entre elles. Per aconseguir les dues formes de coneixement esmentades cal seguir el següent procés: en primer lloc, un procés d’anàlisi fins a arribar als elements o naturaleses simples i un procés de síntesi, de reconstrucció deductiva d’allò complex a partir d’allò simple. Per contra, Aristòtil opta per un mètode molt més científic. La seva font de coneixement era empírica: primer experimentava, després observava i finalment anotava i extreia conclusions. Aristòtil buscava les normes de funcionament de la naturalesa; per fer-ho posava en ordre la naturalesa del món sensible classificant-la i subclassificant-la en funció de les seves característiques i propietats. Aristòtil també utilitzava els mètodes inductiu i deductiu però reflexats en casos particulars de la realitat.
    Descartes pren com a punt de partida una veritat absolutament certa però per aconseguir-la ha de dur a terme una tasca prèvia d’eliminar tots els coneixements, les idees i les creences que no apareguin dotats d’una certesa absoluta per tal que no l’influenciïn al llarg del procés, vol partir de zero. Per a Aristòtil no existeixen les idees perfectes, per tant, per ell és inadmissible obtenir una certesa primera, perfecta i verdadera.
    A través del mètode deductiu Descartes divideix la realitat en tres substàncies: res cogitans, res extensa i res divinans. El primer que va deduir va ser el res cogitans, el jo pensant, representat per la frase: <>, que vol dir: Penso, per tant existeixo. A partir del jo pensant és dedueix el món sensible. La res extensa representa l’extensió, els cossos i se li atribueixen totes les qualitats físiques. Per últim, el res cogitans representa la figura d’un ésser suprem, infinit, perfecte i bondadós: Déu. Per altra banda, Aristòtil defensava l’ hilemorfisme: la divisió de la realitat entre forma i matèria que conforma un compost inseparable.
    Descartes distingia tres classes d’idees. Les idees adventícies són les que provenen de la nostra experiència externa. Les idees factícies són les que construeix la ment a partir d’altres idees (la idea d’un cavall amb ales, etc.). Les idees innates són aquelles que el pensament posseeix en si mateix, inclús abans de tenir experiències, com per exemple la idea de Déu. Aristòtil no accepta les idees innates ja que per ell tot possible coneixement ha de venir donat per una experiència real.
    Per explicar l’existència d’idees errònies, Descartes introdueix el “Geni Maligne”, aquest era un ésser sense substància extensa que pretenia enganyar-nos. Aristòtil per contra refutaria aquesta teoria ja que segons ell no hi poden haver idees de tot el que de dolent i negatiu hi ha en el món. D’aquesta mateixa forma, Aristòtil pensa que no hi pot haver cap existència d’una cosa separada de la cosa mateixa, és a dir no hi ha una divisió entre cos (matèria, objectivitat) i ànima (subjectivitat), tot i que feia una classificació de l’ànima; la classificava en tres parts: la vegetativa, la sensitiva i la racional. Descartes, de forma totalment oposada, dividia el cos i l’ànima; un cos que és perenne i una ànim immortal, d’aquesta forma Descartes olia dir que aquesta unió era accidental i transitòria.
    En conclusió, tots dos eren grans filòsofs que han aportat grans coneixements de caire filosòfic i encara ens influencien i ens defineixen una part de la nostra forma de pensar, però nosaltres trobem algunes objeccions, com per exemple: el fet que se centrin tan poc en els sentiments, perquè no som éssers exclusivament racionals sinó que també ens movem pels sentiments. Una altre objecció és que, tot i que busquen una explicació de la realitat, se n’allunyen molt a l’hora de filosofar.

    Marta Rodríguez Cruz i Maria Cano Dávila.

  5.   Elisabet Boldú Sardans i Alba Rodríguez Piqueras Says:

    COMPARACIÓ ENTRE DESCARTES I ARISTÒTIL ENVERS EL CONEIXEMENT

    La recerca del coneixement sempre ha estat un problema plantejat pels pensadors de la història. Descartes el presenta com a un model cartesià, és a dir, racional i metòdic. En canvi, el filòsof grec Aristòtil creia que el coneixement es basava en la observació i l’experiència. Observant la teoria del coneixement que utilitzen ambdós filòsofs esmentats, plantegem la pregunta següent: Quin mètode és més eficaç per a la recerca del coneixement?
    El filòsof francès, per estudiar quelcom objectiu defensava que la ment havia d’ésser separada del cos i cedia l’estudi d’aquesta a la religió. Per tant, per l’estudi del cos i les coses va crear el mecanicisme, que afirma que la única forma de causalitat és la influència física i el límit del coneixement és el món real, tot partint d’un coneixement matemàtic.
    D’altra banda, Aristòtil mostra un escàs interès per les matemàtiques i en canvi, mostra més interès per les ciències empíriques. Com ja hem dit, per a ell, tot coneixement parteix de la observació i l’experiència, essent així inductivista. Estudia els casos concrets per crear normes més generals i no accepta les idees innates, sinó que els universals són les formes en les coses mateixes.
    Per contra, Descartes si que creia en les idees innates, que considerava universals i fou un pensador deductivista, donant importància a la norma general i no als casos concrets. Tampoc acceptava res com a vertader (és a dir, dubtava de tots els prejudicis i les experiències, utilitzant sempre el dubte metòdic) si no derivava dels seus propis raonaments, tot desconfiant dels sentits, ja que no provenien de la seva ment.
    Aristòtil creia, a diferència de Descartes, que havíem de fer servir les coses sensibles i materials d’aquest món per apropar-nos a l’autèntic coneixement.
    Per tant, després d’haver vist com plantegen la solució a aquesta pregunta els dos filòsofs, hem arribat a la conclusió que el millor seria el model de Descartes però amb una certa influència d’Aristòtil i altres pensadors no racionalistes. Si observem l’actualitat podem veure que el mecanicisme està en crisi i això ens demostra que per si sol no és la millor recerca de coneixement, tot i que gràcies a ell hem fet un gran pas en la ciència.

    •   mramon Says:

      Prou interessant, llàstima que la conclusió no estigui més argumentada.

  6.   Clàudia Serrat i Andrea Martínez (2n Batx C) Says:

    Al llarg de la història molts filòsofs han volgut saber quines formes de coneixement es poden utilitzar. La raó i la intel·ligència són úniques, per tant, interessa conèixer la seva estructura i el seu funcionament per poder aplicar-la correctament i, d’aquesta manera, assolir coneixements vertaders. Per tant, gràcies a la teoria del coneixement de Descartes i Aristòtil, podem analitzar l’estructura de la raó.

    Per una banda, segons Descartes hi ha dues formes de coneixement: la intuïció i la deducció. Per l’altra banda, Aristòtil concep la lògica com un instrument de coneixement al servei d’altres ciències a través de dos raonaments correctes: la inducció i la deducció. Tant Descartes com Aristòtil utilitzen el mètode deductiu però Descartes entén per deducció quelcom diferent que Aristòtil.

    Les diferències que es poden trobar en les diferents estructures de la raó són: per Descartes primer trobem la intuïció que és una espècie de “llum o instint natural” i per mitjà d’aquesta llum captem immediatament conceptes simples de la pròpia raó, sense cap possibilitat de dubte. La intuïció és definida per Descartes de la manera següent: “un concepte de la ment pura i atenta, tant fàcil i distint que no hi pugui haver cap dubte sobre el que pensem”. Per Aristòtil, en comptes de la intuïció trobem la inducció que la defineix com un procediment intel·lectual que porta dels casos particulars a allò universal i que ho descriu com un dipòsit de experiències repetides que es dipositen a la ment a mesura que es coneix el particular fins que aquesta queda preparada per comprendre l’universal.

    Com ja hem dit abans els dos filòsofs utilitzen el mètode deductiu però l’entenen de maneres diferents. Segons Descartes, tot el coneixement intel·lectual es desplega a partir de la intuïció de les naturaleses simples. Per entendre el mètode deductiu trobem diferents regles: la regla de l’evidència, és a dir, la intuïció. La regla del anàlisi, que consisteix en dividir quelcom complex en parts, aïllant els elements, és a dir, simplificar el problema. La regla de la síntesi, que consisteix en reagrupar el problema simplificat. I finalment la regla de l’enumeració, és a dir la revisió.
    En canvi, segons Aristòtil en la deducció es tracta d’utilitzar les generalitzacions que ens ha proporcionat la inducció com a premisses per a la deducció d’enunciats sobre les observacions inicials, és a dir, les afirmacions generals passen a afirmacions menys generals.

    Al llarg de la seva vida, Descartes va rebre objeccions per part de Immanuel Kant que va argumentar en contra de Descartes que el coneixement sempre comença per l’experiència. Una altra objecció va ser la de Thomas Hobbes que deia: “Si Déu garanteix el coneixement, d’on prové l’error? Es pot rebutjar totalment l’experiència?” I la resposta de Descartes va ser: “L’error en el coneixement prové de la voluntat”.

    Per tant, aquests mètodes de coneixement ens permeten analitzar la realitat i així poder observar de maneres diferents el procés pel qual arribar a la raó. Finalment, cal dir que aquests dos grans filòsofs han ajudat a analitzar l’estructura de la raó des de punts de vista diferents.

  7.   Jordi Torrado i Jiaqi Wang (2n A) Says:

    Primer de tot, ens agradaria fer esment a la qüestió que tractarem seguidament. Com coneixem el nostre mon? Pel que fa a aquesta idea, Aristòtil i Descartes tenen perspectives diferents, ja que son filòsofs de diferents èpoques. Els dos son fonamentals en el ciència i el coneixement de avui en dia.
    Aristòtil, el home savi de la època, les teories del qual eren considerades indubtables, incloent tota mena d’estudis com ciències naturals, matemàtiques, física, etc. Un dels fets mes important és el mètode científic que utilitza per obtenir el coneixement.
    Com creu Aristòtil que es produeix l’acte del coneixement? Aristòtil pensa que el coneixement comença pels sentits. A través de la vista, l’olfacte, el tacte, l’oïda es capta un objecte. Per exemple, davant teu hi ha una taula, a través dels sentits captes la imatge de la taula. Amb la imaginació elabores una imatge del objecte i gracies a la memòria podem recordar aquesta idea.
    Els sentiments passen dels Sentits al enteniment per mitjà de l’abstracció. Aquesta operació es basa en tenir en la ment el objecte captat pels sentits, el enteniment pacient rep els sentiments i l’enteniment agent realitza l’abstracció de les essències rebutjant el que es sensitiu i creant en la imaginació la imatge de que correspondrà al concepte referit.
    Per altre banda, segons Descartes la font del coneixement és la raó, no l’experimentació ni l’observació. Quin ens ha posat aquestes raons al cap? Hem vist a tots els humans del món? No, però sabem que és així, nosaltres ja les tenim preconcebudes. Tanmateix, per Descartes no hi ha res que pugui ser verdader si abans no ha passat pel filtre de la raó. Ell feia ús del següent mètode: En primer lloc la regla de l’evidència, després la regla de l’anàlisi( es fan parts), la regla de la síntesi( s’ajunta) i en últim lloc la regla de l’enumeració( s’ordena per tornar a repetir el procés). Respecte a l’aplicació, segons Descartes dubtem per mètode, fins i tot dubtem de nosaltres mateixos, estem obligats a dubtar, si es vol buscar coneixement és necessita dubtar, tenir intuïcions i principis.
    Per altre banda, segons Descartes el coneixement s’inicia en el dubte, el dubte és la eina que ens permet prova que realment jo existeixo, ja que estic dubtant. Descartes dubte de totes les veritats. Només accepta els conceptes amb claredat. Aquí el concepte amb claredat es refereix a una evidencia, que no es pugui dubtar.
    En quant a solucionar el problema, Descartes primer ho simplifica en problemes senzills per tal de que el pensament inici amb allò més fàcil i de mica en mica anar augmentant la complexitat. Finalment , fer revisions el més completes possibles per no ometre res.
    Al contrari d’Aristòtil, Descartes refusa la utilitat dels sentits, proposa que els sentits del éssers humans no són segurs. Ho demostra amb un exemple del geni maligne, el qual és capaç de controlar els nostres sentits i que la realitat que veiem no fos veritat. A més a més, les diferents perspectives de cada persona també pot causa que un objecte sigui diferent en varis punts de vista. Aleshores Descartes arriba a la primera evidencia indubtable, el famós “penso, doncs existeixo”. Podem dubtar de qualsevol cosa, però no podem dubtar la nostre acció de dubtar. I a partir d’aquesta evidencia, constitueix la recerca del coneixement segur.
    Per bé que tant Aristòtil com Descartes tenen un objectiu en comú, obtenir el autèntic coneixement, les seves tècniques per obtenir-lo són completament diferents i ambdues amb una possibilitat d’error. Des del nostre punt de vista Aristòtil ens aporta el concepte de la experiència com a catalitzador del coneixement i des d’aquí desenvolupa la ciència en pràctica. En canvi, per a Descartes, la prioritat és la raó, fa ús del dubte com a eina per descobrir veritats del món. A més a més, els dos aporten grans descobriments en la ciència de la naturalesa, mates, física, astronomia, etc.
    En conclusió han sigut dos filòsofs de gran importància en la humanitat tant en l’àmbit científic com filosòfic. Cadascun fent ús d’un mètode diferent però amb la mateixa finalitat, trobar el coneixement.
    “La inteligencia consiste no sólo en el conocimiento, sino también en la destreza de aplicar los conocimientos en la práctica.” -Aristòtil.
    “Para investigar la verdad es preciso dudar, en cuanto sea posible, de todas las cosas.” – Descartes

  8.   Jordi González i Cristina Pérez (2n C) Says:

    Al llarg de la història de la humanitat, la ciència s’ha vist des de molts punts de vista diferents. A l’Edat Antiga, època en la que va viure Aristòtil, a Grècia les persones van començar a interessar-se per la natura que els envoltava. Però Aristòtil i Descartes tenien maneres diferents de concebre la ciència i el coneixement.

    René Descartes (1596 – 1650) era un filòsof racionalista, és a dir, que basa el seu coneixement en la raó. D’altra banda Aristòtil (384 a.C – 322 a.C) es basava en l’observació i l’experiència i per tant era empirista.
    Basant-se en la raó, Descartes, aplica dues formes de coneixement: la intuïció i la deducció. La intuïció és un mitjà per captar conceptes simples que sorgeixen de la pròpia raó. A través d’intuïcions el filòsof dedueix una teoria, que intentarà demostrar aplicant el Mètode deductiu. És el que s’anomena deductivisme.
    Contràriament, Aristòtil creu que primer s’ha d’observar la natura, experimentar amb els casos particulars i demostrar si són o no casos generals. Això és conegut com inductivisme.
    El deductivisme de Descartes portarà a creure en les idees innates, com la perfecció o l’infinit, que tot i que no han estat mai conegudes per l’home, ens les podem arribar a imaginar. En canvi, Aristòtil no accepta aquest tipus d’idees, i creu que la raó és subsidiària de l’experiència, és a dir, que has de viure les experiències per tenir coneixement, i no ve instaurat en el nostre cervell des del naixement.
    El filòsof francès afirma que Déu existeix i que és perfecte ja que, segons ell, Déu és qui ens instaura les idees innates a la ment. Aristòtil, creia que en les coses quotidianes d’aquest món es trobava el coneixement màxim, i no existia aquest ésser perfecte, només d’aquesta manera s’arribava al coneixement.
    Una de les característiques del racionalisme de Descartes és trobar les veritats bàsiques, a partir de les quals sigui possible deduir tots els nostres coneixements. Però com ha de ser una veritat absolutament certa, s’ha d’eliminar qualsevol dubte sobre aquesta. Aquest dubte, és anomenat metòdic ja que forma part del mètode que utilitzava Descartes. Però el filòsof grec partia d’una veritat, una hipòtesis que intentaria demostrar observant diversos casos, però per generar el dubte o hipòtesis, ja partia d’una observació prèvia.

    En conclusió, els dos filòsofs van dedicar la seva vida a la ciència i a l’observació de l’entorn: Aristòtil a través de l’empirisme i Descartes a través del mètode. Però tenien unes visions diferents de com s’havia de fer. Descartes amb el mètode va canviar el món de la ciència i és el pare del mètode actual, però Aristòtil va ser el que va interessar-se en la ciència, i ho transmeté als homes. Així que els dos mètodes han tingut importància en la humanitat.

  9.   Júlia Font (2n C) i Núria Rosell (2n B) Says:

    Descartes i Aristòtil són dos dels pilars més importants de la historia de la filosofia i tot i haver nascut en etapes molt diferents comparteixen preocupacions. El primer és racionalista mentre que el segon és deductivista. En la següent comparació ens centrarem en les diferències que presenten els dos autors a l’hora d’aconseguir l’autèntic coneixement.

    Descartes pensava que la font de coneixement era la raó, la qual es trobava en el cervell, i desprestigiava tota aquella informació que poguéssim obtenir a partir dels sentits. El filòsof dubtava de tot de forma metòdica perquè creia que res que haguéssim assimilat a través de l’experiència era del tot fiable. És per això que va crear un mètode que es va aplicar fins i tot a la seva pròpia persona. Aquest mètode doncs, constava de quatre parts: en la primera era necessària una intuïció clara nítida i distinta que ens ajudava a formular la teoria; en la segona fase analitzàvem aquesta, la seccionàvem i aïllàvem variables; seguidament es reagrupava tota la informació i, per últim, es revisava aquesta i s’explicava per tal que tothom pogués obtenir les mateixes resolucions. Així s’obtenia una teoria universal, la qual deixava de banda els casos particulars.

    Aristòtil en canvi, basava la font del seu coneixement en l’experiència i l’observació, i no accepta l’existència innata de les idees, això si, coincideix amb el filòsof francès a l’hora de creure en la possibilitat humana d’assolir un coneixement segur, però són les coses sensibles o materials les úniques que ens podran apropar a aquest, malgrat que és necessari un procés d’abstracció pel coneixement objectiu. La majoria dels estudis d’Aristòtil estan basats en la deducció, és a dir, que no busquen una regla universal, sinó que estudien els casos particulars que d’aquesta se’n deriven.

    Observant aquesta contraposició podem observar que encara que els dos tenien un objectiu en comú, que era el d’obtenir l’autèntic coneixement, aquest l’obtenien de formes diferents, que tot hi estar basades en la lògica, les dues presenten possibilitat d’error.

    En la nostra opinió cap de les dues és errònia però tampoc cap d’elles és del tot certa. Creiem que seria una combinació de les dos allò que ens podria apropar a l’autèntic coneixement. Pensem que no podem oblidar aquella informació que obtenim a través dels sentits però tampoc poden ser el més transcendental a l’hora de fer una teoria. Tampoc considerem que es puguin deixar de banda els casos particulars ja que són aquests els que fonamenten la teoria universal. Per tant, seria una combinació entre el racionalisme i el deductivime el que ens permetria apropar-nos al màxim a allò que és fiable i real.

    •   mramon Says:

      Bona aportació, llàstima que la conclusió estigui argumentada superficialment.