Descartes vs Epicur

Us suggereixo comparar un aspecte (només un), el més concret possible, entre Descartes i Epicur.

Caldria primer visionar els vídeos i posteriorment dir la vostra al respecte. Per tant, primer és necessari entendre els autors i després argumentar a favor o en contra del que s’aproxima més a la vostra opinió.

Podeu fer ús d’un esquema mental com el següent:

  1. Problema
  2. Solucions que donen
  3. Objeccions
  4. Conclusió





10 Responses to “Descartes vs Epicur”

  1.   Oriol Font i Nil Martinez (2nB) Says:

    René Descartes era un filòsof racionalista, és a dir, el seu coneixement passava sempre pel judici de la raó, i creia en les idees innates i les refutava envers els sentiments ja que eren com un engany en la recerca de la veritat. En canvi, Epicur és un home que donava crèdit als sentits i creia en un estil de vida basat en el plaer i la relació que mantenia amb les emocions.
    Ara bé, un dels conceptes que tenien en comú René Descartes i Epicur (i com molt altres pensadors) era assolir la felicitat a través de la veritat.
    Descartes creu que la felicitat s’aconsegueix en el moment en que descobrixes l’autèntica veritat, ell concep 3 veritats. Aquestes 3 veritats són irrefutables, la primera d’elles és la veritat de l’existència, d’aquí en surt la frase més celebra de Descartes: “Penso, per tant existeixo”. La segona veritat és la creença de que Déu existeix (és l’únic que té la veritat absoluta). La tercera és en el moment en que pensa que tot el que creu ell vertader, ho és. A partida aquestes tres veritats Descartes utilitza un mètode que té quatre regles fonamentals, és en el moment en que valida les quatre regles, que Descartes troba la veritat i com a conseqüència d’això la felicitat .
    A diferència de Descartes, Epicur pensa que la felicitat s’aconsegueix a partir de tres elements bàsics, el plaer, la vida raonada i l’amistat. Epicur creu que aquests tres elements son essencials, en el moment que tenim les necessitats bàsiques cobertes. Epicur intenta fonamentar aquests tres aspectes al “Jardí” lloc on es reunia amb els seus amics. També cal afegir que els amics han de ser seleccionats, ja que no tothom pot esdevenir amic. Pel que fa a la vida raonada, Epicur creu que si no auto avalues la teva vida, no té sentit viure aquesta vida. I per últim els plaers, Epicur creu que els plaers han de sorgir a partir d’un sentiment pur a través de vivències experimentades per l’ésser humà. En el moment que Epicur troba aquests tres elements, arribarà al moment màxim de felicitat. Com podem veure tots dos filòsofs, busquen la felicitat mitjançant la veritat, per tant tenen aquest objectiu en comú.
    Els principals problemes que Descartes creu que una persona pot trobar per desviar-se del camí de la veritat són tres. En el moment en que deixem influenciar la nostra part sentimental davant la nostra part racional, la veritat s’allunya de nosaltres, ja que molt probablement perdrem el punt de vista objectiu. El següent problema que hi veu Descartes és l’existencia d’un genio maligne. Descartes creu que estem fets per que descobrim coses, però també creu que hi ha coses ocultes que no podrem descobrir i per tan atribuieix a aquest geni maligne com la causa d’un engany. L’últim problema que troba Descartes són els somnis, tot i que aquest potser és un problema en el moment en que no distingim un somni de la vida real i que per tant visquem en una mentida.
    Epicur pensa que els problemes els crea la societat en el moment en que es corrompi l’ànima de les persones. Un exemple molt clar d’aquests en serien els diners, Epicur creu que una interès molt gran per el bé material ens pot desviar del veritable camí de la felicitat. A l’igual que portar una vida sense autoavaluació ens pot portar per un camí un correcte ja que si en algun moment de la teva vida fas un error i no mires de corregir-ho, no és un vida que valgui la pena se viscuda. D’altre banda també podem observar alguns problemes en les amistats, ja que Epicur creia que els amics han de ser seleccionats de forma correcte i que no tothom pot ser amic.
    Les objeccions que li fem a Descartes i que no compartim són diverses, una d’elles és la creença d’un ésser diví perfecte que ho “sap” tot i té un cert domina en el pensamiento de la societat. Nosaltres no creiem en una forma divina, potser si que existeix alguna força superior a nosaltres però no creiem que sigui una força racional que fa les coses de forma conseqüent i que respon racionalment o amb una certa lògica d’una fet de la vida real, . Dit això considerem molt vàlid també el pensament agnòstic.
    Envers Epicur no tenim moltes objeccions a fer-li, sinó més aviat el contrari compartim bastant la seva filosofia de vida. L’única contrapartida que podem fer, és que ara en l’actualitat seguir un model de vida com el seu seria molt més complicat ja que en aquests moments vivim en una societat molt consumista i molt globalitzada, per tant és molt difícil dur a terme aquest model de vida.

  2.   Albert Blaya Sensat i Èric Jiménez Says:

    Descartes és un dels filòsofs més reconeguts històricament, gràcies a la seva crida al racionalisme en un moment on l’església, la Inquisició actuava de manera ferotge i s’imposaven els dogmes ofegant la Raó. Epicur, des del nostre punt de vista, ha estat un filòsof maltractat, i el seu missatge s’ha vist exposat a crítiques i s’ha pres de manera errònia, també degut a la seva antiguitat.

    En la moral provisional de René Descartes veiem un cert conservadorisme i racionalisme, potser massa accentuat, que ens crida a respectar les costums i les lleis del nostre país, siguin quines siguin. A ser decidit i conseqüent en les teves propies decisions i a vèncet abans a tu mateix que a la fortuna. Aquí es veu, sobretot en la primera “regla” com el discurs Cartesià és clarament racionalista, considerant l’ànima com una “res Cogitans” , una ànima subjectiva i independent que és capaç de percebre els estímuls exteriors i, el més important, catal·logar-los, mitjançant la segona regla del Mètode Cartesià( L’anàlisi). En l’Aplicació d’aquest mètode trobem que Descartes dubta dels sentits, de l’existència mateixa i posa en dubte l’existència d’un esperit maligne. Com Plató, Descartes considera els sentis una font d’informació i coneixement molt trivial, els vulgaritza. El seu racionalisme és tan extrem que fins i tot diu que els animals no pateixen, ja que no pensen. Nega les sensacions als éssers que per l’època estaven vistos com inferios o com a no pensants.

    Per conrtra, Epicur és l’hedonista per excel·lència. Dóna als sentits una importància cabdal en la seva concepció de la vida i l’existència. Elevava al màxim els sentits, en la seva filosofia canònica. La meva pregunta és: Era l’objectiu final dels dos filòsofs, el de la felicitat?

    Si analitzem els principals “dogmes cartesians” observem com, l’objectiu principal del filòsof francès era el de ser capaç de, per un mateix, discernir la relaitat de manera lúcida i clara, jutjant el que t’envolta, passant-ho tot per sota el focus de la sempieterna Raó. Des del nostre punt de vista, la felicitat no pot estar sotmesa a aquests corsès ideològics, a aquestes regles i mètodes estrictes. Per contra, Epicur defensava la llibertat individual( tal com Descartes) però aquest anava un pèl més lluny. Tota la seva filosofia era una cursa en busca de la felicitat. Va establir unes “regles” basades en la identifiació dels plaers, necessaris i innecessaris, i quines conseqüències tindria perseguir-los. Quan al principi hem dit que Descartes deia que has d’obeïr les costums i les lleis del teu poble, siguin lícites o no, ja està posant una condició a la teva felicitat. La redueix a simple raó.

    Descartes no és tan radical com Plató que considervava que la felicitat la donava el coneixement, però al ser el pare del racionalisme no va basar la seva filosofia en la recerca de la felicitat, almenys no de forma explícita. Des del nostre punt de vista, Descartes va delimitar la possibilitat d’arribar a la felicitat al vulgareitzar als sentits, rel·legant-los a un aspecte falaç. En canvi, Epicur considerava que la repetició d’una experiència o sensació esdevenia coneixement i això no lliga tant al ésser humà a la Raó, que sense cap mena de dubte és essencial, però no és única. La felicitat, per nosaltres s’aconsegueix amb bones experiències, bones emocions i, per suposat un” bon ús” de la Res Cogitans

  3.   Laia Pons i Gemma Puig (2n Bat C) Says:

    Ambdós filòsofs van ser importants en la història de la filosofia. Mentre un, Descartes, respon al racionalisme i al cartesianisme, Epicur és decanta per a l’hedonisme, creant així la seva escola filosòfica i fundà epicureisme.

    Descartes, al formar una teoria antropològica sobre l’ésser humà, arriba a la conclusió que l’home està compost tant per ànima com per cos i aquests, es troben estretament units com ho testimonia la sensibilitat, els sentiments i les passions. En canvi, per Epicur l’ésser humà és tan sols un sistema d’àtoms, però àtoms de diversos tipus, on hi podem distingir cos i ànima.

    Com hem dit, per Descartes l’ànima és pensament i pensa constantment – sinó deixaria de ser. L’ànima posseeix fues facultats, la de conèixer (enteniment) i la d’escollir (voluntat). La primera és potència de distingir la falsedat de la veritat i és finit. La voluntat, però, és infinita i consisteix en el poder d’escollir, afirmar, negar, fer o deixar de fer. Té, per tant, la capacitat de suspendre l’assentiment. Aleshores, cal que la voluntat es subordini a l’enteniment. Descartes diu que no té cap potència per equivocar-se o fer el mal. L’error prové de no seguir la primera regla del mètode – la evidència – i el mal de no jutjar bé. Finalment, assegura que la voluntat és llibertat, però aquesta no és indiferència cega, sinó que hom és més lliure quant més ens inclinem per raons. Així doncs, podem optar per l’atenció i després podem jutjar bé o optem per la distracció i després jutjarem malament.

    Contràriament, per Epicur l’ésser humà té ànima, però és material i mortal. L’ànima és principi de moviment del cos, i en ella hi resideix el pensament. Per tant, tal com diu Epicur en la carta a Menceu “Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. Per tant, no hem d’esperar-lo com si s’hagués d’acomplir amb tota seguretat, ni hem de desesperar com si no hagués de realitzar-se mai”, en altres paraules, l’espontànea desviació de la trajectòria dels àtoms salva la llibertat humana.

    Quant parlem del cos, per Descartes el “jo” o l’esperit és totalment diferent del cos, perquè aquest ès unà màquina regida per les lleis del moviment, una extensió que no pensa. El sentiment s’imposa per sobra del cos. La causa d’això podria ser directament Déu o un altre esperit, però com Descartes s’inclina per ceure en les coses corporals, un Déu no enganyador és la garantia del cos com a causa de les sensacions. Però per Epicur, el cos és simplement un agregat d’àtoms.

    La relació per Descartes entre ànima – el jo – i el cos – la màquina – es dóna a través d’un punt únic del cervell, la glàndula pineal. L’ànima té la força de moure el cos, i el cos d’actuar sobre l’ànima causant els seus sentiments i passions. Epicur, no obstant, afirma que el cos embolcalla i protegeix l’ànima, que és la causa de les sensacions.

    La dinàmica del conjunt segons el filòsof francès, dicta que la vida humana no es troba determinada per res. Epicur al seu torn ens diu que l’ésser està naturalment orientat al plaer, el qual aconseguim amb la salut del cos i la tranquil·litat de l’ànima.

    Per complementar la informació hem visualitzat aquest video:
    https://www.youtube.com/watch?v=ScAQqBUAdfY

  4.   Guillem Guixà i Carles Comes (2n BTX B) Says:

    Tan Epicur com Descartes són els filòsofs més importants del seu temps.

    Epicur va néixer al 341 aC, fill de Querastasa i Neocles.
    Va crear “el jardí” que tot i que s’hi efectuaven investigacions filosòfiques, no era un centre d’ensenyament per a deixebles sinó que era un lloc de reunió i de convivència de persones que compartien les mateixes idees i una mateixa orientació vital.

    Per altre banda René Descartes va néixer el 31 de Març de 1596, fill de Joachin i de Jeanne. Aquest tot i cursar els estudis bàsics i estudiar dret a la universitat de Poitiers, afirmà que més endavant les ensenyances que li havien ofert el decepcionaran. Així dons començarà un gran viatge amb la finalitat de trovar tan sols la ciencia que evitava en el seu interior o en la resta del món posant a la pràctica un coneixement deductiu que parteix d’un model matemàtic en el qual el límit és la subjectivitat. És a dir, partia de la idea de que el ser humà només coneix el seu propi pensament, de forma que ell volia cercar el seu propi coneixement.

    Bé, deixant de banda l’estil de vida d’Epicur i el pensament de René Descartes la pregunta en la qual ens centrarem per a comparar aquests dos grans filòsofs serà:

    “Com entenien ells la filosofia i com cercaven la felicitat?”

    Tot i que d’Epicur n’ha quedat ven poca cosa, sabem que la seva filosofia es basava en aconseguir “la felicitat”. Intentava utilitzar la filosofia per averiguar com podíem ser feliços ja que tothom podia arribar a ser-ho. Per ell la clau estaba en buscar en els llocs que d’alguna forma ens donin “plaer”.

    Per filòsofs com Descartes la felicitat estava en obtenir la seva propia visió del món i de les persones a partir dels seus propis raonaments a traves de la deducció i la inducció, allunyant-se per tant dels prejudicis.
    Epicur utilitzava la filosofia per obtenir una vida complaent. Ell ens ensenya a dur aquesta vida, i ens preguntem:

    “Com és que un filòsof ens ensenya a passar-nos-ho bé?”

    Abans de poder comparar aquests dos autors i les seves idees referents a la veritat i la felicitat, que tot i ser diferents poden estar molt connectades, hem d’entendre que Descartes no tant sols volia obtenir la veritat del pensament sinó que donem a entendre que quan ho aconseguia (evitant els prejudicis), obtenia també la felicitat.

    Pot ser que en la vida actual, siguem feliços comprant-nos roba de marca o viatjant allà on més desitgem, però tant per Epicur com per Descartes la felicitat era més difícil de trobar-la per més fàcil de buscar-la.

    Per Epicur la felicitat s’obtenia amb l’amistat, el sensualisme i l’individualisme, per tant es basava en les seves emocions per afirmar la seva opinió sobre una cosa.
    És a dir, per una persona epicúrica, l’amistat o la seva opinió obtinguda a partir de els emocions, eren més importants que els coneixements matemàtics.
    Un exemple de persona epicúrica seria aquella qui no té ni feina ni estudis però té amics amb qui compartir un àpat o a qui demanar ajuda.

    Com he dit anteriorment, la felicitat és difícil de trovar-la però fàcil de buscar-la, sempre hi cuan sapiguem “on buscar”, o més ven dit sapiguem “com buscar-la”.

    Fins ara hem parlat de com la buscava Epicur, però d’altre banda, Descartes partia d’un pensament diferent, de forma que ignorava els prejudicis i les emocions però a la vegada es creia únicament al mètode de les regles bàsiques del pensament a partir de les seves capacitats intel·lectuals.

    Quan ell obtenia aquesta visió de forma clara i distinta a partir de la intuïció o bé la deducció, obtenia la veritat cosa que per ell era la “felicitat”.
    El mètode que el duia fins el coneixement i l’oposava als prejudicis, es basava en l’evidencia, l’anàlisi, la síntesi i l’enumeració. Lògicament podem pensar que és més complicat que Epicur (qui únicament ignorava les ciències i es basava en els emocions), però cal dir també que la seva felicitat partia d’un pensament que esdevenia d’unes idees completament diferents.

    Per René Descartes el camí a seguir, és a dir per imitar el seu “model de vida” s’havien de classificar les idees en adventícies, factícies i innates però sempre esdevenien en una mateixa realitat que era el seu “aretè”.
    Per tant, el que per un filòsof seria aconseguir una vida complaent (felicitat d’Epicur), per l’altre seria aconseguir l’estabilitat ideològica en el seu pensament ( felicitat de Descartes).

    Per acabar, nosaltres hem coincidit en que Descartes i Epicur comparteixen molt poques coses, segurament fruit de la gran diferència temporal, ja que mentre un es dedicava a “viure la vida” utilitzant les seves intuïcions com a referent, l’altre es basava en el mètode deductiu.

    Avui en dia, les persones “epicuriques” des del nostre punt de vista, són mal vistes, és a dir que en la societat moderna una persona que guiï la seva vida únicament a partir del seu plaer no pot obtenir la felicitat, i si la obté, s’està enganyant a ella mateixa. D’altre banda si tractem amb una persona la qual parteix d’una experiencia obtinguda a partir d’una deducció metódica, la impressió que ens endurem serà molt més bona que la d’un Epicúric.

    Podríem interpretar això com a un fruit del sistema de les societats modernes?, és això el que ens ensenyen ens nostres referents?. En el cas de que ho fos, com és que René Descartes va considerar els seus estudis com una pèrdua de temps?.

    Sigui el que sigui, nosaltres considerem que la verdadera felicitat s’obté a partir del model de Descartes i no pas seguint l’instint “del plaer” com feia Epicur.

    •   mramon Says:

      I la vida raonada com a autèntic plaer?

      •   Axel Cases i Roger Garcia (2n A) Says:

        La vida és un plaer en si mateixa.

      •   Axel Cases i Roger Garcia (2n A) Says:

        La vida és un plaer en si mateixa, sigui o no sigui raonada.

        •   mramon Says:

          Per a Epicur, ha de ser raonada, per tant, és un autèntic plaer.

          •   Axel Cases i Roger Garcia (2n A) Says:

            Els plaers són canviants, com diferents són les seves èpoques, qualsevol comparació no seria justa.

  5.   Axel Cases i Roger Garcia (2n A) Says:

    Per començar, ens agradaria plantejar el problema del coneixement envers Descartes i Epicur.
    De què ens podem fiar exactament? Quina base no ens donarà cap inestabilitat, i podrem començar a crear la diferència humana? Es cert tot allò que els nostres sentits poden percebre??
    Anem a veure, doncs, la opinió d’aquest dos filosofs respecte el tema.

    Començarem amb la resposta epicurea sobre el tema. Epicur havia criticat a Plató afirmant que la realitat es 100% penetrable per la intel•ligència humana, i que, les sensacions (sentits) no ens enganyen mai, ja que estàn garantitzades per l’estructura atòmica de la realitat (idea que comparteix amb Demòcrit). Per tant, Epicur, basa el seu coneixement sobre una estructura sensible, estructura que segles mes tard, Descartes posarà a prova amb el seu Mètode.
    Descartes, creia que el món estava confós, i que teniem un coneixement que creiem cert, però no revisat, per tan, una mentida molt ben disfraçada de veritat. Llavors, ell proposa un mètode amb el qual sotmetrà al coneixement tradicional per veure si era veritat, o no.
    Una de les primeres conclusions que treu es que no ens podem fiar dels sentits, ja que aquests ens enganyen mostrant-nos imatges que no son el que semblen, per tant, es inacceptable admetre que a través d’ells poguem coneixer la realitat. Vol dir això, que admetrà (al igual que Plató) que les idees son el verdader coneixement?…no. Perquè dubte de les matemàtiques dient, que potser, hi ha un geni maligne, el qual el confón, i per tant, tampoc dona aquest coneixement com a vàlid. Això el porta a pensar, que ni que estigui dormint, despert, enganyat, en la certesa o en la mentida, te un factor comú, que es alguna cosa pensant, per tant, ja ha trobat el primer principi de la filosofia, “Penso, dons sóc”. A partir del qual, si es podrà crear una base de coneixment correcta.

    No obstant, cap de les dues teories es homogènia i lliure d’objeccions. Descartes, deia que la veritat no es troba en les coses, sinó en com nosaltres les percebem, per tant, cal crear un mètode perquè tothom les observi igual, i d’aquesta forma obtenir veritats clares, distintes i universals. Així es com arriba a la conclusió, “Penso, doncs sóc”. Per afirmar aquesta teoria caldria admetre que l’home es un ésser objectiu i lliure de lluites interiors. També caldria admetre que la vida té uns valors universals iguals per a tothom. I la major contradicció de la teoria cartesiana, es quan el mateix Descartes afirma: “La principal perfecció de l’home consisteix en poseïr la llibertat, això es el que el fa motiu d’elogi o censera”. Com pot estar la perfecció de l’home en la llibertat, si per ser perfectes hauriem d’haver estat configurats sota es valors d’un Déu bondadós??
    No obstant, Epicur tampoc es lliure de caure en la crítica acceptant que el món es pot coneixer a través dels sentits humans. Ja que els sentits humans formen part de l’home, ésser el qual no es objectiu, per tant no pot observar una puresa de la realitat. L’ésser humà te unes idees, però no independents d’ell mateix (com deia Plató) sinó que estàn influïdes per el seu propi pensament, a la vegada influït per factors externs (biologics, culturals, experimentals…) per tant, en el procès d’abstracció de l’objecte, la nostra informació es veurà modificada. Es a dir, mirarem la realitat a través d’unes ulleres que nosaltres creiem haver creat amb una puresa infinita, però que realment ens estàn mostrant una imatge modificada per la nostra consciència.

    Ja per tancar el tema, ens agradaria opinar dient que l’home ha creat el concepte d’ànima motivat per la seva debilitat, al igual que el concepte de mon de les idees (Plató) o de Déu (Descartes). Això ens porta a pensar, que la debilitat de l’home l’impedeix acceptar la mort o la crueltat de la vida, amb la qual cosa també ens porta a pensar, que és incapaç d’acceptar els seus límits, afirmant que els sentits ens enanyen. No trobo que els sentits ens enganyin, trobo que estàn limitats. No podem pretendre entendre l’univers a través dels nostres ulls, però no perquè ens enganyin, sinó perquè no estàn dissenyats per això. L’ésser humà ha evolucionat i ha esculpit la seva estructura motivat per la supervivència, aquesta consciència ens ha portat a una inferioritat respecte els nostres desitjos, afirmant que la nostra naturalesa ens enganya i creant altres mons, amb la qual cosa estem negant l’existència primera de l’home.

    “L’home ha de crear la vida, no entendre-la”