Cuiner de camins

Lionel Terray (alpinista francès) va escriure el llibre ‘Els conqueridors de l’inútil’ publicat el 2003 per ediciones Desnivel.

Haig de confessar que no l’he llegit, però sí nombroses referències i comentaris sobre ell. La darrera d’aquestes a la revista Vèrtex d’abril-maig de 2006 a l’article ‘Ampliant horitzons’ de Ramon Goberna.

En el mateix article hi apareix altra referència prou interessant: ‘Hi ha molts Annapurnes a la vida d’un’, aquesta de Herzog (també alpinista francès).

La lectura d’ambdues cites m’han fet pensar en diverses analogies, una d’elles la d’ intentar definir la filosofia com la conquesta de l’inútil.

Filosofia com a cerca permanent, no com conquesta definitiva. Filosofia com el repte de dedicar-hi temps, com el que cal dedicar a la muntanya o com el que desitgem dedicar tant en una o altra activitat. Temps per a definir, argumentar, … en definitiva per fer ús del nostre llenguatge com a eina del nostre pensament, o no.

Temps per emprar en allò que més ens agrada, muntanya – filosofia – família.

En definitiva, ambdos alpinistes poden ser exemples d’esforç i amor a una activitat que tant els ha omplert. Com la filosofia, per què no?

[@more@]

Tweet

Això dels blocs té el seu què.

D’entrada ens podem esplaiar amb nosaltres mateixos, podem quasi legalitzar l’esquizofrènia si nosaltres som els nostres propis lectors, però sobretot veig una possibilitat de sistematització de determinades praxis que ens ajuden a anar millorant amb elles mateixes, o no.

En el llibre de ‘Las consolaciones de la filosofía’ de Alain de Botton hi mancaria un capítol que emmarqués aquesta consolació dels blocs, el problema recauria en quin personatge centrar-lo. Un postmodern? Un revolucionari? Un de la teoria de l’alliberament?

No sé, però Nietzche ja parafrasejava als grecs tot recordant-nos com conreaven les seves adversitats per tal d’aconseguir l’excel·lència. L’esforç, les dificultats són, segons ell, crec, el que dóna oportunitat perquè de les nostres incapacitats fem créixer quelcom bonic.

Els blocs no són part d’aquest entrenament de la paraula escrita per anar a més cada vegada?

En definitiva, com Nietzche, sublimar / espiritualitzar / superar fins tornar fèrtils les dificultats del camí.

Però, això no és una trilogia com les de Hegel? però no anava contra Hegel el propi Nietzche?

Raó, sensibilitat, sentiment, voluntat. Aquest conjunt nitzcheà ens podria dur a la totalitat que ell pregonava.

Esperem però, que les dificultats no ens acabin vencent com potser el van vèncer a ell.

[@more@]

Tweet

Finalment: l’origen és el destí? Acabo de llegir aquesta frase al bloc:

http://alcoberroinfo-filosofia-i-pensament.bloc.cat/post/707/63242

M’ha encantat, com quasi sempre, llegir el punt de vist de n’Alcoberro, suggerent, com no? Tot i així, tot i la poesia que em desperta aquest interrogant, tot i els molts temes que hi surten, no necessàriament lligats entre ells, crec que responc que no.

Mai, crec o desitjo pensar, som en el mateix punt, tot i els miratges ens ho puguin fer semblar. Suposo que som permanent evolució, tot i que sovint exigim poder quedar-nos immòbils.

Tot i voler retrobar molts orígens, tot i l’enyor que ens desperta el ja passat, el ja llegit, el ja après, una de les màgies de l’ésser humà, com de tot el que és vida segurament, és que vulguem o no sempre hem de decidir, sempre hi ha un grau de participació en el nostre destí.

Si no fos així on seria la nostra llibertat?

[@more@]

Tweet

Atreveix-te a fer. Atreveix-te a escriure. Atreveix-te a ser. Atreveix-te a pensar.

Avui, un estudiant universitari m’ha confessat que es dóna de baixa d’una assignatura per poder emprar el seu temps en allò que realment desitja. Les reaccions interiors que m’ha suscitat són ben diverses.

De fet, no conec el cas concret fil per randa, però sí he llegit reflexions acadèmiques d’ell i ha resultat ser d’allò més interessant, culte i motivador. La sorpresa, per tant, ha estat evident. Però, de sobte, la meva admiració ha crescut per la mostra valenta i decidida per assolir allò que de debò desitja. Coratge, valor, decisió, en definitiva, posar els mitjans per intentar fer, tant si és escriure, com donar-se el temps per poder pensar, crear espais per poder ser.

Potser per això, he recuperat la frase: "Els pensaments es fan visibles en les diverses maneres de ser expressats", rescatada del llibre d’en Terricabras: Atreveix-te a pensar.

Potser per això, he decidit anar a intentar l’ascensió del Pedró dels Quatre Batlles.

Potser per això, escric aquest post que m’ajuda a creure que escric per pensar.

Potser per això, penso per poder escriure.

Potser per això, m’incomoda el no tenir més temps, per què no?, per a la filosofia.

[@more@]

Tweet

La sisena hora a l’ensenyament primari m’ha fet pensar si ha de servir a un propòsit positiu o no.

De fet, dedicar més hores a segons què no és garantia de res. D’entrada, només constato que ens allunyem més i més de models europeus on els horaris laborals i l’organització social va a altres hores. Tot més aviat, la jornada laboral comença abans, però també finalitza abans. Els àpats també.

En canvi, el lleure, no ho sé pas.

Però, on i com aprendran a jugar els nostres infants si es passen trenta hores a la setmana dins les aules sota un règim, vulguem o no, força estricte (o potser hauria de ser-ho més, no ho sé).

Temps per compartir amb d’altres que no sigui temps obligat. Gestionar el silenci, gestionar els propis propòsits.

Però quins propòsits pot tenir un infant si no li deixem marge?

Tots el mateix currículum? Quan podrà anar a fer música? o anglès? o bàsquet? o ceràmica? o badar pels carrers? o fer la compra amb la família? o anar amb els avis? si ha d’anar de casa a cole i de cole a casa.

Potser, algú dirà que no hi ha per tant, potser sí. Però crec que no ens atrevim a entomar el problema real. El problema de modificar de ple els horaris laborals i els horaris de les llars.

Per a quan més europeus?

[@more@]

Tweet

La curiositat se m’ha desvetllat amb la definició de llegir que escriu Michel Onfray en el seu llibre Tractat d’ateologia.

"Llegir no significa fer lliscar les pàgines entre les mans, salmodiar-les com un darvitx dansant, compulsar-les a la manera d’un catàleg, triar-ne això i allò, de tant en tant, una pàgina per a una història, sinó prendre’s el temps necessari per meditar el conjunt."

Si descontextualtizem la reflexió, potser la lectura que fem a través dels mitjans de comunicació de masses cau en la no-meditació i potser alhora en el parany d’obviar-ne el conjunt. O, potser, aquest post és just una tria del tot malintencionada.

• La teologia reclama lectura? o bé interpretació?
• El fet lector dóna llibertat o afavoreix l’adoctrinament?
• Llegir ens ajuda a ser més ciutadans o bé ens condueix a ser assimilars per la massa?

[@more@]

Tweet

Fer-se gran[@more@]

Fer-se gran és inqüestionable. Ens podem fer grans segons el temps que passa, segons l’evolució madurativa de les nostres idees, els nostres actes poden ajudar-nos a créixer, com no? Les nostres lectures ens eixamplen horitzons…

Però quan un s’adona que ja no controla la vida dels seus fills potser és símptoma que grans ja són ells. El perill potser recau quan no controlem les seves vides i ells encara no són grans.

Tweet

Jo també vaig ser-hi, aquesta frase avui l’he pogut llegir a diversos llocs, també la vull escriure.

[@more@]

Alhora, aprofito per subratllar que m’he dedicat a mirar per internet la majoria de la premsa d’avui i quin tractament de la manifestació d’ahir a BCN hi feien. Hi he trobat de tot, qui oblida la seva rellevància, qui menysprea (ABC), qui posa fora de titulars, qui posa la notícia 11 pàgines més enllà de la portada (teletext TV3), i un llarg seguit de bon material per fer un estudi de comunicació, o potser de manipulació o fins i tot d’oblit.

Tot i així em quedo amb el paràgraf següent extret de ‘El Periódico’:

"Per Riera, la manifestació "és només patrimoni
dels Països Catalans", que s’han "autoorganitzat" i han sortit al
carrer per "autoafirmar-se i proclamar que són una nació, no per
demanar-ho". Per això, considera que "cap partit polític se la pot
atribuir, perquè la societat va actuar de manera pròpia i n’han de fer
una bona lectura".

Ara bé, l’article que és més igual a l’experiència que vaig viure és el de David Miró a l’Avui: "Hem vingut a defensar la dignitat del país".

També he trobat interessant la proposta de desobediència civil d’Alcoberro al seu bloc, no té pèrdua: http://alcoberroinfo-filosofia-i-pensament.bloc.cat/post/707/55405

Som una nació!

Tweet

Salutacions[@more@]Benvinguts/des al weblog del Manel en aquesta comunitat.

Tweet