Cuiner de camins

Fa pocs dies he actualitzat el site http://phobos.xtec.cat/mramon/admin.

Desitjo sigui d’interès de més d’un, us convido a fer una primera ullada.

[@more@]

Tweet

"Un dels trets del totalitarisme es justament que en ell tot es presenta com polític: el que és jurídic, el que és econòmic, el que és científic, el que és pedagògic." … "Totes les coses es tornen públiques".

Aquestes frases hi apareixen a la introducció del llibre La condició humana de la pensadora Hannah Arendt al pròleg de Manuel Cruz.

Doncs, el perill està servit!

Si agafem aquesta premissa com a criteri de demarcació per mesurar les accions i/o les intencions (uf! això sí que és relliscós) per saber si és totalitària o no, ens caldrà tornar a cercar un altre criteri ben clar i precís per definir què és polític, un altre per saber què és jurídic, un altre per què és científic, i així en cada àmbit.

De fet, aquesta, potser ha estat una de les tasques de la filosofia del segle passat, o no.

De fet, també podem dir que l’especialització en els sabers ha estat una permanent empenta que ens ha abocat a la quasi defensa de la necessitat de mirar-s’ho tot plegat des de fora (els metallenguatges i el que es vulgui) amb la voluntat de cercar lligams i complicitats.

De fet, potser, el que cal és observar atentament qui i quan ho fa que tot sigui polític i públic, no serà que vol pensar per a tots i redimir-nos de la nostra pròpia voluntat?

Amb els totalitarismes cal anar molt en compte, no sigui que no siguem capaços de ser éssers vius amb capacitat de contemplació com defensava ja Aristòtil.

A diferència dels grecs, tots formem part de la polis on la primera preocupació potser és la de parlar entre nosaltres però no necessàriament amb l’àmbit del que és públic, també precisem l’àmbit privat on la política, de ben segur, no hi té res a veure. O sí?

[@more@]

Tweet

No sé què ens deu passar, però la manca de temps és una queixa quasi universal.

El temps com a categoria és una de les cabdals, no? Si més no per a Kant.

Doncs, el desconcert que tinc és la manca de bones raons per anar sense temps disponible per fer quelcom que no sigui exclusivament fer classe en aquest fi de curs.

Com pot ser que conreem bones actituds si ni tan sols disposem del temps per a fer-les possibles?

Com podem assimilar les notícies, ni que siguin les del k3 (infoK), on apareixen els desconcerts de la fam i els patinadors en menys d’un segon entre una informació i altra?

La perplexitat és un comú denominador quan observem que no donem oportunitat a que succeixen coses que en teoria podem defensar però que a la pràctica no sabem conduir.

Ens cal, potser, donar temps al temps.

Em cal poder disposar d’aparent temps perdut que es converteixi en temps de possibilitats. A la feina no tot hauria de ser efectiu, potser, cal temps pels silencis, per a la contemplació, per a …

Temps per a escriure, temps per pensar, temps per a cercar bones raons, temps en definitiva del més productiu, tot i sovint aparentar el contrari.

Temps pel desconcert, però no desconcert del temps.

[@more@]

Tweet

Estatut freaky, ai! no! que el llibre que estic llegint es diu Economia freaky publicat per La Campana. Un economista provocador explica la cara oculta de la realitat.

Llàstima, que no hi hagi mirades interrogatives similars a l’entorn de l’Estatut, a veure si així la decisió de vot es veuria més acomplerta, i si hi són, on les hi puc trobar?

Els autors parteixen del principi que la moralitat representa la manera de com a la gent li agradaria que funcionés el món, mentre que l’economia representa com funciona en realitat.

I, quan anem a un referèndum, com l’hem de prendre? moralment? econòmicament?

Les idees fonamentals ja anunciades a la introducció del llibre són:

• Els incentius són la clau de volta de la vida moderna
• Sovint el saber convencional està equivocat
• Els efectes dràstics tenen sovint causes distants i fins i tot subtils

Quins incentius tenim per anar a votar? De quin saber convencional ens hem de protegir? Hi ha causes subtils a l’entorn del referèndum?

De fet, a igual que els seus autors el que m’interessa es desvetllar algunes veritats amagades de la vida quotidiana. Alguna aportació?

[@more@]

Tweet

Al llegir l’article de Xavier Garcia sobre Ivan Illich a la revista Userda (http://www.userda.com) Desconstructor dels mites occidentals 1 – 2 i al pensar en el dia d’avui i la final del Barça em venen al cap idees oposades de forma conjunta.

• És el futbol una de les metàfores visuals desencarnades?
• El ‘comú’ (el poble) per què en té necessitat d’explosions de catarsi col·lectiva?
• Com es que des de tot el món volen veure el partit d’avui, és un símptoma del pas de la subsistència a la dependència?
• El futbol és un fer que facilita el trànsit de l’aprenentatge vital a l’escolarització social?
• Podem caure en vicis de la pressumpció?
• És el futbol una de les produccions industrials que tenen resultats oposats a les finalitats declarades?
• El comú dissenya la seva arquitectura de llibertats cíviques?
• Tot plegat és un monopoli radical dels experts o professionals?

De fet, estic fent trampa, m’he limitat a agafar els epígrafs dels articles anomenats i els he situat dins l’esfera del futbol del dia d’avui, final de la copa d’Europa.

Tot i així visca el Barça! També sóc del ‘comú’, com no?.

[@more@]

Tweet

Desconcertat, perplex, decebut, emprenyat, …

De fet, la tirallonga d’adjectius en què es troba el meu estat de l’entusiasme polític és enorme, inversament proporcional a l’entusiasme en sí mateix.

Per què ERC no va votar no al Senat?

Per què CiU va de redemptora?

Per què el PSC té un posat de setciències?

No serà que la deriva és el comú denominador? Massa interrogants i molta impertinència amb les seves astúcies (serà aquesta la deficinió de la política actual?) en el llenguatge político-mediàtic. No?

Potser, un exercici de limitar el que una cosa no és, com propugnen els fenomenòlegs, seria prou interessant. Què no és el nostre govern? Què no és el nostre país? Què no és o serà el nostre Estatut? Serà? Què no ha de ser la política?

Entusiasme i política ara, segurament, no van de la mà. És una llàstima, altra oportunitat, potser, perduda?

[@more@]

Tweet

Avui, al diari Avui, per exemple, es pot llegir una entrevista a Arnaldo Otegi que estimula a pensar:

Per exemple, diu:

‘Hem donat a entendre que el sofriment dels altres ens era igual i que el fi ho justificava tot… Ha estat un error evident. ‘

Pensament kantià?

‘L’Estat compra el preu més baix.’

Hobbes?

‘Pot perdre el nostre projecte de partit, independentista, però el guany és que un territori reconegut decidirà el que vulguin els seus ciutadans.’

Contracte social estil Rousseau? o fins i tot Rawls?

L’entrevista no té desperdici, pot ser útil per a una sessió acadèmica o no sobre: Principals teories sobre l’origen de la societat i de l’Estat, per què no?

Si en voleu saber més al respecte, entre d’altres llocs, podeu fer una ullada a:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/1tema6.htm

alguna suggerència més?

[@more@]

Tweet

Ara que el Barça ja ha guanyat la lliga i dins la blogosfera he pogut copsar diversos tractaments del fet i de la notícia només afegir un toc de selecció personal a les baralles dialèctiques en què he estat espectador.

El futbol també és una expressió ben humana, però no totes les expressions del futbol ens fan sentir humans. Tot i així, el futbol desperta entusiasme, i més coses de ben segur, ai las.

Potser entre les masses i l’individu que acaba aïllant-se hi ha més contactes dels que ens pensem.

A l’Hiperió de Hölderlin podem llegir:

"L‘entusiasme no es queda a la superfície dels ho­mes, no s’apodera solament d’una part de nosaltres; no ne­cessita temps ni mitjans; no li calen ni lleis ni empenta, ni persuasió; ens arreplega d’una revolada per tots costats i en tota la profunditat i alçària nostres, i abans no ens hem ado­nat que n’estem del tot posseïts, abans no hem pogut pre­guntar-nos què hi fa, dins nostre, l’entusiasme ens ha trans­format de dalt a baix en la bellesa i la benaurança que li escau."

"Els poetes tenen raó: tot, fins la cosa més petita i més insignificant, pot moure els homes a l’entusiasme."

Si teniu interès pel l’home o poeta alemany podeu fer una ullada a: humanitats.net

[@more@]

Tweet

Fa dies que no hi apareix cap nova entrada a http://alcoberroinfo-filosofia-i-pensament.bloc.cat/, és més, alguna que hi havia, molt lícitament ha estat esborrada pel seu blogger, per què no?

Alhora he vist la referència del treball de doctorat: Gil, Enric (2005). Blogosfera: les bitàcoles i l’audiència [treball de doctorat en línia]. UOC. (Treballs de doctorat; TD05-012) [Data de consulta: 28/04/2006]. http://www.uoc.edu/in3/dt/cat/gil0705.html on es descriu la recerca d’interacció entre uns i altres bloggers. És potser per això que un cop un s’acostuma a llegir un punt de vista de la realitat (o no), quan ho deixa de fer troba quelcom a faltar. Sovint, ens pot passar també amb la consulta a diaris que ens agraden, o en el seguiment d’autors que ens motiven, o fins i tot en accions que incorporem dins les nostres rutines.

Com és que sovint ens agrada reafirmar-nos en el que ja coneixem, o és que confiem en noves descobertes seguint i explorant a d’altres?

De fet, com aquell que ja té una rutina, cada dia torno a intentar descarregar-me les noves entrades rss del bloc citat, de ben segur que quan es produeixin tornaré, o no, a l’estabilitat desitjada.

[@more@]

Tweet

Miquel Martí i Pol va escriure (pàg. 52-53 Què és poesia?):

"Per què serveixen els poetes? I la poesia? Doncs, bé, d’acord amb els paràmetres amb què en general se solen valorar les coses en la societat d’avui, ni els poetes ni la poesia no serveixen per res. La poesia no cotitza a borsa, els poetes no es poden comprar iots ni terceres, residències, els editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme, etc., etc. Un panorama galdós, evidentment, però que de la seva mateixa precarietat en treu la força per sobreviure i mantenir un orgull ple de dignitat. La poesia no ven, o ven molt poc, però justament per això el poeta és un dels artistes més difícils de comprar; i dic això perquè si de debò estima la seva condició serà gairebé impossible fer-lo renunciar a l’autonomia que li atorga i a la seva llibertat amb què l’exerceix. És cert que hi ha hagut èpoques en què els poetes han gaudit d’un predicament públic més significatiu, però, fet i fet, el poeta sempre ha estat un apèndix que ha causat sorpresa, admiració i respecte en la societat en què ha viscut. No cal que la poesia i els poetes serveixin per res, perquè si servissin per alguna cosa algú se n’apoderaria per aprofitar-se’n. Tal com són, en canvi, la sorpresa, l’admiració i el respecte que susciten és genuí i la importància –poca o molta- que se’ls atorga només pot ser interessada en termes diguem-ne mediàtics. En aquest sentit, però, m’atreveixo a dir a qui pugui caure en la vulgaritat d’intentar treure’n partit d’aquesta manera que l’essència de la poesia i l’esperit del poeta no se sotmetran mai als seus dictats. Torno a citar Hölderlin: “el que perdura ho funden els poetes”. Qui tingui orelles que aprengui a escoltar i escolti."

I si canviem poesia per filosofia continua sent igual de bell l’escrit, si més no per a mi. Quina poesia més encisadora la filosofia …

Bona diada de St. Jordi.

[@more@]

Tweet