No sé si és massa agosarat o no, però podem entendre que David Hume defensa que un sistema de drets no és res més que un sistema de normes institucionals que seran reconegudes en la societat i regularan les accions dels seus membres en virtut de certes forces psicològiques?
Com ho veieu? Fins a quin punt us en sentiu identificats amb aquesta afirmació?
John Rawls en el seu llibre: "Lecciones sobre la historia de la filosofía política" a la pàgina 229 editat per Paidós, ens diu que Hume quan reflexiona al voltant de la virtut artificial de la justícia diu:
"Reconeixem les distincions morals i tenim la facultat d’aplicar-les no a través d’arguments deductius, inductius o probabilístics, sinó a partir d’una sensació interna. Els judicis morals són la manifestació d’una resposta de la nostra sensibilitat moral a la consciència de certs fets des d’un determint punt de vista…
Coincidim en els nostres judicis morals no perquè, com éssers racionals i intel·ligents que som, captem la veritat, sinó perquè compartim la mateixa sensibilitat moral."
Com creus que aquesta aportació afecta a l’epígraf: virtut artificial de la justícia
A l’antiga Grècia es deia que “idiota” del grec idiōtēs, de ἴδιος, es referia a aquells ciutadans lliures que no articulaven la seva vida individual amb la vida col·lectiva, és a dir, era un ciutadà privat en si mateix i que no es preocupava dels temes públics de la seva ciutat.
Explica com creus que Aristòtil argumentaria al voltant d’aquesta idea? I Epicur, què creus que diria? Raona la resposta.
20 Comments | 
Sense categoria | 
Permalink
Posted by mramon
