«En aquesta mateixa línia, encara hi ha un altre error que té més pretensió teòrica: es tracta de l’ anomenada «fal.làcia naturalista», que consisteix a voler extreure una obligació moral d’algun fet natural. Així, hi ha qui del fet que «tots els humans pertanyem a la mateixa espècie animal», en vol treure la conclusió que «hem d’estimar els altres éssers humans». L’exigència és ben fora de lloc. No dic ara que no hàgim d’estimar els altres humans; només dic que aquesta obligació moral no surt pas automàticament del fet que tots siguem de la mateixa espècie. Ja hem vist, que convé distingir entre com són les coses i què n’he de pensar o què n’he de fer d’aquelles coses. Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d’una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los. Des d’un punt de vista estrictament lògic, quan sé que «tots els humans som iguals» o que «això és verd lloro» encara no he dit com m ‘he de comportar amb els humans ni si m’agrada aquell color o no. Sé aquelles coses, però encara falta que en faci un judici, una valoració. Quan tenim els fets, encara podem discutir el valor que els donem; sempre hem de veure com podem -o volem- valorar els fets, les coses que passen; per això sovint discrepem a l’hora de fer-ho.
Així, doncs, els valors no vénen dictats pels fets, però sí que els tenen en compte: per això quan reflexionem sobre els valors no ho fem en abstracte, sinó mirant els fets que volem jutjar o avaluar. Subratllar que els valors són raonables perquè poden serr raonats és molt important. Els fets i els valors no tiren cadascun pel seu compte. I si les valoracions no ens vénen imposades, tampoc no són com erupcions incontrolades de la nostra llibertat. Valorar és avaluar, és donar valor a un estat de coses. Que ho sapiguem fer o no, depèn de la nostra responsabilitat. Voler-se’n evadir equival a renunciar a decidir per si mateix; llavors es deixa el camí lliure a grups autoritaris, religiosos, militars, polítics o socials- que, tot invocant alguna autoritat superior -déu, la pàtria, la tradició, la naturalesa o la raó objectiva- sempre estan disposats a imposar als altres la seva pròpia manera de veure les coses. Quan passa això, al ciutadà li queda molt poc marge per a la discrepància, si li’n queda.
És cert que tots heretem comportaments i valors, i que sovint no els posem en qüestió. Però també ho és que aquells que volen assumir críticament la direcció de la seva vida només ho aconsegueixen si també són capaços de participar activament en l’acceptació del seu propi codi de valors. Perquè, en. darrer terme, els humans no depenem dels valors sinó que en vivim. Són els valors que depenen de nosaltres.»
Josep-Maria Terricabras, I a tu, què t’importa?
- Què en penses d’aquest fragment de Josep-Maria Terricabras?
- Com explicaries l’últim paràgraf citat?
