Cuiner de camins

Tweet

Hi ha bons exemples de la importància de la variabilitat per a la supervivència de les espècies. Per exemple, durant les epidèmies de pesta negra que van afectar Europa durant el segle XIV va morir un terç de la població europea, uns vint-i-cinc-milions de persones. Què distingia els supervivents de les víctimes? En la majoria dels casos, que la combinació específica de variants gèniques que tenien els protegia, d’alguna manera, d’aquesta malaltia, o feia que la passessin de forma lleu, no mortal. Això es pot veure en l’anomenda -gran fam irlandesa-, que es va produir entre els anys 1845 i 1849 i en què un milió de persones van morir de gana. El motiu va ser que la base principal de la seva alimentació eren les patates, les quals es poden reproduir per clonació, amb fragments del tubercle. És el que fan habitualment els agricultors. La major part de patates irlandeses eren clons, la qual cosa vol dir que eren genèticament idèntiques, sense cap variabilitat. En aquest context es va escampar un fong, el míldiu, que afecta les patateres, de manera que molts camps de conreu van quedar completament malmesos. Com es va solucionar el problema? Portant patates diferents, amb variabilitat genètica, algunes de les quals van resultar ser, per atzar, resistents a aquest fong. És el mateix que va passar amb la fil·loxera a casa nostra i a les terres veïnes, que va afectar les vinyes i que es va solucionar portant varietats noves, amb noves variants gèniques.

MARTORELL, E. BUENO, D. Per a què serveix el sexe?, pàg. 61. Universitat de Barcelona.

Tweet

Nou material de Llorenç Vallmajó disponible a Filòpolis: Citacions en el seu context

Selecció per autors, matèries o per descriptors.

Una manera prou intel·ligent de remirar i rellegir a: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Descartes, Hume, Locke, Kant, Mill, Marx, Nietzsche, Rusell, etc.

Altament recomanable!

Tweet

Podeu trobar unes diapositives inspirades dels materials d’en Ramon Alcoberro a través del vincle de més avall.

Desitjo us siguin útils.

POLÍTICA /  JOHN LOCKE

https://plus.google.com/u/0/photos/106906751864524379661/albums/5849905434944961201/5849905438736924562

Tweet

Podeu trobar unes diapositives inspirades dels materials d’en Ramon Alcoberro a través del vincle de més avall.

Desitjo us siguin útils.

EPISTEMOLOGIA JOHN LOCKE

https://plus.google.com/photos/106906751864524379661/albums/5849904298067006657

Tweet

“Richard Tarnas proposa una paràbola sobre la nostra forma d’entendre el cosmos. Imagina per un moment, suggereix Tarnas, que ets l’univers, no el cosmos desencantat de la cosmologia moderna sinó un cosmos bell, subtil i misteriós, dotat d’ànima i d’intel·ligència creativa. I imagina que et festegen dues epistemologies diferents (dos pretendents, per dir-ho així). Una et redueix a només allò que es pot quantificar, i et veu com un magatzem de recursos que vol explotar. L’ altra et veu com un cosmos ple de sentit i de subtilesa, i no et vol per a explotar-te, sinó per a unir-se a tu amb respecte, encís i amor. A quin d’aquests dos enfocaments, d’aquestes dues epistemologies, revelaries els teus secrets més íntims?”  -Pàg. 77-

Tweet

“La realitat no és plenament predictible. A partir de Newton, durant unes quantes generacions vam poder creure que l’univers estava completament basat en processos lineals, lleis mecàniques i geometria euclidiana, o que era —si em permeteu la metàfora— com una enorme burocràcia on cada cosa està rígidament determinada per lleis i xifres fixes i on no hi ha lloc per a la sorpresa. Com és sabut, Laplace va afirmar que si poguéssim conèixer tots els detalls de l’univers present també podríem conèixer tots els detalls del seu passat i del seu futur. Però amb el desenvolupament de l’astrofísica, fins i tot les òrbites dels nostres veïns del sistema solar, òrbites que semblaven simples i plenament predictibles, han deixat de ser-ho. Ara sabem que les òrbites planetàries són de fet caòtiques. Podem calcular amb tota precisió les òrbites fruit de l’atracció gravitatòria entre dos cossos. Però el conjunt de trajectòries alterades per l’atracció gravitatòria entre tres cossos o més (i al sistema solar tenim molt més de dos cossos) és impossible de calcular amb exactitud. És el que s’anomena en mecànica celeste el “problema dels tres cossos”: problema que no es pot resoldre no perquè no tinguem prou dades o prou bones matemàtiques, sinó perquè trobem un nucli d’impredictibilitat amagat en la natura mateixa dels sistemes de molts cossos.”  -Pàg. 70-

Tweet

«La realitat no es redueix al que es pot mesurar.

La complexitat de la natura no pot reduir-se exclusivament a xifres i anàlisis mècaniques. Ara bé, quan la cultura moderna neix a Europa als segles XVI i XVII (en una època d’enorme incertesa), neix amb la convicció que només és veritablement real el que es pot mesurar: les qualitats que percebem amb els sentits en la nostra experiència quotidiana no serien veritablement reals. Galileu i Descartes afirmen explícitament que només és veritablement real el que és quantificable, mesurable. Això els porta a considerar que les olors, els colors i sabors, tota apreciació de sentit o de bellesa, i tot el que constitueix la nostra experiència immediata del món, són pures il·lusions. Galileu escriu que els “sabors, olors, colors, etc.” no són veritablement reals, “no són altra cosa que simples noms”. Segons Descartes, les sensacions són únicament “pensaments confusos”, i només la nostra ignorància ens fa creure que els colors que veiem o el dolor que sentim són reals. Des d’aquesta perspectiva, només és plenament real el que és quantificable (el que Locke anomenarà “qualitats primàries”: longitud, pes, velocitat…) mentre que la major part del que constitueix la nostra experiència es considera il·lusori (“qualitats secundàries” produïdes pels nostres sentits enganyosos).La nostra cultura, implícitament, ha seguit els seus passos. Per exemple, avui dia la ciència dóna a entendre que els colors que veiem ara mateix en realitat no existeixen: el que existeix realment serien determinades ones de l’espectre electromagnètic d’un nombre determinat de nanòmetres. Així, els matisos dels sons que sentim i els colors que veiem queden relegats a epifenòmens d’una sèrie de longituds d’ona, mentre que els sabors del que mengem es releguen a epifenòmens d’una sèrie de combinacions d’àtoms. Aquesta convicció, sovint inconscient, ha contribuït sens dubte a desenvolupar la nostra tecnologia i el nostre poder. Però també ha contribuït a devaluar la nostra experiència directa i ens ha convidat a exiliar-nos de la natura per traslladar-nos a un món d’abstraccions. Creure que el que és veritablement real és quantificable i constant pot ser útil en molts casos, però no ajuda a la vida en general i, sobretot, no ajuda a la vida en temps d’incertesa.” –Pàg. 68-

Tweet

Jordi Pigem racionalista a l’estil cartesià? Quina opinió tens en relació al fragment citat?

“Els primers filòsofs grecs, i especialment Plató, es van esforçar a trobar idees eternes i immutables que romanguessin constants per sota de la transitorietat dels fenòmens que percebem cada dia: no volien acceptar que el canvi constant que veiem en les coses fos la seva realitat última. Quan arribem a l’època en què neix la ciència moderna, el pensament occidental suma ja dos mil anys d’embranzida cercant d’explicar el món a partir d’elements que siguin homogenis, universals, fixos i constants —i, per tant, donant per fet que allò que canvia deriva de quelcom que no canvia, que el que no és permanent és d’alguna manera menys real que el que sí ho és, i que les xifres i abstraccions són més reals que la realitat diversa, qualitativa i canviant que mostra la nostra experiència immediata.

Les xifres i abstraccions són eines meravelloses, però la realitat és sorprenent i no pot reduir-se a un únic àmbit o a uns paràmetres homogenis. Les matemàtiques van captivar ja els antics grecs per la seva exactitud ideal, precisament pel seu contrast amb les coses tangibles, que mai són perfectament rodones, perfectament quadrades o perfectament equivalents (al món real una taronja mai no és exactament igual que una altra taronja). Aristòtil, per exemple, creia que les matemàtiques mai podrien aplicar-se amb exactitud al món que observem. I això és el que molts van creure durant dos mil·lennis, fins que Galileu i d’altres van aplicar les matemàtiques al món físic i van establir les bases d’una física que pot predir els moviments amb precisió. Però el mètode es va portar a un extrem; es va identificar exclusivament el món amb un llibre escrit en llenguatge matemàtic i es va creure que el que és qualitatiu i canviant és menys real que el que es quantificable i constant. La geometrització del món ens ha atorgat un enorme poder, sens dubte. Però hem acabat reduint-ho tot a codis de barres, xifres, estadístiques I xarxes d’abstraccions. Com les que regeixen l’economia contemporània.

La complexitat i la bellesa del món demanen una percepció qualitativa I dinàmica, conscient de la interdependència del conjunt de la realitat.» –Pàg. 67-68 –

Tweet

Quina opinió tens en relació al mecanicisme cartesià. Raona la resposta a partir de l’aportació següent:

“Carolyn Merchant considera que l’embranzida del reduccionisme va tenir com a conseqüència la -mort de la natura-. A partir de principis del segle XVII, amb Bacon i Hobbes, Descartes i Mersenne, Locke i Newton, es desenvolupa a Europa una visió del món racionalista (no merament racional), en la qual l’ésser humà és vist com un agent independent que poc o res té a veure amb el món natural que el sosté i l’envolta. Es dóna prioritat a la raó sobre la imaginació i la intuïció, al quantitatiu sobre el qualitatiu, a la visió analítica i fragmentadora sobre la visió de conjunt, a l’homogeni i abstracte sobre el divers i concret. S’anhela el progrés en tot el que sigui material, abstracte, quantificable, i es desdenya el món natural. La “filosofia natural” (que només a partir del segle XIXpassarà a anomenar-se ‘ciència’) estudia la naturalesa però no la veu, no la percep com allò que és, sinó com un sistema mecànic de parts inertes: és una natura ‘desnaturalitzada’ i, com a tal, invisible.”  -pàg. 58-59-

Tweet